La pregunta hauria de ser contestada amb una obvietat: dels veïns!!!.
La propietat del carrer hauria de ser de tots, començant evidentment per donar-li el nom que reuneixi el màxim de consens possible, atès que la unanimitat desitjable és difícil d’aconseguir, entre el veïnat.
Bé, doncs , aquesta obvietat sembla que s’oblida molt fàcilment. El nom d’un carrer hauria de ser “neutre” però les paraules i els noms com són bategats fan en molts casos que la neutralitat no existeixi.
Heu arribat a pensar algun cop com i per què es canvia el nom a un carrer? .
Com a norma general, s’acostuma a fer després d’algun canvi de signe polític, principalment si el mateix és de regim polític: dictadura, democràcia, república, monarquia, etc). Per resumir-ho, sempre depenent d’on bufen els vents....,molts dels seus noms seran substituïts per uns altres més idonis al sistema polític dominant. És significatiu i molt simptomàtic quan el nom va associat algun que un altre polític, governador civil, militar, etc. Els canvis són automàtics, sobre tot durant el segle XX un període que ha patit innumerables esdeveniments i que han fet inevitable l’afecte pendular.
Però en canvi, ja és ben curiós, com s’ha mantingut i encara perdura en el temps els noms dedicats a terratinents que en el segle XIX eren els que hi “cedien” -en realitat venien- terrenys per a poder urbanitzar. Sense voler entrar en els mèrits que poguessin tenir, que segurament en molts casos hi eren, el fet és que el manteniment d’aquests noms ens recorden el significat d’unes paraules -ara ja en desús- de: qui era el senyor i qui era l’amo d’aquella terra, fabrica , etc., fent tot plegat, perquè passin a la historia només aquella burgesia o classe benestant que es va enriquir i molt a costa dels treballadors. Sembla, doncs, completament injust que sols es recordi a una part. Quants noms de treballadors, líders sindicals d’aquella època són recordats? Quants d’ells varen deixar la vida en vagues, enfrontaments, guerres, etc. i que molts d’aquells terratinents van organitzar-les o provocar-les? Quants carrers ens recorden aquella gent, aquells lluitadors de classe?... pocs, molts pocs.
A Montcada, com a molts pobles d’arreu, no som pas diferents, s’han seguit les modes de torn imposades, canviant els noms dels carrers que ens recordaven la dictadura i afegint aquell punt ideològic que depenent de qui manava eren d’un o un altre color.
A Montcada hi ha casos significatius que no deixen de ser una bona lliçó d’història i que malgrat les imposicions politiques han mantingut popularment el noms que eren coneguts, són aquells que es transmeten de pares a fills a banda de que diguin les plaques de les cantonades.
Exemples: L’actual plaça Lluís Companys ha viscut diferents canvis, és a dir: Plaça Rafael del Rio ( 1923-1931 i 1939-1980), Plaça Fermin y Galan ( 1931-1939) . Molts montcadencs la continuen anomenant-la tal com ho feien els seus pares: la Plaça de l’Envelat , tot i que s'esta imposant un altre : la plaça de l'Ambulatori.
L’actual carrer Bogatell va canviar el seu nom l’any 1916 que va passar a dir-se carrer Carbonell, durant la República va passar a anomenar-se carrer Enric Giralt - funcionari municipal que va morir a Barcelona el 19 de Juliol de 1936 en esclatar la Guerra Civil- finalitzada aquesta va recuperar el nom d’en Carbonell fins que l’any 1979 - ja en la democràcia- va canviar el nom popularment pel qual sempre havia estat recordat: carrer Bogatell
El carrer Major: l’any 1929 va canviar per Alfons XIII, a la República va recuperar l’original nom; l’any 1939 carrer del Generalisimo Franco, fins la dècada de 1970 que va tornar a recuperar una altra vegada aquell pel qual tothom l’identifica: Carrer Major.
Plaça de l’Església. És segurament l’exemple més clar del que diem, malgrat que l’any 1931 va ser anomenada Plaça de la República i l’any 1939 com a plaça de José Antonio Primo de Rivera, per contra sempre s’ha dit Plaça de l’Església.
Un altre exemple, aquells rètols que ens recorden a noms de personatges del segle XIX i que seguin la lògica democràtica no s’explica com encara perduren: El carrer Duc de Tetuan manté aquesta denominació, malgrat el parèntesi de la República que va anomenar-se carrer dels Màrtirs de Jaca. El Duc de Tetuan representa a un personatge d’aquella “rància” aristocràcia com va ser Leopoldo O’Donell, general i cap de consell de ministres en l’època del regnat de Isabel II i que entre altres coses –Guerra Carlina- es va dedicar, junts amb altres generals d’aquell temps, a bombardejar de tant en tant la ciutat de Barcelona.
Una vegada superada la febre de la primera fase de canvis que es van produir amb el retorn al regim democràtic l’any 1977 , ara sembla que poc a poc les coses agafen un camí més racional i sembla que ja es té compta – com a mínim aquesta es la intenció- amb l’opinió de gent entesa en la matèria que ofereixen les seves propostes i assessorament. Si volem que un nom perduri no hi ha altra opció que seguir el camí que s’ha obert, cal comptar amb els veïns a l’hora de decidir sobre el nom que haurà de portar un carrer, plaça, edifici, etc la qual cosa té més transcendència que el que sembla a primera vista.
Josep Bacardit
La propietat del carrer hauria de ser de tots, començant evidentment per donar-li el nom que reuneixi el màxim de consens possible, atès que la unanimitat desitjable és difícil d’aconseguir, entre el veïnat.
Bé, doncs , aquesta obvietat sembla que s’oblida molt fàcilment. El nom d’un carrer hauria de ser “neutre” però les paraules i els noms com són bategats fan en molts casos que la neutralitat no existeixi.
Heu arribat a pensar algun cop com i per què es canvia el nom a un carrer? .
Com a norma general, s’acostuma a fer després d’algun canvi de signe polític, principalment si el mateix és de regim polític: dictadura, democràcia, república, monarquia, etc). Per resumir-ho, sempre depenent d’on bufen els vents....,molts dels seus noms seran substituïts per uns altres més idonis al sistema polític dominant. És significatiu i molt simptomàtic quan el nom va associat algun que un altre polític, governador civil, militar, etc. Els canvis són automàtics, sobre tot durant el segle XX un període que ha patit innumerables esdeveniments i que han fet inevitable l’afecte pendular.
Però en canvi, ja és ben curiós, com s’ha mantingut i encara perdura en el temps els noms dedicats a terratinents que en el segle XIX eren els que hi “cedien” -en realitat venien- terrenys per a poder urbanitzar. Sense voler entrar en els mèrits que poguessin tenir, que segurament en molts casos hi eren, el fet és que el manteniment d’aquests noms ens recorden el significat d’unes paraules -ara ja en desús- de: qui era el senyor i qui era l’amo d’aquella terra, fabrica , etc., fent tot plegat, perquè passin a la historia només aquella burgesia o classe benestant que es va enriquir i molt a costa dels treballadors. Sembla, doncs, completament injust que sols es recordi a una part. Quants noms de treballadors, líders sindicals d’aquella època són recordats? Quants d’ells varen deixar la vida en vagues, enfrontaments, guerres, etc. i que molts d’aquells terratinents van organitzar-les o provocar-les? Quants carrers ens recorden aquella gent, aquells lluitadors de classe?... pocs, molts pocs.
A Montcada, com a molts pobles d’arreu, no som pas diferents, s’han seguit les modes de torn imposades, canviant els noms dels carrers que ens recordaven la dictadura i afegint aquell punt ideològic que depenent de qui manava eren d’un o un altre color.
A Montcada hi ha casos significatius que no deixen de ser una bona lliçó d’història i que malgrat les imposicions politiques han mantingut popularment el noms que eren coneguts, són aquells que es transmeten de pares a fills a banda de que diguin les plaques de les cantonades.
Exemples: L’actual plaça Lluís Companys ha viscut diferents canvis, és a dir: Plaça Rafael del Rio ( 1923-1931 i 1939-1980), Plaça Fermin y Galan ( 1931-1939) . Molts montcadencs la continuen anomenant-la tal com ho feien els seus pares: la Plaça de l’Envelat , tot i que s'esta imposant un altre : la plaça de l'Ambulatori.
L’actual carrer Bogatell va canviar el seu nom l’any 1916 que va passar a dir-se carrer Carbonell, durant la República va passar a anomenar-se carrer Enric Giralt - funcionari municipal que va morir a Barcelona el 19 de Juliol de 1936 en esclatar la Guerra Civil- finalitzada aquesta va recuperar el nom d’en Carbonell fins que l’any 1979 - ja en la democràcia- va canviar el nom popularment pel qual sempre havia estat recordat: carrer Bogatell
El carrer Major: l’any 1929 va canviar per Alfons XIII, a la República va recuperar l’original nom; l’any 1939 carrer del Generalisimo Franco, fins la dècada de 1970 que va tornar a recuperar una altra vegada aquell pel qual tothom l’identifica: Carrer Major.
Plaça de l’Església. És segurament l’exemple més clar del que diem, malgrat que l’any 1931 va ser anomenada Plaça de la República i l’any 1939 com a plaça de José Antonio Primo de Rivera, per contra sempre s’ha dit Plaça de l’Església.
Un altre exemple, aquells rètols que ens recorden a noms de personatges del segle XIX i que seguin la lògica democràtica no s’explica com encara perduren: El carrer Duc de Tetuan manté aquesta denominació, malgrat el parèntesi de la República que va anomenar-se carrer dels Màrtirs de Jaca. El Duc de Tetuan representa a un personatge d’aquella “rància” aristocràcia com va ser Leopoldo O’Donell, general i cap de consell de ministres en l’època del regnat de Isabel II i que entre altres coses –Guerra Carlina- es va dedicar, junts amb altres generals d’aquell temps, a bombardejar de tant en tant la ciutat de Barcelona.
Una vegada superada la febre de la primera fase de canvis que es van produir amb el retorn al regim democràtic l’any 1977 , ara sembla que poc a poc les coses agafen un camí més racional i sembla que ja es té compta – com a mínim aquesta es la intenció- amb l’opinió de gent entesa en la matèria que ofereixen les seves propostes i assessorament. Si volem que un nom perduri no hi ha altra opció que seguir el camí que s’ha obert, cal comptar amb els veïns a l’hora de decidir sobre el nom que haurà de portar un carrer, plaça, edifici, etc la qual cosa té més transcendència que el que sembla a primera vista.
Josep Bacardit
Foto dels anys 70 