LA PREMSA LOCAL EN ELS ANYS DE LA POSTGUERRA

NOTÍCIA CURIOSA...PUBLICADA EN UN DIARI LOCAL (QUINZENAL) ANOMENAT MONTCADA NOVA, CONCRETAMENT EL 22 DE MAIG DE 1960 DEIA, ENTRE ALTRES COSES,  AIXÒ....

  "Nos comunica don Francisco Pi que en su establecimiento de comestibles y pesca salada, dejó alguien olvidado, dias atras, un paraguas sin que hasta la fecha se haya presentado a solicitar el mismo. Dicho paraguas está por tanto, a disposición de quien acredite ser dueño a el citado establecimiento" 

Bé, la notícia que es va publicar aquest diari, va donar molta importància a un paraigües oblidat, o pot ser es tractava del paraigües de la Mary Poppins ?
Aquesta i altres notícies intranscendents es poden llegir encara avui,  a les hemeroteques, volien dir dues coses: una que no havien més notícies a Montcada i Reixac....? o bé la censura, molt arrelada en aquells anys de postguerra, no deixaven que es publiquessin reivindicacions ciutadanes, com per exemple, que molts carrers del nostre poble encara estaven sense urbanitzar o que els llums o fanals no arribaven a tots els carrers, etc. etc. Aquest diari va tancar la "barraca" el mes de gener de 1974.

RICARD RAMOS JIMENEZ

CARNESTOLTES

LA "MURGA". Una mena de "chirigota" a la catalana..

Remenant entre papers  i arxius vells hem trobat aquesta mena de "partitura" que podria tractar-se d'una peça  realitzada als voltants de 1931-32.
La lletra  picant, burlesca i agosarada era interpretada pels carrers i places de Montcada amb motiu de les festes de Carnestoltes.

 R.R.J

LA MADUIXAIRE DE MONTCADA

Escrit dedicat a tots el montcadencs . 

Per Llei de vida, pocs en queden entre nosaltres que hagin estat de sort de viure en aquella  Montcada  plena de camps de maduixes. Alguns més, n’han sentit parlar  i per a molts probablement  els representi  tota una novetat en descobrir que aquest fruit era per la pagesia una bona font d’ingressos .

( Escultura “ La  maduixaire” .  L’escultor Josep Carcassó i Font  es va inspirar amb una pagesa  de Montcada.  Publicat  a l’Almanac de l’Esquella de la Torratxa de l’any 1896.) 

Avui només en farem un tast i deixem per un proper article poder desenvolupar amb amplitud i des de diverses vessants tot el que ha significat (que és molt)  per Montcada i Reixac “les maduixes”  ,  una fruita   que  per la seva qualitat i fama   fos  un dels motius, entre altres,  pel qual hem estat coneguts.  

Reproduïm  uns versos  escrits  l’any 1919. De  forma “picantona” fan referència a  una de les moltes  dones que venien pels carrers de Barcelona les maduixes de Montcada. L’anònim autor dels versos (1), ens parla d’una  montcadenca   a la qual  sovint  li compra maduixes, la descriu  com decidida,  formosa i ben plantada.  Còpia literal dels versos:

"LA MADUIXAIRE   DE  MONCADA"

La Maduixera (en castellà “fresa” )  és una planta  que és va conrear a Montcada durant segles (el  XIII  ja se’n parlava). Malauradament  i des de fa dècades  el creixement urbà  l'ha  fet desaparèixer  del nostre poble  .

La  maduixa montcadenca  era  considerada  una de les millors que existien a Catalunya. Pel  seu clima  i les especials condicions  que reunia els terrenys  sorrencs on era cultivada, situats principalment a les vores dels rius Besòs i del  Ripoll, feien que adquirís un gust especial  que la distingia de les altres.

La ciutat de Barcelona  era  la destinatària majoritària d'aquest producte, lloc  on  cada dia desenes de pagesos/ses de Montcada   s’hi traslladaven carregats amb els  seus corresponents   cistells ben  plens.  Era suficient el crit de: “ maduixes de Montcada!”  per a vendre   amb un no res  el seu producte.

Què motivava que fos tan acceptada  la maduixa de Montcada? .  Hi ha qui afirma que la seva fama venia donada    pel seu  exquisit gust  al que s’hi unia propietats reconstituents i depuratives amb un alt nivell en  vitamines i minerals.  Qualitats gastronòmiques  a la que cal també afegir  la  creença popular que associa aquesta fruita  amb  l’amor i en aquest sentit, sembla que la maduixa montcadenca  era considerada  un bon afrodisíac.  Probablement a l’hora d’escollir, hi havia una mica de tot,… chi lo sa?

Fos  pel que fos  una cosa és ben certa: les maduixes de Montcada i Reixac van ser sempre objecte d’una forta demanda. Era tanta, que alguns comerciants barcelonins necessitavem assegurar aquest producte  fos com fos, fins i tot,   alguns pagesos  rebien proposicions de compra de futures collites, compromís que és feia efectiu  mitjançant el lliurament a compte d’una paga i senyal.

A Montcada i Reixac  porta el nom de Passatge de les Maduixes  un petit carreró  ubicat  entre el carrers Santiago i l’Avinguda de la Ribera i que correspon a una de les zones   on 100 anys enrere s’hi plantaven maduixes.

JOSEP BACARDIT SANLLEHÍ

Notes:

(1) El setmanari satíric "Papitu"  ho va publicar el 18 de març del 1919 . Va ser una de les publicacions més populars del Principat que combinava la crítica política i social amb l’erotisme. Pel seu catalanisme d’esquerra i anticlerical li donaren mala fama entre la burgesia i l’església que la qualificava de pornogràfica.  Molts escriptors i dibuixants de l’època hi col·laboraven sota pseudònim fet que feia caure la responsabilitat al  seu director Agustí Piracés. La dictadura de Primo de Rivera el  va clausurar. 

 

QUAN MONTCADA ANAVA A TOT GAS...OSA!

Cap allà els anys 1920  va popularitzar-se el  mercat, fabricació i venda de gasoses  i sifons.

El senyor Esteban Julià, veí de Montcada va tenir la pensada de crear  aquest negoci al nostre municipi, doncs,  bona aigua no hi mancava.  Així, doncs,  que va començar a fabricar aquesta beguda carbònica  i  va situar la fabrica al carrer Montiu, tot just quan començava la pronunciada pujada  de la Fonda Espanya.  La raó social era:  "Bebidas carbónicas Julià". Aquest emprenedor senyor era com "Joan Palomo, yo me lo guiso  y  yo me lo como", és a dir, que ell mateix omplia les ampolles de litre i també de petites i les repartia a la clientela habitual pel poble, un servei ràpid i eficient.

Però com a qualsevol activitat industrial, sempre sortia aquells que volien ensorrar el negoci i vet aquí, que en un document trobat a Montcada de data  19 de juliol de 1924,  aquest industrial va distribuir uns fulls anomenat: "Aviso al Público", per afirmar entre altres coses, que ell feia servir aigües de "Dos Rius" etc. Sembla que  aquells anys l'aigua de Montcada  com a conseqüència d'un problema de salubritat  i poc control bacteriològic en les canonades d'aigua procedents dels  pous del riu  Besòs, propietat de l'Ajuntament de Barcelona, fins a la  xarxa general i de distribució de la ciutat de Barcelona, va donar que molt que  parlar i pensar que aquest descontrol també és produïa a la fàbrica de gasoses local.
Us convido, doncs,  a llegir aquest pamflet. Per veure més gran la imatge cliqueu sobre la mateixa.    

Ricard Ramos Jiménez

ELS HOSTALS DE MONTCADA...

Els orígens dels hostalers de Montcada són molt antics. Ja en el segle XIV tenim bones referències històriques que existia una Pobla Vella anomenada: Santa Engràcia o Gracia consagrada a l'any 1007 , situada a prop de riu Besòs, persones erudites en història afirmen que aquesta es trobava en un lloc on avui denominem Vallensana, però antigament era coneguda com a Villa Timinum.

A l'any 1381 a petició del Rector, Jurats i prohoms de Montcada (la Pobla Nova) i encapçalats per un tal Pere Riera, un adinerat hostaler, que tenia el seu hostal junt a la via romana més coneguda com a "estrata francesca" que des de la Cerdanya (passant pel Vallès i pel pla de Barcelona) es dirigia al Penedès. Doncs bé, aquests van sol.licitar al Bisbe de Barcelona llicència per trasllat la imatge de la Santa Engràcia, des de la Pobla Vella a la Nova, és a dir, a una capelleta on aquest devot hostaler va fer construir (any 1378), molt probablement a on està avui l'església parroquial de Santa Engràcia. En dita capelleta es venerava originalment a Sant Llorenç i Sant Antoni, desprès ocupà i presidir en l'altar principal la imatge de Santa Engràcia.

Durant segles els hostalers de Montcada van ser molts els que van exercir aquesta activitat a peu de carretera. Arribant al segle XX i a través de la revista satírica "Papitu", (núm. 1375 de 10 juliol de 1935) troben una anècdota protagonitzada per un capellà i un hostaler, presumiblement de Montcada, i per si havien dubtat, aquest comentari està signat per " El sacristà de Masrampinyo". I diu així:

"PARROQUIA PROPAGANDISTA

Un capellà que anava a predicar en un poble, va tenir de fer nit en el camí i s'instal.là en una posada on va èsser victima de totes les calamitats des de la indigestió del sopar fins a les xinxes.

Al dia següent, al pagar el gasto preguntà a hostaler.
- i què, va bé el negoci ?

- Ca. No, senyor! Els passen setmanes sense que vingui ni una sola persona.

- Doncs jo m'encarrego d'acreditar la casa; des d'avui imposaré de penitència a tot el que es confessi amb mi, que pasi una nit en aquesta posada,doncs això és una mena de purgatori"

El sacristà de Masrampinyo




Ricard Ramos Jiménez

EL TURÓ... UNA DE LES MOLTES REFERÈNCIES PUBLICADES A LA PREMSA

L'excursionisme a Montcada, durant molts anys, va ser lloc d'acollida d'aquest moviment, tan arrelat al nostre país. La nombrosa quantitat d'associacions, clubs, centres, ateneus, etc. van gaudir durant molts anys, dels encantadors paratges montcadencs, envoltats d'una natura generosa amb una rica varietat d'espècies vegetals. Així com una important quantitat de fresques i generoses fonts d'aigua, que feien les delícies dels visitants que apaivagaven la sed que duien desprès d'una bona caminada per les nostres contrades.

El Turó, oferia al visitant de motxilla, cantimplora i carmanyola, un extens espai per realitzar unes bones marxes i, com centre de referència, era pujar al Turó per gaudir d'una immensa panoràmica des d'aquella atalaia natural de quasi 300 metres d'alçada sobre el nivell del mar.

Abans d'establir-se la fàbrica de ciments es podia visitar la capella i la casa de l'ermità. Les coves del turó també eren d'obligada visita, doncs, les llegendes sobre alguna d'aquestes cavitats formades en estrats de pedra calcària, la qual cosa feien més atractives les visites. Més d'un hi feia un cop d'ull des de la boca d'entrada de la cova-avenç de Na Guilleuma, altres anàvem més lluny i baixaven uns metres avall.

Els anys 20 va esclatar a Catalunya i a Espanya, el moviment Scout, creat per Baden Powell. Moltes d'aquelles "patrulles uniformades i amb un bordó a la mà" venien amb certa freqüència a Montcada per gaudir dels nostres espais naturals, acampant o bé per realitzar sortides matinals.

És per això que la revista humorística de "L'Esquella de la Torratxa," que feina conya de tot, va publicar un comentari sobre el nostre Turó i el primer congrés "Scout" mundial a celebrar a Londres.

La vinyeta adjunta, irònicament, fa aquest comentari:

"Un congrés de "boy-scouts", a Londres...?
Com ho farem, pobres de nosaltres, que no hem passat mai del Turó de Montcada" (1)

Ricard Ramos Jiménez

Nota: (1) L'Esquella de la Torratxa" núm. 2160 de 30 de juliol de 1920

LES DESPESES DE REPRESENTACIÓ

(cliqueu sobre la imatge per veure-la més gran)

És una mostra de com durant el segle XIX aquest tipus de despeses ja generaven suspicàcies , principalment sobre l’ús i abús que en feien els representants polítics.

El peu del dibuix publicat a l’Esquella de la Torratxa(1) l’any 1889 , es pot llegir : “… El Ayuntamiento ha aprobado un gran proyecto , gracias al cual el caudal de aguas de Moncada se verá aumentado de una manera asombrosa , con aplauso del vecindario…y para gloria de nuestros concejales …”. Ens estem referint al complex , ara conegut com Casa de les Aigües situat al nostre terme municipal al barri de Can Sant Joan .

L’Ajuntament de Barcelona durant el mandat de l’alcalde Francesc de Paula Rius i Taulet(2) va aprovar el projecte l’any 1889. Era una necessitat ja que la demanda d’aigua creixia a un ritme vertiginós . Les obres van durar molts anys i van generar un fort endeutament municipal, motiu pel qual va ser sotmès a una forta critica per les revistes “satiriques”de l’època.

El dibuix reflecteix un fet que es repetia dia sí i altre també . Sembla que sota l’excusa de fer “ la visita d’obra” a Montcada , les autoritats barcelonines aprofitaven el moment per fer-hi uns bons àpats o celebra-hi també algunes festes de caràcter particular (comunions de familiars, aniversaris , casaments ,etc) . La majoria d’aquelles factures eren incloses com “despeses de representació “ motiu que generava de quan en quan algun escàndol . Un altre setmanari satíric titulat “ La Tomasa”(3)- famós per les seves frases curtes però punyents- va dir sobre aquells desplaçaments de regidors de Barcelona (còpia literal) : …“ Duptem que poguen trobar les filtracions d’aygua; però casí es segur que de bistechs y ampollas de Xampany en trobaren en abundància…”.

L’exemple és del segle XIX , però, va seguir repetint-se durant el segle XX i pel que llegim i escoltem el segle XXI , en major o menor grau, ens anirà descobrint que per molt control de la despesa pública que es faci , alguns seguiran fent el mateix .

JOSEP BACARDIT i SANLLEHÍ

Fons documentals: ARCA (revistes i diaris antics) dipositats a la Biblioteca de Catalunya

( 1 ) . L’Esquella de la Torratxa ( 1872-1939), setmanari humorístic de tendència republicana, de gran incidència política que va gaudir d’un ampli suport popular .

(2) . Francesc de P. Rius i Taulet ha passat a la història com un dels grans alcaldes de Barcelona , recordem entre altres coses , va organitzar la primera Exposició Universal feta a Barcelona a l’any 1888 on la ciutat Comtal va mostrar al món el seu potencial econòmic i industrial .

(3) . La Tomasa ( 1872-1902) setmanari satíric , més literari que l’Esquella però d’una forta i punyent critica .

LA REVISTA SATÍRICA "PAPITU"

Papitu era una de les més emblemàtiques revistes de la premsa satírica catalana, editada entre el 1908 i el 1937. El seu primer director va ser Feliu Elias.

La ideologia que animà la revista era de tall nacionalista d’esquerres i anticlerical. A les seves pàgines, de gran qualitat literària i artística, hi aparegué la crítica política juntament amb un erotisme considerat a l'època pornogràfica, tot i jugar bàsicament amb els dobles sentits. Aquest erotisme i els atacs contra l’Església es van accentuar després de la dictadura de Primo de Ribera.

Les firmes que van col·laborar eren notables. Entre els escriptors podem trobar a: Francesc Pujols, Màrius Aguilar, Nogueras, Dídac Ruiz,Rafael Moragues, Alexandre Soler, Prat Gaballi, Tubau, Alfons Roure, Ferran Canyameres, Lluís Capdevila, etc.
Entre els dibuixants: Felí Elias (Apa), Nonell, Ramon Casas, Xavier Nogués (Babel), Humbert, Smith, Juan Gris, Labaria, Gargallo, Ramírez, Pidelaserra (Pius), Bon, Rull, Ricard Opisso, Benigani, Bosch, Bernard, etc.

Entre aquells col.laboradors, hi havia un que sota el pseudònim "L'espia de Masrrampinyo" o bé "Miss Masrrampinyo" va escriure diferents articles satírics sobre la societat de Montcada. Concretament i com a mostra hem recuperat de l'hemeroteca del "Papitu" de l'any 1933 mes d'abril, on sota el títol de la Torre de Don Macari, escriu "Mis Masrrampinyo" de manera humorística, una realitat on la publicació local, "L'Esguard" ja 'esmenta i publica més d'un cop, els pixums en alguns carrers de Montcada dient, això:

[...] Abans només els gossos que alçaven la cama a cada cantonada...avui la llargada del "residuo" demostra que els gossos són de dues potes.... això no és cosa nostra. Poden donar-ne referència els veïns de l'escala anomenada de "Can Pila" carrer del matadero, Passeig de Rocamora i altres... (L'Esguard novembre de 1932).

[...] A la nit continuen regant-se les cantonades: especialment la del carrer Montiu cantonada Pau Claris... proposem per a remediar-lo uns urinaris o bé unes estisores.... (L'Esguard gener 1933)

Dit això, ara cal que llegiu l'article "clicant" sobre el mateix per poder-ho veure més gran.

Ricard Ramos

EL TORO D' OSBORNE

Us recordeu d’aquelles tanques publicitàries d’una marca de “brandy” que va originar ara fa 17 anys un debat en profunditat sobre el que representava?. Uns deien que només era una marca comercial i d'unes altres ("l’Espanya canyí") que era tot un símbol que ja havia adquirit la categoria de "bien cultural ". Vaja, que s’havia de declarar aquella silueta com un monument nacional. La mateixa Junta d’Andalusia va incoar un expedient per incloure’l dins del Catàleg General del Patrimoni Històric.

Han passat anys, tot i que juguem amb l'ordre de les lletres, es pot dir que aquesta "broma" no deixa de simbolitzar una forma d’actuar posada de manifest aquestes darreres dècades tant a Catalunya com a la resta d'Espanya: La cultura del “pelotazo”.

Josep Bacardit i Sanllehí

NADAL AMB UN TOC D'HUMOR...

Per veure la imatge més gran "clica" sobre la mateixa

Diàleg imaginari des del Turó, amb un xic d'humor...

Sant Josep Oriol i Montcada

Aquest sant, entre altres advocacions, era també venerat a Montcada. La raó? Tot seguit ho expliquem:

Allà, dalt... al Turó.... avui més conegut com el pic de l'Asland, estava tranquil·la i aposentada sobre un llit de rics estrats de pedra calcària de la major qualitat, un antic lloc de devoció, tradició i veneració Mariana, la desapareguda ermita de la Mare de Déu del Castell de Montcada, aquella que no se l'endugué el vent, sinó el ciment... Aaaa¡... és clar, ara sí, ara me'n recordo, eren els anys 20, més o menys, oí?. Efectivament eren els feliços anys 20 on Montcada era tota una senyora colònia d'estiuejants, aquells que anàvem sempre, nets, polits com el "Blanco de España". Una època daurada, on la pagesia, majoritària a Montcada, convivia amb uns veïns o exemplars sortits, la majoria, de la burgesia de Barcelona. Ells van ser els que hi van posar l'ànima i les "peles" per aixecar-la de nou, doncs, estava molt enderrocada la seva capella romànica i també les restes d'un emblemàtic castell de la família dels Montcades i, que l'any 1390, passà la seva propietat als Consellers de Barcelona, per un afer entre la Mitra de Vic i la senyora que manava el castell, anomenada "donya" Guilleuma. Una dona "de armas tomar", doncs, va ser excomunicada, ep!, poca broma, això vol dir una falta molt greu envers la Santa Església.

Però anem al moll del diàleg, com i per què d'aquesta devoció a Sant Oriol.
Doncs, bé, aquest sant va realitzar un extraordinari miracle de conversió vegetal a plata, dit d'una altra manera, en termes bancaris, de canvi de valors. Tan de bo seria que en aquests difícils temps on ens ha tocat viure, poguessin existir aquesta mena de generoses i miracoloses persones que per convidar als amics i acompanyants, feien el "numeret" del "rave" convertit en monedes de plata. Cada vegada que hi penso... no poques hipoteques s'haguessin pogut pagar no en Euros sinó amb plata!. Bé, encara que no ho sembli a Montcada es va realitzar aquest miracle, millor dit dos miracles el mateix dia, un a l'Hostal Font Freda a prop del riu Ripoll, un altre a l'Hostal "La Grua" (calia tenir cura d'aparcar bé la tartana...) que por alguna raó que desconeixem, un altre mossèn situa aquest hostal de La Grua a la Parròquia de Reixac, a prop de Montcada. Sí, senyor, un miracle doble i amb un hostal que no hi teníem ni la més punyetera idea que estava situat a Reixac, sinó que aquest, segons les nostres informacions, es trobava a Montmeló. (1)

Per això és el moment de reproduir les dues versions, perquè els nostres lectors tinguin acurada constància que aquest blog no s'inventa res, en tot cas, com criatures humanes ens podem equivocar, però en aquest cas crèiem que qui ha ficat la pota, no som pas nosaltres, per això, tot seguit us transquivim textualment allò que està escrit:

"Una memòria de Sant Josep Oriol".(2)

[...] "Havent-se parlat de que en la vida de Sant Joseph Oriol, escrita pel P. Joan F. de Masdeu, se llegeix que'l venerable sacerdot lo día 2 d'Abril de 1698 obrá al Hostal de Fontfreda, dins de la parroquia de Montcada, aquell prodigi de convertir talls de rave en reials de plata, Se determinà colocar á la capella una imatge del Sant miracler ò taumaturch, mitgensant la vénia y acceptació del Emm. Cardenal Casañas, gran devot del Sant ".

Per altra banda, Mossèn Jaume Armengol, pvre., diu en el seu llibre "Els Sants Ciutadans de Barcelona"(3) , concretament explica que Sant Oriol, camí a Roma i vestit de pelegrí, el dia 2 d'abril de l'any 1698, va succeir el següent:

[...] " Durant aquest viatge, fou quan, arribat a l'hostal de La Grua, parròquia de Sant Pere de Reixac, prop de Montcada, acompanyat del seu amic Bonaventura Ballescà, convertí dues rodanxes d'un rave en monedes de ral, per pagar l'esmorzar del seu amic acompanyant, car cap dels dos no portava diners..."

Caram, amb el cost de l'esmorzar, va necessitar dues rodanxes de rave i convertir-les en monedes de ral i de plata! , per pagar la factura. Tanta plata per dos entrepans, copes i cigalons ?. Sempre eren aquests preus a Montcada o a Montmeló?

Mossèn Jaume Armengol continua dient que Sant Oriol va realitzar altres miracles...a banda dels raves (la seva millor especialitat), etc. etc., però nosaltres ho deixem aquí, doncs, seria barrejar raves amb cols.

Ricard Ramos Jiménez

Notes:
1) L’hostal de la Grua que data de l'any 1409 es trobava a la vora del camí ral de Girona, a mig quilòmetre del nucli de Montmeló, on avui hi ha el barri del Sant Crist de la Grua. Es trobava davant de la capella del Sant Crist , i sembla que acollia peregrins que feien la ruta del camí de Santiago.

(2) Nota històrica de la Mare de Déu del Castell de Montcada. Mòssen Josep Mas, prev. 1910 BCN. Tipografia Catòlica, carrer del Pi,5

(3) Els Sants Ciutadans de Barcelona" Editorial Dalmau i Jover, SA BCN 1949.

LA CENTRALETA DE TELÈFONS A MONTCADA...

La Centraleta de Telèfons

Un servei que va funcionar, és pot dir, des de 1891 (any instal·lació primera línia telefònica a Montcada i Reixac) fins l’any 1970 en que l’automatització li començava a posar fi .

Desapareixia un intermediari, un servei obligatori que gestionava prèviament la connexió amb la persona que un volia parlar fora de Montcada. Les persones que hi treballaven formaven part de les nostres vides, tot i l’obligatorietat de guardar confidencialitat, doncs, sempre s’ha dit que eren les més ben informades del poble, sobre tot abans de l’aparició de la ràdio, temps on la manca de mitjans de comunicació la transformaven a la practica en una autèntica central de notícies .

La Telefònica ho va comunicar d’aquesta manera als montcadencs:

Anunci publicat a "La Vanguardia " el dia 1 de març de 1970 ( pag. 22)

Josep Bacardit Sanllehí