Imatges: d'esquerra a dreta començant per la més alta, corresponen a les maquetes següents:
(núm. 1)1a. Ermita del Turó
(núm. 2) 2a. idem.
(núm. 3) planta del Castell de Montcada
(núm. 4)1a. Església parroquial
(núm. 5)2a. idem.
(núm. 6) 3a. idem.
(núm. 7) 4r. idem.
(núm.8) Església de Reixac.
PRIMERA ERMITA DEL TURÓ
(imatge núm.1)
Per la documentació trobada, sembla clar que l’ermita que cremaren les tropes napoleòniques l’any 1808 fou la primera, encara que alguns historiadors diuen que pel tipus de construcció n’hi havia d’haver hagut una altra posterior, edificada al mateix lloc. Cap d' ells, però, no aporta cap document que ho pugui justificar. Aquesta ermita estava situada al cim del Turó de Montcada a 295 metres d' altitud. Avui l’alçada de dita muntanya és de 232 metres en el punt més alt i els terraplens a 190 metres en la part més alta.
Un document de l’Arxiu de la Corona d'Aragó, Cartulari de Sant Cugat 3, de l’any 987, parla de l’Ermita del Turó que varen conèixer els montcadencs. Un altre document del 1007, (Arxiu Catedral Liber 111 Antiquitatum, doc. 226), l’anomena Santa Maria de Mont Scatano; també trobem altres escrits dels segles XII i XIII, en els que a més de l' ermita hi consta 1’existència d' un castell que l’envoltava, castell que fou enderrocat per ordre de Felip V.
L' ermita era romànica amb planta de creu llatina, les mides eren: des de l’ absis a l’entrada 8,63 metres i l’amplada del creuer era de 6,20 metres. En els esmentats segles XII i XIII, a la part esquerra, es va construir una talaia que va ser aprofitada per ampliar la zona destinada a sagristia; aquesta talaia, en l’època de Ferran VII i de la regència de la seva esposa Cristina, es va utilitzar pel servei telegràfic de senyals, transmetent a Barcelona la notícia de la proclamació d' Isabel II com a reina, quan tot just era una nena.
L' ermita estigué en peus fins l’any 1808, durant molts segles fou punt de reunió dels fidels dels pobles del voltant. Els fidels cada any, uns el dilluns de Pasqua Granada i altres, el 8 de setembre, festa de les Mares de Déu trobades, hi pujaven en romeria. Per la Pasqua Granada, la gent de la Boqueria (Barcelona) i els veïns d’aquella zona, feien una forada a Montcada per tal de visitar la Mare de Déu de la qual eren devots. Damunt el portal de la Boqueria hi havia estat, durant molts anys, una capelleta amb una imatge de la Mare de Déu de Montcada.
El dia dotze de juny del 1808 als volts de la mitja nit, tropes napoleòniques pujaren a dalt el Turó, saquejaren la capella, la casa de l’ermità i calaren foc.
El dia setze tornaren a pujar a l’ermita, incendiaren, per segona vegada tot el que havia quedat, cremaren la imatge destrossant tot allò que encara era sencer.
En el llibre d' òbits de 1789 a 1858 pàg. 84, guardat fins el 1936 en l’ Arxiu Parroquial (arxiu que desaparegué quan va ser incendiada l’ Església parroquial i la Rectoria, el 20 de juliol de l’esmentat any). En un dels llibres hi constava la següent nota:
[...] "Diumenge dia dotse juny del present any, a les dotse hores de la nit, los gabaig pujaren dalt la Ermita de Montcada y incendiaren la capella de dita ermita, se posà foc a la Estable i s'en trobà un de cremat i altres morts a la Estable eren paisans, diuen si eren de Vich, no se sap, la Imatge de Nostre Senyora no es cremà"..... "Mataren lo endemà essen de dia a Julià Pi, viudo de la quondom. Theresa Grau, bracer de Montcada, y fugí y no podent molt correr per sa edat y estar xacròs, lo mataren los gabaig prop la vinya del Xoy, dia de Sant Antoni, lo enterraren al fosà de Montcada" ...." Dia 16 juny los gabaig tornaren dalt a la Ermita, la incendiaren y se cremà de la Imatge non queda res. Incendiaren també lo lloch é Iglesia de Montcada, la de Rexach, la Rectoría de Ripollet no incendiaren lo altar major y calaxera de Montcada, tot se cremà".
Les parts principals de la imatge eren de terrissa i l' ermitana Maria Cabané les va recollir i les va poder salvar. Les quals foren cabdals per reconstruir posteriorment la nova imatge. A través de les imatges fotogràfiques conservades, es pot veure l’estat de ruïna en que va quedar aquesta desapareguda ermita.
SEGONA ERMITA DEL TURÓ
(imatge núm.2)
Feia 97 anys que les tropes napoleòniques havien destruït la primera Ermita dedicada a la Mare de Déu de Montcada, quan Sor Rosa Altamira superiora del col·legi de les Germanes Dominiques de Montcada, va proposar la formació d' un Patronat per estudiar i poder edificar una nova ermita al mateix lloc de l’ anterior. Varen començar les reunions amb un grup de senyores estiuejants, després de les primeres reunions acordaren que per poder portar a terme el que s' havia proposat, el Patronat havia d’ésser presidit pel Sr. Batlle de l' Ajuntament montcadenc; en aquells moments ho era el Sr. Estanislau Abadal, i pel Sr. Rector de la Parròquia de Santa Engràcia, Mossèn Marià Mas i també, hi havien d’assistir amb vot i veu, un grup de veïns de Montcada.
Després de diferents reunions varen començar les visites al Sr. Bisbe: Dr. Casañas a fi d’obtenir els permisos i ajudes necessàries per poder portar a bon fi l’obra. L' Ajuntament va reunir els propietaris de les terres que envoltaven les runes de l’Ermita a fi de fixar allò que pertanyia legalment a cada un d'ells i quina era la propietat de l’Ermita, ja que per causa de l’abandó de tants anys cada propietari havia marcat els seus límits al peu de les restes de les parets enrunades.
Un cop delimitades les pertinents propietats, el Sr. Enric Sagnier arquitecte i propietari de la torre de la Font del Ferro, va fer els plànols de la nova ermita, procurant aprofitar al màxim les parets que havien quedat dempeus, a fi de que el cost de l’obra pogués ser el més reduït possible.
El 27 de setembre del 1907, varen començar a reobrir el camí que portava al cim del Turó, doncs l’antic, des del forn de calç, havia quedat cobert per la vegetació, la resta des del forn fins a Montcada estava en bon estat, els animals que transportaven els sacs de calç cap el poble i pels treballadors del forn, tot plegat feia que el trepitgessin diàriament i aquest camí, finalment, sols el tingueren d' eixamplar des del forn. Per contra, aquest tros de camí fins a les runes de l’ermita els va portar molts dies de feina.
El 15 de novembre del mateix any varen començar les obres de la nova Ermita dirigides pel mestre d' obres Sr. Ramon Espinasa, montcadenc que vivia a l’ última torre, núm. 86, ja desapareguda, del carrer Sant Antoni, (avui Domènec Fins). L'edifici tal com s' havia previst quedà assentat sobre les parets que havien quedat en peu de l’ anterior, tot i que varen haver de reforçar la part de l’ absis, els extrems de la talaia i l’Ermita, del costat de dit absis, la construcció encara que amb planta de creu llatina es va transformar amb un estil bizantí. A 1’absis en lloc d’un finestral se n' hi construïren tres. La talaia es convertí en el campanar.
La part de la capella ben acabada, fou beneïda el 8 de setembre del 1908, o sigui cents anys després de la destrucció de l’ anterior, però el campanar en aquella data estava a la meitat de la construcció i va ser inaugurat el 8 de setembre del 1909. La nova ermita fou dedicada al culte des del 1908 fins el 1927.
L’oferta de compra, per part de la cimentera ASLAND, de la major part dels terrenys de la muntanya per poder extreure la pedra i convertir-la en ciment, feu que els diferents propietaris i amb aquests el Bisbat de Barcelona, propietari dels terrenys on estava assentada l’ermita acceptessin 1’oferta. Un cop la cimentera va ésser la propietària varen començar a obrir canteres a diferents altituds i el retruny de les barrinades va començar a deteriorar l’Ermita. Aquest fet obligà a baixar la imatge de la Mare de Déu a l’ Església de Santa Engràcia i tancar la capella, era l’any 1927. La disconformitat dels montcadencs pel tancament de dita Ermita feu que dues vegades trobessin que la imatge 1’havien pujat a la nit a dalt el Turó, algú ja començava a parlar de miracles fins que van saber qui era el que la pujava; d' aquest fet se n' explicaven varies anècdotes. L’Ermita quedà definitivament tancada a principis de l’any 1928, però trigà bastants anys en desaparèixer totalment; aquest fet fou el juliol del 1942, quan es va desprendre un gran bloc de pedra que donava forma del punt més alt del Turó, aquest va arrossegar en la caiguda les restes que quedaven de tot allò i que tants segles va ésser el més representatiu símbol de Montcada.
L' alçada del Turó de Montcada, des d' aleshores, l’han anat reduint fins a deixar-lo tal com està actualment; en realitat són molts els metres de diferència de 1’altitud que tenia el punt més alt i la cota actual.
CASTELL DE MONTCADA
(imatge núm.3)
[...] " l’agut Montcada un terra de llaça gegantina
que una nissaga d'heroes clavada allí ha deixat "
(Així definia en la seva obra poètica el castell de Montcada, mossèn Cinto Verdaguer).
El castell de Montcada estava situat al cim del Turó montcadenc, sembla ser que fou construït a finals del segle X o principis del XI. Encara que segons l’opinió dels historiadors, aquesta data varia en les dades, sí que és cert que la seva construcció va envoltar-ne l’ermita que ja existia en aquest lloc, i dedicada a la Mare de Déu Montcada.
Aquest castell, atès la seva proximitat amb la riquesa de l’aigua, fou assetjat en diferents ocasions, però en cap d'elles, havia pogut ser conquerit, encara que en la guerra civil que esclatà el 1462, l’ host d'Enric IV de Castella el conquerí per primera vegada a la història.
El castell de Montcada explica i determina alguns episodis de la nostra història, és tan important en aquesta com en la llegenda.
El castell fou enderrocat el 1714 per ordre de Felip V, obligant a baixar les pedres al pla, per evitar la seva reconstrucció.
Aquest castell fou propietat dels Barons de Montcada, lloc on segons sembla els varen concedir el nom i títol.
També existeixen diferents opinions del (topònim) nom "Montcada", encara que la més clara sembla ser que precedeix de Monts Catano o bé muntanya del càdec. El càdec és un arbust semblant al ginebró que fou arrancat del Turó i de les parts altes dels boscos que ens envolten, quan els varen transformar en vinyes.
El càdec conegut a la resta d'Espanya amb el nom de "Enebro", el podem trobar a les muntanyes de Conca i Guadalajara i a una part de la zona de Terol.
L' epidèmia de la "fil·loxera" va fer desaparèixer la major part de la vinya. Les muntanyes, amb el pas del temps, es van repoblar de matolls autòctons com el bruc, l' arboç i d' altres plantes, però el càdec ja no va tornar-hi a néixer.
PRIMERA ESGLÉSIA PARROQUIAL DE MONTCADA
(imatge núm.4)
No es pot donar una data exacta de la construcció d' aquesta primera església en el pla de Montcada, encara que una aproximada seria a principis del 1100, l’única documentació que existia es guardava a la Rectoria de la Parròquia, la qual va ser quasi totalment cremada el mes de juliol del 1936; la part que es salvà és la que en aquells moments i per diferents causes estava en mans de persones del poble, documentació que actualment està dipositada a la Fundació Cultural de Montcada.
Sembla ser, que aquesta Església primerament fou dedicada a Sant Antoni i més tard a Santa Engràcia, el fet segons explicaven, era perquè una família, procedent de 1'Aragó molt devota d’aquesta Santa, va venir a viure a Montcada, i regalà una imatge de Santa Engràcia a més de fer un important donatiu, perquè es pogués començar a edificar una nova església, amb més capacitat de la que tenia el poble en aquells moments.
La primera Església estava situada al carrer Sant Antoni (avui Domènec Fins), en front del desaparegut carrer de Sant Josep, carrer que a la dècada del 1920, va quedar sense pas, en construir una nau a l’entrada, la qual, més tard, va ser convertida en habitatge, (tot es feu sense que les autoritats del moment hi posessin cap inconvenient).
L’ Església tenia el cementiri a la part nord; aquest començava al costat de la nau de la capella i arribava fins ran el camí que anava des del carrer Ripoll al camí Ral o de Roma, (avui carrer Major). Aquest cementiri, a mitjans de la dècada del 1880, fou traslladat al peu del Turó, lloc on continua actualment. La situació d' aquesta Església, encara que ara sembla inversemblant, dominava tot el pla de Besòs, des dels terrenys de la Parròquia de Sant Fost fins al 1ímit nord dels de la de Santa Coloma de Gramenet, els terrenys de la Parròquia de Sant Andreu quedaven tapats per la muntanyeta, (avui el " mirador " de la barriada de can Sant Joan), 1’alçada del pla del Besòs, a la part de ponent del riu, arribava fins als peus de l’ Església montcadenca, lloc on comença la pendent del Turó de les Forques, (avui dit de Vista Rica) encara ara podem comprovar en diferents punts del poble com són: el carrer Major, Clavell, Jaume I, Montiu , i el de les Aigües, l’altitud que tenia més o menys l' alçada del pla quan tot eren camps de conreu. Per protegir aquests de les riuades, varen plantar els arbres de la ribera, pollancs que arrelen molt profund i albes que són flexibles; a més anaren reomplin el voltant dels arbres amb terres i pedres, tal com es va poder comprovar quan es varen construir els murs, desprès de les riuada de l'any 1962.
En dedicar-se el culte a la nova Església l’any 1345, aquesta va passar a ser el magatzem d' eines i d' objectes del cementiri, a finals del 1870, varen construir una taula, i sobre hi van posar una placa de marbre on si practicaven les autòpsies. Quan jo era molt jovenet, la gent explicava que en aquella època en que els nens jugaven per tot arreu, l’ensurt que varen tenir el dia que un grupet va entrar a jugar a l' antiga Església com era el seu costum, varen veure un embalum sobre la taula tapat amb una manta i per tafaneria el varen destapar, i el que hi trobaren fou el cos d' un home mort d' accident,... Deien que van passar molts dies abans no varen tomar a entrar a l’antiga Església. Moltes més anècdotes s’explicaven al poble i amb referència d’aquella zona, per part dels veïns que en la dècada del 1940 ja tenien més o menys, els seixanta cinc anys.
SEGONA ESGLÉSIA PARROQUIAL DE MONTCADA
(imatge núm.5)
La segona Església va ésser edificada en els terrenys de la part de llevant de la primera; la part frontal de la nova Església donava a l’ actual carrer Major, el lateral de la part de migdia a la que més tard es convertí en "Plaça de 1’ Església", lloc que es convertí en la plaça del mercat diari, on hi venien el peix, la gallina, les verdures etc., i per la Festa Major del poble s’hi feien tots els actes: Sardanes, Ball de Gitanes i Ball de parelles; al principi es tancava amb enramades de bruc i arboç i més tard s’hi feu l’envelat.
Aquesta església fou dedicada al culte, des de mitjans de l’any 1345 fins el 1910, any on va passar a ésser, provisionalment, el primer col·legi dels Germans de les Escoles Cristianes de la Salle, mentre el "Patronat de la Niñez Escolar" edificava el nou col·legi, al marge esquerra del riu Ripoll. L’ esmentat Patronat estava format pel Sr. Rector, més un grup de senyores, la majoria d’elles eren estiuejants, amb propietats a Montcada.
La nova Església, al llarg dels anys, va sofrir dos incendis, el primer quan la guerra dels Segadors i el segon durant la guerra de la Independència. En el primer es va poder salvar bona part de l’altar major i molts objectes de l’ Església, però en el segon els francesos varen destrossar i cremar tot allò que hi havia en l' interior, inclòs l’altar major i part de la teulada. Per substituir l’altar major, l’any 1822 es va comprar el que, fins aleshores, tenien els frares de Sant Francesc de Barcelona a la capella del seu convent.
Per causes que mai varen quedar massa clares, l’ Església montcadenca va deixar d' ésser Parròquia des de l’any 1624 fins el 1868, ja que la varen unir a la de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes, causa per la qual en cap dels llibres de l’època, apareix ni el nom de rector ni parlen de la Parròquia de Montcada.
Quan en el 1968 la parròquia de Sant Iscle fou suprimida i agregada a la de Cerdanyola, Montcada recobra 1’autonomia perduda durant els 244 anys passats.
El 1824, després de reconstruïda en uns tallers de Sant Andreu, la imatge de la Mare de Déu de Montcada, destrossada pels francesos el 13 de juliol del 1808, després d’una llarga polèmica, es va prendre l’acord de col·locar-la en una capelleta envoltada per un simulat núvol blanc, a la paret del fons sobre l’altar major de l’ Església parroquial, lloc on hi va romandre fins el 8 de setembre del 1908, dia que fou traslladada amb processó a la nova capella del Turó encara que no estava del tot ben acabada, faltava el campanar.
A principis del 1905 el campanar de l' Església va ésser modificat; varen aixecar uns dos metres i mig la part octogonal, construint una sala per col·locar la maquinaria d’un rellotge i, sobre d' aquest afegit hi col·locaren un cos de suport per a dues campanes que tenien que tocar, els quarts i les hores del rellotge, l’ única esfera que tenia estava encarada a la part de migdia. Les campanades s’escoltaven per tot el terme i servien, perquè els pagesos que treballaven al camp sabessin sempre 1’hora que era. La maquinaria d' aquest rellotge la varen comprar entre l' Ajuntament i un grup d' estiuejants. No era nova, sembla ser, encara que no està massa clar, que la proporcionaren els rellotgers Valentí i Portusacs, estiuejants a Vallensana; aquesta maquinaria la podem veure avui dia al primer pis del nou edifici de l' Ajuntament al carrer de 1a Unitat.
El 1917 va començar l’enderrocament d' aquesta Església, menys el campanar que ho fou a principis del 1930, en el lloc que ocupava la nau d' aquesta hi varen edificar la Rectoria de la nova església que havien començat a construir el 1888. Quan varen enderrocar el campanar de l'anterior església, el lloc va quedar lliure, ja que aquest estrenyia el pas del carrer Major.
TERCERA ESGLÉSIA PARROQUIAL DE MONTCADA
(imatge núm. 6)
La tercera església es comença a construir el 1888. Per poder començar les obres fou necessari l’enderrocament de la primera i preparar el trasllat del cementiri al lloc escollit al peu del Turó, lloc on el tenim actualment.
Per poder fer el trasllat, el 1885 varen haver d' obrir un camí al marge esquerre de l’antiga carretera de Ribes, avui Carretera Vella; aquest camí tenia el començament a uns metres passat el pont de la línia del ferrocarril de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses, abans d' arribar al pas a nivell de la línia de Barcelona a Manresa, conegut com "pas de la Font Pudenta" (el traçat actual de la carretera de Ribes fou inaugurat el 1929). El camí del cementiri pujava fent zig-zag per entre mig de les vinyes fins a l’entrada d' aquest.
El 1886, varen començar el trasllat de les restes de les persones enterrades al vell cementiri del carrer Sant Antoni – Ripoll i, al mateix temps es feia el rebaix de les terres per l’assentament de la nova església. Es va calcular que 1’alçada de la part frontal fos la necessària per poder construir una escalinata que anés des del pla del carrer Major al portal d'entrada de la nova església.
L' església dissenyada i dirigida per l’arquitecte Enric Sagnier, va quedar acabada el 1909 i dedicada al culte el mes de setembre de l’ esmentat any, no així el campanar, que per manca de fons monetari varen haver d’aturar les obres. L’any 1919 es varen reprendre, tot i que no es va poder, tal com s'havia previst i per manca de diners, fer més alta la part on hi anaven les esferes del rellotge, doncs havia de tenir sis metres més d' alçada o sigui que les quatre esferes tenien d' haver quedat a un metre i mig més de distància de les motllures de sobre.
L' església d'un estil imitant al gòtic, tenia al fons l’altar major i en el centre d' aquest, hi havia la imatge de Santa Engràcia al costat dret de la imatge de Sant Pere i a 1’esquerra (de) la de Sant Joan, a la nau central; els altars de la part dreta estaven dedicats el primer, (a partir de l’altar major) al Sagrat Cor, el segon a Sant Josep, el tercer, que tenia una porta que donava al carrer Ripoll, a Sant Joan Baptista de la Salle, tenia també un confessionari, el quart a Sant Sebastià, també amb confessionari, el cinquè a la Mare de Déu de Montcada, El primer, segon i cinquè tenien reixat de ferro amb doble porta.
A la part esquerra, el primer estava dedicat a Sant Isidre i Sant Antoni, en aquest hi havia 1’escala per pujar a la trona des d’ on el capellà feia la prèdica, aquesta estava situada entre el primer i el segon altar; aquest segon estava dedicat a la Immaculada Concepció, altar que tenia reixat, el claustre tercer no tenia altar, tenia un confessionari i una porta que donava a la Rectoria, el quart tenia un altar dedicat a Sant Miquel, i també tenia confessionari i reixat, al cinquè hi havia el Sant Crist amb la Dolorosa, alguns dels altars a més de la imatge principal en tenien dues més, col·locades una a cada costat de la que estava dedicat l’altar, tots els reixats eren obra del forjador Miquel Arenas. A la part dreta del pòrtic d' entrada a l’ Església hi havia una sala amb la pila baptismal, l' escala per pujar al cor de 1’Església i al campanar; la sala de la part esquerra era on s' hi guardaven tots els elements que es feien servir a les processons.
El campanar no tenia un estil definit, però era l’únic d' aquest tipus en tot el Vallès, l’església montcadenca era nomenada pels habitants dels pobles que ens envolten com, "la Catedral del Vallès". En aquest campanar hi traslladaren la maquinaria del rellotge de l’ anterior, amb unes modificacions, la primera fou la que el convertiren en un rellotge de quatre eixos, col·locant les quatre esferes encarades a cada un dels punts cardinals, llevant, ponent, nord, i migdia; la segona modificació fou la dels contrapesos, les cordes que els subjectaven tenien una llargada de 15 metres, per mitjà de politges varen quedar reduïdes a la mínima extensió.
A l’esquerra de l' edifici, a la part de la Plaça, entre els anys 1927-28, havien edificat la Rectoria, aquesta ocupava part del terreny on anys abans hi havia 1’anterior nau de 1’Església.
El 1930, acabat el nou campanar, varen col·locar les campanes i les beneïren, dies abans havien enderrocat l’ anterior de l' Església vella.
L' Església acabada totalment, només estigué sis anys en peu... ja que el dia 20 de juliol del 1936, un grup d' anarquistes varen entrar, es van emportar tot allò que es podia convertir en diners, després del saqueig arrossegaren les imatges fins a la vorera del riu Ripoll, i les trossejaren, desprès les ruixaren amb benzina i calaren foc.
Retornaren a l’ Església, apilaren els bancs, els regaren amb benzina, també ho van fer amb l’altar i hi prengueren foc.
Hores abans, a la tarda, havien preparat una bomba amb intenció de volar el campanar. Per preparar-la anaren a la botiga de la drogueria de Cal Arenas, obligaren a buidar un bidó de 25 quilos de carbur, un cop buit hi col·locaren al seu interior un paquet de cartutxos de dinamita procedent de les que feien servir a les canteres de la fàbrica Asland, el subjectaren amb paper d' embalatge per reomplir els espais i ho van comprimir amb les pròpies mans, després amb un mànec de pic, van fer un forat per deixar passar la metxa i el taparen, el traslladaren a l’ Església i el varen posar sota la pica baptismal; la bomba va explotar durant l’ incendi, però com que el paper no comprimia prou, sols va trencar la part de la pica on hi havia l’aigua de batejar.
Als dos mesos, els membres del Comitè de guerra i alguns Regidors amb vot i veu en el Consistori acordaren enderrocar 1’Església i el campanar, obligaren a treballadors del ram de la construcció -sense cobrar- a fer l’enderroc, a aquests s’hi afegiren alguns voluntaris, i els pagesos que tenien carros de trabuc també foren obligats a traslladar-ne les pedres que anaven traient de les parets al marge esquerra del Ripoll i deixar-les apilades al costat d' un rengle de moreres. El que havia estat l’ Església va quedar en un solar, solar on es podia veure part de 1’enrajolat del terra i una part dels fonaments, ja que de l'anterior edificació també havien estat tretes les rajoles.
QUARTA ESGLÉSIA PARROQUIAL DE MONTCADA
(imatge núm. 7)
A partir del més de febrer del 1939, i fins molts mesos després d' acabada la guerra civil, es va tenir d' habilitar la petita Capella del col·legi de les Germanes Dominiques per poder celebrar les misses. D’ aquesta capella, encara que fou espoliada -l’altar i les imatges- el mes de juliol del 1936, es varen respectar les parets i, tan el col·legi com la nau de la Capella foren confiscats pels membres de la CNT i la FAI per col·locar les dependències dels dos Comitès.
Ben avançat l’any 1939, va començar la construcció d’una església provisional a la mateixa zona on hi havien hagut les tres anteriors; aquesta església es plantejà de manera que no pogués destorbar la construcció d’una de més gran que suplís l’enderrocada al començament de la Guerra Civil.
L' obra d' aquesta església, es va fer amb parets de totxo; material que les set bòbiles existents en aquell moment a Montcada i Reixac varen regalar quasi en la seva totalitat; la teulada es va cobrir amb teules de " fibra ciment", de Rocalla i Uralita, comprades amb un gran descompte de diners; la cimentera Asland va regalar el ciment; la mà d' obra va costar molt poc, els obrers de la construcció, que treballaven al poble, foren obligats per part de 1’Ajuntament a treballar un dia a la setmana de franc; el transport de materials va córrer a càrrec dels mateixos que varen ésser obligats tres anys abans a treure amb els seus carros de trabuc la pedra de l’enderroc de l’ anterior Església, i com aleshores, sense cobrar ni una pesseta.
Per augmentar la capacitat de l’ Església, es col·locaren els confessionaris encastats a la paret sobresortint de la nau per la part que donava a la Plaça. L’entrada a l’ Església, es feu reculada de forma que no podés destorbar la construcció de la que es preveia fer més endavant, la distància de la façana fins el carrer Major era la suficient perquè hi càpigues sobrerament un campanar. Aquesta Església que es va construir de forma provisional, es mantingué en peus fins l’any 1950, any que va ser enderrocada per poder enrajolar la nova que estava acabada de 1’estructura, però faltava la decoració interior, decoració que es va anar fent encara que en part ja estava dedicada al culte des de meitat de l’ esmentat any.
De l‘Església provisional en fou el primer rector Mossèn Pau Faura, capellà que ja havia estat a Montcada en temps de la dictadura de General Primo de Ribera i que l’any 1927 fou expulsat del poble per haver beneït el dia de Sant Antoni, un carro portador d' una gran bandera catalana.
Mossèn Pau fou qui va fer tot allò possible perquè es comencés una nova església; ell pretenia que fos igual o semblant a l’enderrocada el 1936, però l’alcalde i els Regidors de l’Ajuntament, junt amb la comissió formada per un petit grup de montcadencs, decidiren que es construís la que va presentar en plànols 1'arquitecte municipal senyor Serra, en realitat, una mala còpia d’una església del sud de França que el campanar és molt més esvelt que el que ara hi ha.
Traslladat Mossèn Pau a l’església del Carme de Barcelona, destinaren a Montcada a Mossèn Francesc Miquela, capellà que per problemes amb la feligresia varen traslladar a una altra parròquia abans d`estar acabada la nova Església, aleshores destinaren de rector a Montcada a Mossèn Joaquim Castellví, persona molt ben recordada. Per desgràcia tampoc va poder veure acabada totalment la nova Església, doncs va morir el 1956, quan encara faltava per acabar la capella del Santíssim. L'altar d' aquesta la va fer decorar pel pintor montcadenc Joan Capella, essent rector Mossèn Àngel Martínez.
A la paret de la part dreta de l’altar hi podem veure a mossèn Joaquim Castellví, recolzant les seves mans a les espatlles de mossèn Josep Espinasa, agenollat davant d' ell; Mossèn Josep, encara que no nascut a Montcada, hi va viure des de molt petit perquè hi tenia la major part de la seva família, ell fou durant molt anys capellà de l’església del Col·legi de les Germanes Dominiques del carrer Major.
REIXAC
(imatge núm. 8)
El nom de Reixac citat en document de l'any 963 és anomenat entre d' altres "Santi Petri de Rexac", "Villa Pasturano", "terra Sancti Petri" Ipso plano de Reixac etc. Reixac sembla ser un nom personal aplicat a unes terres o dominis.
L' església de Reixac és de construcció romànica, de planta basilical amb dues naus, volta de canó a la nau central i coberta de fusta la lateral, l’ absis principal és quadrat i el septentrional rodó amb planta de ferradura i arc triomfal romànic, això, junt amb detall de marcs i finestres, testimonia un origen pre-romànic (segle IX), l’ absis està orientat a orient i el portal d' entrada del temple, a migdia.
Sant Pere de Reixac esdevingué Parròquia l’any 1028 i fou consagrada el 1048. En l’escriptura és consignada la rodalia que li pertany: "confrontava per la part de llevant, des de Pedra Roja fins a la serra de Canyet; d' aquí a Puig Castellar i amb el riu Besòs; ratlla dreta pel riu Ripoll i cap el torrent de Canalies; passa cap a la serra de Santa Perpetua i fins a Parets delgades; des d' aquest lloc cap a la vall del Forn pel riu Besòs i arriba a Pedra Roja."
La torre del campanar construïda els segles XII i XIII és de dos pisos, el primer de planta quadrada i el segon octagonal amb quatre finestrals.
La primitiva església fou destruïda l’any 1651 durant la guerra dels Segadors. Els soldats castellans la cremaren com a represàlia per haver donat acolliment als "Miquelets" i gent de la terra.
L' ermita fou reconstruïda de nou l’any 1676 i romangué en possessió del monestir de Sant Jeroni de la Murtra fins l’any 1835.
Durant la guerra de la Independència fou cremada novament per les tropes franceses i reconstruïda uns anys després.
L' any 1876 passa a ser de tinència parroquial de Santa Engràcia de Montcada. L' any 1936, el dia 20 de juliol, fou altra vegada saquejada i cremada quedant completament destruïda la capella del Roser, el sepulcre d' alabastre gòtic d' Alamanda de Reixac i la major part de les imatges barroques que hi havien, només se' n salvà el Sant Àngel; també uns anys més tard la Mare de Déu del Roser i una creu de Plata.
L' Església fou restaurada en acabar la guerra civil. La capella del Roser no es va tornar a edificar, en el seu lloc va ocupar l’ actual placeta que hi ha a la sortida d’aquesta església. Fou consagrada de nou el 28 de desembre del 1946.
Miquel Capella i Arenas
(sota, imatge: moment on la regidora de Cultural de l'ajuntament de Montcada i Reixac, lliura
una litografia del seu germà Joan, amb motiu de la donació d'en Miquel Capella de les vuit maquetes realitzades al llarg de la seva vida i dipositades al Museu Municipal Les Maleses.
(foto: Montcada.org)
Nota: Aquest darrer treball d'en Miquel Capella (d.e.p.) va ser amb motiu de voler donar un contingut històric i divulgatiu de les maquetes realitzades per ell mateix i que estan avui exposades al Museu Municipal Les Maleses.
Agraïm al seu fill Josep les facilitats i lliurament d'aquest treball pòstum del seu estimat pare en uns moments tan difícils i dolorosos.
“L’Esguard,”apareix el dia 10 d’octubre de 1931, fins l’any 1934. Publicació catalana de Joventut, posteriorment serà: Publicació del Centre Nacionalista Republicà. Redacció i administració carrer Colon, 7 baixos. Preu: 15 cèntims.
Centre Popular Catalanista adherit. A Lliga Catalana, redacció i administració al carrer Major, 72. Surt a la llum pública de Montcada el mes de juliol de 1933 i tancarà el mes d’abril de 1934, amb el núm. 10. Preu: 15 cèntims
Arriba l’any 1971 i un nou mitjà d’informació local veu la llum pública, és tracta d’una publicació amb format de diari anomenat “NUEVA MONTCADA”, el seu director i promotor és un antic falangista instal.lat al carrer Major (callista). Enrique Blanco Bargallo. L’any 1974 deixa de publicar-se.
Apuntes” portaveu de l’agrupació Sociaslista de Montcada. núm. 1 abril de 1981. Edició mensual: preu 20 pessetes.
“L’Esguard,”apareix el dia 10 d’octubre de 1931, fins l’any 1934. Publicació catalana de Joventut, posteriorment serà: Publicació del Centre Nacionalista Republicà. Redacció i administració carrer Colon, 7 baixos. Preu: 15 cèntims.
Centre Popular Catalanista adherit. A Lliga Catalana, redacció i administració al carrer Major, 72. Surt a la llum pública de Montcada el mes de juliol de 1933 i tancarà el mes d’abril de 1934, amb el núm. 10. Preu: 15 cèntims
Arriba l’any 1971 i un nou mitjà d’informació local veu la llum pública, és tracta d’una publicació amb format de diari anomenat “NUEVA MONTCADA”, el seu director i promotor és un antic falangista instal.lat al carrer Major (callista). Enrique Blanco Bargallo. L’any 1974 deixa de publicar-se.
Apuntes” portaveu de l’agrupació Sociaslista de Montcada. núm. 1 abril de 1981. Edició mensual: preu 20 pessetes.
