Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris HISTÒRIES SOBRE GENT DE MONTCADA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris HISTÒRIES SOBRE GENT DE MONTCADA. Mostrar tots els missatges

02 de juny 2012

LA PRIMERA EMISSORA DE RÀDIO LOCAL....?


CURIOSITAT

Quina va ser la primera emissora de ràdio en AM(1) de Montcada i Reixac,  que va emetre missatges....?

Un veterà veí em va dir que va ser al carrer Colon, 11 quan la Falange es va apropiar d'aquest emblemàtic local, avui desaparegut (Torre Carbonell). Però vet aquí que investigant i persistint en la recerca, vaig trobar que durant la II República, un jove montcadenc radioaficionat  que es deia  Joan Huete, va començar de manera  clandestina,  a  emetre a través d'un aparell que ell mateix s'havia construït. Crec, mentre no es demostri el contrari, que aquest veí va ser el primer comunicador local que va fer servir aquest medi radioelèctric.

Durant una bona temporada l'emissora del senyor Huete van llençar als oients locals un rebombori de notícies i  xafarderies, etc., la cosa sembla que va anar a més, i finalment  va ser denunciat a les autoritats governatives. Des de Barcelona va desplaçar-se  un vehicle preparat per detectar aquesta classe d'emissores pirates. Localitzat aquesta i al seu promotor, li van ser confiscats els aparells i estris de l'equip, a més  de fer-li pagar la corresponent multa.

Hem trobat que aquest radioaficionat montcadenc donava conferències sobre sistemes de comunicació en ultrafreqüències. (Hemeroteca de La Vanguardia 25 d'abril de 1953: una conferència del senyor Huete  a la seu de   Ràdio Club Catalunya). Era, doncs, una persona que entenia força sobre el món de les comunicacions....    

Ricard Ramos Jiménez



Notes: 1) Amplitud  modulada.

26 de maig 2012

EL DORÉ...


Des de les primeres dècades de 1920, aquest singular i popular edifici estava situat al carrer Carril.

El senyor Pepet de la Fonda Espanya que era cafeter i home amb iniciatives modernes, va tenir la pensada  de portar a terme la construcció d'un gran cafè, amb  la idea de què aquest estava adreçat als joves matrimonis d'emigrants arribats principalment del sud d'Espanya. Aleshores  els obrers de la fàbrica de ciment Asland guanyaven un bon sou, qüestió que el senyor Pepet va valorar  amb bon criteri comercial  per tirar endavant aquest projecte.

El cafè i cinema que aquest regentava al centre mateix del nostre poble, no era propi de les seves aspiracions per fer més negoci. A Barcelona havia vist cafès–concerts i entremig d'aquests,  s'afegien uns altres espectacles, com els anomenats "variettis",  aquesta particularitat feia  omplir de gom a gom els cafès. Com era home de grans recursos va fer una compra d'uns solars propers a la via del tren (MZA), terrenys en venda per part de la família benestant Montiu.

La construcció del nou edifici d'un estil noucentista però un xic ordinari, tant el seu interior com l'exterior de la façana. Fou construït amb rapidesa, era qüestió de no perdre temps i anar cara a la "pela". Per nom li va fer posar "El  Doré" possiblement perquè ja ho  havia vist a la capital Catalana.
Des de bon començament va ser un local de trobada per a jugadors professionals i dones de " mala vida" . Els treballadors es deixaven els sous que guanyaven i aquesta activitat comportà un canvi de convivència entre  el conjunt del poble, doncs, va augmentar la disbauxa i el numero de malfactors i gent de tota mena.  Aquesta situació va ser motiu d'intervenció, no poques vegades, dels Mossos d'Esquadra.

Aquest local va ser clausurat en el període de la dictadura del General Primo de Ribera. Desprès amb l'arribada de la II República, l'Ajuntament va donar llicència d'obertura al nou propietari i cafeter senyor Lahoz, que regentava el Bar Alegria i saló - acadèmia de ball, proper a la serradora de la Carretera Vella. De fet, tothom sabia que El Doré es dedicava a la prostitució, encara que una mica disfressada... Aquesta activitat no va caure bé entre certs estaments i per altra banda el proper Casino "dels senyors" i de la reminiscència de la població estiuenca que encara passaven els estius entre nosaltres.

Per altra banda, els més progressistes,  argumentaven que això era una necessitat  ben coberta i inevitable. Essent remarcable el fet que els primers parroquians  hi entraven mig amagant-se, com temorosos d'ésser descoberts per llurs familiars o coneguts.

El Doré fins  l'arribada i finalitzada la nostra Guerra ·Incivil" , va tenir una existència bastant planera, fins i tot, sense cap dels anomenats "macarres" . Desprès, farien estada en aquest lloc, els soldats i oficials  italians d'ocupació entre altres militars...

Amb el nou règim era de preveure i com  una "mort anunciada"  El Dorè va  tancat i durant molt temps va restar amb aquesta situació, potser aquest tancament va influir que la joventut local  d'aquella època va escollir altres llocs per a " divertir-se".  

Ricard Ramos Jiménez

05 de maig 2012

PINZELLADES DEL NOSTRE PROPPASSAT...ASLAND CIMENTS



A la primera dècada de l’any 1900, la Companyia Gral. d’Asfalts i ciments Pòrtland Asland,  posa en marxa l’operació per  comprar el Turó de Montcada, no sense dificultats i oposició d’alguns propietaris, doncs,  perilla la continuïtat de l’ermita de la  Mare de Déu del Turó,  reconstruïda l’any 1908 per una nombrosa colònia d’estiuejants. La burgesia barcelonina  a diferència de l’Asland,  troba en el nostre territori allò que cercàvem:  aire saludable, bones aigües, un entorn boscà i idíl·lic,  ple de natura i serenor.  L’any 1917 Can Sant Joan canvia el paisatge campestre per un munt de vies de tren i  noves infraestructures per l’explotació massiva i  oberta de les canteres de pedra  calcària, matèria prima per fabricar el ciment. Arribem onades gent  arreu de l’Estat Espanyol, en  demanda de feina. Montcada passà de 1710 habitants l’any 1900 a 6513 l’any 1930. La màquina del ciment treballa de manera desenfrenada. La demanda és gran, però també creix la pol·lució, el soroll,  també les diferències  socials i les reivindicacions. Molts dels estiuejants fan les maletes i cerquen  altres espais més saludables i tranquils. Passa la Guerra Civil. Arriba una aferrissada dictadura on tothom prefereix callar. No obstant,  les noves generacions de veïns dels anys 60 planten cara i demanen mesures contra la “pols del ciment” que envaeixen els  carrers i terrasses del barri de Can Sant Joan.  Sorgeixen  de manera decidia i valenta les primeres protestes encapçalades principalment per la veterana i degana Associació veïnal d’aquest darrer barri.


La democràcia arriba, i amb aquesta,  els programes electorals que recullen exigències i mesures per evitar tanta pol·lució atmosfèrica. L’any 1984, l’Asland és obligada a posar  filtres i sistemes per reduir la gran quantitat de pols que llença a diari. La Generalitat assumeix  una part del cost  d’aquestes innovacions tècniques.  Tot això com a resultat de les gestions del nou Ajuntament encapçalat per un fill del barri, convertir l’any 1979 en el primer alcalde de l’etapa democràtica.

Passen els anys i també les reivindicacions  ciutadanes. L’any  1988  s’endega una campanya per salvar i  recuperar el Turó, l’Asland amenaça en fer-lo  volar. És mobilitza la població i també les administracions. Finalment queda aturada aquesta intencionalitat explotadora.

Pugen a  dalt del Turó,  l’any 1991,  el President  de l’Àrea Metropolitana i alcalde Barcelona en  Pasqual Maragall i un nombrós cecidi de tècnics, polítics, entitats  i veïns. És celebra un ple extraordinari a Montcada, amb una sèrie d’acords, mentre Asland es mostra preocupada. Passa el temps i segueix l’explotació de la  nostra  i preada “Icona”. Asland es fusiona amb Lafarge, i  més tard el dia 1 de gener de 2007 desapareix Asland i el propietari universal serà: " Lafarge Cementos." La història continua....  

Nota: Aquest comentari està dedicat especialment a totes aquelles persones que han lluitat i continuen lluitant per  una Montcada més saludable i menys contaminada. Cal reconèixer aquesta constància reivindicativa i  la seva tossudesa en pro del benestar d'aquest poble.

Ricard Ramos J.

30 de novembre 2011

LA VOLUNTAT DE SER DEL MAS RAMPINYO

Que aquest barri de Montcada i Reixac té quelcom d’especial, ningú que tingui uns coneixements mínims de la nostra història ho pot discutir.


Des de temps passats, per no dir segles, la seva gent ha volgut mantenir la seva identitat. Orgullosos de ser el que són i, sense complexes, han lluitat per mantenir sempre viva l’herència que els seus avantpassats els van deixar. Aconseguir-ho no ha estat gens fàcil, ja que han viscut èpoques de vaques flaques on tenien girat el vent en contra, però amb tossudesa i fermesa ho han superat amb escreix. Llegiu amb atenció el document que l’any 1948 la Societat Recreativa la Unió va fer públic el més d’abril amb motiu de l’organització de la Festa Major d’aquell any:





Malgrat que ja han passat 63 anys de la publicació del document es pot afirmar, salvant les distancies i comparacions, que avui aquest escrit podria ser signat pels actuals membres i responsables de la Unió de Mas Rampinyo , que si fa o no fa pateixen els mateixos inconvenients. Vagi per a tots, els d’abans com els d’ara, el nostre reconeixement per una feina ben feta que han sabut mantenir per sobre de qualsevol discrepància o dificultat una voluntat superior: La Voluntat de Ser.

Nota complementaria: El president de la S.R.U era Arturo Vila ( o Viló) . L’any 1948, en plena i duríssima època dictatorial, era prohibit qualsevol escrit en català i obligat a castellanitzar-se el topònim català, malgrat tot això, la Unió va imprimir el cartell anunciador de les festes mantenint el topònim català : " Mas Rampinyo".




(Per veure les dues imatges més grans, clica sobre les mateixes)



Josep Bacardit Sanllehí i
Ricard Ramos Jiménez.

08 d’agost 2010

"Gori-Gori"

(per veure la imatge més gran cal clicar sobre la mateixa)

L’any 1921 es crea a Montcada un club molt peculiar: “Montcada Tennis Club”, encapçalat per Francesc de A. Planas Dòria, artista pintor. Un estiuejant que amb ganes de xerinola i passar-ho d’allò més bé durant l’estiu, organitza entre la colònia d’estiuejants , aquesta mena d'associació de lleure amb una activitat puntera i esportiva com era el tennis, la qual s’esforçava per fer-ne tot allò que la burgesia requereix per no avorrir-se durant les llargues estades estivals al nostre poble.

L’any 1923 surt un butlletí d’aquest club, anomenat “ Gori Gori”. La seva portada és un ric exemple del simbolisme de tots aquells plaers que tant agradàvem a la burgesia i coneguda a casa nostra com la gent: dels pantalons i vestits blancs.

Si donem un cop d’ull a la portada que us adjuntem (núm. 2) i ens fixem una mica, veurem una sèrie de simbolisme i personatges que parlen per si mateixos:

Començant per la primera lletra (G) de l’esquerra, apareix una jove dona tennista, assegut al peu d’aquesta lletra, és troba un cavaller que sembla jugar a les cartes amb un altre que està remenant un cafè; i observant la jugada de cartes un altre cavaller en peus amb un tac de billar (ambdós a la lletra 0). Un cavaller de cames llargues i emmarcat en la lletra R sembla que estigui realitzant una parodia o recitant alguna poesia o poema, sembla la caricatura del fundador , senyor Planas Dòria; al mig una mena de robot, un gegant de llauna, que porta al seu pit l’emblema del club: M= Montcada T= tennis i C= Club; a la seva mà dreta agafa una raqueta de tennista, a l’esquerra un ram de flors (símbol del galanteig), i als peus una ampolla de cava i una copa. No pot haver-hi cap festa grossa ni petita sense aquesta ampolla de “xampany” (com en deien abans) donat que la burgesia mostrava una forta addició per aquesta beguda espumosa. A la segona lletra G hi ha la canalla d’aquests estiuejants jugant , al darrera una figura femenina els vigila, podria tratar-se d'una de les mares o dames sòcies del club. La lletra O arriba amb un dibuix ben definit: el ball amb passos de “Charleston” i per últim, en aquest club es podia tant jugar a tennis o a les cartes com prendre cafè i “xampany”, ballar i també declarar-se o dit d’altra manera “lligar”(última lletra) entre persones del seu estatus social, és clar...!; como no podia ser d’una altra manera.

Ara cal una pregunta: aquesta colònia estiuenca, de xerinola quasi permanent durant els estius que hi passàvem al poble, què pensavem de tot això, els nostres pagesos, la gent de sempre, gent del camp i del treball permanent? .

Ricard Ramos

22 de maig 2010

LA TORRE VILLA ÁNGELES O MÉS CONEGUDA COM LA TORRE DEL RELLOTGER














Aquestes dues imatges tenen una diferència d'uns 35 anys.
A l'esquerra apareix l'entrada de la torre "Villa Ángeles" situada al carrer Colon. Foto realitzada l''any 1920. El propietari o propietaris de dita torre, (construida l'any 1886), era d'una família estiuejant de Barcelona, encara que, desconeixem fins ara els seus noms.

Per contra, la imatge de la banda dreta, feta sobre l'any 1955 a la mateixa entrada de l'esmentada torre, era ocupada per una família d'origen alemany, on el cap de familía es deia Rodolfo Hübner, la seva esposa Rosa i quatre fills (son els que hi surten a la foto). Aquest va residir a la nostra població "molts anys", segons un document que hem trobat a l'arxiu municipal i que diu textualmente, entre altres coses, el següent:

[...]"El infraescrito D. Alberto Riera Rusinés, Alcalde-presidente del Ayuntamiento de Moncada y Reixach, provincia de Barcelona, por el presente HAGO CONSTAR:

Que D. RODOLFO HUBNER, de nacionalidad alemana, reside en esta localidad, desde hace muchos años, en la cual estableció la industria de montaje de relojería e importación de piezas para la indicada industria, de la que fué desposeido cuando el Glorioso Alzamiento Nacional, durante la cual se incorporó voluntario como combatiente en la Legión CONDOR, en la cual alcanzó el grado de Capitán. Al terminarse la Cruzada Española trasladose a Alemania combatiendo en el frente de Rusia, hasta el final de la Guerra.... [...] etc. etc,....Moncada y Reixach a treinta de agosto de mil nuevecientos cincuenta y dos"
Firmado: Alberto Riera Rusiñés"



(foto, de l''esquerra: arxiu R. Ramos; a la dreta, foto publicada a "l'Abans" )

09 de juliol 2009

"IN MEMORIAM" DE DOS BENEFACTORS

Entre les moltes famílies burgueses i benestants que van triar Montcada per passar l’estiu, entre el segle XIX i XX, podem destriar dos personatges que pel seu tarannà benefactor van aportar de manera altruista un bon nombre d’obres socials i culturals, les quals varen contribuir i incidir en benefici del nostre poble.

Domingo Fins Sagarra, va ser un benefactor nat, mitjançant donacions, obres socials i culturals, que han deixat penjada i que encara avui perduren. Uns altres, la família Ubach, principalment a través d’Albert Ubach, van fer possible que avui Montcada tingui un important patrimoni documental sobre la seva història.


PETITA BIBLIOGRAFIA DE DOMINGO FINS I SAGARRA


Domingo Fins va néixer a Mataró l’any 1835, el més petit d’una família de sis fills, en que les cinc grans eren noies. Als dos anys es va quedar sense pare i ell va créixer envoltat de mare i germanes. La seva era una família benestant, per part paterna provenia de notaris i senyors d’Argentona i per part materna, l’avi Sagarra era d’Arenys, feia vaixells i tenia negocis a Cuba on hi havia mort; l’àvia era de la família dels Viade (emparentada amb els Biada, (Miquel Biada va fer portar el tren fins a Mataró i es va canviar el cognom).

(imatge d'en Domingo Fins)

L’any 1857 marxa de Mataró cap a Barcelona; el 1866 es casa amb Josefa Diaz Serra, filla de mariner que viatjava contínuament a Cuba i de mare nascuda a Vilanova i la Geltrú, ciutat també on abundaven els nomenats “indians”. És Agent de Duanes, té empresa pròpia. L’any 1880 la senyora Fins compra els terrenys situats al c/ Sant Antoni -també nomenat camí de Sant Iscle- de Montcada Reixac, a Anna Galzeran i es construeix la torre nomenada Torre Fins, tal com figura encara al reixat de l’entrada.

El 1886 traslladen el seu domicili, prop de la Via Laietana de Barcelona, al c/ Princesa, 56, entresòl, cantonada c/ Industria (actualment Pg. Picasso) en un edifici construït per Antoni Cuyas i dissenyat per l’arquitecte Enric Sagnier; cal esmentar que tant l’un com l’altre tenen relació amb Montcada, el primer per diverses propietats i el segon per ser l’arquitecte de l’antiga Església Parroquial, cremada i enderrocada el 1936.

Els Fins, matrimoni sense fills, venen a passar l’estiu com d’altres tantes famílies de Barcelona que estiuejaven a Montcada sobretot atrets per les seves aigües i fonts; hi ha diverses fotografies on es poden veure sortides al cim del Turó i d’altres. El 1897 mor la senyora Fins; tot i que gestiona l’empresa de Duanes que té Domingo Fins amb altres socis a Barcelona i Port-Bou, les estades a Montcada són cada vegada més llargues i sovint. El 1909 trobem un altre domicili de Domingo Fins a Barcelona, al c/ Cortes 390 (ara Gran Via).

Inicia una etapa de “mecenatges” a Montcada Reixac: les portes de l’Església, les de la Casa de la Vila, la restauració de la capelleta de Sant Antoni, a la façana de Cal Pursals, l’obra, el 1909, de l’Associació Benefico-Instructiva, a l’antic Cafè Colon, conegut actualment com a ABI i on es desenvolupen tota mena d’activitats culturals i educatives, amb un Patronat que ha de vetllar pels interessos del poble... i un projecte molt important, el que havia de ser Asil (també nomenat Hospital) pels avis de Montcada en els terrenys propietat de l’Ajuntament però que el senyor Fins n’assumia tot el cost. Des de l’any 1915, ja trobem que figura en el Cens de Montcada, amb tot això i per la seva edat sembla que es deuria dedicar de ple a Montcada, tot i que hi ha el document de propietat de dues tombes al Cementiri de Montjuïc on hi ha enterrada la seva esposa i on ell desitja ser enterrat.

De totes les germanes no n’hi va sobreviure cap i només una s’havia casat i havia tingut descendència, tots vivint a Mataró. El cas és que poc abans de morir-se, ja en plena efervescència de la construcció del futur Asil-Hospital fa testament per deixar ben lligat el tema econòmic; fa hereva universal a Elisa Roca Mestres, la seva serventa amb l’encàrrec de dissoldre la Societat de Duanes i vendre les accions que tenia del Crèdit Lyonnais per fer front als pagaments de l’edifici; també deixa la quantitat de 2.500 pessetes a una altra serventa, la Joana Suarez i Fontanals, esposa del Miquel Galofre, nomenat l’Arengader. De tot això en va quedar la casa-torre Fins on la família formada per l’Elisa Roca i en Miquel Capdevila, al qual també havia nomenat com a marmessor, s’hi quedaren a viure i on encara hi viuen els seus descendents. Amb agraïment es canvià el nom del carrer Sant Antoni pel de Domingo Fins.
El senyor Fins morí a l'edat de 84 anys.



ARXIU UBACH - FAMILIA UBACH

(estracte del treball publicat a "Quaderns" (Fundació Cultural de Montcada) del mes de desembre de 2008 i escrit per Elisenda Bertran)

"El senyor Francesc Ubach i Vinyeta va néixer a Tiana l'any 1843 i va morir l'any 1013 a Barcelona. Poeta i dramaturg pertanyent al moviment de la "Renaixença". Va ser contemporani i amic d'Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer i de Marià Aguló. Publicà diversos llibres de poesies líriques, però cultivà especialment el romanç històric i de caràcter social.

La família Ubach estiuejava a Montcada i segons les seves pròpies paraules, consideraven el poble com un "recó del cel" probablement sigui per sentir-s'hi tan bé que recollien tot el material escrit que tingués a veure amb aquest indret. Així la majoria de documents de l'arxiu Ubach (donació de la família a la Fundació Cultural de Montcada) són retalls de premsa, notes i fitxes que es refereixen a Montcada i Reixac. El fill d'aquest escriptor en Albert Ubach i Mascaró, era afeccionat a l'estudi de la història i es va dedicar, com el seu pare, a espigolar totes les referències històriques però també va recollir totes les anècdotes i fets curiosos de Montcada des de finals del segle XIX fins a mitjans del segle XX. Són petites històries transcrites amb paciència i a mà que contenen l'alè de la cosa viscuda i que parlen de persones i de fets que no ens hauria estat possible de conèixer si no hagués estat per aquesta tasca.

(caricatura d'en Francesc Ubach i Vinyeta)

Nota: Agraïm a la família Riera - Capdevila per facilitar-nos les dades bibliogràfiques i la imatge d'en Domingo Fins. Moltes gràcies

11 de maig 2009

MOLT BÉ ! AIXÒ ES FER PAIS...!!!!!

25.a MARXA A MONTSERRAT, DES DE MONTCADA I REIXAC

FELICITATS A TOTHOM !

(foto: elmasrampinyo.blogspot.com)

23 d’agost 2008

TESTIMONI SOBRE UNA PÀGINA DE LA NOSTRA RECENT HISTÒRIA


"El controvertido mayo del 37"
(escrit-relat d’en Joaquin García Ribes)

foto de premsa 09/06/87: García Ribes realizant unes declaracions davant del jutge, dient que Demjajuk no és "Ivan el Terrible" (personatge nefast i assassí del camp d'extermini nazi de Treblinka)


"Mi entonces compañero de trabajo Lluís Amat, devoto amigo de Josep Terradellas y, como yo activista del PSUC a la vez que de "La Falç", me entregó una pistola de calibre nada inofensivo, pidiéndome acompañarle hacia finales del mes de abril, como su dicho Primer consejero y el joven secretario particular de éste, más Abad de Santillán y la consabida escolta policial, en incógnita visita a Puigcerdá, feudo inexpugnable y escandalosamente gangesteriano del faísta (FAI) Martín, apodado "el cojo de Málaga".
Accedí para no hacerme sospechoso de "canguelitis escurridiza", pero, anticipándoles mi advertencia de que, mi persistente disentería nos traería más de una molestia con paradas retardantes, en el largo y más a venturado trayecto.

Nunca supe lo que en el muy restringido cónclave , del Ayuntamiento de aquella gran villa sometida y expoliada, trataron, discutieron o acordaron los dos supuestos enviados de la Generalitat, con el bravucón "Generalísimo de la Cerdaña" , ni por qué nos desviamos después por Bellver para dirigirnos al más cercano y escarpado pueblecito de Alp, en apariencia deshabitado, salvo su escondida fortaleza camuflada de Hospital Militar, por los depredadores emboscados del POUM.
Antes de llegar a tan opulenta "madriguera" y, ante una explanada de césped al pie mismo del poblado, mientras Terradellas se ocupaba en convencer a un pobre y aterrorizado pastor para que le vendiese por unos duros de plata, un precioso cordero lechal milagrosamente salvado de vandálicas requisas, yo subí hasta las primeras casas para comprobar si aquella apariencia de pueblo fantasma, quedaría alguien con vida que se arriesgase a seguir allí, en perpetua zozobra de saqueos y amenazas de exterminio habitual. El levantamiento de un visillo, me reveló la imprudente curiosidad de algún niño, en un descuido de sus padres angustiados por el terror de ser descubiertos.

Tras el recodo se ocultaba la entrada del Castillo, protegido por una cordillera en forma de herradura y sembrada de capazos llenos de granadas explosivas, junto a nidos de ametralladoras apunt ando hacia nosotros, quedamos cercados e impedidos de avanzar ni retr oceder, mientras oímos que me gritaba desde la puerta el vigilante de la entrada y probable encargado de dar la orden de dispararnos, sin que yo pudiese reconocerle a tanta distancia.


-¿Eres Ribas?... me repetía.
-Ya no estoy seguro de serlo, pero creo que sí...
- Adelántate, pues, tú solo y que nadie más se mueva de dónde están, en ningún sentido.


Informado por mí sobre los auténticos componentes de la caravana y de que yo ignoraba lo que se proponían tras su secreta conferencia con el Calígula de Puigcerdá, igualmente que si, a los policías de acento valenciano, los enviaba Largo Caballero desde mi "terreta" para su mejor información, me pidió que les invitase a pasar, mientras mi ex amigo del Bloque Obrero y Campesino llamaba por señas a los suyos para reunirnos a todos en la planta baja, llena de provocativas poumistas disfrazadas de enfermeras y de ma sculinos rostros y brazos vendados para el caso y con evidencia o delatora precipitación.

Incautamente, pues, parece que serví o me invitaron precisamente para servir de bandera blanca ante mis excorreligionarios, con lo cual, salvando allí mi vida, hice a Catalunya el flaco servicio de salvar a la vez la de Terradellas y Santillán. Queda probado, pues, que todos, incluso yo, tenemos algo que hacernos perdonar, al menos por lo que se refiere a tales consejeros....

A nuestro regreso a Bellver, me conmovió la manifiesta simpatía con la que aquella población apiñada en la gran plaza escuchaba mis réplicas a las capciosas preguntas del "Primer conseller de Catalunya" , mientras todos esperaban angustiados alguna desesperada solución, ante las nada frívolas amenazas de su inminente exterminación por parte del "Fürer" forastero de la Cerdanya y de sus fanáticos de la FAI.

Y, de vuelta a Puigcerdá para comer primero y que comprasen después quienes tenían plata, subsistencias tan quiméricas para los barceloneses, como grandes panes redondos, carnes, embutidos, legumbres, chocolate, café, aceite y demás artículos digeribles y sin cartilla de racionamiento, ni en sueños alcanzables para media España.

Ya de noche y de regreso, cada uno en su mismo vehículo de ida, el mío se averió y, redistribuidos entre los otros coches los demás compañeros de viaje que conmigo habían de ocupado el coche inutilizado, me abandonaron solo en la entonces "terrorífica" Collada de Tosses, con el cordero y demás compras que a mi lado y a los pies del asiento habían apilado.

Ilusorio pensar, que nadie osara detenerse a tales horas y tan peligroso lugar, siniestramente famoso entonces por sus arbitrarias ejecuciones y despeñamientos nocturnos. El único que aflojó la marcha y paró, sorprendido del coche vacío y de la carga tirada, debía yo desconfiar y temerme lo peor; pues, podía ser el temido Eroles, Jefe de Servicios policiales, de quién yo sabía, por mi amigo el comisario General Rodríguez Salas, su propósito de liquidar a un tal Ribas, que era yo, de quién por suerte ignoraba mi primer apellido García.

Con esta previsión y ante su insistencia en que me acomodase a su lado en la parte delantera, yo se lo agradecía excusándome con mi sincera compasión por el pobre cordero, cuyas cuatro patas prietamente atadas durante tantas horas me proponía liberar, acostándolo a mí lado en el asiento trasero. Y así, mientras yo vigilaba obsesivamente sus dos manos al volante, por si a una de ellas le tentase deslizarse hasta la empuñadura de su arma, mi mano derecha, siempre dentro del bolsillo , no soltaba por si acaso el gatillo de mi pistola.


Ambos evitábamos callar, pero . tambien abordar temas que rozaran la menor posibilidad de nuestra mutua identificación, hasta que al parar en la Rambla de Barcelona, entre la Virreina y "La Falç", él me ofreció sus servicios como Jefe de Servicios en la Comisaría de la Vía Layetana, sin ya callarse su nombre de Eroles. Le correspondí prometiéndole tenerme a su disposición allí en " La Falç", pero callando lo de Ribas y deletreándole amablemente el G a rc í a.

Y, como los regresados antes que yo, no se molestaron en bajar a recoger sus compras (de seguro que para no dar la cara ni disculparse),no vacilé en cargar con todo hasta pasada la plaza España donde vivía , ni en despertar a mis convecinos para compartir con todos y según las indigencias de cada uno, el para ellos tan providencial como sorprendente botín. De trocear el cordero, se cuidó un joven y recién ascendido Comandante acabado de llegar del frente de Madrid, donde al parecer se había convertido en un experto desollador de perros como recurso complementario de ranchos deficitarios. Y así celebramos anticipadamente, nuestro unánime brindis por la inmediata Liberación de la Cerdanya, de sus indeseables depredadores y verdugos dela FAI y del POUM.


Dos días después, al siguiente de cursar mi baja en "La Falç" y devolverles la pistola, fue abatido para siempre el tristemente célebre "Cojo de Málaga", en su primer ataque a Bellver. Para el segundo, de unos 600 atacantes, llegó a tiempo el Delegado de la Generalitat en Lleida, Francesc Viadiu, con treinta guardias de Asalto bajo su mando con el que ayudó decisivamente a derrotarlos luchando codo a codo con los valientes obstinados de Bellver, triunfantes y tranquilos al fin. Lo había prometido y, desatendiendo los consejos de su amigo el Consejero de Gobernación Artemi Aiguadé, lo cumplió y puede dar fe de todo ello, pues sigue vivo y es diputado de la actual Generalitat. ( aquest escrit d’en Garcia Ribes fou escrit l’any 1987).


A la vista delo cual, demos ya y de una vez, por evidente, que a los vándalos de la Cerdanya, les sirvió de tapadera la Telefónica para mejor encubrir y hacer olvidar la derrota y sus insaciables ferocidades de allá.
Porque, siempre les será fácil que desvirtuar "aquello", seguir ignorando que el tal desalojo del 4 de Mayo, fue acordado por la Generalitat, comunicando para su efectividad el Consejero de Gobernación que a su vez ordenó su inmediata ejecución al Jefe de los guardia de Asalto coronel: Arrando, del cual su subalterno su verdadero ejecutor, el comandante Carmelo Izquierdo Carvajal, exigió la confirmación escrita y firmada de tal orden mientras distribuía estratégicamente sus fuerzas para el caso, e inmediatamente de ordenar al Capitán Peña que sin nueva orden y si allí sonaba un tiro, se pasara a cuchillo a todos los ocupantes, los hizo desfilar entre doble fila de guardias para entregar las armas en la planta baja, sin esperar a la Montseny y que por teléfono la había anunciado su llegada y suplicado que la esperase antes de actuar. Y, quedándose a dormir en el primer piso, sin más protección que dos de sus guardias.

Sin embargo, los embarulladores de la Historia y sus copistas, siguen achacando la acción, incluso la iniciativa de la misma , a Rodríguez Salas, con lo cual supone el don divino de la ubicuidad. De sobras tuvo con defender su Comisaría desde el primer minuto, hasta muy de mañana del 7 que, andando solo camino de su casa, con cara de agradecer el desatino de su destitución, me lo encontré sin ninguna escolta en el Paseo de Gracia, a la altura de la calle de Aragón.
José García Ribes (escrit l’any 1987)"
Nota:

Aquest periodista i redactor valencià des de l’any 1924, va conèixer a molts personatges, com: Lluís Companys, Garcia Lorca, Josep Terradellas, Pau Casals, Joan Peset, Fernando Valera, Melquiades Álvarez, Manuel Azaña, Largo Caballero, Eduardo Ortega y Gasset, Mario Blasco (fill de Blasco Ibañez), Juan Negrin, etc. etc.

Va viure moltes situacions, pròpies del seu treball com a periodista, també per les seves idees republicanes i esquerranes, en un escenari difícil i dramàtic com la Guerra Civil del 36, on molts dels vençuts com ell, marxaran cap l’exili, la qual cosa no significarà ni molt menys, el final dels seus nombrosos patiments, doncs, entre altres, l’ocupació de França per part de les tropes de Hitler, comportarà una veritable caça de republicans espanyols i catalans per ser exterminats, com el tristament: Camp de Treblinka, on Joaquim García Ribes, va poder escapolir-se d’aquest, i va ser l’únic supervivent republicà d’aquest maleït camp d’extermini.

Aquest singular personatge; "Fill Adoptiu del Municipi de Montcada i Reixac l’any 1988" per l’exemplaritat de la seva vida dedicada al servei de la llibertat, de la democràcia i de la justícia.

Garcia Ribes va morir a Montcada el dia 17 de gener de l’any 1992, la seva tomba en el petit cementiri de Reixac, destaca, perquè a la seva làpida n'hi ha un epitafi prou significatiu, aquest:
"EXTREBLINKA
NO PERDONO JAMAS
NI COMO TESTIGO
NI COMO VICTIMA
NI COMO REPUBLICANO ESPAÑOL"

(text original d'en Garcia Ribes. Comentari (nota) d'en Ricard Ramos)

Imatge de l'esquerra: del llibre d'en Josep M. Cuyàs i Tolosa "Diari de Guerra- Badalona 1936-1939) volum.I edició Museu de Badalona 2006.