LA MARE DE DÉU DEL CASTELL DE MONTCADA

“Què difícil és conèixer l’home de l’any 1000 amb els ulls de l’home de l’any 2000”

Montcada i el seu cim, el Turó, ha estat una muntanya amb unes característiques pròpies per venerar-se una imatge singular, com podria haver estat, una Mare de Déu de color negre. Una muntanya amb tots els ingredients perquè fos així: la forma cònica o piramidal del Turó, l‘existència d’un antic poblament ibèric, unes coves a prop del cim i dintre d’una d’aquestes coves, una imatge trobada de la Mare de Déu, fonts d’aigua i, per acabar-lo d’arrodonir, moltes llegendes e històries sobre aquest singular enclavament vallesà. Aquest escenari, aquesta peculiar muntanya, estava envoltada d’una una bona massa feréstec, principalment, de roures i alzines, aquesta massa forestal hauria estat en el món antic un motiu més de veneració i rituals d’antigues creences. L’adoració i el culte al món natural: arbres, fonts, pedres, ha tingut un remarcat protagonisme entre les antigues civilitzacions com ara la cèltica, és un fet històricament reconegut pels estudiosos del món antic.

El castell, l’ermita, la geologia i el sistema subterrani, les coves.

Al cim s’aixecà el castell i després, probablement, l’església amb la imatge de la Nostra Senyora de la Mare de Déu del castell de Monte Catano, documentat aquest topònim per primer cop l’any 987.

Tenia a quatre passes, una cova anomenada de Na Guilleuma , fenomen geològic descrit per l’il·lustre espeleòleg Mossèn M. Faura i Sans , però més que una cova era un avenç, la boca d’entrada s’obria amb un pou inicial de 27 metres, després una sala i un tram de galeria fins arribar als 75 metres totals de recorregut. Unes altres coves existien en aquest lloc, anomenades: cova del Castell, cova de la Mare de Déu i la cova de l’Ermità, aquest nombre de fenòmens espeleològics és dóna en aquelles zones de calcàries (karst) on el sistema de dolines funciona com una mena d’embuts, l’aigua pluvial es engolida ràpidament (alta porositat de les calcàries), circulant per un laberint d’escletxes, diaclases o micro diaclases, molt característic en aquest tipus de formació geològica, desenvolupant-se amb el transcurs dels segles en: galeries, pous i les formes capritxoses d’estalagmites i estalactites, etc., en definitiva, una cavitat que molt probablement podria comunicar-se amb altres cavitats properes, a través de gateres o petits conductes on l’aigua circula sempre cercant el camí de sortida en sentit descendent, en definitiva l’aigua és aquí el arquitecte natural d’aquestes coves i avencs. El sistema subterrani de les aigües (hidrologia) del Turó es manifesta finalment mitjançant el sistema de sorgències cap l’exterior, com són les fonts: de la Mitja Costa, la Font Pudenta i. D’altres, desaparegudes, com la Font del Ferro. Avui, encara és pregunta el veïnat això... ? d’on vindrà aquesta aigua si no hi ha cap riera o riuet on pugui alimentar-les ? com pot ser que sempre brolla aigua encara que faci temps de sequera ?. La qüestió és ben simple, la composició geològica d’aquesta muntanya permet emmagatzemar aquest ric element a través de la circulació subterrànea que ofereix el terreny calcari, com hem explicat abans i, amb tota probabilitat cal pensar en l’existència d’un petit llac o bé diferents dipòsits naturals d’aigua a les profunditats de la muntanya, regulant, d’aquesta manera els cabdals d’aigua que sempre acostuma a ruixar mitjançant les benvolgudes fonts que tots coneixem. El tema geològic del Turó és un fenomen hidròlogic que ha marcat de manera molt significativa la historia i els fets d’aquest punxegut turó.


LA COVA I LES MARESDEDÉU DE COLOR NEGRE

Diu una antiga tradició que un pastor va trobar dintre de la cova, la imatge de la Mare de Déu, després, aquesta cova s’anomenarà “la Cova de la Mare de Déu del Castell de Montcada”.
Aquest lloc fou possiblement venerada, per primer cop, la primitiva imatge de la M. de Déu. Posteriorment i una vegada construïda la capella dalt del castell, va ser col·locada en aquest segon lloc. Sembla que restava a la cova per salvar-la dels atacs dels sarraïns, aquest detall, no documentat, és podria situar aquesta troballa entre els segles X i XI

En aquesta època les Mares de Déu van començar a sortir com bolets, eren versemblants unes de les altres, es a dir: construïdes amb el mateix material, de fusta, policromades, amb una alçada d’uns 70 centímetres, assegudes a la manera majestàtica, amb la cara i les mans de color negre, tenint sobre les faldilles el nen, també assegut i sostingut per una mà de la mare i , el més significatiu: també de color negre.

Sobre l’època d’aparició d’aquestes imatges fosques o negres, la majoria d’erudits afirmen que aquestes són entre els segles XII i XIII, encara que alguns autors discrepant i les situant molt més enllà, és a dir com pre-romàniques.

Moltes de les Mares de Déu trobades en coves són d’aquest color: Montserrat, Núria, Covadonga, Puy, Najera, Tauste, etc., són un exemple.

Aquest santuari dalt d’un turó, ven visible, prop de la ciutat murallada de la antiga ciutat comtal, tenia totes les possibilitats d’haver estat un lloc especialment significatiu, per pregar i venerar a qualsevol ídol o imatge pagana d’acord amb la civilització i la religiositat del moment, hi ha nombrosos casos versemblants que l’arqueologia s’ha encarregat de descobrir, així com la pròpia història, sense oblidar el fenomen de la memòria popular, que de manera natural i inconscient, es transmet de generació a generació, aquesta memòria popular ha creat un món entranyable, el costumisme català, ajudant, tot plegat, a recuperar i mantenir les nostres arrels, la nostra història.

El cim del Turó es convertí en una mena de sentinella gegantí sobre el rocam de calissa , posteriorment, la construcció del castell omple una part important de la història del territori i del nostre poble, principalment del seu topònim, i el llinatge il·lustre de la saga dels Montcades, el naixement d’un poble i mil històries més. Aquest castell juga, estratègicament, un paper important davant de l’ocupació sarraïna i d’altres fets d’armes, la ubicació dels seus murs constitueixen sens dubte, una fortalesa quasi inexpugnable, a més a més situat estratègicament , en un pas obligat entre el Vallès i el pla de Barcelona.

Volem insistir sobre l’existència de la cova de la Mare de Déu del Castell de Montcada, aquest detall no pot passar desapercebut per recolzar-nos en la hipòtesis de que aquesta coincidència de verges trobades en coves, o desenterrades per animals com ara el bou, Montcada no podia quedar fora d’aquest fet històric, molt repetit i assenyalat durant els segles XI i XII. Alguns estudiosos creuen que les verges romàniques d’aquells segles eren les successores d’unes altres més antigues, és a dir: de la Gran Mare Terra, aquestes deesses eren molt venerades en coves o bé sota els arbres, com per exemple les deesses céltiques.

Des d’un principi tota creença o religió , planta el seu ídol i, després, una altra és superposa sobre aquesta, és una cadena imparable que no ha parat de produir-se des de que aquest món és món.
Les verges trobades en coves, tenen sempre la cara i les mans de color fosc, així com el nen que porten asseguts en un genoll , bé al dret o l’esquerra, també al mig de la faldilla, però mai sobre els dos genolls, aquestes quasi sempre es mostren amb les cames separades, un símbol inequívoc que ens indica una de les dues naturaleses: la de mare. Aquestes imatges estan assegudes majoritàriament amb trones, algunes d’aquestes amb formes o de simbologies fàl·liques ( símbol de la fecunditat ),com per exemple: la trona de la Nostra Senyora de Montserrat. Aquesta imatge, tan nostre, ha estat i es invocada constantment per molts creients, ella és encara la reina de llars catalanes, hi ha un dit molt popular que diu: “no és ben casat qui no ha portat la dona a Montserrat”.

Curiosament a Catalunya és més arrelat dir Mare de Déu que Verge Maria.

ELS PESCADORS , PEREGRINS I DEVOTS DE LA MARE DE DÉU

Una altre teoria per recolzar-nos sobre el color negre de la imatge de la M. De Déu del Castell de Montcada, és el fet que aquestes maresdedéu trobades eren les protectores titulars dels navegants, encara que llur santuari es trobes ubicat dalt d’una muntanya. La majoria de les Mares de Déu negres eren invocades pels mariners en perill i, tant a Rocamadour, com a Lierse, (totes dues són verges negres molt famoses a França), es conserven curiosos ex-vots, que són repliques d’antigues, ofrenes pels seus capitans, de naus que havien escapat del naufragi, gràcies a la intervenció miraculosa d’aquella Mare de Déu.

Aquesta forta creença arrelada entre els homes de la mar és un bon exemple per continuar en aquesta mateixa línia de la nostra investigació, reforçant, una mica més, les possibilitats més o menys històriques per continuar en la nostra hipòtesis de que la imatge de la M.D de Montcada podria haver estat de color negre.

Però tornant a Montcada, la primera notícia documentada de la Mare de Déu del Castell de Montcada apareix l’any 1134, concretament el dia 13 d’abril, segons consta en el testament de Berenguer de Monte Scatani, aquest cavaller era el senyor del castell i va destinar un legat d’alous perquè a la capella hi cremés de dia una llàntia. , és lògic suposar que la petita església que albergà la imatge, hauria estat construïda amb anterioritat a l’any 1134, doncs el topònim castro Montem Catanum s’esmenta els anys 987, i no és citat com a castell fins el 1023 (el 11 d’octubre), quan el castro de Montekandano surt en una llista més àmplia de castells.

L’any 1385 és té notícies d’una imatge de la Mare de Déu del Castell de Montcada, la qual era petita i de marbre blanc. Aquesta petita imatge hauria estat una replica en marbre de l’altre imatge, la primitiva, trobada dintre de la cova, segons la llegenda?. La nostra opinió és que la imatge primitiva era més antiga que la petita de marbre, documentada en el segle XIV, creiem que la imatge de la Mare de Déu del Castell podria datar-se entre els segles XII o XII, segons el costum i la “moda” artística d’aquells temps , hagués estat primer una imatge en fusta i no pas de marbre, després de col·locar-se a la capella del castell, una replica d’aquesta podria haver estat dipositada a la cova originaria de la troballa, per oferir, paral·lelament, el culte com a tantes altres i nombrosos maresdedéu, la Cova de la Mare de Déu de Montserrat és un clar exemple, entre altres, d’aquesta possibilitat. Per les notícies històriques de principis de 1900, la cova de la Mare de Déu del Turó es venerava una imatge que per salvaguardar llur santuari troglodita havia una reixa de ferro forjada a l’entrada de la cova.
Però tornant a la petita imatge de marbre blanc ja esmenada, no podem deixar d’esmentar una altra maresdedéu del mateix material, però que tenia la cara, el coll, les mans i el nen de color negre, és el cas de l’antiga imatge de “Nuestra Señora de la Candelera en Salas Altas (Huesca)”. (destruida durant la darrera guerra civil espanyola)

LA ERMITA, ELS COSTUMS, LA VETLLA.

La petita ermita de la Mare de Déu del Castell era de construcció romànica de creu llatina, i d’estil bizantí. Hi ha una fotografia realitzada als voltants de l’any 1900 que reprodueix un capitell de la primitiva capella. És un senzill treball de baix relleu amb línies geomètriques.

Trobem documentat que a l’ermita de la Mare de Déu del Castell de Montcada pujàvem cofradies de pescadors fins al santuari, procedents de Barcelona per obsequiar a la Mare de Déu del castell de Montcada. Després de les funcions religioses “passàvem la nit fent vetlla dalt del santuari, fent il·luminaries i divertint-se correctament, com és de suposar....” Aquest costum, posteriorment, porta mal de cap al seu rector i al senyor vicari (l’any 1718 es té la primera notícia documentada), la practica d’aquestes vetlles són finalment prohibides, perquè provoquen, segons els guardians eclesiàstics, escàndols i comportaments poc respectuosos amb el entorn i la capella del santuari, aquests peregrins i pescadors passen la nit al cim, ballant, saltant, jugant i, dormin, posteriorment, a la capella....

Remarquem el fet de que aquests ballàvem o dansàvem durant la nit fent il·luminaries.... , aquests balls d’alta significació simbòlica, mostren els continguts màgics i religiosos arrelats en els costums dels homes.

Antigament, la dansa, anava adreçada als genis i a les divinitats on els xamans, bruixots i metges dels pobles primitius les feien servir per combatre i esquivar els mals de tota mena.

Això demostra que en aquest lloc hi havia un antic costum que comportava peregrinacions, com el cas dels pescadors que anàvem a oferir les seves manifestacions religioses i invocacions a una Mare de Déu que era protectora de mariners, en definitiva estem davant de la possibilitat de l’existència en aquest indret, d’una imatge de la Mare de Déu Negre, com tantes altres, descobertes, adorades i, escampades a molts cims d’un bast territori que avui hem diem Europa. Després, com quasi sempre passa és deforma aquest esperit religiós i es converteix en un altre cosa, potser despertant inconscientment en aquelles gents, sentiments, costums o cultes ancestrals perduts, però possiblement residents en algun lloc de la ment humana, una mena d’arxiu genètic que es transmetre de generació en generació.

També trobem el costum i l’adoració de la Mare de Déu del Turó en el Costumisme Català, on els veïns del “carrer de la Boqueria a Barcelona, feien una forada a Montcada per tal de visitar la Mare de Déu del Castell de Montcada, d’aquesta adoració, que es venerada en la capella del vell castell. Part d’amunt del Portal de la Boqueria hi hagué una capelleta on es venerava una imatge d’aquesta maresdedéu de la qual els veïns dels carrers immediats eren devots “

Aquesta ermita tenia a més de l’altar a la Mare de Déu del Castell de Montcada un altre dedicat a Sant Miquel . La iconografia cristiana representa a San Miquel de dues maneres distintes, en dues facetes de llur sobrehumana personalitat. Una, vencent al Dimoni, amb vestit de guerrer i eventualment, amb ales. Una altra, pesant les virtuts i els pecats de les animes dels mortals per determinar si són mereixedores del Paradís o bé de l’infern. Aquest Sant Miquel, com bon sant d’origen esotèric, és el patró d’advocació marinera. Els normands, mariners y cristians nous -i amb una forta carrega tradicional d’elements precristians en les seves essències màgiques- , li van erigir l’abadia de Mont Saint-Michel. Un altre cop apareix aquí l’advocació marinera.

Així doncs, el fet d’aquesta devoció dels mariners envers les maresdedéu negres, ens indica de manera contundent que aquest costum no és pas un fet casual, sinó que obeeix a una clara i molt antiga tradició arrelada en la nit dels temps. El cim de Montcada, com tants altres, són els testimonis muts d’aquestes devocions marianes benefactores dels mariners.

EL TOPÓNIM MONTCADA

Sobre l’origen del nom de Montcada o bé Mons Catani, està prou descrita la teoria de l’origen del topònim de Montcada per part del filòleg Joan Coromines, que nega l’altra d’en Balari, dient sense embussos: “ l’etimologia és clara: Mons Catani “la muntanya del càdec , arbust semblat a la ginebre”
Però cal destacar que el Turó i les muntanyes que l’envolten havia un veritable bosc, principalment: d’alzines, roures, salzes i fruiters., sembla doncs que aquest “càdec” no té, davant dels arbres documentalment descrits , el protagonisme i la incidència necessaris per decantar-nos per la teoria d’en Coromines.
Curiosament el mot Codech o Kadec, és un dels noms d’una divinitat femenina de les religions semites. Aquesta deessa resulta ser a la vegada de forma antropomòrfica i ornitomòrfica, és a dir, forma de dona i d’au, un altre cop el simbolisme terra-cel es fa present. Era una divinitat de la religió semita, com els acàdis o acadios , poble establert a Mesopotamia central l’any 2000 abans de Crist. Les restes del seu art: stela de Naram-Sin, cap de coure descobert a Ninive, mostren un refinament i elegància molt superiors als sumeris. La religió era sumero-acàdic.

De tota manera, la teoria del topònim de Montcada d’en Balari, segons la nostra modesta opinió, és una teoria molt més versemblant que la d’en Coromines, la forma llatina de Monte Scatano, brollar o fluir aigua, és més versemblant, si analitzem l’existència del sistema de cavitats que havia a prop del cim i la quantitat de fons d’aigua existents, (algunes encara hi són), ens aboca de manera més contundent que l’aigua és aquí un element de major significació que l’arbust càdec, defensat per Coromines, nosaltres, modestament, trobant més encertada i més lògica la teoria d’en Balari.
Una altre element hidrològic que reforça, encara més, la nostra opinió sobre el mot defensat per Balari, és l’existència del rec comtal, on l’aigua brolla del món subterrani en forma d’una interessant sorgència, fet que afegit a les nombroses fonts existents en aquest territori, comportarà a que el mot “Mont Scatano” s’identifiqui més amb aquest origen aquós que no pas amb l’arbust càdec.

Durant la nostra Època Mitjana, per no dir, molt més abans, el turó era un lloc singular d’aposentament humà, un lloc de veneració, un punt de marca i de referència territorial, un lloc pel simbolisme de cultures antigues, però també, perquè volem ser rigorosos amb la no massa documentació que hi ha, preferim deixar-ho a l’àmbit de les possibilitats i al lliure pensament dels lectors.

De tota manera, cal retenir els fets històrics del nostre benvolgut Turó, que de manera molt sintetitzada són: l’aposentament ibèric, l’existència d’un sistema de coves i de fonts, l’antic castrum que pren el nom del topònim Montcada, la construcció de l’ermita, la troballa de la imatge, la veneració dels fidels, els peregrins, la destrucció i reconstrucció de l’ermita i molt més recent aquells fets ocorreguts a la Font de la Mitja Costa on la Mare de Déu s’apareix davant d’uns devots, la revifalla miraculosa pren protagonista encara que al final la qüestió va passar de puntetes i aviat es oblidada.

Per últim, volem recordar aquí al nostre benvolgut erudit i costumisme català Joan Amades i la seva obra literària sobre les imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya, i diu entre altres coses el següent:

“Aquestes imatges marianes fortament aferrades a l’agre de la terra, en molts casos constitueixen vestigis de cultes naturistes un pregon primitivisme que ni l’acció de la civilització ni la petjada del cristianisme no han assolit esborrar del tot. Per efecte d’aquest sentiment, l’home divinitzà i venerà les forces naturals i tot allò que adquiria als seus ulls quelcom d’excepcional o de sobresortint. Cada muntanya, cada roca, cada corrent, cada font i fins i tot cada arbre tenien la pròpia divinitat o el geni i protector , del qual la gent tractava d’atreure’s la benvolença i la simpatia per mitjà de cerimònies i de practiques de cultes, de les quals han arribat sobrevivències fins als nostres temps.
Una bona part de les imatges trobades ho foren dins d’una cova; es a dir, de l’habitació del primer home, que li havia de servir alhora de casa i de temple on guardava els primers ídols.

Són innombrables les imatges trobades i relacionades amb vegetals, ordinàriament espècies boscanes. Els arbres preferits per allotjar les marededéus foren el roure i l’alzina, els arbres sagrats per excel·lència entre els pobles europeus”.

ALTRES QUESTIONS
(notes de l’autor)

Un cas molt interessant sobre els orígens de Montcada era l’existència d’un lloc d’oració anomenat Bat Pits (colpejar-se el pit). Documentat l’any 1008. El lloc estava localitzat en un camí empedrat (via francesa ?) que baixava a Barcelona, entre el puig de Montcada i el Riu Besos. Era un lloc de penitència o de plegaria a on ben podria trobar-se una imatge, un petit santuari o una capelleta.

Un altre lloc no menys interessant que l’anterior era la Pedra Bruna (la Pedra Negra), molt a prop de la muntanya de Montcada.

Tenim una altre punt interessant que no podem fugir, es a dir: la mitologia ibera tenia com a Deesses (la Gran Mare Terra) a unes estàtues assegudes en una trona amb ales (Cel), així doncs tenim simbolitzades la Terra i Cel, per una altra banda la mateixa simbologia amb els dos altars de la capella, un dedicat a la Mare de Déu del Castell de Montcada (representa la Mare Terra ) i un altre a Sant Miquel (com un Déu del Cel), amb altres paraules: una religió és superposa a una altra, però la tradició i la força de la més antiga no pot esborrar-se totalment amb l’aposentament de noves ideologies religioses que s’imposen a les anteriors, sense poder-les eradicar totalment, a fi de comptes, la mateixa simbologia però amb unes altres imatges més o menys cristianitzades.

El culte a Sant Miquel, segons els erudits, està relacionat amb uns altres, com els déus de l’antiguitat: Anubis, Hermes, Mercuri, Wotan. Les esglésies i les capelles dedicades aquest sant són molt nombroses en torn a l’any 1000. És freqüent que aquestes és realitzin en llocs alts. , potser la por d’entrar en el nou mil·leni (l’any 1000) dispara la creença de que arribà l’hora de la fi del món, això podria ser el motiu per realitzar aquest gran nombre de construccions d’esglésies i capelles dedicades al pesador d’ànimes, Sant Miquel ? Ho deixem a la consideració i a la reflexió de cadascú.

Ricard Ramos Jiménez