La Rigola. Imatge
bucòlica feta en la dècada de l'any 1900. (Fons fotogràfic RRJ).
-Quina sort!..... Ja tenim vacances!. (veure nota)
Estaven jugant a la pilota a l'alçada del carreró de
Cal Marxant, quan en Pere ens va dir:
-Aquesta
tarda podíem anar a la rigola per pescar peixos.
-Està
molt lluny, va afirmar en Ricard... és
millor que ens quedem en el riu, junt al pont.
La conversa
fou tallada pel Modest, dient-los.
-A 2/4
de les quatre de la tarda, quedem al riu en el lloc de costum.
Dit això
es va dissoldre la reunió, el "cap de colla" havia parlat.
A l'hora acordada varen anar al lloc de riu, on
havien quedat (acordat). A mida que anaven arribant es van treure les
espardenyes i asseguts en un petit marge del riu xampurrejaven l'aigua amb els peus nus, esperant l'arribada d'en
Modest, el seu cap.
-Ja arriba,
mireu, per allà ve! . Ja era hora! Van cridar tots a cor.
Després de saludar-se breument, van lligar-se
les espardenyes al voltant del cos, a l'alçada del pit, per evitar mullar-les,
doncs, l'excursió consistia en ficar-se en el riu a una alçada que els permetés
caminar procurant, això sí, que l'aigua
no els arribés més amunt de la cintura.
-Endavant!
. Va exclamar en Joan.
Tots vam posar-se a caminar en fila índia riu amunt. Començava una d'aquelles memorables
tardes d'aventures d'estiu de l'any 1933. Anaven en Modest, Pere, Joan, Ricard i Jacint.
Van creuar la llera del riu Ripoll, afluent
del Besòs. La calor de la tarda es feia
present, encara que compensada per la
frescor de l'aigua, gaudint d'aquella
agradable sensació de trepitjar les sorres i les pedres del fons. En alguns gorgs les anguiles i els
barbs s'amagaven d'aquells joves caminadors. En ocasions, tenien que salvar els
punts més profunds del recorregut, la qual cosa feia enrederir la marxa del
grup.
-Tenim
que explorar bé el terreny, ens hi deia el
cap de colla, en Modest.
En Joan
en resposta, i per fer una mica de
conya, li respongué.
- Sí!..."
buana"
En un moment del recorregut en Jacint cridà.
-Un gorg
de capgrossos, mireu¡ mireu ¡
Els batracis començàvem a formar-se com
adults, mostràvem els canvis biològics, alguns ja tenien visibles les dues anques del darrera. Aquest
canvi era tot un esdeveniment, una descoberta pels cinc nois de Montcada.
Desprès d'una bona estona entretinguts i enfarinats per agafar uns quants exemplars, van reprendre la marxa amb
entusiasme, doncs, era com un trofeu que s'enduien en un pot de llauna que havien trobat a la
vora del gorg.
-Avions de combat ens ataquen...¡ cridà en Ricard.
Tots, com si fossin una maquinaria unísona, comencen
a llençar-hi pedres sobre aquests imaginaris
avions... que en realitat era una munió de libèl·lules, insectes que ens varem
topar a l'alçada de Can Bonet, un espai
del riu amb aigües estancades,
lloc ideal per la reproducció i posada dels ous de les femelles
en els branquillons de la fauna vegetal.
-Els
blaus són els nostres, els vermells els
vostres....! és la guerra!
(Imatge: parella de libèl·lules)
(arxiu)
El llançament de pedres va començar a tort i a
dret, però cap dels projectils van fer diana en cap libèl·lula, ni vermella ni
blava....Desprès d'una bona estona i cansats d'aquest joc de fer caure "avions",
en Modest, com sempre la veu dominant, va cridar:
Mentre deia això en Joan posant-se les mans a
la boca i bellugant els dits simulant tocar una
trompeta..." ta...ta...ra...ta...", tal com havia vist a les pelis "Ford
West", quan arribava al darrer moment, "el setè de cavalleria", per salvar-ne les atrapades tropes de l'exèrcit confederat
(els bons...) envoltades de tribus d'indis comanxes. El cinema era també una manera de somniar i
deixar lliures les fantasies, un mitjà per
evadir-se de la rutina de la
vida.
Davant de la calor, cada cop més forta, es van
treure tots la camisa per alleugerir-se. Lligada per les mànigues se les van col·locar a l'alçada de la cintura, continuant d'aquesta
manera la marxa per la banda esquerra de la ribera, buscant la protecció
d'ombra entre un arbrat ple d'àlbers i
pollancres.
Al Jacint li agradava gaudir de la frescor del
riu quan el sol mostrava tot el seu potencial calorífic. Mirava bocabadat el
fullam dels arbres que es bellugàvem pels
efectes dels cops d'aire que a estones bufava suaument, la qual cosa produïda
uns moviments espectaculars per aquell
jove observador.
En Joan que anava una mica més avançat que els
altres, De cop va relliscar sobre una pedra plana i va quedat assegut a l'aigua,
moment que un esclat de rialles va sorgir de les gargamelles dels seus companys.
Aquest es va aixecar completament xop però sense parar de riure. L'incident va
ser motiu per fer un descans, poc desprès, va continuar la caminada, en Joan, això sí, era el que
anava més fresc que la resta.
Desprès de la relliscada d'en Joan, quan portaven
deu minuts més o menys riu amunt, van
veure una espessa i frondosa zona d'esbarzers plens de móres. Tots a una van començar a collir i menjar les més madures i grosses. Passada
una bona estona i amb els braços i mans plenes d'esgarrapades, però tips... van
continuar fins arribar poc abans de la "Riera Seca" també coneguda com Riera de Canalies.
En aquest punt, una mica més lluny, els nois podien veure a
un nombrós grup d'homes i cavalls treballant en la llera de
l'esmentada riera i el riu Besòs.
-
Un ànec, un ànec! . Va cridar en Jacint.
L'animal davant de la cridòria de la colla de
joves, va aixecar immediatament el vol i
es va posar novament a l'aigua, a uns
trenta metres més amunt.
Tots van començar
agafant pedres i llençar-les sobre
la inofensiva au que seguia atent i observava els moviments dels atacants. L'ànec,
un cop més aixecà el vol i tornava a posar-se cada més lluny dels seus atacants.
Cap d'ells encertava amb les pedres i l'ànec
seguia íntegre i llenegadís, convertint-se
aquesta persecució, en una mena de joc que es repetia una i altra vegada, però
sempre una mica més amunt del riu; així doncs, sense adonar-se'n es van apropar
al grup d'homes que ja feia una estona que havien aturat la feina i reien de
les corredisses dels joves perseguidors. Finalment l'au amb un fort cucleig de
comiat aixecà el vol i es va passar a l'altra banda del riu, a l'alçada de Can
Donadeu, desapareixent dels atònits perseguidors.
Cansats de tantes corredisses i frustrats per
no haver pogut abatre ni tan sols tocar-lo, van acostar-se encuriosits per veure
que feien aquell grup d'homes, que
ja estaven de nou treballant.
Una imatge de la sèquia (la Rigola) realitzada en els
anys 1927 (fons fotogràfic Ubach)
Els cavalls tiraven d'una mena de pala plena
de sorra que recollien al pas d'una llarga rasa d'una amplada d'uns quatre metres i una alçada d'un
metre o metre i mig. La sorra que treien aquells homes ficats a l'aigua, la
dipositaven a les bandes, fent una mena de tal·lús.
D'aquesta manera feien un canal on fluïen amb abundor
les aigües subterrànies, a la vegada
que eren canalitzades fins la
"regadora" (Pla d'en Coll). Aquesta "regadora" feia alhora de
repartidora i subministrament d'aigua per poder regar la gran extensió de
cultiu que existia en aquest pla. Aquesta feina es deia fer rigola.
(Imatge Una
mostra de la sequera del Besòs. Tres joves
veïnes l'any (any 1934) es refresquen en les aigües del riu.) (foto
cedida per la senyora Josefa Miras)
Els anys de sequera, quan al riu baixa poca
aigua, calia realitzar aquesta feina col·lectiva i per això era necessari tenir
unes normes, com per exemple repartir el treball (fer rigola) d'acord i en proporció
a les necessitats dels diferents regants. Era, doncs, obligació que tots
aquells que volien participar d'aquest repartiment d'aigua havien de contribuir
amb aquesta feina. També tenien llogat un vigilant amb “carabina”, a fi i efecte d'evitar els abusos per part
dels usuaris o d'aquells que es passaven de llestos. Durant les bessonades del Besòs quedava
totalment colgada de sorra la rigola, la
qual cosa feia que s’haguéssin de tornar a realitzar aquestes feines per aprofitar de nou el ric cabdal d'aigües
subàlvies.
Mentre els nois observaven als homes enfeinats,
va aparèixer des de la frondositat de les salzedes, un home que duia una carabina,
era el guarda jurat anomenat "el peixater", que sense embuts va manifestar
al grup de noies; ara marxarem i no vull que feu cap bretolada, no hi fiqueu
cap pal o canyes al canal obert, d'acord?.... Si no, podeu rebre, com el noi
que l'any passat se'n va anar amb el cul ben vermell....
Tots ells van fer memòria i aquell noi "del
cul vermell" era el noi i veí Alexandre el de Can Plat i Olles. La resposta no es va fer
esperar, els nois van respondre quasi a la vegada;
A continuació el guarda es va posar un xiulet a la boca i va fer una
llarga xiulada, això volia dir que la jornada havia acabat.
Cadascú, cada home encarregat del seu cavall, va
anar a cercar el carro per enganxar-lo i posar-li els arreus, els animals
mostraven el seu nerviosisme i renillaven. Tan aviat l'amo posava el peu i cos
sobre el carro, els cavalls sortien a tota velocitat, competint els uns amb els
altres, un ritual que es repetia cada final de jornada, carrera que finalitzava
en arribar al barri de Sant Pere de
Reixac (Mas Rampinyo).
Aquesta escena va deixar bocabadats als nois
que no podien creure el que estaven veient. Aquella tarda van descobrir quelcom
nou, saber que era "fer rigola" i veure en el seu suc als
protagonistes d'aquella feixuga feina, una de les moltes que té ser pagès.
Ara caldria donar-vos unes dades sobre els camps
de regadiu del Pla de Reixac i el
trajecte de la sèquia que sorgia de la
rigola, a vegades i segons la sequera, es feia més amunt, és a dir, des de la
Riera de Caldes.
Un dibuix (2) serà el més encertat, perquè els lectors es facin una idea d'aquest camí
d'aigua que servia principalment per
abastir el Moli d'en Coll, així com les terres de regadiu que depenien d'aquesta
sèquia.
Camps o terres de regadiu situades entre la sèquia del Molí d'en Coll i el Bogatell
·
Andianes ( Les Indianes)
·
Moia (dos camps)
·
Coll (tres camps) més un molí
·
Can Payàs
·
Balagué
·
Llagasta (dos camps)
·
Giral (Giralt) (dos camps)
·
Muns
·
Patit (Petit)
·
Saleta
·
Ton
(per veure la imatge més gran "clica" sobre aquesta)
Com sempre passa cada any , l’estiu arriba i amb
l’estiu l’evidència que tenim gent “salvatge” entre nosaltres. Em refereixo al
fet reiterat d’abandonar el gos que els ha
fet companyia tot l’any o bé els ha entretingut les criatures. Posseir
un animal de companyia es un acte
voluntari (ningú està obligat a fer-ho),
i per tant quan es fa s’adquireix una servitud envers l’animal i al mateix temps
una responsabilitat amb la societat a la
que pertany. Sense generalitzar , ja que
no seria just, sembla que alguns s’obliden de complir amb el deure que van adquirir. 
“La gossada salvatge la formaven gossos de
raça , entre ells dos pastors alemanys que haurien estat abandonats i que amb el pas del temps van tenir descendència formant la seva pròpia “ jauria” .
Van créixer llavors amb el més pur
instint animal. La seva zona
d’operacions es movia per les rodalies
de Can Pomada, Mas Duran , Mas Rampinyo i Ripollet a on ja havien donat signes de la seva
perillositat. A la matinada dels dilluns dia 29 van
assetjar la granja d’ovelles propietat de Tomàs Sánchez ,matant a 64 d’elles . Els danys van ser
valorats en gairebé 700.000 pessetes . Els veïns
de la zona van ser alertats del perill i es va organitzar una batuda, i segons fonts policials de Montcada van ser abatuts tres d’ells i un altre va fugir ferit,
posteriorment fou localitzat i també mort a trets. Malgrat que oficialment s’ha
dit que el perill havia desaparegut encara
pot haver-hi un o dos gossos més lliures, i la policia junt amb alguns veïns continuen fent batudes per la
zona.
