09 de juliol 2010

CREIXEMENT URBANÍSTIC DESAFORAT A MONTCADA I REIXAC.

Un exemple paradigmàtic: El Bosc d’en Vilaró

Montcada i Reixac a finals de la dècada dels 60 i principis dels 70 va esta sotmesa a una forta pressió urbanística. El creixement demogràfic comportava la necessitat de trobar habitatge i a conseqüència es van produir construccions fora de tot control. En un principi el que semblava una simple barraqueta per a tenir cura de l’hortet s’anava configurant com a habitatge i quan es va voler posar ordre ja s’havien consolidat les construccions.

La llista de les zones on això va passar (Can Pomada, la Zona 21 de Sta. Maria, La Muntanyeta de Can Sant Joan i el Bosc d’en Vilaró), la qual cosa demostra que alguna cosa no es va fer bé i ens recorda que si no s’actua a temps per evitar les conseqüències que comporta les coses mal fetes, al final és complicat i per tant difícilment de cercar una solució, més ben dit, i si la tenen la mateixa surt molt cara.

Una bona part de l’actual Montcada es va configurar d’aquesta forma i encara avui en patim les conseqüències i malgrat les bones intencions que posteriorment els governs democràtics locals han volgut posar en marxa, no s’acaba de finalitzar mai, ja que es vulgui o no vulgui a vegades la solució final acaba perjudicant més que beneficiar al conjunt.

Com exemple recordarem el cas del Bosc d’en Vilaró (Vallensana) . És un cas que demostra clarament el fet de no voler o saber actuar en el moment que calia fer-ho, i això ens ha portat a una consolidació d’una zona que mai hauria d’haver perdut la qualificació a la qual estava destinada: Ser un pulmó verd.

L’alcalde de Montcada de l’any 1972 era F. Lasus i Marsà , el qual en comprovar el que estava passant en aquella zona va denunciar el fet a la Comissió d’Urbanisme i Serveis Comuns de Barcelona i altres Municipis (posteriorment aquest organisme supra- municipal s’ha transformat entre altres coses en l’actual PGM -Pla General Metropolità).

Va rebre la següent resposta: (que entre altres coses li deien, l’ordenavem tot allò que calia fer-se i, de forma ràpida, sobre aquest afer urbanístic):

[...] Tema : Denuncia de infracciones urbanísticas en el paraje “Vallensana-Reixach” . Ilustre Señor :

En escrito de V.S. a esta Gerència de 5 de febrero de 1972, salida nº 138 , se denuncia por la misma Alcaldia ante esta Comisión la ejecución, al parecer por D. Enrique Vila Novonda , de “reparcelación de terrenos y apertura de viales, un 60% en zona 31, parque forestal y un 40% en zona 38, bosque con una superfície aproximada de 3.000.000 palmos.
Es de tener en cuenta por lo que respecta al caso, que la inspección urbanística ha de ejercerse por los organismos centrales y locales, dentro de sus respectivas competencias , según l'articulo 173 de la Ley del Suelo, y que, además, l'articulo 171 de la misma Ley atribuye expresamente al Ayuntamiento y a su Presidente la suspensión de los actos que necesiten licencia municipal ( construcción y parcelaciones) , correspondiendo al Ayuntamiento precisamente , prèvia comprobación, acordar “ demoler las obras” o, en caso, “legalizarlas”.

En consecuencia, con independéncia de las actuaciones a que pueda haber lugar por parte de esta Comisión , es urgente dada la gravedad del caso, que por parte de la Alcaldia se ejecuten los actos de autoridad que la Ley de modo expreso le confía, procediendo ante todo a la oportuna suspensión de las obras.

Intereso a V.S. que tenga informada a esta Gerencia sobre los hechos y sobre las medidas adoptadas por V.S. y por el Ayuntamiento “

L’ordre era clara i taxativa. Què és va fer? : poc, molt poc ja que es va penjar un cartell que prohibia construir i que ningú hi va fer cas. Tot al contrari, el que van fer els parcel.listes és accelerar les construccions, passant-se pel “ forro” les recomanacions de les “teòriques autoritats” .

Ara ens podem lamentar i buscar culpables o responsables, que per descomptat hi són, però, si una cosa hauríem d’aprendre d’aquells fets és que cal actuar quan toca actuar i aquí la responsabilitat del nostre Ajuntament va ser gran, responsabilitat, que no cal oblidar, s’hauria de compartir amb els propietaris que sense permís van construir.
Cal recordar en aquest punt, aquell parell de dites castellanes: “ Mas vale prevenir que curar “ o “Aquellos polvos trajeron estos lodos “
Actualment aquesta zona ja és pot considerar legalitzada, sinó de dret, sí, de fet.

Josep Bacardit Sanllehi.
Juliol 2010.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Un tema semblant dels anys 50 /60 va ser el que ara se'n diu la Muntanyeta o carrer Barberà i voltants, però sobretot en la vessant que dóna més cap a la Font Pudenta; allà "s'edificava" a correcuita, a la nit i només que hi hagués un sostre ni que només fos d'Uralita representa que ja no es podia tirar a terra perquè és considerava com una vivenda, encara que no hi hagués res a dins. D'aquesta manera es va anar fent el barri, els terrenys representa que no es pagaven i pel que fa a les condicions sanitàries, imaginem-nos com eren. Poc a poc es va anar transformant no sé si pels pirmers que hi van viure o el què; jo era molt petita però ho recordo molt perquè en aquella època hi havia una pel·lícula italiana que es deia "El techo" i era aquest tema; recordo també que els petits ens ho preníem com si realment fos de pel·lícula cada vegada que ens assabentàvem que s'hi havia "construit" una altra casa (que nosaltres en deiem barraca); especialment es feien les nits de dissabte a diumenge, suposo que pel descans del diumenge i així podien apurar més l'endemà al matí.
Elisa