És
una de les moltes fonts de Montcada i Reixac que van gaudir durant
el segle XIX i part del XX d’una merescuda fama.
Malgrat sofrir cícliques i diverses situacions que la feien
desaparèixer (anys 1923-31 , 1940-60 i 1980-2002) i
reaparèixer de nou com si fos el riu Guadiana, avui
podem dir que es manté encara visible amb un escàs raig
d'aigua, presentant la seva conservació símptomes de deixadesa.
Emplaçada a la vessant
occidental del Turó de Moia, s’hi arriba entrant pel camí que des de la
carretera de La Roca (entre els quilòmetres 7 i 8) ens
porta a la torre de Can Bonet ( avui coneguda com Palauet de Montcada) i
després d'una suau pujada d'uns 150 metres hi
trobarem un planell ombrívol on esta ubicada la Font de Can
Alou.
De la fama que gaudia aquesta font
montcadenca, ens val com exemple un article publicat a la Veu de
Catalunya el 15 d'octubre de 1923. L’autor , sota
el pseudònim “Puigmal”, era un especialista que recomanava a tots els
amants de l'excursionisme una ruta on poder gaudir de la natura ,
en aquest cas era una queixa on expressava el que
significava la desaparició per primera
vegada d'aquesta històrica font, així començava la
crònica:
“ Oh, romeus de la muntanya! companys entusiastes de ruta, minyons valents
i acèrrims en la recerca dels racons més poètics de la Pàtria nostrada, avui,
he de comunicar-vos una greu i
desconsoladora noticia: La font de can
Alou ja no existeix… una mà barroera i digna de menyspreu l’ha estrafeta per
sempre!...” i tot seguit
recordava la seva història amb paraules com aquestes:
“ … era molt visitada aquesta font i recomanada la
seva aigua regalada ... fos per les propietats medicinals i
curatives no li calia fer publicitat ja que se la feia
sola … som tants els que hem podríem parlar , ja que … era un
consol pel pobre vianant que cansat i assedegat de fer
quilometres pel camí ( ara carretera) poder trobar-hi un reconfortador
sopluig; també l’alegria del cercador d'hores de pau i
benaurances , i , per últim, de l’excursionisme humil i muntanyenc que
endevinava, en aquell paratge allunyat de les misèries ciutadanes, un nou
encís d'afecte i admiració a la natura , amb sa diversitat de llums
quan es fonien al ponent de la nostra terra i acaronaven el cambril
meravellós de la dentallada serra que referma les gràcies de la Nostra Moreneta
estimada…”
La Font de Can Alou va mantenir
durant segles un continuant i abundant cabal d'aigua, no va ser fins
l’any 1923 quan la construcció d'uns pous d'aigua que
s’abastien de la mateixa mina subterrània la van ferir greument.
Malgrat les bones intencions dels que han intentat salvar-la, mai
més ha tornar a recuperar el prestigi que havia gaudit.
(1ª) Panoràmica del lloc , a l’esquerra el Palauet i marcat amb X la
ubicació de la font.
(2ª) Lamentable estat de la font (any 1990).
(3ª) Imatge de l’any 2012 , assenyalat amb una sageta la porta d'entrada a la mina d'aigua que alimenta els pous de la finca .
(4ª) Interior de la mina , al centre es distingeix el canaló que abasteix la font.
JOSEP BACARDIT I SANLLEHI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada