Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris EL BAGUL DELS RECORDS. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris EL BAGUL DELS RECORDS. Mostrar tots els missatges

11 de febrer 2013

UNA MONTCADENCA CANDIDATA A "PUBILLA DE CATALUNYA".


Tenia 19 anys quan,  el 28 d’abril de 1935,  la montcadenca  Teresa Plantada Muñoz  va participar al certamen on s’escolliria  la Pubilla de Catalunya , acte que va   desenvolupar-se  a la sala magna del Palau Nacional de Montjuic (Barcelona).   Ho va fer  després  que  fos  proclamada  Pubilla de Montcada i Reixac  en un acte organitzat per l’ABI  el mes de març d’aquell any, títol que li donava el dret a participar-hi. 
La "Teresina" amb 19 anys d'edat
   
 El certamen va anar precedit  d’una sèrie d’actes promocionals on les candidates visitaven les institucions o assistien a diversos  esdeveniments lúdics o culturals   (Generalitat, Ajuntament Barcelona, Tibidabo , toros, teatre,  etc) . Eren les deu de la nit quan  el ball de gala va iniciar la  lluïda festa preparada en honor de les “ pubilles”  on entre altres coses van efectuar les reglamentaries desfilades, etc  . Ja de matinada el  jurat , presidit pel pintor Pere Casas Abarca , va proclamar a la representant de la ciutat de Barcelona com Pubilla de Catalunya . La Teresina, així era coneguda a Montcada, es pot  considerar pionera en aquest sentit  i probablement mantingui el honor de ser  “ l’única”  ,   ja que  no  coneixem    cap més participació ( llevat error  u omissió)  de montcadenques   en certàmens d’aquest nivell.

Sabem  per persones que la van conèixer d’a prop que no acostumava a presumir d’aquell fet ,  tot i tenir  raons suficients  per fer-ho,  ja que a part d’una  elegància natural ,  era guapa, alegre i ben “plantada”. Per ella, era una anècdota   que va tenir la sort de protagonitzar en edat juvenil.
  
La Teresina  era filla de Dolores Muñoz , originaria d’Andalusia  i coneguda com “ La Duloras” i Josep Plantada “el Pepitu de cal Manyà”  que tenia un taller de serralleria i ferro forjat al carrer Major nº 40 ( actualment Bar La trobada) . Va viure  Barcelona arran del seu matrimoni, des de on ens visitava tot sovint ja fos   per vacances,   festa major  o  aniversaris .  Va morir l’any 1980  a Barcelona a l’edat de 64 anys.

JOSEP BACARDIT I SANLLEHÍ


14 de gener 2013

ACCIDENT AERI A MONTCADA


Accident aeri d'un  aeroplà que anava de Paris a Casablanca.

Per una avaria mecànica va tenir que aterrar un aeroplà amb alguns passatges i portador del correu Paris – Casablanca, a una vinya de Can Puxenc, situada a Can Payàs, el mes d'abril de 1920.

La curiositat d'aquest fet va ser un gos que va ser el primer que va córrer fins al lloc  de l'accident, reben als passatgers que van sortir  d'aquest contratemps  un xic contusionats i amb un formidable ensurt.

La foto va ser efectuada per un dels pocs veïns que  tenien  maquina  de retratar, aquest es deia Baltasar Sans Pàmies, el qual entre altres professions, es dedicava a la pintura.  Va exercir de professor durant tres anys al nostre benvolgut i recordat pintor local: Joan Capella i Arenas.
                       
                      (Retrat d'un jove Baltasar Sans) 

(Imatges i fons R.R.J)

Ricard Ramos Jiménez

11 d’agost 2012

EL TEATRE CAFÈ COLON DE MONTCADA


(foto: De la  família Riera i Capdevila: Any 1916, la coral de l'ABI , fotografiats en la Torre Carbonell (part del darrera de l'edifici)
Per veure la imatge més gran, clica sobre la mateixa

EL TEATRE CAFÈ COLON DE MONTCADA
TAMBÉ CONEGUT COM: L'A.B.I.
 (Segle XIX-XX)


Concretament el dia 11 de juliol de 1886, es va inaugurar aquest local. El teatre es va  estrenar per primera vegada  el 16 de juliol de 1886,  amb l'obra "Lo que vale el talento" interpretada per la companyia d'Emili Mario i "El navio de Doña Inés". La companyia del ferrocarril, va voler contribuir a tan faust esdeveniment formant un tren especial destinat a traslladar a Montcada els veïns dels pobles de les rodalies.

Com a curiositat  cal esmentar que un dels telons del teatre tenia pintada la figura de Cristòfol Colon. Aquest detall ens fa pensar que el nom del Teatre Cafè Colon de Montcada com el seu homòleg de Barcelona, va ser en honor o en memòria del descobridor del Continent  Americà.(1)

El propietari i fundador en Josep Vilaseca membre de la colònia d'estiuejants de Montcada, portava de tant en tant  companyies teatrals de drama, líriques o bé de "sarsueles". Per la joventut el teatre era un complement del ball i, per la gent gran, un gran espectacle de la societat de menestrals  i botiguers que trencava la monotonia  de la vida casolana i del camp. Servia  per alimentar el gust musical o literari, quan es tractava   de determinades obres. El cas és que en el decurs de l'any,  tots els estaments socials es podien donar la mà i la satisfacció d'aplegar-se dues o tres vegades  al Teatre Colon, per gaudir  de l'espectacle  i sentir-se en agradable ambient  de la vida  i de les relacions   socials.  Cosa que tingué una durada fins a l'any 1917.

Com a conseqüència de la posta en marxa i explotació de la pedra calcària del Turó per la  Fabrica de Ciments Pòrtland - Asland, va provocar la primera onada i fugida del  senyoriu estiuenc de Montcada  per por de quedar-se empolsinat de ciment...Tan sols van quedar-se els més fidels, tradicionals i  romàntics estiuejants,   encara que,  aquests també ho faran  de manera esgraonada, entre 1917 i els anys de la II República.  Amb aquest primer èxode, el Cafè Teatre  Colon van quedar-se  sense els  seus habituals i benestants  usuaris.

És en aquest període (1918) que Domingo Fins i Sagarra, gran  benefactor  d'aquest poble,  compra i fa donació d'aquest local, constituït així mateix una entitat social  anomenada Associació Benefico Instructiva (A.B.I.). Foren els socis afeccionats que organitzaran  tot sovint  vetllades teatrals i sarsueles; unes vegades per a esbarjo exclusiu dels socis de l'entitat i altres destinades a la curiositat i consideracions generals. Al nostre poble hi ha hagut sempre  afeccionats a la interpretació  d'obres de teatre, d'ençà que en el segle passat la vida es liberalitzava. Foren construïts  escenaris a:  Can Sarget  (plaça de l'església)  també als Germans de la Salle, La Unió  i en el Centre anarquista del  carrer Santiago, per representar diferents obres i espectacles.

A Colon, per exemple: es feien  representacions tradicionals  per a Tots Sants, amb l'obra de "Don Juan Tenorio". A la Festa Major: "Terra Baixa" o l'Hostal de la Glòria " entre altres representacions. Durant  Nadal i Reis, també  s'escenificaven  obres pròpies de les tradicions, com: "Els Pastorets" realitzades en els locals de:  Can Sarget, als "Hermanos" o bé a La Unió de Mas Rampinyo.

Però retornant als temps dels primers estiuejants, és a dir, fins que va arribar la fabrica Asland, no hi van mancar  a Montcada uns bons concerts de música, entre altres activitats artístiques quan al Cafè Teatre Colon tenia, com ja abans ho hem dit, com a  propietari en Josep Vilaseca, el qual també ho era d'un altre Colon a Barcelona. Aquesta persona, molt coneguda  en els ambients de la Barcelona burgesa, va portar a Montcada veritables artistes del moment, com: Marcel Mas, Margarita Xirgu, Enric Borràs, Alícia Larrocha,  etc. També contava aquest local amb un esplèndid piano de cua, on virtuosos concertistes van interpretar llurs melodies, com: Isaac Albéniz i Enric Granados.

Durant la primera Guerra Mundial, els dos primers anys (1914-1916) van arribar a Espanya fugint de la guerra,  molts artistes de tot Europa, molts d'ells foren contractats pels mecenes i estiuejants del poble, perquè actuessin  a Montcada, cantants com: Maria Barrientos, Mercè Plantada, Hipòlit Lázaro, Mercè Capsir, Emili Vendrell, etc. Tot un privilegi per un poble que convivia  entre el món rural: la pagesia i el món de la gent benestant: els estiuejants.


Ricard Ramos Jiménez  


Notes: (1) Aquesta data tan concreta,  ha estat possible gràcies a una nota escrita de puny i lletra del senyor  Francesc Ubach i Vinyeta.





16 de juny 2012

TEMPS ERA TEMPS... (Segona part i final)

UNA ALTRA TANDA D'IMATGES QUE ESTEM SEGURS, US FARAN PENSAR  EN AQUELL PASSAT, PLE D'EXPERIÈNCIES I DE VIVÈNCIES.     




Carta d'ajust de TVE 



12 de juny 2012

TEMPS ERA TEMPS.....


Recordar és tornar a reviure.   (primera part)
Dedicat a tots i a totes les persones  que ja tenen més de 45 anys.


Quantes coses us venen al pensament,  quan   veus   aquestes antigues  imatges?.  
Qui no recorda una part del seu passat  amb les marques dels productes, objectes, jocs, anuncis
publicitaris, etc. d’aquells temps? 
Cançó d'en Serrat

 (Mentre veus les imatges pots escoltar la cançó d'en Joan M.  Serrat) clica sobre l'enllaç "Cançó d'en Serrat")














13 de novembre 2011

Quan el Turó de Montcada, era un referent de l'excursionisme...

"A la memòria d'en Jaume Serch i Torrents, excel.lent persona, poeta, escalador i muntanyenc del Bagés, mort amb 86 anys el dia 16/2/2010 a Monistrol de Montserrat (d.e.p.)"


Tothom que estimi l'esport de l'excursionisme, poc o molt sabrà allò que vull dir i transmetrem-vos.

De joves, l'època que ens va tocar viure, eren els anys 50, a banda de la joventut i les ganes de viure i riure, teníem una forma molt habitual per passar els dies de festa: sortir d'excursió, doncs, la nostra generosa i variada geografia catalana, ens oferia un ventall de visions magnifiques i gratuïtes, al menys mirar si es podia fer... encara què calia estar a la guaita, la dictadura imperant ens vigilàvem, tenien sospites que això d'anar a la muntanya era per conspirar contra el règim, i amb això no anàvem pas errats, doncs, nosaltres, al menys la nostra colla, no ho fèiem, érem uns vailets, però altres si que ho practicàvem, al menys criticar i parlar malament del govern de Franco. Recordo un incident que vaig viure quan anava per primera vegada d'excursió a Montserrat amb la colla del meu germà (jo tenia uns 11
anys) , ells eren vuit amics i amigues entre 18 a 21 anys, desprès de passar pel camí sota el Trencabarrals, parlàvem entre ells sobre aquells escaladors que havien estat valents i van penjar i deixar ben visible una llarga senyera al cim del Trencabarrals. Uns moments abans vam veure una parella de la Guardià Civil amb el seu típic "naranjero" (fusell metrallador), renegàvem amb veu alta i mirant de manera reptadora a tots els que hi passàvem, per ells tots érem sospitosos, per això ens van obligar a obrir les nostres motxilles, per sort no portàvem cordes ni estris per l'escalada, era evident que no érem escaladors, però si excursionistes que anàvem a la muntanya –lloc amb certa llibertat.- per poder parlar de tot, especialment de la situació política del país, encara que amb la veu fluixa i prudent que calia adoptar per evitar la repressió d'una brutal policia que no tenia gaires contemplacions.

(imatge del Trencabarrals, camí a Sant Jeroni. Una de les moltes "agulles" montserratines per escaladors)

Però anem allò que volia explicar-vos de la primera excursió que vaig fer al Turó de Montcada.

La visió des d'un alt turó, cim, etc. sempre és un bell atractiu de qualsevol excursió, poder contemplar una panoràmica des d'aquestes atalaies naturals, són sempre uns moments emocionats i altament beneficiosos per l'esperit, això fa que el "cuc" de l'excursionisme faci la seva feina...

Des de Plaça Catalunya, ben matí, agafem el primer tren direcció Terrassa, arribats i a l'estació de Montcada – Manresa, baixem amb ganes de començar la caminada que era com a primera etapa arribar a una font anomenada de la "Mitja Costa", així que vam passar a prop del cementiri municipal, on recordo unes grans lletres pintades a la façana que deien "Caidos por Dios y por España...Presentes !" Passar per aquests cementiris amb aquestos missatges m'ha fet sempre certa impressió. Després vaig descobrir el perquè... Però això és una altra història que ara no toca.

Costa amunt, desprès de recórrer un caminet entre el bosc, arribem amb un pla, entre uns arbres alts, on escoltem el suau soroll d'un brollador d'aigua, ja hem arribat¡ . Asseguts, desprès de fer un bon glop d'aquella bona aigua, trèiem un entrepà de sardines, o bé amb un tros de truita de patates, embolcallats amb paper de diaris endarrerits. Esmorzem amb un cert silenci, per escoltar l'ambient del bosc i els cants dels ocells. Una vegada varem endrapar-nos aquella mitja barrera de mig quilo, i abans d'iniciar la marxa vam omplir la cantimplora d'alumini, aquella aigua calia emportar-se-la a casa com un "souvenir de la muntanya, per demostrar als nostres pares la diferència de qualitat de l'aigua de casa (riu Llobregat) i la de Montcada.

Desprès, cap a munt calia arribar al cim on les escletxes i les esllavissades de les canteres eren presents, la pedra de les calcàries, trontollàvem sota els nostres peus, era evident que l'or del ciment era prioritari per l'industria de les infraestructures. La meva mare que treballava al Metro Transversal de Barcelona des de la seva inauguració, em deia que l'obra del Metro es va fer amb el ciment del Turó.

De la cova de la Verge crec que no vaig poder veure res de res, doncs, ja havia arribat la dinamita, i el lloc ja no era com aquelles postals antigues que hi teníem. Recordo, a la baixada, es veia serpentejant el Besòs, un riu que ens esperava al final de l'excursió, un premi, un bàlsam pel nostre cos, la calor del mes de juny es feia present al migdia i les ganes de banyar-se en aquelles aigües netes d'un gorg era un desig que no podíem renunciar, no dúiem banyadors, així que sense pensar-lo massa i amb calçotets ens vam ficar al riu. Aquest llarg bany abans de marxar cap a l'estació del tren direcció a Barcelona, ens va portar aquesta experiència un xic de felicitat, una petita aventura per aquells nois, que tot just sortíem de l'ou.


Ricard Ramos Jiménez




PD/ No dúiem màquina de retratar, això estava reservat a uns altres, amb més poder adquisitiu. Així que la foto que us poso són d'uns altres veterans i desconeguts excursionistes que sí van tenir la sort de veure la cova de la Mare de Déu del Turó, eren uns altres anys amb una altra Dictadura Militar ( General Primo de Rivera), mira per on, aquí si que varem coincidir...

26 de setembre 2011

MONTCADA i REIXAC, QUAN ÉREM ELS PREFERITS .

Encara que per alguns els hi costi de creure, és un fet que de tant en tant convé recordar.


La fama de Mon
tcada com destí turístic va començar a la meitat del segle XIX i va durar fins el primer terç del XX, en la qual el nostre poble va gaudir d’un prestigi que el feia un dels millors de Catalunya on passar-hi l’estiueig o que fos també el preferit o recomanable a l’hora de triar el lloc on fer les sortides d’un dia, costum molt habitual que practicaven les famílies benestants barcelonines d’aquells temps.

Montcada i Reixac oferia a tots els visitants barcelonins un marc natural incomparable ( fonts, boscos, tranquil·litat, proximitat , etc) , era per aquells “urbanites “ una espècie de paradís que satisfeia els seus desitjos.

Encara avui un es sorprèn quan llegeix llibres antics , revistes , hemeroteques o veu imatges i comprova les descripcions que sobre Montcada i Reixac feien aquells il·lustres escriptors , periodistes o fotògrafs , emprant adjectius qualificatius com: paradís de la natura o de la tranquil·litat, un racó del cel, el poble de les cent fonts, un verger, de l’aire pur, el millor per fer-hi “salut” o recomanable per recuperar-se de les malalties, etc. Adjectius que van fer que l’expressió “Jo estiuejo a Montcada” signifiques un plus de “categoria” que distingia a moltes de les famílies o persones que van escollir el nostre poble.

La imatge que reproduïm ens pot servir com un dels molts exemples que reiteradament citaven Montcada i que habitualment es publicaven a la premsa o revistes de l’època . En aquest cas és un exemple comparatiu de costums entre dues ciutats densament poblades. El periodista és fa ressò de l’ona de calor que arreu d’Europa (1) es registrava , incidint amb el sofriment que patien els habitants de grans ciutats com Paris i Barcelona, arribant a la conclusió que tant a Paris com a Barcelona es buscava la mateixa solució per combatre l’angoixa que la calor produïa, així o va escriure :”…els ciutadans de Paris …prefereixen la frescor dels boscos de la Boulogne… i els de Barcelona fem el mateix, preferim els boscos de …MONTCADA…”.

Revista,“Ilustració Catalana”(2) num.326 de 5 de setembre del 1909:

Text peu de foto escrit en català d’abans de la normativa moderna que va establir Pompeu i Fabra, l’any 1916:“ Es ben cert allò de que iguals causes produhexen idèntics efectes. Veusaqui la gent de París que fuig de la calor de aquella urb , expansionantse pel celebrat bosch de Boulogne , igual , exactament lo mateix que fem els barcelonins als sots de Moncada ó de Vallvidrera, quan la calor apreta massa. Nó, no som nosaltres diferents , ni son aquells superhomes .Quan la calor arriba als 40º, tots fem lo mateix. “

El periodista al citar Montcada ens confirma un cop més (any 1909) un fet que demostra que per molts barcelonins això “ d’anar a Montcada” era un costum ben arrelat i majoritàriament preferit a l’hora d’escollir el millor lloc on prendre la fresca, les aigües o passar-hi des d'un dia a llargues estades estiuenques.

Què ens queda d’aquella Montcada?, era millor que l’actual?. Preguntes que sorgeixen si un intenta fer comparacions amb la Montcada i Reixac dels nostres dies. La resposta a la primera és fàcil de contestar: poc, molt poc, per no dir res; en quan a la segona …uff!.. se’m fa complicat opinar al bell mig d’una crisi generalitzada que obligaria a matisar moltes coses i que potser avui faria bona la dita castellana: “Cualquier tiempo pasado fué mejor”.

Els temps fa que tot canvií i tant les persones com els pobles s’han d’adaptar a les noves circumstàncies intentant sempre millorar i progressar. Montcada ho ha fet, ningú pot negar-ho, però algunes vegades sota la paraula “progrés” s’escuden i es justifiquen moltes decisions que potser s’haurien pogut evitar o com a mínim pal·liar i ara potser es mantindria viu i ben visible el record d’un temps passat.


JOSEP BACARDIT i SANLLEHÍ


Notes:


(1) L’any 1909 va ser un any de molta calor i sequera. Els termòmetres al més d’agost van marcar temperatures que de mitjana van superar els 30º , registres poc habituals en països com França o Alemanya.

(2) "Ilustració Catalana" , va ser una revista setmanal, dedicada principalment a tractar la informació que generava la burgesia catalana , entre altres, el tema de l’estiueig, motiu que feia que tot sovint sorgís el nom de Montcada i Reixac. Va publicar 750 números entre els anys 1880 i 1917 .



14 de desembre 2010

QUAN LA RADIODIFUSIÓ ES PAGAVA...

(Imatge: Antic receptor de ràdio de cinc vàlvules dels anys 50 (arxiu).













Temps era temps...com diu la cançó nostàlgica d’en Serrat, que entre altres coses ens diu allò quan escoltàvem la senyora “Francis” etc. etc., doncs bé, escoltar aquella radiodifusió o ràdio franquista no era pas gratuït, calia pagar un import anual, una mena d’impost que tothom tenia que contribuir, però serà millor que pugueu llegir aquest fet local en el seu context original, segur que si sentiu una mica de curiositat i sou persona diguem “veterana” ...segur que us farà sentir la nostàlgia d’aquells anys durs de postguerra i restriccions de tota mena. Els que sou més joves potser no us farà aquella sensació que hi sent la gent més gran, però al menys intentarem contribuir a recuperar la memòria històrica, per a tots aquells joves i amics que sou seguidors d’aquest blog.



(ràdio de galena , arxiu)


Salutacions,

Equip de Montcada Post

26 de novembre 2010

Aquells anys...quan els "Senyors" ens visitaven fent ostentació de la seva categoria.







Fotos d'aquell dia: Sortida de Montcada, any 1911. (Revista " La Ilustració Catalana")




El Rally-Paper era una competició hípica, una mena de gimcana, que tradicionalment organitzava el selecte i selectiu “ Barcelona Jockey-Club “, ara conegut popularment com: “ R.C. de Polo” . Aquesta “ competició esportiva” (1) consistia fer-ne un recorregut, prèviament triat i ple d’obstacles, on els genets i amazones havien de superar mostrant les seves habilitats hípiques. La jornada transcorria en un ambient festiu que acostumava a finalitzar amb una gran festa en algun hotel o en una de les moltes propietats que alguns dels participants posseïen a la comarca del Vallès Occidental . Montcada com també Sta. Perpetua o Cerdanyola, van ser uns dels llocs on habitualment es desenvolupava la competició i cada vegada que això passava aixecava l’admiració dels vilatans autòctons que assistien bocabadats a tota aquella exhibició de “poderío”.
La revista setmanal “Ilustració Catalana” (2) , se’n feia sempre ressò a les seves “tradicionals” i molt llegides cròniques de societat .
Com exemple del que diem, copiem, respectant literalment, com va esser escrita la crònica que van publicar el dia 10 de desembre del 1911:

[...]“El Rally-Paper del últim diumenge”


"Va organizarlo el “Barcelona Jockey-Club” y va resultar aplaudit, un dels més importants dels que s’han organisat a Barcelona."



[...] "La festa va celebrarse al terme de Santa Perpètua de la Moguda y varen reunirse’ls expedicionaris a Moncada-Ripollet en número d’uns sexanta. La sortida d’aquell lloch va ser encantadora y no hi hà que dir que la correguda va tenir molts atractius y sorpreses, no estant faltada de l’alegria y de la elegància pròpia d’una reunió de senyors y senyores de la bona societat, afanyoses de fruhir d’un dia d’esbarjo y de sport verament salutós.

De retorn de Santa Perpètua anàrem a dinar a Moncada, hont s'acabà de passar la tarda puntejant alguns balls que tocava al mateix Hotel d'Espanya un quintet."





Notes:

(1) Més que una competició esportiva era una reunió social . Una bona excusa per mantenir i estrènyer relacions entre ells i que s’emmarcava dins de les moltes que contínuament s’organitzaven .

(2) "La Ilustració Catalana", va ser una revista que va gaudir d’un important seguiment, principalment es dedicava a reflectir tota l’activitat que desenvolupava la “burgesia catalana”. S’escrivia en català i la seva ideologia era de caràcter catalanista -conservador i defensora de la doctrina catòlica . Es va fundar l’any 1880 i fa finar l’any 1917 després d’haver publicat 109 números.

(3) Es refereix a la Fonda Espanya (avui desapareguda) situada al carrer Major cantonada amb l’actual carrer Generalitat de Montcada i Reixac.

Josep Bacardit i Sanllehí

13 de novembre 2010

AQUELLS ANYS.... ON NO ERA PERMÈS ESCRIURE EN LA NOSTRA LLENGUA

(foto: Fundació Cultural Montcada. Inauguració l'any 1936 de la nova urbanització "Terra Nostra")





(Aquest document de 18 de juny de 1940, es troba a l’arxiu municipal, lligam 1940 correspondència de sortida)


Una vegada Montcada es “alliberada” per les tropes franquistes, va començar a Catalunya entre altres mesures repressores, la prohibició d’expressar públicament la nostra pròpia llengua. Un exemple, entre milers, ho tenim en aquest document de l’any 1940 que reproduïm i que demostra aquesta persecució lingüística. Un altre exemple ho tenim amb el topònim Montcada, el qual no es podia escriure amb “t” intercalada, qüestió que va implicar la retirada de la revista “Tertulia” ( número 37 de 1953, pàgina 3), aquesta "t" i altres mots en català els havia escrit en Joan Capella (d.e.p), segons l’autoritat governativa, aquest treball d'opinió, era contrari amb els principis de “la Nueva España”. Finalment l’article va aparèixer retocat, és clar...

Ricard Ramos Jiménez

03 de novembre 2010

80 ANYS DESPRÈS...

Aquesta oportuna foto realitzada ahir, vol mostrar i comparar -aquests 80 anys de diferència- entre aquesta i la que obre aquest blog de Montcada Post.
Moltes gràcies a Elisa Riera que ens ha regalat aquesta foto, que ens convida a reflexionar sobre aquest llarg periode que separen aquestes dues imatges d'un mateix lloc....

Nota: recorda que per veure la imatge més gran, cal "clicar" sobre la mateixa.

16 de maig 2010

FESTA MAJOR DE MAS RAMPINYO


Un històric record: El dia que es volia suprimir la Festa Major del Mas Rampinyo.

Va ser un 15 de març de 1973. Els Ajuntaments eren presidits per una persona designada des del Govern Civil, de Barcelona, els regidors sortien escollits d’unes tries que s'anomenaven d’aquesta manera: “ Tercio Familiar” , “Sindicatos del Regimen” i el “Tercio Corporativo”. Un temps on el regim i el seu “ atado y bien atado” volia aparentar que “los concejales” dels Ajuntaments eren escollits a través d’unes eleccions “sui generis” , però què en realitat no feien altra cosa que mantenir el sistema imperant: “cambiar para no cambiar”

El Consistori de l’Ajuntament de Montcada i Reixac era presidit per Francesc Lasús Marsà i format pels regidors: Eduard Vilar Casanovas, Francesc Mollet Casanovas, Josep Pont Viñals, Andreu Conesa Flores, Jaume Riera Bley, Albert Riera Rusinés, Antoni Plazas Martínez, Marcel Jove Soteras, Josep Diaz Gonzalez i Jaume Salvatella Costa, els quals havien decidit unificar totes les festes majors o festes de barri i que no paraven d’augmentar.

Ja feia anys que la idea de retallar tantes festes rondava pel cap dels responsables de l’Ajuntament i aquell any es va voler posar fi a totes amb la intenció d’unificar-les en una única Festa Major. Montcada tenia una població de més de 20.000 habitants i les barriades que es van configurar s’havien consolidat.

A fi de donar exemple, van pensar els responsables del consistori montcadenc, que la millor manera era començar per la que tenia més tradició i més arrelada, com era i és, la barriada de Mas Rampinyo que feia més de 100 anys que la celebraven.

La queixa no va tardar en arribar al Consistori. Una instància adreçada a l’alcalde de Montcada Sr. Francesc Lasús Marsà i encapçalada per Miquel Escrigas Cruset (veí de Mas Rampinyo) acompanyada amb desenes de signatures de veïns del barri, entre les que hi figuraven tots els comerços i les Industries de la zona.

La instància que mantenia la redacció i les formes habituals alhora d'adreçar-se a les autoritats del Règim, no deixava de ser una forta critica a una decisió que es prenia d’esquenes a la població, i que en aquells temps ja es començava a qüestionar algunes decisions (sobre tot en el tema festiu) que s’entenien com un: ”ordeno y mando”.

Van raonar la protesta des de diferents vessants entre altres, destaquem algunes:La instància comença queixant-se per què s’ha tardat tant a notificar aquesta decisió?, ja que ara no els hi quedava temps per anar al Tribunal de la Sala del Contenciós, i continuava dient això:

[...] “És evident que tothom de la barriada vol que se celebri la Festa Major, i ningú pot arribar a comprendre els motius que poden existir, perquè de cop i volta es trenqui una tradició tan profundament arrelada" [...]“no té cabuda en els nostres cervells que l’expressió d’alegria i festa realitzada de forma sana, sigui aturada sense una explicació que convenci i només perquè l’Ajuntament així o vol” [...]“ els perjudicis de tot tipus poden ser enormes, entre altres els econòmics de la gent que treballa i es guanya la vida i que vols gastar-se els seus diners com, quan i on li convingui” [...]"com es pot explicar als nens i jovent que aquest any no hi haurà “caballitos o autos de choque? ", es pot imaginar un la contestació quan se’ls digui que això és, perquè les autoritats així ho volen” [...] “faci l’Ajuntament la prova i ho comprovarà [...]“l’excusa donada per unificar no és de rebut ja que cada barriada té una idiosincràsia diferent i la de Mas Rampinyo té la seva pròpia i definida personalitat” [...] “el que es vol fer ara ja s’ha repetit alguna que altra vegada i convé recordar als components més joves de l’Ajuntament que en temps de la República (una picabaralla entre dretes i esquerres) ja volia fer el mateix i va tenir que intervenir un Diputat per a donar el permís definitiu, aquelles “rencillas” polítiques no tenen cabuda en els nostres dies, on les directrius que emanen del nostre “Regim“ no s’oposen a la conservació de les tradicions i la celebració de festes populars” [...]” en definitiva, entenem que el que importa de veritat és la unificació del Municipi (s’ha d’entendre com l’objectiu polític) , cosa que no es pot aconseguir d'aquesta forma a través de la unificació de les Festes Majors, doncs, darrera d’aquesta grandiloqüent paraula s’amaga allò que en realitat es vol fer: una prohibició. En lloc d’unificar el que es farà, es dividír” [...]“Sol·licitem que es reconsideri la decisió i es digni concedir el permís per poder celebrar la nostra Festa Major els propers dies 28,29, 30 d’abril i 1 de maig a la S.B.R La Unió com responsable de la seva organització.”

Aquesta instància va produir un llarg debat, tant a favor com en contra per donar el permís. Recordem com va ser la votació d’aquella discussió:

A favor de donar permís (o sigui celebrar la Festa Major de Mas Rampinyo) els regidors: Eduard Vilar Casanovas, Francesc Mollet Casanovas, Marcel Jove Soteras i Antoni Plazas Martínez = 4 vots. El regidor Josep Pont Viñals (veí de la barriada) no podia votar ja que era un dels que encapçalava la llista de la instància i per tant era partidari de celebrar la festa.
En contra els regidors: Andreu Conesa Flores, Jaume Salvatella Costa, Albert Riera Rusinés i Jaume Riera Bley = 4

El resultat era un empat en el moment que va arribar el regidor Josep Diaz González que fins alhora no s’havia incorporat al Ple. Informat per la resta de regidors va decidir votar en contra, per tant, per 5 vots a 4 es negava l’autorització de la celebració de la Festa Major de Mas Rampinyo.
El resultat era clar, però al mateix temps ningú dels regidors volia passar a la història com el botxí que trencava una tradició centenària. La qual cosa va fer que l’Alcalde Francesc Lasús Marsà (es va abstenir de participar en el debat) es manifestés sobre el cas , amb l’ajut del secretari de l’Ajuntament (en aquells moments el Sr. Amadeu Amenós) es va decidir que aquesta votació s’hauria d’entendre en el sentit de voler mantenir l’esperit de l’acord d’unificar les Festes Majors però que en aquest cas, per no causar danys econòmics i tenint en compte el poc temps que resta (la festa Major de Mas Rampinyo ja s’estava organitzant) va decidir com mesura excepcional autoritzar que la S.B.R La Unió pogués organitzar la festa programada.

La queixa dels veïns sembla que va espantar a les autoritats d’aquella època i el que en un principi seria només i excepcionalment per aquell any va quedar oblidat per sempre més, és a dir: que de la prohibició de la Festa Major de Mas Rampinyo i la d’altres barriades no se’n va tornar a parlar mai més.(L'Envelat: un dels protagonistes més emblemàtics durant les festes d'aquest estimat barri. La fotografia (anys 90) es obra d'un veí de socarrel i amic nostre, en Fidel Casajuana. Una de les moltes fotografies publicades del seu llibre: " Mas Rampinyo - sentiment de poble". Un llibre que recomanem.



Josep Bacardit Sanllehi



(imatges (arxiu R.Ramos): antics programes de Festa Major any 1928 i any 1941; fotografia d'un dels diversos grups del " Ball de gitanes" de La Unió, famosos arreu del Vallès i del món...)

PD/ per veure les imatges més grans "clica" sobre les mateixes.