26 de setembre 2011

ENRIC SAGNIER A MONTCADA.

ELS SAGNIER

L’arquitecte Enric Sagnier Villavechia (F.F.S)

Aquests dies i durant uns mesos, a Caixa Forum s'exposa l'obra d'un insigne i important arquitecte barceloní, artífex de més de cinc-cents projectes, entre aquests alguns a Montcada.

Enric Sagnier va ser l'arquitecte de diferents edificis a Montcada, el més emblemàtic, avui desaparegut, era l'ermita del Turó. Aquesta desparició promoguda per la fàbrica Asland, va esdevenir un llarg plet promogut principalment, per la família Sagnier que eren estiuejants del nostre poble, també es van afegir altres veus, però al final, el ciment... s'imposà definitivament. Aquest conflicte s'explica fil per randa en el llibre: "La Mare de Déu del....ciment?. Llibre editat per la Fundació Cultural Montcada i el més venut a Montcada a la Festa de Sant Jordi 2.010.


La familia Sagnier varen ser el cap visible d’aquells que s’oposaven a la venda dels terrenys on s’hi venerava la Mare de Dèu del Turó.
Ells varen mantenir una postura ferma fins que, aquells que es deien amics , els van anar deixant sols. Es van sentir enganyats per l’empresa i traïts per els que havien de ser primers valedors en la defensa de l’ermita, per tot el que significava tant com a valor històric com per la fe senzilla del poble i la contrada.

Leopold Sagnier Villavechia i la seva esposa Paulina Costa es mostraren inquiets des de l’any 1916, quan s’assabentaren que la Cia. General de Asfaltos y Cementos Pòrtland SA, havia adquirit una porció important de terrenys situats a la banda esquerra del Turó llindant el terme de la seva propietat. Ells es van negar sempre a vendre malgrat rebre ofertes prou valuoses abans que esclatés el conflicte , car l’activitat industrial projectada per Asland era una amenaça per la seva finca de la Font del Ferro.

(Foto:Leopold Sagnier i la seva esposa Paulina Costa. (F.F.S.) )

L’empresa Asland continuava desenvolupant les activitats en els limits de la seva propietat però ho feien tant al limit , que quan Enric Sagnier va dibuixar el plànol topogràfic es va demostrar que envaïen la propietat de la familia Sagnier.
En aquell moment Asland va oferir una opció de compra pel terreny on s’hi emplaçava la capella. La resposta del senyor Sagnier fou contundent: La ubicació de l’ermita és intocable i si continuaven amb la mateixa actitud, es plantejarien presentar una demanda judicial.

La familia Sagnier Costa era molt visitada a la finca de Montcada. El seu status social, la bellesa del paisatge, les propietats medicinals de l’aigua ferruginosa de la font i el fet de posseïr una col.lecció de plantes de les més importants d’Espanya atreia molts visitants il.lustres i de l’alta burgesia barcelonina, així com a científics i estudiosos de la botànica.


(Foto d’Enric Sagnier amb Dolors Vidal , amb tres dels seus fills : Josep Mª, Manuel i Enric. Any 1886. (F.F.S))

L’Enric Sagnier i Villavecchia va desenvolupar una tasca immensa pel que fa a la seva professió d’arquitecte. El diseny dels edificis de la Caixa són obra d’ell, va ser molts anys arquitecte d’obres al Monestir de Montserrat, col.laborà en les reformes de la Catedral de Barcelona, el temple del Tibidabo, el Palau de Justicia, l’edifici de Duanes i fins a cinc-cents edificis a Montcada, Badalona,Caldes d’Estrac, Camprodon, Igualada, Manresa,Reus, Sabadell, Sitges, Tarragona, Vic, Vilafranca i també a Valencia, Sant Sebastià, Sevilla ... També a l’estranger, concretament a Australia.


Per la seva dedicació a l’Església i per iniciativa dels Salesians, el Papa Pius XI li va concedir el títol de Marqués, l’any 1923. És l’arquitecte que té més edificis inclosos dins del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic a conservar de la ciutat de Barcelona, la majoria d’ells situats a l’Eixample. Al seu escut nobiliari imprimí la següent llegenda: “

“Dilexi decorem domus tuae “
(Senyor, vaig amar la bellesa de la teva Casa)

(Dalt a la dreta, imatge d'uns dels projectes de Sagnier -que no va tirar endavant- per construir la nova parròquia de Santa Engràcia de Montcada)




Foto de l’any 1908: Arquitectes i empresaris, al peu de la primera casa que s’havia d’enderrocar amb motiu de l’obertura de la Via Laietana. Enric Sagnier està en el centre de la imatge, escoltant les explicacions del seu amic i arquitecte Bonaventura Bassegoda. El Sr. Sagnier, per encàrrec del Banc Hispano Colonial- entitat que finançava aquelles obres -va ser l’arquitecte que va dirigir les reformes . ( F.F.S.)


Equip Montcada Post


(F.F.S) Fons fotogràfic de la Família Sagnier (cedides amb motiu de la publicació del llibre que hem esmentat)

MONTCADA i REIXAC, QUAN ÉREM ELS PREFERITS .

Encara que per alguns els hi costi de creure, és un fet que de tant en tant convé recordar.


La fama de Mon
tcada com destí turístic va començar a la meitat del segle XIX i va durar fins el primer terç del XX, en la qual el nostre poble va gaudir d’un prestigi que el feia un dels millors de Catalunya on passar-hi l’estiueig o que fos també el preferit o recomanable a l’hora de triar el lloc on fer les sortides d’un dia, costum molt habitual que practicaven les famílies benestants barcelonines d’aquells temps.

Montcada i Reixac oferia a tots els visitants barcelonins un marc natural incomparable ( fonts, boscos, tranquil·litat, proximitat , etc) , era per aquells “urbanites “ una espècie de paradís que satisfeia els seus desitjos.

Encara avui un es sorprèn quan llegeix llibres antics , revistes , hemeroteques o veu imatges i comprova les descripcions que sobre Montcada i Reixac feien aquells il·lustres escriptors , periodistes o fotògrafs , emprant adjectius qualificatius com: paradís de la natura o de la tranquil·litat, un racó del cel, el poble de les cent fonts, un verger, de l’aire pur, el millor per fer-hi “salut” o recomanable per recuperar-se de les malalties, etc. Adjectius que van fer que l’expressió “Jo estiuejo a Montcada” signifiques un plus de “categoria” que distingia a moltes de les famílies o persones que van escollir el nostre poble.

La imatge que reproduïm ens pot servir com un dels molts exemples que reiteradament citaven Montcada i que habitualment es publicaven a la premsa o revistes de l’època . En aquest cas és un exemple comparatiu de costums entre dues ciutats densament poblades. El periodista és fa ressò de l’ona de calor que arreu d’Europa (1) es registrava , incidint amb el sofriment que patien els habitants de grans ciutats com Paris i Barcelona, arribant a la conclusió que tant a Paris com a Barcelona es buscava la mateixa solució per combatre l’angoixa que la calor produïa, així o va escriure :”…els ciutadans de Paris …prefereixen la frescor dels boscos de la Boulogne… i els de Barcelona fem el mateix, preferim els boscos de …MONTCADA…”.

Revista,“Ilustració Catalana”(2) num.326 de 5 de setembre del 1909:

Text peu de foto escrit en català d’abans de la normativa moderna que va establir Pompeu i Fabra, l’any 1916:“ Es ben cert allò de que iguals causes produhexen idèntics efectes. Veusaqui la gent de París que fuig de la calor de aquella urb , expansionantse pel celebrat bosch de Boulogne , igual , exactament lo mateix que fem els barcelonins als sots de Moncada ó de Vallvidrera, quan la calor apreta massa. Nó, no som nosaltres diferents , ni son aquells superhomes .Quan la calor arriba als 40º, tots fem lo mateix. “

El periodista al citar Montcada ens confirma un cop més (any 1909) un fet que demostra que per molts barcelonins això “ d’anar a Montcada” era un costum ben arrelat i majoritàriament preferit a l’hora d’escollir el millor lloc on prendre la fresca, les aigües o passar-hi des d'un dia a llargues estades estiuenques.

Què ens queda d’aquella Montcada?, era millor que l’actual?. Preguntes que sorgeixen si un intenta fer comparacions amb la Montcada i Reixac dels nostres dies. La resposta a la primera és fàcil de contestar: poc, molt poc, per no dir res; en quan a la segona …uff!.. se’m fa complicat opinar al bell mig d’una crisi generalitzada que obligaria a matisar moltes coses i que potser avui faria bona la dita castellana: “Cualquier tiempo pasado fué mejor”.

Els temps fa que tot canvií i tant les persones com els pobles s’han d’adaptar a les noves circumstàncies intentant sempre millorar i progressar. Montcada ho ha fet, ningú pot negar-ho, però algunes vegades sota la paraula “progrés” s’escuden i es justifiquen moltes decisions que potser s’haurien pogut evitar o com a mínim pal·liar i ara potser es mantindria viu i ben visible el record d’un temps passat.


JOSEP BACARDIT i SANLLEHÍ


Notes:


(1) L’any 1909 va ser un any de molta calor i sequera. Els termòmetres al més d’agost van marcar temperatures que de mitjana van superar els 30º , registres poc habituals en països com França o Alemanya.

(2) "Ilustració Catalana" , va ser una revista setmanal, dedicada principalment a tractar la informació que generava la burgesia catalana , entre altres, el tema de l’estiueig, motiu que feia que tot sovint sorgís el nom de Montcada i Reixac. Va publicar 750 números entre els anys 1880 i 1917 .



24 de setembre 2011

LA NOSTRA MEMÒRIA COL.LECTIVA


REFLEXIÓ EN VEU ALTA

Des de què aquest bloc el varem posar en xarxa, hem publicat una sèrie de reculls històrics antics i més recents sobre Montcada i la seva gent, també diferents fotos recuperades o bé trobades en arxius, fons, etc., altres imatges per mitjà de donacions fetes a la Fundació Cultural Montcada, entitat que compleix plenament amb el seu ideari de crear un autèntic arxiu per salvaguardar-lo de l'oblit, i donar-lis acollida amb aquells casos on els posseïdors sense valorar massa allò que tenen, finalment acaben al drapaire o bé a les escombraries, llençant per ignorància, un tros valuós de memòria històrica d'aquest poble que té un veritable bagatge de vivències. Nosaltres, junt amb altres blocs locals, o entitats com la Fundació Cultural Montcada, tractem amb treball i compromís poder recuperar tot allò que és història o fa referència al nostre poble.

D'ací la importància de poder incidir en aquelles famílies, particulars, botigues i empreses, que abans de llençar aquelles fotografies velles, documents vells i groguencs, etc. pensin que hi ha una entitat que cuida, classifica, estudia i finalment passa a l'arxiu, on serveix de base per divulgar tot allò que és d'interès general pel conjunt de la població.

La Fundació Cultural Montcada, compleix enguany i està commemorant el seu 25 è. Aniversari. Una entitat que precisament va néixer per la donació generosa d'uns estiuejants que estimàvem Montcada, "els Ubach" , els quals van recollir i recopilar de llibres de la parròquia, de l'arxiu municipal i d'altres fonts bibliogràfiques, etc., informació que si no hagués estat copiada, s'hagués perdut per sempre, a banda, les fotografies: un important llegat d'imatges, junt a documents o escriptures antigues que han incrementat el patrimoni documental de l'entitat.

Desprès dels "Ubach" , han estat altres famílies o persones que a títol particular també han contribuït a fer més gran els fons documentals que sense dubte fan possible que anem mica a mica reconstruint una part de la nostra memòria històrica, una memòria col.lectiva que cal fomentar i incrementar constantment.

Vivim uns temps on la "història" passa per uns nivells d'interessos baixos, som conscients, però per sort hi ha un grapat de persones preocupades que hi treballem per lluitar contra aquesta desídia que mostra el conjunt de la població. Un treball per a molts, gris o dit d'altra manera, els hi sembla que no hi fem res, tot el contrari amics i amigues, hi ha gent que es preocupen, realitzen una feina altruista, amb esforç personal que produeix efectes per salvaguardar i estimular allò que estimem i que cal, o diem una altra vegada, salvaguardar-los-ho, perquè les generacions més joves, aquelles, altres que encara han d'esdevenir, puguin trobar les fonts del nostre patrimoni cultural i històric.

Tenir memòria és quelcom vital i necessari per a qualsevol persona, però encara ho és més si aquesta es refereix a la memòria col·lectiva i històrica de Montcada.
Queda dit.

Gràcies per llegir-nos.

Equip de Montcada post

10 de setembre 2011

“ EL NOI BALIARDA”…BANDOLER i HEROI.

Els boscos de Montcada, llocs on s’amagava quan era perseguit.


Francesc Baliarda i Ribó (a) “El Noi Baliarda” (1813-1850), considerat un heroi pel poble i bandoler per les autoritats, va néixer a Sant Andreu del Palomar, de professió teixidor, va ser milicià, jamancià, trabucaire, sindicalista, coronel i lluitador contra les injustícies. És dels personatges llegendaris i mítics de la història recent que té major càrrega ideològica, el qui representa més la lluita i el sacrifici per uns ideals de justícia social, que no pas el lucre o la simple subsistència personal.

Són moltes les accions que va protagonitzar al llarg de la seva vida, ens centrarem només en unes poques. La seva fama neix l’any 1843 quan decebut pel comportament del General Prim ( militar amb el qual havia lluitat durant la 1ª Guerra Carlina a les seves ordres) motivat per els incompliments que havia promès (entre altres la recuperació dels drets històrics catalans). S’hi va enfrontar en una de les” bullangues” que van originar-se amb motiu del malestar que existia aleshores a les capes més populars, on va demostrar la seva capacitat organitzativa en oferir una tenaç resistència que obligà a Prim a bombardejar Sant Andreu (encara es conserva un projectil enquestat a un edifici del carrer Sòcrates cantonada carrer Gran).

La seva figura com “líder popular” va augmentar encara més quan a l’any 1845 va esclatar una protesta generalitzada a molts ajuntaments per la discriminatòria forma emprada alhora de seleccionar les quintes que havien d’anar a l’exèrcit , mètode que a la practica significava que només els pobres anaven a la guerra, fet al qual Baliarda s’hi va oposar, encapçalant la revolta acompanyat de molts veïns que van impedir l’acte i es feren forts a l’església de Sant Andreu . La Vila fou atacada per 700 soldats i desprès de resistir dies amb moltes baixes, els amotinats van poder fugir direcció Terrassa. Posteriorment, va seguir lluitant contra la política centralitzadora dels governs espanyols participant a la segona Guerra Carlina (Guerra dels Matiners ) , nomenat coronel de la seva pròpia companyia, va actuar a la zona d’operacions que anava des del Massís del Garraf fins el Vallès, amb topades serioses amb la tropa isabelina als boscos de Capcentelles, a Sant Cugat o Molins de Rei . Finalitzada la guerra i desenganyat dels sistemes monàrquics i ja netament identificat com a republicà va seguir lluitant acompanyat d’unes desenes de fidels seguidors i hostilitzant les comunicacions amb Barcelona fins la seva mort l’any 1850 .

(Imatges: A dalt, Baliarda amb l'esglesia de Sant Andreu al fons, a baix, façana de la casa on va morir)

Per les seves constants accions i per tot el que significava , les autoritats isabelines van decidir capturar-lo com fos, posant preu al seu cap. Sotmès a una forta persecució se’l veia tot sovint per les rodalies de Montcada (tenia vincles familiars a Sant Fost) zona que coneixia pam a pam, concretament els mesos d’abril i juny del 1850, va romandre unes hores a Can Fontanet i Can Pesses(1) , llocs que li servien per a descansar o abastir-se de queviures i que sembla, amenaçava en cremar si algú denunciava la seva presència, així ho va manifestar el masover de Can Fontanet, en Jaume Nadal
en declaracions fetes uns dies desprès a l’Ajuntament de Montcada. Fos per la por a una revenja o potser per l’empatia que gaudia, el resultat era que “el Noi Baliarda” es movia per la zona amb certa seguretat , fins que, la nit del 27 al 28 d’agost del 1850 , fou delatat quan era a casa seva (ara carrer Baliarda) amb el seu germà Pau i el seu cunyat Josep Puig , encerclat pels Mossos d’Esquadra i un Esquadró de Cavalleria , fou abatut quan s’hi enfrontava , possibilitant als seus companys escapar.

(Imatges: Any 1900 aprox. Can Fontanet (dalt) i Can Pesses (baix)

Una vegada mort va néixer la seva llegenda que propagava arreu els fets que va protagonitzar, fins un punt que el mateix Ajuntament de Barcelona a l’any 1907 va decidir donar el nom de Baliarda a l’antic carrer del Carme de Sant Andreu del Palomar , lloc on regularment es celebren recreacions històriques de les seves gestes .

JOSEP BACARDIT I SANLLEHI

Notes:
(1) Fonts documentals: Diari de Barcelona, llibre “ El noi Baliarda, trabucaire andreuenc “ escrit per Joan Pallarès, web.sant-andreu.com, arxiu Fundació Cultural Montcada i l’arxiu municipal de Montcada i Reixac.



08 de setembre 2011

11 DE SETEMBRE....

AQUESTES DUES i ANTIGUES IMATGES SÓN DEL MATEIX DIA, ÉS A DIR, UN 11 DE SETEMBRE DE 1915... ("La Ilustració Catalana")


La primera, a l'esquerra, mostra el moment on els representants de l'Ajuntament de Barcelona fan ofrena floral a l'estàtua de Rafel de Casanovas. A banda dreta, es pot veure "un ball de bastons". La història es repeteix, doncs, quantes vegades hem vist aquesta mateixa escena d'enfrontaments...?

Enguany, les perspectives de la celebració de la Nostra Diada Nacional, pinta també "bastos", les coses no van pas massa bé, hi ha molts motius per estar decebuts i força preocupats pel tracte que rep Catalunya. Cal, més que mai, seny i unitat, perquè tots els catalans, és a dir, tots aquells o aquelles que hi viuen i treballen a Catalunya, estiguem units i solidaris amb les nostres justes reivindicacions. Som un poble que venim de lluny, amb llarga i voluminosa memòria històrica, per això com hem demostrat davant de les moltes adversitats i les derrotes que hem sofert, que amb convicció, constància i els valors que hi portem al nostre ADN, serem capaços un cop més, d'aixecar-nos i tornar a vèncer.

BONA I REIVINDICATIVA DIADA NACIONAL!

R.R.J

DÉU ET VOL PARLAR … PERÒ NO PER MÒBIL.

Les sintonies dels telèfons mòbils, per molt enginyoses que siguin, acostumen a molestar quan sonen en certs llocs o actes socials de tota mena.

Es pot qualificar d'original la iniciativa que un capellà francès ha decidit emprendre davant l'al.luvió -sembla imparable- de telèfons mòbils que cada diumenge pertorbaven l’ofici de la Santa Missa. Cansat i avorrit de recomanar que fossin apagats i en comprovar el seu escàs èxit, va decidir finalment, penjar a la porta d’entrada de la seva església, el següent cartell :

( es pot ampliar fent un clic a sobre)

“ DIEU VEUT TE PARLER ,… MAIS PAS SUR TON PORTABLE.

Des fideles sont gênés par les sonneries fréquentés des téléphones.

Merci d’y penser. “

Traducció: “ DEU ET VOL PARLAR , … PERÒ NO PER MÒBIL .

Els fidels se senten avergonyits per els constants sons (o sintonies) dels teus telèfons.

Gràcies per pensar-hi . “

Quantes vegades hem girat el cap per una o varies trucades inoportunes d'un mòbil ?. Quantes vegades, en mig d’un acte que mereix un respectuós silenci , sona el maleit aparell, tothom clava la vista amb la persona del telèfon que no para de sonar, i més d'un voldria d'esclafar-l'hi al mateix clatell, a més de manifestar-li que és un mal educat?.

La queixa d’aquest mossèn francès, que té més raó que un sant, és un ecumènic missatge que hauríem de tenir tots els usuaris d'aquests aparells en compte i, que malgrat els avisos, continuem sent massa sovint oblidadissos de les recomanacions per desconnectar-los.

JOSEP BACARDIT I SANLLEHI

04 de setembre 2011

LA DEPURACIÓ DE MESTRES A MONTCADA

Acabada la Guerra, es va obrir una línia dura per depurar com calia al conjunt de mestres que van exercir el seu ministeri durant la revolució. És va iniciar amb la Llei el 28 d'agost de 1936, un mes després de la
revolta feixista. El poeta i president de la Comissió de Cultura i Ensenyança, José Maria Pemán, en una circular adreçada als vocals de les diferents

comissions depuradores, els informava de quina manera havien de treballar, dient això: (1)

[...] "El carácter de la depuración que hoy se persigue no es sólo punitivo, sino tambien preventivo"

En la mateixa línia, per si no quedava clara la quantitat de mestres que s'havien de depurar i amb contundència, hi ha unes altres paraules, encara més dures, del cap del Servei Nacional de Primera Ensenyança, recollides en el periòdic "El Correo Catalán" poc després de la caiguda de Catalunya davant l'ocupació de les tropes franquistes:


[...] " Es terminante el señor Toledo: "Seran eliminados, con serenidad pero con la màxima energía, todos auellos maestros que, al envenenar la conciencia de nuestros niños, pretendieron formar una generación al servicio del ateismo, marxismo, materialismo y antipatria, que han sido derrotados por nuestro glorioso Ejercito, a las órdenes de nuestro Caudillo" (1)

Després de cessar els mestres, se'ls va donar quinze dies per sol.licitar, a la comissió Depuradora d'Instrucció Pública, el reingrés. A la sol.licitud, havien d'adjuntar una declaració jurada amb un qüestionari amb disset preguntes. Tractàvem sobre l'activitat administrativa i política que havien dut a terme durant la seva carrera. La darrera hi deia:
[...] "indique cuanto sepa del periodo revolucionario principalmente en lo relacionado con el desenvolvimiento público y adminsitrativo del ministerio e indinque asimismo la actuación que conozca de sus compañeros"....(1)

Els mestres depurats a Montcada, van ser 20, aquests: (2)


José Duscastella Foch
Pedro Tobeñas Rodríguez
Antonio Boix Paija
Barolomé Guasch Castells
Antonio Soler Querol
Natividad Lizarraga Valleja
Emilia Mañé Ferré
Maria Aracil Revuelta
Rosario de la Cruz Forcen (3)
Filomena Lluch Angelet (veure nota)
Maria Dolores Martí Manlleu
Montserrat Hernández Tarragó
Maria Miró Verga
Mercedes Sansot Catalina
Basilisa Jarauta Magañé
Asunción Soler Lluch
Maria Garriga Cusop
Caridad López Castelló
Carmen Escodas Sas
Maria Dalais Arbiol


(1) "Els mestres de la República" Editorial Ara, Badalona 2008. Autor Raimon Portell i Salomó Marqués.
(2) Llistat de mestres a depurar, segons : "Sección Administrativa de 1ª Enseñanza de la Província de Barcelona", Causa General número 1678, expedient 1; foli 181.
(3) Rosari de la Cruz Forcen va estar jutjada i empresonada (Presó de dones de Les Corts a BCN.). Amb llibertat condicional desembre de 1941.

Nota: Sobre la fotografia. Dalt a l'esquerra, alumnes de Montcada amb la seva professora: Filomena Lluch Angelet filla del poble del Sarral (Tarragona), promoció de magisteri primari any 1933 (La Vanguardia 13/10/1933). La foto, alumnes del col.legi del carrer Major (Curs 1933-34). A la part més alta de la fotografia, començant per la banda esquerra (la tercera) és la Pepita Capdevila (d.e.p.) mare de la nostra estimada amiga i col.laboradora Elisa Riera i Capdevila.

Fons fotogràfic: donació família Jacinto López Herrero (d.e.p.).
Si voleu veure la imatge més gran "cliqueu" sobre la mateixa. Seria bo poder identificar a més alumnes que hi surten a la imatge. Us agraïm per endavant la vostra col.laboració.

Ricard Ramos Jiménez



27 d’agost 2011

EL BISBE MANUEL IRURITA ALMÁNDOZ


[...] "Oficialmente el prelado de Barcelona Manuel Irurita fue fusilado en 1936 por los anarquistas. Por ello ahora aguarda ser beatificado como mártir de la Cruzada. Pero testigos y pruebas documentales muestran que, en realidad, murió después de la contienda. Esta es la historia de un mártir que no fue

Los dos vestían igual. Tanto Buenaventura Durruti, dirigente de la Federación Anarquista Ibérica (FAI), como el obispo de Barcelona, Manuel Irurita, llevaban un sencillo guardapolvo. Se trataba de entrar en el palacio episcopal de la capital catalana sin llamar la atención. No era fácil. Las calles de la Barcelona revolucionaria de aquel 20 de julio de 1936 olían a pólvora. Había algo más que eco de disparos en la calle. Los antifascistas, bajo la hegemonía de la Confederación Nacional del Trabajo, habían conseguido reducir a los militares sublevados. Durruti le había prometido al presidente de la Generalitat, Lluís Companys, que nada le pasaría al prelado, cuenta Joan Pons, que sería representante de Esquerra Republicana en el Comité Central de Milicias Antifascistas. Obispo y anarquista retiraron casi tres millones de pesetas en valores y billetes de la sede episcopal. Casi dos millones fueron ingresados y registrados por la Generalitat. El tercer millón podría haber servido para que el prelado no corriera la misma suerte que 2.437 sacerdotes y religiosos asesinados en Cataluña durante el segundo semestre de 1936 y el primero de 1937.

Ese millón, pues, actuó a modo de salvoconducto para evitar la muerte de Irurita, cuyo proceso de beatificación como mártir de la Cruzada se halla en el Vaticano. Hasta ahora, la versión oficial daba por hecho que el prelado había sido fusilado el 3 de diciembre de 1936 contra la tapia del cementerio de Montcada i Reixac, vecino a Barcelona. A la FAI no le faltaban ganas. Eran conocidas las visitas pastorales de Irurita por su diócesis acompañado de requetés armados y vestidos con uniforme tradicionalista. Ahora, una obra de Joan Bada, doctor en Historia de la Iglesia por la Gregoriana de Roma y por la Universidad de Barcelona, aporta pruebas de que el obispo no murió fusilado, sino que estaba con vida por lo menos dos años después, cuando los sublevados entraron en Barcelona, en enero de 1939. El ensayo, uno de cuyos capítulos lo copa Irurita, se limita a una exposición de datos sin aventurar interpretaciones. “No quiero contradecir a nadie, sino aportar la luz de los archivos”, asegura el historiador.

Societat i Església a Catalunya. Cent anys entre constitucions i dictadures es el título del ensayo editado por la Facultad de Teología de Cataluña que contiene esa perla de la investigación sobre la muerte de Irurita. Se trata de una tesis que agrieta la historia del obispo mártir forjada por la hagiografía nacionalcatólica. Las pruebas que ofrece Bada -profesor emérito de las Facultades de Teología de Cataluña y de Historia de la Universidad de Barcelona- parten de diversas fuentes: el archivo Tarradellas, el archivo Gomá, la correspondencia del canónigo Alberto Onaindía y dos testigos. Documentos de la Cruz Roja Internacional también dan por vivo a Irurita en junio de 1937, fecha en que estaba encarcelado en la prisión de Montjuïc. Los archivos vaticanos se hallan cerrados a cal y canto hasta que se cumpla el embargo de 75 años de la muerte de Pío XII, que falleció en 1958. Tal vez entonces habrá que bajar algún santo de la peana. Pero por ahora nadie da marcha atrás. La aparición del obispo con vida hubiera supuesto un torpedo en la línea de flotación tanto del franquismo como de la Iglesia, a los que les hubiera resultado difícil explicar cómo se las apañó el prelado para sobrevivir en la Barcelona revolucionaria.

Lo cierto es que la capital catalana no contó con un nuevo obispo -Gregorio Modrego- hasta 1942, año en que podría haber muerto o presentado su renuncia Irurita. No deja de ser curioso que el 18 de octubre de 1937 se procediera al nombramiento de siete administradores apostólicos para suceder a otros tantos obispos asesinados. Entre todas esas diócesis no aparece la de Barcelona, cuando Irurita -de acuerdo con el relato oficial- había sido fusilado el 3 de diciembre de 1936.

Los defensores de la beatificación del prelado se apoyan en que las pruebas de ADN realizadas hace unos años a sus presuntos restos son irrefutables. No obstante, el que un sobrino del obispo -también sacerdote- hubiera sido fusilado en Montcada i Reixac ha podido favorecer la confusión.

Los hechos que Joan Bada aporta son que el prelado, después de pasar del centro de distribución de presos del Ateneo Colón, del barrio barcelonés de Poblenou, a la checa de Sant Elies, ingresó en la cárcel del castillo de Montjuïc. En las dos primeras estuvo bajo la protección de la FAI (por el millón de Durruti y por el pago de 24.000 pesetas por parte del vasco Manuel de Irujo, político nacionalista vasco exiliado en Barcelona que fue ministro de la República). “El señor obispo de Barcelona ha aparecido vivo (…). Irujo gastó 24.000 pesetas para conservarle la vida durante siete meses en la cárcel de San Elías. Desapareció de allí en mayo de 1937″, escribe el canónigo Onaindía ese mismo año al obispo de Vitoria, Mateo Múgica. El interés del nacionalismo vasco por Irurita se debía, entre otras cosas, a su origen euskaldún.

La estrecha relación de Durruti con Joan García Oliver -faísta que fue consejero de la Generalitat y ministro con Largo Caballero- bien pudo contribuir, por otra parte, a que el obispo no fuera fusilado en el agitado periodo revolucionario.

El prelado llegó a Montjuïc con la restauración de la legalidad republicana, tras los hechos de mayo de 1937 que enfrentaron en las calles de Barcelona a Esquerra Republicana y a los comunistas, por un lado, con los revolucionarios anarquistas y del Partit Obrer d’Unificació Marxista, por otro.

Luego, la pista episcopal se pierde hasta el final de la guerra. El 28 de enero de 1939, cuando las tropas de los generales Yagüe y Solchaga ya habían entrado en Barcelona, el médico Josep Raventós i Sanromà y Francesc Aragonés vieron salir del palacio episcopal de la capital catalana al obispo Irurita acompañado por dos personas. “Señor obispo, creíamos que lo habían fusilado”, le dijeron sorprendidos y alborozados. “No griten, que me comprometen”, respondió el prelado.

El médico Raventós fue a comentar que había visto al obispo con vida a las monjas del dispensario de la calle de Floridablanca de Barcelona. El caso es que al día siguiente, un domingo por la tarde, fue convocado telefónicamente a la Diputación de Barcelona por el conde de Ruiseñada a petición del presidente de la entidad provincial, el conde de Montseny. En el edificio de la Generalitat, ya convertida en Diputación Provincial, Raventós fue recibido por los dos condes citados, el alcalde de Barcelona, Miguel Mateu Pla, y José Ungría Jiménez, jefe del Servicio de Información y Policía Militar (SIPM), coordinador de la quinta columna en la España republicana. De esa reunión hay pocos detalles. Ungría, que apuntó la posibilidad de que Irurita, aun después de la entrada de los sublevados en Barcelona, hubiera sido asesinado por los rojos, dijo: “Quizá lo han matado en alguna de las checas que aún funcionan”, una frase curiosa proviniendo del encargado de la represión en la posguerra.

Este grupo de autoridades también visitó el domicilio de Aragonés, el otro testigo, quien ratificó que había identificado al obispo. El 1 de febrero de 1939, la agencia de noticias francesa Havas enviaba un despacho a sus abonados: “Apareció hoy el obispo de Barcelona, doctor Manuel Irurita y Almándoz, quien manifestó que al iniciarse la revolución fue detenido, pero logró fugarse y desde entonces vivió oculto en un sótano. Cuando abandonaba su refugio, lo hacía vestido de obrero, y así logró ponerse en relación con otros sacerdotes mediante los buenos oficios de personas de absoluta confianza. Agregó que al principio lo apedrearon e intentaron asesinarle cuando acudía a prestar ayuda espiritual a un enfermo. Su excelencia reverendísima monseñor Irurita Almándoz cumplirá el próximo 19 de agosto 73 años y se hallaba al frente de la diócesis de Barcelona desde el 13 de marzo de 1930″. Hasta aquí otra de las pruebas de que no había sido fusilado. Más definitivos resultan, sin embargo, los testimonios de quienes lo vieron vivo después de la guerra: el médico Raventós, que dejó una carta antes de morir; y Josep Maria Aragonés, que fue monaguillo de Irurita, y que es canónigo emérito, biblista y en la actualidad rector de Torrelavit, en la diócesis de Sant Feliu de Llobregat.

Hilari Raguer, historiador, monje de Montserrat y prologuista del libro de próxima aparición, destaca la calidad de los testimonios aportados por Bada: “Nótese que no son declaraciones de anticlericales, de rojos partidarios de la República ni de personas que conocieran únicamente de oídas al obispo, sino de buenos cristianos que lo conocían personalmente y que quedaron atónitos y desconcertados cuando se hizo el traslado de los supuestos restos mortales de Irurita y se aseguró que había sido asesinado el 3 de diciembre de 1936. Pero no quisieron montar un escándalo”. Quizá cuando los archivos vaticanos echen luz sobre el asunto se sabrá lo que falta: cuándo, cómo y dónde murió el obispo Manuel Irurita."

Francesc Valls - elpais.com


PD/ Certament en els arxius on es recullen les víctimes afusellades a les tapies del cementiri de Montcada, consta que el cos d'aquest bisbe va ser dipositat a una de les dues foses obertes en aquest municipi per membres de la FAI. Després, i finalitzada la guerra, va ser "presumptament" identificat el 15 de juny de 1940, i ocupà un nínxol del cementiri municipal (número 0814) amb una làpida de marbre. Anys més tard desprès d'un solemne funeral, fou traslladat i inhumat a la Catedral de Barcelona.. Posteriorment, unes declaracions procedents de persones que el coneixien perfectament, van afirmar que aquest prelat no estava pas mort, al menys dos dies després de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, finals del mes de gener de 1939. Aquestes manifestacions van incidir, perquè les autoritats eclesiàstiques, per acabar les especulacions sobre l'autenticitat de la mort d'Irurita, van promoure l'exhumació de les despulles per efectuar-li la prova d'ADN . El resultat, com era d'esperar, va donar positiu, però com ja és diu més amunt en l'article que reproduïm, era una identificació un tant dubtosa, atès que probablement el cos no fos el del bisbe, sinó d'un nebot seu, que era capellà (Marc Goñi Almándoz) i que aquest junt amb el bisbe més altres persones foren detinguts al mateix dia per patrullers del FAI,on estaven aixoplugats en casa d'en Francesc i Antoni Tort (argenters de Barcelona).

(Montcada post)

19 d’agost 2011

"GRATANT LA MEMÒRIA HISTÒRICA...LA BATALLA DE L'EBRE"



[...] "Els parcs eòlics de la Terra Alta també sostoven la memòria de la Batalla de l'Ebre


Avui llegim al bloc de Manel Zaera que el diari digital Vilaweb es fa ressò de la trobada d'unes restes de soldats de la Batalla de l'Ebre a Horta de Sant Joan. Pel que sembla, les haurien deixat al descobert les màquines excavadores que treballen en la construcció d'un parc eòlic, suposem que a la polèmica central eòlica dels Pesells. L'aparició de restes de soldats a l'enorme camp de batalla de la Terra Alta no ens hauria d'estranyar, fins i tot 70 anys després de la Batalla de l'Ebre, ja que ningú ha fet una recerca sistemàtica de les restes humanes que hi ha a la zona. De fet, tinc entès que només
els vencedors a la Guerra Civil van recuperar els cossos enterrats als cementiris de la comarca, tot traslladant-los després als seus llocs d'origen per fer-los tot tipus de reconeixements i homenatges.

Però ningú s'ha preocupat gaire dels milers de republicans soterrats a fosses comunes o als camps silenciosos de la Terra Alta. També a la Ribera d'Ebre, on hi ha un cementiri de pontoners republicans just a sota d'una pista poliesportiva de Móra d'Ebre, a la vora del riu. Només la lluita contra la massificació eòlica a la comarca ha servit per sostovar una mica la memòria històrica. El més trist, però, és que aquesta advertència de les plataformes ja té uns deu anys, i que durant aquest temps ha continuat la tramitació dels diferents projectes eòlics, en paral·lel a un procés de museïtzació dels espais de la Batalla de l'Ebre que ara ha culminat amb la inauguració del centre 115 Dies, a Corbera d'Ebre. De fet, no s'ha tingut en compte ni la protecció ni la conservació dels vestigis de la Guerra Civil. En realitat, els antics responsables de la museïtzació dels espais de la Batalla de l'Ebre van ser apartats del projecte per l'anterior govern català, entre d'altres qüestions perquè eren crítics amb el model d'implantació eòlica. Per tant, ara s'estan recollint les conseqüències nefastes d'aquella decisió, i de la mateixa manera que s'han desenterrat restes humanes, també haurien pogut aparèixer bombes sense esclatar... Que hi ha restes humanes de fa només 70 anys als camps de la Terra Alta ja ho sabíem, i ara ja no val la pena lamentar-se. Com a mínim, fer els parcs eòlics servirà per desenterrar-les de l'oblit.

Foto: Elies115 " (publicat el 30/juliol de 2008)


Llegit a: amarfanta.blogspot.com/2008/07/els-parcs-elics-sostoven-la-memria-de.html


Nota: Cal recordar que també van morir soldats de Montcada en aquella cruenta batalla. Com exemple, podeu llegir allò que vàrem publicar en aquest bloc, amb data 27/7/2008 (El soldat Antoni Dou Selvas, mort l'any 1938 al front de l'Ebre)

LA GRUA... QUÈ HI FA?

Creiem, i no es cap critica visceral, sinó una observació, que des de fa molt de temps (potser un parell o més d'anys ) aquesta grua està al mateix lloc i sembla ser que si no es fa res per evitar-lo, continuarà formant part del paisatge, Segons la nostra modesta opinió, trenca la perspectiva arquitectònica dels edificis i del propi campanar parroquial. No voldríem pas que aquest gran "L" invertida i de ferralla, es converteixi finalment en una nova icona urbana de Montcada. El nostre patrimoni, en aquest cas, el paisatgístic, demana una actuació per recuperar la perspectiva urbana i emblemàtica d'aquest lloc.

08 d’agost 2011

EL TURÓ DE MONTCADA, GEOLOGIA, ESPELEOLOGIA I EXCURSIONISME

NOU COMENTARI QUE HEM REBUT D'UN SEGUIDOR D'AQUEST BLOG SOBRE EL TREBALL QUE VAREM PUBLICAR EL DIA 21 D'ABRIL DE 2008, I QUE PEL SEU INTERÈS PUBLIQUEM.


Peça exposada avui al Museu de Geologia de Barcelona
Ullal d'un Crocuta (hiena) spelaea Goldfuss (foto R.Ramos)
(per veure la imatge més gran clica sobre la mateixa)

Distinguido Señor:
Quería haber hecho un comentario en el artículo de referencia; pero he sido incapaz de ver cómo.
Era el siguiente comentario:


"Preludio:

A finales del siglo XIX, se descubrió cierta caverna, en la zona de Montcada; lugar muy próximo a la ciudad de Barcelona. La boca de la caverna apareció enteramente oculta, por materiales procedentes de procesos naturales; ocultación que hubo de necesitar de un cierto tiempo, para desarrollarse y completarse.

Dentro de la caverna, y en el suelo, se halló un resto de Pectunculus glycimeris.

Quizá hubiera sido un buen momento para preguntarse desde cuándo el ser humano puebla Barcelona: Allí no había ninguna clase de sedimentación marina, y el Pectunculus glycimeris no es sino un molusco bivalvo marino. Alguien llevó aquello hasta esa cueva, hace mucho tiempo.

En la publicación CRÓNICA CIENTÍFICA REVISTA INTERNACIONAL DE CIENCIAS, Tomo VI, año 1883, páginas 150-151, Jaime Almera escribió lo que sigue, en un artículo que, sugerentemente, tituló GRUTA PREHISTÓRICA EN MONCADA:

"Hace medio año que en la cantera de casa Sans, cerca de Moncada –Barcelona-, se descubrió una caverna, con abundancia de estalactitas, algunas de no pequeñas dimensiones. Esta caverna estaba enteramente oculta por la toba cuaternaria, que se había formado merced à la caliza y detritus, que las aguas que filtraban de los bancos superiores disolvían y arrastraban á su paso…”

De lo que se desprende, entre otras cosas, que el hallazgo en cuestión dataría de 1882-1883. Almera también informa del hallazgo de cierta mandíbula, en aquella caverna, que deduce que pertenecería “al Oso pardo que vive actualmente en nuestros Pirineos. Los huesos y mandíbula de aquella fiera estan empotrados en el travertino, mezclados con fragmentos de pizarras en que se apoyan dichas calizas.”. Almera no especifica (o no lo he sabido ver), en parte alguna del artículo, si por “travertino” se refiere a lo que llamó “toba cuaternaria”.

Y pensamos que es una cuestión importante: Dado que, creemos, el Pectunculus glycimeris no fue accesible sino hasta despejar la entrada de la cueva…

(“…se ha recogido en dicha caverna una gran valva del Pectunculus glycimeris, molusco acéfalo que vive actualmente en nuestro litoral. Dicha valva no estaba empotrada como los huesos, en el travertino, sino en el suelo de la caverna y envuelta por una delgada capa de aquella roca.”)

… de manera que la valva de referencia, recogida en el suelo de la caverna, sería más antigua que lo hallado en la toba cuaternaria que tapaba la boca de la cueva. Así, si la mandíbula estaba en dicha toba, dicho resto óseo sería menos antiguo que la valva.

Nosotros pensamos que así debió ser; tras leer y releer el artículo en cuestión. Y ello pese a cierta reflexión que Almera hace, hacia el final del artículo: Nos referimos a que Almera dice que posteriormente al abandono de la cueva por el oso, “se guareció en ella el hombre, como lo indica la valva del Pectunculus, allí trasportada por él para su uso.”. Intermedio cierta observación mía: La cueva debió ser de medidas bastantes para la habitación humana, según esa frase de Almera.

Imediatamente después de dicha frase, Almera dice: “Desalojada después por el hombre, y continuando la acción erosiva de las causas actuales sobre las pizarras y la precipitación del travertino que las aguas tomaban de los bancos de caliza de la región superior del cerro, quedó oculta…”. Parece que la “toba” era el “travertino” en donde estaba la mandíbula; de modo que, insistimos, nos parece que fue anterior el hombre al oso que cita Almera. Sin embargo, no sería una datación, la de la estancia del hombre en aquella cueva, forzosamente de una gran antigüedad; pues sólo sería más antigua que los restos de un oso actual. Es decir, el Pectunculus podría ser relativamente reciente.

Sin embargo, aquella “mandíbula con cuatro piezas dentarias, que desgraciadamente fueron mutiladas por los operarios”, en palabras del propio Almera (también en el artículo de referencia), ha resultado ser, no de oso, sino de hiena de las cavernas. Tal ejemplar está actualmente depositado en el Museu de Geologia de Barcelona, y lleva el número 6104. El Dr. D. Julio-Gómez Alba, que ha historiado magníficamente los vertebrados fósiles que en dicho Museo se encuentran, explica que fue el autor Harlé quien, publicándolo en 1909, identificó la mandíbula como de dicha hiena; y con tal identidad registra la mandíbula Gómez-Alba. Todo ello aparece en el nº 6 de la publicación “Treballs del Museu de Geologia de Barcelona”: Catálogo razonado de los vertebrados fósiles de España del Museo de Geología de Barcelona (1882-1982), publicado en 1997 (el depósito legal es del año 1990); páginas 201-202.

Pero nada dice Gómez-Alba de ningún Pectunculus, en la relación que allí hace de los materiales que, de aquel lugar, se encuentran en el citado Museo; por lo que no es ya posible averiguar nada más al respecto de esa valva. Ni siquiera si, realmente, se trataba de una especie aún existente.

Sea como fuere, según lo que venimos explicando, y dado que la hiena de las cavernas es un animal típicamente pleistoceno, el hombre que llevó aquella valva a aquella cueva hubo de hacerlo nada menos que en el Paleolítico; o eso deducimos nosotros."

Varela

PD/ Su comentario no ha podido añadirse al articulo que colgamos el 21/4/2008, por un exceso de carácteres, que el sistema no admite. No obstante y por la importáncia del mismo nos hemos permitido publicarlo tal como usted nos lo ha enviado. Muchas gracias.
Ricard Ramos Jiménez