Hi ha una crònica efectuada sobre el Turó de Montcada, concretament el 2 de desembre de l’any 1787, per un incansable viatger que ha descrit multitud de viatges, aquest il·lustrat personatge era Francisco de Zamora, el qual escriu una interessant descripció d’allò que hi veu des d’aquesta atalaia. Una conversa amb l’ermità del santuari complimentarà una mica més aquest interessant relat escrit al segle XVIII. Transcrivim una part d’aquesta crònica, la qual diu entre altres coses el que segueix:
....”Aprovechando el buen día, salí para la montaña de Montcada, que está situada en el término de lugar de ese nombre y dista de Barcelona 2 horas y media, por cuyo pie pasa el río Besòs. Como tenemos tantas veces he hecho este camino, nada nos ocurre que decir de él, sólo que es muy malo, especialmente en tiempo de invierno.
La montaña es aislada, y tienen una buena hora de rodeo. Se sube a la cima por una senda bien escabrosa, y en lo más eminente se halla una ermita habitada por un santero o ermitaño, con su familia. La composición de la montaña es de piedra caliza, de lo que aquí llaman licorella. Su figura es un pilón de azúcar. Se crían el romero, espliego, encinas, pinos, estepas y una hierba que se llama astrálago buena para curar las calenturas. Pero no se cría tomillo. El mismo ermitaño me dijo que esta montaña se cría la hierba que corta al hierro “...[...]
Què és exactament aquesta herba que talla el ferro? Bé, caldrà primer cercar i apropar ací una petita part del nombrós treball d’investigació i recerca del nostre il·lustre i benvolgut costumista en Joan Amades, aquest gran home nascut a Barcelona però molt vinculat al poble de Bot a la Terra Alta, va ser un enamorat dels costums, de les tradicions, de les llegendes, dels balls, els cants populars, etc. d’arreu de Catalunya. Amades ens parla d’una herba anomenada “desferracavalls” que talla el ferro i ho fa d’aquesta manera:
“Coneguda pels pigots( oclls) . Conten que quan llaurant se’n troba un bri, per petit que sigui, talla la rella com si fos un paper. Els qui desitgen obtenir-ne cerquen un niu de pigots, i quan la vella és fora, el tapen amb una planxa de ferro. Quan la vella torna i es troba que no pot arribar al niu, corre a cercar aquesta herba, hi frega el ferro, que de seguida es forada i deixa al descobert l’entrada del niu- Aleshores es pot recollir l’herba que l’ocell ha abandonat. Aquesta herba, anomenada “herba de tall” o de pigot, era emprada pels
antics bandolers per a llimar i menjar els barrots de ferro de les reixes de les presons i per a fer saltar els panys que les tancaven....”
És probablement la mateixa herba “Desferracavalls” i potser també l’herba “arrenca – ferradures” que esmenta Joan Amades, sigui també la mateixa mala herba, enemiga dels animals de peu rodó, els quals la Nit de Sant Joan no poden trescar pel bosc sense risc de trepitjar-la. És com una tenalla. Els animals desferrats i que trepitgen la brosta tenen desprès esparveranys incurables.”
Aquesta curiosa planta no creix a qualsevol lloc si no que necessita unes especials propietats del sòl, de la climatologia, l’alçada, etc. perquè pugui acampar aquesta curiositat del món vegetal. Els científics la situen principalment en zones de la mediterrània, a Alacant per exemple, s’han trobat al Parc Natural del Mongó una varietat d’aquesta herba.
El nom científic és Hippocrepis i dintre d’aquesta existeixen varietats com hippocrepis comosa o hippocrepis valentina
....”Aprovechando el buen día, salí para la montaña de Montcada, que está situada en el término de lugar de ese nombre y dista de Barcelona 2 horas y media, por cuyo pie pasa el río Besòs. Como tenemos tantas veces he hecho este camino, nada nos ocurre que decir de él, sólo que es muy malo, especialmente en tiempo de invierno.
La montaña es aislada, y tienen una buena hora de rodeo. Se sube a la cima por una senda bien escabrosa, y en lo más eminente se halla una ermita habitada por un santero o ermitaño, con su familia. La composición de la montaña es de piedra caliza, de lo que aquí llaman licorella. Su figura es un pilón de azúcar. Se crían el romero, espliego, encinas, pinos, estepas y una hierba que se llama astrálago buena para curar las calenturas. Pero no se cría tomillo. El mismo ermitaño me dijo que esta montaña se cría la hierba que corta al hierro “...[...]
Què és exactament aquesta herba que talla el ferro? Bé, caldrà primer cercar i apropar ací una petita part del nombrós treball d’investigació i recerca del nostre il·lustre i benvolgut costumista en Joan Amades, aquest gran home nascut a Barcelona però molt vinculat al poble de Bot a la Terra Alta, va ser un enamorat dels costums, de les tradicions, de les llegendes, dels balls, els cants populars, etc. d’arreu de Catalunya. Amades ens parla d’una herba anomenada “desferracavalls” que talla el ferro i ho fa d’aquesta manera:
“Coneguda pels pigots( oclls) . Conten que quan llaurant se’n troba un bri, per petit que sigui, talla la rella com si fos un paper. Els qui desitgen obtenir-ne cerquen un niu de pigots, i quan la vella és fora, el tapen amb una planxa de ferro. Quan la vella torna i es troba que no pot arribar al niu, corre a cercar aquesta herba, hi frega el ferro, que de seguida es forada i deixa al descobert l’entrada del niu- Aleshores es pot recollir l’herba que l’ocell ha abandonat. Aquesta herba, anomenada “herba de tall” o de pigot, era emprada pels
antics bandolers per a llimar i menjar els barrots de ferro de les reixes de les presons i per a fer saltar els panys que les tancaven....”És probablement la mateixa herba “Desferracavalls” i potser també l’herba “arrenca – ferradures” que esmenta Joan Amades, sigui també la mateixa mala herba, enemiga dels animals de peu rodó, els quals la Nit de Sant Joan no poden trescar pel bosc sense risc de trepitjar-la. És com una tenalla. Els animals desferrats i que trepitgen la brosta tenen desprès esparveranys incurables.”
Aquesta curiosa planta no creix a qualsevol lloc si no que necessita unes especials propietats del sòl, de la climatologia, l’alçada, etc. perquè pugui acampar aquesta curiositat del món vegetal. Els científics la situen principalment en zones de la mediterrània, a Alacant per exemple, s’han trobat al Parc Natural del Mongó una varietat d’aquesta herba.
El nom científic és Hippocrepis i dintre d’aquesta existeixen varietats com hippocrepis comosa o hippocrepis valentina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada