DOCUMENTS....GRATANT LA MEMÒRIA HISTÒRICA

Aquest pamflet circulava per l’Espanya de l’any 1932 (època on es discutia l’Estatut de Catalunya). Vist el mateix, no hi ha dubte que anem enrere, doncs, aquest és de rabiosa actualitat.

Poques paraules per entendre de que anava aquest "vale" del Comité de Defensa de la Ciutat de Toledo (Guerra Civil del 1936).

PD/ Aquests documents ens ho ha fet arribar una bona amiga d'aquest bloc. Moltes gràcies

CREIXEMENT URBANÍSTIC DESAFORAT A MONTCADA I REIXAC.

Un exemple paradigmàtic: El Bosc d’en Vilaró

Montcada i Reixac a finals de la dècada dels 60 i principis dels 70 va esta sotmesa a una forta pressió urbanística. El creixement demogràfic comportava la necessitat de trobar habitatge i a conseqüència es van produir construccions fora de tot control. En un principi el que semblava una simple barraqueta per a tenir cura de l’hortet s’anava configurant com a habitatge i quan es va voler posar ordre ja s’havien consolidat les construccions.

La llista de les zones on això va passar (Can Pomada, la Zona 21 de Sta. Maria, La Muntanyeta de Can Sant Joan i el Bosc d’en Vilaró), la qual cosa demostra que alguna cosa no es va fer bé i ens recorda que si no s’actua a temps per evitar les conseqüències que comporta les coses mal fetes, al final és complicat i per tant difícilment de cercar una solució, més ben dit, i si la tenen la mateixa surt molt cara.

Una bona part de l’actual Montcada es va configurar d’aquesta forma i encara avui en patim les conseqüències i malgrat les bones intencions que posteriorment els governs democràtics locals han volgut posar en marxa, no s’acaba de finalitzar mai, ja que es vulgui o no vulgui a vegades la solució final acaba perjudicant més que beneficiar al conjunt.

Com exemple recordarem el cas del Bosc d’en Vilaró (Vallensana) . És un cas que demostra clarament el fet de no voler o saber actuar en el moment que calia fer-ho, i això ens ha portat a una consolidació d’una zona que mai hauria d’haver perdut la qualificació a la qual estava destinada: Ser un pulmó verd.

L’alcalde de Montcada de l’any 1972 era F. Lasus i Marsà , el qual en comprovar el que estava passant en aquella zona va denunciar el fet a la Comissió d’Urbanisme i Serveis Comuns de Barcelona i altres Municipis (posteriorment aquest organisme supra- municipal s’ha transformat entre altres coses en l’actual PGM -Pla General Metropolità).

Va rebre la següent resposta: (que entre altres coses li deien, l’ordenavem tot allò que calia fer-se i, de forma ràpida, sobre aquest afer urbanístic):

[...] Tema : Denuncia de infracciones urbanísticas en el paraje “Vallensana-Reixach” . Ilustre Señor :

En escrito de V.S. a esta Gerència de 5 de febrero de 1972, salida nº 138 , se denuncia por la misma Alcaldia ante esta Comisión la ejecución, al parecer por D. Enrique Vila Novonda , de “reparcelación de terrenos y apertura de viales, un 60% en zona 31, parque forestal y un 40% en zona 38, bosque con una superfície aproximada de 3.000.000 palmos.
Es de tener en cuenta por lo que respecta al caso, que la inspección urbanística ha de ejercerse por los organismos centrales y locales, dentro de sus respectivas competencias , según l'articulo 173 de la Ley del Suelo, y que, además, l'articulo 171 de la misma Ley atribuye expresamente al Ayuntamiento y a su Presidente la suspensión de los actos que necesiten licencia municipal ( construcción y parcelaciones) , correspondiendo al Ayuntamiento precisamente , prèvia comprobación, acordar “ demoler las obras” o, en caso, “legalizarlas”.

En consecuencia, con independéncia de las actuaciones a que pueda haber lugar por parte de esta Comisión , es urgente dada la gravedad del caso, que por parte de la Alcaldia se ejecuten los actos de autoridad que la Ley de modo expreso le confía, procediendo ante todo a la oportuna suspensión de las obras.

Intereso a V.S. que tenga informada a esta Gerencia sobre los hechos y sobre las medidas adoptadas por V.S. y por el Ayuntamiento “

L’ordre era clara i taxativa. Què és va fer? : poc, molt poc ja que es va penjar un cartell que prohibia construir i que ningú hi va fer cas. Tot al contrari, el que van fer els parcel.listes és accelerar les construccions, passant-se pel “ forro” les recomanacions de les “teòriques autoritats” .

Ara ens podem lamentar i buscar culpables o responsables, que per descomptat hi són, però, si una cosa hauríem d’aprendre d’aquells fets és que cal actuar quan toca actuar i aquí la responsabilitat del nostre Ajuntament va ser gran, responsabilitat, que no cal oblidar, s’hauria de compartir amb els propietaris que sense permís van construir.
Cal recordar en aquest punt, aquell parell de dites castellanes: “ Mas vale prevenir que curar “ o “Aquellos polvos trajeron estos lodos “
Actualment aquesta zona ja és pot considerar legalitzada, sinó de dret, sí, de fet.

Josep Bacardit Sanllehi.
Juliol 2010.

LA QUINTA FORCA.

És una expressió que actualment serveix per significar quan una cosa o persona es troba molt lluny. També serveix quan un vol expressar que la qüestió no t’importa res o en alguns casos vol significar un “ves a fer punyetes” per no dir : “ves a la merd..”

Però d’on ve aquesta dita?... doncs bé, a principis del segle XIX tenia un significat molt diferent, aquest:

Les forques van ser, des de l’Edat mitjana fins al segle XIX, un element quotidià al paisatge barceloní. En el període feudal els senyors tenien dret a alçar forques a les seves terres per demostrar el seu poder jurisdiccional. Generalment hi havia forques de caràcter fix, tot i que en ocasions especials se n’instal·laven de temporals. A Barcelona hi havia 4 forques a les portes de la ciutat situades als quatre punts cardinals (Pla de Palau, Portal de Sant Antoni, Pla de la Boqueria i Creu Coberta) i la cinquena estava extramurs de la ciutat, en una cruïlla de camins més aviat allunyada: més o menys per on ara hi ha el Nus de la Trinitat, lloc que alguns coneixen com el Turó de Finestrelles.

Aquest emplaçament era un dels accessos que comunicava el Pla de Barcelona amb el Vallès, així que la ubicació de forques en aquesta zona tenia un caràcter dissuasiu per aquelles persones que s’endinsaven dins el Pla de Barcelona. Era tot un avís i adveriment, ja que els condemnats, normalment, se’ls deixaven varis dies penjats a les forques per tal de donar exemple, i quan es tractava de delictes molt greus fins i tot s’esquarteraven els seus cossos i es deixaven podrir els trossos. El Coll o Pla on estava situada la Quinta Forca era envoltada de boscos. També hi havia una petita capella, la de la Santíssima Trinitat (per cert, cremada com la capella del Turó de Montcada pels francesos l’any 1808) i un hospital que allotjava als viatjants malalts que no podien entrar a la ciutat. Des d’aleshores, quan volem expressar que una cosa està molt lluny, encara és diu o diem allò de: “està a la quinta forca”.

La darrera execució mitjançant la forca data de l’any 1832, aquesta es va realitzar a la presó vella de la Ciutadella, situada on és ara l’IES Jacint Verdaguer. El 28 d’abril d’aquell mateix any apareixia un decret que substituïa les forques pel garrot vil, abans reservat només a la noblesa, ja que pel fet de morir assegut i tenir una agonia més curta es considerava una mort més digna: “Desitjant conciliar el darrer i inevitable rigor de la justícia amb la humanitat i de la decència de l’execució de la pena capital.”


Foto: Lloc on es pensa estava situada la Quinta Forca (Ara Nus de la Trinitat). Bloc Altres Barcelones.com)

Les sentències per a ser penjat s’acostumaven a complir en el mateix territori on s’havia fet el delicte, quan això passava a Montcada es feia al Turó del Fermi i també a la Quinta Forca, quan el condemnat que havia estat detingut en el nostre territori on s’havien produït els delictes o bé entre altres llocs de Barcelona.

Tot això provocava tot una sèrie de serveis que originaven despeses que calien abonar-se. Hi ha constància en el Dietari dels Consellers (Arxiu Històric de Barcelona) on tot sovint s’ordena pagar al Batlle de Montcada unes quantitats per les despeses originades en concepte del trasllat amb carros al lloc de la Quinta Forca a fi de complir-se la sentència i també per les despeses posteriors per retirar els cadàvers. Per norma general es pagava 2 lluïres barcelonines i vuit sous per cada ajusticiat.

Josep Bacardit Sanllehí
Juny del 2010.

ATENEU RACIONALISTA "EL PORVENIR" DE MONTCADA

Els ateneus, i especialment els obrers, foren un dels elements més interessants d’educació i culturalització popular a través d’activitats formatives i d’educació en el lleure. Continuadors d’una tradició arrelada al segle XIX, donaren peu a un dels besants més rics i ampla vida associativa catalana, la qual contava amb altres importants focus d’educació d’adults i joves com, per exemple, el moviment orfeonista o l’excursionisme.

Moltes d’aquestes entitats agrupaven socis a l’entorn d’un ideal o polític concret,. Viles i ciutats comptaven amb una gran diversitat d’aquests elements d’educació social, que cobrien un ampli espectre polític i ideològic, des de la multitud de centres parroquials als ateneus llibertaris.
És per això que avui portem en aquest blog, una fotografia que calia omplir-la de contingut, una fotografia trobada, sense cap més dada, en l’arxiu fotogràfic de la Fundació Cultural Montcada. Hem investigat en l’arxiu municipal i alguna cosa hem trobat per poder afirmar que a Montcada existia un “Ateneu Racionalista “El Porvenir”, estava situat al carrer Santiago, ignorem la data de la seva fundació, doncs, no apareix entre les entitats enregistrades i investigades en un treball i premi d’investigació promogut per l’Ajuntament de Montcada de l’any 1994.

De la documentació que hem pogut rescabalar d’un llarg oblit podem deduir que les activitats desenvolupades per aquest “ateneu” tenia una pedagogia decantada amb les teories anarquistes o llibertaries. Reproduïm un document de data 17 de juny de 1935, on els responsables d’un festival artístic i teatral demanen permís al nostre Ajuntament per celebrar-lo en el local Colon.
Cal llegir amb atenció el Programa d’aquell festival. Signen aquest document en Julio Martí i Salvador García. En aquest punt seria important que a través de la imatge que reproduïm en gran format, algú pugui identificar a alguna persona o bé que ens pugués aportar el seu testimoni per haver viscut temps en aquest Ateneu Racionalista.

Ricard Ramos ( juny 2010 )


PD/ per veure més grans les imatges cal clicar sobre les mateixes.

UN FET SOBRE LA HISTÒRIA DE LA GUERRA CIVIL A MONTCADA

El dia 19 de juliol de 1936 a la Caserna Militar de Sant Andreu a Barcelona, van reunir-se, entre altres militars, uns dos-cents monàrquics que sabedors del dia de l’aixecament militar van adreçar-se a dites dependències militars per armar-se i sortir-ne al carrer per ajudar i unir-se a la resta de les tropes colpistes. Però la defensa de Barcelona per part d’aquells que van mantenir-se fidels amb la II República, van impedir que aquests militars de Sant Andreu poguessin sortir de l'aquarterament, doncs, molta gent armada ja els estava esperant, la qual cosa suposava una, més que segura mort.

Aquests militars, monàrquics, etc., es van quedar sense sortir, atès que el lloc era força segur, encara que van haver de suportar alguns bombardejos des d’una avioneta pilotada per l’aviador republicà Felip Díaz Sandino, el qual va metrallà els revoltats i també va llençar algunes bombes. En aquesta acció aèria van morir alguns militars. El dia 20 el coronel que comandava aquells insurrectes, els hi va ordenar que ens n’anéssim cap a casa.

A mitja tarda del dia 20 d'aquell mateix mes, tres homes del poble de Montcada armats amb escopetes de caça, van aturar un vehicle a la carretera de la Roca a prop de la Torre dels Frares, en aquest vehicle anàvem varis militars fugitius de la Caserna de Sant Andreu. Els detinguts van ser portats a la “Torre d’en Maza” al carrer Bogatell. El comitè antifeixista els va condemnar a mort. Un dels militars detinguts en sentir-ne la sentència, començà a cops de puny i bufetades contra els seus repressors, però fou subjectat i apallissat i portat amb els altres companys seus, al mateix lloc on havien estat detinguts i allí foren assassinats. Entre aquests hi havia el fill segon del general Emilio Barrera(1), el qual va resultar ferit d’una cama, però estirat a terra va fer-se el mort. Una vegada marxen els botxins, que els donen a tots per morts (per sort no aplicaren el “tret de gràcia”). La nit es va fer present i, en Barrera, s’arrossega poc a poc fins al safareig de la Torre dels Frares on es renta la ferida i amb un mocador se l’embenà. Jugant-se la vida – atès la situació que es troba com a fugitiu dels escamots antirevolucionaris- s’aventura a demanar ajuda a la primera casa que troba pel camí de la Vallensana, on és acollit i amagat a les golfes, perquè ningú pogués veure’l, inclús per la mateixa canalla de la casa. Passaren els dies i la ferida no es curava, és per això que el propi amo de la casa avisa al metge del poble el qual el visità fins la total curació de la ferida. En aquest punt decideix fugir cap a França. El comiat i agraïment es força emotiu quan s’adreça als seus salvadors, dient més o menys aquestes paraules: “ que per sempre més agraïa allò que havien fet per ell i que estava en deute i tot afegint i lamentant-se de no poder pagar-lis res, doncs, no tenia diners, però que ja vindria algun dia per recompensar-los ”.
El cap d’aquesta generosa i valenta família li va contestar amb unes curtes paraules: “ que ja estava saldat el compte”. Van passar els mesos, els anys i el dia 27 de gener de 1939, un dia després de l’entrada de les tropes d’en Franco a Barcelona, en Barrera es presenta a Montcada i s’adreça a la casa que el va acollir, la sorpresa va ser majúscula i tots ens va poder abraçar-se i saludar-se amb una especial significació.

Una part d'aquesta petita història està recollida en una fixa de l’arxiu Ubach (Fundació Cultural de Montcada), també hem afegit unes notes sobre Montcada i la Caserna de Sant Andreu que hi són en el darrer llibre d’en Josep Maria Solé i Sabaté: “Revolució i esperança” - els últims testimonis de la Guerra Civil.

Ricard Ramos Jiménez
Josep Bacardit Sanllehí

(1). Emilio Barrera Luyando , militar espanyol ( 1869-1943) que va participar en la conspiració colpista de 1936.
Va ser Capità General de Catalunya durant la Dictadura de Primo de Rivera (1924-1930) . Va reprimir amb duresa la cultura catalana. És mostrar hostil amb la II República participant en la fracassada temptativa de cop d’estat del General Sanjurjo l’any 1934 , arran de la qual va exiliar-se a París .
A l’iniciar-se la Guerra Civil va ser detingut a Madrid i conduit a Guadalajara lloc on va poder fugir en direcció a Burgos, incorporant-se al bàndol insurrecte.
Durant la dictadura de Primo de Rivera i com Capità General de Catalunya sovint visitava el nostre poble. Un quadre pintat presidia la sala de plens del nostre Ajuntament. Fracassat l'intent de cop d’Estat de Sanjurjo , de camí a França es va refugiar uns dies a la finca “ Torre Matilde” que la família del Marquès de Casa Pinzón tenia al carrer Bogatell de Montcada i Reixac. Aquesta casa, segons denuncies que van sortir publicades en la premsa d’aquell temps va ser un dels molts punts de reunió on s’intrigava contra la República.



PD. Ens plauria trobar algun testimoni que pugui manifestar o dir-nos de quina casa es podria tractar o bé de quina família. Gràcies

LA TORRE VILLA ÁNGELES O MÉS CONEGUDA COM LA TORRE DEL RELLOTGER

Aquestes dues imatges tenen una diferència d'uns 35 anys.

A l'esquerra apareix l'entrada de la torre "Villa Ángeles" situada al carrer Colon. Foto realitzada l''any 1920. El propietari o propietaris de dita torre, (construida l'any 1886), era d'una família estiuejant de Barcelona, encara que, desconeixem fins ara els seus noms.

Per contra, la imatge de la banda dreta, feta sobre l'any 1955 a la mateixa entrada de l'esmentada torre, era ocupada per una família d'origen alemany, on el cap de familía es deia Rodolfo Hübner, la seva esposa Rosa i quatre fills (son els que hi surten a la foto). Aquest va residir a la nostra població "molts anys", segons un document que hem trobat a l'arxiu municipal i que diu textualmente, entre altres coses, el següent:

[...]"El infraescrito D. Alberto Riera Rusinés, Alcalde-presidente del Ayuntamiento de Moncada y Reixach, provincia de Barcelona, por el presente HAGO CONSTAR:

Que D. RODOLFO HUBNER, de nacionalidad alemana, reside en esta localidad, desde hace muchos años, en la cual estableció la industria de montaje de relojería e importación de piezas para la indicada industria, de la que fué desposeido cuando el Glorioso Alzamiento Nacional, durante la cual se incorporó voluntario como combatiente en la Legión CONDOR, en la cual alcanzó el grado de Capitán. Al terminarse la Cruzada Española trasladose a Alemania combatiendo en el frente de Rusia, hasta el final de la Guerra.... [...] etc. etc,....Moncada y Reixach a treinta de agosto de mil nuevecientos cincuenta y dos"
Firmado: Alberto Riera Rusiñés"



(foto, de l''esquerra: arxiu R. Ramos; a la dreta, foto publicada a "l'Abans" )

FESTA MAJOR DE MAS RAMPINYO

Un històric record: El dia que es volia suprimir la Festa Major del Mas Rampinyo.

Va ser un 15 de març de 1973. Els Ajuntaments eren presidits per una persona designada des del Govern Civil, de Barcelona, els regidors sortien escollits d’unes tries que s'anomenaven d’aquesta manera: “ Tercio Familiar” , “Sindicatos del Regimen” i el “Tercio Corporativo”. Un temps on el regim i el seu “ atado y bien atado” volia aparentar que “los concejales” dels Ajuntaments eren escollits a través d’unes eleccions “sui generis” , però què en realitat no feien altra cosa que mantenir el sistema imperant: “cambiar para no cambiar”

El Consistori de l’Ajuntament de Montcada i Reixac era presidit per Francesc Lasús Marsà i format pels regidors: Eduard Vilar Casanovas, Francesc Mollet Casanovas, Josep Pont Viñals, Andreu Conesa Flores, Jaume Riera Bley, Albert Riera Rusinés, Antoni Plazas Martínez, Marcel Jove Soteras, Josep Diaz Gonzalez i Jaume Salvatella Costa, els quals havien decidit unificar totes les festes majors o festes de barri i que no paraven d’augmentar.

Ja feia anys que la idea de retallar tantes festes rondava pel cap dels responsables de l’Ajuntament i aquell any es va voler posar fi a totes amb la intenció d’unificar-les en una única Festa Major. Montcada tenia una població de més de 20.000 habitants i les barriades que es van configurar s’havien consolidat.

A fi de donar exemple, van pensar els responsables del consistori montcadenc, que la millor manera era començar per la que tenia més tradició i més arrelada, com era i és, la barriada de Mas Rampinyo que feia més de 100 anys que la celebraven.

La queixa no va tardar en arribar al Consistori. Una instància adreçada a l’alcalde de Montcada Sr. Francesc Lasús Marsà i encapçalada per Miquel Escrigas Cruset (veí de Mas Rampinyo) acompanyada amb desenes de signatures de veïns del barri, entre les que hi figuraven tots els comerços i les Industries de la zona.

La instància que mantenia la redacció i les formes habituals alhora d'adreçar-se a les autoritats del Règim, no deixava de ser una forta critica a una decisió que es prenia d’esquenes a la població, i que en aquells temps ja es començava a qüestionar algunes decisions (sobre tot en el tema festiu) que s’entenien com un: ”ordeno y mando”.

Van raonar la protesta des de diferents vessants entre altres, destaquem algunes:La instància comença queixant-se per què s’ha tardat tant a notificar aquesta decisió?, ja que ara no els hi quedava temps per anar al Tribunal de la Sala del Contenciós, i continuava dient això:

[...] “És evident que tothom de la barriada vol que se celebri la Festa Major, i ningú pot arribar a comprendre els motius que poden existir, perquè de cop i volta es trenqui una tradició tan profundament arrelada" [...]“no té cabuda en els nostres cervells que l’expressió d’alegria i festa realitzada de forma sana, sigui aturada sense una explicació que convenci i només perquè l’Ajuntament així o vol” [...]“ els perjudicis de tot tipus poden ser enormes, entre altres els econòmics de la gent que treballa i es guanya la vida i que vols gastar-se els seus diners com, quan i on li convingui” [...]"com es pot explicar als nens i jovent que aquest any no hi haurà “caballitos o autos de choque? ", es pot imaginar un la contestació quan se’ls digui que això és, perquè les autoritats així ho volen” [...] “faci l’Ajuntament la prova i ho comprovarà [...]“l’excusa donada per unificar no és de rebut ja que cada barriada té una idiosincràsia diferent i la de Mas Rampinyo té la seva pròpia i definida personalitat” [...] “el que es vol fer ara ja s’ha repetit alguna que altra vegada i convé recordar als components més joves de l’Ajuntament que en temps de la República (una picabaralla entre dretes i esquerres) ja volia fer el mateix i va tenir que intervenir un Diputat per a donar el permís definitiu, aquelles “rencillas” polítiques no tenen cabuda en els nostres dies, on les directrius que emanen del nostre “Regim“ no s’oposen a la conservació de les tradicions i la celebració de festes populars” [...]” en definitiva, entenem que el que importa de veritat és la unificació del Municipi (s’ha d’entendre com l’objectiu polític) , cosa que no es pot aconseguir d'aquesta forma a través de la unificació de les Festes Majors, doncs, darrera d’aquesta grandiloqüent paraula s’amaga allò que en realitat es vol fer: una prohibició. En lloc d’unificar el que es farà, es dividír” [...]“Sol·licitem que es reconsideri la decisió i es digni concedir el permís per poder celebrar la nostra Festa Major els propers dies 28,29, 30 d’abril i 1 de maig a la S.B.R La Unió com responsable de la seva organització.”

Aquesta instància va produir un llarg debat, tant a favor com en contra per donar el permís. Recordem com va ser la votació d’aquella discussió:

A favor de donar permís (o sigui celebrar la Festa Major de Mas Rampinyo) els regidors: Eduard Vilar Casanovas, Francesc Mollet Casanovas, Marcel Jove Soteras i Antoni Plazas Martínez = 4 vots. El regidor Josep Pont Viñals (veí de la barriada) no podia votar ja que era un dels que encapçalava la llista de la instància i per tant era partidari de celebrar la festa.
En contra els regidors: Andreu Conesa Flores, Jaume Salvatella Costa, Albert Riera Rusinés i Jaume Riera Bley = 4

El resultat era un empat en el moment que va arribar el regidor Josep Diaz González que fins alhora no s’havia incorporat al Ple. Informat per la resta de regidors va decidir votar en contra, per tant, per 5 vots a 4 es negava l’autorització de la celebració de la Festa Major de Mas Rampinyo.
El resultat era clar, però al mateix temps ningú dels regidors volia passar a la història com el botxí que trencava una tradició centenària. La qual cosa va fer que l’Alcalde Francesc Lasús Marsà (es va abstenir de participar en el debat) es manifestés sobre el cas , amb l’ajut del secretari de l’Ajuntament (en aquells moments el Sr. Amadeu Amenós) es va decidir que aquesta votació s’hauria d’entendre en el sentit de voler mantenir l’esperit de l’acord d’unificar les Festes Majors però que en aquest cas, per no causar danys econòmics i tenint en compte el poc temps que resta (la festa Major de Mas Rampinyo ja s’estava organitzant) va decidir com mesura excepcional autoritzar que la S.B.R La Unió pogués organitzar la festa programada.

La queixa dels veïns sembla que va espantar a les autoritats d’aquella època i el que en un principi seria només i excepcionalment per aquell any va quedar oblidat per sempre més, és a dir: que de la prohibició de la Festa Major de Mas Rampinyo i la d’altres barriades no se’n va tornar a parlar mai més.(L'Envelat: un dels protagonistes més emblemàtics durant les festes d'aquest estimat barri. La fotografia (anys 90) es obra d'un veí de socarrel i amic nostre, en Fidel Casajuana. Una de les moltes fotografies publicades del seu llibre: " Mas Rampinyo - sentiment de poble". Un llibre que recomanem.



Josep Bacardit Sanllehi


(imatges (arxiu R.Ramos): antics programes de Festa Major any 1928 i any 1941; fotografia d'un dels diversos grups del " Ball de gitanes" de La Unió, famosos arreu del Vallès i del món...)

PD/ per veure les imatges més grans "clica" sobre les mateixes.

EL BAGUL DELS RECORDS

"TEATRE COLON" DISSABTE 22 DE DESEMBRE DE 1951 NIT a les 10...

Una obra de Teatre organitzada i realitzada a l'Associació Benefica Instructiva (ABI). L'obra del mestre Eduard Marquina: "Era una vez en Bagdad...", interpretada entre altres actors per: Juan Dalmau, Eva Cohn-Vossen, Juan Subatella, Enric Dalmau, Joaquin Calduch, Teresa Rosell, etc. etc. Apuntador Carlos Vilalta... tramoya, Lluís Cunill, etc.


(Per veure la imatge més gran cal "clicar" sobre la mateixa)

La Façana de Santa Engràcia

Aquest dibuix pertany a la façana de l'Església Parroquial de Santa Engràcia, projecte i execució realitzat per l'arquitecte municipal de Montcada senyor Joan B. Serra i Martínez. Església que finalment va ser acabada i inaugurada l'any 1928. (1)

Es va creure, equivocadament, durant molts anys, que aquesta església parroquial havia estat realitzada plenament per un il.lustre arquitecte: Enric Sagnier. Aquest temple, certament ho va començar a fer sobre l'any 1887 en Sagnier, al menys una part important del mateix (3/4) de la nau principal. Desprès d'uns anys, entre dificultats econòmiques per recaptar fons necessaris per finançar les obres, i per altra banda les desavinences de l'arquitecte amb l'església per l'amenaça de la desaparició del Santuari de la Mare de Turó, va desistir Sagnier per continuar amb la construcció de Santa Engràcia. Punt on el rector de Montcada mossèn Rovira, escriu una carta al seu bisbe (l'any 1927) per cercar un nou arquitecte amb un altre projecte per acabar allò on ho havia deixat en Sagnier.

(imatge: arquitecte Joan B. Serra, anys 60)

(1) Del Llibre. " La Mare de Déu...del Ciment ?. Editat per la FUNDACIÓ CULTURAL MONTCADA. Autors Josep Bacardit Sanllehí i Ricard Ramos Jiménez.

14 D'ABRIL DE 1931...

79 è. ANIVERSARI DE LA II REPÚBLICA ESPANYOLA

El nostre desenvolupament polític, econòmic i social anava cinquanta anys per darrere de les nacions de més enllà dels Pirineus quan el 14 d’abril de 1931 férem un gran pas de gegant. El poble fou el determinant que obriria les portes a la llum. El que s’havia de fer es féu, ens desempallegàrem de rèmores i atavismes i s’aprovà una Constitució que ens havia de situar al nivell de les democràcies més avançades del món. La IIª República representa per al nostre país el salt cap a la modernitat que s’havia volgut impedir durant molts anys.

La IIª República seria laica per garantir la llibertat de consciència; i per això es separava la religió de l’estat i es crearien escoles públiques. Seria igualitària per evitar el sotmetiment de cap persona; i per això les dones també votaren i s’aprovà la Llei del Divorci. Seria justa, protegiria els treballadors, i per això es féu la Reforma Agrària i es regulà la Setmana Laboral. Seria una aliança fraternal entre pobles, i per això s’aprovaren Estatuts d’Autonomia. Aquestes no foren totes les mesures, però sí les primeres i més importants que es prengueren. N’havien de seguir moltes altres....

LA JUSTÍCIA MUNICIPAL....

Un cas de l’any 1917 sobre una persona que volia ser Jutge Municipal de Montcada i Reixac

A Montcada hi ha constància d’un cas d’un aspirant a Jutge Municipal que en un principi va ser declarat persona “honorable” i per tant elegible, però vet aqui que l’Ajuntament li va retirar als pocs dies aquest qualificatiu, en comprovar que el que havia “certificat” no era cert.
Té cert interès llegir ara quins varen ser els motius que van fer canviar de parer a l’Ajuntament de Montcada. Estem parlant del mes de setembre de 1917.

Reproducció d’una reunió municipal que informa de l’escrit de rectificació que s’haurà d’enviar a la Diputació i perquè consti com una reclamació davant les “aspiracions d’un candidat a Jutge Municipal “ d’un individuo no considerat adequat pel càrrec:

[...]” Por la presidencia se dio cuenta de los aspirantes al cargo de Juez Municipal de esta población cuya relación se publica en el Boletín Oficial del 4 del actual mes y en el cual figura como aspirante Don Antonio Calzada Santos . Enterados los señores del Ayuntamiento y abierta la discusión sobre dicho asunto convinieron por unanimidad producir reclamación contra el expresado aspirante Sr. Calzada haciéndose las observaciones siguientes : Que el referido solicitante Sr. Calzada carece de arraigo y simpatías en la localidad; que su carácter, costumbres y trato social no le son favorables para el desempeño de un cargo tan importante como es el de Juez Municipal ; que fue detenido y encarcelado por mucho tiempo a raíz de los sucesos de Julio de 1909 (conegut com Setmana Tràgica) ; que está separado de su mujer y que según noticias que se tienen ha desempeñado las Secretarias de los Juzgados de Mollet y San Fausto de Capcentellas no habiendo quedado muy satisfechos los vecinos de dichas poblaciones de los servicios por aquel prestados puesto que tuvo que presentar la dimisión y no muy a satisfacción suya. También se acordó que el presente informe sirva de rectificación al certificado de buena conducta que le fue librado por la Alcaldía de este pueblo en el año anterior por ignorarse en aquella época los antecedentes y datos que se acaban de exponer. Moncada Setiembre de 1917...”

A Montcada, des de 1870 s’havia seguit una tradició no escrita alhora d’elegir jutge. Aquesta figura “honorifica” l’ostentava alguna persona que prèviament havia estat alcalde o regidor de l’Ajuntament. L’any 1917 (època Alcalde Estanislau Abadal) es va trencar la tradició, probablement per primera vegada i potser a conseqüència de l’error comés, doncs, es va escollir a una persona que feia poc temps que vivia al poble i que mai havia tingut responsabilitats polítiques, ens referim al senyor Celestino Aguilar , de professió farmacèutic.
Posteriorment, el referit Sr. Calzada, va ostentar un càrrec de responsabilitat dins la Junta de Sanitat de la Diputació i en certa manera es va prendre la seva revenja per informar negativament en les inspeccions sanitàries realitzades, com: col·legits, escorxador, clavegueram, etc. i que molt sovint feia al nostre poble.

El jutge municipal, en aquelles poblacions inferiors a 20.000 habitants, era nomenat per la Diputació que escollia entre una o varies ternes que se li presentaven, les quals disposaven dels informes preceptius de bona conducta per ésser elegits. Aquestos informes eren redactats per l’Ajuntament, que prèviament havia publicat un edicte on es comunicava que es procediria a l’elecció dels membres que haurien de formar el Jutjat i Tribunal Municipal (1 jutge acompanyat de dos assistents). A vegades és presentaven molts candidats, altres cops passava tot el contrari, el cas és que els que sortien elegits o designats a dit tenien l’obligació d’acceptar el càrrec. Tot i no ser remunerat sembla que el lloc acostumava a ser cobdiciós pel “petit poder” que representava aquest càrrec.

Nota complementaria:

Els Jutges de Pau varen ser creats arran de la Constitució de 1812 i fins 1870 , com norma general, ostentava el càrrec l’Alcalde. És a partir de 1870 quan es decideix separar aquesta dualitat i va passar a ser escollida una persona fora de l’àmbit polític i que posteriorment la Llei de Justícia de 1907 va reforçar en crear en cada terme municipal un doble òrgan judicial, per una banda el Jutjat Municipal i per l’altre, un Tribunal Municipal que tenia potestat d’emetre sentències, dins d’un marge limitat i que normalment girava sobre judicis verbals de qüestions inferiors a 700 rals, posteriorment fins a 8000 pessetes (ara representaria uns 30.000 euros) i sobre tot decidir en actes de conciliació entre les parts enfrontades i moltes més qüestions d’índole menor però que no deixaven de tenir importància. A partir de 1923 es varen crear els jutjats comarcals i la majoria d’afers locals varen quedar reduïts a qüestions de registre o de simple corretja de transmissió de jutjats superiors. L’elecció del jutge era, doncs, fins l’any 1923 una qüestió que malgrat les limitades competències, tenia la seva importància ja que en el fons no deixava de ser com el de 1ª instància. Montcada depenia del Jutjat Comarcal de Sabadell. S’ha de dir que aquesta experiència no va resultar satisfactòria ja que ràpidament varen sorgir casos que demostraven que la justícia no s’impartia com cal. (En aquell temps s’ha de tenir en compte, malgrat la independència que en ”teoria” tenien els jutges municipals, l’influencia del fet condicional que representaven els terratinents alhora de designar els candidats) .

Josep Bacardit

Any 1908 entronització de la Mare de Déu del Turó. Processió pel carrer Major, camí del Turó...

foto original (clixé THOMAS) fons R.Ramos

Per veure la imatge molt més gran "clica" sobre la mateixa.
Podeu identificar alguna persona ?
Resto als vostres comentaris.

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE

DIA 13 D'ABRIL A L'AUDITORI DE MONTCADA A 2/4 de 8 del vespre presentació del llibre:

"LA MARE DE DÉU DEL...CIMENT?

Història d'un conflicte

Autors: Josep Bacardit Sanllehí i
Ricard Ramos Jiménez

Edita: FUNDACIÓ CULTURAL MONTCADA "La Mare de Déu del ... ciment?"

[...] "El treball històric que hem encetat ha estat cabdal la recerca de documents arxius, imatges, etc., alguns d'aquests eren desconeguts, i en algun cas fins i tot inèdits. Documents que feien una llarga migdiada en caixes emmagatzemades. El material estudiat ens ha permès descobrir i poder endinsar-nos en la veritable història que ha estat mal explicada, o bé desconeguda en el pitjor dels casos..."

[..] "El moll d'aquesta història és entre altres connotacions paral.leles, el relat d'un conflicte que va dividir a una part de la societat montcadenca d'aquell temps; la fabrica de ciment Asland que defensava llurs interessos i la buguesia estiuenca, catòlica i conservadora, junt a un sector veïnal de la població que van fer pinya davant l'amenaça perquè la recent i reconstruïda ermita de la Mare de Déu del Turó pogués ser victima i enderroc de la voraç extracció de pedra calcària, una de les matèries primes per l'elaboració del ciment...

"LA NANA DE LA CEBOLLA"

Miguel Hernández, poeta de la generació del 36, compromès amb la II República. Mort l’any 1942 a la presó com a conseqüència d’una tuberculosi.

Va compondre aquest poema des de la mateixa presó, com a resposta a la carta que havia rebut de la seva dona, Josefina Manresa, on li deia: que l’únic que tenia per alimentar al seu segon fill Manuel (de pocs mesos) eren cebes i un tros de pa. Feia un any que havia mort el seu primer fill.

Tot seguit podeu llegir les paraules que va escriure a la seva dona el dia 1 de setembre de 1939 des del mateix penal de Torrijos de Madrid, poc després d’haver finalitzat la Guerra Civil Espanyola:

"Estos días me los he pasado cavilando sobre tu situación, cada día más difícil. El olor de la cebolla que comes me llega hasta aquí, y mi niño se sentirá indignado de mamar y sacar zumo de cebolla en vez de leche. Para que lo consueles, te mando esas coplillas que le he hecho, ya que aquí no hay para mí otro que hacer que escribiros a vosotros o desesperarme..."

Comentari:

Els versos o "les coplilles..." són sensibles i commovedores, potser una de les millors composicions poètiques que retrata tot aquell patiment extrem, com a resultat d’una guerra cruenta, i una no menys miserable, postguerra.

“La nana de la cebolla” és el darrer poema que pertany al “Cancionero y romancero de ausencias”, una sèrie de poemes escrits entre barrots i misèries, de vegades ho fa escrivim en trossos de paper higiènic. El poeta està sota els efectes de les penúries, desolació, fam, amb un tractament vexatori i de castic permanent. Immers en la desesperança en veure que no pot fer res pels seus éssers estimats (es troba pendent de ser executat). Amb aquesta trista i esfereïdora situació encara té ànims per enviar al seu fill un missatge “de futur” ple d’esperances i que serà seu... per això, el seu pare i poeta li diu:

[...]“ es tu risa la espada más victoriosa“...(i l’adverteix)..... que vendrán tiempos mejores....“No te derrumbes. No sepas lo que pasa ni lo que ocurre” .

Per a nosaltres, són aquests versos d’Hernández una mostra punyent, d’una realitat que esgarrifa, que fa posar els pels de punta, una situació allunyada ara, però no tant com per oblidar-la i menys enterrar-la. La generació dels nostres avis i pares que varen patir tantes misèries, moltes penalitats i tanta fam, mereixen que les actuals generacions vetllin, perquè no es torni a repetir mai més, aquella parricida guerra la qual va obrir posteriorment, una dura i llarga etapa dictatorial, un període que com generació ens va marcar profundament.

Vagi el nostre reconeixement i admiració als milions de persones que entre tantes dificultats i penúries varen tenir la força i el coratge per continuar endavant.


J.Bacardit

R. Ramos

LA GUERRA DEL FRANCÈS A MONTCADA 1808-1814

MONTCADA I LA GUERRA DEL FRANCÈS

Un document inèdit que detalla les destrosses que va sofrir el nostre poble entre 1808-1814.

(Quadre d’en Ramon Martí Alsina (1886); escena de guerra on es pot veure al fons a l’esquerra la muntanya de Montserrat).

Pertany al Fons de Francesc Ubach i Vinyeta dipositats a la Biblioteca Nacional de Catalunya. Es tracta d’una còpia feta pel seu fill Albert Ubach a la qual nosaltres li donem tota la credibilitat desprès de comprovar a diferents arxius, que els fets que descriu varen existir. L’Albert, amb el seu puny i lletra va escriure al final de la còpia del document això:

[...] “ l’original en poder del gran napoleònic en Frederic Camp“; es refereix al seu amic i advocat Frederic Camp Llopis que en els anys 1920-30 va escriure llibres sobre la Guerra del Francès.

El document té un valor de primera magnitud, doncs, quantifica de manera precisa els danys totals de les destrosses produïdes en aquell període bèl·lic per les tropes invasores en el nostre municipi, també, perquè ens ajuda a conèixer millor i per tant a complementar una part de la nostra història que fins ara sols se’n coneixien algunes petites referències.

Es trobem, doncs, davant d’un testimoni que podria probablement representar uns dels pocs documents que fan referència a la reclamació que es va produir en finalitzar la guerra. Es conserva, en general, molt poca documentació sobre aquella època i l’existent es troba escampada a diferents arxius històrics. Concretament hem consultat l' Archivo Historico Nacional amb seu a Madrid i ha confirmat que la reclamació va existir però que sobre la mateixa en els molts lligams que disposen no han trobat massa documentació que hi faci referència, ja que al finalitzar la Guerra de la Independència sembla ser que va desaparèixer molts papers que es guardaven en l’apartat de la Secretaria de Estado y del Despacho – equivalent a Ministeri d’Afers Estrangers- , la confirmació d’aquest fet coincideix amb una explicació donada per l’Arxiu Comarcal de Mataró, lloc a on es custodia la poca documentació que es conserva del Corregiment de Mataró en el qual es trobava inclòs la població de Montcada i Reixac. En canvi , l’Arxiu Històric de Manresa ens ha confirmat de l’existència d’ un manuscrit de l’any 1816 enviat a la Regència del Regne , és un informe oficial per a saber els danys patits durant la guerra. També tenim constància d’un ofici adreçat des de Tortosa al Capità General de Catalunya Xavier Castaños , el qual, l’Alcalde li comunica que degut a la urgència en complimentar la sol·licitud de pressa , res més pot informar dels danys d’alguns pobles de la seva comarca , la data de l’ofici coincideix amb la de Montcada:

(document Ajuntament Tortosa dipositat en l’Arxiu Historic de Barcelona- Carpeta Corregiments)

Els montcadencs van patir l’ira del francesos, atès que controlar aquest lloc de pas, era uns dels seus principals objectius i com a conseqüència uns dels pobles més castigats. La nostra situació geogràfica feia que es tornés a repetir la mateixa història dels segles XVII i XVIII, en que diferents guerres amb els francesos assolaren el nostre territori.
En total són 84 els edificis, segons el document, que foren damnificats a Montcada i Reixac durant els anys que va durar la guerra, i els danys, segons un estudi fet pe r arquitectes i gent especialitzada, es valoraven en 143.375 lliures barcelonines d’aquell temps, xifra que representaria avui, aproximadament uns 100 milions d’euros.

El document sorgeix com resposta a l’ ofici enviat el 7 de novembre de 1817 pel Corregidor de Mataró instant als regidors de l’Ajuntament de Montcada que a la major brevetat possible li sigui adreçat un “llistat” de danys ocasionats per la guerra en propietats de particulars a fi d’afegir-les a les de titularitat publica per a sol·licitar la corresponent indemnització a França.

(Un dels oficis sol-licitats als pobles pels corregidors seguint les ordres del Capità Gral de Catalunya Xavier Castaños. El Baron de la Barre era el responsable del de Mataró) Arxiu Comarcal de Mataró.

(La Masia de Can Albinyana fou una de les moltes cases que varen patir destrosses)



DOCUMENT INÈDIT:




(trobat a l'arxiu BNC - fons F. Ubach)


QUÈ VA PASSAR AMB LA RECLAMACIÓ? :

Un parell de qüestions prèvies abans d’entrar amb la resposta:

1ª.- La Guerra del Francès va produir uns estralls que van tenir unes conseqüències a mig termini que farà canviar el sistema polític basat en monarquies absolutistes. Res va ser igual una vegada derrotat Napoleó, el liberalisme, poc a poc, s’anava implantant arreu, malgrat que el borbó Ferran VII (El Desitjat i posteriorment el més odiat) va fer tot el possible per evitar-ho.

2ª.- L’anomenada Guerra del Francès ( maldita com a guerra de la independència a la resta de l’estat espanyol) és segurament un dels períodes històrics més mal coneguts a nivell general. Malgrat ser un episodi relativament recent , es decebedor comprovar la poca bibliografia disponible a nivell de divulgació seriosa com també molt minsa a nivell d’especialistes .

Les potencies guanyadores d’aquella gran guerra (Alemanya, Rússia, Prussia, Anglaterra i Àustria ) es varen reunir per a pactar les noves fronteres d’Europa, aquest episodi es conegut com: Congrés de Viena que va finalitzar, desprès de 9 mesos de discussions, el mes de juny de 1815. En aquest Congrés, Espanya ja va ser considerada des de el primer dia una potencia de segon ordre, relegada a un paper secundari i autèntic convidat de pedra en les decisions importants. La diplomàcia espanyola va tenir una actuació nefasta i ha diferència dels altres no va presentar cap reclamació quan era el més adient fer-ho en a cabada la guerra l’any 1814. La Corona Espanyola, hagués tingut que actuar amb un mínim de coherència,doncs, tenia l’obligació de reclamar en nom del poble totes les indemnitzacions, però el Rei Ferran VII sols li preocupava mantenir el seu status que es trobava internament molt qüestionat i externament molt desprestigiat degut de com va actuar durant els anys que va durar el conflicte, a tot això s’hi afegia les colònies americanes que aprofiten la debilitat del m onarca per endegar el procés d’independència.

Després de passat dos anys, per tant fora de termini, és quan el Rei sol·licita amb caràcter d’urgència a tots els Ajuntament que enviïn la llista de totes les cases, sínies, tancats , etc, etc que hagin estat danyats a conseqüència de la guerra, aquest ofici porta data de l’any 1817 . Semblava que ara si i formalment es reclamava la indemnització a França. Doncs no va ser, era una altra estratagema que el Monarca feia servir sols pels seus interessos, tant es així que la reclamació de danys que tant esperava el poble, el va fer servir, sense cap escrúpol com a contrapartida per l’ajuda que l’any 1823 li va prestar França en el Cop d’Estat que el mateix Re i va protagonitzar en contra del seu propi govern (trienni lliberal), aquells fets són coneguts com: “ L’ invasió dels 100.000 fills de Sant Lluis “. Arran d’aquest fet NO ES PRODUIR EL COBRAMENT, tot plegat, va quedar sense efecte la llargament esperada LIQUIDACIÓ de danys que reclamaven els damnificats, transformant-se les esperances que molts hi havien dipositat en paper mullat.

És una de les moltes evidències negatives que van passar en el regnat d’aquell “indesitjat i nefast” Rei, mandat qualificat pels historiadors com la “dècada ominosa”, una de les des astroses i pitjors etapes de la nostra història que tristament va protagonitzar Ferran VII.



(Imatges: a l'esquerra el General Castaños, Capità Gral Catalunya , a la dreta: El Rei Ferran VII)

A Catalunya, superada la dubitativa i claudicant fase inicial d’ocupació francesa, principalment a Barcelona, la veritat és que els intents per part dels ocupants de ser comprensius amb els trets culturals – entre altres usar la llengua catalana- no van convèncer la població que difícilment podia confiar en les polítiques de seducció dels mateixos que saquejaven el país . Fer fora els invasors va gaudir des de el primer moment d’una unanimitat entre la pagesia i l’església a la que posteriorment s’afegien altres sectors , la qual s’hi barrejaven interessos oposats , en el mateix bàndol dels “patriotes” trobem a grups que defensaven el vell ordre del feudalisme tardà i aquells que el volien reformar-lo i que tenien esperances que el futur rei, a les hores - “el desitjat”- Ferran VII ho posaria en practica, tot s’unia a més a més amb el tradicional odi al francesos producte de les moltes guerres que en segles anteriors van succeir a Catalunya. La Guerra la van pagar sobre tot amb tributs, emprèstits i exaccions que es van treure dels camperols .

La decepció que va produir la mala i deplorable conducció política de tots aquells esdeveniments per part del monarca borbònic, van fomentar les primeres llavors que quedaran sembrades i que aniran germinant sota terra, creixent i desenvolupant un canvi de signe polític a Espanya.
Malgrat que encara s’haurà d’esperar unes dècades, les monarquies absolu tistes ja no tornaran a ser mai més el que eren.
El document que hem trobat i que veu la llum per primera vegada sobre la reclamació de danys feta per l’Ajuntament de Montcada i Reixac, adquireix i representa un testimoni de capital importància degut a que l’immensa majoria d’aquelles reclamacions s’han perdut, és una prova més que s’ha de afegir a les moltes injustícies que sota el mandat d’aquell rei es van produir a Catalunya i Espanya . Es conserva poca documentació sobre aquells anys, la qual cosa fa pensar que la mateixa monarquia i tota aquella caterva d’afrancesats que l’envoltaven, en morir Ferran VII s’encarregaren, davant el temor a ser perseguits en fer desaparèixer documents que els podrien acusar de mala gestió dels afers públics

ANNEX DOCUMENTS:

(documents de l'arxiu Comatrcal de Mataró)


UNS APUNTS FINALS:

1º . La xifra d’edificis danyats i la suma dinerària que es reclama, recordem 3 anys després de finalitzada la guerra, és per a nosaltres una quantitat que en primer moment sorprèn, i probablement sigui “exagerada” –amb totes les cometes que calgui posar- . Pensem que a Montcada a l’any 1800 tenia aproximadament uns 700/800 habitants i si són 84 els edificis que van resultar damnificats es podria pensar que el poble va ser arrasat , cosa que ens porta a plantejar-nos una més que probable acció de “picaresca” en la qual posats a reclamar, millor fer-ho l’alça que no pas a la baixa, pensant amb allò de: ja vindrà el “tio Paco” amb les rebaixes.

2º . Aquest document inèdit ens proporciona una dada interessant : El cens de propietaris de l’any 1817 a Montcada , probablement el llistat s’aproxima a la seva totalitat.

3º. Malgrat que l’historia no la canviarem, convé a vegades caure en la temptació de fer història ficció i preguntar-se:

Què hauria sigut de tots nosaltres si en lloc de aquells dirigents haguéssim tingut la sort de comptar amb estadistes que, per petita que fos , tinguessin visió de futur?
A Europa encara que amb passes endavant i enrere , van avançar tant en la industrialització com la modernització. A on ens trobaríem ara si en lloc d’estar governats per una colla d’ineptes que vivien de les rendes de les colònies, si alguns s’haguessin dedicat a planificar millor les coses i a pensar, encara que fos un mica, amb els interessos generals i no pas com els interessos personals?


Josep Bacardit i Sanllehí


Nota: Totes les imatges les podeu veure més grans (amb més detall) si "cliqueu" sobre les mateixes.
Aquest treball ha estat publicat parcialment en el número 19 de "Quaderns" de la Fundació Cultural Montcada.