31 de desembre 2009

SOBRE EL REATULE DE SANT PERE DE REIXAC...

Els retaules de Sant Pere de Reixac presidien, al menys en una primera etapa, l'altar major d'aquesta romànica església, obres artístiques del segle XV i atribuïdes a Rafael Vergós. Dels sis retaules que antigament estaven a Reixac, avui res més es conserven dos: la imatge de Sant Pere i una escena del Calvari de Jesús. Aquests estan exposats al Museu Diocesà de Barcelona. (ambdues restaurades).

La imatge de l'esquerra (fotografia de blanc i negre) és a principis del segle XIX, mostra el retaule sense restaurar del titular de Reixac: Sant Pere subjectant una gran clau. Entre els anys 1920 són traslladats a Barcelona per ordre del Bisbe que volia evitar el robament en una època que era freqü
ent l’espoliació de les esglésies ubicades en llocs aïllats.

Imatge del centre: primera dècada de l'any 1900; el primitiu retaule, dividit en tres parts i penjats en una de les parets del temple. (foto: Fons Salvany BNC)


25 de desembre 2009

RECUPERACIÓ FOTOGRÀFICA D'UN RETAULE DE REIXAC

Aquest retaule barroc va ser destruït i cremat durant la guerra civil del 36. Havia estat a l'església de Reixac. Aquest estava dedicat a tres advocacions: Sant Sebastià (dreta), Sant Roc, a banda esquerra, al mig l’Àngel de la Guarda.

Aquesta darrera advocació era molt celebrada pels veïns badalonins amb tradicionals aplecs.

Hem recuperat una vella crònica excursionista, publicada en una revista badalonina anomenada “Gent Nova” de l’any 1917, la qual fa referència a Montcada, el seu paisatge, a l’església de Reixac, etc.

Pel seu valor històric val la pena llegir-la.

(Per veuere les imatges més grans "clica" sobre les mateixes)

Nota: La fotografia del retaule ha estat trobada a l’arxiu Diocesà de Barcelona durant la recerca de documentació per diferents arxius de Barcelona i provincia. Una recerca de més d’un any i efectuada per Josep Barcardit i Ricard Ramos amb motiu d’una investigació històrica que serà publicada en un llibre, sobre el mes d’abril del proper any.




19 de desembre 2009

AQUELL CARRER MAJOR... DELS ANYS 60-70

"clica" sobre la imatge i la veuràs molt més gran

15 de desembre 2009

BONES FESTES PER A TOTHOM...!!!
A Montcada, a la carretera "Vella", a prop de "Casa Rayo", havia el costum de vendre als voltants del Nadal, galls dindi. Aquesta tradició, durant molts anys, va ser un referent per una notable clientela forana.

13 de desembre 2009

EL BAGUL DELS RECORDS...

Aquesta imatge de l'any 1913, mostra la Font Pudenta amb alguns personatges (primer pla) de la colònia burgesa que residia al nostre poble. A banda dreta: la via del ferrocarril Barcelona-Manresa, al fons: Vista Rica amb la llarga i blancúria tanca.

(imatge "Fons Salvany" BNC)

08 de desembre 2009

AQUELLA URBANITZACIÓ QUE COMENÇÀ POC ABANS DE LA GUERRA CIVIL... TERRA NOSTRA!!

“Aqui tiene ud. Una visión parcial y pintoresca de Santa Maria de Moncada”

Aquest missatge propagandístic era el que encapçalava aquest paisatge idealista segons un dibuix promocional que mostrem d’aquesta urbanització que abans de la Guerra Civil es deia “Terra Nostra” desprès, amb la dictadura, passa per anomenar-se “Santa Maria de Moncada”. Era una promoció de terrenys dels “ALMACENES ALEMANES”, que oferien als seus clients, que subscrivien una de les llibretes col.leccionadores de “pams” d’aquesta antiga Urbanització, l’oportunitat d’adquirir gratuïtament un solar, mitjançant el regal d’un pam quadrat de terreny, per cada cinc pessetes de compra en els esmentats magatzems, durant tres anys. La companyia promotora s’anomenava “Compañia General de Urbanizaciones” carrer Pelai, 9 pral. de Barcelona.



Per veure la imatge més gran "clica" sobre la mateixa.


30 de novembre 2009

EL BAGUL DELS RECORDS...


Abans, el nostre poble era conegut entre altres coses, per la bondat i qualitat de les seves aigües. Ara les coses han canviat i Montcada, és més coneguda pels seus “embussos” de carretera, accidents de circulació, la pol·lució atmosfèrica, agreujada per la densa circulació de vehicles i també, tot s’ha de dir, per aquelles canonades de pols que allibera “ACCIDENTALMENT” la veterana cimentera.

La imatge que hem penjat més amunt va ser publicada a diferents medis de comunicació local de l'època, principalment de Barcelona i rodalies. Va tenir l'origen publicitari sobre l’any 1884. L’aigua d’aquesta fontana ferruginosa, era molt famosa i les seves aigües eren apreciades per una nombrosa clientela, més concretament, per aquell sector de gent benestant i barcelonina que vivia a banda dreta de l'eixample.

Joan Amades, escriu en el seu Costumari tot referint-se a la font del Ferro que l'aigua era traginada a Barcelona en grossos càntirs de terrissa dins les sàrries portades per burrets adornats amb branques d'arboç , de les quals penjaven les cireretes d'aquest arbust que la canalla mirava encuriosida. L'aigua, que es venia a cinc cèntims el got, era pregonada pel baladrer amb el crit "d'Aigua de la Font de Ferro, noies!! (1)


1) "Quaderns" any 2002 núm. 4 "L'Aigua de Montcada" per J. Bertran i Elena)


26 de novembre 2009

ESGLÉSIA DE REIXAC



Dibuix d'en A. Saurí Sirés (Barcelona) any 1925

[...] "Església de Sant Pere de Reixac fou consagrada el dia 5 de les kalendes de gener, de l'any 18 del rei Enric, o sia, el 27 de desembre de l'any de la Nativitat del Senyor 1049, per Gislabert, bisbe de Barcelona (1).

En els segles x i xi Reixac tenia els noms de Pasturans í Porcià; més tard adquirí el nom que avui porta. De la primitiva església es té noticia, com existent, en 992, i hi ha, un l'altar de Sant Pere o major, els dedicats a Sant Joan Baptista i a Sant Joan Apòstol.En 1028 consta com a parroquia.

En l'escriptura de consagració, de l'esmentat any 1049, es fixen els termes parroquials. Per l'interès que té el conèixer les primitives particularitats topogràfiques de la rodalia de Reixac, a continuació consignem quins foren els límits d'aquesta:

A Llevant, des de la Pedra Roja fins a la serra de Canyet; d'aquí, al puig Castellar i riu Besós. A Migjorn, comença al riu Besós, va de dret pel riu Ripollet i, tot passant per davant de l'església de Sant Esteve, segueix a la carretera que va de Roma a Espanya (sic); a Ponent, amb la mateixa carretera, va cap al torrent de Canalies,passa per la serra de Santa Perpètua fins a Parets Delgades; d'aquí,pel riu Besós, es dirigeix a la vall de Forn í acaba a la Pedra Roja. "

(Imatge de l'esquerra retaule àntic de Reixac segons postal de Fototipia Thomas Barcelona)
Aquest retaule del segle XV, més un altre, són obra de l'artista Rafael Vergós, es conserven, per sort, al Museu Diocesà de l'Arquebisbat de Barcelona)


[...]"El 14 d'octubre de 1171, Guillem de Torroja, bisbe de Barcelona, cedí a la Canònica d'aquesta ciutat la parròquia de Reixac, que fou aleshores de Patronat del Capítol Catedral, corresponent a l'administració o pavordia del mes d'abril, fins a l'any 1581 en qué Gregori XIII uní l'església de Reixac al monestir de Sant Jeroni de la vall de Betlem o de la Murtra(2). En 1778, el bisbe Climent erigí en Vicaria perpètua (Rector) la parròquia de Reixac, i la tragué del domini dels frares de Sant Jeroni de la Murtra; i en 1876 passà a ésser, com avui, Tenèncía de la parròquia de Montcada.
La parroquial de Reixac havia tingut dos títols beneficials: l'un, fundat en 1309 per Ramon Riera, canonge de Barcelona, a l'altar de Sant Joan; era el presentador el propietari del mas Riera de Reixac, avui can Fontanet; i, l'altre, del 1379, sota l'advocació de Santa María, fundat per Pere Riera, hostaler de la pobla nova de Montcada (3).—P. C. i G. "

(A banda dreta, imatge antiga de la Mare de Déu de Reixac, segons una Fototipia Thomas - Barcelona) En aquesta imatge podem observar que la mà esquerra d'aquesta Mare de Déu, subjecta "una pera" (?¿ simbologia de Sant "Pere")Per veure les imatges més grans "cliqueu" sobre les mateixes.


(1) Speculum Decanatus Vallensis, p. 367 i següents (Arxiu de la Catedral de Barcelona).
(2) Arxiu Cúria Ecles. de Barcelona Vol. VII. Dotaliarum.288.- idem. Lib. I Antinquit.doc 436, fol. 165
(3) ( Les indicacions necessàries per a aquestes notes, les devem al Rvnd. Dr. Josep Mas,domer i oficial de l'Arxiu de la Seu.
(Dades i text principal segons una publicació del Centre Excursionista de Catalunya del mes de desembre de 1932 titulat: "Campanar de l'església de Sant Pere de Reixac")









16 de novembre 2009

VELLES IMATGES DE LA MONTCADA D'AHIR...





















Fotografies de l'any 1920 (més o menys). Una tartana i uns personatges desconeguts sobre un "sec" riu Besòs, l'altra, una foto de grup amb la mateixa tartana . Coneixeu alguna de les persones que surten a la foto?

(foto:autor desconegut: fons R.R.J)


14 de novembre 2009

CURIOSITATS...LA PRIMERA XARXA TELEFÒNICA, ENTRE BARCELONA I MONTCADA

"Lo Catalanista" setmanari - 1 d'agost de 1891)
L'any 1891, segons una publicació de l'època, es va posar en marxa la primera línia telefònica entre Barcelona i Montcada.



(model telefònic Ericcson 1895)













08 de novembre 2009

Una excursió nocturna al Turó de Montcada realitzada per l'ORFEÓ CATALÀ



Una excursió nocturna al Turó de Montcada realitzada l’any 1893 per membres de l’Orfeó Català. (revista Metralla núm. 12 de 3 de maig de 1907, pàgina 2)
Transcripció literal.


“Millet intim”



[...] “Recordo que’l dia 8 de Juliol de 1893 varem sortir de Barcelona a les 11 de la nit per anar a fer una excursió al turó de Moncada i passar l’endemá tot el dia pels entorns de dit poble.

A nostre local del carrer de Cambis Nous (1) ens reunirem divuit o vint companys choristes i algun de protector i junt ab nostres mestres marxarem a peu cap a S. Andreu i Moncada.

La nit era serena i ab una lluna espléndida: per sort passat S. Andreu, en un lloch que la carretera passa paralela ab la via del ferro-carril del Nort, nostre benvolgut mestre Millet tingué l’ocurrencia de fer-nos cantar varis acorts musicals fent servir per pentágrama els fils-ferros del telegraf i per notes el disc de l’argentina lluna, teninnos que colocar nostraltres l’un més lluny i l’altre més aprop de la via, perqué aixis la lluna mirada a través dels fils-ferros, per un era un “la”, pels altres un “mí”, per altres un “do”, etc., i aixis anavem cantant i fentse’l camí més distret i alegre.

(Un dibuix del Castell de Montcada realitzat per: Eudald Canibell, bibliòfil i dibuixant trobat a l'Arxiu d'Història de Barcelona, durant una recerca d'arxius realitzat per Josep Bacardit i Ricard Ramos)

A les 4 del matí arrivarem dalt del castell de Moncada i ens hi estárem una bella estona resseguint aquells murs tots ells mitj enderrocats i per cert qu’en un pany de paret del interior, hi vareig dibuixar l’escut de Catalunya ab un sol sortint del mar, i a sota la següent llegenda: “ Orfeó Catalá dia 9 de Juliol de 1893 a les 4 del matí”.

Desde allí dalt vegérem la sortida del sol mentres nosaltres cantavem cansons populars catalanes.

Després devállarem montanya avall i anárem a fruir l’ombra de les salzeredes que hi han al costat del riu Besós i allí asseguts pels sorrals de vora el ríu anavem refilant nostres bells cants, com els aucells del bosc.

Cap allá les dotze del matí ens acostárem a la casa aont teniam de dinar que fou la caseta del guarda de la font d’aigua de Moncada, lloc molt frescal i pintoresc al estiu; com el dinar encara no estava a punt ens posaárem a jugar fet i amagat, i encara recordo quan li tocava amagá al mestre Millet sempre tenia la deria de volguerme agafar a mi, pro com que jo tenia bones cames, el feia bavejar sens que mai ma pogués agafar.

El dinar fos un dinar de vera germanor i companyerisme i un cop acabat brindarem pel progrés i engrandiment del nostre Orfeó i de nostra patria catalana: poc podiem somniar alesores que nostra aimada entitat arrivés ab tants pocs anys a casa própia, després d’esser tan llorejada lo mateix dintre de Catalunya com en terres estrangeres.

Cap allá a mitja tarda, anárem a Moncada per agafar el tren, tots menys en Lluís Millet i Francesc Millet, el seu estimat cosí. Ells dos volguren marxar a peu, i pocs moments després els vagérem empendrer la marxa pel ríu Besós avall fins que varem perdreis de vista...[...]

Signa el final d’aquest relat, en...[...] “Francesc Lleyxá” “Chorista del Orfeó Catalá”.

(1)Nota aclaridora: vol dir Carrer Canvis Nous (barri de la Ribera)

Per entre collades de la Trinitat i de Montcada....


LA VINYA MORTA

H
em recollit una descripció de les nostres vinyes i del nostre paisatge vallesà, d'una vella publicació de l'any 1907, sobre aquelles nombroses plantacio
ns de ceps i grans extensions d’horta.

A l'esquerra, imatge d'un vell
veremador del camp vallesà, probablement de Montcada, en època de verema, abans que arribés a Catalunya la temuda i devastadora fil.loxera l’any 1879, al Vallès i el Maresme l’any 1883.



(per poder veure la imatge més gran i poder-la llegir, cal "clicar" sobre la mateixa).




Ricard Ramos Jiménez

04 de novembre 2009

EL BAGUL DELS RECORDS



Aquesta imatge pertany a un vell clixé de vidre d'autor desconegut, foto realitzada sobre l'any 1920 a l'estació de Montcada. El tren, aturat, direcció Barcelona i procedent de Granollers.


Per veure i guadir d'aquesta imatge, cal que "cliqueu", com sempre, sobre la mateixa.
A reveure!


Imatge: fons fotogràfic R.Ramos

26 d’octubre 2009

"HIMNE" d'en F.Ubach i Vinyeta

En una antiga publicació de l’any 1901 “ Lo Pensament Català”, hem trobat un “Himne d’en Francesc Ubach i Vinyeta, il.lustre estiuejant de Montcada i que juntament amb el seu fill van aportar un important patrimoni cultural per a Montcada. Aquest “himne“ publicat va ser amb motiu de la benedicció del Nou Temple de Santa Engràcia, quan encara no havia estat acabada llur construcció.
Reproduïm íntegrament aquesta antiga ressenya periodística de més de 100 anys....

(FOTO: J. Ubach i Vinyeta. Arxiu Biblioteca Nacional de Catalunya - Fons Ubach)




(per veure la imatge molt més gran, "clica" sobre la mateixa)

18 d’octubre 2009

EL MAS DURAN, LA FERRERIA, ETC.

(per veure la imatge més gran cal "clicar" sobre la mateixa)

Vista panoràmica del Mas Duran, la Ferreria, riu Ripoll, Riera Sant Cugat, etc. de l'any 1932, abans que aquesta gran extensió fos en una bona part transformada en "zona militar".La foto esta realitzada des del Turó de Montcada. (autor desconegut, forma part d'un informe realitzat el 10 de maig de 1932, per Marià Faura i Sans, doctor en ciències naturals i l'arquitecte Buenaventura Bassegoda i Muste. Fons documental R.Ramos)

CAN PLA (s. XIX)



Can Pla (s. XIX)

Situada entre les masies de can Pesses i can Fontanet, fou una de les primeres masies del poble de Montcada que es convertí en granja d’aviram. Rep el nom del cognom del seu primer propietari
.

12 de setembre 2009

UNA ESPECTACULAR FOTO DEL TURÓ

(AUTOR) WWW:imagenespararecordar.blogspot.com




30 d’agost 2009

HOSTAL DE SANS (S.XIII)


Ubicada al lloc conegut com Sot del Llagat i reconstruïda l’any 1809 després de ser cremada pels francesos, aquesta masia fou hostal durant bastant segles ja que estava situada al peu del camí d’Egara, abans anomenat Via Profana.


L’any 1865, en construir-se el ferrocarril de Barcelona a Saragossa, el camí d’Egara fou desplaçat i convertit en carretera de Montcada a Terrassa cap al conegut pas de la Pega. Ell nom de l’Hostal de Sans li ve donat per estar enclavada entre tres ermites: la de Sant Iscle, la del Turó i la de Santa Victòria de les Feixes.

26 d’agost 2009

UNA OPINIÓ SOBRE LA: "INICIATIVA MUNICIPAL PER RECUPERAR LA MEMÒRIA HISTÒRICA"



Independentment d’allò que té pensada realitzar la “Iniciativa Municipal” per recuperar la memòria històrica de Monctada. Crec honestament que en llegir la proposta i que publica la web municipal, s’està equivocant, doncs, a banda de creure fermament que primer el que cal fer abans de posar-se en marxa aquesta “iniciativa”, ha de tenir un començament intel·ligent, com es posar en primer lloc els papers de l’arxiu municipal en ordre. Desprès i és una iniciativa que apunto, seria important publicar per exemple tota les lleves o “reemplaços” dels veïns locals mobilitzats i que van ser destinats a diferents llocs: fronts de guerra, etc. on crec que hi van morir molts. De fet l’idea és de partir d’un punt real de la nostra realitat històrica, com per exemple: quants van anar al front i quants no van tornar....A partir d’aquesta publicitat, els familiars, en veure la serietat de l’iniciativa, s’ho miraran amb més confiança, els quals convidarem perquè parlin d’una vegada. Per contra no podem convertir aquest treball en unes quantes reunions entre grups de gent gran –que amb tots els meus respectes, - és possible que expliquen la seva pròpia experiència des d'allà on la van viure molts no hi eren a Montcada, perquè no havien encara vingut a viure-hi. Cal que siguin la gent o els familiars locals que hagin estat testimonis o coneixedors d’aquest drama que van viure.


Crec que hem de ser rigorosos amb els fets i reconstruir la història entre aquells que encara poden ser vius o bé llurs familiars puguin dir-nos coses que no ho sabrem mai si no som capaços d’incidir de una manera eficaç i motivadora la posta en marxa de l’iniciativa per recuperar la nostra història, encara que penso, i ho manifesto una altra vegada arriba amb massa endarreriment, i per què ho dic això?, doncs, perquè molts pobles de Catalunya ja han fet aquests deures i per cert en alguns casos de manera impecable, investigadora i objectiva.


No es tracta en principi, de preocupar-se de recollir un material més o menys trascendents sobre els fets i les realitats viscudes sobre la Guerra Civil. És tracta de construir la història per fer un veritable llibre històric que reculli tot allò que un vídeo o una mena de reportatge gràfic no es capaç de fer-ho amb l’extensió d’un llibre, i el més important, des la vesant local, des de Montcada i Reixac.


Per finalitzar i no vull ofendre a ningú, aquesta comissió de la memòria històrica, crec que ha de ser conduïda no per dinamitzadors culturals, etc., sinó per un equipo de persones amb bons coneixements històrics o bé, seria lo ideal, amb historiadors locals, i per descomptat amb la col·laboració i la voluntat perquè el mal endreçat i mal classificat arxiu municipal “es posi les piles” i hagi la voluntat política de començar les coses per les fonts escrites, i aquestes com ja he volgut explicar més endavant, amb les fonts orals que puguin, encara, estar vives. Hem arribat a misses dites, es veritat, però més val tard que mai, encara que caldrà fer-ne bé la feina.

Això pot comportar una feixuga feina però si es comença des de bon prinicipi amb les coses clares, potser que la feina sigui més llevadora i engrescadora per a tothom.


Imatge de la dreta (Camió de la CNT de "Moncada" a punt de marxar cap el front d'Aragó (Saragossa) amb la Columna Durruti, estiu any 1937) Autor desconegut: Fons fotogràfic R.Ramos

(imatge de l'esquerra : carrer Major a prop de la Torre Vila, hivern 1936 o 1937 ?) (C) ricard ramos jiménez


Ricard Ramos




22 d’agost 2009

OPINIONS...SOBRE LA MEMÒRIA HISTÒRICA


Paraules d'Almudena Grandes “A los pies de Benito Pérez Galdós”
(Diario WEB.Publico.es 22/08/2009)

Recuperar la memoria

[...] "España es un país anormal en el siglo XX: fuimos los más modernos del mundo en los 30 primeros años del XX, los más antiguos en los siguientes 40 y ahora vivimos en los mundos de Yupi. De la extrema pobreza se pasó a una generación de gente sumisa que aceptaba cualquier cosa y de ahí a la borrachera de la libertad y de la opulencia económica. Ahora, la cuarta generación está pagando el precio de la desorientación", para confirmar los profundos desajustes de identidad.

Es la falta de reflexión el mayor de nuestros problemas, porque "no hemos querido mirarnos al espejo". Si lo hubiéramos hecho cree Almudena Grandes que habríamos aceptado un pasado. "Mientras oficialmente se siga sin aceptar cuál ha sido la evolución histórica de este país, los españoles seguirán sin saber en qué país viven". Quiere dejar de estar al margen de su Historia para recuperar la memoria y dar a conocer nuestra tradición democrática. "Es importante para saber que la Segunda República fue un experimento democrático antes de la Guerra que funcionó, y que esta democracia en la que vivimos no se ha querido vincular a aquella"

UNA BONICA FOTO

Fotografia de: fotoblog.juanma.com.es



Una magnifica perspectiva des de Puig Castellar, al fons la nostra malmesa "icona"...El Turó!!!


per veure la imatge més gran clica sobre la mateixa.

17 d’agost 2009

RECUPEREM LA MEMÒRIA HISTÒRICA...


Una inèdita fotografia època d’hivern de l’any 1936 o bé el 37 ? (Guerra Civil) al carrer Major de Montcada, a prop de la Torre Vila. Un dels cartells enganxats a les parets (ho hem destacat amb color groc) i que era penjant amb uns altres de propaganda antifeixista i que el reproduïm a l'esquerra.





Algú dels veïns/nes veterans recorden l'escena? Què estava passant?

Esperem les vostres respostes. Gràcies



Fons documental R.Ramos

04 d’agost 2009

UNA SIMBOLOGIA DE SEGLES, AVUI DESAPAREGUDA



Aquest "goig de la verge" dedicada a la Mare de Déu del Turó, podem observar una clara simbologia que hi ha a la imatge, concretament la figura del nen Jesús, (hi porta a la mà esquerra un vaixell), la qual cosa demostra allò que us deia en un treball publicat a “Quaderns” (núm. 1), sobre aquesta icona vallesana. Aquest detall iconogràfic fa pensar, encara més, en la fervorosa advocació dels mariners envers a la imatge, que també era anomenada, com:


"NOSTRA SENYORA DE MONTCADA" PATRONA DEL VALLÈS, LA COSTA I EL PLA DE BARCELONA"


Era, doncs, una veneració molt sentida i seguida per gent de la mar.

Una imatge estava en una capelleta a dalt de la porta de la Boqueria. Amades, el nostre venerable i admirat costumista, ja feina menció que aquesta i la del Turó de Montcada eren com dues germanes. Un cop l’any els pescadors del Raval de Barcelona la portaven en processó al Turó i feien d’aquesta trobada de ambdues icones, un costum ancestral i que es perd en la llarga nit del temps. El Turó, les seves coves prehistòriques i estudiades per diferents autoritats de l’època (segle XIX) i l’assentament ibèric, fan abocar-nos en una més que segura possibilitat que el nostre malmès turó, fos un lloc especialment de devoció pagana.

També, i ja és ben curiós allò que he trobat en una antiga publicació de Barcelona, i que que diu entre altres coses, textualment això:

De lo dicho, por información de las Historias antecedentes, solo pueden convencer, que los Indigetas Españoles, permitieron, que à Osiris, que se fingia Jupiter Sol, se le dedicasen Aras en Montjuich; y despues a su mujer Isis, en Moncada, à Venus en Vendrell; y a Marte Oron, en Martorell y a la Minerva en Pallas “ (1)

(1) “Diario Curioso, historico, erudito y comercial Publico y Economico... que con real Privilegio, ofrece al publico de esta ciudad y principado de Cataluña”)

(1) Arxiu d’història de Barcelona. Revistes i diaris antics. Any 1762 Barcelona.

Ricard Ramos


30 de juliol 2009

UN ANTIC MANUSCRIT DE 1380


Manuscrit d’una de les visites pastorals del Bisbe de Barcelona, l’any 1380 i efectuada a la parròquia església de Santa Engràcia, un any abans que aquesta parròquia es traslladés de la Pobla Vella a la Pobla Nova de Montcada.
(Document original de l’Arxiu Diocesà de Barcelona)

25 de juliol 2009

EL BAGUL DELS RECORDS...

Una part del tríptic de propaganda de la Urbanització de "Santa Maria de Moncada" l'any 1945, on s'anuncia "La Parrilla de Oro", un vell restaurant o "parador" situat a peu de carretera, on la família Eduard Loscos va estar molts anys regentant el mateix amb molta popularitat i encert.

23 de juliol 2009

NOTÍCIES ANTIGUES... D'HEMEROTEQUES

Font: Arxiu d'Història de Barcelona. Revistes antigues.

"Revista ilustrada de sports" "Los deportes", 13 de febrer de 1909 pàgina 31.
Per veure la imatge més gran, cal "clicar" sobre la mateixa.

14 de juliol 2009

UN APUNT SOBRE L'ESCUT MUNICIPAL DE MONTCADA

El nostre Escut ha sofert al llarg del temps diversos canvis. L’actual, és de data de l’any 1993 desprès de ser aprovat en un Ple Municipal.

L’informe tècnic que es va sol·licitar va establir uns postulats molt clars, basats en anàlisis documentals sobre la prolífera família de Nobles Catalans de l'Edat Mitjana -"Els Montcadas" i que en el segle XI van prendre el nom del lloc on hi havia aquell roquer i alt castell.

Entre altres conclusions, l’informe definia que:
” L’escut de Montcada és probablement dels més antics de Catalunya juntament amb els Quatre Pals dels Comtes de Barcelona .”

Parlar sobre la història d’aquest escut ens donaria per molt. El “segell municipal“ representatiu del nostre poble ha variat moltes vegades, ens referirem només en aquest escrit a un dels molts canvis que s’han produït durant la llarga història del nostre municipi. És tracta de l’acord municipal que es va prendre l’any 1939, un cop finalitzada la Guerra Civil, la qual cosa calia, atès les circumstàncies polítiques del moment, substituir-lo per aquell altre que aleshores existia, i entre altres raons, per estar redactat en català.



Evolució del segell municipal (escut), d'
esquerra a dreta: Anys 1900 a 1931; Anys 1931 a 1939 (època Republicana); Any 1939....

Formaven part d’aquell Ajuntament: Antonio de P. Mestres Mas (Alcalde), José Valldepérez Pla (Alcalde 2º), Antonio Viñals Jorba (Alcalde 3º), Plácido Riba Borras (Alcalde 4º) i Juan Arjalaguer Sala (Secretari).

Ple Municipal 19/5/1939: [..]”Seguidamente el Sr. Alcalde expuso la conveniencia de confeccionar un nuevo sello del Ayuntamiento (1) por estar redactado el corriente en catalán y venir usándose en la actualidad otro antiguo y como sea que D. Alberto Ubach (2) ha efectuado un estudio con referencia al escudo más adecuado que podría usar el Ayuntamiento, razonándolo en escrito, al que se ha dado lectura, por unanimidad se acuerda : Substituir el actual sello del Ayuntamiento por otro de forma circular con la inscripción Ayuntamiento de Montcada y Reixach y en el centro un escudo representando o reproduciendo el que habían usado los Montcadas o sea campo de gules con ocho besantes de oro perpetuándose así el escudo de la Condal Casa de Montcada. Acordose también que el razonado escrito de que se deja mención forme parte del expediente que ha de incoarse y significar el agradecimiento de la Corporación municipal a D. Alberto Ubach por el estudio que el expresado efecto ha llevado a cabo. “

Notes:

(1)L’Escut aprovat va perdurar fins l’any 1993, fent-se alguna que altre modificació en la dècada dels 70 per adaptar-se al canvi de nom del poble que va passar de Moncada y Reixach a Montcada i Reixac . Va substituir aquell altre que va ser utilitzat al llarg del segle XIX i primer terç del segle XX que reproduïa la imatge del Turó de Montcada coronat per l’Ermita i que encara avui es pot veure a la façana de la Casa de la Vila.

(2)El Sr. Albert Ubach i Mascaró, és un dels fills del poeta i dramaturg Francesc Ubach i Vinyeta. Tant ell com el seu pare van ser estiuejants a Montcada durant dècades. L’Albert, afeccionat a la història, es va dedicar a recopilar molt material referit al nostre poble i que la seva major part d’aquest, es troba avui dipositat a la Fundació Cultural de Montcada.

Josep Bacardit
Ricard Ramos

13 de juliol 2009

ELS NOMS DELS CARRERS

De qui són els carrers?

La pregunta hauria de ser contestada amb una obvietat: dels veïns!!!.

La propietat del carrer hauria de ser de tots, començant evidentment per donar-li el nom que reuneixi el màxim de consens possible, atès que la unanimitat desitjable és difícil d’aconseguir, entre el veïnat.

Bé, doncs , aquesta obvietat sembla que s’oblida molt fàcilment. El nom d’un carrer hauria de ser “neutre” però les paraules i els noms com són bategats fan en molts casos que la neutralitat no existeixi.

Heu arribat a pensar algun cop com i per què es canvia el nom a un carrer? .

Com a norma general, s’acostuma a fer després d’algun canvi de signe polític, principalment si el mateix és de regim polític: dictadura, democràcia, república, monarquia, etc). Per resumir-ho, sempre depenent d’on bufen els vents....,molts dels seus noms seran substituïts per uns altres més idonis al sistema polític dominant. És significatiu i molt simptomàtic quan el nom va associat algun que un altre polític, governador civil, militar, etc. Els canvis són automàtics, sobre tot durant el segle XX un període que ha patit innumerables esdeveniments i que han fet inevitable l’afecte pendular.

Però en canvi, ja és ben curiós, com s’ha mantingut i encara perdura en el temps els noms dedicats a terratinents que en el segle XIX eren els que hi “cedien” -en realitat venien- terrenys per a poder urbanitzar. Sense voler entrar en els mèrits que poguessin tenir, que segurament en molts casos hi eren, el fet és que el manteniment d’aquests noms ens recorden el significat d’unes paraules -ara ja en desús- de: qui era el senyor i qui era l’amo d’aquella terra, fabrica , etc., fent tot plegat, perquè passin a la historia només aquella burgesia o classe benestant que es va enriquir i molt a costa dels treballadors. Sembla, doncs, completament injust que sols es recordi a una part. Quants noms de treballadors, líders sindicals d’aquella època són recordats? Quants d’ells varen deixar la vida en vagues, enfrontaments, guerres, etc. i que molts d’aquells terratinents van organitzar-les o provocar-les? Quants carrers ens recorden aquella gent, aquells lluitadors de classe?... pocs, molts pocs.

A Montcada, com a molts pobles d’arreu, no som pas diferents, s’han seguit les modes de torn imposades, canviant els noms dels carrers que ens recordaven la dictadura i afegint aquell punt ideològic que depenent de qui manava eren d’un o un altre color.


A Montcada hi ha casos significatius que no deixen de ser una bona lliçó d’història i que malgrat les imposicions politiques han mantingut popularment el noms que eren coneguts, són aquells que es transmeten de pares a fills a banda de que diguin les plaques de les cantonades.

Exemples: L’actual plaça Lluís Companys ha viscut diferents canvis, és a dir: Plaça Rafael del Rio ( 1923-1931 i 1939-1980), Plaça Fermin y Galan ( 1931-1939) . Molts montcadencs la continuen anomenant-la tal com ho feien els seus pares: la Plaça de l’Envelat , tot i que s'esta imposant un altre : la plaça de l'Ambulatori.

L’actual carrer Bogatell va canviar el seu nom l’any 1916 que va passar a dir-se carrer Carbonell, durant la República va passar a anomenar-se carrer Enric Giralt - funcionari municipal que va morir a Barcelona el 19 de Juliol de 1936 en esclatar la Guerra Civil- finalitzada aquesta va recuperar el nom d’en Carbonell fins que l’any 1979 - ja en la democràcia- va canviar el nom popularment pel qual sempre havia estat recordat: carrer Bogatell

El carrer Major: l’any 1929 va canviar per Alfons XIII, a la República va recuperar l’original nom; l’any 1939 carrer del Generalisimo Franco, fins la dècada de 1970 que va tornar a recuperar una altra vegada aquell pel qual tothom l’identifica: Carrer Major.

Plaça de l’Església. És segurament l’exemple més clar del que diem, malgrat que l’any 1931 va ser anomenada Plaça de la República i l’any 1939 com a plaça de José Antonio Primo de Rivera, per contra sempre s’ha dit Plaça de l’Església.

Un altre exemple, aquells rètols que ens recorden a noms de personatges del segle XIX i que seguin la lògica democràtica no s’explica com encara perduren: El carrer Duc de Tetuan manté aquesta denominació, malgrat el parèntesi de la República que va anomenar-se carrer dels Màrtirs de Jaca. El Duc de Tetuan representa a un personatge d’aquella “rància” aristocràcia com va ser Leopoldo O’Donell, general i cap de consell de ministres en l’època del regnat de Isabel II i que entre altres coses –Guerra Carlina- es va dedicar, junts amb altres generals d’aquell temps, a bombardejar de tant en tant la ciutat de Barcelona.

Una vegada superada la febre de la primera fase de canvis que es van produir amb el retorn al regim democràtic l’any 1977 , ara sembla que poc a poc les coses agafen un camí més racional i sembla que ja es té compta – com a mínim aquesta es la intenció- amb l’opinió de gent entesa en la matèria que ofereixen les seves propostes i assessorament. Si volem que un nom perduri no hi ha altra opció que seguir el camí que s’ha obert, cal comptar amb els veïns a l’hora de decidir sobre el nom que haurà de portar un carrer, plaça, edifici, etc la qual cosa té més transcendència que el que sembla a primera vista.


Josep Bacardit

11 de juliol 2009

EL BAGUL DELS RECORDS...


Antiga fotografia d'en Josep Busquets (anys 1920-30)
"Una excursió del Foment de la Sardana de Montcada"
(el lloc on està situat el Bus és a la Carretera Vella)
Per veure la imatge més gran, "clica" sobre la mateixa.


09 de juliol 2009

"IN MEMORIAM" DE DOS BENEFACTORS

Entre les moltes famílies burgueses i benestants que van triar Montcada per passar l’estiu, entre el segle XIX i XX, podem destriar dos personatges que pel seu tarannà benefactor van aportar de manera altruista un bon nombre d’obres socials i culturals, les quals varen contribuir i incidir en benefici del nostre poble.

Domingo Fins Sagarra, va ser un benefactor nat, mitjançant donacions, obres socials i culturals, que han deixat penjada i que encara avui perduren. Uns altres, la família Ubach, principalment a través d’Albert Ubach, van fer possible que avui Montcada tingui un important patrimoni documental sobre la seva història.


PETITA BIBLIOGRAFIA DE DOMINGO FINS I SAGARRA


Domingo Fins va néixer a Mataró l’any 1835, el més petit d’una família de sis fills, en que les cinc grans eren noies. Als dos anys es va quedar sense pare i ell va créixer envoltat de mare i germanes. La seva era una família benestant, per part paterna provenia de notaris i senyors d’Argentona i per part materna, l’avi Sagarra era d’Arenys, feia vaixells i tenia negocis a Cuba on hi havia mort; l’àvia era de la família dels Viade (emparentada amb els Biada, (Miquel Biada va fer portar el tren fins a Mataró i es va canviar el cognom).

(imatge d'en Domingo Fins)

L’any 1857 marxa de Mataró cap a Barcelona; el 1866 es casa amb Josefa Diaz Serra, filla de mariner que viatjava contínuament a Cuba i de mare nascuda a Vilanova i la Geltrú, ciutat també on abundaven els nomenats “indians”. És Agent de Duanes, té empresa pròpia. L’any 1880 la senyora Fins compra els terrenys situats al c/ Sant Antoni -també nomenat camí de Sant Iscle- de Montcada Reixac, a Anna Galzeran i es construeix la torre nomenada Torre Fins, tal com figura encara al reixat de l’entrada.

El 1886 traslladen el seu domicili, prop de la Via Laietana de Barcelona, al c/ Princesa, 56, entresòl, cantonada c/ Industria (actualment Pg. Picasso) en un edifici construït per Antoni Cuyas i dissenyat per l’arquitecte Enric Sagnier; cal esmentar que tant l’un com l’altre tenen relació amb Montcada, el primer per diverses propietats i el segon per ser l’arquitecte de l’antiga Església Parroquial, cremada i enderrocada el 1936.

Els Fins, matrimoni sense fills, venen a passar l’estiu com d’altres tantes famílies de Barcelona que estiuejaven a Montcada sobretot atrets per les seves aigües i fonts; hi ha diverses fotografies on es poden veure sortides al cim del Turó i d’altres. El 1897 mor la senyora Fins; tot i que gestiona l’empresa de Duanes que té Domingo Fins amb altres socis a Barcelona i Port-Bou, les estades a Montcada són cada vegada més llargues i sovint. El 1909 trobem un altre domicili de Domingo Fins a Barcelona, al c/ Cortes 390 (ara Gran Via).

Inicia una etapa de “mecenatges” a Montcada Reixac: les portes de l’Església, les de la Casa de la Vila, la restauració de la capelleta de Sant Antoni, a la façana de Cal Pursals, l’obra, el 1909, de l’Associació Benefico-Instructiva, a l’antic Cafè Colon, conegut actualment com a ABI i on es desenvolupen tota mena d’activitats culturals i educatives, amb un Patronat que ha de vetllar pels interessos del poble... i un projecte molt important, el que havia de ser Asil (també nomenat Hospital) pels avis de Montcada en els terrenys propietat de l’Ajuntament però que el senyor Fins n’assumia tot el cost. Des de l’any 1915, ja trobem que figura en el Cens de Montcada, amb tot això i per la seva edat sembla que es deuria dedicar de ple a Montcada, tot i que hi ha el document de propietat de dues tombes al Cementiri de Montjuïc on hi ha enterrada la seva esposa i on ell desitja ser enterrat.

De totes les germanes no n’hi va sobreviure cap i només una s’havia casat i havia tingut descendència, tots vivint a Mataró. El cas és que poc abans de morir-se, ja en plena efervescència de la construcció del futur Asil-Hospital fa testament per deixar ben lligat el tema econòmic; fa hereva universal a Elisa Roca Mestres, la seva serventa amb l’encàrrec de dissoldre la Societat de Duanes i vendre les accions que tenia del Crèdit Lyonnais per fer front als pagaments de l’edifici; també deixa la quantitat de 2.500 pessetes a una altra serventa, la Joana Suarez i Fontanals, esposa del Miquel Galofre, nomenat l’Arengader. De tot això en va quedar la casa-torre Fins on la família formada per l’Elisa Roca i en Miquel Capdevila, al qual també havia nomenat com a marmessor, s’hi quedaren a viure i on encara hi viuen els seus descendents. Amb agraïment es canvià el nom del carrer Sant Antoni pel de Domingo Fins.
El senyor Fins morí a l'edat de 84 anys.



ARXIU UBACH - FAMILIA UBACH

(estracte del treball publicat a "Quaderns" (Fundació Cultural de Montcada) del mes de desembre de 2008 i escrit per Elisenda Bertran)

"El senyor Francesc Ubach i Vinyeta va néixer a Tiana l'any 1843 i va morir l'any 1013 a Barcelona. Poeta i dramaturg pertanyent al moviment de la "Renaixença". Va ser contemporani i amic d'Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer i de Marià Aguló. Publicà diversos llibres de poesies líriques, però cultivà especialment el romanç històric i de caràcter social.

La família Ubach estiuejava a Montcada i segons les seves pròpies paraules, consideraven el poble com un "recó del cel" probablement sigui per sentir-s'hi tan bé que recollien tot el material escrit que tingués a veure amb aquest indret. Així la majoria de documents de l'arxiu Ubach (donació de la família a la Fundació Cultural de Montcada) són retalls de premsa, notes i fitxes que es refereixen a Montcada i Reixac. El fill d'aquest escriptor en Albert Ubach i Mascaró, era afeccionat a l'estudi de la història i es va dedicar, com el seu pare, a espigolar totes les referències històriques però també va recollir totes les anècdotes i fets curiosos de Montcada des de finals del segle XIX fins a mitjans del segle XX. Són petites històries transcrites amb paciència i a mà que contenen l'alè de la cosa viscuda i que parlen de persones i de fets que no ens hauria estat possible de conèixer si no hagués estat per aquesta tasca.

(caricatura d'en Francesc Ubach i Vinyeta)

Nota: Agraïm a la família Riera - Capdevila per facilitar-nos les dades bibliogràfiques i la imatge d'en Domingo Fins. Moltes gràcies