Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gratant la memòria històrica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gratant la memòria històrica. Mostrar tots els missatges

02 d’abril 2013

Una Deessa pagana al Turó de Montcada...?


La Deessa Isis abans que la Mare de Déu  del Turó, també dita: Mare de Déu del Castell de Montcada...?
  
Com ja havia apuntat sobre la possibilitat que a  la muntanya del Turó de Montcada hagués estat aposentada en el seu cim o bé un tabernacle,  temple, etc.  dedicat a una divinitat pagana. [1], com per exemple Isis, una divinitat egípcia versemblant a la Mare de Déu de  Montserrat, de cara i cos de color negre, que es mostra   majestàticament asseguda,  amb el seu fill sobre  la seva  falda.

Curiosament he trobat un diari antic  de l'any 1762 [2] que diu textualment això:


"De lo dicho, por insinuacion de las Historias antecedentes, solo pueden convencer, que los Indegetas Españoles, permitieron, que à Osiris, que se fingia Jupiter Sol, se le dedicasen Aras en Monjuìch; y despues à su Muger Isis, en Moncada, à Venus en Vendrell; a Marte Oron, en Martorell, y à la Minerva Pallas en Pallas; mas no convencen, que interiormente creyessen los Indigetas Españoles, y si accion de culto ellos les dieron, no passo los limites  del culto humano, que como à Vice Dioses temporales se debe à los Princiopes, y Reyes."


Dit això, convé aportar uns altres  apunts històrics a cura d'en Jacint Laporta,  que manifesta en l'edició de: "La Ilustració Catalana" [3] I que diu quelcom coincident amb l'anterior, és a dir, això:

"Se suposa que l'església  de Santa Eulàlia ja existia  a les darreries del segle VII i que fou fundada  per Quirze, bisbe de Barcelona, en el lloc  que ocupava  un temple dedicat a Venus..."

Si lliguem aquestes dues manifestacions històriques, cal ara contrastar-les amb el que ens diu el nostre costumista català  en  Joan Amades, concretament en el seu llibre "Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya" [4] .

Amades ens descriu la  relació entre la Mare de Déu de Montcada (Castell) amb una altra imatge bessona i que estava situada a la Boqueria de Barcelona, dient-nos això:

[...] "Aquesta imatge fou trobada entre les terres remogudes per aixecar la muralla de Barcelona, a la Rambla, el segle XIII.
Diuen que havia pertangut a santa Eulàlia, que la va conservar en tot moment fins a l'hora del seu martiri, executat a l'actual Pla de la Boqueria, on la imatge restà abandonada després de traspassada a la seva possessora. Aquesta imatge protegí la santa Patrona de Barcelona en el seu sacrifici. Per la seva intersecció, va caure una nevada  que va servir-li de vestit quan la duien despullada al suplici. També va ser ella la que va fer fugir els guardes que vigilaven el cos de la santa, per tal que els bons cristians poguessin recollir-la d'amagat i donar-li la sagrada sepultura.

No sabem per quin motiu li fou adjudicat el títol de Montcada.

Els veïns del carrer de la Boqueria cada any anàvem col.lectivament a visitar la imatge de la Mare de Déu de Montcada, venerada al turó del mateix nom. Anaven presidits per la imatge del Portal, per tal que les dues imatges es veiessin, puix que, ells deien, eren germanes."

Fins aquí la història o llegenda del fet que a la Boqueria hi havia antigament una petita capelleta amb la Mare de Déu de Montcada,  al mur,  junt a l'entrada del (avui) carrer de la Boqueria.

Conclusions:

La llegenda de la trobada de la Mare de Déu del Turó de Montcada, junt al costum  dels veïns de la Boqueria d'anar amb la seva imatge mariana per visitar l'altra, la del Turó de Montcada, fet que ha estat prou  documentat, la qual cosa possibilita la teoria de l'existència de què a dalt de Turó o bé a la cova, va existir un culte a una Deessa pagana, com podria ser Venus o Isis (pels romans aquesta imatge egípcia era com la Venus), o bé Ceres, etc.    



Ricard Ramos Jiménez


Notes:
[1] Quadern núm. 1 "La Mare de Déu del Turó, era una verge negra ? . Ricard Ramos . desembre 2000.
[2] "Diario Curioso, historico, erudito, y comercial, Publico, y Economico. Editat a Barcelona, carrer Condal, núm. 87 del 3 abril de  l'any 1762".
[3] " La Ilustració Catalana, pàgina 61. Edició  28 de febrer de 1890, núm. 231, any XI." (hemeroteca)
[4] Editorial Selecte – Catalònia  Barcelona 1989.

12 de novembre 2012

1923, PRIMERA OFICINA TELEGRÀFICA A MONTCADA


L'ANY 1923 SENT ALCALDE  TOMÀS RICARD FONT, L'AJUNTAMENT VA OFERIR UN LOCAL AL CARRER CLAVELL PER INSTAL.LAR, LA PRIMERA ESTACIÓ TELEGRÀFICA ELÈCTRICA DE L'ESTAT. ANYS DESPRÉS VA SER TRASLLADADA AL CARRER JAUME,I 


CURIOSITAT:  l'any 1938 el 10 de setembre, l'alcalde Josep  Martí signa en paper oficial un escrit per enviar un telegrama mitjançant el telègraf de Montcada  i adreçat al President de  Generalitat,  amb motiu de l'11 de setembre de 1938, Diada Nacional de Catalunya. Però es va trobar amb una "funcionària" de debò... i  que era l'encarregada de l'oficina local del telègraf, que  li va retornar i negar  l`admissió, doncs,  segons es pot interpretar en la nota manuscrita i signada per Maria Loscos  Sagaseta de Ilursoz,  (imatge de l'esquerra) , aquesta s'acollia amb rigor i d'acord amb el reglament dels operadors i caps d'aquest servei nacional per negar-se inclús en plena guerra civil i al propi alcalde del municipi. És de suposar que aquest escrit li calia escriure'l en el paper oficial de "Telegrafos" i a més a més a mà.  

RICARD RAMOS JIMÉNEZ

19 d’agost 2011

"GRATANT LA MEMÒRIA HISTÒRICA...LA BATALLA DE L'EBRE"



[...] "Els parcs eòlics de la Terra Alta també sostoven la memòria de la Batalla de l'Ebre


Avui llegim al bloc de Manel Zaera que el diari digital Vilaweb es fa ressò de la trobada d'unes restes de soldats de la Batalla de l'Ebre a Horta de Sant Joan. Pel que sembla, les haurien deixat al descobert les màquines excavadores que treballen en la construcció d'un parc eòlic, suposem que a la polèmica central eòlica dels Pesells. L'aparició de restes de soldats a l'enorme camp de batalla de la Terra Alta no ens hauria d'estranyar, fins i tot 70 anys després de la Batalla de l'Ebre, ja que ningú ha fet una recerca sistemàtica de les restes humanes que hi ha a la zona. De fet, tinc entès que només
els vencedors a la Guerra Civil van recuperar els cossos enterrats als cementiris de la comarca, tot traslladant-los després als seus llocs d'origen per fer-los tot tipus de reconeixements i homenatges.

Però ningú s'ha preocupat gaire dels milers de republicans soterrats a fosses comunes o als camps silenciosos de la Terra Alta. També a la Ribera d'Ebre, on hi ha un cementiri de pontoners republicans just a sota d'una pista poliesportiva de Móra d'Ebre, a la vora del riu. Només la lluita contra la massificació eòlica a la comarca ha servit per sostovar una mica la memòria històrica. El més trist, però, és que aquesta advertència de les plataformes ja té uns deu anys, i que durant aquest temps ha continuat la tramitació dels diferents projectes eòlics, en paral·lel a un procés de museïtzació dels espais de la Batalla de l'Ebre que ara ha culminat amb la inauguració del centre 115 Dies, a Corbera d'Ebre. De fet, no s'ha tingut en compte ni la protecció ni la conservació dels vestigis de la Guerra Civil. En realitat, els antics responsables de la museïtzació dels espais de la Batalla de l'Ebre van ser apartats del projecte per l'anterior govern català, entre d'altres qüestions perquè eren crítics amb el model d'implantació eòlica. Per tant, ara s'estan recollint les conseqüències nefastes d'aquella decisió, i de la mateixa manera que s'han desenterrat restes humanes, també haurien pogut aparèixer bombes sense esclatar... Que hi ha restes humanes de fa només 70 anys als camps de la Terra Alta ja ho sabíem, i ara ja no val la pena lamentar-se. Com a mínim, fer els parcs eòlics servirà per desenterrar-les de l'oblit.

Foto: Elies115 " (publicat el 30/juliol de 2008)


Llegit a: amarfanta.blogspot.com/2008/07/els-parcs-elics-sostoven-la-memria-de.html


Nota: Cal recordar que també van morir soldats de Montcada en aquella cruenta batalla. Com exemple, podeu llegir allò que vàrem publicar en aquest bloc, amb data 27/7/2008 (El soldat Antoni Dou Selvas, mort l'any 1938 al front de l'Ebre)

15 de juliol 2011

Antonio Correa Véglison -Governador Civil de Barcelona

Antonio Correa Véglison -Governador Civil de Barcelona (1940-1945)." El gran estraperlista"

Un governador que va visitar Montcada i Reixac quatre vegades. Un exemple representatiu de tota una època: l'Espanya Nacional-Nazista.

[...]"Vengo aquí convencido de que nadie puede oponerse ante mi, ...." .


Amb aquestes paraules, pronunciades el mes de desembre de 1940, Antonio Correa Véglison va començar el discurs de presentació a Barcelona com a nou Governador Civil. Avalat pel "cuñadisimo de Franco" Serrano Suñer, és segurament el personatge polític del franquisme que millor representa l'esperit que volia imposar el nou règim sorgit desprès de la guerra civil. Es tractava de crear una nova Espanya, basada en la fe a Déu, i a l'ordre establert, és a dir, la dictadura. Aquests valors del nou règim, en Correa es va dedicar a fons i amb contundència. Sense contemplacions i sense manies imposava el seu criteri, concretament en l'ordre públic, on va actuar amb una virulència que va alarmar fins i tot a l'alta burgesia barcelonina que l'havia rebut amb satisfacció.

L'estraperlo, la creació de grups paramilitars i espies, marcaren els seus cinc anys de mandat. Malgrat què venia de fora de Catalunya coneixia molt bé de quin peu calçava la burgesia catalana, doncs, també estava emparentat amb els Comillas-Guell, propietaris de les empreses Asland, Companyia Transmediterrània,Tabacs de Filipines, etc. Correa va controlar la distribució i venda dels productes energètics, com el petroli i el carbó (molt escàs en aquell temps) feien d'ell una mena de "virrei" al qual tothom hi tenia d'anar a sol.licitar-li favors. Per una banda aplicava unes quotes que només afavorien a uns quants i per altra banda perseguia amb mà dura els immigrants que en massa arribaven a Barcelona (on els recloïa al camp de concentració d'Horta o bé als pavellons de la Fira de Mostra de Barcelona), així com els captaires i el petit estraperlo, però creava al mateix temps les subdelegacions d'abastament de Barcelona que significava a la practica per fer l'estraperlo a gran escala.

A costa d'una immensa majoria que les van passar "canutes" (fam, miseria, privacions,etc) n'hi va haver d'altres que és van enriquir a Catalunya, entre aquests, ell mateix al ser accionista d'algunes de les empreses que, mira per on, sempre sortien beneficiades. Com a gratitud els grans beneficiats, li van regalar una gran finca rural a Canet de Mar, aquesta operació es va fer a traves d'una "estranya fundació" lligada al Monestir de Poblet, fundació que la van crear alguns industrials, principalment per hisendats agraris els quals van pagar la finca amb la cessió de cinc cèntims per quilo del preu a cobrar dels seus productes (patates, blat,ordi,etc) ,doncs, no tenien cap problema alhora de col.locar els productes en el mercat negre.

Recomano llegir el llibre de l'historiador Javier Tébar "Barcelona, anys blaus", editorial Flor del Vent que detalla àmpliament aquells anys de privacions i repressió política que representa la figura de Correa Véglison, el qual ens ho descriu com un home de pell bruna, cabell curt pentinat amb brillantina, de 36 anys, ultracatòlic, solter, misogin recalcitrant, guerrera blanca o negre, camisa blava, boina vermella i sempre acompanyat del bastó de comandament com a senyal de "ordeno i mando".


(fotografies d'autor desconegut, arxiu Fundació Cultural Montcada)

La derrota del nazisme, amb el qual va mantenir estretes relacions amb l'entramat nazi, fins i tot acabada ja la segona guerra mundial, i la necessitat de canviar per part del règim unit alguna que altra picabaralla pel tema de l'estraperlo amb el Govern de l'Estat, va fer de tot plegat que fos "desterrat" a la província de Girona on va seguir exercint el càrrec de governador Civil .

L'any 1967 va finalitzar la seva carrera política en estar implicat en un afer gris conegut com del " Crédito Popular de Catalunya" entitat financera que va fer fallida, el Tribunal Suprem el va jutjar per un delicte d'estafa.

Les imatges que pengem parlant per si soles. La primera, es veuen uns nens "brazo en alto" amb una vestimenta que ho diu tot, és de l'any 1941 i que pertanyen a la visita que va fer al barri de Collblanc (L'Hospitalet), les altres dues, són d'una de les quatre visites que va realitzar a Montcada i Reixac, concretament al barri de Terra Nostra (aleshores Santa Maria de Montcada) amb motiu de la Festa Major de l'any 1942.

Josep Bacardit Sanllehí

10 d’abril 2011

EN RECORD DE DOS ALCALDES REPUBLICANTS QUE VAN MORIR A L'EXILI.





En els propers mesos aquest blog, una vegada s’hagi completat la recerca documental, es compromet a publicar-ne una bona part de les seves biografies ja que creiem mereixen ser conegudes. Són dos personatges montcadencs que les circumstàncies històriques els van fer protagonistes, jugant un paper rellevant durant la II República i la Guerra Civil. Tant el Dr. Espinasa com el seu amic i farmacèutic Sr. Boix van patir tot un calvari alhora d’exiliar-se fins que finalment van arribar a Mèxic on van poder refer la seva vida. Durant el seu exili van ser uns importants activistes culturals , deixant molts treballs escrits, sobre temes científics de medicina i química, així com col.laboracions i opinions en correspondència a l’activitat de tota la colònia de republicans catalans i espanyols que van viure a l’Amèrica Llatina .


El destí va fer que morissin a Mèxic durant la primera dècada dels anys 1960, sense poder veure realitzat el seu més preuat desig: tornar a la terra catalana que tant estimaven...


Josep Bacardit i Sanllehi
Ricard Ramos i Jimenez


Nota: Aquesta imatge ens ha estat facilitada per la senyora Núria Trigo Boix ( néta del farmacèutic Sr. Boix) que viu a Mèxic D.F.

17 de juliol 2010

LA HISTÒRIA ES REPETEIX...

La pancarta és de l'any 1932 o....també del 2010 ?......

(FOTO: Les Rambles l'any 1932 autor desconegut)

10 de juliol 2010

DOCUMENTS....GRATANT LA MEMÒRIA HISTÒRICA

Aquest pamflet circulava per l’Espanya de l’any 1932 (època on es discutia l’Estatut de Catalunya). Vist el mateix, no hi ha dubte que anem enrere, doncs, aquest és de rabiosa actualitat.



Poques paraules per entendre de que anava aquest "vale" del Comité de Defensa de la Ciutat de Toledo (Guerra Civil del 1936).

PD/ Aquests documents ens ho ha fet arribar una bona amiga d'aquest bloc. Moltes gràcies

06 de juny 2009

REIXAC - LA CREU DE TERME



Les creus de terme.

Des del segle XI, la creu, més o menys monumental, va unida a les promulgacions de la Pau i la treva de Déu, situada al peu del camí, o bé a les cruïlles, o també al límit d’un terme, per a protegir els béns i les persones dels vianants i els perseguits que es refugiaran al seu redós, acollint-se al dret eclesiàstic d’asil.

(esquerra: dibuix i projecte de l'artista Walter Cots)


Reixac, una autèntica joia del romànic, on hi ha constància documental que ja era parròquia l’any 1028, si bé el segle X o més antigament , a 3 d’agost de 992 hi hagué un testament sacramental de Barceló, prevere, jurant damunt de l’altar de Sant Joan Baptista de Sant Pere de Reixac.

Segons l’acta de consagració feta pel senyor Bisbe de Barcelona Gislibert, en 28 desembre 1048, la demarcació parroquial venia compresa pels següents termes: “Pedra Rogenca, serra del Canyet, Puig Castellar, rius Besòs i Ripoll, davant de l’església de Sant Esteve, calçada romana, torrent de Canalilles, serra de l’església de Santa Perpetua, Parets Delgades, vall del mateix forn, riu Besòs i cap a la muntanya fins a la Pedra Rogenca “


(antiga postal de Reixac dels anys 60-70, on es pot veure l'actual creu de terme donació de la família Aguirre i segons treball artístic d'en Walter Cots) Fons fotogràfic R.Ramos

LA CREU DE TERME DE REIXAC

De la primitiva creu que estava situada al camí de Reixac, molt a prop de l’església de Sant Pere, no tenim informació documental que ens pugui apropar a la seva descripció artística i simbòlica, així com la seva antiguitat. Sabem que l’any que esclatà la Guerra Incivil...va ser destruïda (escapçada) com demostra la fotografia de la dreta, feta l’any 1937. Posteriorment acabada la confrontació bèl·lica una família pietosa i resident a Montcada, va oferir al Mossèn i tinent de Sant Pere de Reixac, una creu de terme, segons un document adreçat al Bisbe de Barcelona, l’any 1949, i que us transcrivim:

El infrascrito Cura Teniente de San Pedro de Reixac, oficialato de Barcelona, a V.E.R., con el debido respeto tiene el honor de exponer:

Que habiendo ofrecido la piadosa familia Aguirre de esta ciudad una hermosa cruz de término construida por el artista don Walter Cots Figuerola, cuyo dibujo acompaña, en substitución de la que se destruyó en la pasada guerra, a V.E.R.

Suplica se digne aceptarla y bendecirla en la fecha que sea de su mayor agrado y para honor de Dios y satisfacción de esta humilde feligresía.

Es gracia que el recurrente desea merecer de V.E.R cuya vida Dios guarde muchos años.
Barcelona, San Pedro de Reixac, 27 de septiembre de 1949”.

signatura de: " Red. Mossèn Trinidad Prat "

segell de la parròquia de Reixac



Ricard Ramos

Josep Bacardit


Plànol (segle XVIII) del terme parroquial de Reixac (Arxiu de la Corona d'Aragó)

Notes:
Fons documentals: Arxiu del Bisbat de Barcelona (parròquies)
Arxiu de la Corona d'Aragó
Fotografia: autor desconegut, Fons fotogràfic R.Ramos