SEGUEIX LA POLÈMICA, SOBRE LA MORT DEL BISBE DE BARCELONA MANUEL IRURITA

[...] "El estallido revolucionario sorprendió al obispo Irurita en el palacio episcopal, del que huyó el martes 21 de madrugada, cuando los grupos de milicianos ya asaltaban el edificio. Al salir, pudo refugiarse casualmente en casa de un feligrés, Antoni Tort, joyero, junto con su secretario y pariente. Permanecieron allí hasta el primero de diciembre de 1936, cuando una patrulla de controldel Poble Nou los descubrió durante un registro domiciliario, por haber encontrado el nombre de Antoni Tort en una lista de peregrinos a Montserrat. Los milicianos se los llevaron, tanto a él y a su acompañante como a su anfitrión, con la hija y el hermano de éste, además de dos monjas que  también se habían refugiado en la casa. De la sede de la calle Pere Quart, donde fueron llevados en primera instancia, los cuatro hombres fueron trasladados al centro de detención de la calle San Elías. Dos días más tarde, en la madrugada del martes día 4 de diciembre, se tiene noticia de que se los sacó del centro de detención para llevarlos, probablemente, cerca del cementerio de Montcada en el que debían ser asesinados. Pare cecierto que en un primer momento los milicianos no descubrieron la identidad del sacerdote que se hacía llamar Manuel de Luis. No obstante, informaciones indirectas acreditan que antes de salir de San Elías ya se había descubierto su verdadera identidad e incluso que se había pensado en la posibilidad de un rescate.La muerte del obispo Irurita siempre se ha envuelto de un cierto grado de confusión. Por un lado,a través del testimonio de la superiora general de las Carmelitas se sabe que, a finales de septiembrede 1936, el obispo tenía previsto ser evacuado a Italia.(1)

Esta información mantiene notables paralelismos con la que pudo recoger Josep Sanabre del cónsul francés en Barcelona, según la cualAntoni Tort habría acudido a visitarle en plena euforia anticlerical para que lo ayudara a expatriar aun obispo. La operación no se pudo llevar a cabo porque el prelado se negó a presentar la dimisión previa, que era la condición impuesta por el cónsul. (2)

 También hay noticias de una iniciativa, fechada a primeros de 1938, de canjearlo por el diputadoManuel Carrasco i Formiguera, preso en Burgos, a la espera de la ejecución de la pena de muerte ala que había sido condenado el verano de 1937, después de su detención por la marina franquista. E lhecho desconcierta en primer lugar por las fechas, ya que, según la versión oficial comentada, elobispo Irurita habría sido asesinado en diciembre de 1936 y también porque al tratarse de unaautoridad eclesiástica relevante parecería natural que el gobierno de la Generalitat, después de saber de su desaparición, hubiera intervenido con más celeridad. La desidia, en este caso, si que puede tener relación directa con la hostilidad que Irurita había manifestado repetidamente contra la Repú- blica, como lo atestigua el hecho que pocos días antes del alzamiento militar opinase —según le dijo al padre Josep Maria Llorens— que Cataluña debía armarse tal como lo hacía Navarra.(3) .                            

(Imatge del Bisbe Irurita en una de les visites pastorals,  (anys 30)

Miguel Mir, en el libro " Entre el roig i el negre,", da alas a la hipótesis de que se salvó. Esa opinión ya había sido planteada por algunos testigos que afirmaban haberlo visto después de la guerra. Tal posibilidad, defendida por Hilari Raguer en numerosas ocasiones, ha recibido últimamente el aval de un documento de Antoniutti al Papa —descubierto por el mismo Raguer en los archivos vaticanos del pontificado de Pío XI abiertos recientemente a los historiadores— donde se menciona una entrevista mantenida en 1937 con Franco en la que hablaron de las gestiones del gobierno de Burgos para conseguir salvar al obispo de Barcelona.Esta versión choca aparentemente con el resultado de las pruebas de ADN que se llevaron a cabo en el año 2000 que certifican, con un alto índice de probabilidad, que los despojos que se conservan en la catedral son ciertamente los del cardenal Irurita. La única explicación que permitiría conciliar las dos versiones es que los restos correspondieran a los de un familiar. Sea como fuere, el hecho de que localizaran al obispo ocasionalmente a través de una lista de peregrinos a Montserrat demuestra una vez más la voluntad persecutoria de los comités y patrullas.

(Aquest comentari s'ha estret del llibre " La Iglesia en Llamas"; autor J.Alberti, de  l'editorial Destino Madrid 2008.)

El tema de la mort o no del bisbe de Barcelona M. Irurita en el Cementiri de Montcada, sembla que no s'atura, doncs, han estat diferents opinions, tant en contra com a favor de l'explicació oficial sobre l'assassinat d'aquest prelat,  fet que va succeir durant la Guerra Civil. 

El debat, doncs, segueix  obert. Per altra banda no podem oblidar que aquest bisbe, la seva beatificació per part del Vaticà, està de moment aturada  des de fa anys, quan es va demanar per part de diferents sectors   

eclesiàstics i civils la seva beatificació com a màrtir de la barbàrie revolucionaria.

Ricard Ramos Jiménez

Notes:

1)  S. OGAZÓN, M. DE,  Flores de sangre del vergel carmelitano,

Coculsa, Madrid, 1945, p. 110.

2)  MANENT, ALBERT y RAVENTÓS, JOSEP, L'Església clandestina a Catalunya durant la Guerra

Civil, PAM,Barcelona, 1986, pp. 65-66. 

3) Véase SERRAHIMA, MAURICI,  Del passat quan era present, Edicions 62, Barcelona, 1972-1974. También ROJAS, CARLOS,  La guerra en Catalunya, Plaza y Janés, Barcelona, 1979, p. 65.

LA DEPURACIÓ DE MESTRES A MONTCADA

Acabada la Guerra, es va obrir una línia dura per depurar com calia al conjunt de mestres que van exercir el seu ministeri durant la revolució. És va iniciar amb la Llei el 28 d'agost de 1936, un mes després de la

revolta feixista. El poeta i president de la Comissió de Cultura i Ensenyança, José Maria Pemán, en una circular adreçada als vocals de les diferents

comissions depuradores, els informava de quina manera havien de treballar, dient això: (1)

[...] "El carácter de la depuración que hoy se persigue no es sólo punitivo, sino tambien preventivo"

En la mateixa línia, per si no quedava clara la quantitat de mestres que s'havien de depurar i amb contundència, hi ha unes altres paraules, encara més dures, del cap del Servei Nacional de Primera Ensenyança, recollides en el periòdic "El Correo Catalán" poc després de la caiguda de Catalunya davant l'ocupació de les tropes franquistes:

[...] " Es terminante el señor Toledo: "Seran eliminados, con serenidad pero con la màxima energía, todos auellos maestros que, al envenenar la conciencia de nuestros niños, pretendieron formar una generación al servicio del ateismo, marxismo, materialismo y antipatria, que han sido derrotados por nuestro glorioso Ejercito, a las órdenes de nuestro Caudillo" (1)

Després de cessar els mestres, se'ls va donar quinze dies per sol.licitar, a la comissió Depuradora d'Instrucció Pública, el reingrés. A la sol.licitud, havien d'adjuntar una declaració jurada amb un qüestionari amb disset preguntes. Tractàvem sobre l'activitat administrativa i política que havien dut a terme durant la seva carrera. La darrera hi deia:

[...] "indique cuanto sepa del periodo revolucionario principalmente en lo relacionado con el desenvolvimiento público y adminsitrativo del ministerio e indinque asimismo la actuación que conozca de sus compañeros"....(1)

Els mestres depurats a Montcada, van ser 20, aquests: (2)

José Duscastella Foch

Pedro Tobeñas Rodríguez

Antonio Boix Paija

Barolomé Guasch Castells

Antonio Soler Querol

Natividad Lizarraga Valleja

Emilia Mañé Ferré

Maria Aracil Revuelta

Rosario de la Cruz Forcen (3)

Filomena Lluch Angelet (veure nota)

Maria Dolores Martí Manlleu

Montserrat Hernández Tarragó

Maria Miró Verga

Mercedes Sansot Catalina

Basilisa Jarauta Magañé

Asunción Soler Lluch

Maria Garriga Cusop

Caridad López Castelló

Carmen Escodas Sas

Maria Dalais Arbiol

(1) "Els mestres de la República" Editorial Ara, Badalona 2008. Autor Raimon Portell i Salomó Marqués.

(2) Llistat de mestres a depurar, segons : "Sección Administrativa de 1ª Enseñanza de la Província de Barcelona", Causa General número 1678, expedient 1; foli 181.

(3) Rosari de la Cruz Forcen va estar jutjada i empresonada (Presó de dones de Les Corts a BCN.). Amb llibertat condicional desembre de 1941.

Nota: Sobre la fotografia. Dalt a l'esquerra, alumnes de Montcada amb la seva professora: Filomena Lluch Angelet filla del poble del Sarral (Tarragona), promoció de magisteri primari any 1933 (La Vanguardia 13/10/1933). La foto, alumnes del col.legi del carrer Major (Curs 1933-34). A la part més alta de la fotografia, començant per la banda esquerra (la tercera) és la Pepita Capdevila (d.e.p.) mare de la nostra estimada amiga i col.laboradora Elisa Riera i Capdevila.

Fons fotogràfic: donació família Jacinto López Herrero (d.e.p.).

Si voleu veure la imatge més gran "cliqueu" sobre la mateixa. Seria bo poder identificar a més alumnes que hi surten a la imatge. Us agraïm per endavant la vostra col.laboració.

Ricard Ramos Jiménez

EL BISBE MANUEL IRURITA ALMÁNDOZ

[...] "Oficialmente el prelado de Barcelona Manuel Irurita fue fusilado en 1936 por los anarquistas. Por ello ahora aguarda ser beatificado como mártir de la Cruzada. Pero testigos y pruebas documentales muestran que, en realidad, murió después de la contienda. Esta es la historia de un mártir que no fue

Los dos vestían igual. Tanto Buenaventura Durruti, dirigente de la Federación Anarquista Ibérica (FAI), como el obispo de Barcelona, Manuel Irurita, llevaban un sencillo guardapolvo. Se trataba de entrar en el palacio episcopal de la capital catalana sin llamar la atención. No era fácil. Las calles de la Barcelona revolucionaria de aquel 20 de julio de 1936 olían a pólvora. Había algo más que eco de disparos en la calle. Los antifascistas, bajo la hegemonía de la Confederación Nacional del Trabajo, habían conseguido reducir a los militares sublevados. Durruti le había prometido al presidente de la Generalitat, Lluís Companys, que nada le pasaría al prelado, cuenta Joan Pons, que sería representante de Esquerra Republicana en el Comité Central de Milicias Antifascistas. Obispo y anarquista retiraron casi tres millones de pesetas en valores y billetes de la sede episcopal. Casi dos millones fueron ingresados y registrados por la Generalitat. El tercer millón podría haber servido para que el prelado no corriera la misma suerte que 2.437 sacerdotes y religiosos asesinados en Cataluña durante el segundo semestre de 1936 y el primero de 1937.

Ese millón, pues, actuó a modo de salvoconducto para evitar la muerte de Irurita, cuyo proceso de beatificación como mártir de la Cruzada se halla en el Vaticano. Hasta ahora, la versión oficial daba por hecho que el prelado había sido fusilado el 3 de diciembre de 1936 contra la tapia del cementerio de Montcada i Reixac, vecino a Barcelona. A la FAI no le faltaban ganas. Eran conocidas las visitas pastorales de Irurita por su diócesis acompañado de requetés armados y vestidos con uniforme tradicionalista. Ahora, una obra de Joan Bada, doctor en Historia de la Iglesia por la Gregoriana de Roma y por la Universidad de Barcelona, aporta pruebas de que el obispo no murió fusilado, sino que estaba con vida por lo menos dos años después, cuando los sublevados entraron en Barcelona, en enero de 1939. El ensayo, uno de cuyos capítulos lo copa Irurita, se limita a una exposición de datos sin aventurar interpretaciones. “No quiero contradecir a nadie, sino aportar la luz de los archivos”, asegura el historiador.

Societat i Església a Catalunya. Cent anys entre constitucions i dictadures es el título del ensayo editado por la Facultad de Teología de Cataluña que contiene esa perla de la investigación sobre la muerte de Irurita. Se trata de una tesis que agrieta la historia del obispo mártir forjada por la hagiografía nacionalcatólica. Las pruebas que ofrece Bada -profesor emérito de las Facultades de Teología de Cataluña y de Historia de la Universidad de Barcelona- parten de diversas fuentes: el archivo Tarradellas, el archivo Gomá, la correspondencia del canónigo Alberto Onaindía y dos testigos. Documentos de la Cruz Roja Internacional también dan por vivo a Irurita en junio de 1937, fecha en que estaba encarcelado en la prisión de Montjuïc. Los archivos vaticanos se hallan cerrados a cal y canto hasta que se cumpla el embargo de 75 años de la muerte de Pío XII, que falleció en 1958. Tal vez entonces habrá que bajar algún santo de la peana. Pero por ahora nadie da marcha atrás. La aparición del obispo con vida hubiera supuesto un torpedo en la línea de flotación tanto del franquismo como de la Iglesia, a los que les hubiera resultado difícil explicar cómo se las apañó el prelado para sobrevivir en la Barcelona revolucionaria.

Lo cierto es que la capital catalana no contó con un nuevo obispo -Gregorio Modrego- hasta 1942, año en que podría haber muerto o presentado su renuncia Irurita. No deja de ser curioso que el 18 de octubre de 1937 se procediera al nombramiento de siete administradores apostólicos para suceder a otros tantos obispos asesinados. Entre todas esas diócesis no aparece la de Barcelona, cuando Irurita -de acuerdo con el relato oficial- había sido fusilado el 3 de diciembre de 1936.

Los defensores de la beatificación del prelado se apoyan en que las pruebas de ADN realizadas hace unos años a sus presuntos restos son irrefutables. No obstante, el que un sobrino del obispo -también sacerdote- hubiera sido fusilado en Montcada i Reixac ha podido favorecer la confusión.

Los hechos que Joan Bada aporta son que el prelado, después de pasar del centro de distribución de presos del Ateneo Colón, del barrio barcelonés de Poblenou, a la checa de Sant Elies, ingresó en la cárcel del castillo de Montjuïc. En las dos primeras estuvo bajo la protección de la FAI (por el millón de Durruti y por el pago de 24.000 pesetas por parte del vasco Manuel de Irujo, político nacionalista vasco exiliado en Barcelona que fue ministro de la República). “El señor obispo de Barcelona ha aparecido vivo (…). Irujo gastó 24.000 pesetas para conservarle la vida durante siete meses en la cárcel de San Elías. Desapareció de allí en mayo de 1937″, escribe el canónigo Onaindía ese mismo año al obispo de Vitoria, Mateo Múgica. El interés del nacionalismo vasco por Irurita se debía, entre otras cosas, a su origen euskaldún.

La estrecha relación de Durruti con Joan García Oliver -faísta que fue consejero de la Generalitat y ministro con Largo Caballero- bien pudo contribuir, por otra parte, a que el obispo no fuera fusilado en el agitado periodo revolucionario.

El prelado llegó a Montjuïc con la restauración de la legalidad republicana, tras los hechos de mayo de 1937 que enfrentaron en las calles de Barcelona a Esquerra Republicana y a los comunistas, por un lado, con los revolucionarios anarquistas y del Partit Obrer d’Unificació Marxista, por otro.

Luego, la pista episcopal se pierde hasta el final de la guerra. El 28 de enero de 1939, cuando las tropas de los generales Yagüe y Solchaga ya habían entrado en Barcelona, el médico Josep Raventós i Sanromà y Francesc Aragonés vieron salir del palacio episcopal de la capital catalana al obispo Irurita acompañado por dos personas. “Señor obispo, creíamos que lo habían fusilado”, le dijeron sorprendidos y alborozados. “No griten, que me comprometen”, respondió el prelado.

El médico Raventós fue a comentar que había visto al obispo con vida a las monjas del dispensario de la calle de Floridablanca de Barcelona. El caso es que al día siguiente, un domingo por la tarde, fue convocado telefónicamente a la Diputación de Barcelona por el conde de Ruiseñada a petición del presidente de la entidad provincial, el conde de Montseny. En el edificio de la Generalitat, ya convertida en Diputación Provincial, Raventós fue recibido por los dos condes citados, el alcalde de Barcelona, Miguel Mateu Pla, y José Ungría Jiménez, jefe del Servicio de Información y Policía Militar (SIPM), coordinador de la quinta columna en la España republicana. De esa reunión hay pocos detalles. Ungría, que apuntó la posibilidad de que Irurita, aun después de la entrada de los sublevados en Barcelona, hubiera sido asesinado por los rojos, dijo: “Quizá lo han matado en alguna de las checas que aún funcionan”, una frase curiosa proviniendo del encargado de la represión en la posguerra.

Este grupo de autoridades también visitó el domicilio de Aragonés, el otro testigo, quien ratificó que había identificado al obispo. El 1 de febrero de 1939, la agencia de noticias francesa Havas enviaba un despacho a sus abonados: “Apareció hoy el obispo de Barcelona, doctor Manuel Irurita y Almándoz, quien manifestó que al iniciarse la revolución fue detenido, pero logró fugarse y desde entonces vivió oculto en un sótano. Cuando abandonaba su refugio, lo hacía vestido de obrero, y así logró ponerse en relación con otros sacerdotes mediante los buenos oficios de personas de absoluta confianza. Agregó que al principio lo apedrearon e intentaron asesinarle cuando acudía a prestar ayuda espiritual a un enfermo. Su excelencia reverendísima monseñor Irurita Almándoz cumplirá el próximo 19 de agosto 73 años y se hallaba al frente de la diócesis de Barcelona desde el 13 de marzo de 1930″. Hasta aquí otra de las pruebas de que no había sido fusilado. Más definitivos resultan, sin embargo, los testimonios de quienes lo vieron vivo después de la guerra: el médico Raventós, que dejó una carta antes de morir; y Josep Maria Aragonés, que fue monaguillo de Irurita, y que es canónigo emérito, biblista y en la actualidad rector de Torrelavit, en la diócesis de Sant Feliu de Llobregat.

Hilari Raguer, historiador, monje de Montserrat y prologuista del libro de próxima aparición, destaca la calidad de los testimonios aportados por Bada: “Nótese que no son declaraciones de anticlericales, de rojos partidarios de la República ni de personas que conocieran únicamente de oídas al obispo, sino de buenos cristianos que lo conocían personalmente y que quedaron atónitos y desconcertados cuando se hizo el traslado de los supuestos restos mortales de Irurita y se aseguró que había sido asesinado el 3 de diciembre de 1936. Pero no quisieron montar un escándalo”. Quizá cuando los archivos vaticanos echen luz sobre el asunto se sabrá lo que falta: cuándo, cómo y dónde murió el obispo Manuel Irurita."

Francesc Valls - elpais.com

PD/ Certament en els arxius on es recullen les víctimes afusellades a les tapies del cementiri de Montcada, consta que el cos d'aquest bisbe va ser dipositat a una de les dues foses obertes en aquest municipi per membres de la FAI. Després, i finalitzada la guerra, va ser "presumptament" identificat el 15 de juny de 1940, i ocupà un nínxol del cementiri municipal (número 0814) amb una làpida de marbre. Anys més tard desprès d'un solemne funeral, fou traslladat i inhumat a la Catedral de Barcelona.. Posteriorment, unes declaracions procedents de persones que el coneixien perfectament, van afirmar que aquest prelat no estava pas mort, al menys dos dies després de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, finals del mes de gener de 1939. Aquestes manifestacions van incidir, perquè les autoritats eclesiàstiques, per acabar les especulacions sobre l'autenticitat de la mort d'Irurita, van promoure l'exhumació de les despulles per efectuar-li la prova d'ADN . El resultat, com era d'esperar, va donar positiu, però com ja és diu més amunt en l'article que reproduïm, era una identificació un tant dubtosa, atès que probablement el cos no fos el del bisbe, sinó d'un nebot seu, que era capellà (Marc Goñi Almándoz) i que aquest junt amb el bisbe més altres persones foren detinguts al mateix dia per patrullers del FAI,on estaven aixoplugats en casa d'en Francesc i Antoni Tort (argenters de Barcelona).

(Montcada post)

AMICS INTERNAUTES I SEGUIDORS D'AQUEST "BLOC"

Actualment estem treballant (cercant documents, etc.) sobre un tema concret: la postguerra a Montcada i Reixac. És per això que us demanem la vostra col.laboració per poder identificar un personatge que surt al mig de la fotografia i que us mostrem, concretament és el que està assegut al mig de la taula amb boina i un cigar a la boca . Per les poques dades que tenim, sembla que aquest vivia a Mas Rampinyo. És una fotografia publicada en una revista anàrquica amb data gener de 1937.
Moltes gràcies per endavant.

Equip de Montcada Post

Més dades sobre la mort de l'Enric Giralt Massó

Enric Giralt Massó està considerat com la 1ª víctima de la Guerra Civil a Montcada i Reixac.

Sobre aquest cas, ja des d’un principi, van circular diverses versions sobre les circumstàncies de la mort d'aquest veí i treballador de l'Ajuntament. Oficialment es va fer constar que va caure lluitant contra el feixisme, però des del mateix dia es van escampar altres versions, com per exemple: que se li va disparar el fusell que duia o tambè que l’havien matat accidentalment els seus propis companys “de patrulla” la matinada del dia 20 de Juliol de 1936. Oficialment semblava que el succés havia passat a Barcelona, però altres versions de persones que encara avui ho recorden situen aquest fet a La Llagosta, Sta. Perpetua o Montornès (veure comentari del 17/7/2010 guardat a l’apartat “Etiquetes-Guerra Civil a Montcada” ).

Foto esquerra arxiu: Un control realitzat per una de les moltes "patrulles d'incontrolats" que es van organitzar durant la Guerra Civil . A la dreta foto del llibre Diari d'un pistoler ( M.Mir), milicians pel carrer el 20 de Juliol 1936.

Davant d’aquesta divisió d’opinions hem volgut investigar a diferents arxius i biblioteques a fi de trobar alguna cosa més concreta sobre aquest cas. Un ha estat trobat a la “ Causa General” (1) corresponent a Sta. Perpetua, Sant Fost i Montornès, Entre la documentació consultada hem trobat alguns testimonis que podrien referir-se al cas que estem parlant. També aportem l’explicació que ens dona l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté sobre el mateix.

El primer testimoni correspond a Josep Mª Cubill Postius, lligam número 1596 de la Causa General que amb data 22/7/1941 i fent un resum, va declarar el següent:

[...] “ Com President dels Carlins de Terrassa em vaig presentar a la Caserna de Sant Andreu el 18/7/36 a fi de col·laborar al “Glorioso Movimiento Nacional” … la tarda-nit del dia 19 , al veure que l’aixecament havia fracassat a Barcelona ens van ordenar sortir de la caserna … vaig decidir tornar camp a través a Terrassa …però a l’estació de Montcada dos individus em van detenir i portar a l’Ajuntament on vaig ser sotmès a un interrogatori per un empleat de l’Ajuntament que amb va pegar varies bufetades… retingut varies hores en una habitació des d’on s’escoltava una radio les proclames de Companys arengant a les masses…finalment a la matinada , junt amb un altre detingut a la Ctra de la Roca ,de nom Joan Riera Guardiola també requetè , van decidir traslladar-nos a la Florida , lloc on seriem afusellats … un dels dos vehicles es va avariar fent que tots anéssim al mateix vehicle… al arribar a La Florida, en plena foscor , ens van fer baixar cada un per una porta diferent , el Sr. Riera que anava un pas endavant agafat pel braç per un patruller,es va resistir produint un aldarull , fet que va confondre als del piquet que van pensar que les dues siluetes que es movien eren dels detinguts que volien fugir , van fer foc varies vegades matant al Sr. Riera i crec al patruller ja que va cridar : “ m’han matat “ . Jo em vaig tirar a terra fent-me el mort , es va acostar un d’aquells “foragits” i em va disparar a la nuca , omplin-me de sang i convençuts que m’havien matat van marxar recollint el seu patruller ... desprès de moltes peripècies vaig poder fugir del lloc….. “

El segon testimoni, es tracta de la vídua de Joan Riera Guardiola, que l’any 1944 va declarar a la Causa General. És un testimoni molt semblant al que va fer l’any 1941 en Josep Mª Cunill. L’única diferència és que la senyora no entra en detalls, ja que reconeix que la seva declaració era fruit de la conversa que va mantenir amb el Sr.Cunill, persona de tota confiança i company d'ideologia política del seu marit que també s’havia presentat a la Caserna de Sant Andreu el dia 18 de Juliol de 1936. Aquest testimoni, igual que el primer, pertany a la C.G. de Sta. Perpetua de la Moguda.

(foto EFE: El primer a l'esquerra, Josep Maria Solé i Sabaté, i al seu costat (amb un bastó) en Joan Riera, entre altres testimonis i amb motiu de la presentació del llibre l'any 2009 "Revolució i Esperança")

Finalment ens referim a l’insigne historiador Josep Maria Solé i Sabaté, que parla del cas en un dels seus llibres: “Revolució i Esperança”, de l’editorial Ara Llibres, presentat a finals de l’any 2009. El llibre recull un seguit de testimonis de persones que van viure aquella època. Surt un tal Joan Riera que és un nebot de Joan Riera Guardiola, l’home explica allò que va passar amb el seu oncle:

[...]”. va ser detingut a Montcada quan tornava a peu des de Barcelona cap a Montornès , de matinada el van fer “una passejada” entre Montcada i Mollet, els van fer baixar del camió i els van disparar . Un dels trets va tocar al meu oncle i va caure ,i a l’altre , la bala només li va fregar una mica el cap i es va llançar a terra . Un dels trets dels rojos , doncs, només l’havien ferit . Quan van anar a donar-los el tret de gràcia, uns companys els van dir que els deixessin estar , que ja eren morts . Així va poder salvar-se el president del Partit Carlí de Terrassa, però el meu oncle va quedar mort ...”.

Hem de tenir present que fa la declaració una persona que té 97 anys i per les explicacions que afegeix Solé i Sabaté quan diu referint-se a l'edat del Sr. Joan Riera : " em dol que no pugui explicarme mil i una cosa més a causa del triomf de l'oblit ..." donant la sensació que ja se li oblidaven molts detalls al calaix de la mèmoria .

Cal la possibilitat que en aquest succés hi participés l’Enric Giralt Massó? , del qual se sap una cosa certa: que va aparèixer mort el dia 20 de Juliol de 1936.

Hi ha tot un seguit de coincidències que avalen aquesta possibilitat com per exemple que era un treballador de l’Ajuntament i simpatitzant de la FAI, que moltes de les persones que van opinar en aquells dies explicaven que l’accident o el que fos la causa de la seva mort es va produir en aquella zona de Sta. Perpetua, doncs, La Florida (aleshores se’n deia Ciutat Jardí) era una barriada d’aquell poble que toca a La Llagosta, també, encara que indirectament, es pot associar el nom del Montornès, lloc on Joan Riera Guardiola tenia el domicili i segons la declaració de la seva vídua aquells patrullers que ja disposaven de la documentació del seu marit van presentar-se el mateix dia 20 de Juliol a casa seva buscant sobre tot armes i documents.

Amb referència als pobles veïns de Montcada, cal tenir en compte que l’Enric Giralt Massó va ser l’única mort d’un antifeixista ( aquesta era l’expressió que s’utilitzava en aquells dies) produïda en els primers moments d'esclatar la Guerra Civil. Aquesta dada reafirma la nostra hipòtesi que hem exposat. (2)

Fins aquí la nova aportació, fruit dels testimonis que hem trobat documentats. És a dir, la del senyor Cunill i la vídua de Joan Riera Guardiola tots dos testimonis sota jurament. La seva història ens pot semblar una mica rocambolesca o bé d'un guió de pel·lícula, però si que aporta una quantitat de dades que com a mínim, són dignes de tenir en compte.

Podria ser aquesta la veritable història del primer cas, entre les morts, que van produir-se a Montcada durant la Guerra Civil.?

Notes:
(1) La Causa General va ser un procés obert una vegada l finalitzada la Guerra Civil ( Decret del 26/4/1940) amb la intenció de depurar i castigar a tots els que varen intervenir en actes delictius comesos a tot el territori durant la dominació roja.
(2) Els dies 18,19i 20 de Juliol del 1936 hi van haver moltes morts i ferits. Deixant a banda Barcelona, tant a Montcada com els pobles del seu voltant, les morts, millor dit els assassinats varen ser tots de gent de dretes, religiosos, propietaris, etc , l’única excepció que confirma la regle és l’Enric Giralt. A partir del dia 21 en endavant ja apareixen altres casos de “patrullers” que morien “accidentalment”, eufemisme habitual amprat quan s’anunciava la mort d’un dels seus , produïdes en circumstàncies, diguem -ne... " sospitoses”.

Josep Bacardit Sanllehí
Ricard Ramos Jiménez.

18 DE JULIOL DE 1936

PRIMERA ACTA MUNICIPAL QUE FA REFERÈNCIA A LA REBEL.LIÓ D'UNA PART DE L'EXÈRCIT CONTRA LA II REPÚBLICA ESPANYOLA

(Enric Giralt i Gasol
primera victima civil a Montcada)

Per veure les imatges més grans, cal "clicar" sobre les mateixes

(documentació: Llibres d'actas, arxiu municipal de Montcada)
(foto: recreació d'una entrada d'un refugi anti-aeri, autor desconegut)

UN FET SOBRE LA HISTÒRIA DE LA GUERRA CIVIL A MONTCADA

El dia 19 de juliol de 1936 a la Caserna Militar de Sant Andreu a Barcelona, van reunir-se, entre altres militars, uns dos-cents monàrquics que sabedors del dia de l’aixecament militar van adreçar-se a dites dependències militars per armar-se i sortir-ne al carrer per ajudar i unir-se a la resta de les tropes colpistes. Però la defensa de Barcelona per part d’aquells que van mantenir-se fidels amb la II República, van impedir que aquests militars de Sant Andreu poguessin sortir de l'aquarterament, doncs, molta gent armada ja els estava esperant, la qual cosa suposava una, més que segura mort.

Aquests militars, monàrquics, etc., es van quedar sense sortir, atès que el lloc era força segur, encara que van haver de suportar alguns bombardejos des d’una avioneta pilotada per l’aviador republicà Felip Díaz Sandino, el qual va metrallà els revoltats i també va llençar algunes bombes. En aquesta acció aèria van morir alguns militars. El dia 20 el coronel que comandava aquells insurrectes, els hi va ordenar que ens n’anéssim cap a casa.

A mitja tarda del dia 20 d'aquell mateix mes, tres homes del poble de Montcada armats amb escopetes de caça, van aturar un vehicle a la carretera de la Roca a prop de la Torre dels Frares, en aquest vehicle anàvem varis militars fugitius de la Caserna de Sant Andreu. Els detinguts van ser portats a la “Torre d’en Maza” al carrer Bogatell. El comitè antifeixista els va condemnar a mort. Un dels militars detinguts en sentir-ne la sentència, començà a cops de puny i bufetades contra els seus repressors, però fou subjectat i apallissat i portat amb els altres companys seus, al mateix lloc on havien estat detinguts i allí foren assassinats. Entre aquests hi havia el fill segon del general Emilio Barrera(1), el qual va resultar ferit d’una cama, però estirat a terra va fer-se el mort. Una vegada marxen els botxins, que els donen a tots per morts (per sort no aplicaren el “tret de gràcia”). La nit es va fer present i, en Barrera, s’arrossega poc a poc fins al safareig de la Torre dels Frares on es renta la ferida i amb un mocador se l’embenà. Jugant-se la vida – atès la situació que es troba com a fugitiu dels escamots antirevolucionaris- s’aventura a demanar ajuda a la primera casa que troba pel camí de la Vallensana, on és acollit i amagat a les golfes, perquè ningú pogués veure’l, inclús per la mateixa canalla de la casa. Passaren els dies i la ferida no es curava, és per això que el propi amo de la casa avisa al metge del poble el qual el visità fins la total curació de la ferida. En aquest punt decideix fugir cap a França. El comiat i agraïment es força emotiu quan s’adreça als seus salvadors, dient més o menys aquestes paraules: “ que per sempre més agraïa allò que havien fet per ell i que estava en deute i tot afegint i lamentant-se de no poder pagar-lis res, doncs, no tenia diners, però que ja vindria algun dia per recompensar-los ”.
El cap d’aquesta generosa i valenta família li va contestar amb unes curtes paraules: “ que ja estava saldat el compte”. Van passar els mesos, els anys i el dia 27 de gener de 1939, un dia després de l’entrada de les tropes d’en Franco a Barcelona, en Barrera es presenta a Montcada i s’adreça a la casa que el va acollir, la sorpresa va ser majúscula i tots ens va poder abraçar-se i saludar-se amb una especial significació.

Una part d'aquesta petita història està recollida en una fixa de l’arxiu Ubach (Fundació Cultural de Montcada), també hem afegit unes notes sobre Montcada i la Caserna de Sant Andreu que hi són en el darrer llibre d’en Josep Maria Solé i Sabaté: “Revolució i esperança” - els últims testimonis de la Guerra Civil.

Ricard Ramos Jiménez
Josep Bacardit Sanllehí

(1). Emilio Barrera Luyando , militar espanyol ( 1869-1943) que va participar en la conspiració colpista de 1936.
Va ser Capità General de Catalunya durant la Dictadura de Primo de Rivera (1924-1930) . Va reprimir amb duresa la cultura catalana. És mostrar hostil amb la II República participant en la fracassada temptativa de cop d’estat del General Sanjurjo l’any 1934 , arran de la qual va exiliar-se a París .
A l’iniciar-se la Guerra Civil va ser detingut a Madrid i conduit a Guadalajara lloc on va poder fugir en direcció a Burgos, incorporant-se al bàndol insurrecte.
Durant la dictadura de Primo de Rivera i com Capità General de Catalunya sovint visitava el nostre poble. Un quadre pintat presidia la sala de plens del nostre Ajuntament. Fracassat l'intent de cop d’Estat de Sanjurjo , de camí a França es va refugiar uns dies a la finca “ Torre Matilde” que la família del Marquès de Casa Pinzón tenia al carrer Bogatell de Montcada i Reixac. Aquesta casa, segons denuncies que van sortir publicades en la premsa d’aquell temps va ser un dels molts punts de reunió on s’intrigava contra la República.



PD. Ens plauria trobar algun testimoni que pugui manifestar o dir-nos de quina casa es podria tractar o bé de quina família. Gràcies

L’AJUNTAMENT DE MONTCADA I REIXAC I ELS PRIMERS DIES DE LA GUERRA CIVIL

El dijous dia 16 de juliol de 1936 es va celebrar al saló de sessions de l’Ajuntament de Montcada i Reixac (actual Casa de la Vila), l’última reunió del consistori abans de la guerra civil.

Va presidir aquell ple ordinari l’alcalde segon Sr. Antoni Pedreny i Vinyals que exercia d’alcalde en funcions, doncs el batlle titular el Sr. Alfons Boix i Vallicrosa es trobava a Madrid per qüestions professionals i havia demanat una excedència .

Els consellers que formaven aquell Ajuntament eren els elegits a les eleccions municipals que es van celebrar el 19 de novembre de 1933 i que van donar la victòria al partit Esquerra Republicana de Catalunya davant de la Lliga Catalanista.

El consistori montcadenc estava format per les següents persones:

Alcalde ............... Alfons Boix i Vallicrosa (ERC)
1º Tinent d’alcalde ... Antoni Pedreny i Vinyals (ERC)
2º Tinent d’alcalde ... Enric Badia i Montserrat (UR)
Salvador Vilanova i Duran (ERC)
Joan Bové i Biufar (ERC)
Victorià Villaverde i Ortega(ERC)
Martí Artigues i Coderc (ERC)
Felip Giner i Canyardo (ERC)
Josep Roca i Ricard (ERC)
Joan Prats i Aulet (ERC)
Camil Puig i Escudero (UR)
Francesc Vinyals i Tuxans (LLC)
Josep Capella i Antonell (LLC)
Baptiste Morant i Mengual (LLC)
Josep Camps i Solà (LLC)
Pere Escrígues i Tries (LLC)

ERC = Esquerra Republicana de Catalunya – UR = Unió de Rabassaires – LLC = Lliga Catalanista.

Del total de 16 consellers que formaven l’Ajuntament, només van assistir al ple 9 persones. (Els Srs. Pedreny, Bové, Badia, Vilanova, Villaverde ,Prats, Artigues, Roca i Capella.)

En aquella sessió es van tractar alguns temes comptables, l’atorgament d’alguna llicència d’obres ,i el Sr. Bové va donar informació sobre una excursió que els nens de les escoles nacionals van fer a Caldes de Montbui a una granja de la Generalitat de Catalunya. Un altre conseller va demanar la construcció d’una claveguera a la zona dels “Cuartels”. Signen l’acte els presents i el secretari de l’Ajuntament Sr. Arjalaguer.

II

Mentrestant, augmentaven els rumors sobre una imminent intervenció de l’exèrcit pel clima de crispació que es vivia a molts llocs d’Espanya. El govern de la República, que havia pres mesures per apartar dels llocs de comandament militar més importants als generals sospitosos d’involució, no acabava de creure aquella possibilitat.

El dia 17, però, l’exèrcit d’Àfrica s’aixeca contra la República i d’aquesta manera s’inicia el conflicte que donarà lloc a la guerra civil.

La notícia del cop d’estat arriba a Montcada a primera hora del matí del diumenge dia 19 de juliol. “Tan bon punt ho vam saber a casa, vaig córrer a buscar el meu fill que aquella hora era a missa. Mentre caminava depressa pel Carrer Major, alguna gent de la FAI i la CNT amb les seves banderes vermelles i negres cridaven coses que jo no entenia”. (Testimoni de Maria C.)

III

La matinada del dilluns dia 20 de juliol l’església de Santa Engràcia va ser incendiada i destruïda . L’església ,que es va començar a construir l’any 1888 no es va acabar completament fins el 1930 i va ser obra del l’arquitecte Enric Sagnier. La preciosa església d’estil neogòtic es coneixia a la comarca com “la Catedral del Vallès”.(1)
Anarquistes de la CNT-FAI en la seva majoria, van entra-hi ,es van endur tot el que hi havia de valor i després la van ruixar amb benzina i li calaren foc. Més tard van fer explotar una bomba que havien preparat amb carbur i la van col·locar sota la pila baptismal. L’església va quedar molt malmesa i setmanes després es va haver d’enderrocar del tot pel perill que suposaven les runes. Només es va salvar la maquinària del rellotge que durant molts anys va anar a parar d’un lloc a l’altre fins que actualment està exposada al primer pis de l’Ajuntament nou. A causa de la destrucció completa de l’església va desaparèixer l’arxiu parroquial que datava del segle XIV i que tenia un gran valor històric.

Segons consta a la “Causa General” (2) : “ A primeras horas de la madrugada hizo explosión un artefacto en la iglesia parroquial siendo incendiadas y destruidas las imágenes y objetos de la misma. Hizo también explosión un artefacto con destrucción de las imágenes y contenido de la capilla de Can Milans y buena parte de la torre de dicho nombre”.

El mateix dia 20 de juliol, l’Ajuntament de Montcada celebra una sessió urgent presidida per l’alcalde segon Sr. Antoni Pedreny ,per donar compte a la corporació que “amb motiu dels luctuosos fets pels quals es troben enfrontats els governs de la República i la Generalitat de Catalunya amb les forces de l‘exèrcit, acaba de perdre la vida l’empleat municipal encarregat de la brigada ,Enric Giralt i Gasol. Aquest fet deixa un dolor profund a la família, al poble i a la corporació....”

Sobre la mort del Sr. Giralt hi ha dues versions. Segons l’acte del ple va morir durant els enfrontaments entre els revoltats i les forces lleials a la República. Altres opinions però, situen la seva mort a Martorelles o algun altre poble proper a Montcada en circumstàncies no aclarides.

Aquest ple del dia 20 ,al qual ja no hi van assistir els consellers de la Lliga, acaba amb l’acord de constituir-se en sessió permanent.

________________________________________________

(1) = D’aquesta església hi ha una maqueta molt acurada al museu Municipal de la Casa de la Vila, obra de Miquel Capella
(2) = Causa General. Es la investigació oberta pel règim franquista sobre la repressió que va tenir lloc en la que anomenaven “zona roja”.

IV

El poder real, un cop aixafat l’aixecament militar a Catalunya , va passar a mans de la CNT -FAI . El govern de la Generalitat es va haver de plegar al poder irrefrenable dels anarquistes que van constituir comitès per tots els pobles i ciutats . Es van fer amb les armes dels casernes de Sant Andreu i Pedralbes i també amb les que van abandonar els militars revoltats en la seva fugida.

A Montcada, la CNT-FAI es va instal·lar a la Torre Maza, una casa del carrer Bogatell que van confiscar i on van situar la seu del comitè de Defensa. Malgrat que aparentment l’Ajuntament seguia estant en mans de ERC la realitat era que els qui prenien les decisions eren els anarquistes.

El dia 22, es va produir el primer assassinat d’un veí de Montcada. Es tractava del capellà de Reixac , mossèn Domènec Colomé i Curell de 70 anys, que en un primer moment va estar amagat a “Can Pesadó” però que finalment va ser trobat mort a Reixac.

El dia 23 de Juliol, la CNT va pactar amb al govern de la Generalitat la creació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, un organisme que controlava tot el poder a Catalunya i que deixava al govern , inclòs el president Companys, amb poca capacitat de maniobra política.

A Montcada, els homes d’acció del Comitè de Defensa , tots ells de la CNT-FAI, van ostentar el poder sobretot durant el període que va de juliol fins a novembre de 1936.

El dia 25 de juliol van ser assassinats Josep Gamissans Torrelles de 58 anys i el seu fill Joan Gamissans i Comelles de 18 . El primer havia estat regidor de l’Ajuntament fins l’any 1934 i el seu fill era el president de la Federació de Joves Cristians.

Com a testimoni de la “Causa General “ l’any 1941, Maria Gamissans i Comelles, filla i germana de les víctimes declara:

“ Que su padre y su hermano. fueron detenidos la noche del 25 de julio de 1936 por individuos desconocidos. Ambos fueron conducidos en autocar a Santa Perpétua de Mogoda donde les asesinaron aquella misma noche. Sus cadáveres con heridas de arma de fuego fueron hallados al dia siguiente en un terraplén cerca del rio”.


El dia 26 de juliol de 1936 van ser també assassinats cinc germans de La Salle, Jesús Juan Otero de 34 anys, Josep Bardalet i Compte de 33, Santos López Martínez de 26, Vicente Fernández Castrillo de 24 i Josep Mas Pujolràs de 23. Tots ells s’havien amagat en un primer moment a casa del Sr. Pere Grau Badia de Masrampinyo, però finalment van ser trobats i assassinats.

En declaració a la “Causa General” el 17 de Març de 1941, el Sr. Pere Grau diu “ ...que se llevó a su casa a los hermanos de las Escuelas Cristianas para ver si conseguia salvarles la vida ,ya que en el pueblo se preveía que iban a ser asesinados .Hasta el dia 25 de julio pudo tenerlos escondidos en su masia, pero en esta fecha se presentaron unos quince individuos armados ,buscando a los “curas” y se los llevaron apareciendo asesinados en el cementerio al dia siguiente”.

El cos del germà Bardalet no va aparèixer mai, doncs sembla que el van matar al costat del riu Besòs. A la mateixa declaració el Sr. Grau esmenta el nom dels que els van detenir, doncs coneixia a molts d’ells.

V

El dia 26 de juliol es torna a reunir en sessió permanent el ple de l’Ajuntament. Aquest cop amb la presència de l’alcalde Sr. Alfons Boix i Vallicrosa que havia tornat urgentment de Madrid “ateses les circumstàncies del moment” .
En aquest ple es dóna lectura a les disposicions dels Butlletins Oficials de la Generalitat dels dies 24 i 25 de juliol, segons les quals s’ordena el cessi dels consellers procedents de les llistes dels partits aliens al Front Popular d’esquerres, declarant-se per tant el cessi dels Srs. Josep Capella i Antonell, Baptiste Morant i Mengual, Francesc Vinyals i Tuxans, Josep Camps Solà i Pere Escrigues i Tries, tots ells de la Lliga Catalanista.

Mentrestant al Cementiri de Montcada, fins el dia 26 de juliol havien estat assassinades 27 persones (la majoria militars i religiosos), segons consta en la investigació oberta pel jutge Bertràn de Quintana, anomenat per la Generalitat per la investigació dels cementiris clandestins a mitjans de l’any 1937.

VI

Aquest son alguns dels fets més importants dels primers dies de la guerra civil a Montcada. Ningú no pensava, a finals de juliol de 1936 ,que aquell conflicte podria ser tant llarg. Montcada ,per desgracia, fou un dels llocs on la guerra civil va ser més tràgica . Segons paraules dels historiadors Josep Maria Solé Sabaté i Joan Vilarroya, en la seva obra “Repressió a la reraguarda de Catalunya”, Montcada i Reixac va ser “el poble de Catalunya on es va matar més gent”.
Els resultats dels tres anys de guerra van ser dramàtics:

- Assassinat de 28 veïns de Montcada
- 1198 persones d’altres localitats assassinades al cementiri, dels quals 450 cadàvers van ser exhumats durant la guerra civil (investigació del jutge Bertràn de Quintana) i la resta un cop acabada la guerra (investigació de la Causa General).
- Un nombre indeterminat de persones desaparegudes . Els cadàvers d’algunes d’aquestes persones foren cremats als forns de la fàbrica Asland ( tal com es desprèn del llibre “Diari d’un pistoler de la FAI”, de Miquel Mir).
- Moltes de les persones assassinades, van passar prèviament per alguna de les “txeques” de Barcelona .La majoria per la “txeca de Sant Elíes”
- Moltes persones es van haver d’exiliar durant els primers mesos de 1939 a França, Mèxic i altres països.
- 19 persones van ser executades al “camp de la Bota” pel nou règim.
- Persones tancades durant anys a les presons franquistes i altres represaliats que no podien aconseguir feina després de la guerra per haver lluitat en el bàndol republicà.

Aquesta es una part de la lamentable història de la Guerra Civil a Montcada i Reixac. A hores d’ara aquest tema encara fereix sensibilitats i cal tractar-lo amb molta prudència, sobretot alhora de fer referència a noms de persones. Així ho hem comprovat al realitzar algunes entrevistes personals sobre aspectes que tractarem en altres capítols.
Però els fets son els fets i lluny de opinar sobre ells, l’únic que pretenem es donar-los a conèixer, fer una labor didàctica sobre aquella època que desitjo mai mes es torni a repetir.


Imatge 1
Sr. Antoni Pedreny i Vinyals


Va néixer el dia 1 de Novembre de 1876 a Montcada i Reixac i va morir també a Montcada el 4 de Setembre del 1956.
El seu ofici era pagès i es dedicava al conreu dels seus camps. Era un home dedicat a la feina i a la família. Es va casar amb Maria Font Espinassa.
Tenia molta amistat amb persones molt conegudes de Montcada com en Josep Ragull, Joan Massagué, Artur Font i sobretot en Martí Artigues.
La seva esposa era parenta d’en Josep Espinassa i Massagué (primer alcalde republicà de Montcada) i els seus germans Ramon i Teresa, i per això el Sr. Pedreny va ser convençut per ells, per entrar a formar part de les llistes electorals d’Esquerra Republicana de Catalunya.
Va ser primer tinent d’alcalde de Montcada durant un temps ,i alcalde en funcions el temps que el alcalde Sr.Boix va ser fora per qüestions personals.
El Sr. Pedreny es va haver de exiliar a França des dels primers mesos de 1939 fins el 14 de juliol de 1948 quan va tornar a Montcada.

( Dades facilitades pel seu net Antón Pedreny)

Imatge 2 (a la banda dreta)

El Sr. Antoni Pedreny amb el seu amic, company de partit i conseller de l’Ajuntament en Martí Artigues i Coderch.
La fotografia correspon als anys d’exili a França



JOSEP CAPELLA I TORRENTS

(treball publicat a "Quaderns" núm. 17 de la Fundació Cultural Montcada)

EL SOLDAT: ANTONI DOU SELVAS mort l'any 1938 Front de l'Ebre

Hem sabut a través d'un treball històric de Queralt Solé (revista Sàpiens) recentment publicat, que entre els soldats traslladats al "Valle de los Caidos", es troba un soldat i veí mort a la batalla de l'Ebre, concretament: Antoni DOU (i no DON) SELVAS. Aquest nascut a Montcada i Reixac el dia 11 d'octubre de 1920, estava afiliat a l'UGT. La data de la seva mort: 19/08/1938. Va ser enterrat en una fosa comú en el terme municipal de Villalba dels Arcs (Comarca de la Terra Alta) . L’any 1959 per ordre de les autoritats de la dictadura del general Franco, van ser exhumats i traslladats els 22 cossos de soldats d'aquesta fossa, entre ells –identificat- aquest veí de Montcada. Segons el nostre llistat, estava sense saber on va perdre la vida i on estava inhumat. Ara sabem, finalment, on reposen les seves despulles.

A banda, i concretament en el cementiri muncipal de Montcada, procedents d'unes de les fosses que existeixen, van ser exhumats set cosos i van ser traslladats també al "Valle de los Caidos", excepte un que va anar a la població de Nules (Castelló) el llistat va ser aquest:

German Torres Argilés (dipositat en el nínxol 144 de la secció 5à.)

Juan Agras Arnabat (fosses d'ampliació fixa 38)

Manuel Molina Vinaixa (fossa d'ampliació fixa 36)

Jaime Ribas Ballbe (fossa d'ampliació s/fixa)

Rafael Ribas Francisca ( idem)

Aurelio Castellote Sebastian (fossa d'ampliació fixa 143)

Vicente Marines Gimeno (dipositat nínxol 133 de la secció 5a) destinació Nules (Castelló)

Tots set van ser assessinats entre el 31 d'oc tubre 1936 al 27 de novembre de 1937

(dades: segons un comunicat de la Presidència (Montcada i Reixac) de data de sortida 16 març de 1959, signat per A. de Budallés, alcalde) arxiu municipal

Investigació i recerca: Ricard Ramos

GUERRA CIVIL 36-39 LLISTAT DE MORTS AL FRONT DE GUERRA O BÉ PER FERIDES, (VEÏNS DE MONTCADA)

Per veure el document més gran, "clica" amb el ratolí, sobre el mateix.

Nota: La base d'aquest primer llistat ha estat confeccionat a través d'un document trobat a l'arxiu municipal de data 15 de juliol de 1939, així com les consultes efectuades en els llibres d'actas del Consistori, també per aportacions personals que ens arriben de testimonis vius o bé de llurs familiars, etc.
Estem segurs que no hi són tots, per això demanem el vostre ajut per ampliar-lo, o bé per rectificar-lo.
Moltes gràcies

"El poder llibertari" any 1936-1937. Un dels molts controls efectuats per patrullers de la CNT/FAI.

(image de l'esquerra)

Rètol de propaganda republicana escrit en anglès, cridant l’atenció dels països no bel·ligerants amb Espanya, per denunciar els nombrosos bombardeigs feixistes sobre la població civil. A Catalunya van ser demolidors aquests atacs aeris, especialment a la ciutat de Barcelona, Lleida, Granollers, entre altres poblacions. Montcada, per exemple, hi han contabilitzats tres atacs realizats per l'aviació legionaria italiana amb base a Palma de Mallorca, en aquest cas sobre punts estratrègics (industria de guerra). A la fàbrica Asland es va col.locar una bateria anti-aeria per defensar aquesta fàbrica. Una altra factoria de Montcada que estava com objectiu de guerra per l'aviació enemiga, era Can Armengol (estava emplaçada en el Pla d'en Coll) la qual va canviar la fabricació de rajols (mosaics) per munició.

(a la foto esquerra: vehícle "blindat" de la CNT de Montcada, desfilant per l'avinguda de la Diagonal de Barcelona, anant al front d'Aragó (any 1937).
(arxiu Ramos)

foto dreta: empresonament a Madrid de Lluís Companys president de la Generalitat de Catalunya i altres consellers de la Generalit, desprès que Lluís Companys proclamés a Barcelona l'Estat Català (any 1934).

Esquerra: Constitució II República any 1931; centre: antic bitllet de RENFE;dreta: bitllet de 25 cts. Ajuntament de Montcada any 1937 Guerra Civil.

COMENTARI SOBRE UN FET DE LA GUERRA CIVIL A MONTCADA I REIXAC

(imatge d'un avió Savoia Marchetti SM-81 igual que l'abatut que va caure a Montcada)

Imatge de la dreta: Plànol de l'aviació feixista italiana, on s'especifiquen objectius de guerra per ser destruïts. Publicat a la Revista d’Història Sàpiens novembre de 2007.
Concretament aquests objectius militars són: 1.- Estació ferroviària. 2.- Dipòsit de carburant. 3.- Fàbrica d’èter i àcid sulfúric. 4.-. Dipòsit de municions. 5.- Fàbrica d’armament de guerra, i 6.- Una foneria d’acer (forns de l’Asland),

Montcada, durant la guerra civil de 1936-1939, segons la documentació que hem pogut trobar, va estar bombardejada al menys en tres ocasions per avions del bàndol franquista, concretament: un el 30 de desembre de 1937, un altre el 31 de maig de 1938 i un tercer amb victimes el 9 de juliol de 1938, encara que aquest últim no hem pogut saber quantes persones van morir. Creiem que podien haver estar més, atès els nombrosos atacs aeris efectuats a les ciutats de Barcelona, Badalona, Granollers, Santa Coloma, Mollet, Mataró, etc. Tenim coneixement que a la muntanya de l’Asland va ser instal·lada el 2 de març de 1937 una peça antièria en un lloc a prop de la fàbrica de ciment. Entre els nombrosos atacs aeris efectuats a Barcelona, concretament el 25 d'octubre 1937, un dels avions bombarders actuats i procedent de la base de Mallorca, un aparell Savoia S.81 de l’aviació Legionària italiana amb sis ocupants a bord, va ser abatut per un caça republicà Polikarpov I-15 més conegut popularment com “chato” procedent de l'aeroport de Sabadell. L’aviador d’aquest caça i autor d’aquest fet bèl·lic, era el pilot republicà anomenat Stepanov, Eugeni Nikolayevich, voluntari soviètic arribat a l’Espanya republicana el 20/08/1937. Formà part de la primera esquadra d’avions caça amb base a Sabadell, va ser cap d’esquadrilla a partir del mes de novembre de 1937. Abatut el seu avió va caure presoner de les tropes nacionals, després va estar intercanviat per altres presoners el 27.7.38, data on va regressar a l’URSS.

Imatge: caçes de fabricació soviètica Polikarpov I-15 coneguts popularment com "chato".

Aquest avió italià abatut va caure justament al bosc de Can Sans a Terra Nostra, prop de la carretera de Barcelona Sabadell. Va produir un incendi al bosc i els bombers de BCN van actuar per apagar el foc provocat per aquest sinistre. Un nombrós número de veïns, picats de curiositat és van desplaçar al lloc dels fets, per observar “in situ” els resultats d’aquest fet de guerra. Les restes calcinades de l’aparell i els cossos carbonitzats dels pilots ens van mostrar sense embuts a la vista del veïnat congregat.

Els cadàvers d’aquests tripulants, tots ells italians, van ser traslladats al cementiri municipal i dipositats en nínxols per ordre de les autoritats de la Generalitat: Les seves afiliacions eren aquestes: tinent pilot en Maccani Ezio; Sergents M. pilots en Bertocchini Luigi i Sergio Pulcini; Alessandro Amici aviador de segona radio-telegrafista; en Marino Sodini i en Paolo Sola tots dos aviadors motoristes.(mecànics).
Fins ací la noticia, però hi ha quelcom més, un fet que mereix un comentari sobre aquest succés de la guerra a casa nostra. Concretament desprès d’acabada la guerra, el nostre ajuntament, a requeriment de les tropes i autoritats de l’exercit del General Franco, va efectuar uns primers informes sobre les victimes de “la revolució produïts a Montcada i Reixac” un d’aquests informes apareix un comentari sobre el dipòsit d’aquests aviadors que ocuparen els nínxols números 201 (dos cossos) i 202 (dos cossos) i els 206 i 211 (un a cadascú). El funcionari que realitzà dit informe es feia aquesta reflexió que transcrivim literalment:

Ferralla de l'avió abatut i caigut a Terra Nostra, on van morir tots els seus ocupants (aviadors legionaris italians amb base a Palma de Mallorca). Per veure la imatge més gran clica sobre la mateixa.

Imatge procedent d'una publicació exposada al Museu de la G.Civil a Gandesa. Arxiu Ramos)


“Aquests 6 italians, dels quals no es feu fitxa, tan per esser innecesaria com per lo dificil de ferla, eran els que, en 25 d’octubre de 1937, tripulant un avió, que en companyia d’altres de la seva nacionalitat passavan per damunt de St. Iscle i Sta. Victoria de les Feixes, potser ab l’intenció d’anar a atacar el camp que l’aviació republicana tenía a Barberà de quin camp en sortiren uns aparells que travant combat ab els primers n’aterraren un d’ells, el tripulat per les 6 victimes citades, y que anà a caure al bosch de la casa dita Sants, al peu de la carretera que uneix Barcelona ab Sabadell, dins del terme de Montcada i ben prop de Cerdanyola. Per conseqüència de la topada contra terra, l’aparell va incendiarse morint cremats els tripulants.


Foto: peces de l'avió Italià (Museu de Gandesa) arxiu Ramos
per veure la imatge més gran clica sobre la mateixa


Comunicada la nova al President de la Generalitat de Catalunya, en Lluís Companys, aquest disposá que les despulles que restessen de les dites victimes, fossen inhumades a Montcada i en ninxols, no en la fossa comú i que totes les despeses que per tal fet es produhissen , serian satisfets pel Sr. Bosch, que era el tresorer de la Generalitat. ¿ Perquè aquesta deferencia per part del President Companys , envers dits aviadors italians y per tant enemichs seus ? “

Crec que aquest antic escrit, es comenta aixì mateix.

Un ofici de la "Jefatura Provincial de Sanitat de Barcelona”, a requeriment del Governador civil de Barcelona, amb data 24 de maig s’adreça al nostre ajuntament per posar en coneixement de la nostra primera autoritat, l’ordre d’exhumació dels cadàvers dels aviadors legionaris italians caiguts “en defensa de nuestra Patria”, i per ser conduïts a la capital aragonesa. El dia 8 de juliol de 1940 es presenten al Cementiri de Montcada i Reixac dos caps de l’exercit italià, acompanyants per sis soldats espanyols, a fi i efecte de retirar les despulles dels sis aviadors italians inhumats als diferents nínxols, per traslladar-los a Saragossa a fi de ser inhumats, juntament amb 87 despulles més, de pilots i tripulats italians caiguts a diferents llocs d’Espanya.

Avui, al Centre d’Estudis “Batalla de l’Ebre” a Gandesa (Terra Alta) es troben en una vitrina algunes peces mecàniques d’aquest avió abatut, juntament amb dues fotografies, on en una d’aquestes es pot observar les restes calcinades i vigilades per un membre de les forces populars de l’època.

Ricard Ramos Jiménez

VEÏNS DE MONTCADA AFUSELLATS AL CAMP DE LA BOTA (BARCELONA)

(PER VEURE LA IMATGE MÉS GRAN, CLICA SOBRE LA MATEIXA)

Notes: Segons els treballs d'investigació d'en Josep Maria Solé i Sabatés. Historiador i professor universitari.

CEMENTIRI MUNICIPAL

Persones assassinades i enterrades en fosa comú (1)
Cementiri de Montcada i Reixac

Època: Guerra Civil Espanyola

Als darrers dies del mes d’octubre de 1937, en plena guerra, el Govern de la Generalitat de Catalunya, acordà el nomenament d’en Bertran de Quintana, com a Jutge especial pels treballs d’inhumació dels cossos dipositats en fosses comuns del Cementiri de Montcada i Reixac, per tal d’aclarir tots els fets succeïts durant el domini de la Federació Anarquista Ibèrica, coneguda més popularment com: FAI, entre el període des de 19 de juliol de 1936 fins al 3 de maig de 1937.

També va estar motivada aquesta actuació de la Generalitat per investigar si a Montcada havien inhumats aviadors de nacionalitat francesa(2) i que el Govern de França reclamava a la Generalitat. La recerca sobre aquests aviadors va ser infructuosa.

Aquesta primera exhumació ordenada per la Generalitat de Catalunya va començar a finals del mes d’octubre de 1937 fins al gener de 1938. Aquests desenterrats foren realitzats des de la fossa comú situada a la banda esquerra -avui desapareguda- dintre del cementiri, junt al mur. Desprès d’examinats, foren enterrats novament a una altra fosa que està actualment situada perpendicularment on es troben el magatzem, l’oficina i dipósit de l’esmentat cementiti. Aquesta segona fossa està parcialment desapareguda, doncs, una mitad d’aquesta es van construir una nova filera de nínxols, la data d’aquesta construcció no s'ha pogut determinar documentalment, però la podem situar entre els anys 1970 atès un testimoni que va afirmar que el seu pare va estar treballant de peó junt al constructor Solano, el qual tenia encomanada la contractació d’aquestes ampliacions. La majoria dels cadàvers –manifestà aquest testimoni- trobats en aquesta fossa tenien els senyals propis dels efectes dels afusellaments: un tir al crani.(3)

La la FAI havia obert una tercera fosa que no va ser usada pels anarquistes, avui i són construits ninxols. (4)
El número de desenterrats per orde del senyor Bertran de Quintana, arribà als 450 cadàvers i no havent-se trobat els esmentats aviadors francesos, és renuncia a seguir amb les exhumacions, fins que el 27 de Maig de 1940, finalitzada la guerra, prosseguien novament les recerques i aquesta vegada fins a la totalitat, és a dir, allà on ho havia deixat el Jutge Bertran. Aquestes inhumacions van resultar 1176 cadàvers, d’aquests van ser identificats 444 (450 si sumem els cadàvers dels aviadors), la resta, és a dir: 732 no van ser identificats.

D’aquests cadàvers exhumats i reconeguts sumaven 444 segons les dades investigades. (450 – 6 aviadors italians per estavellar-se l’avió que pilotaven, son 444 cadàvers), tots ells, relacionats amb paper timbrat i signats pel secretari de l’ajuntament Sr. Argelaguer i per l’alcalde Joan Mogas Ventura amb data 22 de gener de 1941. D’aquests 444 identificats i enregistrats van ser traslladats una part important a diferents localitats; uns 85 van ser dipositats en nínxols del Cementiri municipal de Montcada, 21 i són en el panteó dels tradicionalistes, i uns 5 més en el panteó de la Maestrança d’Artilleria.

En el nostre cementiri ens troben, així mateix, 21 veïns de Montcada i Reixac afusellats, mitjançant una filera de 21 tombes. Aquests no hi són enregistrats a Montcada, doncs, va ser assassinats a unes altres poblacions.

Durant el mes de maig de 1940 van ser publicats, a instància de l’ajuntament de Montcada Reixac, diferents llistats de cadàvers en els medis de la premsa barcelonina, reclamant l’atenció de persones, principalment dels familiars i amics, per poder facilitar la identitat de les despulles exhumades, a través als detalls com: vestimenta duta, sexe, color dels cabells, calçat, tatuatges, l’edat aproximada del cos, etc. Etc..

El número total de fixes obertes, segons consta en la documentació estudiada va ser 1155 fixes i 21 sense, que fan un total de 1.176 cadàvers. Aquesta xifra es podria arrodonir amb uns 1200 cossos, atès les dades que hem pogut contrastar i els errors propis que s’han comés atès les circumstàncies i les dificultats per comptabiltzar aquests tipus de control, però lluny de les més de 2000 víctimes que alguns autors o testimonis de l’època han manifestat o han publicat sobre el nombre total de persones afusellades al Cementiri Municipal de Montcada. Nosaltres no podem afirmar més enllà de les xifres investigades i naturalment no les podem donar per definitives, però si documentades.

Els cadàvers que varen ser enviats al Valle de los Caidos (Madrid) van ser 7 cossos, tots ells identificats, segons un ofici de presidència d’aquest Ajuntament de data 16/3/1959 i número de sortida 740 adreçat al jutge de Pau del nostre municipi. D’aquests set cossos, el setè va ser enviat al cementiri de Nules (Castelló), la resta al Valle de los Caidos. Aquest trasllat va estar ordenat mitjançant un ofici-circular del Ministeri de Governació i que signava el general Camilo Alonso Vega el 31 d’octubre de 1958.

En un document trobat a la carpeta de Cementiris (Guerra Civil) , s’exposen aquestes dades: (5)


“TOTAL DE CAIDOS 1.197(6)

Panteón Caídos de la localidad 21; Panteón Caídos de la Maestranza 5; Panteón Caídos Tradicionalistas 26.(7) Fosa ampliación 12; Caídos colocados en nichos 85; Fosa sin reconocer (aproximadamente) 600; Caídos trasladados al Valle de los Caídos 7; Caídos trasladados a otras localidades 441.”

Metodologia que s’ha fet servir en aquesta investigació:

Creació d’una base informàtica de dades (Access), a través de la introducció de les diferents relacions, oficis, informes trobats i que hem pogut veure a la carpeta “Cementiri” situada a l’arxiu Municipal corresponent al període dels anys 1936 a 1945. Aquestes dades ordenades s'han depurat duplicitats i correccions de noms, principalment, els quals han estat contrastats amb els documents oficials: Llibre de Registre del Cementiri i la relació timbrada i signada que més amunt hem exposat, únics documents oficials. Finalment el resultat ha estat el que presentem.


Ricard Ramos Jiménez
Montcada i Reixac, desembre de 2002

Notes:

(1)Treball efectuat sobre les dades que s’han trobat a la carpeta “Cementiri Municipal – Guerra Civil” i que havia estat al departament de Governació (negociat de cementiris) i que que ara està l’arxiu general d’aquest ajuntament.
(2) Podem afirmar, per la documentació consultada, que havia en ninxols els cossos de sis aviadors italians que van ser abatuts per avions republicans de l’aeròdrom de Sabadell. Tots aquests cossos i les circunstàncies de la seva mort tenia coneixement la Generalitat, què ordenà la situació d’aquests cadàvers perquè fossin dipositats en ninxols i no pas en la fosa comú, com era el procediment, així com ordenava al tresorer de la Generalitat fer-se càrrec de les despeses d’aquestes inhumacions efectuades sobre els darrers dies del mes d’octubre de 1937.
(3) Testimoni d’en Joan García Herrera, regidor d’aquest ajuntament.
(4) Aquesta afirmació ha estat contrastada per la documentació trobada i pel testimoni del senyor Miquel Capella.
(5) Sobre aquest document opinem que és tracta d’ un document no massa fiable, doncs, esta sense firmar i sense data.
(6) Aquesta xifra es practicament coincident (1198) amb l’autor del llibre d’en Miquel Sánchez “ La segona República i la Guerra Civil a Cerdanyola (1931-1939) Publicacions de l’Abadia de Montserrat . BCN any 1993.
(7) Hem pogut veure que en realitat hi eren fins l’any 1936-1939: 21 els cadavers dipositats en aquest panteó “Tradicionalista” i posteriormente a l’anterior data hi ha 5 més. (als laterals del panteó).

AMPLIACIÓ, MÉS DADES.

El número d’assassinats hauria estat més nombrós, atès allò que s’explica en un llibre recentment escrit sobre un personatge de la FAI/CNT anomenat José S. , un anarquista que va ser “patrullero” de la FAI, una acurada investigació realitzada per l’autor del llibre Miquel Mir i Serra .(1)
Segons es pot llegir, aquest membre de la FAI va participar activament junt amb Mauricio B., un jove aprenen i ajudant de José S., en nombrosos actes de robatori i assassinats d’aquelles tristes patrulles urbanes que van causar tanta desgracia i tantes morts innocents. Entre aquestes accions de violència, era practicat l’afusellament a les tapies del Cementiri de Montcada i segons l’estatus social de les víctimes i per fer desaparèixer qualsevol rastre, eren portats, una vegada morts en els mateixos camions i amb una destinació distinta de la inhumació, doncs, amb la complicitat de la majoria d’obrers anarquistes de l’Asland, eren cremats en el forn de l’esmentada fàbrica cimentera. D’aquesta manera van fer creure a llurs familiars que estaven desapareguts o bé havien fugit a l’estranger.

En conseqüència, cal pensar que el nombre de morts a les tapies del Cementiri de Montcada es pot elevar a una xifra més alta , segons les investigacions efectuades desprès de les inhumacions efectuades per les antigues autoritats de la Generalitat i posteriorment desprès de la victòria de les tropes nacionals, i acabada la Guerra Civil.

Seria difícil saber amb exactitud el numero de les despulles que van ser cremades als forns de la fàbrica, això caldria veure i comprovar el número de desapareguts en aquella trista etapa, és a dir entre 1936 i 1937, moment aquest, que els comunistes estalinistes i republicans,en el poder, es van fer càrrec de l’ordre públic i decidir el desmantellament de les “Patrulles de Control” i arrencar tots els nuclis de poder de la FAI. A partir de 1938 els anarquistes eren perseguits pels comunistes i l’amenaça imminent dels feixistes, és en aquest moment que José S., decideix fugir a l’exili, amb una bona quantitat de caixes que seran emportades a la Gran Bretanya a través de la col.laboració d’un brigadista anglès. Entre aquestes caixes estan els objectes de valor robats de cases i de les esglésies espoliades, com també aquells papers que han servit, perquè Miquel Mir hagi escrit aquest llibre i també d’algun testimoni, avui mort, d’aquesta, fascinat i dramàtica història.

1) “Diario de un pistolero anarquista” Miquel Mir. Edicions Destino, col.lecció Imago mundi volum 128 BCN 2007.