MONTCADA I LA GUERRA DEL FRANCÈS
Un document inèdit que detalla les destrosses que va sofrir el nostre poble entre 1808-1814.
(Quadre d’en Ramon Martí Alsina (1886); escena de guerra on es pot veure al fons a l’esquerra la muntanya de Montserrat).
Pertany al Fons de Francesc Ubach i Vinyeta dipositats a la Biblioteca Nacional de Catalunya. Es tracta d’una còpia feta pel seu fill Albert Ubach a la qual nosaltres li donem tota la credibilitat desprès de comprovar a diferents arxius, que els fets que descriu varen existir. L’Albert, amb el seu puny i lletra va escriure al final de la còpia del document això:
[...] “ l’original en poder del gran napoleònic en Frederic Camp“; es refereix al seu amic i advocat Frederic Camp Llopis que en els anys 1920-30 va escriure llibres sobre la Guerra del Francès.
El document té un valor de primera magnitud, doncs, quantifica de manera precisa els danys totals de les destrosses produïdes en aquell període bèl·lic per les tropes invasores en el nostre municipi, també, perquè ens ajuda a conèixer millor i per tant a complementar una part de la nostra història que fins ara sols se’n coneixien algunes petites referències.
Es trobem, doncs, davant d’un testimoni que podria probablement representar uns dels pocs documents que fan referència a la reclamació que es va produir en finalitzar la guerra. Es conserva, en general, molt poca documentació sobre aquella època i l’existent es troba escampada a diferents arxius històrics. Concretament hem consultat l' Archivo Historico Nacional amb seu a Madrid i ha confirmat que la reclamació va e
xistir però que sobre la mateixa en els molts lligams que disposen no han trobat massa documentació que hi faci referència, ja que al finalitzar la Guerra de la Independència sembla ser que va desaparèixer molts papers que es guardaven en l’apartat de la Secretaria de Estado y del Despacho – equivalent a Ministeri d’Afers Estrangers- , la confirmació d’aquest fet coincideix amb una explicació donada per l’Arxiu Comarcal de Mataró, lloc a on es custodia la poca documentació que es conserva del Corregiment de Mataró en el qual es trobava inclòs la població de Montcada i Reixac. En canvi , l’Arxiu Històric de Manresa ens ha confirmat de l’existència d’ un manuscrit de l’any 1816 enviat a la Regència del Regne , és un informe oficial per a saber els danys patits durant la guerra. També tenim constància d’un ofici adreçat des de Tortosa al Capità General de Catalunya Xavier Castaños , el qual, l’Alcalde li comunica que degut a la urgència en complimentar la sol·licitud de pressa , res més pot informar dels danys d’alguns pobles de la seva comarca , la data de l’ofici coincideix amb la de Montcada:
(document Ajuntament Tortosa dipositat en l’Arxiu Historic de Barcelona- Carpeta Corregiments)
Els montcadencs van patir l’ira del francesos, atès que controlar aquest lloc de pas, era uns dels seus principals objectius i com a conseqüència uns dels pobles més castigats. La nostra situació geogràfica feia que es tornés a repetir la mateixa història dels segles XVII i XVIII, en que diferents guerres amb els francesos assolaren el nostre territori.
En total són 84 els edificis, segons el document, que foren damnificats a Montcada i Reixac durant els anys que va durar la guerra, i els danys, segons un estudi fet pe r arquitectes i gent especialitzada, es valoraven en 143.375 lliures barcelonines d’aquell temps, xifra que representaria avui, aproximadament uns 100 milions d’euros.
El document sorgeix com resposta a l’ ofici enviat el 7 de novembre de 1817 pel Corregidor de Mataró instant als regidors de l’Ajuntament de Montcada que a la major brevetat possible li sigui adreçat un “llistat” de danys ocasionats per la guerra en propietats de particulars a fi d’afegir-les a les de titularitat publica per a sol·licitar la corresponent indemnització a França.
(Un dels oficis sol-licitats als pobles pels corregidors seguint les ordres del Capità Gral de Catalunya Xavier Castaños. El Baron de la Barre era el responsable del de Mataró) Arxiu Comarcal de Mataró.
(La Masia de Can Albinyana fou una de les moltes cases que varen patir destrosses)
DOCUMENT INÈDIT:
(trobat a l'arxiu BNC - fons F. Ubach)
QUÈ VA PASSAR AMB LA RECLAMACIÓ? :
Un parell de qüestions prèvies abans d’entrar amb la resposta:
1ª.- La Guerra del Francès va produir uns estralls que van tenir unes conseqüències a mig termini que farà canviar el sistema polític basat en monarquies absolutistes. Res va ser igual una vegada derrotat Napoleó, el liberalisme, poc a poc, s’anava implantant arreu, malgrat que el borbó Ferran VII (El Desitjat i posteriorment el més odiat) va fer tot el possible per evitar-ho.
2ª.- L’anomenada Guerra del Francès ( maldita com a guerra de la independència a la resta de l’estat espanyol) és segurament un dels períodes històrics més mal coneguts a nivell general. Malgrat ser un episodi relativament recent , es decebedor comprovar la poca bibliografia disponible a nivell de divulgació seriosa com també molt minsa a nivell d’especialistes .
Les potencies guanyadores d’aquella gran guerra (Alemanya, Rússia, Prussia, Anglaterra i Àustria ) es varen reunir per a pactar les noves fronteres d’Europa, aquest episodi es conegut com: Congrés de Viena que va finalitzar, desprès de 9 mesos de discussions, el mes de juny de 1815. En aquest Congrés, Espanya ja va ser considerada des de el primer dia una potencia de segon ordre, relegada a un paper secundari i autèntic convidat de pedra en les decisions importants. La diplomàcia espanyola va tenir una actuació nefasta i ha diferència dels altres no va presentar cap reclamació quan era el més adient fer-ho en a cabada la guerra l’any 1814. La Corona Espanyola, hagués tingut que actuar amb un mínim de coherència,doncs, tenia l’obligació de reclamar en nom del poble totes les indemnitzacions, però el Rei Ferran VII sols li preocupava mantenir el seu status que es trobava internament molt qüestionat i externament molt desprestigiat degut de com va actuar durant els anys que va durar el conflicte, a tot això s’hi afegia les colònies americanes que aprofiten la debilitat del m onarca per endegar el procés d’independència.
Després de passat dos anys, per tant fora de termini, és quan el Rei sol·licita amb caràcter d’urgència a tots els Ajuntament que enviïn la llista de totes les cases, sínies, tancats , etc, etc que hagin estat danyats a conseqüència de la guerra, aquest ofici porta data de l’any 1817 . Semblava que ara si i formalment es reclamava la indemnització a França. Doncs no va ser, era una altra estratagema que el Monarca feia servir sols pels seus interessos, tant es així que la reclamació de danys que tant esperava el poble, el va fer servir, sense cap escrúpol com a contrapartida per l’ajuda que l’any 1823 li va prestar França en el Cop d’Estat que el mateix Re i va protagonitzar en contra del seu propi govern (trienni lliberal), aquells fets són coneguts com: “ L’ invasió dels 100.000 fills de Sant Lluis “. Arran d’aquest fet NO ES PRODUIR EL COBRAMENT, tot plegat, va quedar sense efecte la llargament esperada LIQUIDACIÓ de danys que reclamaven els damnificats, transformant-se les esperances que molts hi havien dipositat en paper mullat.
És una de les moltes evidències negatives que van passar en el regnat d’aquell “indesitjat i nefast” Rei, mandat qualificat pels historiadors com la “dècada ominosa”, una de les des astroses i pitjors etapes de la nostra història que tristament va protagonitzar Ferran VII.
(Imatges: a l'esquerra el General Castaños, Capità Gral Catalunya , a la dreta: El Rei Ferran VII)
A Catalunya, superada la dubitativa i claudicant fase inicial d’ocupació francesa, principalment a Barcelona, la veritat és que els intents per part dels ocupants de ser comprensius amb els trets culturals – entre altres usar la llengua catalana
- no van convèncer la població que difícilment podia confiar en les polítiques de seducció dels mateixos que saquejaven el país . Fer fora els invasors va gaudir des de el primer moment d’una unanimitat entre la pagesia i l’església a la que posteriorment s’afegien altres sectors , la qual s’hi barrejaven interessos oposats , en el mateix bàndol dels “patriotes” trobem a grups que defensaven el vell ordre del feudalisme tardà i aquells que el volien reformar-lo i que tenien esperances que el futur rei, a les hores - “el desitjat”- Ferran VII ho posaria en practica, tot s’unia a més a més amb el tradicional odi al francesos producte de les moltes guerres que en segles anteriors van succeir a Catalunya. La Guerra la van pagar sobre tot amb tributs, emprèstits i exaccions que es van treure dels camperols .
La decepció que va produir la mala i deplorable conducció política de tots aquells esdeveniments per part del monarca borbònic, van fomentar les primeres llavors que quedaran sembrades i que aniran germinant sota terra, creixent i desenvolupant un canvi de signe polític a Espanya.
Malgrat que encara s’haurà d’esperar unes dècades, les monarquies absolu tistes ja no tornaran a ser mai més el que eren.
El document que hem trobat i que veu la llum per primera vegada sobre la reclamació de danys feta per l’Ajuntament de Montcada i Reixac, adquireix i representa un testimoni de capital importància degut a que l’immensa majoria d’aquelles reclamacions s’han perdut, és una prova més que s’ha de afegir a les moltes injustícies que sota el mandat d’aquell rei es van produir a Catalunya i Espanya . Es conserva poca documentació sobre aquells anys, la qual cosa fa pensar que la mateixa monarquia i tota aquella caterva d’afrancesats que l’envoltaven, en morir Ferran VII s’encarregaren, davant el temor a ser perseguits en fer desaparèixer documents que els podrien acusar de mala gestió dels afers públics
ANNEX DOCUMENTS:
(documents de l'arxiu Comatrcal de Mataró)
UNS APUNTS FINALS:
1º . La xifra d’edificis danyats i la suma dinerària que es reclama, recordem 3 anys després de finalitzada la guerra, és per a nosaltres una quantitat que en primer moment sorprèn, i probablement sigui “exagerada” –amb totes les cometes que calgui posar- . Pensem que a Montcada a l’any 1800 tenia aproximadament uns 700/800 habitants i si són 84 els edificis que van resultar damnificats es podria pensar que el poble va ser arrasat , cosa que ens porta a plantejar-nos una més que probable acció de “picaresca” en la qual posats a reclamar, millor fer-ho l’alça que no pas a la baixa, pensant amb allò de: ja vindrà el “tio Paco” amb les rebaixes.
2º . Aquest document inèdit ens proporciona una dada interessant : El cens de propietaris de l’any 1817 a Montcada , probablement el llistat s’aproxima a la seva totalitat.
3º. Malgrat que l’historia no la canviarem, convé a vegades caure en la temptació de fer història ficció i preguntar-se:
Què hauria sigut de tots nosaltres si en lloc de aquells dirigents haguéssim tingut la sort de comptar amb estadistes que, per petita que fos , tinguessin visió de futur?
A Europa encara que amb passes endavant i enrere , van avançar tant en la industrialització com la modernització. A on ens trobaríem ara si en lloc d’estar governats per una colla d’ineptes que vivien de les rendes de les colònies, si alguns s’haguessin dedicat a planificar millor les coses i a pensar, encara que fos un mica, amb els interessos generals i no pas com els interessos personals?
Josep Bacardit i Sanllehí
Nota: Totes les imatges les podeu veure més grans (amb més detall) si "cliqueu" sobre les mateixes.
Aquest treball ha estat publicat parcialment en el número 19 de "Quaderns" de la Fundació Cultural Montcada.
[...] “ l’original en poder del gran napoleònic en Frederic Camp“; es refereix al seu amic i advocat Frederic Camp Llopis que en els anys 1920-30 va escriure llibres sobre la Guerra del Francès.
El document té un valor de primera magnitud, doncs, quantifica de manera precisa els danys totals de les destrosses produïdes en aquell període bèl·lic per les tropes invasores en el nostre municipi, també, perquè ens ajuda a conèixer millor i per tant a complementar una part de la nostra història que fins ara sols se’n coneixien algunes petites referències.
Es trobem, doncs, davant d’un testimoni que podria probablement representar uns dels pocs documents que fan referència a la reclamació que es va produir en finalitzar la guerra. Es conserva, en general, molt poca documentació sobre aquella època i l’existent es troba escampada a diferents arxius històrics. Concretament hem consultat l' Archivo Historico Nacional amb seu a Madrid i ha confirmat que la reclamació va e
xistir però que sobre la mateixa en els molts lligams que disposen no han trobat massa documentació que hi faci referència, ja que al finalitzar la Guerra de la Independència sembla ser que va desaparèixer molts papers que es guardaven en l’apartat de la Secretaria de Estado y del Despacho – equivalent a Ministeri d’Afers Estrangers- , la confirmació d’aquest fet coincideix amb una explicació donada per l’Arxiu Comarcal de Mataró, lloc a on es custodia la poca documentació que es conserva del Corregiment de Mataró en el qual es trobava inclòs la població de Montcada i Reixac. En canvi , l’Arxiu Històric de Manresa ens ha confirmat de l’existència d’ un manuscrit de l’any 1816 enviat a la Regència del Regne , és un informe oficial per a saber els danys patits durant la guerra. També tenim constància d’un ofici adreçat des de Tortosa al Capità General de Catalunya Xavier Castaños , el qual, l’Alcalde li comunica que degut a la urgència en complimentar la sol·licitud de pressa , res més pot informar dels danys d’alguns pobles de la seva comarca , la data de l’ofici coincideix amb la de Montcada:(document Ajuntament Tortosa dipositat en l’Arxiu Historic de Barcelona- Carpeta Corregiments)
En total són 84 els edificis, segons el document, que foren damnificats a Montcada i Reixac durant els anys que va durar la guerra, i els danys, segons un estudi fet pe r arquitectes i gent especialitzada, es valoraven en 143.375 lliures barcelonines d’aquell temps, xifra que representaria avui, aproximadament uns 100 milions d’euros.
El document sorgeix com resposta a l’ ofici enviat el 7 de novembre de 1817 pel Corregidor de Mataró instant als regidors de l’Ajuntament de Montcada que a la major brevetat possible li sigui adreçat un “llistat” de danys ocasionats per la guerra en propietats de particulars a fi d’afegir-les a les de titularitat publica per a sol·licitar la corresponent indemnització a França.
(La Masia de Can Albinyana fou una de les moltes cases que varen patir destrosses)
DOCUMENT INÈDIT:
(trobat a l'arxiu BNC - fons F. Ubach)
QUÈ VA PASSAR AMB LA RECLAMACIÓ? :
Un parell de qüestions prèvies abans d’entrar amb la resposta:
1ª.- La Guerra del Francès va produir uns estralls que van tenir unes conseqüències a mig termini que farà canviar el sistema polític basat en monarquies absolutistes. Res va ser igual una vegada derrotat Napoleó, el liberalisme, poc a poc, s’anava implantant arreu, malgrat que el borbó Ferran VII (El Desitjat i posteriorment el més odiat) va fer tot el possible per evitar-ho.
2ª.- L’anomenada Guerra del Francès ( maldita com a guerra de la independència a la resta de l’estat espanyol) és segurament un dels períodes històrics més mal coneguts a nivell general. Malgrat ser un episodi relativament recent , es decebedor comprovar la poca bibliografia disponible a nivell de divulgació seriosa com també molt minsa a nivell d’especialistes .
Les potencies guanyadores d’aquella gran guerra (Alemanya, Rússia, Prussia, Anglaterra i Àustria ) es varen reunir per a pactar les noves fronteres d’Europa, aquest episodi es conegut com: Congrés de Viena que va finalitzar, desprès de 9 mesos de discussions, el mes de juny de 1815. En aquest Congrés, Espanya ja va ser considerada des de el primer dia una potencia de segon ordre, relegada a un paper secundari i autèntic convidat de pedra en les decisions importants. La diplomàcia espanyola va tenir una actuació nefasta i ha diferència dels altres no va presentar cap reclamació quan era el més adient fer-ho en a cabada la guerra l’any 1814. La Corona Espanyola, hagués tingut que actuar amb un mínim de coherència,doncs, tenia l’obligació de reclamar en nom del poble totes les indemnitzacions, però el Rei Ferran VII sols li preocupava mantenir el seu status que es trobava internament molt qüestionat i externament molt desprestigiat degut de com va actuar durant els anys que va durar el conflicte, a tot això s’hi afegia les colònies americanes que aprofiten la debilitat del m onarca per endegar el procés d’independència.
Després de passat dos anys, per tant fora de termini, és quan el Rei sol·licita amb caràcter d’urgència a tots els Ajuntament que enviïn la llista de totes les cases, sínies, tancats , etc, etc que hagin estat danyats a conseqüència de la guerra, aquest ofici porta data de l’any 1817 . Semblava que ara si i formalment es reclamava la indemnització a França. Doncs no va ser, era una altra estratagema que el Monarca feia servir sols pels seus interessos, tant es així que la reclamació de danys que tant esperava el poble, el va fer servir, sense cap escrúpol com a contrapartida per l’ajuda que l’any 1823 li va prestar França en el Cop d’Estat que el mateix Re i va protagonitzar en contra del seu propi govern (trienni lliberal), aquells fets són coneguts com: “ L’ invasió dels 100.000 fills de Sant Lluis “. Arran d’aquest fet NO ES PRODUIR EL COBRAMENT, tot plegat, va quedar sense efecte la llargament esperada LIQUIDACIÓ de danys que reclamaven els damnificats, transformant-se les esperances que molts hi havien dipositat en paper mullat.
És una de les moltes evidències negatives que van passar en el regnat d’aquell “indesitjat i nefast” Rei, mandat qualificat pels historiadors com la “dècada ominosa”, una de les des astroses i pitjors etapes de la nostra història que tristament va protagonitzar Ferran VII.
(Imatges: a l'esquerra el General Castaños, Capità Gral Catalunya , a la dreta: El Rei Ferran VII)
A Catalunya, superada la dubitativa i claudicant fase inicial d’ocupació francesa, principalment a Barcelona, la veritat és que els intents per part dels ocupants de ser comprensius amb els trets culturals – entre altres usar la llengua catalana
- no van convèncer la població que difícilment podia confiar en les polítiques de seducció dels mateixos que saquejaven el país . Fer fora els invasors va gaudir des de el primer moment d’una unanimitat entre la pagesia i l’església a la que posteriorment s’afegien altres sectors , la qual s’hi barrejaven interessos oposats , en el mateix bàndol dels “patriotes” trobem a grups que defensaven el vell ordre del feudalisme tardà i aquells que el volien reformar-lo i que tenien esperances que el futur rei, a les hores - “el desitjat”- Ferran VII ho posaria en practica, tot s’unia a més a més amb el tradicional odi al francesos producte de les moltes guerres que en segles anteriors van succeir a Catalunya. La Guerra la van pagar sobre tot amb tributs, emprèstits i exaccions que es van treure dels camperols .La decepció que va produir la mala i deplorable conducció política de tots aquells esdeveniments per part del monarca borbònic, van fomentar les primeres llavors que quedaran sembrades i que aniran germinant sota terra, creixent i desenvolupant un canvi de signe polític a Espanya.
Malgrat que encara s’haurà d’esperar unes dècades, les monarquies absolu tistes ja no tornaran a ser mai més el que eren.
El document que hem trobat i que veu la llum per primera vegada sobre la reclamació de danys feta per l’Ajuntament de Montcada i Reixac, adquireix i representa un testimoni de capital importància degut a que l’immensa majoria d’aquelles reclamacions s’han perdut, és una prova més que s’ha de afegir a les moltes injustícies que sota el mandat d’aquell rei es van produir a Catalunya i Espanya . Es conserva poca documentació sobre aquells anys, la qual cosa fa pensar que la mateixa monarquia i tota aquella caterva d’afrancesats que l’envoltaven, en morir Ferran VII s’encarregaren, davant el temor a ser perseguits en fer desaparèixer documents que els podrien acusar de mala gestió dels afers públics
ANNEX DOCUMENTS:
(documents de l'arxiu Comatrcal de Mataró)
UNS APUNTS FINALS:
1º . La xifra d’edificis danyats i la suma dinerària que es reclama, recordem 3 anys després de finalitzada la guerra, és per a nosaltres una quantitat que en primer moment sorprèn, i probablement sigui “exagerada” –amb totes les cometes que calgui posar- . Pensem que a Montcada a l’any 1800 tenia aproximadament uns 700/800 habitants i si són 84 els edificis que van resultar damnificats es podria pensar que el poble va ser arrasat , cosa que ens porta a plantejar-nos una més que probable acció de “picaresca” en la qual posats a reclamar, millor fer-ho l’alça que no pas a la baixa, pensant amb allò de: ja vindrà el “tio Paco” amb les rebaixes.
2º . Aquest document inèdit ens proporciona una dada interessant : El cens de propietaris de l’any 1817 a Montcada , probablement el llistat s’aproxima a la seva totalitat.
3º. Malgrat que l’historia no la canviarem, convé a vegades caure en la temptació de fer història ficció i preguntar-se:
Què hauria sigut de tots nosaltres si en lloc de aquells dirigents haguéssim tingut la sort de comptar amb estadistes que, per petita que fos , tinguessin visió de futur?
A Europa encara que amb passes endavant i enrere , van avançar tant en la industrialització com la modernització. A on ens trobaríem ara si en lloc d’estar governats per una colla d’ineptes que vivien de les rendes de les colònies, si alguns s’haguessin dedicat a planificar millor les coses i a pensar, encara que fos un mica, amb els interessos generals i no pas com els interessos personals?
Josep Bacardit i Sanllehí
Nota: Totes les imatges les podeu veure més grans (amb més detall) si "cliqueu" sobre les mateixes.
Aquest treball ha estat publicat parcialment en el número 19 de "Quaderns" de la Fundació Cultural Montcada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada