L’AIGUA DE MONTCADA & BARCELONA .

Segles XIX i XX .  Quan el seu subministrament es va transformar en  un gran negoci especulatiu. 

Per la ciutat de Barcelona, ja des dels temps dels romans,   va representar  sempre una prioritat l'assegurar el subministrament de l’aigua. El montcadenc  rec Comtal , entre altres llocs , i durant segles va esser  una de les seves principals fonts d'abastament. Però a meitat del segle XIX els reptes de la Revolució Industrial unit al creixement urbà com  l’Eixample i barris perifèrics,  va modificar radicalment  les velles costums mantingudes fins aleshores.  Seguin l’experiència d'altres grans ciutats es van posar les bases de la transició cap al nou «model circulatori», en què subministrament d'aigua i sistema de sanejament s’equiparaven als sistemes arterial i venós. Calia un nou clavegueram per evacuar les aigües distribuïdes i per garantir l’eliminació dels residus de latrines; i era necessari també un bon cabal d'aigua per assegurar el seu consum i la neteja d'aquest clavegueram.

Imatge de l'any 1912, on es veu el túnel i la canalització de les aigües de Montcada

Montcada i  les seves riques mines  d'aigua van ser objecte prioritari on l'ajuntament barceloní va decidir fer-hi una gran inversió a fi de garantir l’aprovisionament. Calia en primer lloc trobar noves captacions que asseguressin  la seva provisió  que amb les corresponents innovacions tecnològiques  (més pressió i estació elevadora) permetien la seva distribució (entre altres a tots els habitatges) i  també a una bona part de zones  altes de la Ciutat Comtal .

Malgrat les previsions inicials, aquestes ràpidament es van veure superades per un augment imparable de població i del consum d'aigua, com a conseqüència es va originar un cercle viciós on els elevats costos de les interminables obres  no van parar de créixer . Perquè ens fem una idea cal recordar que aquella inicial  i gegantina reforma   (any 1870) va durar  fins ben entrat el segle XX . 

 Imatges de l'any 1910.  Obres de canalització al barri de Sant Andreu ( Il·lustració Catalana)

 L’Ajuntament de Barcelona, al no poder finançar aquelles  creixents despeses es va veure obligat  a privatitzar el  servei, transformant l'idea inicial de servei públic en  un gran negoci , quedant aquest en poder  d'unes societats anònimes on la majoria dels seus accionistes eren amics o familiars   dels mateixos “prestadors” que prèviament havien concedint els crèdits  per a finançar les obres.

Les obres conegudes com les de “ l’Aigua o de l’Aqüeducte de Montcada” van ser objecte al llarg d'aquelles dècades de moltes critiques ,  especialment  per part dels setmanaris satírics que feien servir la frase “ Aigua de Montcada”  com metàfora de malbaratament dels cabals públics, recordem com exemple unes de les moltes que es van publicar, en aquest cas són dos dibuixos:  

(imatge de l'esquerra)                                     

Es llegeix , a dalt :  "AYGUA DE MONTCADA. Propietat del Ajuntament .Premiada per varios acaldes.

A sota , es llegeix : “ Dona animo, fortifica, ajuda a anar y a venir, fomenta molt l’eloqüència y,  sobre tot, fa pair”.

Sàtira dedicada als regidors de l’Ajuntament de Barcelona . (L’Esquella de la Torratxa, nº 650  de 27 de juny de 1891.)

(imatge de la dreta)

Es llegeix a dalt:  "L’AYGUA DE MONCADA"

A sota , es diu: “ Fins que arribi a la Ciutat y  s’enduga  a aquells que brinden, tindràs la boca seca”

Sàtira , on una noia que representa  Les Rambles barcelonines   , lloc on va tardar molts anys en arribar l’aigua de Montcada . (La Campana de Gràcia, nº 0473 de 1 de setembre de 1878.)  


JOSEP BACARDIT SANLLEHÍ