Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris MONTCADA TEMES DE DIVUGACIÓ I INVESTIGACIÓ. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris MONTCADA TEMES DE DIVUGACIÓ I INVESTIGACIÓ. Mostrar tots els missatges

18 de març 2013

L’AIGUA DE MONTCADA & BARCELONA .



Segles XIX i XX .  Quan el seu subministrament es va transformar en  un gran negoci especulatiu. 


Per la ciutat de Barcelona, ja des dels temps dels romans,   va representar  sempre una prioritat l'assegurar el subministrament de l’aigua. El montcadenc  rec Comtal , entre altres llocs , i durant segles va esser  una de les seves principals fonts d'abastament. Però a meitat del segle XIX els reptes de la Revolució Industrial unit al creixement urbà com  l’Eixample i barris perifèrics,  va modificar radicalment  les velles costums mantingudes fins aleshores.  Seguin l’experiència d'altres grans ciutats es van posar les bases de la transició cap al nou «model circulatori», en què subministrament d'aigua i sistema de sanejament s’equiparaven als sistemes arterial i venós. Calia un nou clavegueram per evacuar les aigües distribuïdes i per garantir l’eliminació dels residus de latrines; i era necessari també un bon cabal d'aigua per assegurar el seu consum i la neteja d'aquest clavegueram.
Imatge de l'any 1912, on es veu el túnel i la canalització de les aigües de Montcada

Montcada i  les seves riques mines  d'aigua van ser objecte prioritari on l'ajuntament barceloní va decidir fer-hi una gran inversió a fi de garantir l’aprovisionament. Calia en primer lloc trobar noves captacions que asseguressin  la seva provisió  que amb les corresponents innovacions tecnològiques  (més pressió i estació elevadora) permetien la seva distribució (entre altres a tots els habitatges) i  també a una bona part de zones  altes de la Ciutat Comtal .

Malgrat les previsions inicials, aquestes ràpidament es van veure superades per un augment imparable de població i del consum d'aigua, com a conseqüència es va originar un cercle viciós on els elevats costos de les interminables obres  no van parar de créixer . Perquè ens fem una idea cal recordar que aquella inicial  i gegantina reforma   (any 1870) va durar  fins ben entrat el segle XX . 
 Imatges de l'any 1910.  Obres de canalització al barri de Sant Andreu ( Il·lustració Catalana)


 L’Ajuntament de Barcelona, al no poder finançar aquelles  creixents despeses es va veure obligat  a privatitzar el  servei, transformant l'idea inicial de servei públic en  un gran negoci , quedant aquest en poder  d'unes societats anònimes on la majoria dels seus accionistes eren amics o familiars   dels mateixos “prestadors” que prèviament havien concedint els crèdits  per a finançar les obres.

Les obres conegudes com les de “ l’Aigua o de l’Aqüeducte de Montcada” van ser objecte al llarg d'aquelles dècades de moltes critiques ,  especialment  per part dels setmanaris satírics que feien servir la frase “ Aigua de Montcada”  com metàfora de malbaratament dels cabals públics, recordem com exemple unes de les moltes que es van publicar, en aquest cas són dos dibuixos:  

(imatge de l'esquerra)                                     
Es llegeix , a dalt :  "AYGUA DE MONTCADA. Propietat del Ajuntament .Premiada per varios acaldes.
A sota , es llegeix : “ Dona animo, fortifica, ajuda a anar y a venir, fomenta molt l’eloqüència y,  sobre tot, fa pair”.
Sàtira dedicada als regidors de l’Ajuntament de Barcelona . (L’Esquella de la Torratxa, nº 650  de 27 de juny de 1891.)


(imatge de la dreta)
Es llegeix a dalt:  "L’AYGUA DE MONCADA"
A sota , es diu: “ Fins que arribi a la Ciutat y  s’enduga  a aquells que brinden, tindràs la boca seca”
Sàtira , on una noia que representa  Les Rambles barcelonines   , lloc on va tardar molts anys en arribar l’aigua de Montcada . (La Campana de Gràcia, nº 0473 de 1 de setembre de 1878.)  


JOSEP BACARDIT SANLLEHÍ




28 d’octubre 2012

EL REC COMTAL I MONTCADA



Un exemple  de la servitud  de Montcada  envers  Barcelona .
  De tots es conegut  les avantatges  i  els perjudicis que suposa   viure tan a prop d'una gran ciutat com és Barcelona.  Estem sotmesos,  entre altres coses,  per la nostra situació geogràfica,  a moltes de les grans decisions estratègiques  que sense comptar amb nosaltres, prioritzen  els interessos de la gran urbs barcelonina  que (en el millors dels casos son  a canvi d'algunes engrunes)   se imposen a qualsevol oposició frontal  que es faci  des del nostre petit poble. 

Valgui el que acabem de dir i com exemple,  l’ordre que l’any 1921  l’Ajuntament de Barcelona(1) va enviar al de Montcada i  que al comptar amb el vistiplau del Govern Civil era d'obligat compliment. L’ordre  fa referència a la importància que tenia   per Barcelona  la Mina d'Aigua de Montcada  que abastia d'aquest vital liquid a una bona part de la ciutat Comtal.  L’Ajuntament montcadenc (2) va contestar  el següent:
 Les condicions  van ser acceptades  al moment, però  altra cosa va ser el seu compliment .  Anem a pams a l’hora d'explicar que va passar : 

De comú acord els dos ajuntaments es va fixar la zona d'influència al llarg de la Sèquia Comtal (3)  i el consistori barceloní va comprar els terrenys afectats (4) . 

Al mateix temps  van convertir-se  en jardins públics la zona afectada? , la resposta és no, un reiterat incompliment  que  mai va ser una prioritat  per  l’ens barceloní .

Bé, fent un salt en el temps  i només com dada complementaria ,finalment  potser  si que es va complir la voluntat expressada pels montcadencs , encara que una mica tard , ja que…  al cap de 65 anys!  i sense ningú recordés que era un deute pendent , ara podem gaudir   en aquelles zones  del Parc de les Aigües de Montcada  i de  l’enjardinament  del Rec Comtal al seu pas pel  barri  Vallbona de Barcelona. 
Fotos: A dalt Parc de les Aigües, a l'esquerra i dreta respectivament la casa de la Mina a Montcada   i el Rec Comtal, al seu pas per Vallbona




En resum, ens agradi o no, hem pagat ,   paguem i seguirem pagant un elevat preu  en concepte de servitud.  Avui  hem recordat el que va passar l’any 1921 sobre les aigües , un altra dia ho farem  de  carreteres i autopistes  o de les línies ferroviàries  que  són també un bon exemple  del peatge que suportem al conviure tan a prop de Barcelona. 

JOSEP BACARDIT I SANLLEHI 

Notes :

  1.    Antoni Martínez Domingo ( Lliga Regionalista) era l’alcalde Barcelona .
  2.    Tomes Ricart Font , era l’alcalde Montcada i Reixac
  3.    Els preocupava el perill   ( no del  Rec Comtal ,  en aquell temps només es feia servir per regar  horts )  que es contaminessin  les aigües que  des de la mina de Montcada  eren conduïdes per canalització subterrània  fins a Barcelona pel seu consum .
  4.   A Montcada el terratinent  Josep Clavell i Montiu  n'era el propietari de la majoria dels terrenys afectats . L’home ,   amb generositat i altruisme  ,  va facilitar  la venda de la zona afectada. Generositat i altruisme  que en els fons amagava  una bona contrapartida ,  un negoci que el va fer encara més ric . Estem parlant  de la aprovació del  projecte  que  en aquells anys  es va posar en marxa: La urbanització , parcel·lació i construcció del que va  ser el segon eixample de Montcada , i que ara tots coneixem com la zona de Montcada Llevant .



15 de juliol 2012

Dècada 1910-20. “ Parlà…el castellà de Montcada”.


La burgesia catalana: Quan parlar en castellà era un acte de “finor” que els  distingia.

El poble de Montcada , un cop més, és citat com un bon  exemple dels modismes o costums  de la burgesia barcelonina que  durant moltes dècades  va estiuejar   a casa nostra.  En aquest cas , el periodista que va escriure l’article fa referència  a un fet diferencial  que  distingia aquella classe social :   “parlar en castellà”  quan sortien a passejar  o  en relacionar-se amb els botiguers i veïns .  La veritat és que  a la intimitat parlaven en català però  de portes enfora  empraven el castellà  ja que , per ells,  el català era el idioma que feien servir  “els vulgars” o sigui les classes inferiors  i els convenia “marcar” la diferència . 

L'article que tot seguit  reproduïm  va publicar-se l’any 1913 en el diari “La Veu de Catalunya”(1), cal inserir-lo  dins d’uns moments polítics on l’ensenyament en  català a les escoles   aixecava ( com sempre ha passat i segueix passant )  grans reticències  en els sectors més centralistes  que entre altres qüestions  no volien  que s’aprovés la Mancomunitat de Catalunya , petició catalana  d'una modesta descentralització del poder .  La frase “ España se rompe”  va sorgir aleshores  i  malgrat  ha passat un segle   segueix ben vigent . 


Retrat d'una  familia burgesa que estiuejava a Montcada i Reixac. Any 1910. (fons RRJ)

 L’article , titulat  “Les cursis”, deia:

En “Quirse d’Oliva”(2) de “ El Correo Catalán”, envesteix a la cursileria que fa malbé la llengua castellana, parlant-la desastrosament, ridículament i depreciant l’idioma del nostre gran poeta nacional mossèn Cinto, d’Ausiàs March, del beat Ramón Llull, del gran Rei en Jaume I i de les Corts d’Amor de l’Edat Mitja, on la parlaven les reines, les dames i els trobadors.   Diu en “ Quirse d’Oliva” :

<< Les damisel·les barcelonines qui estiuegen a Moncada parlen ordinàriament en castellà, vull dir que tot el dia, en totes ocasions, gairebé sempre fan exercicis de fonètica castellana. Les damisel·les de la colònia estiuenca de Moncada “sur mer” , parlen ordinàriament en castellà , i ara vull dir que s’hi expressen  d’una manera ordinària , amb una vocalització oberta, amb una guturalització(3) turmentosa, amb un lèxic precari.

Imatge de damisel.les d'aquella època

 ¡  Oh  Precioses Ridícules !  Al sentir-vos un castellà recent vingut de sa  terra,  en dir-me  ( després d’una llarga conversa amb vosaltres)  que no trobava gran diferencia  entre’l  català i el castellà , llevat de la fonètica desnaturalitzadora . Aquell bon senyor va creure que s’entenia amb vosaltres  parlant-li  català.
Cal observar, empro , que les damisel·les barcelonines  de Moncada parlen català quan s’enfaden  i  respostegen a llurs “mamàs” .

Això ens recorda un succeït veritable, històric. La família d’un dels “nostres rics” del Passeig de Gràcia va donar generosa i esplèndida hospitalitat a un general de l’exèrcit espanyol, fill d’un poble de Castella que, com és natural, parlava en castellà.
L'esmentada família procurava complaure’l,  fent tot allò  que  hi sabia fer. Fins i tot li parlaven en castellà, com acostumen a fer-ho, quan surten  de passeig o bé de visites. 

El general se’n tornà a Madrid i s’esdevingué aquella memorable discussió d’en Menendez Pidal (4) i algun altre literat castellà amb els literats catalans sobre la llengua catalana.
En una de les tertúlies de Madrid a que assistia el general s’ha esmentat aquella discussió , s’hi parlà de la llengua catalana, i uns dels tertulians va mal parlar-ne,  dient que era incomprensible perquè “ dos catalanes  cuando hablan , ladran” (5) . El general va sortir al reparo d’aquella impertinència dient (en castellà) :  

“…Senyors no diguin tal cosa; jo he estat a Barcelona, hostatjat a casa d'una  família  que vivia al Passeig de Gràcia que em parlaven  sempre en català , i jo els entenia …perfectament! “

Havia pres per català … el castellà de Barcelona!  ,  com el que parlen les il·lustres damisel·les que estiuegen a Moncada.
Chapeau! .>>
--------------------------------
L'irònic escrit  va aixecar polèmica i  se’n va parlar molt a la premsa  de Madrid  i Barcelona . Montcada de forma indirecta era  citada , fet que va fer famosa la frase:  “Parla… el castellà de Montcada” . 


Recomano  al qui li pugui interessar el tema  llegir l’obra  de Santiago Rusiñol  “ Gente Bien” , un sainet escrit en  castellà,  però plé de “catalanades”,   on  l’autor satiritza i ridiculitza el comportament d’aquella classe social de “nous burgesos” o de gent ennoblida de sobte i que per integrar-se al nou ordre social, decideixen parlar en castellà  ja que “ hace mas fino”, ambient que Russinyol ho descriu amb la següent frase: “ és la moda i havem de parlar-hi” . També pot resultar d’interès llegir “Vides privades de la Barcelona burgesa”  de Lluis Permanyer, tot un expert en la matèria. 

Mary Santpere i el seu pare Josep . Monument dedicat a la nissaga d'actors  Santpere, situat a la Rambla  de Santa Mònica de Barcelona

 Notes :
(     1)    Nº 5144 ,pàg 1 del 4-9-1913. La Veu de Catalunya, diari conservador i catalanista.
(     2)    Pseudònim de  Jaume Barrera , crític d’art i especialista en notes de societat .
(     3)    Gutural :  Vetllar o tenir cura .
(     4)    Menedez Pidal : Intel·lectual castellà que va endegar una campanya contra la normalització de l’ensenyament  en català a les escoles .
(    5)    Frase de l’any 1902 que es va pronunciar el bell mig de la polèmica de la normalització del català i que a la dècada dels anys 1950 el locutor de radio Bobby Deglané,  va recordar, preguntant a l’actriu  Mary Santpere si era certa  la frase , la qual  li va contestar, jugant amb el nom del locutor: … esto es discutible…lo que  es cierto,   es que  a los perros en Cataluña los llamamos “Bobby”.

JOSEP  BACARDIT  I  SANLLEHÍ

24 de juny 2012

NATALICI DE GUILLERMO MONCADA


[...]" Un hombre de nuestros tiempos

Por Alexis Quiala Ferrer
moncada
Moncada
Si Guillermo Moncada hubiera vivido en la etapa de la Revolución habría integrado el ejército Rebelde: honrado, valiente, honesto, enemigo de las injusticias, el gran negro, conocido por sus amigos como Guillermón, hijo de Dominga Moncada, sería uno de los soldados más admirados de la tropa de Fidel.
Pero no fue así: Guillermo Moncada y Veranes, nació en Santiago de Cuba el 25 de junio de uno de los héroes más sobresalientes de las gestas independistas cubanas en contra del colonialismo español.
Sus compañeros de armas lo llamaban Guillermón, por su estatura y coraje en las batallas.
Hijo de una familia negra muy pobre, estuvo entre los primeros en incorporarse a las filas insurrectas en 1868, y gracias a su valentía, inteligencia y sagacidad, ascendió a General del Ejército Libertador.
De niño aprendió a leer y a escribir. De mozo, se hizo carpintero, oficio con el que supo ganarse el pan que comía. Por su estatura, casi gigantesca, sus amigos le llamaron Guillermón, sobrenombre que fue anuncio de terror y augurio de pánico entre las fuerzas integristas que representaron en Cuba la colonia y la tiranía.
A las órdenes del comandante Antonio Velázquez entra en fuego por vez primera, mereciendo por su valor el primer grado en la milicia rebelde. Después de otros combates, logra su ascenso a capitán. Y es entonces que comienza su figura a tomar relieve, su personalidad a destacarse entre la pléyade de los libertadores. Cuando, en sustitución de Donato Mármol, fue nombrado Máximo Gómez Jefe del Departamento oriental, y quiso conocer personalmente a todos los jefes de fuerzas que habían de operar a sus órdenes, cuentan que el coronel Policarpo Pineda, al llevarse a cabo la revista de las tropas suyas, se adelantó, y señalando a Guillermón, dijo —General Gómez, le presento a mi primer capitán, porque es bueno y se puede tener confianza en él.
Cuando el General Gómez, efectuada esta revista, concibe el propósito de atacar el poblado de Ti-Arriba, le confía la vanguardia de la columna en marcha. Apenas habían adelantado algunos tramos, se divisa al enemigo. El general Gómez le ordena que rompa el fuego y avance. Como si llevara dos espuelas clavadas al espíritu, arremete Moncada a la tropa española, la cual, sorprendida, se desmoraliza y huye precipitadamente. En este encuentro fue herido en el pecho, por lo que se vio en la necesidad de aceptar su baja y atender a su curación. Largos días se vio lejos del somatén de los combates, al cabo de los cuales volvió a unirse al general Gómez, dispuesto a conquistar nuevos lauros. Herido grave el coronel Pineda, es nombrado Guillermón comandante y jefe de la tropa que aquél mandaba.
Al hacerse cargo de las fuerzas de Pineda se le ordenó tratara de evitar los abusos que venía cometiendo en la jurisdicción de Guantánamo el integrista cubano Miguel Pérez y Céspedes, que al frente de su guerrilla asolaba los cafetales cuyos dueños eran adictos a la causa de la libertad, y los custodiaba y defendía cuando eran sus dueños amantes de la colonia.
Guillermón, en marcha por un camino, encontró un papel en el que se leía: “A Guillermo Moncada, en donde se encuentre. -Mambí: No está lejos el día en que pueda, sobre el campo de la lucha, bañado por tu sangre, izar la bandera española sobre las trizas de la bandera cubana.- Miguel Pérez y Céspedes.
Al dorso del mismo papel, dicen que Guillermón escribió y dejó caer luego en el mismo sitio: “A Miguel Pérez y Céspedes, en donde se hallare.- Enemigo: Por dicha mía se aproxima la hora en que mediremos nuestras armas. No me jacto de nada; pero te prometo que mi brazo de negro y mi corazón de cubano tienen fe en la victoria. Y siento que un hermano extraviado me brinde la oportunidad de quitar el filo a mi machete. Mas, porque Cuba sea libre, hasta el mismo mal es bien.- Guillermón.”
En la zona ocupada por los cafetales de Guantánamo se encontraron, al fin, Moncada y Pérez. El cubano, después de cinco horas de rudo batallar, ordena una carga al machete, entrando él primero, por entre las huestes contrarias, despedazándolas. En la lucha, cuerpo a cuerpo, cayó Miguel Pérez . Con el parte del combate, rendido al general Gómez, le envió Guillermón las insignias militares del terrible jefe de las escuadras de Guantánamo. Por su comportamiento en esta acción fue ascendido a Teniente Coronel.
Después de alcanzada esta victoria, continuó peleando con más ardor si cabe. En la Indiana toma participación, y más tarde en el encuentro que contra una columna al mando del general español Palanca tuvieron los cubanos, acaudillados por Gómez. En esta función de guerra, Moncada cargó nuevamente al machete, haciendo una carnicería. Pero al terminar la faena, sus compañeros tuvieron que levantar en brazos el cuerpo del héroe, herido en un muslo por el plomo del adversario.
Antes de los dos meses ya se encontraba de nuevo en disposición de arremeter, al frente de los suyos. Moncada, después de esa su segunda herida, tomó parte en las acciones de Báguano, Samá, Los Palos, El Capeyal, Holguín, Las Cabezadas de Báguano y El Zarzal, combate éste donde el propio Guillermón, en lance personal, le arrancó la vida al Teniente Coronel español Sostrada. Hecho tan singular le valió las estrellas de coronel.
Pasa al Camagüey, donde toma parte en la acción de El Naranjo, una de las más gloriosas de nuestras guerras de independencia. En El Naranjo es nuevamente herido, lo que le priva de hallarse más tarde en la batalla de Las Guásimas.
A curarse pasó Guillermón a la jurisdicción oriental. Apenas se siente bueno, se incorpora a las fuerzas de Antonio Maceo, entonces Jefe de aquella División. Al lado del Titán de Bronce, estuvo hasta que, después de la protesta de Baraguá, aquél marchó al extranjero. Y cuando, disuelto el Gobierno de la República, y sin fe los militares, llegó la hora de la disolución, Moncada, como quien ha cumplido todo su deber, y se retira, triste, pero rumiando esperanzas.
Con La Guerra Chiquita, los cubanos se lanzan al campo de batalla, la revolución del 79 le dicen a este momento. Nada se ha cumplido y los patriotas tratan de conseguir, con las armas lo que no se cumplió en el Zanjón.
Moncada, fiel a su juramento, volvió a la lucha. En unión de José Maceo y Quintín Banderas abandona la ciudad de Santiago de Cuba. Reducidos a poco los cubanos, tuvieron nuevamente que entablar negociaciones con las españoles. Pero las negociaciones entabladas entonces fueron más dolorosas y más inicuas que las anteriores. Los bravos jefes de esa mueva intentona fueron, unos muertos calladamente y otros enviados a los presidios de África. A España fue trasladado Guillermón junto con el general Calixto García, el de la frente gloriosa…
Al abandonar el presidio volvió a Cuba, a su Oriente. Allí supo de la creación del Partido Revolucionario Cubano, la obra de Martí, y se puso a conspirar en espera de la hora en que había nuevamente de tomar el camino de la manigua.
Dos días antes del 24 de febrero de 1895, Guillermón, con conocimiento de la orden de levantamiento, se echó al monte.; pero no era ya el Hércules invencible de la guerra grande. Comido por la tisis, había salido poco menos que moribundo, porque no concebía que los cubanos estuvieran peleando por su libertad y él no fuera de ellos. Un mes y medio escaso duró aquella existencia preciosa bajo la enseña de la rebeldía.
Hoy muchos lugares de Santiago de Cuba llevan su nombre y una larga estela de sus victorias y rebeldías, su estatua de general brilla al sol y muchos admiran su bravura...."


----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Nota:  Transcrivim íntegrament i originalment, aquest interessant comentari sobre el cognom Moncada, en aquest cas,  coincidint amb la data del seu naixement a Cuba.


R.R.J

23 de juny 2012

COL.LEGI FRANCÈS QUE PORTA EL NOM DE MONTCADA


Sabies què…des de fa 162 anys existeix a Orthez (França) un col·legi de secundaria que porta el nom de MONTCADA ?. 
Actualment s’anomena  College-Lycée Moncade- Jeanne d´ Arc , situat a la Rue  de Moncade(1) ,  números  28-48  a  Orthez .

Vista aeria del col.legi

Va ser fundat per Mikel Garicoitz  a l’any 1850 en  record  i  memòria  del   llinatge de la família dels Montcades (2) que van ser els  “Senyors” del  Vescomtat de Bearn ( escollits per voluntat d’aquell poble) durant els segles XII i XIII   i  que van  ampliar els seus “furs”  fent que  aleshores  el  que ara és un   Departament (3)  francès dels Pirineus Atlàntics,   visques un dels moments  de més gloria i esplendor de la seva història.  La llengua que  es parlava  era “bearnès” una variant de l’occità i del català  i també alguna zona  on  l’eusquera  era predominant. La Revolució Francesa de finals del segle XVIII va derogar tots els drets històrics que havien gaudit   durant més de 1000 anys  .

Pati central

A fi d’evitar  la pèrdua  per sempre  de la seva memòria històrica com a poble,  un petit grup  de prohoms,   a meitat del segle XIX,   van decidir ensenyar  les llengües vernaculars  i els seus costums. Entre aquests  en destaca Mikel Garicoitz , sacerdot   d’arrels nacionalistes (d’origen basc ). Va fundar  la Congregació dels  Pares del Sagrat Cor de Jesús de Betharran (Pares de Baiona) que entre altres missions es van dedicar al món de l’ensenyament  construint  col·legits  a les zones del País Basc francès , Gascunya i Bearn.  Per aquest motiu, entre altres, el Papa Pius XII el va canonitzar l’any 1947. 

Fundador:Sant Michel Garicoitz


Actualment segueix   considerat com un dels millors centres d’ensenyament de la zona. Des de 1991 pertany a l’Estat Francès , de direcció laica  però que  manté l'ideari religios del seu fundador  . El lema del col·legi es “  Nous voici sans retard, sans retour, par amour”  , paraules del seu fundador que traduïdes  signifiquen :  “ disposats a complir la seva missió  només per amor sense demanar res a canvi”.  
  







      Notes:
     (1)    Moncade , traducció al francès del mot  Montcada.
(    (2)    Breu historia de com va començar a regnar a Bearn la dinastia dels Montcada:  Any 1173 , les Corts de Bearn decideixen després de la mort del seu monarca , desplaçar-se al Castell de  Montcada per a concedir el títol de príncep del seu territori a Gastó de Montcada( conegut com el Bo) el qual era fill de Guillem de Montcada i de Maria de Bearn . Gastó , el Bo, no va tenir descendència i la corona va passar al seu germà Guillem Ramon ( mort  durant   la conquesta  de Mallorca) al qual el va succeir el seu fill Gastó VII  de Montcada , conegut com el Batallador . En el seu mandat el Bearn  va experimentar  un fort creixement  en tots els sentits.   Va morir l’any 1286 després  d’aixecar  el formidable Castell d’Orthez , fortalesa  i mansió  plena de llegendes i que  recorda  la historia  del  Bearn .Va tenir cinc filles  , la gran de nom Margarida es va casar amb Bernat de Foix , família que va heretar el  Vescomtat . 
(    (3) Per l'administració francesa es l'equivalent a una  provincia espanyola 
  
JOSEP BACARDIT I  SANLLEHI