09 de juliol 2012

Any 1902. Anticlericalisme a Montcada i Reixac.


Aquest dos retalls  que més avall reproduïm, fan referència a Montcada i  ens recorden   una època   on  l’anticlericalisme  va sorgir  amb molta força . El nostre poble no va ser aliè amb el que passava arreu de Catalunya . El poder  de l’Església Catòlica , fins aleshores  intocable , començava  a ser qüestionat . 

Que s’entén per anticlericalisme? :    Actituds o idees que van des de la crítica a les institucions eclesiàstiques  o persones concretes del  clergat  fins a atacs contra la religió  en si mateix, tot i que no necessàriament han d'anar unides    Als Països Catalans l'anticlericalisme fou un fenomen social de primera magnitud fins a l'arribada de la dictadura franquista el 1939. Des de llavors ha anat perdent agressivitat i avui dia fins i tot en una bona part ha desaparegut com a conseqüència de la indiferència religiosa i també gràcies a l'evolució dels sectors més joves i oberts del cristianisme que comprenen les raons de les problemàtiques socials que es viuen actualment.
-----------

 
  Retalls de premsa : El primer qualifica  el vicari de "inquisidor" i el segon tracta al capellà de "pesseter" .
 


Llegir els diaris o revistes  satíriques de l’època   com  “El Diluvio” , “L’Esquella de la Torratxa , “ La Campana de Gracia” i altres publicacions del mateix estil   , va ser considerat  com   “pecat” pel Papa Lleó XIII (1)  i va ordenar, a totes les diòcesis,  que lluitessin contra la  “immoralitat ” que representava aquets tipus de premsa.  

A Montcada i Reixac  el mossèn Marià Mas junt amb el vicari  Joaquim Grau hi van dedicar molts esforços, tal com demostra el retalls  que hem penjat. Cada any enviaven un informe al Bisbat de Barcelona  on detallaven la premsa que es llegia al poble  i els noms  dels seus subscriptors, tot això acompanyat de comentaris , observacions  o fets  que directament  ( en positiu o negatiu) podessin influir  sobre la moral cristiana.  

Situem-nos  a l’ambient polític que es  vivia a l’època: 

A Espanya i Catalunya , la primera dècada del segle XX va ser molt moguda en tots els sentits . Els governs de torn( liberals o conservadors) que fins el moment van exercir el poder,  es van afeblir arran de la pèrdua de les ultimes colònies ( Cuba i Filipines) i van sorgir amb molta força moviments alternatius ( republicans , reclamacions nacionalistes i sindicats de treballadors organitzats, alguns d’ells actuaven amb atemptats terroristes ) i  tot plegat va provocar una autentica inestabilitat  i  en alguns casos ( Setmana Tràgica a Barcelona) va generar el incendi de molts centres religiosos.  Valgui la dada següent  com exemple : Amb deu anys ( 1901 a 1910) es van formar 12 governs diferents . 

L’Església catòlica ( darreries del segle XIX i  principis del Segle XX ) va endegar  una creuada  contra  la proliferació  de setmanaris, revistes o diaris  que públicament  es declaraven anticlericals i que li qüestionaven  el seu gran poder de influencia en tots els segments de la societat civil .  Aquella premsa , per l’Església, sembrava una llavor anticlerical  que posava en perill ,  entre altres coses ,  el “monopoli” quasi exclusiu   que exercien sobre l’ensenyament a les escoles, un dels pilars basic de la seva estructura ,  la qual no estaven disposats a perdre .

Catalunya va ser un dels llocs on les  noves tendències polítiques   es van manifestar de forma  més contundent. Els governs responien davant dels fets amb mesures militars repressives  i declaracions de l'Estat de Guerra ( 4 vegades es va decretar la suspensió  de les garanties constitucionals ) , fent  de tot plegat que encara es reforcés més les idees de canvi.  


Com hem esmentat abans, de l’Església, podem dir que amb alguna excepció,   va alinear-se a favor de seguir mantenint  les prerrogatives que fins  aleshores havia gaudit  i va declarar la seva “guerra particular” contra aquells moviments  fent servir totes les “armes” que disposava. Els greus successos de la Setmana Tràgica (any 1909) van espantar  a una bona part de la burgesia catalana  que a la seva manera , havia “animat”  aquells moviments revolucionaris i al comprovar que no els podien controlar van decidir   tornar a l’antic “status quo”  . L’exemple més significatiu d’aquest canvi   el representa  l’eliminació de l’Escola Moderna,   creada por un moviment de pedagogs que sota les idees de Ferrer i  Guàrdia havien endegat i consolidat un projecte pedagògic positivista : laïcisme enfront l’hegemonia de la religió, raó i lògica contra dogmes ,l’obscurantisme i la ignorància, formació d’individus lliures, crítics i independents .   El pobre Ferrer i Guàrdia  va ser acusat,  jutjat i condemnat  a mort  com un dels màxims promotors d’aquell moviment de protesta contra les quintes obligatòries  per anar a la Guerra del Marroc  (moviment considerat pel govern : d’anarquista i revolucionari)  , conegut com La Setmana Tràgica .  Ferrer i Guàrdia es pot considerar una víctima propiciatòria  d’aquell ambient polític , un “cap de turc”  i  sobre la qual  els poders fàctics del moment van fer servir  com un avís a tots els “revolucionaris” .Aquell judici , considerat una farsa ,  es recorda com un dels capítols més vergonyosos  de la nostra història.

 

 













 Imatge de dalt d'esquerra a dreta : Butlleti Escola Moderna  i  Francesc Ferrer i Guardia, el seu fundador.  
A sota d'esquerra a dreta : El Papa Lleó XIII  i  un dibuix publicat a l'Esquella de la Torratxa  que sota el titol " Per l'Esglesia tot són ganacies"  representa el clergat que se'n va a America per enterrar les victimes del naufragi del Titànic.

 Nota :
(1). L’encíclica Cum Multa Sint dirigida als bisbes espanyols , el Papa Lleó XIII  entre altres consignes , deia :  “ ... L’Església Catòlica no pot estar callada i  inactiva davant l’espectacle que representen els enemics de la nostra fe...” 

JOSEP BACARDIT  I  SANLLEHÍ
  

1 comentari:

Anònim ha dit...

Completament d'acord amb el article del Josep Bacardit.
El poder de l'església va arribar a ser excessiu i material, totalment allunyat dels evangelis (" no podeu servir a Déu i al diner, Evangeli de Sant Marc - " Es mes fàcil que un camell passi per l'ull d'una agulla a que un ric entri al regne del cel").
Ni la desamortització de Mendizabal del segle XIX va servir per repartir les terres no conreuades de l'església doncs van anar a parar a la noblesa.
Tot el problema radica en que a Espanya no es va donar la revolució burgesa, ni la industrial quan calia. Era la Espanya hereva de la Contrarreforma i la " reserva espiritual d'occident.
Els radicalismes de finals del segle XIX i el primer terç del segle XX només van ser la conseqüencia de tota aquella política nefasta que arranca del absolutisme de Ferran VII i la abolició de la Constitució de 1812.
La guerra civil va ser la culminació de tot plegat. L'esforç de la república no va poder triomfar perqué els enemics eren massa forts ( la cúpula de l'esglesia , els terratinents, l'exercit per una banda i per l'altra els radicals revolucionaris de la CNT, els comunistes i una bona part de socialistes amb Largo Caballero al capdavant).
Salvem però la gent de bona fé , que també n'hi havia, gent moderada que sabia separar el gra de la palla. Hi havia persones inclus dins de l'esglesia o afins a ella que ho passaven malament, amb pocs mitjans per sobreviure i que a sobre feien una tasca humanitaria com dins del mon de l'ensenyament. També hi havia sindicalistes lluitadors per un món millor que no van fer mal a ningú. Uns i altres van ser les víctimes propiciatòries d'aquell trist final.
Per acabar, respecte a l'església actual penso que ha fet un pas enrere respecte a la que a mí m'agradava , la dels anys 60-70 tot just després del concili Vaticà II.
Es urgent pel bé de tots un nou concili que faci un tom a la institució en base tan sols a la doctrina humanitaria dels evangelis.

Josep Capella