Dècada 1910-20. “ Parlà…el castellà de Montcada”.

La burgesia catalana: Quan parlar en castellà era un acte de “finor” que els  distingia.

El poble de Montcada , un cop més, és citat com un bon  exemple dels modismes o costums  de la burgesia barcelonina que  durant moltes dècades  va estiuejar   a casa nostra.  En aquest cas , el periodista que va escriure l’article fa referència  a un fet diferencial  que  distingia aquella classe social :   “parlar en castellà”  quan sortien a passejar  o  en relacionar-se amb els botiguers i veïns .  La veritat és que  a la intimitat parlaven en català però  de portes enfora  empraven el castellà  ja que , per ells,  el català era el idioma que feien servir  “els vulgars” o sigui les classes inferiors  i els convenia “marcar” la diferència . 

L'article que tot seguit  reproduïm  va publicar-se l’any 1913 en el diari “La Veu de Catalunya”(1), cal inserir-lo  dins d’uns moments polítics on l’ensenyament en  català a les escoles   aixecava ( com sempre ha passat i segueix passant )  grans reticències  en els sectors més centralistes  que entre altres qüestions  no volien  que s’aprovés la Mancomunitat de Catalunya , petició catalana  d'una modesta descentralització del poder .  La frase “ España se rompe”  va sorgir aleshores  i  malgrat  ha passat un segle   segueix ben vigent . 

Retrat d'una  familia burgesa que estiuejava a Montcada i Reixac. Any 1910. (fons RRJ)

 L’article , titulat  “Les cursis”, deia:

En “Quirse d’Oliva”(2) de “ El Correo Catalán”, envesteix a la cursileria que fa malbé la llengua castellana, parlant-la desastrosament, ridículament i depreciant l’idioma del nostre gran poeta nacional mossèn Cinto, d’Ausiàs March, del beat Ramón Llull, del gran Rei en Jaume I i de les Corts d’Amor de l’Edat Mitja, on la parlaven les reines, les dames i els trobadors.   Diu en “ Quirse d’Oliva” :

<< Les damisel·les barcelonines qui estiuegen a Moncada parlen ordinàriament en castellà, vull dir que tot el dia, en totes ocasions, gairebé sempre fan exercicis de fonètica castellana. Les damisel·les de la colònia estiuenca de Moncada “sur mer” , parlen ordinàriament en castellà , i ara vull dir que s’hi expressen  d’una manera ordinària , amb una vocalització oberta, amb una guturalització(3) turmentosa, amb un lèxic precari.

Imatge de damisel.les d'aquella època

 ¡  Oh  Precioses Ridícules !  Al sentir-vos un castellà recent vingut de sa  terra,  en dir-me  ( després d’una llarga conversa amb vosaltres)  que no trobava gran diferencia  entre’l  català i el castellà , llevat de la fonètica desnaturalitzadora . Aquell bon senyor va creure que s’entenia amb vosaltres  parlant-li  català.

Cal observar, empro , que les damisel·les barcelonines  de Moncada parlen català quan s’enfaden  i  respostegen a llurs “mamàs” .

Això ens recorda un succeït veritable, històric. La família d’un dels “nostres rics” del Passeig de Gràcia va donar generosa i esplèndida hospitalitat a un general de l’exèrcit espanyol, fill d’un poble de Castella que, com és natural, parlava en castellà.

L'esmentada família procurava complaure’l,  fent tot allò  que  hi sabia fer. Fins i tot li parlaven en castellà, com acostumen a fer-ho, quan surten  de passeig o bé de visites. 

El general se’n tornà a Madrid i s’esdevingué aquella memorable discussió d’en Menendez Pidal (4) i algun altre literat castellà amb els literats catalans sobre la llengua catalana.

En una de les tertúlies de Madrid a que assistia el general s’ha esmentat aquella discussió , s’hi parlà de la llengua catalana, i uns dels tertulians va mal parlar-ne,  dient que era incomprensible perquè “ dos catalanes  cuando hablan , ladran” (5) . El general va sortir al reparo d’aquella impertinència dient (en castellà) :  

“…Senyors no diguin tal cosa; jo he estat a Barcelona, hostatjat a casa d'una  família  que vivia al Passeig de Gràcia que em parlaven  sempre en català , i jo els entenia …perfectament! “

Havia pres per català … el castellà de Barcelona!  ,  com el que parlen les il·lustres damisel·les que estiuegen a Moncada.

Chapeau! .>>

--------------------------------

L'irònic escrit  va aixecar polèmica i  se’n va parlar molt a la premsa  de Madrid  i Barcelona . Montcada de forma indirecta era  citada , fet que va fer famosa la frase:  “Parla… el castellà de Montcada” . 

Recomano  al qui li pugui interessar el tema  llegir l’obra  de Santiago Rusiñol  “ Gente Bien” , un sainet escrit en  castellà,  però plé de “catalanades”,   on  l’autor satiritza i ridiculitza el comportament d’aquella classe social de “nous burgesos” o de gent ennoblida de sobte i que per integrar-se al nou ordre social, decideixen parlar en castellà  ja que “ hace mas fino”, ambient que Russinyol ho descriu amb la següent frase: “ és la moda i havem de parlar-hi” . També pot resultar d’interès llegir “Vides privades de la Barcelona burgesa”  de Lluis Permanyer, tot un expert en la matèria. 

Mary Santpere i el seu pare Josep . Monument dedicat a la nissaga d'actors  Santpere, situat a la Rambla  de Santa Mònica de Barcelona

 Notes :

(     1)    Nº 5144 ,pàg 1 del 4-9-1913. La Veu de Catalunya, diari conservador i catalanista.

(     2)    Pseudònim de  Jaume Barrera , crític d’art i especialista en notes de societat .

(     3)    Gutural :  Vetllar o tenir cura .

(     4)    Menedez Pidal : Intel·lectual castellà que va endegar una campanya contra la normalització de l’ensenyament  en català a les escoles .

(    5)    Frase de l’any 1902 que es va pronunciar el bell mig de la polèmica de la normalització del català i que a la dècada dels anys 1950 el locutor de radio Bobby Deglané,  va recordar, preguntant a l’actriu  Mary Santpere si era certa  la frase , la qual  li va contestar, jugant amb el nom del locutor: … esto es discutible…lo que  es cierto,   es que  a los perros en Cataluña los llamamos “Bobby”.

JOSEP  BACARDIT  I  SANLLEHÍ