FER L'AMOR I NO LA GUERRA!

L’enginy d’un hostaler montcadenc va evitar que fos cremada la seva casa .

L’Hostal de la Torra(1) , conegut ara com Can Joanet o La Tasca , situat a la cantonada dels carrers Major/Bogatell, va ser un dels pocs hostals de Montcada i Reixac que durant la Guerra del Francès ( 1808-1814) no van patir les ires d’aquell exercit invasor que al llarg del conflicte va sotmetre el nostre poble a moltes vexacions i sacrificis de tots tipus com assassinats , violacions, robatoris i destrucció de masies o cases , algunes d’elles van ser cremades.

Recordem , segons el memorial enviat al Capità General de Catalunya al finalitzar la guerra, que la xifra d’edificis afectats va ser de 84, entre altres, l’Ermita del Turó, l’Ajuntament , l’Església de Sta. Engràcia, Can Albinyana, Can Cuiàs, Can Fontanet, Can Pla ,hostal Font Freda, Can Coll ( Indianes) ,Hostal Can Sans, etc. Pràcticament tot el poble d’alguna manera o altre va ser objecte d’alguna revenja per part del francesos, era la forma emprada a fi d’escarmentar al poble i evitar que ajudessin els escamots de guerrillers que contínuament els hostilitzaven amb l'objectiu que la zona de cruïlla de camins de Montcada no fos mai del tot controlada per l’exèrcit de Napoleó.

(Imatge de l'any 1909. Carrer Major /Bogatell on es veu l'Hostal de la Torra conegut també com Cal Passaigües )

Bé, tots no van sofrir aquest càstic, algun se’n va salvar com és el cas de l’Hostal de la Torra que va ser ocupat pels francesos i destinat a residència dels seus oficials. El lloc ,degut els "bons seveis" que oferia , va adquirir rapidament bona fama i era frecuentat també per altres "jefes militars" escampats per la zona . L’Hostal a la pràctica es va transformar en una espècie “ d’Estat Major” de l’exercit francès .

( Imatge del mateix hostal de l'any 1920. Feta quan es va asfaltar per primera vegda el carrer Major .)

L’amo de l’hostal, pel que sembla deuria ser espavilat, va acceptar la situació del moment ( no li quedava més remei) ,però, va saber jugar bé les seves cartes. Escoltava el que planejaven i comprovava cada dia l’estat d’ànim d’aquells “fogosos” oficials que necessitaven demostrar a l’enemic qui era el que manava . A fi d’evitar o rebaixar l’esperit de revenja se les va enginyar per oferir un nou servei (2) a tots els seus hostatges: Va omplir cada dia l’hostal de nombroses “ dones de mala vida”(3) i que servissin per esplai i apaivagar la “fogositat” d’aquells militars .

Els "serveis patriòtics " que aquelles dones van prestar sembla que va donar el seu fruit : L’ Hostal de la Torra va ser l’únic dels existents a Montcada que va salvar-se de la seva destrucció.

Això de fer l'amor i no la guerra en aquest cas es va complir .

Josep Bacardit i Sanllehí

-----------------------------------

(1) De l’ Hostal de la Torra hi referències documentals del segle XVII, va ser conegut també com l’hostal de “cal Passaigües o de ca la Teresina de la Torra”, avui en dia el coneixem com “La Tasca o Can Joanet”.

(2) Testimoni oral que va recollir el Sr. A.Ubach l’any 1927 ( Fons Ubach- Fundació Cultural Montcada) . La nota explica que la senyora Miquela Argemí de Albareda , de 86 anys , coneguda per “ la Esmoxinada” li va explicar que la seva mare li contava , per haver sigut testimoni presencial , de l’existència d’aquelles “dones de mala vida” que van ajudar a salvar de la seva destrucció l’Hostal de la Torra .

(3) Qualificatiu de com eren considerades les dones que es dedicaven a la prostitució en aquella època . Activitat que amb diferents noms segueix ben vigent a l’actualitat .

NADAL AMB UN TOC D'HUMOR...

Per veure la imatge més gran "clica" sobre la mateixa

LA VOLUNTAT DE SER DEL MAS RAMPINYO

Que aquest barri de Montcada i Reixac té quelcom d’especial, ningú que tingui uns coneixements mínims de la nostra història ho pot discutir.

Des de temps passats, per no dir segles, la seva gent ha volgut mantenir la seva identitat. Orgullosos de ser el que són i, sense complexes, han lluitat per mantenir sempre viva l’herència que els seus avantpassats els van deixar. Aconseguir-ho no ha estat gens fàcil, ja que han viscut èpoques de vaques flaques on tenien girat el vent en contra, però amb tossudesa i fermesa ho han superat amb escreix. Llegiu amb atenció el document que l’any 1948 la Societat Recreativa la Unió va fer públic el més d’abril amb motiu de l’organització de la Festa Major d’aquell any:

Malgrat que ja han passat 63 anys de la publicació del document es pot afirmar, salvant les distancies i comparacions, que avui aquest escrit podria ser signat pels actuals membres i responsables de la Unió de Mas Rampinyo , que si fa o no fa pateixen els mateixos inconvenients. Vagi per a tots, els d’abans com els d’ara, el nostre reconeixement per una feina ben feta que han sabut mantenir per sobre de qualsevol discrepància o dificultat una voluntat superior:　La Voluntat de Ser.

Nota complementaria: El president de la S.R.U era Arturo Vila ( o Viló) . L’any 1948, en plena i duríssima època dictatorial, era prohibit qualsevol escrit en català i obligat a castellanitzar-se el topònim català, malgrat tot això, la Unió va imprimir el cartell anunciador de les festes mantenint el topònim català : " Mas Rampinyo".

(Per veure les dues imatges més grans, clica sobre les mateixes)

Josep Bacardit Sanllehí i

Ricard Ramos Jiménez.

Quan el Turó de Montcada, era un referent de l'excursionisme...

"A la memòria d'en Jaume Serch i Torrents, excel.lent persona, poeta, escalador i muntanyenc del Bagés, mort amb 86 anys el dia 16/2/2010 a Monistrol de Montserrat (d.e.p.)"

Tothom que estimi l'esport de l'excursionisme, poc o molt sabrà allò que vull dir i transmetrem-vos.

De joves, l'època que ens va tocar viure, eren els anys 50, a banda de la joventut i les ganes de viure i riure, teníem una forma molt habitual per passar els dies de festa: sortir d'excursió, doncs, la nostra generosa i variada geografia catalana, ens oferia un ventall de visions magnifiques i gratuïtes, al menys mirar si es podia fer... encara què calia estar a la guaita, la dictadura imperant ens vigilàvem, tenien sospites que això d'anar a la muntanya era per conspirar contra el règim, i amb això no anàvem pas errats, doncs, nosaltres, al menys la nostra colla, no ho fèiem, érem uns vailets, però altres si que ho practicàvem, al menys criticar i parlar malament del govern de Franco. Recordo un incident que vaig viure quan anava per primera vegada d'excursió a Montserrat amb la colla del meu germà (jo tenia uns 11

anys) , ells eren vuit amics i amigues entre 18 a 21 anys, desprès de passar pel camí sota el Trencabarrals, parlàvem entre ells sobre aquells escaladors que havien estat valents i van penjar i deixar ben visible una llarga senyera al cim del Trencabarrals. Uns moments abans vam veure una parella de la Guardià Civil amb el seu típic "naranjero" (fusell metrallador), renegàvem amb veu alta i mirant de manera reptadora a tots els que hi passàvem, per ells tots érem sospitosos, per això ens van obligar a obrir les nostres motxilles, per sort no portàvem cordes ni estris per l'escalada, era evident que no érem escaladors, però si excursionistes que anàvem a la muntanya –lloc amb certa llibertat.- per poder parlar de tot, especialment de la situació política del país, encara que amb la veu fluixa i prudent que calia adoptar per evitar la repressió d'una brutal policia que no tenia gaires contemplacions.

(imatge del Trencabarrals, camí a Sant Jeroni. Una de les moltes "agulles" montserratines per escaladors)

Però anem allò que volia explicar-vos de la primera excursió que vaig fer al Turó de Montcada.

La visió des d'un alt turó, cim, etc. sempre és un bell atractiu de qualsevol excursió, poder contemplar una panoràmica des d'aquestes atalaies naturals, són sempre uns moments emocionats i altament beneficiosos per l'esperit, això fa que el "cuc" de l'excursionisme faci la seva feina...

Des de Plaça Catalunya, ben matí, agafem el primer tren direcció Terrassa, arribats i a l'estació de Montcada – Manresa, baixem amb ganes de començar la caminada que era com a primera etapa arribar a una font anomenada de la "Mitja Costa", així que vam passar a prop del cementiri municipal, on recordo unes grans lletres pintades a la façana que deien "Caidos por Dios y por España...Presentes !" Passar per aquests cementiris amb aquestos missatges m'ha fet sempre certa impressió. Després vaig descobrir el perquè... Però això és una altra història que ara no toca.

Costa amunt, desprès de recórrer un caminet entre el bosc, arribem amb un pla, entre uns arbres alts, on escoltem el suau soroll d'un brollador d'aigua, ja hem arribat¡ . Asseguts, desprès de fer un bon glop d'aquella bona aigua, trèiem un entrepà de sardines, o bé amb un tros de truita de patates, embolcallats amb paper de diaris endarrerits. Esmorzem amb un cert silenci, per escoltar l'ambient del bosc i els cants dels ocells. Una vegada varem endrapar-nos aquella mitja barrera de mig quilo, i abans d'iniciar la marxa vam omplir la cantimplora d'alumini, aquella aigua calia emportar-se-la a casa com un "souvenir de la muntanya, per demostrar als nostres pares la diferència de qualitat de l'aigua de casa (riu Llobregat) i la de Montcada.

Desprès, cap a munt calia arribar al cim on les escletxes i les esllavissades de les canteres eren presents, la pedra de les calcàries, trontollàvem sota els nostres peus, era evident que l'or del ciment era prioritari per l'industria de les infraestructures. La meva mare que treballava al Metro Transversal de Barcelona des de la seva inauguració, em deia que l'obra del Metro es va fer amb el ciment del Turó.

De la cova de la Verge crec que no vaig poder veure res de res, doncs, ja havia arribat la dinamita, i el lloc ja no era com aquelles postals antigues que hi teníem. Recordo, a la baixada, es veia serpentejant el Besòs, un riu que ens esperava al final de l'excursió, un premi, un bàlsam pel nostre cos, la calor del mes de juny es feia present al migdia i les ganes de banyar-se en aquelles aigües netes d'un gorg era un desig que no podíem renunciar, no dúiem banyadors, així que sense pensar-lo massa i amb calçotets ens vam ficar al riu. Aquest llarg bany abans de marxar cap a l'estació del tren direcció a Barcelona, ens va portar aquesta experiència un xic de felicitat, una petita aventura per aquells nois, que tot just sortíem de l'ou.

Ricard Ramos Jiménez

PD/ No dúiem màquina de retratar, això estava reservat a uns altres, amb més poder adquisitiu. Així que la foto que us poso són d'uns altres veterans i desconeguts excursionistes que sí van tenir la sort de veure la cova de la Mare de Déu del Turó, eren uns altres anys amb una altra Dictadura Militar ( General Primo de Rivera), mira per on, aquí si que varem coincidir...

ANY 1890.- PRIMER TELÈFON INSTAL.LAT A MONTCADA?

Va ser iniciativa del Senyor Josep Vilaseca , industrial de l’hoteleria i estiuejant a Montcada .

Finançat per ell, va decidir el 29 de juny del 1890 al local de la seva propietat Cafè-Teatre Colon (ara conegut com l’ABI) instal.lar el primer telèfon que va funcionar al nostre poble .

La Xarxa telefònica no va arribar a Montcada i Reixac fins l’any 1891 . Era la línia que va unir Montcada amb Barcelona .

Recordem aquella noticia tal com es va publicar a diferents diaris de l’època :

Oficialment com a poble va ser l’Ajuntament el destinatari del primer telèfon que es va instal·lar a Montcada i Reixac i per tant li va tocar el numero 1 .

( Imatge de l'ABI anys 1930)

Però sembla que no va ser l’Ajuntament el que va tenir l’honor de disposar del primer telèfon al poble. Va ser el propietari del Cafè Teatre Colon (actualment conegut com l’ABI). Era Josep Vilaseca, un il·lustre empresari del mon de l’hoteleria , propietari entre altres de l’ Hotel Colon a la Plaça de Catalunya de Barcelona, considerat en aquells temps com un dels més luxosos que existien a Europa . Aquest industrial va ser el que va construir a Montcada l’edifici del Cafè Teatre Colon a l’any 1886, aquest local oferia a les temporades d’estiu tot una variada oferta d’activitats lúdiques (teatre, concerts, balls, etc) que gaudien d’una gran acceptació entre la nombrosa colònia de famílies barcelonines que estiuejaven a Montcada i Reixac. L’Ajuntament va decidir donar-li el nom de Colon al carrer on es va ubicar el referit edifici.

L’home, va fer servir el seu poder d’influència ( que era molta en aquell temps ) a fi de poder instal·lar al seu local un aparell de telèfon que facilités a tots els estiuejants la possibilitat de contactar amb la Capital . Va ser un servei més que va oferir als seus clients , en certa manera una espècie de centraleta telefònica d’ús particular que anava a càrrec del Sr. Josep Bertran .

Recordem la noticia :

Com ho va fer en uns moments que no existia la línia del servei telefònic? … no tenim la resposta fidedigne, encara que probablement va disposar d’algun permís especial i pogués fer servir una línia secundaria connectada amb les instal·lacions telegràfiques que es feien servir a les estacions del ferrocarril . Li deuria ser fàcil instal·lar el cable que va des de l’estació de Montcada Centre al Cafè Colon .

Recordem que l'Estat no va monopolitzar el servei telefònic fins ben entrat el segle XX . Fins aleshores aquest servei es regia per concessions administratives que es van regular per un decret del Govern de Silvela de l’any 1884 , que deia : “ A pesar de la naturaleza estatal del servicio se autorizaba a particulares y ayuntamientos a tender redes, de manera subsidiaria o en líneas secundarias , siempre y cuando no existieran las del Estado, pero con la condición de unirlas a las redes estatales si se instalan algún dia, pasando entonces a la categoría de simples abonados. La cuota de abono anual oscilarà entre 600 a 1000 pesetas .”

JOSEP BACARDIT SANLLEHÍ.

Fonts documentals:

Diari Lo Catalanista de Sabadell (Hemeroteques ARCA - Revistes Antigues ) i hemeroteca de La Vanguardia.

Diàleg imaginari des del Turó, amb un xic d'humor...

Sant Josep Oriol i Montcada

Aquest sant, entre altres advocacions, era també venerat a Montcada. La raó? Tot seguit ho expliquem:

Allà, dalt... al Turó.... avui més conegut com el pic de l'Asland, estava tranquil·la i aposentada sobre un llit de rics estrats de pedra calcària de la major qualitat, un antic lloc de devoció, tradició i veneració Mariana, la desapareguda ermita de la Mare de Déu del Castell de Montcada, aquella que no se l'endugué el vent, sinó el ciment... Aaaa¡... és clar, ara sí, ara me'n recordo, eren els anys 20, més o menys, oí?. Efectivament eren els feliços anys 20 on Montcada era tota una senyora colònia d'estiuejants, aquells que anàvem sempre, nets, polits com el "Blanco de España". Una època daurada, on la pagesia, majoritària a Montcada, convivia amb uns veïns o exemplars sortits, la majoria, de la burgesia de Barcelona. Ells van ser els que hi van posar l'ànima i les "peles" per aixecar-la de nou, doncs, estava molt enderrocada la seva capella romànica i també les restes d'un emblemàtic castell de la família dels Montcades i, que l'any 1390, passà la seva propietat als Consellers de Barcelona, per un afer entre la Mitra de Vic i la senyora que manava el castell, anomenada "donya" Guilleuma. Una dona "de armas tomar", doncs, va ser excomunicada, ep!, poca broma, això vol dir una falta molt greu envers la Santa Església.

Però anem al moll del diàleg, com i per què d'aquesta devoció a Sant Oriol.
Doncs, bé, aquest sant va realitzar un extraordinari miracle de conversió vegetal a plata, dit d'una altra manera, en termes bancaris, de canvi de valors. Tan de bo seria que en aquests difícils temps on ens ha tocat viure, poguessin existir aquesta mena de generoses i miracoloses persones que per convidar als amics i acompanyants, feien el "numeret" del "rave" convertit en monedes de plata. Cada vegada que hi penso... no poques hipoteques s'haguessin pogut pagar no en Euros sinó amb plata!. Bé, encara que no ho sembli a Montcada es va realitzar aquest miracle, millor dit dos miracles el mateix dia, un a l'Hostal Font Freda a prop del riu Ripoll, un altre a l'Hostal "La Grua" (calia tenir cura d'aparcar bé la tartana...) que por alguna raó que desconeixem, un altre mossèn situa aquest hostal de La Grua a la Parròquia de Reixac, a prop de Montcada. Sí, senyor, un miracle doble i amb un hostal que no hi teníem ni la més punyetera idea que estava situat a Reixac, sinó que aquest, segons les nostres informacions, es trobava a Montmeló. (1)

Per això és el moment de reproduir les dues versions, perquè els nostres lectors tinguin acurada constància que aquest blog no s'inventa res, en tot cas, com criatures humanes ens podem equivocar, però en aquest cas crèiem que qui ha ficat la pota, no som pas nosaltres, per això, tot seguit us transquivim textualment allò que està escrit:

"Una memòria de Sant Josep Oriol".(2)

[...] "Havent-se parlat de que en la vida de Sant Joseph Oriol, escrita pel P. Joan F. de Masdeu, se llegeix que'l venerable sacerdot lo día 2 d'Abril de 1698 obrá al Hostal de Fontfreda, dins de la parroquia de Montcada, aquell prodigi de convertir talls de rave en reials de plata, Se determinà colocar á la capella una imatge del Sant miracler ò taumaturch, mitgensant la vénia y acceptació del Emm. Cardenal Casañas, gran devot del Sant ".

Per altra banda, Mossèn Jaume Armengol, pvre., diu en el seu llibre "Els Sants Ciutadans de Barcelona"(3) , concretament explica que Sant Oriol, camí a Roma i vestit de pelegrí, el dia 2 d'abril de l'any 1698, va succeir el següent:

[...] " Durant aquest viatge, fou quan, arribat a l'hostal de La Grua, parròquia de Sant Pere de Reixac, prop de Montcada, acompanyat del seu amic Bonaventura Ballescà, convertí dues rodanxes d'un rave en monedes de ral, per pagar l'esmorzar del seu amic acompanyant, car cap dels dos no portava diners..."

Caram, amb el cost de l'esmorzar, va necessitar dues rodanxes de rave i convertir-les en monedes de ral i de plata! , per pagar la factura. Tanta plata per dos entrepans, copes i cigalons ?. Sempre eren aquests preus a Montcada o a Montmeló?

Mossèn Jaume Armengol continua dient que Sant Oriol va realitzar altres miracles...a banda dels raves (la seva millor especialitat), etc. etc., però nosaltres ho deixem aquí, doncs, seria barrejar raves amb cols.

Ricard Ramos Jiménez

Notes:
1) L’hostal de la Grua que data de l'any 1409 es trobava a la vora del camí ral de Girona, a mig quilòmetre del nucli de Montmeló, on avui hi ha el barri del Sant Crist de la Grua. Es trobava davant de la capella del Sant Crist , i sembla que acollia peregrins que feien la ruta del camí de Santiago.

(2) Nota històrica de la Mare de Déu del Castell de Montcada. Mòssen Josep Mas, prev. 1910 BCN. Tipografia Catòlica, carrer del Pi,5

(3) Els Sants Ciutadans de Barcelona" Editorial Dalmau i Jover, SA BCN 1949.

ANY 1900. MONTCADA i l'ÚLTIMA "CARLINADA"

Del nostre poble va sortir l’últim intent insurreccional protagonitzat pels carlins.

Conegut pels estudiosos del carlisme com "la octubrada", va ser el cant del cigne d'aquest moviment monàrquic que tanta sang va vessar durant el segle XIX.

Els documents on ho hem pogut llegir així ho confirmen. Després de tres intents al llarg del segle XIX , tots ells amb derrotes (anys 1833-39, 1846-49, 1872-76 ) els partidaris de Don Carles VII ( pretendent a la Corona Espanyola ) van intentar aprofitar la forta crisi originada per la pèrdua de les ultimes colònies (Cuba i Filipines) per intentar protagonitzar un cop de força esperant que aquesta vegada el poble espanyol els recolzes.

La conspiració feia mesos que es preparava des del sud de França i secretament es van formar escamots de guerrillers a diferents localitats esperant el moment oportú per aixecar-se amb armes i declarar altre cop la guerra. El primer lloc on s’actuaria era a Barcelona on s’assaltaria la Caserna de les Drassanes, però abans es faria una “intentona” a Badalona. El fets varen passar així:

(text copiat del llibre : “Banderas blancas, boines rojas: Una historia del Carlismo” . escrit per Jordi Canal i Morell.)

“…En Sta. Coloma de Gramenet se organizó , conforme a lo previsto, una partida armada de unos sesenta hombres al mando del “capitán “ José Torrens( recién repatriado de Cuba) que por la vía de Montcada siguiendo el “Camino de las Estrellas” penetró en Badalona a las 8 de la tarde del 28 de octubre del 1900 e intentó sin éxito tomar la Casa Consistorial y el Cuartel de la Guardia Civil, donde la acción coordinada de los integrantes del cuerpo y de la fuerza local de Carabineros ( que habían sido avisados unos minutos antes ) los estaban esperando. El enfrentamiento duró poco tiempo pues los sorprendidos fueron ellos ya que no esperaban resistencia (eran solo 8 guardias civiles y dos carabineros), a consecuencia murió el segundo cabecilla de la partida y dos más resultaron heridos. El grupo se retiró en desbandada en dirección Montcada a la Torre del Baró ( un nido de conspiración carlista, donde se habían preparado ) propiedad de Manuel Sivatte, cuñado del dirigente regional carlista Duque de Solferino D. Manuel de Llanza y Pignatelli (1) .El grupo fuertemente perseguido se disolvió siguiendo diferentes direcciones no sin antes caer abatido el líder José Torrens. En vista del resultado desistieron las demás partidas que en teoría se habían preparado en diferentes zonas de Cataluña, Valencia, Navarra y País Vasco .”

Arran d’aquests fets el Govern Espanyol va declarar l’estat de guerra a tot el territori nacional i les garanties constitucionals van restar dos mesos suspeses. Es va obrir la corresponent investigació a fi i efecte de depurar responsabilitats, alguns dirigents polítics d'ideologia carlina van ser detinguts, altres van fugir a França i alguns es varen amagar, com Manuel Sivatte , cunyat del dirigent carlí M. de Llanza-Duc de Solferino, gran terratinent que tenia varies propietats a Montcada . El Duc, a fi d’evitar ser detingut ja que alguna evidència el senyalava , va condemnar aquell fet del qual se’n va desentendre, seguint la pauta que prèviament havia fet el pretendent a la Corona , Carles VII ( des de Venècia) el qual va negar qualsevol responsabilitat , afegint que aquells fets els van protagonitzar traïdors a la seva causa a fi de desprestigiar-lo .

Després d’uns mesos, originat des de la premsa de Madrid (2), va córrer el rumor que tot havia estat provocat per uns “especuladors” que volien que la Borsa de valors baixés la seva cotització (per por a

una nova guerra), es va insinuar que al darrera hi havia un important banquer català i un gran industrial que sembla van aprofitar aquells mesos per fer-ne importants compres de valors a un preu baix. Les acusacions anaven dirigides al banquer Manuel Girona i a la família Muntadas propietaris de la fabrica tèxtil Espanya Industrial. Malgrat la persistent campanya de premsa en contra d’ells, mai varen ser acusats, en part, perquè era difícil de demostrar la intencionalitat i al mateix temps estem parlant de M. Girona , un personatge amb el qual l’Estat l’hi era deutor d'importants xifres (recordem que va finançar part de la guerra de Cuba i Filipines).

Els carlins eren una força en franca decadència, militarment derrotada i políticament residual, tot i disposar d'un notable grau de seguidors, sobre tot terratinents que volien mantenir els seus antics privilegis. Aquest esdeveniment de l’any 1900, mal organitzat (ple d'infiltrats, alguns cridaven Visca la República! en lloc de Visca Carles VII !) , i protagonitzat a Montcada i Badalona, va significar, el definitiu tancament del cercle d'insurreccions carlistes del segle XIX ( amb més de 300.000 morts en tres guerres). S’obria una nova època on el republicanisme va deixar les “carlinades” com un vestigi del passat.

JOSEP BACARDIT I SANLLEHÍ

Notes:

(1) La família De Llanza, des de fa segles han estat terratinents. A Montcada les seves propietats anaven des de la Serralada de Marina (una bona part els pertanyia), passant pel Pla d’en Coll i part de l’actual Mas Rampinyo. Els Llanza eren reconeguts carlins i contraris a tots el governs de caire liberal .

(2) Ens trobem en uns moments on la candidatura de Solidaritat Catalana ( més tard la Lliga) era majoritària a Catalunya i reclamava poder per auto governar-se. M. Girona n’ era “ part del que la premsa de la capital es considerava “ El problema catalán”.

Fonts documentals: Hemeroteques La Vanguardia, Diari de Barcelona, Correo Catalan i Noticiero Universal . Revista” Caras y Caretas ( Buenos Aires) “. Llibres “ Banderas blancas, boinas rojas: una historia del carlismo” de Jordi Canal i Llobet i “ La razón de la fuerza: orden publico, subversión y violencia política “ de Eduardo González Calleja. Boletin Carlista de Madrid y la hemeroteca de la Biblioteca Nacional de España (anuario “El año político 1900 “ , de Fernando Soldevilla ).

CONFERÈNCIA DE MARIUS SERRA

"LLEGIR FONT DE PLAER"

Conferència del periodista i escriptor popular MARIUS SERRA, col.laborador de TV3 en temàtica lingüística, autor d'una vasta obra literària, guardonada i traduïda varis idiomes.

COL.LOQUI AMB EL PÚBLIC ASSISTENT

Dia 20 d'octubre

Lloc: AUDITORI MUNICIPAL - Plaça de la Església - MONTCADA I REIXAC

Horari: a les 8 del vespre

Organitza: FUNDACIÓ CULTURAL MONTCADA

Imparteix: MARIUS SERRA

Preu: entrada lliure

ACTA MUNICIPAL DE L’ANY 1839

És l’Acta més antiga que es conserva a l’Arxiu Municipal de Montcada i Reixac .

Recull tres reunions de la Junta Municipal(1) d’octubre i desembre de 1839 a fi d’elegir a una persona que hauria d’exercir com a Regidor Primer(2) . El Secretari municipal Sr. Andreu Planas fa constar que els 9 electors que tenien dret a vot van escollir per unanimitat al Sr. Joan Subatella el qual, pel que sembla, no n’era molt partidari d’acceptar la responsabilitat .

Per llegir-lo, cal clicar sobre la imatge.

El rerefons i potser uns dels motius principals del perquè no volia acceptar el càrrec era que ens trobàvem al final de la 1ª Guerra Carlina i a l’Estat l’hi urgia recaptar diners per a fer front a les depeses d’aquell llarg conflicte. A Montcada li corresponia aportar 28.000 rals en concepte de contribució extraordinària i l’Ajuntament n’era l’entitat que hauria de recaptar-los entre els seus habitants . En Joan Subatella ( potser era simpatitzant carlí?) si va oposar i pel que després hem pogut constatar a diferents actes municipals va aconseguir el seu objectiu . Aquella Junta Municipal que presidia com Alcalde el Sr. Josep Oller junt amb els regidors Joan Subatella, Josep Sarrà i Anton Pobla van ser destituïts el 23 de febrer del 1841 pel “Jefe Superior Politico de Barcelona” , el qual va imposar-los una multa de 1000 rals per obstaculitzar la tasca governamental . El nou Ajuntament que es va anomenar va sol·licitar una prorroga a fi i efecte de poder pagar la quantitat assignada que amb els interessos de demora ja superava els 30.000 rals (3).

Notes:

(1) Avui equivaldria a: una Junta de Govern o Ple Municipal.

(2) Ara seria considerat com: un primer Tinent d’Alcalde .

(3) Tot i que es va lliurar alguna quantitat a compte, aquell deute va perdurar fins els anys 1880, posteriorment per mitjà d'un decret, va quedar anul·lat.

JOSEP BACARDIT I SANLLEHÍ

ENRIC SAGNIER A MONTCADA.

ELS SAGNIER

L’arquitecte Enric Sagnier Villavechia (F.F.S)

Aquests dies i durant uns mesos, a Caixa Forum s'exposa l'obra d'un insigne i important arquitecte barceloní, artífex de més de cinc-cents projectes, entre aquests alguns a Montcada.

Enric Sagnier va ser l'arquitecte de diferents edificis a Montcada, el més emblemàtic, avui desaparegut, era l'ermita del Turó. Aquesta desparició promoguda per la fàbrica Asland, va esdevenir un llarg plet promogut principalment, per la família Sagnier que eren estiuejants del nostre poble, també es van afegir altres veus, però al final, el ciment... s'imposà definitivament. Aquest conflicte s'explica fil per randa en el llibre: "La Mare de Déu del....ciment?. Llibre editat per la Fundació Cultural Montcada i el més venut a Montcada a la Festa de Sant Jordi 2.010.

La familia Sagnier varen ser el cap visible d’aquells que s’oposaven a la venda dels terrenys on s’hi venerava la Mare de Dèu del Turó.
Ells varen mantenir una postura ferma fins que, aquells que es deien amics , els van anar deixant sols. Es van sentir enganyats per l’empresa i traïts per els que havien de ser primers valedors en la defensa de l’ermita, per tot el que significava tant com a valor històric com per la fe senzilla del poble i la contrada.

Leopold Sagnier Villavechia i la seva esposa Paulina Costa es mostraren inquiets des de l’any 1916, quan s’assabentaren que la Cia. General de Asfaltos y Cementos Pòrtland SA, havia adquirit una porció important de terrenys situats a la banda esquerra del Turó llindant el terme de la seva propietat. Ells es van negar sempre a vendre malgrat rebre ofertes prou valuoses abans que esclatés el conflicte , car l’activitat industrial projectada per Asland era una amenaça per la seva finca de la Font del Ferro.

(Foto:Leopold Sagnier i la seva esposa Paulina Costa. (F.F.S.) )

L’empresa Asland continuava desenvolupant les activitats en els limits de la seva propietat però ho feien tant al limit , que quan Enric Sagnier va dibuixar el plànol topogràfic es va demostrar que envaïen la propietat de la familia Sagnier.
En aquell moment Asland va oferir una opció de compra pel terreny on s’hi emplaçava la capella. La resposta del senyor Sagnier fou contundent: La ubicació de l’ermita és intocable i si continuaven amb la mateixa actitud, es plantejarien presentar una demanda judicial.

La familia Sagnier Costa era molt visitada a la finca de Montcada. El seu status social, la bellesa del paisatge, les propietats medicinals de l’aigua ferruginosa de la font i el fet de posseïr una col.lecció de plantes de les més importants d’Espanya atreia molts visitants il.lustres i de l’alta burgesia barcelonina, així com a científics i estudiosos de la botànica.

(Foto d’Enric Sagnier amb Dolors Vidal , amb tres dels seus fills : Josep Mª, Manuel i Enric. Any 1886. (F.F.S))

L’Enric Sagnier i Villavecchia va desenvolupar una tasca immensa pel que fa a la seva professió d’arquitecte. El diseny dels edificis de la Caixa són obra d’ell, va ser molts anys arquitecte d’obres al Monestir de Montserrat, col.laborà en les reformes de la Catedral de Barcelona, el temple del Tibidabo, el Palau de Justicia, l’edifici de Duanes i fins a cinc-cents edificis a Montcada, Badalona,Caldes d’Estrac, Camprodon, Igualada, Manresa,Reus, Sabadell, Sitges, Tarragona, Vic, Vilafranca i també a Valencia, Sant Sebastià, Sevilla ... També a l’estranger, concretament a Australia.

Per la seva dedicació a l’Església i per iniciativa dels Salesians, el Papa Pius XI li va concedir el títol de Marqués, l’any 1923. És l’arquitecte que té més edificis inclosos dins del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic a conservar de la ciutat de Barcelona, la majoria d’ells situats a l’Eixample. Al seu escut nobiliari imprimí la següent llegenda: “

“Dilexi decorem domus tuae “

(Senyor, vaig amar la bellesa de la teva Casa)

(Dalt a la dreta, imatge d'uns dels projectes de Sagnier -que no va tirar endavant- per construir la nova parròquia de Santa Engràcia de Montcada)

Foto de l’any 1908: Arquitectes i empresaris, al peu de la primera casa que s’havia d’enderrocar amb motiu de l’obertura de la Via Laietana. Enric Sagnier està en el centre de la imatge, escoltant les explicacions del seu amic i arquitecte Bonaventura Bassegoda. El Sr. Sagnier, per encàrrec del Banc Hispano Colonial- entitat que finançava aquelles obres -va ser l’arquitecte que va dirigir les reformes . ( F.F.S.)


Equip Montcada Post

(F.F.S) Fons fotogràfic de la Família Sagnier (cedides amb motiu de la publicació del llibre que hem esmentat)

MONTCADA i REIXAC, QUAN ÉREM ELS PREFERITS .

Encara que per alguns els hi costi de creure, és un fet que de tant en tant convé recordar.


La fama de Montcada com destí turístic va començar a la meitat del segle XIX i va durar fins el primer terç del XX, en la qual el nostre poble va gaudir d’un prestigi que el feia un dels millors de Catalunya on passar-hi l’estiueig o que fos també el preferit o recomanable a l’hora de triar el lloc on fer les sortides d’un dia, costum molt habitual que practicaven les famílies benestants barcelonines d’aquells temps.

Montcada i Reixac oferia a tots els visitants barcelonins un marc natural incomparable ( fonts, boscos, tranquil·litat, proximitat , etc) , era per aquells “urbanites “ una espècie de paradís que satisfeia els seus desitjos.

Encara avui un es sorprèn quan llegeix llibres antics , revistes , hemeroteques o veu imatges i comprova les descripcions que sobre Montcada i Reixac feien aquells il·lustres escriptors , periodistes o fotògrafs , emprant adjectius qualificatius com: paradís de la natura o de la tranquil·litat, un racó del cel, el poble de les cent fonts, un verger, de l’aire pur, el millor per fer-hi “salut” o recomanable per recuperar-se de les malalties, etc. Adjectius que van fer que l’expressió “Jo estiuejo a Montcada” signifiques un plus de “categoria” que distingia a moltes de les famílies o persones que van escollir el nostre poble.

La imatge que reproduïm ens pot servir com un dels molts exemples que reiteradament citaven Montcada i que habitualment es publicaven a la premsa o revistes de l’època . En aquest cas és un exemple comparatiu de costums entre dues ciutats densament poblades. El periodista és fa ressò de l’ona de calor que arreu d’Europa (1) es registrava , incidint amb el sofriment que patien els habitants de grans ciutats com Paris i Barcelona, arribant a la conclusió que tant a Paris com a Barcelona es buscava la mateixa solució per combatre l’angoixa que la calor produïa, així o va escriure :”…els ciutadans de Paris …prefereixen la frescor dels boscos de la Boulogne… i els de Barcelona fem el mateix, preferim els boscos de …MONTCADA…”.

Revista,“Ilustració Catalana”(2) num.326 de 5 de setembre del 1909:

Text peu de foto escrit en català d’abans de la normativa moderna que va establir Pompeu i Fabra, l’any 1916:“ Es ben cert allò de que iguals causes produhexen idèntics efectes. Veusaqui la gent de París que fuig de la calor de aquella urb , expansionantse pel celebrat bosch de Boulogne , igual , exactament lo mateix que fem els barcelonins als sots de Moncada ó de Vallvidrera, quan la calor apreta massa. Nó, no som nosaltres diferents , ni son aquells superhomes .Quan la calor arriba als 40º, tots fem lo mateix. “

El periodista al citar Montcada ens confirma un cop més (any 1909) un fet que demostra que per molts barcelonins això “ d’anar a Montcada” era un costum ben arrelat i majoritàriament preferit a l’hora d’escollir el millor lloc on prendre la fresca, les aigües o passar-hi des d'un dia a llargues estades estiuenques.

Què ens queda d’aquella Montcada?, era millor que l’actual?. Preguntes que sorgeixen si un intenta fer comparacions amb la Montcada i Reixac dels nostres dies. La resposta a la primera és fàcil de contestar: poc, molt poc, per no dir res; en quan a la segona …uff!.. se’m fa complicat opinar al bell mig d’una crisi generalitzada que obligaria a matisar moltes coses i que potser avui faria bona la dita castellana: “Cualquier tiempo pasado fué mejor”.

Els temps fa que tot canvií i tant les persones com els pobles s’han d’adaptar a les noves circumstàncies intentant sempre millorar i progressar. Montcada ho ha fet, ningú pot negar-ho, però algunes vegades sota la paraula “progrés” s’escuden i es justifiquen moltes decisions que potser s’haurien pogut evitar o com a mínim pal·liar i ara potser es mantindria viu i ben visible el record d’un temps passat.

JOSEP BACARDIT i SANLLEHÍ


Notes:

(1) L’any 1909 va ser un any de molta calor i sequera. Els termòmetres al més d’agost van marcar temperatures que de mitjana van superar els 30º , registres poc habituals en països com França o Alemanya.

(2) "Ilustració Catalana" , va ser una revista setmanal, dedicada principalment a tractar la informació que generava la burgesia catalana , entre altres, el tema de l’estiueig, motiu que feia que tot sovint sorgís el nom de Montcada i Reixac. Va publicar 750 números entre els anys 1880 i 1917 .

LA NOSTRA MEMÒRIA COL.LECTIVA

REFLEXIÓ EN VEU ALTA

Des de què aquest bloc el varem posar en xarxa, hem publicat una sèrie de reculls històrics antics i més recents sobre Montcada i la seva gent, també diferents fotos recuperades o bé trobades en arxius, fons, etc., altres imatges per mitjà de donacions fetes a la Fundació Cultural Montcada, entitat que compleix plenament amb el seu ideari de crear un autèntic arxiu per salvaguardar-lo de l'oblit, i donar-lis acollida amb aquells casos on els posseïdors sense valorar massa allò que tenen, finalment acaben al drapaire o bé a les escombraries, llençant per ignorància, un tros valuós de memòria històrica d'aquest poble que té un veritable bagatge de vivències. Nosaltres, junt amb altres blocs locals, o entitats com la Fundació Cultural Montcada, tractem amb treball i compromís poder recuperar tot allò que és història o fa referència al nostre poble.

D'ací la importància de poder incidir en aquelles famílies, particulars, botigues i empreses, que abans de llençar aquelles fotografies velles, documents vells i groguencs, etc. pensin que hi ha una entitat que cuida, classifica, estudia i finalment passa a l'arxiu, on serveix de base per divulgar tot allò que és d'interès general pel conjunt de la població.

La Fundació Cultural Montcada, compleix enguany i està commemorant el seu 25 è. Aniversari. Una entitat que precisament va néixer per la donació generosa d'uns estiuejants que estimàvem Montcada, "els Ubach" , els quals van recollir i recopilar de llibres de la parròquia, de l'arxiu municipal i d'altres fonts bibliogràfiques, etc., informació que si no hagués estat copiada, s'hagués perdut per sempre, a banda, les fotografies: un important llegat d'imatges, junt a documents o escriptures antigues que han incrementat el patrimoni documental de l'entitat.

Desprès dels "Ubach" , han estat altres famílies o persones que a títol particular també han contribuït a fer més gran els fons documentals que sense dubte fan possible que anem mica a mica reconstruint una part de la nostra memòria històrica, una memòria col.lectiva que cal fomentar i incrementar constantment.

Vivim uns temps on la "història" passa per uns nivells d'interessos baixos, som conscients, però per sort hi ha un grapat de persones preocupades que hi treballem per lluitar contra aquesta desídia que mostra el conjunt de la població. Un treball per a molts, gris o dit d'altra manera, els hi sembla que no hi fem res, tot el contrari amics i amigues, hi ha gent que es preocupen, realitzen una feina altruista, amb esforç personal que produeix efectes per salvaguardar i estimular allò que estimem i que cal, o diem una altra vegada, salvaguardar-los-ho, perquè les generacions més joves, aquelles, altres que encara han d'esdevenir, puguin trobar les fonts del nostre patrimoni cultural i històric.

Tenir memòria és quelcom vital i necessari per a qualsevol persona, però encara ho és més si aquesta es refereix a la memòria col·lectiva i històrica de Montcada.

Queda dit.

Gràcies per llegir-nos.

Equip de Montcada post

“ EL NOI BALIARDA”…BANDOLER i HEROI.

Els boscos de Montcada, llocs on s’amagava quan era perseguit.

Francesc Baliarda i Ribó (a) “El Noi Baliarda” (1813-1850), considerat un heroi pel poble i bandoler per les autoritats, va néixer a Sant Andreu del Palomar, de professió teixidor, va ser milicià, jamancià, trabucaire, sindicalista, coronel i lluitador contra les injustícies. És dels personatges llegendaris i mítics de la història recent que té major càrrega ideològica, el qui representa més la lluita i el sacrifici per uns ideals de justícia social, que no pas el lucre o la simple subsistència personal.

Són moltes les accions que va protagonitzar al llarg de la seva vida, ens centrarem només en unes poques. La seva fama neix l’any 1843 quan decebut pel comportament del General Prim ( militar amb el qual havia lluitat durant la 1ª Guerra Carlina a les seves ordres) motivat per els incompliments que havia promès (entre altres la recuperació dels drets històrics catalans). S’hi va enfrontar en una de les” bullangues” que van originar-se amb motiu del malestar que existia aleshores a les capes més populars, on va demostrar la seva capacitat organitzativa en oferir una tenaç resistència que obligà a Prim a bombardejar Sant Andreu (encara es conserva un projectil enquestat a un edifici del carrer Sòcrates cantonada carrer Gran).

La seva figura com “líder popular” va augmentar encara més quan a l’any 1845 va esclatar una protesta generalitzada a molts ajuntaments per la discriminatòria forma emprada alhora de seleccionar les quintes que havien d’anar a l’exèrcit , mètode que a la practica significava que només els pobres anaven a la guerra, fet al qual Baliarda s’hi va oposar, encapçalant la revolta acompanyat de molts veïns que van impedir l’acte i es feren forts a l’església de Sant Andreu . La Vila fou atacada per 700 soldats i desprès de resistir dies amb moltes baixes, els amotinats van poder fugir direcció Terrassa. Posteriorment, va seguir lluitant contra la política centralitzadora dels governs espanyols participant a la segona Guerra Carlina (Guerra dels Matiners ) , nomenat coronel de la seva pròpia companyia, va actuar a la zona d’operacions que anava des del Massís del Garraf fins el Vallès, amb topades serioses amb la tropa isabelina als boscos de Capcentelles, a Sant Cugat o Molins de Rei . Finalitzada la guerra i desenganyat dels sistemes monàrquics i ja netament identificat com a republicà va seguir lluitant acompanyat d’unes desenes de fidels seguidors i hostilitzant les comunicacions amb Barcelona fins la seva mort l’any 1850 .

(Imatges: A dalt, Baliarda amb l'esglesia de Sant Andreu al fons, a baix, façana de la casa on va morir)

Per les seves constants accions i per tot el que significava , les autoritats isabelines van decidir capturar-lo com fos, posant preu al seu cap. Sotmès a una forta persecució se’l veia tot sovint per les rodalies de Montcada (tenia vincles familiars a Sant Fost) zona que coneixia pam a pam, concretament els mesos d’abril i juny del 1850, va romandre unes hores a Can Fontanet i Can Pesses(1) , llocs que li servien per a descansar o abastir-se de queviures i que sembla, amenaçava en cremar si algú denunciava la seva presència, així ho va manifestar el masover de Can Fontanet, en Jaume Nadal

en declaracions fetes uns dies desprès a l’Ajuntament de Montcada. Fos per la por a una revenja o potser per l’empatia que gaudia, el resultat era que “el Noi Baliarda” es movia per la zona amb certa seguretat , fins que, la nit del 27 al 28 d’agost del 1850 , fou delatat quan era a casa seva (ara carrer Baliarda) amb el seu germà Pau i el seu cunyat Josep Puig , encerclat pels Mossos d’Esquadra i un Esquadró de Cavalleria , fou abatut quan s’hi enfrontava , possibilitant als seus companys escapar.

(Imatges: Any 1900 aprox. Can Fontanet (dalt) i Can Pesses (baix)

Una vegada mort va néixer la seva llegenda que propagava arreu els fets que va protagonitzar, fins un punt que el mateix Ajuntament de Barcelona a l’any 1907 va decidir donar el nom de Baliarda a l’antic carrer del Carme de Sant Andreu del Palomar , lloc on regularment es celebren recreacions històriques de les seves gestes .

JOSEP BACARDIT I SANLLEHI

Notes:

(1) Fonts documentals: Diari de Barcelona, llibre “ El noi Baliarda, trabucaire andreuenc “ escrit per Joan Pallarès, web.sant-andreu.com, arxiu Fundació Cultural Montcada i l’arxiu municipal de Montcada i Reixac.