EL REC COMTAL I QUELCOM MÉS...

PREÀMBUL

Les aigües, descripció del paisatge del Turó, els rius i les rieres.
Un viatger de l’època de la "Il·lustració", anomenat Francisco de Zamora va relatar una excursió realitzada al turó de Montcada, concretament el dia 2 de desembre de 1787, un relat que descriu amb bastant detall el tema principal del nostre treball, i deia entre altres coses, això:

"Desde lo alto de la de ermita se descubre muy grande porción de tierra hasta las montañas de Berga y de Nuria, que como entonces se hallaban cubiertas de nieve aumentaban la hermosura de la vista.
Descúbrese también todo lo que se ella el Vallès, cortado por una multitud de rieras que, sin embargo de estar a la sazón todas secas, parecían que llevaban una porción de agua muy extendida, causando esta apariencia la multitud de arenas muy lavadas que quedan en la madre de ellas. Todas estas rieras, que son un número dieciocho o veinte, vienen a parar al Besòs, de modo que me aseguró el ermitaño que cuando hay grandes lluvias es tal el ruido y la abundancia de agua que se ve extendida por todo Vallès que parece va a inundarlo todo. En Efecto, el territorio del Vallès parece infinito como estas inundaciones, cuya causa y remedios merecen un examen muy serio del gobierno.
Por consecuencia se supone que desde esta eminencia se ve una multitud de pueblos y caserías, lo cual, junto a que también se descubre una grandísima porción de marina, le hacen a uno no saberse apartar de este sitio....."

(imatge: El Rec Comtal al seu pas per Sant Andreu -Barcelona)

El comentarista del segle XVIII ens descriu amb detall unes dades prou significatives quan descriu, per boca de l’ermità, que aquesta quantitat d’aigua i en èpoques d’inundacions, són realment significatives i sembla que tot el Vallès quedi a mercè d’aquest ric element: l’aigua.

Aquestes inundacions són recollides en diferents cròniques de l’època i en els Dietaris de l’Antic Consell de Barcelona, la qual cosa ens fa pensar en un altre fet que ho hem pogut saber a traves de l’obra de l’investigador americà John C.Shideler, "Els Montcada-Una família de nobles catalans a l’edat mitjana (1000-1230), on cita l’existència d’una illa al peu del Besós, concretament es diu entre altres coses, això:

"...els senyors de Montcada especificaven en algunes transaccions a quina parròquia era delmable un tros de terra. Aparentment, aquests drets de la senyoria eren prou comuns per tal que l’abadessa del convent de Sant Pere de les Puelles no presentés cap objecció, l’any 1145 , a un bescanvi d’alous amb Guillem Ramon que incloïa llurs delmes. Això era avantatjós per a ella, perquè, encara que els delmes recaptats a l’alou de Guillem Ramon anirien a parar a ell, ja fos directament o mitjançant l’església de Santa Engràcia, dels Montcada, els que ella recollís al seu alou de l’Illa del Besós, al peu de Montcada, presumiblement anirien de forma directa als cofres del convent, a Barcelona..."

Aquesta Illa en el riu Besós, al peu del castell de Montcada, ens fa suposar que l’església de Santa Engràcia hauria estat situat en la mateixa illa o ben a prop, on les periòdiques, amb freqüents riuades, haurien estat la causa principal per fer desaparèixer de manera progressiva, aquest tros de terra (illa) dintre del curs fluvial del Besós. Possiblement i atès les continues avingudes d’aigua, va fer aconsellable el trasllat definitiu –datat al segle XIV- de la imatge d’aquesta santa al nucli de la població, on ara es troba la parròquia de Santa Engràcia. És una teoria, però que té certa lògica si lliguem tots aquestes dades i fets.

El relat d’aquest incansable viatger del segle XVIII, i que ja ho vàrem publicar en anterior edició de "Quaderns", ho hem portat novament aquí per remarcar la importància de les aigües del "Vallès" al seu pas per Montcada. Aquesta abundant confluència d’aigües ha significat riquesa, disputes i molts plets per posseir-les de manera natural, i desprès per mitjà de captacions, com veurem, a través de les seves riques i abundoses capes freàtiques, com el Rec Comtal, protagonista principal d’aquest recull d’història local i que avui portem aquí.

L’Aigua element de disputa i controvèrsia.

INTRODUCCIÓ

Aquesta infraestructura hidràulica és mil·lenària. No se sap del cert quan es va construir, però ja apareix documentada al segle XI. Sembla que es va aprofitar part del traçat de l'antic aqüeducte romà, que ja no es feia servir i estava abandonat, i que havia portat l'aigua del Besòs, a l'alçada de Montcada, fins a la "Colonia lulia Augusta Faventia Paterna Barcino," es a dir, Barcelona.

Deixant de banda l’origen romà, aquest canal va ser construït sota el mandat del comte de Barcelona Mir, el segle X. Fins el segle XVIII va proporcionar enèrgica hidràulica a 13 molins, 10 d’ells, fariners, tanmateix va regar terrenys de Sant Andreu del Palomar i les Hortes de Porta Nova, a més de determinats treballs artesanals que utilitzaven aquestes aigües, com: el tèxtil, o el cuir. Al llarg del segle XVIII els aprofitaments, durant aquest segle, seran intensos i molt ampliats, doncs, calia el subministrament d’aquest primer element a la sempre creixent demanda d’aigua de la ciutat de Barcelona.

Cronologia resumida sobre la història dels fets bèl·lics, civils, etc. durant el segle XIX i els primers anys del nou segle (XX) relacionats amb el Rec Comtal i les aigües del Besós.

Així, l’any 1703 comença per primera vegada el subministrament i utilització d’aquest canal com a recurs de subministrament d’aigua a la ciutat de Barcelona. Es va construir un conducte que desviava de la sèquia un cert cabdal per regar els arbres de la Rambla. El barri del Rabal va ser el primer nucli, dintre de Barcelona, que va tenir fonts publiques i propvinents de Montcada.

També d’aquest primer aprofitament d’aquestes aigües, es va aprofitar un altre barri en constant expansió demogràfica: Sant Pere. Aviat aquesta primera canalització des de Montcada a Barcelona representà un nou impuls per permetre el regatge dels conreus i va facilitar la instal·lació d’un bon nombre de fàbriques i prats d’indianes en facilitar l’accés a l’aigua necessària per l’operació de peces tèxtils.

L’any 1778 es porta a terme l’obertura de la primera mina, prop del punt d’unió del riu Besós i el seu afluent, El Ripoll.

L’any 1803, per primera vegada, una filadora mecànica es mou per energia hidràulica del Rec Comtal.

L’exercit francès envaeix Catalunya i Espanya, 1808.
El general francès Maurici Mautieu, va fer construir una bateria, junt a la Sèquia Comtal en el puig de Jorba. També es va fortificar l’ermita de la Mare de Déu de Montcada, d’aquesta manera va protegir aquest nervi hidràulic dels atacs dels guerrillers, com el famós Josep Manso, que l’any 1811 va trencar una vora de la sèquia en el punt anomenat de les Licorellas i amb aquest fet va tallar el subministrament d’aigua a la ciutat de Barcelona.

L’any 1814 els francesos marxen d’Espanya, i l’exercit espanyol va entrar a Barcelona el 29 de maig. L’intendent Francisco de Oteyzava prendré possessió dels molins i la Sèquia Comtal.

Durant la invasió francesa, en el darrer any de la guerra, els francesos havien destruït els molins de Cordellas, del Comendator i Dormidor; l’any 1816 el molí Dormitor va ser reedificat amb els materials de la resta de molins destruïts i el marqués de Cordellas va obtenir del Rei Ferran VII, reconstruir el seu.

L’any 1815 El capità general, marqués de Campo Sagrado, pren mesures (noves) per l’ampliació de la mina de Montcada, i que arribaria a subministrar 800 plumes d’aigua.

L’any 1817 és un any de sequera i Barcelona, una altra vegada pateix set.

El consum d’aigua l’any 1826 era de 6.000 metres cúbics diaris. Aquest cabdal era subministrat pel canal del Llobregat (canal de la Infanta Doña Luisa Carlota), també de diferents pous de la ciutat i fonts naturals procedents del Collserola. La Sèquia Comtal deixa d’utilitzar-se per beure, doncs, les seves aigües eren brutes i pudents, així com molts pous.

Sobre aquest any (1826) es van obrir noves fonts urbanes, atès que la demanda dels barcelonins, sempre anava en augment, com Sant Pere, Sant Agustí Vell, Comte de l’Asalt, Boqueria, Travessera de Gràcia i algunes més en el barri de la Barceloneta.

Un total de 548 fonts públiques subministraven aigua als barcelonins a principis del segle passat.
Imatge F: Dones de l’època, omplint els càntirs a la font de Canaletes (Barcelona). Quan es van destruir les muralles, es va instal.lar aquesta font, més moderna que l’anterior (segle XVI), i amb aigua procedent de la mina de Montcada. L’actual font data del segle XIX.

Cal esmentar que d’acord amb la Constitució de 1820, la Sèquia Comtal, molins i demés, van ser incorporats l’erari públic. L’ajuntament de Barcelona, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar, varen acordar prolongar la mina de Montcada. Per contra aquest projecte no es va portar a terme, doncs, el comissionat del patrimoni públic no va donar el seu consentiment, per motius de la titularitat de la propietat.

Aquest mateix any, el comissionat Don Jaime Domínguez va donar permís per la reedificació del molí del "Comendador" , però aquest va quedar paralitzat pel bloqueig que va patir Barcelona, en l’any 1823 per part de: " Cien mil hijos de San Luís".

Abolida la constitució a finals de 1823, l’intendent "·Don Vicente Frígola " va quedar encarregat de l’administració dels molins reals i de la Sèquia Comtal.

La sequera de l’any 1822 fa que l’Ajuntament barceloní proposa la construcció d’un nou braç de la mina situada a prop de Montcada que unint als brolladors que ja rebia la sèquia, augmentés el cabdal. Aquesta obra finalitza el 29 de setembre de 1822.

L’any 1823 Es cobreix l’obertura de la sèquia per iniciativa municipal (Barcelona), doncs, una porció d’aquesta estava al descobert, concretament en les basses del molí de Sant Pere.

El dia 27 de setembre de 1824 el rei Ferran VII concedeix a Barcelona pel seu abastament d’aigua, 900 plumes de la mina de Montcada a més de les 800 que ja tenia concedides i d’unes altres (500 plomes). Un desacord entre els usuaris sobre el repartiment, es fixarà un nou repartiment per una convecció transaccional

Una nota apareguda el dia 13 de desembre de 1824 al Diari de Barcelona,. Permet apreciar la marxa de la construcció de l’aqüeducte situat a la boca de la mina a prop del poble de Montcada, fins la part més elevada del punt anomenat "Purgatori" i des de l’últim punt a la via de Tapioles (210.000 totxos grans, 50 quintals de cal diaris i 14 carretades diàries de sorra de la més neta i millor del riu Besós i no d’una altra part..)

Noves obres entre 1824 i 1825 succeeixen per la sempre demanda de més aigua. Obres com la prolongació de l’aqüeducte, així com simultàniament de dues millores més, la primera des del petit torrent veí a la riera de Tapioles, fins el pont immediat a la torre anomenada de Baró (Torre Baró) i la segona des d’aquest punt fins la capella de la Trinitat.

L’any 1842, una assemblea general d’usuaris elaborà un reglament per la utilització de les aigües de Montcada i es constitueix una comissió directiva encarregada de l’administració del canal. Quedava, doncs, constituïda la Societat de propietaris interessats en el Rec Comtal.

(imatge A: Segell de la Junta directiva de la sèquia Comtal)

El 15 d’agost de 1878, s’inaugura un pou situat a Montcada que donava 2.800 plumes d’aigua.

L’any següent, és van obrir dos pous nous amb l’ús innovador de potents màquines elevadores, que van ser solemnement inaugurades. Un diari humorístic de l’època, "l’Esquella" el 23 d’agost de 1879 escrivia això:

"Quins pous los de Montcada ¡ y com rajavan!
Això succehia ‘l dia de l’inaguració, aquell dia felís en què l’orquestra municipal tocava valsos y americanas y què un delegat del bisbe, perquè l’aygua dels pous no fes mal a ningú, hi barrejava uns quans esquitxos d’aygua beneyta"
¡Bé corria l’aygua aquell dia¡
Pero més corria el Burdeus y el Champany, com per demostrar que si l’aygua es bona per veure, no hi ha per "beure" res com l’aixarop de pampol.
Y ‘l senyor Fontrodona, ab aquella fatxa de heliogábalo que l’hi han donat la naturalesa y dugas rifas grossas de Madrit, se passejava de un costat al altre de la taula, brindaba dugas a tres vegades, tocava la barbeta als seus amics, y pompós y replé, en aquella festa del aygua y vi, semblava ‘l rey de las ayguas"

Dibuix del periòdic satíric "Lo Nunci" l’any 1978. Una figura al·legòrica de Barcelona comentava amb pessimisme, junt al pou de Montcada,: " Sempre em vaig pensar que d’aquest pou no n’eixiria més que el "champagne" que es van beure el primer dia"

Des de 1826 a 1879 Barcelona té com a principal recurs d’abastament d’aigua l’aqüeducte del Besós. A partir de la dècada dels vuitanta, el municipi explotaria també tres nous pous oberts al marge del riu, prop de la mina de Montcada.

El cas i poc conegut litigi, entre el "Sindicato de la Mina y Acequia de Santa Coloma de Gramanet, San Adrián de Besós y Badalona" i L’Ajuntament de Barcelona. Aquest sindicat ho formàvem veïns i terratinents d’aquestes tres poblacions veïnes que defensaven llurs interessos a través de la necessitat continuar regant els seus cultius, amb un cabdal d’aigua xifrada en 276 mojadas.

L’any 1911 es publica una sentència del Jutge de Sabadell contra l’Ajuntament de Barcelona i l’esmentat sindicat, i es diu, entre altres, això:

"desde remotos tiempos habian obtenido permíso para conducir y aprovechar las aguas subterráneas del álveo del rio Besós en el lugar denominado el "Putchet" (es refereix als drets històrics d’aquest Sindicat de la Mina i la Sèquia de Santa Coloma, Sant Adrià i Badalona)

A la dreta: Plànol de la Mina de Santa Coloma (any 1911)

Una mina i concessió que arranquen des de l’any 1815, explotació concedida pel Real Patrimoni, és a dir, una concessió molt més antiga i legalment reconeguda. Per contra, l’Ajuntament de Barcelona, s’apropia de la captació i ús de les aigües del Besós, sense tenir plena titularitat, domini ni permisos per realitzar aquestes continues captacions d’aigües tant de les aigües superficials com de les freàtiques.

Un llarg Contenciós s’inicia, per part dels afectats, contra l’ajuntament de Barcelona, que durant els anys 1877 al 1878, sense cap permís, va obrir tres nous pous de captació a pocs metres de la llera del riu Besós, a l’alçada del turonet anomenat "Putchet" a banda dreta del curs d’aquest riu, instal.lant un innovador i modern sistema d’extracció hidràulica a traves de dos potents màquines de vapor marca "Alexander" de 30 cavalls de potencia cadascuna, i quatre bombes d’absorció, tot aquest potencial mecànic podia elevar i extreure uns 19.000 metres cúbics diaris d’aigua.

Finalment, l’any 1911 la justícia dóna la raó als regants i propietaris de la banda esquerra del riu: Badalona, Sant Adrià i Santa Coloma de Gramenet que ja hem esmentat més amunt.

El 24 d’octubre de 1914 comença l’epidèmia de tifus a causa del mal estat de l'aigua. Es clausuren les fonts públiques de les aigües provinents de Montcada. Les autoritats municipals de Barcelona, ordenen tancar l’aqüeducte, que serà substituït, amb posterioritat l’any 1918, per un altre conducte amb majors garanties de salubritat.

A la dreta: dibuix satíric de "l’Esquella de la Torratxa." )

El dia 23 de novembre d’aquest mateix any, s’instal.la una nova font d’aigua de Montcada a la plaça de Catalunya, per demostrar als barcelonins que havia acabat l’epidèmia. Finalitzada aquesta, es comptabilitzen la mort de 2.036 persones, víctimes de la febre tifoide.

Imatge de l'esquerra: foto de la Font de la plaça de Catalunya, on figurava el nom de Montcada ( any 1915)

Ja en època més propera, l’any 1962, amb ocasió de les riuades del Vallès el mes de setembre i de la gran nevada de desembre, la Central d'aigües de Montcada, de propietat de l’ajuntament de Barcelona, va permetre el subministrament d’un sector molt important de la població.

Les aigües de Montcada encara, però, serien consumides per la població barcelonina fins l’any 1987

Ricard Ramos Jiménez

(Nota: per veure les imatges més grans "clica" sobre les mateixes)

Bibliografia consultada:

-Diferents edicions del Diari de Barcelona.

-"Los Pozos de Moncada" memòria del Sindicato de la Mina de Santa Coloma de Gramanet, San Adrián del Besós y Badalona. Barcelona any 1911.

-"Historia del Abastecimiento de Aguas de Barcelona" Dr. Pedro Voltes Bou. Editat per SGDAB,SA . Barcelona 1966.

-"El Rec Comtal" (1822 – 1879) Manel Martin Pascual. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Barcelona 1999.

-Gaceta Municipal de Barcelona "Aprovechamiento del Caudal de agua de los alumbramientos de propiedad del excelentisimo Ayuntamiento, situados en el termino municipal de Moncada" (any 1915).

-"Les Aygues de Barcelona-Montcada. Ilustració Catalana – Edició Popular núm. 757 de 16 de desembre de 1917.

-"Els Montcada: Una família de nobles catalans a l’edat mitjana 1000-1230" John C. Shideler. Edicions 62 . BCN 1987.

-Francisco Zamora: "Historia de los viajes hechos por Cataluña" 1787 (Biblioteca Nacional de Catalunya).