LA FONT DE CAN ALOU

És una de les moltes  fonts de Montcada i Reixac  que van gaudir durant el segle XIX  i  part del XX d’una merescuda fama.    Malgrat sofrir   cícliques i diverses situacions  que la feien  desaparèixer  (anys 1923-31 , 1940-60 i  1980-2002) i  reaparèixer de nou   com si fos el riu  Guadiana,  avui podem dir  que  es manté encara visible amb un escàs  raig  d'aigua, presentant la seva conservació símptomes de deixadesa.  

  

Emplaçada a la  vessant occidental del Turó de Moia,  s’hi arriba entrant pel camí que des de la carretera de La Roca (entre els  quilòmetres  7 i 8)  ens  porta a la torre de Can Bonet ( avui coneguda com Palauet de Montcada)  i després d'una suau pujada d'uns 150 metres   hi trobarem un planell ombrívol  on  esta ubicada la Font de Can Alou. 

De la fama  que gaudia aquesta font montcadenca, ens val com exemple un article publicat a la Veu de Catalunya  el 15 d'octubre de 1923.  L’autor ,  sota el pseudònim “Puigmal”, era un especialista que  recomanava a tots els amants de l'excursionisme  una ruta  on poder gaudir de la natura , en aquest cas  era  una queixa  on expressava  el que significava  la desaparició per primera vegada  d'aquesta històrica font, així començava  la crònica:

“ Oh, romeus de la muntanya!  companys entusiastes de ruta, minyons valents i acèrrims en la recerca dels racons més poètics de la Pàtria nostrada, avui, he de comunicar-vos  una greu i desconsoladora noticia:  La font de can Alou ja no existeix… una mà barroera i digna de menyspreu l’ha estrafeta per sempre!...”   i tot seguit recordava  la seva  història  amb paraules com aquestes:   “ … era molt visitada aquesta font  i  recomanada la seva aigua regalada ... fos  per les propietats medicinals  i curatives  no li  calia  fer publicitat ja que  se la feia sola …  som tants  els que hem podríem parlar , ja que … era un consol  pel pobre vianant  que  cansat i assedegat de fer quilometres pel camí ( ara carretera) poder trobar-hi un reconfortador sopluig;  també l’alegria del cercador d'hores de pau i benaurances , i , per últim, de l’excursionisme humil  i muntanyenc que endevinava, en aquell paratge allunyat de les misèries ciutadanes, un nou encís d'afecte i admiració a la natura , amb sa diversitat de llums quan es fonien al ponent de la nostra terra i  acaronaven el cambril meravellós de la dentallada serra que referma les gràcies de la Nostra Moreneta estimada…” 

La Font de Can Alou va mantenir durant segles un continuant i abundant cabal d'aigua, no va ser fins l’any 1923 quan la construcció d'uns pous d'aigua  que s’abastien de la mateixa mina subterrània  la van ferir greument.  Malgrat les bones intencions dels que han intentat salvar-la,   mai més ha tornar a recuperar el prestigi  que havia gaudit. 

 Imatges respectives :  

(1ª)   Panoràmica del lloc , a l’esquerra el Palauet  i  marcat amb   X   la ubicació  de la font.

(2ª)  Lamentable estat de la font  (any 1990).

(3ª)  Imatge de l’any 2012  , assenyalat amb una sageta la porta d'entrada a la mina d'aigua que alimenta els pous de la finca .

 (4ª) Interior de la mina , al centre es distingeix el canaló que  abasteix la font.

JOSEP  BACARDIT  I  SANLLEHI   

UN VELODROM A MONTCADA?

Aquest va ser el titular de la  notícia que  va publicar Mundo Deportivo el  31 d’agost de 1977.

Que va passar perquè aquesta aspiració  no  fos una realitat? 

Joan Navarra Castella

Anem a pams  i seguim cronològicament els fets on   les circumstàncies polítiques i esportives  que es vivien aleshores (1)  van  frustrar   el somni  d’uns montcadencs  que ho van proposar i treballar:

Va ser una iniciativa d’un grups de persones  amants del ciclisme , encapçalats per Joan Navarra Castellà (autèntica anima del club ciclista Montcada ) , que ho va explicar al periodista Joan Planas que s’havia desplaçat a Montcada amb motiu d’un acte ( molt habitual a casa nostra)  com era la signatura del contracte perquè Montcada  fos la sortida d’una etapa de la 57ena. Volta Ciclista a Catalunya(2) .

(Foto Mundo Deportivo.Any 1977, signatura del compromís amb la Volta a Catalunya . A l’esquerra es reconeix a Miquel Poblet i al centre Joan Balart que actuava com alcalde accidental.)

El periodista , sorprès i escèptic  al primer moment, va escoltar  el que li deien  i se’n va donar compte que la cosa anava en serio i molt més quan  li van ensenyar el lloc(3) on s’hauria de construir amb tots els detalls tècnics, mides i altres accessoris complementaris  així com la econòmica adquisició  que representava la compra d’aquell terreny situat  en una zona boscosa  però ben comunicat. 

Vista de la zona del camí  Font del Tort on s’hauria construït el velòdrom. A l’esquerra es distingeix el garden i el Turó.

El Sr. Planas  va escriure el següent : “... Mi impresión es de que ya lo tienen todo  y ahora sólo hace falta la diestra mano de Miguel Poblet  ( aleshores era president Federació Catalana) para que Madrid ( s’entén Federació Espanyola)  ponga el resto”.  El periodista  va finalitzar l’article dirigint un prec al Sr. Lluis Puig ( President. Fed. Espanyola ) : “… presiento que Vd. tendrá que tomar cartas en el asunto en una instalación de la cual carecemos … Montcada se lo merece …aunque sólo sea para rendir homenaje y tributo de admiración al gran campeón que salió de sus calles : Miguel Poblet “  . 

Motius que ho van impedir :  Cal situar-nos  a l’any 1977 , feia pocs dies  que s’havien celebrat les primeres eleccions democràtiques, s’estava redactant una nova  Constitució,  i els ajuntaments   així com la majoria de federacions esportives   no s’havien renovat  , actuaven  com si fossin un gestor “provisionals”   i  pendent tothom dels canvis que el calendari polític anava imposant. 

En Miquel Poblet  va comunicar la intenció al Sr. Puig  el qual ho va veure amb bons ulls,  però li va demanar   esperar un temps. La notícia va fer que altres ciutats (Granollers i Barcelona) manifestessin també la voluntat de disposar d’una infraestructura d’aquest tipus complicant les ja de per si difícils opcions montcadenques.  Finalment la qüestió es va encallar  quan,  per una banda, el principal valedor  Miquel Poblet va deixar a l’any 1978 la presidència de la Federació Catalana , i  per l’altra,   la sol·licitud  de l’ajuntament de Barcelona ( feta a l’any 1979) en voler   organitzar el Campionat del Món de Ciclisme del any 1983. Aquest fet   va comportar la construcció del velòdrom d’Horta  i en conseqüència  va  desaparèixer    la possibilitat  de  fer-ne  un  a Montcada .

Disposar d’un velòdrom a Montcada no era una idea novedosa , ja feia anys que rondava pel cap d’alguns montcadencs ,   com ho demostra la pista provisional de fusta que van  instal·lar al camp de futbol en motiu d’un festival ciclista organitzat,  per ells ,  l’any 1959 .  

Moment  que Miquel Poblet pren el relleu  de la cursa de 25Km.  

Hi ha moments  on l’oportunitat i les circumstàncies   d’una sol·licitud poden   jugar a favor, per desgracia  per Montcada, no va ser  així .

Notes :

(1).  El nou regim democràtic, instaurat  el juny del  1977 ,  va viure en els seus inicis etapes  difícils , on a  la inestabilitat política s’unia a una forta crisi econòmica  que impedia prendre decisions o compromisos a llarg termini  ,entre altres,   en qüestions d’inversions publiques.

(2).La Volta ciclista a Catalunya i la seva relació amb Montcada ve de molt lluny. Moltes etapes han  finalitzat  o sortit  , com va ser el cas de l’any 1977 ( 5ª etapa  Montcada-Platja d’Aro de  160 km) .

(3) El lloc es conegut com el camí de la Font del Tort  i  el velòdrom  era  previst  fer-se  a  on ara hi ha un parc  forestal  i un garden . La propietat era de la noble família de cognom Sarriera la qual acceptava el projecte proposat .

JOSEP BACARDIT  I  SANLLEHÍ

MELANGIA DEL NOSTRE POBLE

carrer Colon principal exponent de les cases i torres
dels estiuejants. 

La melangia no deixa de ser una deliciosa malaltia (en alguns casos fins i tot depriment) que té la virtut de submergir-nos en “rêverie”(1) profunda que ens transporta a un passat ja finit, però que ens recorda uns, probablement millors temps que els actuals.

¿Què  resta d’aquella Montcada senyorial que va ser escollida com uns dels llocs preferits,  on la burgesia barcelonina decidia estiuejar-hi?. Era per ells tot un luxe i signe de categoria per poder “presumir” d’aquest fet.

Aquest blog contínuament i de forma reiterada recordem aquella deliciosa època (anys 1880-1930) que va significar un profund canvi de costums i també un significatiu pas endavant en tots els sentits. Avui creiem oportú reproduir una part d’un article que es va publicar el mes de  juny de l’any 1935, escrit per Carles Soldevila (2) al nº 181 de la revista “D’Ací i d’Allà” (3) que sota el títol “Melangies d’estiu“ l’autor fa una profunda critica a la societat catalana que comparada amb la francesa, belga o suïssa no ha sabut conservar el seu ric passat arquitectònic sorgit a meitats del segle XIX on l’estiueig va transformar i enriquir a molts pobles. El seu llarg i interessant escrit finalitza amb una queixa que té la seva arrel en el “pragmatisme català” que en alguns casos ha comés errors imperdonables com és el cas que en poc temps faci desaparèixer el que ha significat cultural i arquitectònic aquell fenomen de l'estiueig senyorial.

I mira per on alhora de triar les comparacions i exemples, sorgeix el nom de Montcada i Reixac. Recorda que pobles com Luchon, Aix-les-Bains, Bruges, etc... han sabut mantenir aquell ric patrimoni, malgrat els canvis de costums. Ell es pregunta on pot trobar a Catalunya, encara que sigui de forma caricaturesca alguna zona que es mantingui intacta… potser algun carrer del vell Sant Gervasi?… i segueix… potser també, si anem ràpid a Montcada, si la boira de la fabrica de ciment ho permet, podríem descobrir alguna silueta de torres noucentistes que tant de prestigi i respecte inspirava l’any 1888 com a poble “ villégiature”(4).

Per veure la imatge més gran "clica" sobre la mateixa.

Reproduïm unes línies de l’article: El Sr. Soldevila va escriure això l’any 1935 i al citar Montcada no ho fa per casualitat sinó que confirma el nivell i categoria que havia gaudit Montcada i Reixac en   matèria turística.  L’home ja va detectar el poc interès que la societat montcadenca i catalana en general a voler mantenir aquell ric patrimoni. Els temps li ha donat tota la raó. Què queda a Montcada que ens recordi aquell passat? Poc, molt poc. És cert que els pobles s’han d’adaptar als nous temps però també és cert que s’hauria d’haver fet quelcom més i ara gaudiríem d'un patrimoni sense haver de caure en la melangia.

Josep Bacardit i Sanllehí

Notes;
 (1) 19 "Rêverie", aquesta paraula francesa significa: somiar, recordar un passat...
 (2) Carles Soldevila Zubiburu . (Barcelona 1892-1967) Escriptor, poeta, periodista. Germà del historiador Ferran Soldevila. Va col·laborar amb La Vanguardia i altres diaris i revistes de la seva època.
(3) "D’Ací d’Allà". Va ser un magazine de caràcter trimestral ( 1918-1936) dedicat principalment a tractar temes de noves tendències en moda, estils, costums, etc. Dirigida principalment a refinar els costums de la burgesia de classe alta contribuint a catalanitzar-la (culturalment).
(4) "Villégiature": Mot francès que significa: poble ideal per a estiuejar

ANY 1916.- MOTIUS DE MONTCADA I REIXAC

Article dedicat al nostre amic i sempre recordat Miquel Capella Arenas (d.e.p .) .

El setmanari satíric “Papitu” (1) ( 1908-1937) va publicar durant moltes setmanes uns treballs dedicats a conèixer els “motius” que existien en alguns pobles de la geografia catalana . Aquests treballs eren publicats en format curt i sense cap comentari afegit . En un principi s’havia pensat només fer-ne referència a uns quants prèviament seleccionats i repartits entre les quatre províncies. L’èxit va superar les previsions inicials i davant les peticions que van rebre van decidir seguir un quan temps més publicant algunes de les moltes sol.licituds que els arribaven a la redacció.

Al nº 384 de 4 d ’abril del 1916 , van publicar el següent sobre Montcada:

Molts d'aquells motius han desaparegut, d'altres encara perduren. Al llegir de nou i recordar a un li pica la curiositat de saber quelcom més sobre el perquè se'ls anomenava així. Estic convençut que com jo hi deu haver molts que els agradaria saber a on vivia, per exemple… en Pela Cuixes … o en Peret de la Ceba , a on estava ubicada … cala Titona.

Si algú dels que segueixen aquestes pàgines tenen alguna resposta o ens poden ajudar, els estaríem molt agraïts .

Quina llàstima que ja no podem fer aquesta pregunta al nostre estimat Miquel Capella Arenas(3) , persona que era tota una experta en aquesta matèria. Alguns dels mots que apareixen al retall del setmanari, en Miquel ja en va fer referència en un seguit articles publicats a la revista "Quaderns" (2) del número 5 al 10. Treball que ara ja forma part de la memòria històrica d’aquest poble .

Josep Bacardit i Sanllehi.

Notes: (1) ”Papitu”, fou una de les publicacions més populars al Principat i creà noves fórmules dins del gènere humorístic galant, imitades per altres setmanaris. Fundat per Feliu Elias Apa el 25 de gener de 1908, intentà de combinar la crítica política i social amb l'erotisme, mantenint sempre un alt nivell artístic i literari. El seu catalanisme d'esquerra, juntament amb els acudits anticlericals que publicà, li donaren mala fama entre la burgesia. Suspès durant la Dictadura de Primo de Rivera, en 1923-26 sortí amb el títol de Pakitu. Va publicar fins el 7 de gener de 1937, amb un total de 1450 números. Els primers col·laboradors de Papitu foren Nonell, Gris, Nogués, Canals, Gargallo, Pidelaserra, Colom, Humbert, Mompou, Labarta, Aragay, Ynglada, Torné Esquius, Junoy i Smith, entre altres artistes, juntament amb escriptors com Carner, Lopez-Picó, Ramon Reventós i Bofill i Mates. La majoria utilitzaren pseudònims. Hi publicaren també Opisso, Castanys, Benigani, Roqueta, Bosch, Moreno i la majoria de dibuixants humorístics d'aquelles èpoques.

(2)” Quaderns” es una publicació editada per la Fundació Cultural Montcada que surt dos cops a l’any. Es una revista de temes de Montcada : Història, tradició, costums, anècdotes, curiositats, fotografies i tot allò que pot ser interessant.

(3) Miquel Capella i Arenas

Va morir el 2 de juny del 2008. Ebenista de professió, però per sobre de tot una persona que estimava Montcada, que la coneixia a fons i de la qual s’erigí com a imprescindible cronista de la seva història.

(Foto d’en Miquel, any 2008)

UNA CURIOSITAT MÉS SOBRE LA TORRE DELS FRARES

26 D’AGOST DE 1848

El Cap Superior Polític de Barcelona comunica a l’alcalde de Montcada, que ha escrit a Don. Josep Carreras (propietari de la torre dels Frares) que s’ha assabentat de què el masover que aquest tenia a dita torre, s’ha retirat d’aquesta, deixant-la abandonada. Per la qual cosa li comunica que si dins de 30 dies no hi ha una altra persona (masover) , procedirà a tapiar portes i finestres a fi despitar que serveixi de: “güarida a los Trabucaires”.(1)

Amb data 5 de novembre d’aquell mateix any, l’alcalde comunica al cap superior polític que la torre continua abandonada.

Arxiu Municipal (Fons Ubach-Fundació Cultural Montcada)

R.R.J

Nota (1) Trabucaire: [HIH] [PR] [LC] Facciós, combatent, armat de trabuc.

UNA PART DEL REC COMTAL ES VISIBLE

AMB MOTIU D’UNES OBRES DE CANALITZACIÓ QUE S'ESTAN REALITZANT A BANDA DRETA DE LA LLERA DEL RIU BESÒS, UNA PART DEL REC COMTAL ESTA AVUI VISIBLE.

detall d'un tros de rec que està al descobert

UNA MICA D’HISTÒRIA SOBRE AQUEST REC.

Aquesta infraestructura hidràulica és mil·lenària. Deixant de banda l’origen romà, aquest canal va ser construït sota el mandat del comte de Barcelona Mir, el segle X. Fins el segle XVIII va proporcionar enèrgica hidràulica a 13 molins, 10 d’ells, fariners, tanmateix va regar terrenys de Sant Andreu del Palomar i les Hortes de Porta Nova , a més de determinats treballs artesanals que utilitzaven aquestes aigües, com: el tèxtil, o el cuir .Al llarg del segle XVIII els aprofitaments, durant aquest segle, seran intensos i molt ampliats, doncs, calia el subministrament d’aquest primer element a la sempre creixent demanda d’aigua de la ciutat de Barcelona.
Així, l’any 1703 comença per primera vegada el subministrament i utilització d’aquest canal com a recurs de subministrament d’aigua a la ciutat.. Es va construir un conducte que desviava de la sèquia un cert cabdal per regar els arbres de la Rambla. El barri del Raval va ser el primer nucli, dintre de Barcelona, que va tenir fonts publiques i propvinents de Montcada. També d’aquest primer aprofitament d’aquestes aigües, es va aprofitar un altre barri en constant expansió demogràfica: Sant Pere. Aviat aquesta primera canalització des de Montcada a Barcelona representà un nou impuls per permetre el regatge dels conreus i va facilitar la instal·lació d’un bon nombre de fàbriques i prats d’indianes en facilitar l’accés a l’aigua necessària per l’operació de peces tèxtils. L’any 1778 es porta a terme l’apertura de la primera mina , prop del punt d’unió del riu Besos i el seu afluent, El Ripoll.

L’Aigua element de disputa i controvèrsia.

Història dels fets bèl·lic, civils, etc. durant el segle XIX, i relacionats amb el Rec Comtal que controlaria la distribució del conjunt de les aigües captades per les mines de Montcada i això proporcionaria a aquesta corporació un paper més rellevant del que es pot suposar a primera vista. Doncs, l’ajuntament de Barcelona , en tant que el propietari del cabal conduit a través de l’aqüeducte , era un usuari més de la infraestructura de captació que representaven les galeries de Montcada, per tantes trobava en igualtat jurídica amb el col·lectiu d’aprofitaments de la sèquia, regants i propietaris de fàbriques i molins.

1803 Primera filadora mecànica moguda per energia hidràulica del Rec Comtal.


L’exercit francès envaeix Espanya, 1808.

El general francès Maurici Mautieu, va fer construir una bateria, junt la sèquia Comtal en el puig de Jorba. També es va fortificar l’ermita de la Mare de Déu de Montcada, d’aquesta manera va protegir aquest nervi hidràulic dels atacs dels guerrillers, com el famós Josep Manso, que l’any 1811 va trencar una vora de la sèquia en el punt anomenat de les Licorellas i amb aquest fet va tallar el subministrament d’aigua a la ciutat de Barcelona.

L’any 1814 els francesos marxen d’Espanya, i l’exercit espanyol va entrar a Barcelona el 29 de maig. L’intendent Francisco de Oteyzava prendré possessió dels molins i la sèquia Comtal.

Durant la invasió francesa, en el darrer any de la guerra, els francesos havien destruït els molins de Cordellas, del Comentador, i Dormidor; l’any 1816 el molí Dormitor va ser reedificat amb els materials de la resta de molins destruïts i el marqués de Cordellas va obtenir del Rei Ferran VII, reconstruir el seu,

L’any 1815 El capità general, Marqués de Campo Sagrado, pren mesures (noves) per l’ampliació de la mina de Montcada, i que arribaria a subministrar 800 plomes d’aigua.

L’any 1817 és un any de sequera i Barcelona, una altra vegada pateix set.

El consum d’aigua l’any 1826 era de 6.000 metres cúbics diaris. Aquest cabdal era subministrat pel canal del Llobregat (canal de la infanta doña Luisa Carlota), també de diferents pous de la ciutat i fonts naturals procedents del Collcerola. La sèquia Comtal deixa d’utilitzar-se per beure, doncs, les seves aigües eren brutes i pudentes, així com molts pous.

Sobre aquest any (1826) es van obrir noves fonts urbanes, atès que la demanda dels barcelonins, sempre anava en augment, com Sant Pere, Sant Agustí Vell, Comte de l’Asalt, Boqueria, Travessera de Gràcia i algunes, més en el barri de la Barceloneta.
Un total de 548 fonts públiques subministraven aigua als barcelonins a principis del segle passat.

Cal esmentar que d’acord amb la Constitució de 1820, la sèquia Comtal, molins i demés, van ser incorporats a l’erari públic. L’ajuntament de Barcelona, Sant Martí de Provesals i Sant Andreu de Palomar, varen acordar la mina de Montcada. Per contra aquest projecte no es va portar a terme, doncs, el comissionat del patrimoni públic no va donar el seu consentiment, per motius de la titularitat de la propietat.

Abolida la constitució a finals de 1823, l’intendent “·Don Vicente Frígola “ va quedar encarregat de l’administració dels molins reals i de la sèquia Comtal.

La sequera de l’any 1822 fa que l’Ajuntament barceloní proposa la construcció d’un nou braç de la mina situada en les rodalies de Montcada que unit als brolladors que ja rebia l’accedia, augmentés el cabdal. Aquesta obra finalitza el 29 de setembre de 1822.

L’any 1823 Es cobreix l’apertura de la sèquia per iniciativa municipal ( Barcelona),doncs, una porció d’aquesta estava al descobert, concretament en les basses del molí de Sant Pere.

El dia 27 de setembre de 1824 el rei Ferran VII concedeix a Barcelona pel seu abastament d’aigua, 900 plomes de la mina de Montcada a més de les 800 que ja tenia concedides i d’unes altres (500 plomes). Un desacord entre els usuaris sobre el repartiment, es fixarà un nou repartiment per una convecció transaccional

Una nota apareguda el dia 13 de desembre de 1824 al Diari de Barcelona,. Permet apreciar la marxa de la construcció de l’aqüeducte situat a la boca de la mina a prop del poble de Montcada, fins la part més elevada del punt anomenat “Purgatori” i des de l’últim punt a la via de Tapioles (210.000 totxos grans, 50 quintars de cal diaris i 14 carretades diàries de sorra de la més neta i millor del riu Besos i no d’una altra part..)

Noves obres entre 1824 i 1825 succeeixen per la sempre demanda de més aigua. Obres com la prolongació de l’aqüeducte, així com la simultaneïtat de dues millores més, la primera des del petit torrent veí a la riera de Tapioles, fins el pont immediat a la torre anomenada de Baró (Torre Baró) i la segona des d’aquest punt fins la capella de la Trinitat.

Ricard Ramos



Per veure les imatges més grans "clica" sobre les mateixes
(FOTOS: R.Ramos dia 30/3/2011)