"75 ANYS DEL FINAL DE LA GUERRA"

LA SALA D'ACTES DEL CENTRE CULTURAL DE RIPOLLET ESTÀ SITUAT A LA RAMBLA SANT JORDI, NÚMERO 2-4

Gossos abandonats.

Vull recordar un fet que va succeir a Montcada el 29 de maig de 1989 que va originar sobre la qüestió  tot un debat en els  mitjans  de comunicació.  

Com sempre passa cada any , l’estiu arriba i amb l’estiu l’evidència que tenim gent “salvatge” entre nosaltres. Em refereixo al fet reiterat d’abandonar el gos que els ha  fet companyia tot l’any o bé els ha entretingut les criatures. Posseir un animal de companyia   es un acte voluntari (ningú està obligat  a fer-ho), i per tant  quan es  fa s’adquireix una  servitud envers l’animal i al mateix temps una responsabilitat  amb la societat a la que pertany.  Sense generalitzar , ja que no seria just, sembla que alguns s’obliden de complir amb el deure  que van adquirir.  

 Recordem , com exemple , els fets que van passar a Montcada:

La noticia es titulava així ( en fem una síntesi) :

29 de maig de 1989. “  A trets pels carrers de Montcada . Una gossada assilvestrada va matar 64 ovelles a una granja de Montcada i Reixac”.

“La gossada salvatge la formaven gossos de raça , entre ells dos pastors alemanys que haurien  estat abandonats  i que  amb el pas del temps van tenir  descendència formant la seva pròpia “ jauria”  . Van  créixer llavors amb el més pur instint animal.  La seva zona d’operacions es movia per les  rodalies de Can Pomada, Mas Duran , Mas Rampinyo i Ripollet  a on ja havien donat signes de la seva perillositat. A la matinada dels dilluns dia 29    van assetjar la granja  d’ovelles  propietat de Tomàs Sánchez  ,matant a 64 d’elles . Els danys van ser valorats en gairebé 700.000 pessetes .    Els veïns de la zona van ser alertats del perill i es va organitzar una batuda,  i segons fonts  policials de Montcada van ser abatuts  tres d’ells i un altre va fugir ferit, posteriorment fou localitzat i també mort a trets. Malgrat que oficialment s’ha dit  que el perill havia desaparegut   encara pot haver-hi un o dos gossos més lliures,  i la policia junt amb  alguns veïns continuen fent batudes per la zona.

D’altra banda , el fet que s’hagi matat els gossos a trets al nucli urbà  ( uns dels gossos es va localitzar dins d’una fusteria i va ser mort al carrer) també va suscitar la seva polèmica ja que va representar un perill potencials  pels veïns .”  (1)

La Societat Protectora d’Animals publica regularment informes sobre la qüestió   , entre altres  en destaca  ( només a la ciutat de Barcelona )  el fet que s’abandonen més 20.000 animals de companyia ( principalment gossos i gats) i  aquesta irresponsabilitat i insensibilitat dels seus “propietaris” te les seves conseqüències  . Segons aquesta societat  es reben més de 1400 denuncies a l’any que fan referencia als abandonaments i accidents de tota índole   produïts per aquests  animals de companyia  que al trobar-se abandonats es buscant la vida pel seu compte  .  

El fet que va passar l’any 1989 a Montcada va originar durant uns dies un debat a la premsa, radio i TV  sobre que s’havia de fer a fi de conscienciar  la societat d’aquest reiterat cas . La Generalitat de Catalunya  va legislar sobre la matèria i entre altres qüestions es va parlar de l’obligació de comprar l’animal  només a les botigues autoritzades i al mateix temps “tatuar “ els gossos com primera mesura per evitar els abandonaments , ja que així serien localitzats els seus propietaris a fi que assumissin la seva responsabilitat .  Malgrat que la llei catalana sobre tinència d’animals de companyia sigui de les més modernes que existeixen sobre la matèria , Catalunya és la comunitat que encapçala el “ranking” d’abandonaments , l’ultima xifra ( creix any rere any)  coneguda es de l’any 2010  que situa un total d’abandonaments  de 5.588 gats i 16.486 gossos.  Els motius més freqüents  que mouen a un propietari a fer-ho son els següents :  Canvi de domicili, embaràs, mal comportament de l’animal  i els últims anys s’ha detectat també ( malgrat que ningú ho vol reconèixer) els efectes de la crisi econòmica ( atur,deutes,  etc).

Preparem-nos per rebre com cada any la campanya de sensibilització  “ Ell mai ho faria, no l’abandonis ”  . Eslògan que malauradament alguns que tenen animals de companyia no  tenen en compte. 

(1). Publicat el 2 de juny de 1989 al diari Avui.

JOSEP  BACARDIT  I  SANLLEHÍ

Gràcies, gràcies i gràcies...!

(foto de Fidel Casajuana)

A tots aquells lectors que s’han acostat a la “paradeta” de la Fundació el dia de Sant Jordi. Als medis de comunicació de Montcada Radio a les web’s : Memòria d’un poble, el Mas Rampinyo i  La Veu de Montcada.

També a tots aquells/lles que vam fer-nos costat el dia 10 d’abril amb motiu de la presentació del llibre a l’auditori municipal (ple de gom a gom). No volem esmentar cap nom, doncs, ben segur que ens deixaríem a moltes persones. Per nosaltres han estat uns dies d’emoció poder conversar amb familiars que han estat protagonistes d’una i altra banda. Hem volgut escoltar a tothom, doncs, el més positiu de la festivitat de Sant Jordi ha estat el contacte amb  les persones,  poder-nos comunicar amb tots els que s’han acostat a la parada….  interessats pels fets sobre la Guerra Civil a Montcada.

Rebeu tots i totes el nostre agraïment personal.

També,especialment, a la Fundació Cultural Montcada per fer possible l'edició de 400 exemplars.

Josep Bacardit Sanllehí i

Ricard Ramos  Jiménez

DIA 10 D'ABRIL A LES 19:30 H. AUDITORI MUNICIPAL

PRESENTACIÓ D’UN LLIBRE QUE APORTA MOLTES DADES I FETS QUE A BEN SEGUR INTERESSARÀ A MOLTES PERSONES

LA FUNDACIÓ CULTURAL MONTCADA TÉ LA SATISFACCIÓ D’ANUNCIAR-VOS L’EDICIÓ D’AQUEST NOU LLIBRE DE 288 PAGINES, ON EN RICARD RAMOS I JOSEP BACARDIT, HAN REALITZAT UN VERITABLE TREBALL D’INVESTIGACIÓ SOBRE ELS FETS DE LA GUERRA CIVIL A MONTCADA I ELS LLARGS ANYS DE LA POSTGUERRA.

UN TREBALL QUE COMPLEIX AMB ALLÒ DE DIVULGAR I RECUPERAR LA  NOSTRA MEMÒRIA COL.LECTIVA.

“….[El relat d'aquest trist episodi és molt dur, i malgrat que ja han passat 78 anys som conscients que encara avui pot despertar o ferir sensibilitats en moltes persones en què els sentiments viscuts durant la guerra continuen latents. Però la veritat, per molt mal que ens faci el cor, és la que és. Es tracta, simplement, de saber què va passar i d'aprendre de les experiències viscudes per tal de no repetir mai més els mateixos errors...]   (Els autors)

Editar

Ajuntament de Montcada i Reixac , any 1964. Oferta de l’administració pública per a cobrir la vacant d’un Guardia Urbà.

Ser addicte al règim  era  un requisit  ,entre altres , que calia tenir per a poder participar a la convocatòria.
 

Eren altres temps  que convé de quan en quan recordar.

Copia literal del BOE ( Boletin Oficial del Estado)  núm. 257 de 29 d’Octubre de 1964: 

 No tenim constància fefaent de qui va ser l’afortunat que  guanyar  el lloc de treball. Eren, com em dit abans uns altres temps  . La convocatòria va coincidir amb una ordre(1) enviada directament a tots els Ajuntaments  a la que, entre altres coses,  es proposava un augment de sou dels funcionaris públics que en línies generals ( i més concretament els policies locals) estaven mal retribuïts . El règim volia demostrar que “ España va bien”  i que calia posar fi  a una irregularitat que es produïa i que era tolerada per les autoritats locals  on molts d’aquells guàrdies locals es veien obligats a buscar-se la vida com podien, majoritàriament una bona part tenia un treball complementari  fora de l’Ajuntament.   Per a situar l’època   i el que passava cal recordar  que per Nadal  molts d’aquells empleats públics rebien el seu “aguinaldo particular” . Tots els que tinguin més de 50 anys  recordaran  aquelles targetes que els encarregats de netejar els carrers ( popularment  “escombriaires”)o carters  passaven per totes les cases desitjant-nos unes bones  festes , així com  els obsequis ( com demostra la imatge) que s’entregaven als guàrdies urbans.

 

 (Imatge actual de policia local)

 Com dada complementaria  recordem  que a l’any 1964  la plantilla de guàrdies locals era composta per 1 Sergent, 2 caporals i 15 guàrdies . El sou mitja d’un guàrdia  ( s’entén sense exercir càrrec de comandament)  era d’unes 30.000 ptes a l’any (2). L’any 1965 van veure  augmentat el seu sou  ( inclou tots els complements) en quasi un 50%. L’única contrapartida va ser que la plantilla es va reduir amb 5 números menys , passant de 15 a 10 les places  que s’anomenaven fixes .  La reducció  de 5 treballadors es va produir majoritàriament  per  jubilacions  cosa que va obligar a l’Ajuntament  a cobrir les baixes  amb noves contractacions de caràcter temporal  ( amb un sou més baix) que inevitablement al caps d’uns anys  passava de lloc de treball temporal a fixe ,  degut a les regularitzacions  i adaptació de la plantilla a les noves necessitats que es produïen per l’augment de la població.  

 

(1)     Ordre del Ministeri de la Governació . Direcció General d’Administració Local. Núm. 3 , referencia 27.386 , Secció 1 de 25 de juny de 1964. (L’ordre deixava a criteri de l’Ajuntament la seva aplicació voluntària a partir d’aquell dia i  que en tot cas aquesta aplicació   no podia superar  la data   1 de gener de 1965)

(2)     El sou mig d’un peó de l’Aismalibar era d’unes 48/50.000 ptes a l’any. 

JOSEP  BACARDIT  SANLLEHI.

ANY 1927. MULTES A COMERCIANTS

La “picaresca” sobre  el pes , preus o qualitat dels aliments es “més vell que l’anar a peu” .

Per molt que les administracions al llarg dels  temps   han intentat controlar mitjançant lleis   i tot un reguitzell  de normatives  sancionadores ,  no han pogut acabat mai del tot  amb el problema .  L’enginy  d’alguns  ràpidament trobava la forma  com saltar-se aquest controls ( feta la llei feta la trampa) i sant tornem-hi  a ensarronar  amb els preus  , el pes  o  enganyar fent passar una cosa per altra, fet conegut   com “ donar ( o vendre) gat per llebre”. 

 Tot i que en períodes  les autoritats volguessin controlar els preus ( sobre tot en temps de la fam)  no hi havia res a fer,   ja que els botiguers o comerciants  feien el que fos  a fi d’evitar la venda del producte  a preus que hi podrien perdre diners  , em ve a la memòria  el cas( relativament fa poques dècades)  de quan el govern , malgrat l’augment preu del blat , va prohibir la pujada  de la barra de pa . Sí ,  efectivament,  la barra  va mantenir  el mateix preu anterior , però ,  en lloc d’un quilo pesava 900 grams.  Quantes vegades hem cregut que menjàvem  “llenguado” quan era “fletan” el que ens servien , per no dir  el cas de les  maduixes  quan generalment  són maduixots. 

 Com exemple d’un dels molts casos que ens recorden aquestes “picaresques “ ,n’hem recuperat un de Montcada i Reixac . Va ser publicat per  “ La Publicitat” el 11 de setembre de 1927 (1): 

 Ara  , en comparació ,   existeix un més i rigorós control ,  però,   l’Agencia Catalana del Consum ( organisme que te la competència) encara  ha de seguir imposant multes  al descobrir  que  alguns articles no compleixen  el que està anunciat a les seves etiquetes  tant pel que fa a productes  envasats  com a  la venda a granel. 

(1)   Nota complementaria :  Aquelles multes van estar originades arran d’unes inspeccions que la Junta de Proveïments  de la Diputació va fer a la comarca del Vallès. En honor a la veritat s’ha de deixar constància  que  la nostra població va ser  una de les menys sancionades en comparació  amb la resta de pobles com  Sabadell  que encapçalava la llista amb 72 multes , seguit de Terrassa amb 63 , les 18 de Cerdanyola o Ripollet amb 17 . En aquella època els Ajuntaments tenien l’obligació de disposar  dels  corresponents  pesos i mesures oficials  els quals en podien fer us qualsevol persona que ho  sol·licitava  a fi de presentar la denuncia, cosa que per cert  era  un fet  no massa habitual. 

JOSEP BACARDIT I  SANLLEHÍ

82 è ANIVERSARI DE LA II REPÚBLICA ESPANYOLA

15/4/1931. Manifestació popular d'adhesió a la República. Rbla de Santa Mònica (foto-Josep Maria Segarra (atribuïda). Publicació Ajuntament de Barcelona - Arxiu històric de la Ciutat -arxiu fotogràfic

La Segona República espanyola (1931-1936)

El 12 d'abril del 1931, unes eleccions municipals convocades pel cap de govern general Berenguer i celebrades durant el govern de l'almirall Aznar, donen el triomf al partits republicans a 41 de les 50 capitals de província El Rei Alfons XIII, valorant que unes properes eleccions generals donarien un resultat similar i havent perdut a més el suport de l'exèrcit, abandona l'exercici del poder i parteix a l'exili. El dia 14 proclama la República  dirigida per un govern provisional encapçalat per Niceto Alcalá Zamora, que després serà primer president de la República És clar la caiguda de la monarquia no va ser un fet sobtat, i cal buscar les causes en el desprestigi en que s'havia anat forjant, a partir de la farsa electoral ideada per Cànovas del Castillo a partir de la Restauració  del caciquisme, la corrupció i la falta d'una veritable democràcia, al que s'ha d'afegir la llarga i sagnant guerra del Marroc i la mateixa dictadura de Primo de Rivera, que havia acabat de deteriorar qualsevol imatge democràtica del monarca.

MIQUEL POBLET ORRIOLS, ha mort aquesta matinada .

Reproduim el comunicat que ha fet la Generalitat de Catalunya . 

Dissabte 6 d’abril de 2013. Comunicat del president de la Generalitat amb motiu del traspàs de l'exciclista Miquel Poblet

• “Li hem d’agrair que hagi portat el nom de Catalunya arreu del món, al costat de l’excel·lència”

Ens ha deixat Miquel Poblet i Orriols (Montcada i Reixac, 1928 – Barcelona, 2013), una llegenda indiscutible del ciclisme català de tots els temps i un pioner d’aquest esport a nivell estatal. Poblet va ser un prodigi de la seva època, un home entregat, constant i apassionat per un esport que el va portar al cim de l’èxit professional. Avui, el país, i tot el món de l’esport, lamenta profundament la seva pèrdua, i jo, com a president de Catalunya, vull expressar en nom de tota la societat catalana el més sentit condol a la seva família i amics.

Sens dubte, Poblet va ser un esportista prodigi per la seva vàlua professional i els èxits que va recollir en la seva carrera, però també ho va ser, com a català, per aconseguir traspassar les fronteres nacionals i estatals. Per això, li hem d’agrair que hagi portat el nom de Catalunya arreu del món, al costat de l’excel·lència.

Avui, perdem un gran referent del ciclisme, però la seva brillant trajectòria ha de ser un mirall per a milers de joves que comencen una carrera en aquest i en tants d’altres esports. La força, l’entrega i la perseverança de Miquel Poblet han ser un exemple a seguir.

El ciclista montcadenc va aconseguir nombroses victòries en el seu palmarès, però va destacar especialment per convertir-se en el primer corredor a nivell estatal que va aconseguir vestir el mallot groc del Tour de França, el 1955. L’any següent, va ser el primer ciclista en sumar victòries d’etapa a les tres grans voltes: el Tour, el Giro d’Itàlia i La Volta a Espanya. També va aconseguir guanyar dues edicions del Milà-Sanremo (1957,1959); vint etapes del Giro d'Itàlia (1956-1961); tres etapes del Tour de França (1955, 1956); tres etapes de La Volta a Espanya (1956), i dues Voltes a Catalunya (1952, 1960).

Després de la seva etapa com a professional, Poblet va ser president de la Unió Esportiva Sants (1968-1971), organitzadora de la Volta a Catalunya, i de la Federació Catalana de Ciclisme (1974-1978).

La Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi l’any 2002, “en reconeixement a la projecció que ha contribuït a donar al nostre ciclisme i també a l’esport català en el seu conjunt”.

--------------------

Any 2001. Homenatge del poble de Montcada .El pavelló d'esports portarà el seu nom. 

 

Any 2002 . Rep la medalla de Sant Jordi .

------------------------------------

Descansi en pau.   

Els que fem aquest blog lamentem la seva pèrdua  i expresem el més profund condol a la familia .