20 d’agost 2010

FOTO D'ESTIU... AMB EL DESIG PERQUÈ TOTS ELS AMICS/AMIGUES D'AQUEST BLOG GAUDIU D'UNES BONES VACANCES.

Illa de Menorca , costa oest, una de les moltes postes de Sol. Un espectacular contra-llum realitzat l'any 2008, mes de setembre (Foto R.R.J).

(Per veure la imatge molt més gran i amb detall, clicla sobre la mateixa)

13 d’agost 2010

UNA ANTIGA FOTO PANORÀMICA, PUJANT CAP EL TURÓ...


A banda esquerra: les vinyes de Vista Rica; centre: camí que puja al Turó entre camps de vinyes. A la dreta es pot veure Montcada, el riu Besòs i quelcom més. (clica sobre la imatge i la podràs veure amb més detall)
Foto d'un vell clixè d'acetat autor desconegut. Fons i propietat: arxiu R. Ramos.

09 d’agost 2010

FOTO RETRO, ANYS 1920

(Per poder veure la imatge amb detall, la pots ampliar molt més, clica sobre la mateixa)

Aquesta fotografia realitzada els anys 1920 (autor desconegut), crec que la podem situar a la Riera de Sant Cugat (ribera). A banda esquerra es pot distingir les tanques de "Vista Rica" i sota, la casa o cases que apareixen quasí al final de dita banda, podria ser un dels "merenderos" de la Font Pudenta. Asseguts més al mig uns personatges anònims, s'alça un edifici que no sabem localitzar-lo avui.

(Aquesta foto pertany d'un vell clixè de vidre; fons fotogràfic R.Ramos)

08 d’agost 2010

"Gori-Gori"

(per veure la imatge més gran cal clicar sobre la mateixa)

L’any 1921 es crea a Montcada un club molt peculiar: “Montcada Tennis Club”, encapçalat per Francesc de A. Planas Dòria, artista pintor. Un estiuejant que amb ganes de xerinola i passar-ho d’allò més bé durant l’estiu, organitza entre la colònia d’estiuejants , aquesta mena d'associació de lleure amb una activitat puntera i esportiva com era el tennis, la qual s’esforçava per fer-ne tot allò que la burgesia requereix per no avorrir-se durant les llargues estades estivals al nostre poble.

L’any 1923 surt un butlletí d’aquest club, anomenat “ Gori Gori”. La seva portada és un ric exemple del simbolisme de tots aquells plaers que tant agradàvem a la burgesia i coneguda a casa nostra com la gent: dels pantalons i vestits blancs.

Si donem un cop d’ull a la portada que us adjuntem (núm. 2) i ens fixem una mica, veurem una sèrie de simbolisme i personatges que parlen per si mateixos:

Començant per la primera lletra (G) de l’esquerra, apareix una jove dona tennista, assegut al peu d’aquesta lletra, és troba un cavaller que sembla jugar a les cartes amb un altre que està remenant un cafè; i observant la jugada de cartes un altre cavaller en peus amb un tac de billar (ambdós a la lletra 0). Un cavaller de cames llargues i emmarcat en la lletra R sembla que estigui realitzant una parodia o recitant alguna poesia o poema, sembla la caricatura del fundador , senyor Planas Dòria; al mig una mena de robot, un gegant de llauna, que porta al seu pit l’emblema del club: M= Montcada T= tennis i C= Club; a la seva mà dreta agafa una raqueta de tennista, a l’esquerra un ram de flors (símbol del galanteig), i als peus una ampolla de cava i una copa. No pot haver-hi cap festa grossa ni petita sense aquesta ampolla de “xampany” (com en deien abans) donat que la burgesia mostrava una forta addició per aquesta beguda espumosa. A la segona lletra G hi ha la canalla d’aquests estiuejants jugant , al darrera una figura femenina els vigila, podria tratar-se d'una de les mares o dames sòcies del club. La lletra O arriba amb un dibuix ben definit: el ball amb passos de “Charleston” i per últim, en aquest club es podia tant jugar a tennis o a les cartes com prendre cafè i “xampany”, ballar i també declarar-se o dit d’altra manera “lligar”(última lletra) entre persones del seu estatus social, és clar...!; como no podia ser d’una altra manera.

Ara cal una pregunta: aquesta colònia estiuenca, de xerinola quasi permanent durant els estius que hi passàvem al poble, què pensavem de tot això, els nostres pagesos, la gent de sempre, gent del camp i del treball permanent? .

Ricard Ramos

23 de juliol 2010

EL NOSTRE PATRIMONI

HI HA VOLUNTAT POLÍTICA PER QUÈ EXISTEIXI EL CATÀLEG DEL NOSTRE PATRIMONI?

QUÈ SE’N HA FET DEL CATÀLEG QUE ES VA PRESENTAR L’ANY 2001?


És una pregunta que de moment no té resposta.

Mentrestant, a l’espera de la mateixa, mica en mica ens anem “polint” el nostre Patrimoni Històric, Artístic i Ambiental que ens queda.

Van passant els anys i sembla que malgrat promeses electorals i treballs que s’han fet sobre la matèria, no acaba de reeixir.

Sembla que la política urbanística emprada per l’Ajuntament de Montcada en aquestes darreres dècades, és el principal escull que fa que mai s’acabi d’aprovar definitivament.
S’han fet moltes preguntes sobre el tema, tant en els Plens Municipals com escrits enviats a diferents mitjans de comunicació. De moment tot es manté aturat, i el catàleg dorm i badalla en algun calaix de l’Ajuntament.

Creiem que ja comença a ser l’hora, perquè d’una vegada per totes el nostre poble pogués disposar d'un Catàleg que indiques ben clarament, quins sons els elements que cal conservar i que tothom hauria de conèixer i saber a què atenir-se. Deixem, doncs, d’una vegada per tot aquest obscurantisme que s’amaga darrera d’aquesta qüestió. Obscurantisme que és confirma cada dia més. En realitat no deixa de ser la defensa d’uns interessos de particulars (sobre tot del món immobiliari) per sobre de l’interès general, norma que haurien de seguir sempre els nostres representants polítics.

(foto: Cerveseria del carrer Montiu)

El fet puntual que en alguns casos s’hagi actuat i seguit una actuació correcta, com per exemple la rehabilitació de la Casa de les Aigües a Can Sant Joan, i un altre, encara que més qüestionable, va ser l’operació de canvi de cromos dels terrenys de l’antiga cerveseria del carrer Montiu, no treu ni compensa l’abandó que ha experimentat el nostre patrimoni, el qual s’hauria d’haver conservat en aquests darrers anys.

Convé que fem memòria. Per ajudar-vos, us donem a continuació una sèrie de dades cronològiques:
Arranquem de lluny amb algun exemple significatiu que ens demostra que quan topa l’interès del curt termini amb l’interès cultural, ja sabem qui hi surt perdent.

(Foto dreta: Torre Bombita)

HOSTAL SANS:
Any 1991: L’Ajuntament de Montcada sol·licita dins del P.U.O.S.C (Pla Únic d’Obres i Serveis de la Generalitat de Catalunya) dels anys 1992-1994, la subvenció de 37 milions de PTA per a condicionar l’Hostal Sans (que en aquells dies semblava que es volia destinar a un centre cultural). La Generalitat va atorgar la quantitat de 18 milions de PTA.
Any 1994: El Ple de l’Ajuntament va aprovar el projecte Centre Activitats Hostal Sans. Projecte, que la veritat sigui dita, recorda molt poca gent.
Any 1994 : L’Ajuntament congela aquest projecte, ja que la Tresoreria Municipal necessitava els diners per pagar un altre projecte de més envergadura: La construcció del Nou Ajuntament a l’Av. de la Unitat. La Generalitat va acceptar el canvi. És a partir d’aquesta data que el destí de Can Sans queda definitivament sentenciat i condemnat a una gradual degradació.

(foto: Can Sans)

EL CATÀLEG:

Any 1995: La preocupació per la degradació del nostre Patrimoni era una constant electoral. L’Ajuntament va aprovar els actes preparatius del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Històric, Artístic i Paisatgístic, el qual suspèn per un any l’atorgament de llicències d’enderrocament de les edificacions, incloses en l’avenç de catàleg. La intenció que semblava bona, topa amb la manca de diners per poder fer front aquest ambiciós projecte.
Fem unes preguntes per si algú ens les pot contestar:
Algú coneix o va veure què es proposava en aquest avenç de catàleg? Algú sap a on es conserva aquest document?

Any 1998: L’Ajuntament aprofita el P.C.A.L. (Pla de Cooperació i Assistència Local de la Diputació de Barcelona) del bienni 1998-99 i sol·licita que s’inclogui per realitzar el Catàleg i Pla Especial Protecció Patrimoni de Montcada. La Diputació concedeix 4 milions PTA per fer aquest treball.

Anys 1999-2001: Sota la direcció de Raquel Lacuesta (Servei Patrimoni Local de la Diputació), l'historiador local Jaume Alcàazar i l’arquitecte Josep Lluís Gorina realitzen un impressionant treball de camp a Montcada i Reixac, treball que dura dos anys, consistent en repassar carrer a carrer, masia a masia i comprovar tot allò que era o tenia valor per considerar-lo digne de conservar-lo.

(foto: Torre dels Frares)

Anys 2002-2003: El treball es presenta al nostre Ajuntament amb presència del Diputat Sr. Laboria (PSC) . Son aproximadament 150 el número d’edificis o materials artístics que s’inventarien, dels quals, aproximadament, uns 80 es consideren d’important valor a conservar. El Catàleg també proposa la forma que cal actuar per aconseguir l’objectiu proposat en l’estudi.

25/10/2002: El Ple de l’Ajuntament va aprovar provisionalment el Catàleg i seguint el tràmit obligatori s’envia a la Generalitat de Catalunya per la seva aprovació definitiva. L’Alcalde Cèsar Arrizabalaga manifesta públicament, això: “ Aquest Catàleg serà una eina d’importantíssima utilitat ja que tots tindrem clar el que s’ha de fer a partir d’ara”.

1/4/2003: Cèsar Arrizabalaga dicta un decret d’Alcaldia mitjançant el qual retira el Catàleg. Els motius eren que la Generalitat, degut a uns petits canvis normatius, recomanava que es fessin unes annexes de petita importància a fi de poder-lo aprovar definitivament. L’Alcalde es va comprometre a fer-ho.

21/7/2003: El Ple de l’Ajuntament, ratifica el decret d’Alcaldia i és torna a repetir que en poc temps quedarà solucionat el tema. Malgrat aquestes declaracions, la veritat és que a la practica el Catàleg topava plenament amb la política urbanística que es feia en aquells anys que consistia en molts casos, en operacions molt complicades i múltiples (com els afers de: Vista Rica-La Rasa, l’edifici de Font Pudenta, etc., etc.) i sigui per aquest motiu o por qualsevol altre el Catàleg va quedar hivernat, de moment, per sempre més.

(foto esquerra: Vista Rica, a la dreta: bloc Font Pudenta)


Anys 2008-2009: El regidor Climent (PSC) , es compromet a desencallar el tema. La realitat de l’any 2009 era molt diferent a la que reflectia el Catàleg a l’any 2001, calia, doncs, ser realistes i tornar a fer una revisió del que existia encara dempeus. Va sol·licitar a la Diputació l’ajuda tècnica i econòmica per poder actualitzar el Catàleg. La Diputació, d’entrada, va prometre la col·laboració, encara que no més finançaria el 50% del seu cost.

Des d'aquesta última notícia, ignorem fins ara, si s’ha fet quelcom més. El cas és que el Catàleg continua sense aprovar-se i molt ens temem que atès la crisi econòmica que ens afecta, quedi tot plegat sense fer-s'hi res, deixant-lo en mans de les circumstàncies del dia a dia, i augmentant d’aquesta manera les possibilitats de retard, abandó i oblit, factors que desgraciadament contribueixen en contra d’allò que encara tenim: el nostre ric patrimoni.

Aquesta deixadesa, perquè en el fons és això: deixadesa, ens indica que no hi ha voluntat real per agafar el toro per les banyes i posar fil a l’agulla.

O potser haurem de començar a pensar que darrera de tot això s’amaga alguna cosa més?


JOSEP BACARDIT SANLLEHÍ

RICARD RAMOS JIMÉNEZ


Juliol 2010.

17 de juliol 2010

18 DE JULIOL DE 1936

PRIMERA ACTA MUNICIPAL QUE FA REFERÈNCIA A LA REBEL.LIÓ D'UNA PART DE L'EXÈRCIT CONTRA LA II REPÚBLICA ESPANYOLA

(Enric Giralt i Gasol
primera victima civil a Montcada)


Per veure les imatges més grans, cal "clicar" sobre les mateixes

(documentació: Llibres d'actas, arxiu municipal de Montcada)
(foto: recreació d'una entrada d'un refugi anti-aeri, autor desconegut)

LA HISTÒRIA ES REPETEIX...

La pancarta és de l'any 1932 o....també del 2010 ?......

(FOTO: Les Rambles l'any 1932 autor desconegut)

10 de juliol 2010

DOCUMENTS....GRATANT LA MEMÒRIA HISTÒRICA

Aquest pamflet circulava per l’Espanya de l’any 1932 (època on es discutia l’Estatut de Catalunya). Vist el mateix, no hi ha dubte que anem enrere, doncs, aquest és de rabiosa actualitat.



Poques paraules per entendre de que anava aquest "vale" del Comité de Defensa de la Ciutat de Toledo (Guerra Civil del 1936).

PD/ Aquests documents ens ho ha fet arribar una bona amiga d'aquest bloc. Moltes gràcies

09 de juliol 2010

CREIXEMENT URBANÍSTIC DESAFORAT A MONTCADA I REIXAC.

Un exemple paradigmàtic: El Bosc d’en Vilaró

Montcada i Reixac a finals de la dècada dels 60 i principis dels 70 va esta sotmesa a una forta pressió urbanística. El creixement demogràfic comportava la necessitat de trobar habitatge i a conseqüència es van produir construccions fora de tot control. En un principi el que semblava una simple barraqueta per a tenir cura de l’hortet s’anava configurant com a habitatge i quan es va voler posar ordre ja s’havien consolidat les construccions.

La llista de les zones on això va passar (Can Pomada, la Zona 21 de Sta. Maria, La Muntanyeta de Can Sant Joan i el Bosc d’en Vilaró), la qual cosa demostra que alguna cosa no es va fer bé i ens recorda que si no s’actua a temps per evitar les conseqüències que comporta les coses mal fetes, al final és complicat i per tant difícilment de cercar una solució, més ben dit, i si la tenen la mateixa surt molt cara.

Una bona part de l’actual Montcada es va configurar d’aquesta forma i encara avui en patim les conseqüències i malgrat les bones intencions que posteriorment els governs democràtics locals han volgut posar en marxa, no s’acaba de finalitzar mai, ja que es vulgui o no vulgui a vegades la solució final acaba perjudicant més que beneficiar al conjunt.

Com exemple recordarem el cas del Bosc d’en Vilaró (Vallensana) . És un cas que demostra clarament el fet de no voler o saber actuar en el moment que calia fer-ho, i això ens ha portat a una consolidació d’una zona que mai hauria d’haver perdut la qualificació a la qual estava destinada: Ser un pulmó verd.

L’alcalde de Montcada de l’any 1972 era F. Lasus i Marsà , el qual en comprovar el que estava passant en aquella zona va denunciar el fet a la Comissió d’Urbanisme i Serveis Comuns de Barcelona i altres Municipis (posteriorment aquest organisme supra- municipal s’ha transformat entre altres coses en l’actual PGM -Pla General Metropolità).

Va rebre la següent resposta: (que entre altres coses li deien, l’ordenavem tot allò que calia fer-se i, de forma ràpida, sobre aquest afer urbanístic):

[...] Tema : Denuncia de infracciones urbanísticas en el paraje “Vallensana-Reixach” . Ilustre Señor :

En escrito de V.S. a esta Gerència de 5 de febrero de 1972, salida nº 138 , se denuncia por la misma Alcaldia ante esta Comisión la ejecución, al parecer por D. Enrique Vila Novonda , de “reparcelación de terrenos y apertura de viales, un 60% en zona 31, parque forestal y un 40% en zona 38, bosque con una superfície aproximada de 3.000.000 palmos.
Es de tener en cuenta por lo que respecta al caso, que la inspección urbanística ha de ejercerse por los organismos centrales y locales, dentro de sus respectivas competencias , según l'articulo 173 de la Ley del Suelo, y que, además, l'articulo 171 de la misma Ley atribuye expresamente al Ayuntamiento y a su Presidente la suspensión de los actos que necesiten licencia municipal ( construcción y parcelaciones) , correspondiendo al Ayuntamiento precisamente , prèvia comprobación, acordar “ demoler las obras” o, en caso, “legalizarlas”.

En consecuencia, con independéncia de las actuaciones a que pueda haber lugar por parte de esta Comisión , es urgente dada la gravedad del caso, que por parte de la Alcaldia se ejecuten los actos de autoridad que la Ley de modo expreso le confía, procediendo ante todo a la oportuna suspensión de las obras.

Intereso a V.S. que tenga informada a esta Gerencia sobre los hechos y sobre las medidas adoptadas por V.S. y por el Ayuntamiento “

L’ordre era clara i taxativa. Què és va fer? : poc, molt poc ja que es va penjar un cartell que prohibia construir i que ningú hi va fer cas. Tot al contrari, el que van fer els parcel.listes és accelerar les construccions, passant-se pel “ forro” les recomanacions de les “teòriques autoritats” .

Ara ens podem lamentar i buscar culpables o responsables, que per descomptat hi són, però, si una cosa hauríem d’aprendre d’aquells fets és que cal actuar quan toca actuar i aquí la responsabilitat del nostre Ajuntament va ser gran, responsabilitat, que no cal oblidar, s’hauria de compartir amb els propietaris que sense permís van construir.
Cal recordar en aquest punt, aquell parell de dites castellanes: “ Mas vale prevenir que curar “ o “Aquellos polvos trajeron estos lodos “
Actualment aquesta zona ja és pot considerar legalitzada, sinó de dret, sí, de fet.

Josep Bacardit Sanllehi.
Juliol 2010.

23 de juny 2010

LA QUINTA FORCA.

És una expressió que actualment serveix per significar quan una cosa o persona es troba molt lluny. També serveix quan un vol expressar que la qüestió no t’importa res o en alguns casos vol significar un “ves a fer punyetes” per no dir : “ves a la merd..”

Però d’on ve aquesta dita?... doncs bé, a principis del segle XIX tenia un significat molt diferent, aquest:

Les forques van ser, des de l’Edat mitjana fins al segle XIX, un element quotidià al paisatge barceloní. En el període feudal els senyors tenien dret a alçar forques a les seves terres per demostrar el seu poder jurisdiccional. Generalment hi havia forques de caràcter fix, tot i que en ocasions especials se n’instal·laven de temporals. A Barcelona hi havia 4 forques a les portes de la ciutat situades als quatre punts cardinals (Pla de Palau, Portal de Sant Antoni, Pla de la Boqueria i Creu Coberta) i la cinquena estava extramurs de la ciutat, en una cruïlla de camins més aviat allunyada: més o menys per on ara hi ha el Nus de la Trinitat, lloc que alguns coneixen com el Turó de Finestrelles.

Aquest emplaçament era un dels accessos que comunicava el Pla de Barcelona amb el Vallès, així que la ubicació de forques en aquesta zona tenia un caràcter dissuasiu per aquelles persones que s’endinsaven dins el Pla de Barcelona. Era tot un avís i adveriment, ja que els condemnats, normalment, se’ls deixaven varis dies penjats a les forques per tal de donar exemple, i quan es tractava de delictes molt greus fins i tot s’esquarteraven els seus cossos i es deixaven podrir els trossos. El Coll o Pla on estava situada la Quinta Forca era envoltada de boscos. També hi havia una petita capella, la de la Santíssima Trinitat (per cert, cremada com la capella del Turó de Montcada pels francesos l’any 1808) i un hospital que allotjava als viatjants malalts que no podien entrar a la ciutat. Des d’aleshores, quan volem expressar que una cosa està molt lluny, encara és diu o diem allò de: “està a la quinta forca”.

La darrera execució mitjançant la forca data de l’any 1832, aquesta es va realitzar a la presó vella de la Ciutadella, situada on és ara l’IES Jacint Verdaguer. El 28 d’abril d’aquell mateix any apareixia un decret que substituïa les forques pel garrot vil, abans reservat només a la noblesa, ja que pel fet de morir assegut i tenir una agonia més curta es considerava una mort més digna: “Desitjant conciliar el darrer i inevitable rigor de la justícia amb la humanitat i de la decència de l’execució de la pena capital.”


Foto: Lloc on es pensa estava situada la Quinta Forca (Ara Nus de la Trinitat). Bloc Altres Barcelones.com)

Les sentències per a ser penjat s’acostumaven a complir en el mateix territori on s’havia fet el delicte, quan això passava a Montcada es feia al Turó del Fermi i també a la Quinta Forca, quan el condemnat que havia estat detingut en el nostre territori on s’havien produït els delictes o bé entre altres llocs de Barcelona.

Tot això provocava tot una sèrie de serveis que originaven despeses que calien abonar-se. Hi ha constància en el Dietari dels Consellers (Arxiu Històric de Barcelona) on tot sovint s’ordena pagar al Batlle de Montcada unes quantitats per les despeses originades en concepte del trasllat amb carros al lloc de la Quinta Forca a fi de complir-se la sentència i també per les despeses posteriors per retirar els cadàvers. Per norma general es pagava 2 lluïres barcelonines i vuit sous per cada ajusticiat.

Josep Bacardit Sanllehí
Juny del 2010.





ATENEU RACIONALISTA "EL PORVENIR" DE MONTCADA

Els ateneus, i especialment els obrers, foren un dels elements més interessants d’educació i culturalització popular a través d’activitats formatives i d’educació en el lleure. Continuadors d’una tradició arrelada al segle XIX, donaren peu a un dels besants més rics i ampla vida associativa catalana, la qual contava amb altres importants focus d’educació d’adults i joves com, per exemple, el moviment orfeonista o l’excursionisme.

Moltes d’aquestes entitats agrupaven socis a l’entorn d’un ideal o polític concret,. Viles i ciutats comptaven amb una gran diversitat d’aquests elements d’educació social, que cobrien un ampli espectre polític i ideològic, des de la multitud de centres parroquials als ateneus llibertaris.
És per això que avui portem en aquest blog, una fotografia que calia omplir-la de contingut, una fotografia trobada, sense cap més dada, en l’arxiu fotogràfic de la Fundació Cultural Montcada. Hem investigat en l’arxiu municipal i alguna cosa hem trobat per poder afirmar que a Montcada existia un “Ateneu Racionalista “El Porvenir”, estava situat al carrer Santiago, ignorem la data de la seva fundació, doncs, no apareix entre les entitats enregistrades i investigades en un treball i premi d’investigació promogut per l’Ajuntament de Montcada de l’any 1994.

De la documentació que hem pogut rescabalar d’un llarg oblit podem deduir que les activitats desenvolupades per aquest “ateneu” tenia una pedagogia decantada amb les teories anarquistes o llibertaries. Reproduïm un document de data 17 de juny de 1935, on els responsables d’un festival artístic i teatral demanen permís al nostre Ajuntament per celebrar-lo en el local Colon.
Cal llegir amb atenció el Programa d’aquell festival. Signen aquest document en Julio Martí i Salvador García. En aquest punt seria important que a través de la imatge que reproduïm en gran format, algú pugui identificar a alguna persona o bé que ens pugués aportar el seu testimoni per haver viscut temps en aquest Ateneu Racionalista.

Ricard Ramos ( juny 2010 )


PD/ per veure més grans les imatges cal clicar sobre les mateixes.

07 de juny 2010

UN FET SOBRE LA HISTÒRIA DE LA GUERRA CIVIL A MONTCADA

El dia 19 de juliol de 1936 a la Caserna Militar de Sant Andreu a Barcelona, van reunir-se, entre altres militars, uns dos-cents monàrquics que sabedors del dia de l’aixecament militar van adreçar-se a dites dependències militars per armar-se i sortir-ne al carrer per ajudar i unir-se a la resta de les tropes colpistes. Però la defensa de Barcelona per part d’aquells que van mantenir-se fidels amb la II República, van impedir que aquests militars de Sant Andreu poguessin sortir de l'aquarterament, doncs, molta gent armada ja els estava esperant, la qual cosa suposava una, més que segura mort.

Aquests militars, monàrquics, etc., es van quedar sense sortir, atès que el lloc era força segur, encara que van haver de suportar alguns bombardejos des d’una avioneta pilotada per l’aviador republicà Felip Díaz Sandino, el qual va metrallà els revoltats i també va llençar algunes bombes. En aquesta acció aèria van morir alguns militars. El dia 20 el coronel que comandava aquells insurrectes, els hi va ordenar que ens n’anéssim cap a casa.

A mitja tarda del dia 20 d'aquell mateix mes, tres homes del poble de Montcada armats amb escopetes de caça, van aturar un vehicle a la carretera de la Roca a prop de la Torre dels Frares, en aquest vehicle anàvem varis militars fugitius de la Caserna de Sant Andreu. Els detinguts van ser portats a la “Torre d’en Maza” al carrer Bogatell. El comitè antifeixista els va condemnar a mort. Un dels militars detinguts en sentir-ne la sentència, començà a cops de puny i bufetades contra els seus repressors, però fou subjectat i apallissat i portat amb els altres companys seus, al mateix lloc on havien estat detinguts i allí foren assassinats. Entre aquests hi havia el fill segon del general Emilio Barrera(1), el qual va resultar ferit d’una cama, però estirat a terra va fer-se el mort. Una vegada marxen els botxins, que els donen a tots per morts (per sort no aplicaren el “tret de gràcia”). La nit es va fer present i, en Barrera, s’arrossega poc a poc fins al safareig de la Torre dels Frares on es renta la ferida i amb un mocador se l’embenà. Jugant-se la vida – atès la situació que es troba com a fugitiu dels escamots antirevolucionaris- s’aventura a demanar ajuda a la primera casa que troba pel camí de la Vallensana, on és acollit i amagat a les golfes, perquè ningú pogués veure’l, inclús per la mateixa canalla de la casa. Passaren els dies i la ferida no es curava, és per això que el propi amo de la casa avisa al metge del poble el qual el visità fins la total curació de la ferida. En aquest punt decideix fugir cap a França. El comiat i agraïment es força emotiu quan s’adreça als seus salvadors, dient més o menys aquestes paraules: “ que per sempre més agraïa allò que havien fet per ell i que estava en deute i tot afegint i lamentant-se de no poder pagar-lis res, doncs, no tenia diners, però que ja vindria algun dia per recompensar-los ”.
El cap d’aquesta generosa i valenta família li va contestar amb unes curtes paraules: “ que ja estava saldat el compte”. Van passar els mesos, els anys i el dia 27 de gener de 1939, un dia després de l’entrada de les tropes d’en Franco a Barcelona, en Barrera es presenta a Montcada i s’adreça a la casa que el va acollir, la sorpresa va ser majúscula i tots ens va poder abraçar-se i saludar-se amb una especial significació.

Una part d'aquesta petita història està recollida en una fixa de l’arxiu Ubach (Fundació Cultural de Montcada), també hem afegit unes notes sobre Montcada i la Caserna de Sant Andreu que hi són en el darrer llibre d’en Josep Maria Solé i Sabaté: “Revolució i esperança” - els últims testimonis de la Guerra Civil.

Ricard Ramos Jiménez
Josep Bacardit Sanllehí



(1). Emilio Barrera Luyando , militar espanyol ( 1869-1943) que va participar en la conspiració colpista de 1936.
Va ser Capità General de Catalunya durant la Dictadura de Primo de Rivera (1924-1930) . Va reprimir amb duresa la cultura catalana. És mostrar hostil amb la II República participant en la fracassada temptativa de cop d’estat del General Sanjurjo l’any 1934 , arran de la qual va exiliar-se a París .
A l’iniciar-se la Guerra Civil va ser detingut a Madrid i conduit a Guadalajara lloc on va poder fugir en direcció a Burgos, incorporant-se al bàndol insurrecte.
Durant la dictadura de Primo de Rivera i com Capità General de Catalunya sovint visitava el nostre poble. Un quadre pintat presidia la sala de plens del nostre Ajuntament. Fracassat l'intent de cop d’Estat de Sanjurjo , de camí a França es va refugiar uns dies a la finca “ Torre Matilde” que la família del Marquès de Casa Pinzón tenia al carrer Bogatell de Montcada i Reixac. Aquesta casa, segons denuncies que van sortir publicades en la premsa d’aquell temps va ser un dels molts punts de reunió on s’intrigava contra la República.



PD. Ens plauria trobar algun testimoni que pugui manifestar o dir-nos de quina casa es podria tractar o bé de quina família. Gràcies

22 de maig 2010

LA TORRE VILLA ÁNGELES O MÉS CONEGUDA COM LA TORRE DEL RELLOTGER














Aquestes dues imatges tenen una diferència d'uns 35 anys.
A l'esquerra apareix l'entrada de la torre "Villa Ángeles" situada al carrer Colon. Foto realitzada l''any 1920. El propietari o propietaris de dita torre, (construida l'any 1886), era d'una família estiuejant de Barcelona, encara que, desconeixem fins ara els seus noms.

Per contra, la imatge de la banda dreta, feta sobre l'any 1955 a la mateixa entrada de l'esmentada torre, era ocupada per una família d'origen alemany, on el cap de familía es deia Rodolfo Hübner, la seva esposa Rosa i quatre fills (son els que hi surten a la foto). Aquest va residir a la nostra població "molts anys", segons un document que hem trobat a l'arxiu municipal i que diu textualmente, entre altres coses, el següent:

[...]"El infraescrito D. Alberto Riera Rusinés, Alcalde-presidente del Ayuntamiento de Moncada y Reixach, provincia de Barcelona, por el presente HAGO CONSTAR:

Que D. RODOLFO HUBNER, de nacionalidad alemana, reside en esta localidad, desde hace muchos años, en la cual estableció la industria de montaje de relojería e importación de piezas para la indicada industria, de la que fué desposeido cuando el Glorioso Alzamiento Nacional, durante la cual se incorporó voluntario como combatiente en la Legión CONDOR, en la cual alcanzó el grado de Capitán. Al terminarse la Cruzada Española trasladose a Alemania combatiendo en el frente de Rusia, hasta el final de la Guerra.... [...] etc. etc,....Moncada y Reixach a treinta de agosto de mil nuevecientos cincuenta y dos"
Firmado: Alberto Riera Rusiñés"



(foto, de l''esquerra: arxiu R. Ramos; a la dreta, foto publicada a "l'Abans" )

16 de maig 2010

FESTA MAJOR DE MAS RAMPINYO


Un històric record: El dia que es volia suprimir la Festa Major del Mas Rampinyo.

Va ser un 15 de març de 1973. Els Ajuntaments eren presidits per una persona designada des del Govern Civil, de Barcelona, els regidors sortien escollits d’unes tries que s'anomenaven d’aquesta manera: “ Tercio Familiar” , “Sindicatos del Regimen” i el “Tercio Corporativo”. Un temps on el regim i el seu “ atado y bien atado” volia aparentar que “los concejales” dels Ajuntaments eren escollits a través d’unes eleccions “sui generis” , però què en realitat no feien altra cosa que mantenir el sistema imperant: “cambiar para no cambiar”

El Consistori de l’Ajuntament de Montcada i Reixac era presidit per Francesc Lasús Marsà i format pels regidors: Eduard Vilar Casanovas, Francesc Mollet Casanovas, Josep Pont Viñals, Andreu Conesa Flores, Jaume Riera Bley, Albert Riera Rusinés, Antoni Plazas Martínez, Marcel Jove Soteras, Josep Diaz Gonzalez i Jaume Salvatella Costa, els quals havien decidit unificar totes les festes majors o festes de barri i que no paraven d’augmentar.

Ja feia anys que la idea de retallar tantes festes rondava pel cap dels responsables de l’Ajuntament i aquell any es va voler posar fi a totes amb la intenció d’unificar-les en una única Festa Major. Montcada tenia una població de més de 20.000 habitants i les barriades que es van configurar s’havien consolidat.

A fi de donar exemple, van pensar els responsables del consistori montcadenc, que la millor manera era començar per la que tenia més tradició i més arrelada, com era i és, la barriada de Mas Rampinyo que feia més de 100 anys que la celebraven.

La queixa no va tardar en arribar al Consistori. Una instància adreçada a l’alcalde de Montcada Sr. Francesc Lasús Marsà i encapçalada per Miquel Escrigas Cruset (veí de Mas Rampinyo) acompanyada amb desenes de signatures de veïns del barri, entre les que hi figuraven tots els comerços i les Industries de la zona.

La instància que mantenia la redacció i les formes habituals alhora d'adreçar-se a les autoritats del Règim, no deixava de ser una forta critica a una decisió que es prenia d’esquenes a la població, i que en aquells temps ja es començava a qüestionar algunes decisions (sobre tot en el tema festiu) que s’entenien com un: ”ordeno y mando”.

Van raonar la protesta des de diferents vessants entre altres, destaquem algunes:La instància comença queixant-se per què s’ha tardat tant a notificar aquesta decisió?, ja que ara no els hi quedava temps per anar al Tribunal de la Sala del Contenciós, i continuava dient això:

[...] “És evident que tothom de la barriada vol que se celebri la Festa Major, i ningú pot arribar a comprendre els motius que poden existir, perquè de cop i volta es trenqui una tradició tan profundament arrelada" [...]“no té cabuda en els nostres cervells que l’expressió d’alegria i festa realitzada de forma sana, sigui aturada sense una explicació que convenci i només perquè l’Ajuntament així o vol” [...]“ els perjudicis de tot tipus poden ser enormes, entre altres els econòmics de la gent que treballa i es guanya la vida i que vols gastar-se els seus diners com, quan i on li convingui” [...]"com es pot explicar als nens i jovent que aquest any no hi haurà “caballitos o autos de choque? ", es pot imaginar un la contestació quan se’ls digui que això és, perquè les autoritats així ho volen” [...] “faci l’Ajuntament la prova i ho comprovarà [...]“l’excusa donada per unificar no és de rebut ja que cada barriada té una idiosincràsia diferent i la de Mas Rampinyo té la seva pròpia i definida personalitat” [...] “el que es vol fer ara ja s’ha repetit alguna que altra vegada i convé recordar als components més joves de l’Ajuntament que en temps de la República (una picabaralla entre dretes i esquerres) ja volia fer el mateix i va tenir que intervenir un Diputat per a donar el permís definitiu, aquelles “rencillas” polítiques no tenen cabuda en els nostres dies, on les directrius que emanen del nostre “Regim“ no s’oposen a la conservació de les tradicions i la celebració de festes populars” [...]” en definitiva, entenem que el que importa de veritat és la unificació del Municipi (s’ha d’entendre com l’objectiu polític) , cosa que no es pot aconseguir d'aquesta forma a través de la unificació de les Festes Majors, doncs, darrera d’aquesta grandiloqüent paraula s’amaga allò que en realitat es vol fer: una prohibició. En lloc d’unificar el que es farà, es dividír” [...]“Sol·licitem que es reconsideri la decisió i es digni concedir el permís per poder celebrar la nostra Festa Major els propers dies 28,29, 30 d’abril i 1 de maig a la S.B.R La Unió com responsable de la seva organització.”

Aquesta instància va produir un llarg debat, tant a favor com en contra per donar el permís. Recordem com va ser la votació d’aquella discussió:

A favor de donar permís (o sigui celebrar la Festa Major de Mas Rampinyo) els regidors: Eduard Vilar Casanovas, Francesc Mollet Casanovas, Marcel Jove Soteras i Antoni Plazas Martínez = 4 vots. El regidor Josep Pont Viñals (veí de la barriada) no podia votar ja que era un dels que encapçalava la llista de la instància i per tant era partidari de celebrar la festa.
En contra els regidors: Andreu Conesa Flores, Jaume Salvatella Costa, Albert Riera Rusinés i Jaume Riera Bley = 4

El resultat era un empat en el moment que va arribar el regidor Josep Diaz González que fins alhora no s’havia incorporat al Ple. Informat per la resta de regidors va decidir votar en contra, per tant, per 5 vots a 4 es negava l’autorització de la celebració de la Festa Major de Mas Rampinyo.
El resultat era clar, però al mateix temps ningú dels regidors volia passar a la història com el botxí que trencava una tradició centenària. La qual cosa va fer que l’Alcalde Francesc Lasús Marsà (es va abstenir de participar en el debat) es manifestés sobre el cas , amb l’ajut del secretari de l’Ajuntament (en aquells moments el Sr. Amadeu Amenós) es va decidir que aquesta votació s’hauria d’entendre en el sentit de voler mantenir l’esperit de l’acord d’unificar les Festes Majors però que en aquest cas, per no causar danys econòmics i tenint en compte el poc temps que resta (la festa Major de Mas Rampinyo ja s’estava organitzant) va decidir com mesura excepcional autoritzar que la S.B.R La Unió pogués organitzar la festa programada.

La queixa dels veïns sembla que va espantar a les autoritats d’aquella època i el que en un principi seria només i excepcionalment per aquell any va quedar oblidat per sempre més, és a dir: que de la prohibició de la Festa Major de Mas Rampinyo i la d’altres barriades no se’n va tornar a parlar mai més.(L'Envelat: un dels protagonistes més emblemàtics durant les festes d'aquest estimat barri. La fotografia (anys 90) es obra d'un veí de socarrel i amic nostre, en Fidel Casajuana. Una de les moltes fotografies publicades del seu llibre: " Mas Rampinyo - sentiment de poble". Un llibre que recomanem.



Josep Bacardit Sanllehi



(imatges (arxiu R.Ramos): antics programes de Festa Major any 1928 i any 1941; fotografia d'un dels diversos grups del " Ball de gitanes" de La Unió, famosos arreu del Vallès i del món...)

PD/ per veure les imatges més grans "clica" sobre les mateixes.

12 de maig 2010

EL BAGUL DELS RECORDS

"TEATRE COLON" DISSABTE 22 DE DESEMBRE DE 1951 NIT a les 10...

Una obra de Teatre organitzada i realitzada a l'Associació Benefica Instructiva (ABI). L'obra del mestre Eduard Marquina: "Era una vez en Bagdad...", interpretada entre altres actors per: Juan Dalmau, Eva Cohn-Vossen, Juan Subatella, Enric Dalmau, Joaquin Calduch, Teresa Rosell, etc. etc. Apuntador Carlos Vilalta... tramoya, Lluís Cunill, etc.


(Per veure la imatge més gran cal "clicar" sobre la mateixa)

La Façana de Santa Engràcia

Aquest dibuix pertany a la façana de l'Església Parroquial de Santa Engràcia, projecte i execució realitzat per l'arquitecte municipal de Montcada senyor Joan B. Serra i Martínez. Església que finalment va ser acabada i inaugurada l'any 1928. (1)

Es va creure, equivocadament, durant molts anys, que aquesta església parroquial havia estat realitzada plenament per un il.lustre arquitecte: Enric Sagnier. Aquest temple, certament ho va començar a fer sobre l'any 1887 en Sagnier, al menys una part important del mateix (3/4) de la nau principal. Desprès d'uns anys, entre dificultats econòmiques per recaptar fons necessaris per finançar les obres, i per altra banda les desavinences de l'arquitecte amb l'església per l'amenaça de la desaparició del Santuari de la Mare de Turó, va desistir Sagnier per continuar amb la construcció de Santa Engràcia. Punt on el rector de Montcada mossèn Rovira, escriu una carta al seu bisbe (l'any 1927) per cercar un nou arquitecte amb un altre projecte per acabar allò on ho havia deixat en Sagnier.

(imatge: arquitecte Joan B. Serra, anys 60)







(1) Del Llibre. " La Mare de Déu...del Ciment ?. Editat per la FUNDACIÓ CULTURAL MONTCADA. Autors Josep Bacardit Sanllehí i Ricard Ramos Jiménez.

13 d’abril 2010

14 D'ABRIL DE 1931...

79 è. ANIVERSARI DE LA II REPÚBLICA ESPANYOLA



El nostre desenvolupament polític, econòmic i social anava cinquanta anys per darrere de les nacions de més enllà dels Pirineus quan el 14 d’abril de 1931 férem un gran pas de gegant. El poble fou el determinant que obriria les portes a la llum. El que s’havia de fer es féu, ens desempallegàrem de rèmores i atavismes i s’aprovà una Constitució que ens havia de situar al nivell de les democràcies més avançades del món. La IIª República representa per al nostre país el salt cap a la modernitat que s’havia volgut impedir durant molts anys.

La IIª República seria laica per garantir la llibertat de consciència; i per això es separava la religió de l’estat i es crearien escoles públiques. Seria igualitària per evitar el sotmetiment de cap persona; i per això les dones també votaren i s’aprovà la Llei del Divorci. Seria justa, protegiria els treballadors, i per això es féu la Reforma Agrària i es regulà la Setmana Laboral. Seria una aliança fraternal entre pobles, i per això s’aprovaren Estatuts d’Autonomia. Aquestes no foren totes les mesures, però sí les primeres i més importants que es prengueren. N’havien de seguir moltes altres....

06 d’abril 2010

LA JUSTÍCIA MUNICIPAL....


Un cas de l’any 1917 sobre una persona que volia ser Jutge Municipal de Montcada i Reixac


A Montcada hi ha constància d’un cas d’un aspirant a Jutge Municipal que en un principi va ser declarat persona “honorable” i per tant elegible, però vet aqui que l’Ajuntament li va retirar als pocs dies aquest qualificatiu, en comprovar que el que havia “certificat” no era cert.
Té cert interès llegir ara quins varen ser els motius que van fer canviar de parer a l’Ajuntament de Montcada. Estem parlant del mes de setembre de 1917.

Reproducció d’una reunió municipal que informa de l’escrit de rectificació que s’haurà d’enviar a la Diputació i perquè consti com una reclamació davant les “aspiracions d’un candidat a Jutge Municipal “ d’un individuo no considerat adequat pel càrrec:

[...]” Por la presidencia se dio cuenta de los aspirantes al cargo de Juez Municipal de esta población cuya relación se publica en el Boletín Oficial del 4 del actual mes y en el cual figura como aspirante Don Antonio Calzada Santos . Enterados los señores del Ayuntamiento y abierta la discusión sobre dicho asunto convinieron por unanimidad producir reclamación contra el expresado aspirante Sr. Calzada haciéndose las observaciones siguientes : Que el referido solicitante Sr. Calzada carece de arraigo y simpatías en la localidad; que su carácter, costumbres y trato social no le son favorables para el desempeño de un cargo tan importante como es el de Juez Municipal ; que fue detenido y encarcelado por mucho tiempo a raíz de los sucesos de Julio de 1909 (conegut com Setmana Tràgica) ; que está separado de su mujer y que según noticias que se tienen ha desempeñado las Secretarias de los Juzgados de Mollet y San Fausto de Capcentellas no habiendo quedado muy satisfechos los vecinos de dichas poblaciones de los servicios por aquel prestados puesto que tuvo que presentar la dimisión y no muy a satisfacción suya. También se acordó que el presente informe sirva de rectificación al certificado de buena conducta que le fue librado por la Alcaldía de este pueblo en el año anterior por ignorarse en aquella época los antecedentes y datos que se acaban de exponer. Moncada Setiembre de 1917...”

A Montcada, des de 1870 s’havia seguit una tradició no escrita alhora d’elegir jutge. Aquesta figura “honorifica” l’ostentava alguna persona que prèviament havia estat alcalde o regidor de l’Ajuntament. L’any 1917 (època Alcalde Estanislau Abadal) es va trencar la tradició, probablement per primera vegada i potser a conseqüència de l’error comés, doncs, es va escollir a una persona que feia poc temps que vivia al poble i que mai havia tingut responsabilitats polítiques, ens referim al senyor Celestino Aguilar , de professió farmacèutic.
Posteriorment, el referit Sr. Calzada, va ostentar un càrrec de responsabilitat dins la Junta de Sanitat de la Diputació i en certa manera es va prendre la seva revenja per informar negativament en les inspeccions sanitàries realitzades, com: col·legits, escorxador, clavegueram, etc. i que molt sovint feia al nostre poble.

El jutge municipal, en aquelles poblacions inferiors a 20.000 habitants, era nomenat per la Diputació que escollia entre una o varies ternes que se li presentaven, les quals disposaven dels informes preceptius de bona conducta per ésser elegits. Aquestos informes eren redactats per l’Ajuntament, que prèviament havia publicat un edicte on es comunicava que es procediria a l’elecció dels membres que haurien de formar el Jutjat i Tribunal Municipal (1 jutge acompanyat de dos assistents). A vegades és presentaven molts candidats, altres cops passava tot el contrari, el cas és que els que sortien elegits o designats a dit tenien l’obligació d’acceptar el càrrec. Tot i no ser remunerat sembla que el lloc acostumava a ser cobdiciós pel “petit poder” que representava aquest càrrec.

Nota complementaria:

Els Jutges de Pau varen ser creats arran de la Constitució de 1812 i fins 1870 , com norma general, ostentava el càrrec l’Alcalde. És a partir de 1870 quan es decideix separar aquesta dualitat i va passar a ser escollida una persona fora de l’àmbit polític i que posteriorment la Llei de Justícia de 1907 va reforçar en crear en cada terme municipal un doble òrgan judicial, per una banda el Jutjat Municipal i per l’altre, un Tribunal Municipal que tenia potestat d’emetre sentències, dins d’un marge limitat i que normalment girava sobre judicis verbals de qüestions inferiors a 700 rals, posteriorment fins a 8000 pessetes (ara representaria uns 30.000 euros) i sobre tot decidir en actes de conciliació entre les parts enfrontades i moltes més qüestions d’índole menor però que no deixaven de tenir importància. A partir de 1923 es varen crear els jutjats comarcals i la majoria d’afers locals varen quedar reduïts a qüestions de registre o de simple corretja de transmissió de jutjats superiors. L’elecció del jutge era, doncs, fins l’any 1923 una qüestió que malgrat les limitades competències, tenia la seva importància ja que en el fons no deixava de ser com el de 1ª instància. Montcada depenia del Jutjat Comarcal de Sabadell. S’ha de dir que aquesta experiència no va resultar satisfactòria ja que ràpidament varen sorgir casos que demostraven que la justícia no s’impartia com cal. (En aquell temps s’ha de tenir en compte, malgrat la independència que en ”teoria” tenien els jutges municipals, l’influencia del fet condicional que representaven els terratinents alhora de designar els candidats) .

Josep Bacardit