Mèxic, any 1946. Manifest de protesta enviat a les Nacions Unides .

Entre el comitè de redacció  hi havia  Alfons Boix Vallicrosa (1), militant d’ERC   que va ser alcalde de Montcada i Reixac durant la Segona República Espanyola .

Motius que van originar el document que es va redactar a Mèxic D.F.:

Una vegada finalitzada a l’any 1945  la Segona Guerra Mundial   i davant la passivitat, per no dir traïció  a la República Espanyola , que mostraven les potencies guanyadores envers la dictadura del General Franco ,   principalment  Gran Bretanya, França i EEUU, totes elles  molt més preocupades  pel  repartiment del Nou Ordre Mundial (eufemisme de  botí ) que del problema espanyol . 

 (Imatge de l'arribada del "Sinaia" amb refugiats  al  port de Veracruz(Méxic)

Cansats d’esperar  i   comprovar  que  Espanya era altre cop moneda de canvi  dins del repartiment de les zones de influència,  un grup de intel·lectuals republicans  espanyols  (molts d’ells catalans) van decidir agrupar-se  i  crear La Unió de Professors Universitaris  Espanyols a l’Estranger ( U.P.U.E.E.) , la majoria eren eminents catedràtics de lletres i ciències que s’havien exiliat al finalitzar la Guerra Civil Espanyola a  Mèxic, Argentina, Veneçuela o Xile.  Després de mesos de reunions i contactes a tots els  nivells , van redactar un document de denúncia  que va ser lliurat   als màxims responsables de les Nacions Unides (2) a fi de que fos llegit i debatut.

El  llarg document  es fa palès de la gran contradicció  i complicitat  que representava  el “tàcit” recolzament  que donen  les principals potencies mundials al règim feixista espanyol, us fem  un resum: 

“…la subsistencia de la dictadura española constituye una victoria del Eje …”, “ … pedimos  que se consolide en todos los lugares el triunfo de las democracias devolviendo a España el ejercicio de la libertad y la dignidad a la vida española que le fue arrebatada por la fuerza de las armas. “

Fan referència al perill  que significa un règim feixista  que ha obligat a exiliar-se, entre altres,  a una bona part de la seva  intel·lectualitat , afegint  la següent queixa :

“… La inteligencia española yace en unas vacaciones forzadas, favorecidas por incomprensible ceguera , por la complicidad internacional …” 

El document finalitza  amb una  important petició i reflexió dirigida al món: 

“… Pedimos justicia para nuestra patria … comprimiendo reflexivamente  una indignación que podria perturbar nuestra obligada serenidad de hombres de estudios…”  i segueix : “… Por imperativos morales e intelectuales , fuimos beligerantes en la guerra mundial que militarmente ha finalizado. Nuestro puesto estaba sin dudarlo junto a las democracias. Para ocuparlo dignamente no hemos omitido sacrificios , por duros y dolorosos que fueran. Nos alarma pensar que puedan ser estériles . Nos hiere como un aprobio que sean ignorados por los demás.   No quisiéramos , con nuestra conciencia de intelectuales y de españoles , limpia de toda claudicación, tener que avergonzarnos por ellos…”

A més d’Alfons Boix (imatge de l'esquerra), el document els van signar, entre altres , el Dr. Bosch Gimpera ( imatge de la dreta ) , els germans Pi Sunyer  , germans Carrasco i Formiguera,  Nicolau d’Olwer, Francisco Ayala, Jimenez Asua ,José Giral ,Dr. Alcala Zamora,Joan  Xirau, Maria Zambrano, Fdo. De los Rios … i  310 firmes més .

Per aquells que vulgui consultar tots els noms, pot cercar el butlletí que s’editava a Mèxic  “España Popular”, pàgina 5 del  numero 319 del 8 de novembre del 1946, o entrar  a l’adreça :

http://prensahistorica.mcu.es/es/consulta/resultados_ocr.cmd

El document no va rebre mai cap resposta oficial , va ser ignorat. Els interessos geoestratègics de les potencies guanyadores de la Gran Guerra hi van prevaler  per sobre  de les reclamacions justes  d’un país destrossat i petit com era Espanya . Com a  pagament del “favor” ,  Franco va facilitar la instal·lació en territori espanyol  de les Bases Militars dels EEUU . La sort de la Segona República Espanyola estava sentenciada.

Notes :

(           (1 )Alfons Boix Vallicrosa  va morir a Mèxic l’any 1964 .Durant el seu exili   va exercir una gran activitat política i intel·lectual , a banda de ser farmacèutic i  professor  de química , va ser un dels impulsors de La Revista Ciència , publicació a la qual hi col·laborava  prestigioses personalitats   mundials.

          (2) Les Nacions Unides es van fundar l’any 1945. Aquesta,  amb la intenció de crear un organisme supranacional a fi d’evitar nous enfrontaments bèl·lics. La veritat és que només , a trets generals , serveix com un  lloc on els oprimits expressen les seves queixes  i en la majoria  dels casos no tenen cap  resposta efectiva.

JOSEP  BACARDIT  I  SANLLEHI

UNA EXPOSICIÓ FOTOGRÀFICA DE JOSEP Mª. PÉREZ MOLINOS

A la Sala General de la Biblioteca Pública de Ripollet, hi ha una interessant exposició fotogràfica sobre la guerra civil i la postguerra, d'un jove fotògraf: Josep Maria Pérez Molinos. Són unes 60 fotografies inèdites de gran qualitat Això ha estat possible gràcies al Museu d'Història Catalunya, a l'Ajuntament de Ripollet (Regidoria de Cultura) i a EMA publicacions i publicitat. Restarà oberta fins al 15 de setembre.

Al mateix acte de presentació celebrat avui, es va presentar un llibre "Les Cares de la Guerra" testimonis de la Guerra Civil i la Repressió a Ripollet: autors David Fontanals i Marc Padró. Editorial EMA Publicacions.

Aquest acte forma part de la commemoració del 75è aniversari del començament de la Guerra Civil.

BIBLIOGRAFIA:

El fotògraf Josep Maria Pérez Molinos (Barcelona, 1921-2004) va tenir dues vides. La primera, durant la guerra. En esclatar el conflicte, el Comitè de Milícies Antifeixistes el va enviar al front d’Aragó. Amb només quinze anys i una càmera a la mà, va ser probablement el fotògraf més jove que va cobrir la guerra. A partir de 1937 va començar a col·laborar amb el diari Treball, del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

Amb l’ocupació franquista de la capital catalana comença una segona vida. Pérez Molinos és detingut i se li requisen milers de fotografies. Paradoxalment, aconsegueix una credencial del Servei Nacional de Propaganda i comença a treballar com a fotògraf oficial del governador civil de Barcelona. A final de l’any 1942 es descobreix el seu passat comunista i és obligat a abandonar la professió, a la qual no torna a dedicar-se fins al cap de més de tres dècades, mort ja el dictador.

Les fotografies que aquí s’exposen van poder ser recuperades gràcies a uns negatius que Pérez Molinos va amagar al seu domicili familiar i que no van ser descoberts fins poc abans de la seva mort, l’agost de 2004. Són un retrat excepcional fet des de primera línia que mostra els canvis profunds experimentats per la societat catalana entre els convulsos anys revolucionaris de la guerra i la instauració del terrible nou ordre franquista.

NOTA:

Ens agradaria que des de l'àmbit cultural del nostre Ajuntament poguessin realitzar les gestions per presentar-la també a Montcada i Reixac. És un suggeriment. Gràcies

Ricard Ramos Jiménez

"LA NANA DE LA CEBOLLA"

Miguel Hernández, poeta de la generació del 36, compromès amb la II República. Mort l’any 1942 a la presó com a conseqüència d’una tuberculosi.

Va compondre aquest poema des de la mateixa presó, com a resposta a la carta que havia rebut de la seva dona, Josefina Manresa, on li deia: que l’únic que tenia per alimentar al seu segon fill Manuel (de pocs mesos) eren cebes i un tros de pa. Feia un any que havia mort el seu primer fill.

Tot seguit podeu llegir les paraules que va escriure a la seva dona el dia 1 de setembre de 1939 des del mateix penal de Torrijos de Madrid, poc després d’haver finalitzat la Guerra Civil Espanyola:

"Estos días me los he pasado cavilando sobre tu situación, cada día más difícil. El olor de la cebolla que comes me llega hasta aquí, y mi niño se sentirá indignado de mamar y sacar zumo de cebolla en vez de leche. Para que lo consueles, te mando esas coplillas que le he hecho, ya que aquí no hay para mí otro que hacer que escribiros a vosotros o desesperarme..."

Comentari:

Els versos o "les coplilles..." són sensibles i commovedores, potser una de les millors composicions poètiques que retrata tot aquell patiment extrem, com a resultat d’una guerra cruenta, i una no menys miserable, postguerra.

“La nana de la cebolla” és el darrer poema que pertany al “Cancionero y romancero de ausencias”, una sèrie de poemes escrits entre barrots i misèries, de vegades ho fa escrivim en trossos de paper higiènic. El poeta està sota els efectes de les penúries, desolació, fam, amb un tractament vexatori i de castic permanent. Immers en la desesperança en veure que no pot fer res pels seus éssers estimats (es troba pendent de ser executat). Amb aquesta trista i esfereïdora situació encara té ànims per enviar al seu fill un missatge “de futur” ple d’esperances i que serà seu... per això, el seu pare i poeta li diu:

[...]“ es tu risa la espada más victoriosa“...(i l’adverteix)..... que vendrán tiempos mejores....“No te derrumbes. No sepas lo que pasa ni lo que ocurre” .

Per a nosaltres, són aquests versos d’Hernández una mostra punyent, d’una realitat que esgarrifa, que fa posar els pels de punta, una situació allunyada ara, però no tant com per oblidar-la i menys enterrar-la. La generació dels nostres avis i pares que varen patir tantes misèries, moltes penalitats i tanta fam, mereixen que les actuals generacions vetllin, perquè no es torni a repetir mai més, aquella parricida guerra la qual va obrir posteriorment, una dura i llarga etapa dictatorial, un període que com generació ens va marcar profundament.

Vagi el nostre reconeixement i admiració als milions de persones que entre tantes dificultats i penúries varen tenir la força i el coratge per continuar endavant.


J.Bacardit

R. Ramos

UNA OPINIÓ SOBRE LA: "INICIATIVA MUNICIPAL PER RECUPERAR LA MEMÒRIA HISTÒRICA"

Independentment d’allò que té pensada realitzar la “Iniciativa Municipal” per recuperar la memòria històrica de Monctada. Crec honestament que en llegir la proposta i que publica la web municipal, s’està equivocant, doncs, a banda de creure fermament que primer el que cal fer abans de posar-se en marxa aquesta “iniciativa”, ha de tenir un començament intel·ligent, com es posar en primer lloc els papers de l’arxiu municipal en ordre. Desprès i és una iniciativa que apunto, seria important publicar per exemple tota les lleves o “reemplaços” dels veïns locals mobilitzats i que van ser destinats a diferents llocs: fronts de guerra, etc. on crec que hi van morir molts. De fet l’idea és de partir d’un punt real de la nostra realitat històrica, com per exemple: quants van anar al front i quants no van tornar....A partir d’aquesta publicitat, els familiars, en veure la serietat de l’iniciativa, s’ho miraran amb més confiança, els quals convidarem perquè parlin d’una vegada. Per contra no podem convertir aquest treball en unes quantes reunions entre grups de gent gran –que amb tots els meus respectes, - és possible que expliquen la seva pròpia experiència des d'allà on la van viure molts no hi eren a Montcada, perquè no havien encara vingut a viure-hi. Cal que siguin la gent o els familiars locals que hagin estat testimonis o coneixedors d’aquest drama que van viure.

Crec que hem de ser rigorosos amb els fets i reconstruir la història entre aquells que encara poden ser vius o bé llurs familiars puguin dir-nos coses que no ho sabrem mai si no som capaços d’incidir de una manera eficaç i motivadora la posta en marxa de l’iniciativa per recuperar la nostra història, encara que penso, i ho manifesto una altra vegada arriba amb massa endarreriment, i per què ho dic això?, doncs, perquè molts pobles de Catalunya ja han fet aquests deures i per cert en alguns casos de manera impecable, investigadora i objectiva.

No es tracta en principi, de preocupar-se de recollir un material més o menys trascendents sobre els fets i les realitats viscudes sobre la Guerra Civil. És tracta de construir la història per fer un veritable llibre històric que reculli tot allò que un vídeo o una mena de reportatge gràfic no es capaç de fer-ho amb l’extensió d’un llibre, i el més important, des la vesant local, des de Montcada i Reixac.

Per finalitzar i no vull ofendre a ningú, aquesta comissió de la memòria històrica, crec que ha de ser conduïda no per dinamitzadors culturals, etc., sinó per un equipo de persones amb bons coneixements històrics o bé, seria lo ideal, amb historiadors locals, i per descomptat amb la col·laboració i la voluntat perquè el mal endreçat i mal classificat arxiu municipal “es posi les piles” i hagi la voluntat política de començar les coses per les fonts escrites, i aquestes com ja he volgut explicar més endavant, amb les fonts orals que puguin, encara, estar vives. Hem arribat a misses dites, es veritat, però més val tard que mai, encara que caldrà fer-ne bé la feina.

Això pot comportar una feixuga feina però si es comença des de bon prinicipi amb les coses clares, potser que la feina sigui més llevadora i engrescadora per a tothom.

Imatge de la dreta (Camió de la CNT de "Moncada" a punt de marxar cap el front d'Aragó (Saragossa) amb la Columna Durruti, estiu any 1937) Autor desconegut: Fons fotogràfic R.Ramos

(imatge de l'esquerra : carrer Major a prop de la Torre Vila, hivern 1936 o 1937 ?) (C) ricard ramos jiménez

Ricard Ramos

OPINIONS...SOBRE LA MEMÒRIA HISTÒRICA

Paraules d'Almudena Grandes “A los pies de Benito Pérez Galdós”
(Diario WEB.Publico.es 22/08/2009)

Recuperar la memoria

[...] "España es un país anormal en el siglo XX: fuimos los más modernos del mundo en los 30 primeros años del XX, los más antiguos en los siguientes 40 y ahora vivimos en los mundos de Yupi. De la extrema pobreza se pasó a una generación de gente sumisa que aceptaba cualquier cosa y de ahí a la borrachera de la libertad y de la opulencia económica. Ahora, la cuarta generación está pagando el precio de la desorientación", para confirmar los profundos desajustes de identidad.

Es la falta de reflexión el mayor de nuestros problemas, porque "no hemos querido mirarnos al espejo". Si lo hubiéramos hecho cree Almudena Grandes que habríamos aceptado un pasado. "Mientras oficialmente se siga sin aceptar cuál ha sido la evolución histórica de este país, los españoles seguirán sin saber en qué país viven". Quiere dejar de estar al margen de su Historia para recuperar la memoria y dar a conocer nuestra tradición democrática. "Es importante para saber que la Segunda República fue un experimento democrático antes de la Guerra que funcionó, y que esta democracia en la que vivimos no se ha querido vincular a aquella"

LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA ..."LOS NIÑOS REPUBLICANOS"

"En aquella Espanya hostil dels anys quaranta i cinquanta, els majors derrotats no havien estat combatent. Eren els nens de la guerra, els més dèbils, els més espantats, els més humiliats, els últims en patir la tragèdia on s'havien vist embolicats durant tres anys. Milers nens i joves foren víctimes d’una guerra més llarga que va dominar la seva infància i joventut i, per a molts. Tota la vida. Aquesta és la història de les víctimes més innocents de la nostra guerra a través de cents de testimonis esgarrifosos, encara més, per la por, la soledat i l’exili."
(traducció del castellà al català, de la contra portada del llibre "Los niños republicanos " d'en Eduard Pons i Prades, editoria RBA)

Testimoni d'en Joaquim García Ribes (d.e.p.) fill adoptiu de Montcada i Reixac. En aquest llibre d'Eduard Pons, es pot llegir, textualment, aixó:

"El periodista valenciano Joaquin García Ribes, que estuvo internado en el campo de exterminio de Treblinka, en Polonia - y cuyo testimonio sobre el trato reservado a los niños es de los más escalofriantes que quepa imaginar - nos habló de miles de niños españoles gaseados y quemados en aquel campo. Ante nuestra estrañeza, García Ribles nos replicó: "Sí, es verdad, eran niños sefardíes, pero que todos considerábamos como españoles. Nosotros por tenernos como hermanos de lengua y de cultura. Y los alemanes, que exterminaron en Treblinka a cerca de doscientos mil sefardíes afincados en Polonia, no sólo los liquidaron por se judíos sino también -lo decían como alardeando de conocer muy bien la história de España -por tratarse de "viejos españoles apátridas..."

(pàgina 418: testimoni d'en Joaquin García Ribes (q.e.p.d.) del llibre d'Eduardo Pons Prades, " Los niños republicanos en la Guerra Civil de Española": Editorial RBA (BCN - 2005)