26 de setembre 2011

MONTCADA i REIXAC, QUAN ÉREM ELS PREFERITS .

Encara que per alguns els hi costi de creure, és un fet que de tant en tant convé recordar.


La fama de Mon
tcada com destí turístic va començar a la meitat del segle XIX i va durar fins el primer terç del XX, en la qual el nostre poble va gaudir d’un prestigi que el feia un dels millors de Catalunya on passar-hi l’estiueig o que fos també el preferit o recomanable a l’hora de triar el lloc on fer les sortides d’un dia, costum molt habitual que practicaven les famílies benestants barcelonines d’aquells temps.

Montcada i Reixac oferia a tots els visitants barcelonins un marc natural incomparable ( fonts, boscos, tranquil·litat, proximitat , etc) , era per aquells “urbanites “ una espècie de paradís que satisfeia els seus desitjos.

Encara avui un es sorprèn quan llegeix llibres antics , revistes , hemeroteques o veu imatges i comprova les descripcions que sobre Montcada i Reixac feien aquells il·lustres escriptors , periodistes o fotògrafs , emprant adjectius qualificatius com: paradís de la natura o de la tranquil·litat, un racó del cel, el poble de les cent fonts, un verger, de l’aire pur, el millor per fer-hi “salut” o recomanable per recuperar-se de les malalties, etc. Adjectius que van fer que l’expressió “Jo estiuejo a Montcada” signifiques un plus de “categoria” que distingia a moltes de les famílies o persones que van escollir el nostre poble.

La imatge que reproduïm ens pot servir com un dels molts exemples que reiteradament citaven Montcada i que habitualment es publicaven a la premsa o revistes de l’època . En aquest cas és un exemple comparatiu de costums entre dues ciutats densament poblades. El periodista és fa ressò de l’ona de calor que arreu d’Europa (1) es registrava , incidint amb el sofriment que patien els habitants de grans ciutats com Paris i Barcelona, arribant a la conclusió que tant a Paris com a Barcelona es buscava la mateixa solució per combatre l’angoixa que la calor produïa, així o va escriure :”…els ciutadans de Paris …prefereixen la frescor dels boscos de la Boulogne… i els de Barcelona fem el mateix, preferim els boscos de …MONTCADA…”.

Revista,“Ilustració Catalana”(2) num.326 de 5 de setembre del 1909:

Text peu de foto escrit en català d’abans de la normativa moderna que va establir Pompeu i Fabra, l’any 1916:“ Es ben cert allò de que iguals causes produhexen idèntics efectes. Veusaqui la gent de París que fuig de la calor de aquella urb , expansionantse pel celebrat bosch de Boulogne , igual , exactament lo mateix que fem els barcelonins als sots de Moncada ó de Vallvidrera, quan la calor apreta massa. Nó, no som nosaltres diferents , ni son aquells superhomes .Quan la calor arriba als 40º, tots fem lo mateix. “

El periodista al citar Montcada ens confirma un cop més (any 1909) un fet que demostra que per molts barcelonins això “ d’anar a Montcada” era un costum ben arrelat i majoritàriament preferit a l’hora d’escollir el millor lloc on prendre la fresca, les aigües o passar-hi des d'un dia a llargues estades estiuenques.

Què ens queda d’aquella Montcada?, era millor que l’actual?. Preguntes que sorgeixen si un intenta fer comparacions amb la Montcada i Reixac dels nostres dies. La resposta a la primera és fàcil de contestar: poc, molt poc, per no dir res; en quan a la segona …uff!.. se’m fa complicat opinar al bell mig d’una crisi generalitzada que obligaria a matisar moltes coses i que potser avui faria bona la dita castellana: “Cualquier tiempo pasado fué mejor”.

Els temps fa que tot canvií i tant les persones com els pobles s’han d’adaptar a les noves circumstàncies intentant sempre millorar i progressar. Montcada ho ha fet, ningú pot negar-ho, però algunes vegades sota la paraula “progrés” s’escuden i es justifiquen moltes decisions que potser s’haurien pogut evitar o com a mínim pal·liar i ara potser es mantindria viu i ben visible el record d’un temps passat.


JOSEP BACARDIT i SANLLEHÍ


Notes:


(1) L’any 1909 va ser un any de molta calor i sequera. Els termòmetres al més d’agost van marcar temperatures que de mitjana van superar els 30º , registres poc habituals en països com França o Alemanya.

(2) "Ilustració Catalana" , va ser una revista setmanal, dedicada principalment a tractar la informació que generava la burgesia catalana , entre altres, el tema de l’estiueig, motiu que feia que tot sovint sorgís el nom de Montcada i Reixac. Va publicar 750 números entre els anys 1880 i 1917 .



1 comentari:

Anònim ha dit...

Està escrit en el article: d'aquella Montcada en queda ben poc i era millor per algunes coses i pitjor per altres. Ara estem millor comunicats i tenim més serveis i les diferencies socials no son tan amples. No obstant si les retallades solcials progressen, aquestes diferencies s'aniran fent més grans.
Jo em quedaria amb això : Hem perdut massa vestigis d'aquella Montcada ( llocs, cases, boscos) que altres pobles ha sabut o han pogut conservar.
Ha mancat unió dels montcadens per lluitar per a la conservació sobretot de molts edificis antics comparat amb altres pobles de les rodalies. L'especulació i la corrupció han guanyat, així de clar i molt poques persones se salven d'aquesta complicitat. Ens mereixem el que tenim perquè no hem sigut prou valents. Inclús des de la meva opinió la Fundació Cultural no ha fet prou en aquest sentit. La Fundació té una força moral important que no s'ha utilitzat i això per a mi es greu. Ara només cal lluitar per no perdre el poc que tenim. I això cal reivindicar-ho a partir de la gent que no té lligams polítics perquè son els polítics els principals culpables d'aquesta deixadesa amb el patrimoni. Els polítics d'abans i els d'ara, més preocupats per la seva situaciío personal que pel bé del poble i de la seva història. Amb ben poques excepcions que es poden comptabilitzar amb els dits d'una ma.

Josep Capella