"LA NANA DE LA CEBOLLA"

Miguel Hernández, poeta de la generació del 36, compromès amb la II República. Mort l’any 1942 a la presó com a conseqüència d’una tuberculosi.

Va compondre aquest poema des de la mateixa presó, com a resposta a la carta que havia rebut de la seva dona, Josefina Manresa, on li deia: que l’únic que tenia per alimentar al seu segon fill Manuel (de pocs mesos) eren cebes i un tros de pa. Feia un any que havia mort el seu primer fill.

Tot seguit podeu llegir les paraules que va escriure a la seva dona el dia 1 de setembre de 1939 des del mateix penal de Torrijos de Madrid, poc després d’haver finalitzat la Guerra Civil Espanyola:

"Estos días me los he pasado cavilando sobre tu situación, cada día más difícil. El olor de la cebolla que comes me llega hasta aquí, y mi niño se sentirá indignado de mamar y sacar zumo de cebolla en vez de leche. Para que lo consueles, te mando esas coplillas que le he hecho, ya que aquí no hay para mí otro que hacer que escribiros a vosotros o desesperarme..."

Comentari:

Els versos o "les coplilles..." són sensibles i commovedores, potser una de les millors composicions poètiques que retrata tot aquell patiment extrem, com a resultat d’una guerra cruenta, i una no menys miserable, postguerra.

“La nana de la cebolla” és el darrer poema que pertany al “Cancionero y romancero de ausencias”, una sèrie de poemes escrits entre barrots i misèries, de vegades ho fa escrivim en trossos de paper higiènic. El poeta està sota els efectes de les penúries, desolació, fam, amb un tractament vexatori i de castic permanent. Immers en la desesperança en veure que no pot fer res pels seus éssers estimats (es troba pendent de ser executat). Amb aquesta trista i esfereïdora situació encara té ànims per enviar al seu fill un missatge “de futur” ple d’esperances i que serà seu... per això, el seu pare i poeta li diu:

[...]“ es tu risa la espada más victoriosa“...(i l’adverteix)..... que vendrán tiempos mejores....“No te derrumbes. No sepas lo que pasa ni lo que ocurre” .

Per a nosaltres, són aquests versos d’Hernández una mostra punyent, d’una realitat que esgarrifa, que fa posar els pels de punta, una situació allunyada ara, però no tant com per oblidar-la i menys enterrar-la. La generació dels nostres avis i pares que varen patir tantes misèries, moltes penalitats i tanta fam, mereixen que les actuals generacions vetllin, perquè no es torni a repetir mai més, aquella parricida guerra la qual va obrir posteriorment, una dura i llarga etapa dictatorial, un període que com generació ens va marcar profundament.

Vagi el nostre reconeixement i admiració als milions de persones que entre tantes dificultats i penúries varen tenir la força i el coratge per continuar endavant.


J.Bacardit

R. Ramos