L’any 1182, Ramon de Montcada, fill, cedeix al Temple, els drets i domini d’Orta de Sant Joan.
Una història de Templers i de la presència càtara a la Terra Alta.
Estudi d’un interessant sarcòfag del segle XIV
Estudi d’un interessant sarcòfag del segle XIV
(figura a)I. Horta de Sant Joan (“Orta” fins el s. XIX )
Aquesta població es troba situada dalt d’un turó, amb un casc urbà medieval i un entorn que es fonen com si el temps s’hagués aturat. Des d’un fantàstic balcó natural es pot apreciar una magnifica panoràmica dels Ports de Beceit, les roques de Benet i la propera muntanya cònica de Santa Bàrbara.(1)
Precisament la devoció a Santa Bàrbara està molt vinculada als cavallers del Temple; que senyoreja el lloc i els seus termes des de 1177 fins a 1308, formant la Comanda d’Orta; ja el 1317 aquell districte senyorial, dissolt el Temple, passa a l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. (2)
És interessant destacar que Horta és el lloc on decideix Jaume I la conquesta de València.(3)
Molt més a prop, el pintor Pablo Picasso passa dues llargues temporades en aquest singular poble per a descansar i pintar un bon nombre de quadres. L’estil avantguardista del cubisme, surt per primer cop de les mans i del talent d’aquest genial artista andalús, el lloc sembla que inspirà, d’una manera màgica, la sensibilitat de Picasso. El paisatge i la vida rural de l’entorn, el marcaran per sempre. Horta es converteix, sense adonar-se, en un punt de trobada i peregrinació per a tots aquells que volen conèixer la vida d’en Picasso.
II. El domini d’Orta. Els valdesos. Els Franciscans. El Convent de Nostra Senyora dels Àngels o de Sant Salvador i els frares franciscans.
El domini i la jurisdicció d’Orta eren infeudats a favor de Ramon de Montcada, això passava l’any 1166. Alfons I , l’any 1177 fa donació d’Orta a l’Ordre del Temple; però en aquest cas no es tracta d’una cessió feudal sinó una donació aloudial. Ramon de Montcada ostentava la quasi potestat sobre el castell i termes d’Orta, mentre que els cavallers templers ho adquireixen plenament, gratuïtament i sense càrregues. Així el 1182 Ramon de Montcada, el fill, amb llicència reial, cedeix finalment al Temple els drets que posseeix sobre Orta amb el cobrament d’una suma de diners; i també li dóna els llocs de Prat, el futur Prat de Compte, i la vall de Valdesa (4)lloc no localitzat. (figura c)
Curiosament la vall de Valdesa, lloc sense localitzar, geogràficament, té un una toponímia eminentment heretge. La valdesia o els valdesos eren, l’igual que el moviment càtar, una religió contraria a la de Roma, i en conseqüència, igualment empaitada. El segle XII és un segle prolífer en religions de signe herètic, religions que expandeixen el seu dogma per diferents punts de l’Europa medieval.(5)També arriben a terres de Catalunya on predicàvem llur religió, a tal punt, que el Rei Pere El Catòlic manava sortir del seu regne tots els valdesos, vulgarment dits ensabatats...”(6) Aquests valdesos, una vegada desapareguts, són imitats a través d’una altra ordre, aquesta vegada, seran els frares menors, els franciscans, creats per Francesc d’Asís, un moviment de pobresa voluntària a la que la jerarquia eclesiàstica tractarà de canalitzar, per això el Papa Innocenci III els autoritzarà aquesta ordre. L’any 1223 la comunitat franciscana va dotar-se d’una regla, beneïda per Roma.
Al terme d’Horta, a dos quilòmetres del seu casc urbà, hi ha el convent franciscà dedicat a Santa Maria dels Àngels. El seu origen és un temple que data de la darreria dels s. XIII o primeria del XIV que s’atribueix als templers;(7) en el s. XVI, arriben al lloc els frares mendicants i s’ocupen d’ell, l’amplien i el converteixen en un convent, centre de recés i residència de frares ancians amb nombroses reformes, fins el s. .XVIII, fins que l’any 1835 queda completament abandonat.
El convent de Nostra Senyora dels Àngels també s’anomena de Sant Salvador, perquè aquest sant de l’ordre franciscana i nascut a Santa Coloma de Farnés, va viure uns dotze anys en aquest convent, a partir de les darreries de l’any 1547. (8)
Darrera de l’edificació conventual surt una mena de camí calvari, que duu fins al cim de la muntanya rocosa de Santa Bàrbara, amb diferents capelletes enrunades dedicades a Sant Onofre, Sant Pau, Sant Antoni Abad i Santa Bàrbara. Al mig del camí i sota la protecció d’una balma, es troba una imatge de Sant Salvador, amb una mena de pica o font que neix entre les escletxes del rocam conglomerat que formen aquesta espectacular muntanya.
III. Els monuments funeraris al convent de Sant Salvador.
Entrant ja en l’objecte central d’aquest treball d’investigació, hem de destacar que el convent de Sant Salvador conserva uns sepulcres o tombes de força interès històric.
Situació de les tombes. (figura 2)
El sarcòfag “B”:
Aquest, sarcòfag “B” de forma rectangular, té unes lloses de pedra sobre el mateix, col·locades molt probablement, a conseqüència de les obres de restauració dutes a terme per la Generalitat de Catalunya; al costat esquerra, esculpides,
(Figura 4) podem veure perfectament: una creu grega flordelisada i, de la mateixa mida, una creu perlada del Llenguadoc (totes dues ficades en un cercle); a la cara frontal, a l’esquerra, una creu en forma hexafoliolada de 6 pètals, 4 visibles, els altres dos hi són mutilats; a la dreta, del mateix frontal, hi ha una altra creu més petita que les anteriors, és una creu Comtal de Tolosa, dintre d’un cercle; al costat (lateral dret) de la tomba apareix molt danyada un estel de 8 puntes, i finalment darrera, es pot veure clarament una creu del Temple. És probable que en altres costats d’aquesta sepultura hi haguessin més simbolismes versemblants o unes hipotètiques lletres esculpides, necessàries per força, per identificar la procedència d’aquesta singular tomba i perquè en aquest lloc.
Consideracions sobre aquesta tomba amb símbols llenguadocians.
Què ens ha volgut deixar l’autor d’aquest singular monument funerari?
Què categoria o procedència era la tomba d’aquest personatge, amb tanta simbologia del Llenguadoc i d’ordres militars, com el Temple?
La forma escrita, si hagués estat present, ens donaria sense dubte les claus d'aquestes preguntes que ens fem, per això que dediquem la nostra atenció a trobar una explicació raonable per aquesta concentració de creus i/o símbols, i quina mena de personatge hi havia en aquest sarcòfag.
De les creus esculpides hi ha: una grega flordelisada, aquesta creu amb diferents versions ha estat el símbol d’algunes ordres militars, una altra, molt significativa, “la perlada del Llenguadoc”, també una tolosana més petita, totes elles indiquen de manera inequívoca, que és tracta d’un important personatge, o bé un gran “Magister” d’algunes de les ordres religioses-militars, com el Temple, Montesa, Calatrava, etc., i també de la possibilitat que estés vinculat al Llenguadoc, on segurament era originari. (creu perlada del Llenguadoc).
El sarcòfag deu ser del s. XIV com la resta dels existents, en alguns dels quals d’estil semblant figura l’any de l’enterrament. No creiem que correspongui a cap dignitat eclesiàstica, no hi hem trobat cap simbolisme de dignitat religiosa. Una altre hipótesis podria ser que fos un dels càtars conversos, sota la protecció de l’Ordre del Temple, atés el detall de la situació de la tomba, fora del temple.
IV Els càtars i l’Ordre del Temple
(figura b)
Entre els segles XI al XIV, aquesta zona meridional de la Catalunya Nova, entre Tarragona, Terol i Castelló, rep un important contingent de nous pobladors vinguts des de la Catalunya Vella i del Llenguadoc. Entre ells destaca el col·lectiu vingut de Montaillou,(9) i especialment la família de Pierre Maury membre destacat de la comunitat càtara d’aquella regió francesa que s’instal·len entre Orta i Morella.
Aquest no és un cas aïllat, doncs, a més d’Horta i van ser altres llocs de la zona conquerida als àrabs el segle XII, com Morella, Tortosa, Orta, Prades, Siurana, etc., van experimentar un important assentament càtar, de famílies que fugen de la persecució que sofreixen al seu país (una de les més terribles campanyes repressives executades per l’home, amb una crueltat desmesurada: la Inquisició).
Aquest moviment religiós té un origen maniqueu arrelat als Balcans i a l’Àsia menor, s’escampa ràpidament durant el segle XI a Itàlia i França i als seus seguidors se’ls denomina patarins o càtars.(10)
Els càtars constitueixen un dels moviments religiosos herètics més importants del món cristià medieval, i foren cruelment reprimits per l’Església de Roma per mitjà de la Santa Inquisició, que actua amb quasi total independència (segons s’acorda al Concili de Toulouse de 1233).
Fugint de la barbàrie inquisidora és quan el moviment càtar occità cerca refugi a Espanya, especialment a Catalunya i en particular als dominis catalans de l’Orde del Temple (que ja els havia protegit en els seus territoris del Sud de França).(11)
Tenim constància documental (12)de la notable quantitat de persones i famílies del Llenguadoc que van instal·lar-se a Catalunya entre els segles XII i el XIII, concretament a: Puigcerdà, Bagà, Ulldecona, Beceit, La Bisbal de Tarragona, l’Albi, Prades, Juncosa, Tortosa, Flix, La Palma, i entre altres, destaquem a Orta, on s’estableix Guillemette Maury , vídua i germana de Pierre Maurey, natural de Montaillou del Llenguadoc (un dels bons homes càtars o líders del moviment herètic) vers el 1314.(13)
Aquests contingents de persones vingudes des de l’altra banda dels Pirineus, van tenir un veritable protagonisme per a desenvolupar un repoblament eficaç i necessari pels interessos econòmics, socials i polítics de la Corona d’Aragó. Aquestes terres, aquests pobladors bons coneixedors d’oficis: teixidors, pastors, picapedrers, escultors, ferrers, fusters, etcètera, no van tenir massa dificultat per a integrar-se en aquesta segona pàtria amiga que els “tolerava” en les seves idees i pràctiques religioses.
Coneixem que entre 1308 i 1323 va viure i va morir de malaltia a Orta un tal Bernat Martí, un càtar del poble occità de Montaillou (14)
Continuant per aquest mateix camí, sorprenc la citació que es pot trobar en el llibre de Juan G. Atienza, ”La mística solar de los Templarios” on diu que desprès de la dissolució de l’Orde del Temple l’any 1312 (Concili de Vienne), “un cavaller del Temple anomenat Pere de Maderm, (15)es va retirar a Orta, on va morir.
Quin d’aquests dos personatges ocupà el sarcòfag B?
V Els heretges a Orta
L’any 1296 el Temple i la Universitat de la seva Comanda d’Orta signen una concòrdia que fixa quin és el dret propi que ha de regir la comunitat, les relacions dels veïns entre sí, i amb el seu senyor. Entre altres coses s’ocupa també de l’administració de justícia. (16)
I precisament de manera excepcional si tenim en compte que els nombrosos codis de Costums locals que sorgeixen a l’època no ho fan, el nou ordenament d’Orta és refereix als “heretges”; concretament el seu capítol LXXIX ordena que siguin cremats vius i que a més se’ls confisquin els seus béns a favor del Temple com a senyor del lloc.
Precisament un dels cavallers templers que apareix en la concessió del codi de Costums a la Universitat d’Orta l’abril de 1296 és el comanador de Masdéu, al Llenguadoc.
En tot cas el dret d’Orta s’ocupa dels heretges; si ho fa és, perquè n'hi ha a la Comanda, i al nostre entendre precisament es tracta dels càtars. La relació és evident; justament sabem que la Comanda d’Orta habiten persones d’aquella religió maniquea des de la darreria del s XII (aproximadament) fugint de la persecució inquisitorial que sofreixen al Llenguadoc.
No dubtem com venim insistint en la relació entre els templers d’Orta i els de Masdéu i entre l’Ordre i els càtars, que es tradueix en donar-los protecció els seus dominis d’Orta.
Els càtars, segons els breus testimonis que tenim conviurien pacíficament amb la població autòctona d’Orta, segurament convertits al catolicisme, al menys formalment, i exercint els seus oficis; i no dubtem que desenvoluparien una destacada activitat econòmica que l’Ordre del Temple aprofitaria en una zona dedicada de manera quasi exclusiva a l’agricultura i la ramaderia.
VI La relació dels fets i conclusions
L’Orde del Temple té Casa al Llenguadoc, concretament a Masdéu. I de fet el catarisme i l’Ordre del Temple, segons l’opinió dels estudiosos del moviment herètic estan íntimament lligats al llarg dels segles, fins el punt que els cavallers templers haurien assumit alguns valors espirituals càtars. Hi ha la llegenda del Sant Grial que no podem oblidar com a punt de referència del que volem dir.
El cas és que no dubtem que a Orta els càtars havien de deixar empremta amb treballs ben diversos, i entre altres amb construccions que encara han arribat als nostres dies. Qui sap si un d’ells és el convent de Sant Salvador o Santa Maria dels Àngels, o potser altres d’arquitectura civil que avui s’estan descobrint.(17)
Pel que fa a la seva activitat religiosa és probable, que almenys, n'aparença, practiquessin la religió catòlica, sens perjudici al que en privat mantinguessin els seus ritus càtars.
Els estudiosos dels càtars coincideixen en expressar la seva convicció que aquests van optar per instal·lar-se a Catalunya, fugint de la Inquisició i confiant en la tradicional benevolència dels comtes reis catalans, històricament implicats amb la seva causa des de la mort de Pere i “el Catòlic” a Muret l’any 1213 (en la campanya contra Simó de Montfort, cap croat al servei del Papa de Roma i de la Corona francesa.(18)
Fetes aquelles consideracions, no dubtem de l’origen llenguadocià de l’ocupant del sarcòfag (B) i a partir d’aquí establim la seva possible vinculació amb l’heretgia càtara. Una i altra circumstància s’acrediten amb suficiència per mitjà dels símbols que conté el sarcòfag als seus costats laterals:
1) L’origen llenguadocià de l’ocupant el justifica la creu perlada de 12 puntes i perles.
2) I que el mateix professés o hagués professat el catarisme ho prova l’altra figura de l’estel parcialment visible de 6 braços o pètals en forma hexafoliolada nimbada situada a l’esquerra de la part frontal del sarcòfag; aquest estel és un símbol solar i/o herètic utilitzat per heretgies gnòstiques i dualistes inclòs el Catarisme.(19)
Per acabar cal destacar altre estel que encara que hi estigui mutilada, es pot afirmar sense embuts, que es tracta d’un estel formada per dos quadrats formant 8 puntes
(figura 5). Aquests dos quadrats simètrics i desplaçats un de l’altre amb 45º, els grafistes i els especialistes dels simbolismes, coincideixen en afirmar que aquest relleu és un símbol que representa l’acció de dos antagonismes , això demostra que estem, una altra vegada, davant d’un altre símbol de creences dualistes o maniquees.
Per últim el fet de tenir una creu templaria ens demostra, també, vinculació d’aquest personatge amb aquesta ordre o comanda.
Després d’aquest treball de recerca històrica, confio que això despertarà la curiositat d’uns altres investigadors, per a continuar la recerca d’aquest ventall de possibilitats que hi ha encara per treballar i descobrir els vestigis d’assentaments càtars al nostre país, que encara resten en la foscor de la llarga nit dels temps.
Ricard Ramos Jiménez
Fotos o figures: Llegenda
Figura 1: Vista del Convent de Sant Salvador o Sta Maria dels Àngels (Foto Ramos)
Figura 2: Situació de les tombes. Plànol del convent segons dibuix d’en Ramon Valls.
Figura 2 bis: foto dels sarcòfags A i B
Figura 3: foto del sarcòfag amb els tres escuts gremials (foto Ramos)
Figura 4: Vista lateral del sarcòfag amb dues creus esculpides de baix relleu.(foto Ramos)
Figura 5: Detall de la part visible –lateral- de la tomba estudiada. (dibuix de l’autor)
Figura a: Cavaller templer
Figura b: Escut de l’Ordre del Temple Català
Figura c: Signatura l’any 1186 d’en Ramon de Montcada senyor de Tortosa
Notes:
1 Curiosament el culte a Santa Bàrbara comença a tota Europa coincidint amb l’auge de l’orde del Temple. Juan G .Atienza “Santoral diabólico”. Editorial M. Roca. Barcelona 1988.
2 Dr. Serrano Daura, Josep, Els Costums d’Orta (1296), Ajuntament d’Horta de Sant Joan (1996) pàg. 20 a 23.
3 Juan G. Atienza “Guia de la España Templaria” Ed. Arin.. 1985
4 Dr. Serrano Daura, Josep, Senyoria i Municipi a Orta (S. XII-XIII) Actes de les Jornades d’Estudi, Orta, 25,26 i 27 d’octubre de 1996 Ajuntament d’Horta de Sant Joan, Universitat Pompeu Fabra, Diputació de Barcelona i Generalitat de Catalunya. Pàg.. 88 i 89
5 Ventura, Jordi , Els heretges catalans, Editorial Selecta, Barcelona (1962)
6 idem. Ob. c. Pàg. 82
7 Gran Geografia Comarcal de Catalunya, “Terra Alta”, Enciclopèdia Catalana, 2a edició, Barcelona (1993), pàg. 278
8 Zaragoza Pascual, Ernest “Vida de San Salvador de Horta” Ed. Seràfica. Barcelona (1967).
9 Emmanuel Le Roy Ladurie “Montaillou, village occitan de 1294 à 1324”.. Edicions Gallimard
10 Julien, Lucienne, “La increible odisea de los cátaros”. Ed. Tikal, Girona (1988), pàg. 27.
11 Sobreques, Santiago “Els barons de Catalunya” Ed. Vives V. Vol. 3 BCN (1980) a la pàgina 61 es diu: “ L’any 1225 el bisbe de Girona Alemany d’Aiguablava va aixecar l’excomunicació que pesava sobre els templers de Sant Llorenç d’Arenes, perquè enterraven a gent excomunicada”· En aquest lloc van ser enterrats diferents càtars que havien mort ajudant al Comte d’Empúries en la guerra que va sostenir contra el bisbe de Girona. (pàg. 78 del llibre “Catarisme a Catalunya” d’Anna Maria Adroer i Tasis , i Pere Català i Roca. Editorial Rafael Dalmau. BCN /1996).
12 “.idem.
13 Le Roy, ob. Cit. Pàg. 148, 152,154,166,167,169,170,172,203,258 i 325.
14 Le Roy, ob. Cit. Pàg. 324 i s.
15 Atienza, Juan G La mística solar de los Templarios, Martinez Roca SA Barcelona (1983 )pàg. 356
16 Dr. Serrano Daura, Josep “Els costums d’Orta (1296)”. Ajuntament d’Horta 1996, pàg. 96
17 Fuguet Sans, Joan. L’arquitectura dels Templers a Catalunya, Ed. Rafael Dalmau. Barcelona (1995) pàg. 313 i ss.
18 Una prova d’aquesta tolerància i la no excesisva intervenció de la Corona d’Aragó en aquests afers és la història d’un important personatge càtar escapat i empaitat per la Inquisició: Guillaume Bélibaste, conegut també com Pierre Penchenier (per amagar el seu autèntic nom). Aquest persopnatge va viure uns anys amb una comunitat càtara a la població de Sdant Mateu (Castelló); d’allí el va treure amb engany un col.laborador de la Inquisició nomenat Arnaud Sicre, alies Baille de Ax. Una vegada arribat als dominis del rei de França, fou detingut i jutjat, i condemnat a morir a la foguera, con finalment va ocórrer a Villerouge-Termenès a les Corbières, per ordre de l’arquebisbe de Narbona l’any 1321. En l’obra ja citada de DUVERNOY (La captura del cátaro Bélibaste) es diu textualment: “hemos enviado ya (L’any 1320) a Arnaud Sicre a Cataluña y al reino de Aragón, para descubrir y buscar con precaución, discreción y cuidado, a los fugitivos por heregia y herejes de esas religiones, desconocidos y disimulados, etc. “(pàg. 135). Això demostra que els agents i/o espies de la Inquisició van tenir que actuar de manera molt acurada; si haguessin tingut la col.laboració dels comtes reis catalans, la cosa hagués estat d’una altra manera. En aquell mateix llibre és narra com Guillemette Maury, trobant-se a Sant Mateu (Castelló), reconeix a Arnaud Sicre, i li confessa que es troba en una terra en la que res havia que témer (pàg. 32)
19 Gómez Tabanera, José, Mito y simbolismo de las estelas funeraries. Eugeniusz Frankowski Libro Estelas Discoideas de la Península Ibérica, Colegio Universitario. Ediciones Istmo. Madrid (1989), pàg. 285 20 Cirlot, Juan Eduardo, Diccionario de símbolos, Ed. Labor SA, Barcelona (1991), pàg. 222 i 223
Precisament la devoció a Santa Bàrbara està molt vinculada als cavallers del Temple; que senyoreja el lloc i els seus termes des de 1177 fins a 1308, formant la Comanda d’Orta; ja el 1317 aquell districte senyorial, dissolt el Temple, passa a l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. (2)
És interessant destacar que Horta és el lloc on decideix Jaume I la conquesta de València.(3)
Molt més a prop, el pintor Pablo Picasso passa dues llargues temporades en aquest singular poble per a descansar i pintar un bon nombre de quadres. L’estil avantguardista del cubisme, surt per primer cop de les mans i del talent d’aquest genial artista andalús, el lloc sembla que inspirà, d’una manera màgica, la sensibilitat de Picasso. El paisatge i la vida rural de l’entorn, el marcaran per sempre. Horta es converteix, sense adonar-se, en un punt de trobada i peregrinació per a tots aquells que volen conèixer la vida d’en Picasso.
II. El domini d’Orta. Els valdesos. Els Franciscans. El Convent de Nostra Senyora dels Àngels o de Sant Salvador i els frares franciscans.
El domini i la jurisdicció d’Orta eren infeudats a favor de Ramon de Montcada, això passava l’any 1166. Alfons I , l’any 1177 fa donació d’Orta a l’Ordre del Temple; però en aquest cas no es tracta d’una cessió feudal sinó una donació aloudial. Ramon de Montcada ostentava la quasi potestat sobre el castell i termes d’Orta, mentre que els cavallers templers ho adquireixen plenament, gratuïtament i sense càrregues. Així el 1182 Ramon de Montcada, el fill, amb llicència reial, cedeix finalment al Temple els drets que posseeix sobre Orta amb el cobrament d’una suma de diners; i també li dóna els llocs de Prat, el futur Prat de Compte, i la vall de Valdesa (4)lloc no localitzat. (figura c)
El convent dedicat a Santa Maria dels Àngels (figura 1)
Al terme d’Horta, a dos quilòmetres del seu casc urbà, hi ha el convent franciscà dedicat a Santa Maria dels Àngels. El seu origen és un temple que data de la darreria dels s. XIII o primeria del XIV que s’atribueix als templers;(7) en el s. XVI, arriben al lloc els frares mendicants i s’ocupen d’ell, l’amplien i el converteixen en un convent, centre de recés i residència de frares ancians amb nombroses reformes, fins el s. .XVIII, fins que l’any 1835 queda completament abandonat.
El convent de Nostra Senyora dels Àngels també s’anomena de Sant Salvador, perquè aquest sant de l’ordre franciscana i nascut a Santa Coloma de Farnés, va viure uns dotze anys en aquest convent, a partir de les darreries de l’any 1547. (8)
Darrera de l’edificació conventual surt una mena de camí calvari, que duu fins al cim de la muntanya rocosa de Santa Bàrbara, amb diferents capelletes enrunades dedicades a Sant Onofre, Sant Pau, Sant Antoni Abad i Santa Bàrbara. Al mig del camí i sota la protecció d’una balma, es troba una imatge de Sant Salvador, amb una mena de pica o font que neix entre les escletxes del rocam conglomerat que formen aquesta espectacular muntanya.
III. Els monuments funeraris al convent de Sant Salvador.
Entrant ja en l’objecte central d’aquest treball d’investigació, hem de destacar que el convent de Sant Salvador conserva uns sepulcres o tombes de força interès històric.
El convent té una magnifica portalada a la que s’accedeix per una escala de 33 esglaons, l’església està protegida amb una magnifica portalada amb arcs en gradació i sostre de fusta. Situats en aquest punt, mirant endavant , podem veure a banda dreta, sota els arcs, un sarcòfag (D) i a mà esquerra dos més (A i B) (figura 2 bis)
; en front, a la dreta i a continuació de la porta de l’església, visiblement tapada per la construcció d’una porta d’accés al claustre, es troba un quart sepulcre amb tres escuts gremials molt ben conservats (C): de picapedrer (martell),
figura 3
mestre d’obres (edifici) i arquitecte (compàs). (figura 3). Tots aquests sarcòfags estan presumiblement buits.
; en front, a la dreta i a continuació de la porta de l’església, visiblement tapada per la construcció d’una porta d’accés al claustre, es troba un quart sepulcre amb tres escuts gremials molt ben conservats (C): de picapedrer (martell),
figura 3mestre d’obres (edifici) i arquitecte (compàs). (figura 3). Tots aquests sarcòfags estan presumiblement buits.
El sarcòfag “B”:
Aquest, sarcòfag “B” de forma rectangular, té unes lloses de pedra sobre el mateix, col·locades molt probablement, a conseqüència de les obres de restauració dutes a terme per la Generalitat de Catalunya; al costat esquerra, esculpides,
(Figura 4) podem veure perfectament: una creu grega flordelisada i, de la mateixa mida, una creu perlada del Llenguadoc (totes dues ficades en un cercle); a la cara frontal, a l’esquerra, una creu en forma hexafoliolada de 6 pètals, 4 visibles, els altres dos hi són mutilats; a la dreta, del mateix frontal, hi ha una altra creu més petita que les anteriors, és una creu Comtal de Tolosa, dintre d’un cercle; al costat (lateral dret) de la tomba apareix molt danyada un estel de 8 puntes, i finalment darrera, es pot veure clarament una creu del Temple. És probable que en altres costats d’aquesta sepultura hi haguessin més simbolismes versemblants o unes hipotètiques lletres esculpides, necessàries per força, per identificar la procedència d’aquesta singular tomba i perquè en aquest lloc.Consideracions sobre aquesta tomba amb símbols llenguadocians.
Què ens ha volgut deixar l’autor d’aquest singular monument funerari?
Què categoria o procedència era la tomba d’aquest personatge, amb tanta simbologia del Llenguadoc i d’ordres militars, com el Temple?
La forma escrita, si hagués estat present, ens donaria sense dubte les claus d'aquestes preguntes que ens fem, per això que dediquem la nostra atenció a trobar una explicació raonable per aquesta concentració de creus i/o símbols, i quina mena de personatge hi havia en aquest sarcòfag.
De les creus esculpides hi ha: una grega flordelisada, aquesta creu amb diferents versions ha estat el símbol d’algunes ordres militars, una altra, molt significativa, “la perlada del Llenguadoc”, també una tolosana més petita, totes elles indiquen de manera inequívoca, que és tracta d’un important personatge, o bé un gran “Magister” d’algunes de les ordres religioses-militars, com el Temple, Montesa, Calatrava, etc., i també de la possibilitat que estés vinculat al Llenguadoc, on segurament era originari. (creu perlada del Llenguadoc).
El sarcòfag deu ser del s. XIV com la resta dels existents, en alguns dels quals d’estil semblant figura l’any de l’enterrament. No creiem que correspongui a cap dignitat eclesiàstica, no hi hem trobat cap simbolisme de dignitat religiosa. Una altre hipótesis podria ser que fos un dels càtars conversos, sota la protecció de l’Ordre del Temple, atés el detall de la situació de la tomba, fora del temple.
IV Els càtars i l’Ordre del Temple
(figura b)Entre els segles XI al XIV, aquesta zona meridional de la Catalunya Nova, entre Tarragona, Terol i Castelló, rep un important contingent de nous pobladors vinguts des de la Catalunya Vella i del Llenguadoc. Entre ells destaca el col·lectiu vingut de Montaillou,(9) i especialment la família de Pierre Maury membre destacat de la comunitat càtara d’aquella regió francesa que s’instal·len entre Orta i Morella.
Aquest no és un cas aïllat, doncs, a més d’Horta i van ser altres llocs de la zona conquerida als àrabs el segle XII, com Morella, Tortosa, Orta, Prades, Siurana, etc., van experimentar un important assentament càtar, de famílies que fugen de la persecució que sofreixen al seu país (una de les més terribles campanyes repressives executades per l’home, amb una crueltat desmesurada: la Inquisició).
Aquest moviment religiós té un origen maniqueu arrelat als Balcans i a l’Àsia menor, s’escampa ràpidament durant el segle XI a Itàlia i França i als seus seguidors se’ls denomina patarins o càtars.(10)
Els càtars constitueixen un dels moviments religiosos herètics més importants del món cristià medieval, i foren cruelment reprimits per l’Església de Roma per mitjà de la Santa Inquisició, que actua amb quasi total independència (segons s’acorda al Concili de Toulouse de 1233).
Fugint de la barbàrie inquisidora és quan el moviment càtar occità cerca refugi a Espanya, especialment a Catalunya i en particular als dominis catalans de l’Orde del Temple (que ja els havia protegit en els seus territoris del Sud de França).(11)
Tenim constància documental (12)de la notable quantitat de persones i famílies del Llenguadoc que van instal·lar-se a Catalunya entre els segles XII i el XIII, concretament a: Puigcerdà, Bagà, Ulldecona, Beceit, La Bisbal de Tarragona, l’Albi, Prades, Juncosa, Tortosa, Flix, La Palma, i entre altres, destaquem a Orta, on s’estableix Guillemette Maury , vídua i germana de Pierre Maurey, natural de Montaillou del Llenguadoc (un dels bons homes càtars o líders del moviment herètic) vers el 1314.(13)
Aquests contingents de persones vingudes des de l’altra banda dels Pirineus, van tenir un veritable protagonisme per a desenvolupar un repoblament eficaç i necessari pels interessos econòmics, socials i polítics de la Corona d’Aragó. Aquestes terres, aquests pobladors bons coneixedors d’oficis: teixidors, pastors, picapedrers, escultors, ferrers, fusters, etcètera, no van tenir massa dificultat per a integrar-se en aquesta segona pàtria amiga que els “tolerava” en les seves idees i pràctiques religioses.
Coneixem que entre 1308 i 1323 va viure i va morir de malaltia a Orta un tal Bernat Martí, un càtar del poble occità de Montaillou (14)
Continuant per aquest mateix camí, sorprenc la citació que es pot trobar en el llibre de Juan G. Atienza, ”La mística solar de los Templarios” on diu que desprès de la dissolució de l’Orde del Temple l’any 1312 (Concili de Vienne), “un cavaller del Temple anomenat Pere de Maderm, (15)es va retirar a Orta, on va morir.
Quin d’aquests dos personatges ocupà el sarcòfag B?
V Els heretges a Orta
L’any 1296 el Temple i la Universitat de la seva Comanda d’Orta signen una concòrdia que fixa quin és el dret propi que ha de regir la comunitat, les relacions dels veïns entre sí, i amb el seu senyor. Entre altres coses s’ocupa també de l’administració de justícia. (16)
I precisament de manera excepcional si tenim en compte que els nombrosos codis de Costums locals que sorgeixen a l’època no ho fan, el nou ordenament d’Orta és refereix als “heretges”; concretament el seu capítol LXXIX ordena que siguin cremats vius i que a més se’ls confisquin els seus béns a favor del Temple com a senyor del lloc.
Precisament un dels cavallers templers que apareix en la concessió del codi de Costums a la Universitat d’Orta l’abril de 1296 és el comanador de Masdéu, al Llenguadoc.
En tot cas el dret d’Orta s’ocupa dels heretges; si ho fa és, perquè n'hi ha a la Comanda, i al nostre entendre precisament es tracta dels càtars. La relació és evident; justament sabem que la Comanda d’Orta habiten persones d’aquella religió maniquea des de la darreria del s XII (aproximadament) fugint de la persecució inquisitorial que sofreixen al Llenguadoc.
No dubtem com venim insistint en la relació entre els templers d’Orta i els de Masdéu i entre l’Ordre i els càtars, que es tradueix en donar-los protecció els seus dominis d’Orta.
Els càtars, segons els breus testimonis que tenim conviurien pacíficament amb la població autòctona d’Orta, segurament convertits al catolicisme, al menys formalment, i exercint els seus oficis; i no dubtem que desenvoluparien una destacada activitat econòmica que l’Ordre del Temple aprofitaria en una zona dedicada de manera quasi exclusiva a l’agricultura i la ramaderia.
VI La relació dels fets i conclusions
L’Orde del Temple té Casa al Llenguadoc, concretament a Masdéu. I de fet el catarisme i l’Ordre del Temple, segons l’opinió dels estudiosos del moviment herètic estan íntimament lligats al llarg dels segles, fins el punt que els cavallers templers haurien assumit alguns valors espirituals càtars. Hi ha la llegenda del Sant Grial que no podem oblidar com a punt de referència del que volem dir.
El cas és que no dubtem que a Orta els càtars havien de deixar empremta amb treballs ben diversos, i entre altres amb construccions que encara han arribat als nostres dies. Qui sap si un d’ells és el convent de Sant Salvador o Santa Maria dels Àngels, o potser altres d’arquitectura civil que avui s’estan descobrint.(17)
Pel que fa a la seva activitat religiosa és probable, que almenys, n'aparença, practiquessin la religió catòlica, sens perjudici al que en privat mantinguessin els seus ritus càtars.
Els estudiosos dels càtars coincideixen en expressar la seva convicció que aquests van optar per instal·lar-se a Catalunya, fugint de la Inquisició i confiant en la tradicional benevolència dels comtes reis catalans, històricament implicats amb la seva causa des de la mort de Pere i “el Catòlic” a Muret l’any 1213 (en la campanya contra Simó de Montfort, cap croat al servei del Papa de Roma i de la Corona francesa.(18)
Fetes aquelles consideracions, no dubtem de l’origen llenguadocià de l’ocupant del sarcòfag (B) i a partir d’aquí establim la seva possible vinculació amb l’heretgia càtara. Una i altra circumstància s’acrediten amb suficiència per mitjà dels símbols que conté el sarcòfag als seus costats laterals:
1) L’origen llenguadocià de l’ocupant el justifica la creu perlada de 12 puntes i perles.
2) I que el mateix professés o hagués professat el catarisme ho prova l’altra figura de l’estel parcialment visible de 6 braços o pètals en forma hexafoliolada nimbada situada a l’esquerra de la part frontal del sarcòfag; aquest estel és un símbol solar i/o herètic utilitzat per heretgies gnòstiques i dualistes inclòs el Catarisme.(19)
Per acabar cal destacar altre estel que encara que hi estigui mutilada, es pot afirmar sense embuts, que es tracta d’un estel formada per dos quadrats formant 8 puntes
(figura 5). Aquests dos quadrats simètrics i desplaçats un de l’altre amb 45º, els grafistes i els especialistes dels simbolismes, coincideixen en afirmar que aquest relleu és un símbol que representa l’acció de dos antagonismes , això demostra que estem, una altra vegada, davant d’un altre símbol de creences dualistes o maniquees.Per últim el fet de tenir una creu templaria ens demostra, també, vinculació d’aquest personatge amb aquesta ordre o comanda.
Després d’aquest treball de recerca històrica, confio que això despertarà la curiositat d’uns altres investigadors, per a continuar la recerca d’aquest ventall de possibilitats que hi ha encara per treballar i descobrir els vestigis d’assentaments càtars al nostre país, que encara resten en la foscor de la llarga nit dels temps.
Ricard Ramos Jiménez
Fotos o figures: Llegenda
Figura 1: Vista del Convent de Sant Salvador o Sta Maria dels Àngels (Foto Ramos)
Figura 2: Situació de les tombes. Plànol del convent segons dibuix d’en Ramon Valls.
Figura 2 bis: foto dels sarcòfags A i B
Figura 3: foto del sarcòfag amb els tres escuts gremials (foto Ramos)
Figura 4: Vista lateral del sarcòfag amb dues creus esculpides de baix relleu.(foto Ramos)
Figura 5: Detall de la part visible –lateral- de la tomba estudiada. (dibuix de l’autor)
Figura a: Cavaller templer
Figura b: Escut de l’Ordre del Temple Català
Figura c: Signatura l’any 1186 d’en Ramon de Montcada senyor de Tortosa
Notes:
1 Curiosament el culte a Santa Bàrbara comença a tota Europa coincidint amb l’auge de l’orde del Temple. Juan G .Atienza “Santoral diabólico”. Editorial M. Roca. Barcelona 1988.
2 Dr. Serrano Daura, Josep, Els Costums d’Orta (1296), Ajuntament d’Horta de Sant Joan (1996) pàg. 20 a 23.
3 Juan G. Atienza “Guia de la España Templaria” Ed. Arin.. 1985
4 Dr. Serrano Daura, Josep, Senyoria i Municipi a Orta (S. XII-XIII) Actes de les Jornades d’Estudi, Orta, 25,26 i 27 d’octubre de 1996 Ajuntament d’Horta de Sant Joan, Universitat Pompeu Fabra, Diputació de Barcelona i Generalitat de Catalunya. Pàg.. 88 i 89
5 Ventura, Jordi , Els heretges catalans, Editorial Selecta, Barcelona (1962)
6 idem. Ob. c. Pàg. 82
7 Gran Geografia Comarcal de Catalunya, “Terra Alta”, Enciclopèdia Catalana, 2a edició, Barcelona (1993), pàg. 278
8 Zaragoza Pascual, Ernest “Vida de San Salvador de Horta” Ed. Seràfica. Barcelona (1967).
9 Emmanuel Le Roy Ladurie “Montaillou, village occitan de 1294 à 1324”.. Edicions Gallimard
10 Julien, Lucienne, “La increible odisea de los cátaros”. Ed. Tikal, Girona (1988), pàg. 27.
11 Sobreques, Santiago “Els barons de Catalunya” Ed. Vives V. Vol. 3 BCN (1980) a la pàgina 61 es diu: “ L’any 1225 el bisbe de Girona Alemany d’Aiguablava va aixecar l’excomunicació que pesava sobre els templers de Sant Llorenç d’Arenes, perquè enterraven a gent excomunicada”· En aquest lloc van ser enterrats diferents càtars que havien mort ajudant al Comte d’Empúries en la guerra que va sostenir contra el bisbe de Girona. (pàg. 78 del llibre “Catarisme a Catalunya” d’Anna Maria Adroer i Tasis , i Pere Català i Roca. Editorial Rafael Dalmau. BCN /1996).
12 “.idem.
13 Le Roy, ob. Cit. Pàg. 148, 152,154,166,167,169,170,172,203,258 i 325.
14 Le Roy, ob. Cit. Pàg. 324 i s.
15 Atienza, Juan G La mística solar de los Templarios, Martinez Roca SA Barcelona (1983 )pàg. 356
16 Dr. Serrano Daura, Josep “Els costums d’Orta (1296)”. Ajuntament d’Horta 1996, pàg. 96
17 Fuguet Sans, Joan. L’arquitectura dels Templers a Catalunya, Ed. Rafael Dalmau. Barcelona (1995) pàg. 313 i ss.
18 Una prova d’aquesta tolerància i la no excesisva intervenció de la Corona d’Aragó en aquests afers és la història d’un important personatge càtar escapat i empaitat per la Inquisició: Guillaume Bélibaste, conegut també com Pierre Penchenier (per amagar el seu autèntic nom). Aquest persopnatge va viure uns anys amb una comunitat càtara a la població de Sdant Mateu (Castelló); d’allí el va treure amb engany un col.laborador de la Inquisició nomenat Arnaud Sicre, alies Baille de Ax. Una vegada arribat als dominis del rei de França, fou detingut i jutjat, i condemnat a morir a la foguera, con finalment va ocórrer a Villerouge-Termenès a les Corbières, per ordre de l’arquebisbe de Narbona l’any 1321. En l’obra ja citada de DUVERNOY (La captura del cátaro Bélibaste) es diu textualment: “hemos enviado ya (L’any 1320) a Arnaud Sicre a Cataluña y al reino de Aragón, para descubrir y buscar con precaución, discreción y cuidado, a los fugitivos por heregia y herejes de esas religiones, desconocidos y disimulados, etc. “(pàg. 135). Això demostra que els agents i/o espies de la Inquisició van tenir que actuar de manera molt acurada; si haguessin tingut la col.laboració dels comtes reis catalans, la cosa hagués estat d’una altra manera. En aquell mateix llibre és narra com Guillemette Maury, trobant-se a Sant Mateu (Castelló), reconeix a Arnaud Sicre, i li confessa que es troba en una terra en la que res havia que témer (pàg. 32)
19 Gómez Tabanera, José, Mito y simbolismo de las estelas funeraries. Eugeniusz Frankowski Libro Estelas Discoideas de la Península Ibérica, Colegio Universitario. Ediciones Istmo. Madrid (1989), pàg. 285 20 Cirlot, Juan Eduardo, Diccionario de símbolos, Ed. Labor SA, Barcelona (1991), pàg. 222 i 223
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada