Crec que no és cap exageració afirmar
que la relació de Catalunya amb l’Estat Espanyol ha estat i és turmentosa i plena d'incomprensions. La
història del nostre País així ens ho recorda.
Qualsevol iniciativa política catalana, en general, té la mateixa resposta: NO.
Avui he cregut oportú recordar-ne un
exemple, dins dels molts que hi ha per
escollir, i que com diria aquella dita popular: “le va como anillo al dedo”. Va succeir
a l’any 1912 arran dels tres concerts(1) que va oferir l’Orfeó Català(2) al
Teatre Reial de Madrid amb un èxit rotund
que fins i tot va destacar la més
recelosa premsa de la capital d’Espanya que no parava d'endegar campanyes contra les aspiracions
polítiques catalanes que des de feia
anys reclamaven més poder per auto
governar-se.
Imatges :
Logotip de l’Orfeó Català
i del concert ofert a basílica de S.
Joan de Laterà a Roma , any 1925.
El concert de l’Orfeó a Madrid cal
incloure’l com un acte més dins de la política endegada des de Catalunya (3) amb la intenció de mostrar que la
nostra realitat cultural, industrial i política fos coneguda arreu de la geografia espanyola. S’estava en aquells moments negociant la proposta de crear la Mancomunitat de
Catalunya(4) , però un fet va
fer perillar aquella “modesta” aspiració autonòmica. El va protagonitzar el
setmanari satíric “Cu-Cut!”(5) que
cansat d'escoltar els atacs contra Catalunya va aprofitar l’èxit de l’Orfeó per fer una portada que va
titular : “La música amansa les feres”.
Al peu de la portada es
llegueix : Orfeu domesticant les feres
Ja us podeu imaginar el sidral que es
va generar a Madrid, en lloc d’atacar
el setmanari ho van fer contra Catalunya i els catalans . Va ser una reacció desmesurada i exageradament desproporcionada, es
van pronunciar i escriure frases de tota
mena, com:” ¿ Que quieren estos? “ , “España se rompe” , “ Cataluña es una región más de España “ etc,
en són algunes de les més suaus que
anaven seguides d’unes altres molt més amenaçadores com: “Hay
que declarar el Estado de Excepcion” , “ Que se enteren de una vez quien manda
en España “ , sense oblidar una de clàssica
com era “ Si hay que bombardear , se hace” , etc.
Vaja! …salvant les distàncies , i si
un, desprès de la multitudinària Manifestació del 11 de setembre d’enguany , es fixa com ha reaccionat la majoria de premsa, TV i ràdios espanyoles, pot afirmar sense equivocar-se , que segueix
el mateix patró o “ modus operandi “de sempre i que poques coses han canviat malgrat el pas del temps
.
Foto de Lluis Millet quan tenia 32 anys. Va ser un bon propagadista de l'aigua de Montcada
Per a finalitzar em referiré a una qüestió anecdòtica i casual però que per nosaltres, com a montcadencs,
ens hauria d’omplir d’orgull. És el fet que pel mestre Lluis Millet i Pagès
( aleshores director de l’Orfeó Català ) sempre volia en qualsevol actuació de la coral no hi manques mai l’aigua de Montcada, era la seva
preferida i mira per on es va emportar a l“històric”
viatge a Madrid 12 garrafes grans de “Aigua
de Montcada”(6) considerada per ell com la millor que existia. Especulant, mig en serio i mig en broma, i perquè no dir-ho? , potser caldria
afegir que l’apreciat líquid fes que les veus dels cantants, aquell dia i sempre, sonessin tant bé
Ai! Déu meu!... parlant de la nostra ja llegendària aigua , algun dia ens hauríem de preguntar de qui és
la culpa que avui a
Montcada i Reixac no resti pràcticament cap font natural que ragi i si ho fa
, que ho sigui d’aquella potable i rica aigua que durant segles ha estat un dels elements naturals i protagonista principal de la nostra
identitat com a poble.
Notes :
1-Invitació feta per l’Associació Wagneriana de Madrid i de l’Orquestra Nacional de Espanya . Es van desplaçar a Madrid tres seccions de l’Orfeó
Català ( nois, homes i dones)que junt amb els seus familiars formaven un conjunt de 380 persones.
2-Fundat a l’any 1891 per Lluis Millet i Amadeu Vives .
Segueix sent un orfeó capdavanter i un
referent cultural fonamental dins del
panorama musical català.
3-En aquella època política la força majoritària a
Catalunya era la Lliga Regionalista , coneguda popularment com la Lliga d’en
Cambó. Ell i altres com Prat de la Riba van intentar “regenerar” la política espanyola dominada per aquella fraudulenta alternança
de governs de signe conservador o
liberal .
4-
La Mancomunitat de Catalunya va ser una institució que agrupà les quatre
diputacions catalanes .Es va formar el 6 d’abril del 1914 . Les negociacions
van començar el 1911 , el Congreso de
Diputados la va aprovar però el Senado
no ho va fer tancant la via legislativa .Finalment el govern espanyol que necessitava
del suport parlamentari dels catalanistes , es va decidir per la via del Real Decreto que va signar el Rei Alfons XIII el 18 de desembre del
1913. Va realitzar en els pocs anys de
la seva existència una important tasca , principalment en infraestructures
viaries i ensenyament , fins que la Dictadura del Primo de Rivera la va
“hivernar” l’any 1923 i clausurar l’any 1925 .
5-¡Cu-Cut! Va ser un setmanari
satíric barceloní que es va editar entre el 2 de gener de 1902 i el 25 d’abril
de 1912 . Alineat políticament i financerament amb la Lliga Regionalista de
Cambó . A l’esclatar l’escàndol que va originar la portada “ La música amansa
les feres” , Francesc Cambó amb la intenció de calmar els alterats ànims dels
cercles polítics madrilenys va decidir suspendre “cautelarment” l’edició fins a millors temps . El setmanari, tot i
publicar alguns números més , va
ser “el cap de turc” que va oferir amb
la fi de seguir negociant les competències de la futura Mancomunitat de
Catalunya .
6- L’aigua de Montcada
i la seva relació amb l’Orfeó Català .La Veu de Catalunya nº 4640, pàg 1 del 19
d’abril del 1912.
JOSEP BACARDIT
I SANLLEHI.
