Ajuntament de Montcada i Reixac , any 1964. Oferta de l’administració pública per a cobrir la vacant d’un Guardia Urbà.

Ser addicte al règim  era  un requisit  ,entre altres , que calia tenir per a poder participar a la convocatòria.
 

Eren altres temps  que convé de quan en quan recordar.

Copia literal del BOE ( Boletin Oficial del Estado)  núm. 257 de 29 d’Octubre de 1964: 

 No tenim constància fefaent de qui va ser l’afortunat que  guanyar  el lloc de treball. Eren, com em dit abans uns altres temps  . La convocatòria va coincidir amb una ordre(1) enviada directament a tots els Ajuntaments  a la que, entre altres coses,  es proposava un augment de sou dels funcionaris públics que en línies generals ( i més concretament els policies locals) estaven mal retribuïts . El règim volia demostrar que “ España va bien”  i que calia posar fi  a una irregularitat que es produïa i que era tolerada per les autoritats locals  on molts d’aquells guàrdies locals es veien obligats a buscar-se la vida com podien, majoritàriament una bona part tenia un treball complementari  fora de l’Ajuntament.   Per a situar l’època   i el que passava cal recordar  que per Nadal  molts d’aquells empleats públics rebien el seu “aguinaldo particular” . Tots els que tinguin més de 50 anys  recordaran  aquelles targetes que els encarregats de netejar els carrers ( popularment  “escombriaires”)o carters  passaven per totes les cases desitjant-nos unes bones  festes , així com  els obsequis ( com demostra la imatge) que s’entregaven als guàrdies urbans.

 

 (Imatge actual de policia local)

 Com dada complementaria  recordem  que a l’any 1964  la plantilla de guàrdies locals era composta per 1 Sergent, 2 caporals i 15 guàrdies . El sou mitja d’un guàrdia  ( s’entén sense exercir càrrec de comandament)  era d’unes 30.000 ptes a l’any (2). L’any 1965 van veure  augmentat el seu sou  ( inclou tots els complements) en quasi un 50%. L’única contrapartida va ser que la plantilla es va reduir amb 5 números menys , passant de 15 a 10 les places  que s’anomenaven fixes .  La reducció  de 5 treballadors es va produir majoritàriament  per  jubilacions  cosa que va obligar a l’Ajuntament  a cobrir les baixes  amb noves contractacions de caràcter temporal  ( amb un sou més baix) que inevitablement al caps d’uns anys  passava de lloc de treball temporal a fixe ,  degut a les regularitzacions  i adaptació de la plantilla a les noves necessitats que es produïen per l’augment de la població.  

 

(1)     Ordre del Ministeri de la Governació . Direcció General d’Administració Local. Núm. 3 , referencia 27.386 , Secció 1 de 25 de juny de 1964. (L’ordre deixava a criteri de l’Ajuntament la seva aplicació voluntària a partir d’aquell dia i  que en tot cas aquesta aplicació   no podia superar  la data   1 de gener de 1965)

(2)     El sou mig d’un peó de l’Aismalibar era d’unes 48/50.000 ptes a l’any. 

JOSEP  BACARDIT  SANLLEHI.