RICARDO TORRES REINA (a) "BOMBITA"

Va ser un torero (1879-1936). Es va casar un 15 de juliol del 1919 amb Maria Regordosa i Jover propietària de la grandiosa finca coneguda com Torre Na Joana ( ara també com Torre “Bombita”) situada a l’actual Polígon La Ferreria de Montcada i Reixac.

Fisicament era una persona que la podem considerar com “guapa” i es deia que enamorava a les senyores .Disposava d’un talent natural i d’una cultura molt per sobre de la majoria dels toreros de la seva època. D’aquest personatge s’ha escrit molt de la seva vida ,principalment sobre el seu ofici, ja que va gaudir de molta fama .Però per contra, es coneix molt poc sobre el seu pas per Montcada, lloc on hi passava llargues estades.

Cal recordar que aquell casament, celebrat a la mateixa Torre Na Joana, va estar envoltat d’una gran expectació . Era tota una notícia que ara hauria ocupat pàgines i pàgines de la premsa del cor. La presència de convidats va ser molt nombrosa, una bona part eren famílies de l'aristocràcia i alta societat catalana.

Maria Regordosa va morir a l’edat de 22 anys el mes de juny de l’any 1920. Aquest fet, es diu ,va afectar molt a “Bombita “ i a conseqüència d'això, va entrar en una profunda depressió trigant molt a recuperar-se. Va jurar davant del cos de la seva i jove esposa que es mantindria sempre fidel a ella, cosa que va complir, doncs, malgrat les moltes proposicions no va tornar a casar-se mai més.

Aquest escrit vol donar a conèixer per una banda un fet desconegut a Montcada i que va protagonitzar “Bombita” i per altre recordar una anècdota, aquesta més coneguda, ja que el diari ABC de tant en tant la recorda i que podem ampliar-la atès les consultes que ens han aportat noves dades.

Situem-nos a l’any 1919. Una vegada finalitzada la lluna de mel, la feliç parella tenia molts projectes que volien posar en marxa. Un d’ells era fer servir la propietat de Torre Joana per a criança pròpia de “ganaderia de reses bravas ” , un caprici que la seva enamorada esposa va patrocinar a fi de satisfer els desitjos del seu marit. La cosa anava en serio, aviat es van notar els canvis a la propietat dedicada en bona part a l’explotació agrària.

Va ordenar construir una casa al mig del pla, a uns 200 metres de la casa pairal , lloc que anava destinat a residència d’uns nous masovers ( per ell ”mayorales” ) que havia contractat a Sevilla . Aquesta casa li varen posar de nom “Casa Blanca”, el seu estil i per l’intens color blanc recordava un petit “cortijo”. Seguidament s’havia de completar amb el muntatge d’un “tentadero” i un “picadero”, destinats a comprovar la casta dels “futurs “ toros. Paral·lelament i adossada a la masia principal, va aixecar una petita capella dedicada al “Jesús del Gran Poder” , figura religiosa que ell considerava el seu protector.

Però un fet inesperat va canviar tots els plans. Maria Regordosa va morir en complicar-se el part del seu primer fill, de nom Roman.

La sobtada mort de la seva esposa li va representar un cop molt dur, tot i que va intentar seguir amb el seu projecte, malgrat que les circumstàncies havien canviat, doncs, li mancava el principal suport, unit a la depressió que va patir . Finalment,els consells de la família Regordosa el van fer canviar de parer, renunciant al projecte de la criança de “vaquillas bravas”. També s’ha de dir que va reconèixer, uns anys més tard, que el lloc era petit i no reunia les condicions adients. Després de tres/quatre anys la finca va tornar al seu estat original transformar-se altra vegada en terres de cultiu, una part es va dividir en parcel·les que posteriorment van ser arrendades. Només va quedar com a testimoni d’aquella aventura la “Casa Blanca” que va ser ocupada per diferents masovers o llogaters fins el seu enderrocament a finals de la dècada dels anys 1970.



Arxiu Capella, imatge de l'any 1968: Assenyalat amb una sageta gran es distingeix al mig la Casa Blanca que va construir Bombita, i al fons el lloc de la Torre Joana .

(Per veure la imatge més gran clica sobre la mateixa)

El diari ABC, sovint recorda la figura del “maestro” Ricardo Torres “ Bombita”, i d'algunes anècdotes, n'hem recollit una que demostra la fama i el gran poder d’influència que exercia en aquells anys, i és la següent:

Any 1920 . “Bombita” residia a Barcelona , lloc que alternava amb Montcada . Tot sovint viatjava a la “capital del reino” convidat per múltiples penyes o per assistir actes socials , etc . Sembla que en una d’aquestes la Reina Victòria Eugenia , gran admiradora del “diestro” , volia comptar amb la seva presència . La invitació va arribar tard i quan el torero la va rebre es trobava a la finca de Torre Na Joana acompanyat de la seva esposa. Era urgent, doncs, traslladar-se a Madrid i arribar puntual a la cita, tenia de pujar al proper tren que passés per Montcada, era qüestió de minuts cosa que va fer després de trucar al cap d’estació del ferrocarril de Montcada ordenant-li (eren ordres reials) aturar el proper tren que arribés a l’estació . El tren va ser retingut una bona estona a l'estació, els viatgers preocupats es preguntaven :” ... encara no marxem?... que passa?...”, el cap d’estació va contestar : “ ... No , esperem al torero...” . Malgrat el mal humor d’alguns, quan va arribar Ricardo Torres va ser rebut amb aplaudiments. No era la primera vegada que el cap d’estació ( gran aficionat als toros) feia retardar una sortida d’un tren , per esperar al seu ídol, doncs, valia la pena !


Imatge : Carta escrita per Bombita l’any 1913.

Ricardo Torres Reina (a) “ Bombita” en enviudar es va convertir en l’administrador de tots els bens de Maria Regordosa fins la majoria d’edat del seu fill Roman Torres Regordosa, que n’era l’hereu. Una part d’aquesta propietat a les faldes del Turó de Montcada, la volia adquirir la fàbrica de Ciment Asland i malgrat les “sucoses” ofertes que va rebre mai va caure en la temptació de fer-ho. Bombita va ser l’únic de tots el propietaris que envoltaven el Turó que mai va vendre a la poderosa cimentera la seva propietat. Sempre contestava : “ ... agradezco su interés ... pero mire usted ... esta tierra... és ... “ . La Torre Joana era per ell quelcom més que uns terrenys, era un sentiment que li recordava a la seva esposa. Sentiment que va traspassar al seu fill Roman, el qual tampoc va vendre. Finalment, a la dècada dels anys 1980, el nét de “Bombita” de nom Ricard Torres Rocamora , va vendre la propietat en parcel·les i d'aquest lloc s’hi va construir el polígon industrial “ La Ferreria” . L’edifici de la Torre Bombita va ser donat gratuïtament a l’any 1985 a l’Ajuntament de Montcada, era una de les compensacions alhora d’aprovar el projecte. El Consistori montcadenc va assumir la responsabilitat del seu manteniment, cosa que no s’ha fet i a conseqüència d'això el històric edifici es troba avui en un lamentablement estat ruïnós. Aquesta és una altra qüestió que algun dia en parlarem.



Imatge : Estat actual de la Torre Bombita

La relació de Bombita amb Montcada va durar uns 20 anys . En general se’l va veure poc pels llocs que freqüentaven els estiuejants que ens visitaven. Sabem que va mantenir una bona relació amb els seus veïns però principalment va ser fluida amb els Rocamora, finca que visitava a cavall atravessant el Pla de Matabous. Aquesta relació la va seguir mantenint el seu fill Roman , doncs, anys més tard es va casar amb una descendent d'aquesta família .

-----------------------------------------------------------------------------------------------

Nota:
La pista que m’ha fet obrir els ulls sobre aquest personatge ha sorgit del magnífic blog : montcadareixac.blogspot.com. Aprofito l’ocasió per recomanar la seva lectura i felicitar a l’amic Colomer per la tasca que esta fent.
Altres fons i hemeroteques: Diari ABC, La Vanguardia, Noticiero Universal, arxiu J.L.H i diferents blogs existents a la xarxa ( principalment d’Andalusia ) dedicats al món del toros.

JOSEP BACARDIT I SANLLEHÍ

UNA EXCURSIÓ DE L'ANY 1916

Una descripció acurada sobre com era el paisatge de les muntanyes de Montcada, realitzada per gent excursionista.
Aquesta excursió del dia 1 del mes de juny de 1916 va ser publicada en un periòdic Catalanista de Badalona, concretament era el portaveu del Centre Catalanista "Gent Nova". (data de publicació mes de febrer de 1917)

(Per veure la imatge més gran, clica sobre la mateixa)

ERMITA DE SANT MARTINET

El Turó del Martinet, nom que es deriva d'una petita ermita situada en aquest lloc, amb una època prou antiga que podria situar-se al segle IX . Avui no queda res d’aquesta. Fou coneguda com ermita de Sant Martinet. La foto esta realitzada sobre la primera dècada del segle XX. Estava situada en terres de Can Donadeu i de la pedrera i terme de Sant Fost de Campcentelles.
RRJ.

(FOTOGRAFIA: Fons Salvany. BNC)

EL BURRO ERA DE ...MONTCADA!

UN BURRO PROCESSAT (1)

Arran de l’ alteració que va provocar pels carrers de Barcelona.

Encara que sembli estrany, oficialment així va passar. El jutge, que va obrir el corresponent expedient , volia culpar al seu propietari pels desordres que va generar.

La simpàtica anècdota va succeir a la tarda del dissabte 15 febrer de 1936 i es va publicar unes setmanes més tard. Era la vigília de les Eleccions Generals que van donar la victòria a Catalunya al Front Català d’Esquerres (ERC, Unió de Rabassaires , POUM, etc) .

Varen ser unes eleccions on tant les dretes com les esquerres varen batre tots els records de propaganda electoral. Tots van fer servir els seus aparells propagandístics fins a límits inimaginables i es veu que algú se li va ocórrer fer passejar un burro ben guarnit de propaganda electoral on es podia llegir el següent:

Per una banda , “ ...Sóc de la Lliga!!! ... i per l’altre “... Voteu el Front d’Ordre(2) ...”

L’animal va aparèixer pel carrer Pelai, tot solet i prou espantant, fent honor al seu nom va decidir parar-se al mig del carrer, provocant la retenció dels cotxes i dels tramvies, generant en conseqüència un embús de considerables dimensions. Les botzines dels autos sonaven sense parar així com les campanetes dels tramvies. Finalment, com si s’hagués adonat que feia nosa, el burro agafà un trot lleuger i enfilà les Rambles on arribà fins davant del Baviera , on tornà a aturar-se, amb el consegüent nou embús, agreujat per la justificada badoqueria de la gent que el seguia com un heroi.

Els guàrdies municipals acudiren per tal d’aclarir que passava i davant del burret es quedaren parats, sense saber què fer. Per fi, dos d’ells l’agafaren, li posaren una manta per tal de tapar les inscripcions i el portaren a unes dependències municipals. Tot seguit van fer el corresponent atestat degut a l’alteració de l’ordre públic que s’havia originat i en conseqüència (ja que era una obligació quan s’alterava l’ordre) la denúncia va anar a parar al jutge de torn el qual ordenà la seva detenció a l'espera que el seu propietari el reclamés i així poder imposar la corresponen sanció. Varen passar mesos i ningú va reclamar la seva propietat.

Aquest afer va ser molt comentat, sobre tot a nivell intern de l’Ajuntament de Barcelona on l’alcalde Sr. Pi i Sunyer (ERC) quan arribava cada matí a l'alcaldia, feia la mateixa pregunta:
“... -Què! Com està el burret? Ja me’l tracteu bé?...” ( irònica manera de referir-se als seus rivals politics de la Lliga ).

Mentrestant el burro va romandre tancat, això sí, ben alimentat, però sembla que és consumia de pena a les quadres del parc d’animals de l’Ajuntament ja que estava acostumat al sol i a les pastures dels volts de Montcada, població d'on sembla va ser adquirit per un senyor que va pagar 1000 duros a un gitano que tenia un petit ramat de mules i asses pasturant per la ribera del Besòs.

El periodista o col·laborador que va publicar la noticia , mig en serio i mig en broma , considerava que aquest era un cas que entrava directament dins del decret d’amnistia general que s’havia decretat arran de la victòria del Front Popular . Es preguntava :”...Per què es triga tant a concedir-li l’amnistia? Quina culpa hi té el pobre burro si la Lliga va perdre?...”

Passat el temps, el mateix setmanari del qual hem copiat la noticia , va tornar a recordar l’afer del burro ; al comentar una vaga de funcionaris de l’Ajuntament de Barcelona on el mig d’una assemblea de vaguistes és va dir : “ ... Volem ser tractats, com a mínim, com el burro de Montcada... “. Referència que significava menjar gratis i no fer rés.

Notes:
(1) Notícia, que hem resumit, del setmanari Mirador, nº 369 de 12 de març del 1936 . Revista que es va publicar des dels anys 1929 fins 1938 . Fou una publicació essencialment catalana amb clar sentit europeista. Profund en les idees i que combinava la seriositat amb la sàtira. Entre altres, va disposar redactors, insignes homes de lletres, com: Josep Mª de Sagarra, Avel·lí Artís “ Tísner” , Rovira i Virgili , Marti de Riquer, així com col·laboradors estrangers com: Thomas Mann, Aldous Huxley, etc.

(2) Front Català d’Ordre va ser una coalició electoral que va unir els partits politics de dretes (Lliga Catalana, Dreta Catalana, Partit Radical, Acció Catalana, "Comunión Tradicionalista y Renovación Española ") que van presentar–se units a Catalunya, a les Eleccions Generals del 16 de febrer de 1936 .

Josep Bacardit i Sanllehí

AMICS INTERNAUTES I SEGUIDORS D'AQUEST "BLOC"

Actualment estem treballant (cercant documents, etc.) sobre un tema concret: la postguerra a Montcada i Reixac. És per això que us demanem la vostra col.laboració per poder identificar un personatge que surt al mig de la fotografia i que us mostrem, concretament és el que està assegut al mig de la taula amb boina i un cigar a la boca . Per les poques dades que tenim, sembla que aquest vivia a Mas Rampinyo. És una fotografia publicada en una revista anàrquica amb data gener de 1937.
Moltes gràcies per endavant.

Equip de Montcada Post

Més dades sobre la mort de l'Enric Giralt Massó

Enric Giralt Massó està considerat com la 1ª víctima de la Guerra Civil a Montcada i Reixac.

Sobre aquest cas, ja des d’un principi, van circular diverses versions sobre les circumstàncies de la mort d'aquest veí i treballador de l'Ajuntament. Oficialment es va fer constar que va caure lluitant contra el feixisme, però des del mateix dia es van escampar altres versions, com per exemple: que se li va disparar el fusell que duia o tambè que l’havien matat accidentalment els seus propis companys “de patrulla” la matinada del dia 20 de Juliol de 1936. Oficialment semblava que el succés havia passat a Barcelona, però altres versions de persones que encara avui ho recorden situen aquest fet a La Llagosta, Sta. Perpetua o Montornès (veure comentari del 17/7/2010 guardat a l’apartat “Etiquetes-Guerra Civil a Montcada” ).

Foto esquerra arxiu: Un control realitzat per una de les moltes "patrulles d'incontrolats" que es van organitzar durant la Guerra Civil . A la dreta foto del llibre Diari d'un pistoler ( M.Mir), milicians pel carrer el 20 de Juliol 1936.

Davant d’aquesta divisió d’opinions hem volgut investigar a diferents arxius i biblioteques a fi de trobar alguna cosa més concreta sobre aquest cas. Un ha estat trobat a la “ Causa General” (1) corresponent a Sta. Perpetua, Sant Fost i Montornès, Entre la documentació consultada hem trobat alguns testimonis que podrien referir-se al cas que estem parlant. També aportem l’explicació que ens dona l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté sobre el mateix.

El primer testimoni correspond a Josep Mª Cubill Postius, lligam número 1596 de la Causa General que amb data 22/7/1941 i fent un resum, va declarar el següent:

[...] “ Com President dels Carlins de Terrassa em vaig presentar a la Caserna de Sant Andreu el 18/7/36 a fi de col·laborar al “Glorioso Movimiento Nacional” … la tarda-nit del dia 19 , al veure que l’aixecament havia fracassat a Barcelona ens van ordenar sortir de la caserna … vaig decidir tornar camp a través a Terrassa …però a l’estació de Montcada dos individus em van detenir i portar a l’Ajuntament on vaig ser sotmès a un interrogatori per un empleat de l’Ajuntament que amb va pegar varies bufetades… retingut varies hores en una habitació des d’on s’escoltava una radio les proclames de Companys arengant a les masses…finalment a la matinada , junt amb un altre detingut a la Ctra de la Roca ,de nom Joan Riera Guardiola també requetè , van decidir traslladar-nos a la Florida , lloc on seriem afusellats … un dels dos vehicles es va avariar fent que tots anéssim al mateix vehicle… al arribar a La Florida, en plena foscor , ens van fer baixar cada un per una porta diferent , el Sr. Riera que anava un pas endavant agafat pel braç per un patruller,es va resistir produint un aldarull , fet que va confondre als del piquet que van pensar que les dues siluetes que es movien eren dels detinguts que volien fugir , van fer foc varies vegades matant al Sr. Riera i crec al patruller ja que va cridar : “ m’han matat “ . Jo em vaig tirar a terra fent-me el mort , es va acostar un d’aquells “foragits” i em va disparar a la nuca , omplin-me de sang i convençuts que m’havien matat van marxar recollint el seu patruller ... desprès de moltes peripècies vaig poder fugir del lloc….. “

El segon testimoni, es tracta de la vídua de Joan Riera Guardiola, que l’any 1944 va declarar a la Causa General. És un testimoni molt semblant al que va fer l’any 1941 en Josep Mª Cunill. L’única diferència és que la senyora no entra en detalls, ja que reconeix que la seva declaració era fruit de la conversa que va mantenir amb el Sr.Cunill, persona de tota confiança i company d'ideologia política del seu marit que també s’havia presentat a la Caserna de Sant Andreu el dia 18 de Juliol de 1936. Aquest testimoni, igual que el primer, pertany a la C.G. de Sta. Perpetua de la Moguda.

(foto EFE: El primer a l'esquerra, Josep Maria Solé i Sabaté, i al seu costat (amb un bastó) en Joan Riera, entre altres testimonis i amb motiu de la presentació del llibre l'any 2009 "Revolució i Esperança")

Finalment ens referim a l’insigne historiador Josep Maria Solé i Sabaté, que parla del cas en un dels seus llibres: “Revolució i Esperança”, de l’editorial Ara Llibres, presentat a finals de l’any 2009. El llibre recull un seguit de testimonis de persones que van viure aquella època. Surt un tal Joan Riera que és un nebot de Joan Riera Guardiola, l’home explica allò que va passar amb el seu oncle:

[...]”. va ser detingut a Montcada quan tornava a peu des de Barcelona cap a Montornès , de matinada el van fer “una passejada” entre Montcada i Mollet, els van fer baixar del camió i els van disparar . Un dels trets va tocar al meu oncle i va caure ,i a l’altre , la bala només li va fregar una mica el cap i es va llançar a terra . Un dels trets dels rojos , doncs, només l’havien ferit . Quan van anar a donar-los el tret de gràcia, uns companys els van dir que els deixessin estar , que ja eren morts . Així va poder salvar-se el president del Partit Carlí de Terrassa, però el meu oncle va quedar mort ...”.

Hem de tenir present que fa la declaració una persona que té 97 anys i per les explicacions que afegeix Solé i Sabaté quan diu referint-se a l'edat del Sr. Joan Riera : " em dol que no pugui explicarme mil i una cosa més a causa del triomf de l'oblit ..." donant la sensació que ja se li oblidaven molts detalls al calaix de la mèmoria .

Cal la possibilitat que en aquest succés hi participés l’Enric Giralt Massó? , del qual se sap una cosa certa: que va aparèixer mort el dia 20 de Juliol de 1936.

Hi ha tot un seguit de coincidències que avalen aquesta possibilitat com per exemple que era un treballador de l’Ajuntament i simpatitzant de la FAI, que moltes de les persones que van opinar en aquells dies explicaven que l’accident o el que fos la causa de la seva mort es va produir en aquella zona de Sta. Perpetua, doncs, La Florida (aleshores se’n deia Ciutat Jardí) era una barriada d’aquell poble que toca a La Llagosta, també, encara que indirectament, es pot associar el nom del Montornès, lloc on Joan Riera Guardiola tenia el domicili i segons la declaració de la seva vídua aquells patrullers que ja disposaven de la documentació del seu marit van presentar-se el mateix dia 20 de Juliol a casa seva buscant sobre tot armes i documents.

Amb referència als pobles veïns de Montcada, cal tenir en compte que l’Enric Giralt Massó va ser l’única mort d’un antifeixista ( aquesta era l’expressió que s’utilitzava en aquells dies) produïda en els primers moments d'esclatar la Guerra Civil. Aquesta dada reafirma la nostra hipòtesi que hem exposat. (2)

Fins aquí la nova aportació, fruit dels testimonis que hem trobat documentats. És a dir, la del senyor Cunill i la vídua de Joan Riera Guardiola tots dos testimonis sota jurament. La seva història ens pot semblar una mica rocambolesca o bé d'un guió de pel·lícula, però si que aporta una quantitat de dades que com a mínim, són dignes de tenir en compte.

Podria ser aquesta la veritable història del primer cas, entre les morts, que van produir-se a Montcada durant la Guerra Civil.?

Notes:
(1) La Causa General va ser un procés obert una vegada l finalitzada la Guerra Civil ( Decret del 26/4/1940) amb la intenció de depurar i castigar a tots els que varen intervenir en actes delictius comesos a tot el territori durant la dominació roja.
(2) Els dies 18,19i 20 de Juliol del 1936 hi van haver moltes morts i ferits. Deixant a banda Barcelona, tant a Montcada com els pobles del seu voltant, les morts, millor dit els assassinats varen ser tots de gent de dretes, religiosos, propietaris, etc , l’única excepció que confirma la regle és l’Enric Giralt. A partir del dia 21 en endavant ja apareixen altres casos de “patrullers” que morien “accidentalment”, eufemisme habitual amprat quan s’anunciava la mort d’un dels seus , produïdes en circumstàncies, diguem -ne... " sospitoses”.

Josep Bacardit Sanllehí
Ricard Ramos Jiménez.

LA MORAL CRISTIANA A LES SALES DE CINE

ANY 1940. Quan fer-se un petó era pecat.

Aquells que segueixen o hagin llegit els últims escrits penjats en aquest bloc se n’hauran adonat que estem fent un recull de fets que van marcar a tota una època, és a dir, la generació de la postguerra.

Entre altres aspectes que incidien en aquella societat, vigilada i dirigida sota un règim dictatorial, havia un autèntic intervencionisme sobre com calia guardar la moralitat en llocs públics.Un ventall de normes que l’anomenat “Nacional Catolicismo” imposava de manera coercitiva i d’obligat compliment.

Una d’aquelles “formes reguladores”, era comportar-se en totes les expressions i formes sota l’imperi de la “moral cristiana” i concretament amb aquells locals anomenats cinemes, on presumiblement el règim, preveia que podrien realitzar-se actes “indecorosos” .

Recordem una ordre publicada el juliol de 1940 a tots els Butlletins Oficials que obligava als ajuntaments a fer-ne seguiment dels espectacles públics, com eren en aquest cas les sales de cinema. L’alcalde de Montcada senyor J. Mogas Ventura va ordenar als empresaris dels cines: Colon, “España”, etc. , això: (clicar sobre imatge) :Aquest tipus d’ordres cal emmarcar-les dins de la “creuada” que l’Església Catòlica va emprendre en finalitzar la Guerra Civil i que volia esborrar tots els signes de llibertat (per l’església era llibertinatge) que durant la República eren permesos . Va ser tant el control exercit que va arribar a un punt que semblava que qualsevol acte que es feia podria representar un “pecat” als ulls de la “moral cristiana”.
És evident, doncs, que aquestes mesures moralistes, anavem contra les parelles d’enamorats que aprofitaven la “foscor” de la sala per fer coses “immorals”, cosa que no es podia permetre ja que representaven un mal exemple per la “nova societat” que el nou règim volia implantar. Quines eren aquestes immoralitats?,doncs, a títol d’exemple i sense voler anar més enllà, podria ser uns petons o bé fer-ne unes manetes, etc.

No tenim cap constància a Montcada que s’imposés alguna multa per comportar-se contra la moral catòlica, multes que en alguns casos podrien ser fins i tot de 100 PTA d’aquell temps (uns 250 euros d’ara) .

Hi ha un exemple colpidor que ens demostra fins quin punt es va arribar: En moltes sales de ball es va penjar un cartell que recordava que ballar no és cap pecat (veure imatge a la dreta) .

La gent en general i les parelles en particular, van continuar amb la mateixa rutina, això si, ara amb més cura de no ser descoberts i per tant ja és procurava, en alguns casos d’acord amb la taquillera, per adquirir les butaques més adients on poder seguir fent el que inevitablement el cos (més ben dit les hormones) els demanava.

Un apunt final per descriure com era la societat real d’aquells anys:

Malgrat que és pregonava que tot anava bé la realitat era ben diferent. Segons el regim, Espanya era la reserva moral d’occident on el catolicisme havia triomfat i es presentava com la societat més puritana d’Europa i la realitat era molt diferent ja que era el país on havia crescut més la prostitució. La societat dels anys 40 o 50 se les inventava per poder sobreviure al bell mig d’unes condicions extremes, de penúries i de mancança de tot tipus. Una de les primeres necessitats, era el poder trobar aliments i si calia , anar al mercat negre o estraperlo. Complir amb els preceptes de la moral cristiana era per la immensa majoria de la gent, la més petita de les seves preocupacions.

Josep Bacardit Sanllehí

QUAN LA RADIODIFUSIÓ ES PAGAVA...

(Imatge: Antic receptor de ràdio de cinc vàlvules dels anys 50 (arxiu).

Temps era temps...com diu la cançó nostàlgica d’en Serrat, que entre altres coses ens diu allò quan escoltàvem la senyora “Francis” etc. etc., doncs bé, escoltar aquella radiodifusió o ràdio franquista no era pas gratuït, calia pagar un import anual, una mena d’impost que tothom tenia que contribuir, però serà millor que pugueu llegir aquest fet local en el seu context original, segur que si sentiu una mica de curiositat i sou persona diguem “veterana” ...segur que us farà sentir la nostàlgia d’aquells anys durs de postguerra i restriccions de tota mena. Els que sou més joves potser no us farà aquella sensació que hi sent la gent més gran, però al menys intentarem contribuir a recuperar la memòria històrica, per a tots aquells joves i amics que sou seguidors d’aquest blog.

(ràdio de galena , arxiu)

Salutacions,

Equip de Montcada Post

MILICIES DE LA FALANGE . " VOLUNTARI... O...PER FORÇA "

J.P.F són les inicials de la persona a qui anava dirigida l’ordre i que gentilment ens ha donat el document , la qual cosa agraïm la seva col·laboració . Era una persona que pertanyia a una familia de republicans i per tant considerada "roja" . Cal clicar a sobre de l’ imatge per poder-la llegir millor.

Any 1939, temps difícils... El cantautor Joan Manel Serra ens ho recorda amb aquella sentida canço: “ Temps era temps” . I quins temps!.

Per comprendre bé tot allò que passava, calia situar-se en aquella època. Havia finalitzat feia dos mesos la Guerra Civil i el pobles intentaven recuperar-se i Montcada no va ser cap excepció.

Començava la postguerra, amb una nova i dramàtica etapa que va ser molt llarga i molt dura per una immensa majoria de ciutadans. El règim dictatorial del General Franco estava imposant les seves normes de convivència en un país completament destrossat i vençut al qual li mancava de tot .

"La Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S", creada per decret l’any 1937 . Era l’única organització política que existia i dins de les múltiples facetes que abastava ni havia una pensada i destinada a formar la societat espanyola. Es volia crear una nova classe de persones que defensaria els valors del règim instaurat, aquesta era la intenció fundacional, com si fos una branca més d’un “nou” exercit espanyol. Es tractava de la “Milícia Nacional” que s’hauria de nodrir a través del voluntariat alhora d’allistar-se .

El document que reproduïm ens indica que això de la voluntarietat era una fal·làcia. Les Falanges locals estaven obligades a reclutar persones a fi de complir amb els objectius ordenats i mitjançant edictes convocaven a la població per omplir de “voluntaris “ les convocatòries de cada any. Bé, tot s’ha de dir, que evidentment hi havia gent que s`apuntaven convençuts del que significava la milícia, però ni havia altres que ho feien per algunes altres raons.

Concretament en aquella postguerra el bàndol perdedor, conegut com “els rojos” no tenien les coses tan fàcils i si volien fer o sol·licitar qualsevol cosa havien de passar prèviament pel control de la Falange , així que a la practica res es movia sense el vist-i-plau dels que ostentaven el poder.

Era, doncs, pels que provenien de famílies marcades com de “desafectes al regim” un bon pretext per apuntar-se a la convocatòria ja que salvaven molts obstacles al evitar “el que diran” i sobre tot assegurar-se la tranquil·litat. En fer-ho , molts també asseguraven una altra necessitat com era el poder menjar cada dia. Altres ho feien per un tema d’estudis o de salvar-se de la “mili”obligatòria (que era de molts anys) , etc, etc.

Tot i així , en moltes ocasions el “cupo” necessari de “voluntaris” no es cobria i era aleshores quan sortia la verdadera cara del regim i el que en principi semblava voluntari passava a obligatori sota l’amenaça de ser-li aplicat la represàlia .

El document que es pot llegit ho deixa ben clar i ens serveix per recordar que per alguns les coses no van ser gens fàcils. Va ser una època de manca de llibertats , fam, misèria, molt fred i de molts silencis .

Josep Bacardit i Sanllehi

Aquells anys...quan els "Senyors" ens visitaven fent ostentació de la seva categoria.

Fotos d'aquell dia: Sortida de Montcada, any 1911. (Revista " La Ilustració Catalana")

El Rally-Paper era una competició hípica, una mena de gimcana, que tradicionalment organitzava el selecte i selectiu “ Barcelona Jockey-Club “, ara conegut popularment com: “ R.C. de Polo” . Aquesta “ competició esportiva” (1) consistia fer-ne un recorregut, prèviament triat i ple d’obstacles, on els genets i amazones havien de superar mostrant les seves habilitats hípiques. La jornada transcorria en un ambient festiu que acostumava a finalitzar amb una gran festa en algun hotel o en una de les moltes propietats que alguns dels participants posseïen a la comarca del Vallès Occidental . Montcada com també Sta. Perpetua o Cerdanyola, van ser uns dels llocs on habitualment es desenvolupava la competició i cada vegada que això passava aixecava l’admiració dels vilatans autòctons que assistien bocabadats a tota aquella exhibició de “poderío”.

La revista setmanal “Ilustració Catalana” (2) , se’n feia sempre ressò a les seves “tradicionals” i molt llegides cròniques de societat .
Com exemple del que diem, copiem, respectant literalment, com va esser escrita la crònica que van publicar el dia 10 de desembre del 1911:

[...]“El Rally-Paper del últim diumenge”


"Va organizarlo el “Barcelona Jockey-Club” y va resultar aplaudit, un dels més importants dels que s’han organisat a Barcelona."



[...] "La festa va celebrarse al terme de Santa Perpètua de la Moguda y varen reunirse’ls expedicionaris a Moncada-Ripollet en número d’uns sexanta. La sortida d’aquell lloch va ser encantadora y no hi hà que dir que la correguda va tenir molts atractius y sorpreses, no estant faltada de l’alegria y de la elegància pròpia d’una reunió de senyors y senyores de la bona societat, afanyoses de fruhir d’un dia d’esbarjo y de sport verament salutós.

De retorn de Santa Perpètua anàrem a dinar a Moncada, hont s'acabà de passar la tarda puntejant alguns balls que tocava al mateix Hotel d'Espanya un quintet."

Notes:

(1) Més que una competició esportiva era una reunió social . Una bona excusa per mantenir i estrènyer relacions entre ells i que s’emmarcava dins de les moltes que contínuament s’organitzaven .

(2) "La Ilustració Catalana", va ser una revista que va gaudir d’un important seguiment, principalment es dedicava a reflectir tota l’activitat que desenvolupava la “burgesia catalana”. S’escrivia en català i la seva ideologia era de caràcter catalanista -conservador i defensora de la doctrina catòlica . Es va fundar l’any 1880 i fa finar l’any 1917 després d’haver publicat 109 números.

(3) Es refereix a la Fonda Espanya (avui desapareguda) situada al carrer Major cantonada amb l’actual carrer Generalitat de Montcada i Reixac.

Josep Bacardit i Sanllehí

MONTCADA el dia que morir PRAT DE LA RIBA

Enric Prat de la Riba, va ser el primer president de la Mancomunitat Catalana .

Havia nascut a Castellterçol el 1870 i va morir relativament jove el 1 d’agost de 1917 a la casa que l’ havia vist néixer. Patia una malaltia incurable que se l’havia agreujat des de feia mesos ( hipertiroïdisme coneguda com la malaltia de Basedow) .
Advocat i periodista, fou un dels principals artífex del ressorgiment del sentiment nacional català del segle XX.

Prat de la Riba va ser president de la Diputació de Barcelona i com a tal el 18 de juny de 1907 va fundar l’ Institut d’Estudis Catalans . Impulsà la creació de la Mancomunitat de Catalunya de la qual va ser el primer president, el 6 d’abril de 1914, fins a la seva mort.

Des del 1899 va impulsar un corrent polític catalanista, primer al Centre Nacional Català i després a la Lliga Regionalista . També és autor de l'obra referencial “La nacionalitat catalana", escrita el 1906 . També va donar suport a l'intervencionisme de la Lliga a la política espanyola; una mostra és la redacció del manifest Per Catalunya i per l'Espanya Gran (1916). I El ahorro propio de los catalanes (1916).

Prat de la Riba serví Catalunya des del "seny ordenador", conegut popularment a la resta de l'Estat com " seny català" que el portà a la creació d'un gran nombre d'infraestructures, d'institucions cíviques i culturals, malgrat les adversitats polítiques i econòmiques que hagué de suportar, així com la salut precària que li llevà la vida en plena maduresa creativa.
El 4 d’agost va ser enterrat al Cementiri de Montjuic .

Durant el trasllat del seu cos el dia 3 d’agost de 1917 des de Castellterçol a Barcelona , va rebre , de tots el pobles per on va passar la comitiva fúnebre ,un calorós comiat. L’Ajuntament de Montcada i Reixac va celebrar un ple extraordinari i va convocar a tot el poble a dir l’últim adéu a una persona que tant havia ajudat als montcadencs .

Reproduïm l’acta municipal d’aquell dia que entre altres coses recorda que gràcies a ell es va poder construir el pont sobre el riu Besòs l’any 1910 . Aquest pont és el que s’emportà la riuada del 1962 .


Acta Ajuntament de Montcada del 3 d’agost de 1917 : Presidia Tomàs Ricart , com alcalde accidental per malaltia d’Estanislau Abadal :

(per llegir cal clicar a sobre dels documents)

3 d’agost de 1917 . Imatge d’aquell dia on la població de Montcada i Reixac rendeix l’últim homenatge al President de la Mancomunitat Catalana . Lloc : Carretera de la Roca a l’alçada de la Torre dels Conills . El seguici venia de Montornès del Vallès. (Foto de la revista "Ilustració Catalana").


Josep Bacardit Sanllehí
Novembre del 2010.

AQUELLS ANYS.... ON NO ERA PERMÈS ESCRIURE EN LA NOSTRA LLENGUA

(foto: Fundació Cultural Montcada. Inauguració l'any 1936 de la nova urbanització "Terra Nostra")

(Aquest document de 18 de juny de 1940, es troba a l’arxiu municipal, lligam 1940 correspondència de sortida)

Una vegada Montcada es “alliberada” per les tropes franquistes, va començar a Catalunya entre altres mesures repressores, la prohibició d’expressar públicament la nostra pròpia llengua. Un exemple, entre milers, ho tenim en aquest document de l’any 1940 que reproduïm i que demostra aquesta persecució lingüística. Un altre exemple ho tenim amb el topònim Montcada, el qual no es podia escriure amb “t” intercalada, qüestió que va implicar la retirada de la revista “Tertulia” ( número 37 de 1953, pàgina 3), aquesta "t" i altres mots en català els havia escrit en Joan Capella (d.e.p), segons l’autoritat governativa, aquest treball d'opinió, era contrari amb els principis de “la Nueva España”. Finalment l’article va aparèixer retocat, és clar...

Ricard Ramos Jiménez

EL PRIMER ALCALDE REPUBLICÀ DE MONTCADA I REIXAC. (En record a una persona oblidada)

(Dibuix que recorda la reunió de diputats i senadors a les Corts Generals del 11 de febrer del 1873, on va proclamar-se la primera República Espanyola )

A Montcada hi ha molta gent que pensa quan es parla de la República, que el primer alcalde republicà que va dirigir l’Ajuntament del nostre poble va ser en Josep Espinasa, elegit l’any 1931 en les llistes d’ERC. Doncs no, resulta que abans ja hi va haver un d'elegit l’any 1873, quan es va instaurar per primera vegada la 1ª República Espanyola. Una República d'una curta existència (febrer de 1873 a desembre de 1874) i que va tenir 5 presidents, entre els quals dos eren catalans com Estanislau Figueras i Francesc Pi i Margall. Va ser un intent d'estructurar una Espanya Federal que donés resposta a les diverses reivindicacions territorials que existien, entre elles la catalana. Ara, en ple segle XXI, això de l’Espanya Federal a tornat a sortir i malgrat el temps que ha passat des del seu primer intent, i sense ganes de ser pessimista, tot apunta que tindrà el mateix final que l’intent del segle XIX.

(imatge de l'esquerra: Estanislau Figueras, a la dreta: Francesc Pi i Margall)

Es deia Josep Viñals Xiol i va ser elegit el 24 d’agost de 1873. L’Ajuntament el formaven: Emili Riera Camarasa i Joan Ricart Giralt com Tinents d’alcalde, Agustí Vila Llobet com a Síndic de comptes, i com a regidors els veïns; Salvador Pi Arús, Joan Sarget Casas , Joan Riera Monmany, Jaume Riera Trias i Josep Ventayol Sanfeliu.

(Signatura del primer alcalde republicà de Montcada i Reixac, segons l'acta de 20 d'agost de l'any 1873)

Una de les seves primeres decisions va ser canviar la forma de dirigir-se al veïnat , seguint el costum republicà és va imposar el mot: “ ciutadans “. Josep Viñals Xiol va ser un altre dels molts catalans que estaven convençuts que s’obria amb la proclamació de la 1ª República una nova època per Catalunya. Època que volia protagonitzar una autèntica revolució en les formes de governar que fins aleshores havien mantingut els diferents governs de la monarquia borbònica. Des de l’any 1868 amb la caiguda de la monarquia i la fugida d’Isabel II, passant pel mandat del General Prim que va nomenar a Amadeu de Savoià com Rei d’Espanya. L’assassinat de Prim , el protector d’Amadeu de Savoia, va fer que aquest renunciés al tron i davant el desprestigi i l’esgotament de les formes monàrquiques per a governar va comportar que és proclamés per primera vegada a Espanya la República , sistema que va ser majoritàriament acceptat per les forces politiques existents. Al parlament espanyol es va dir una frase que resumia l’ambient d’aquell temps : “ … la monarquia ha muerto sola , nadie la ha matado , las circunstancias han traido la República , demosle la bienvenida …”. L’experiment es va caracteritzar per una profunda inestabilitat política i social i també per la violència. Va durar 23 mesos i va fracassar entre altres causes pels conflictes (que feia temps estaven latents) i que van esclatar de cop: les reclamacions dels treballadors, la 3ª guerra carlina, el conflicte cantonal i la guerra dels 10 anys a Cuba. Els militars juntament amb les classes dominants com els terratinents, que veien perillar el seu “status” es van espantar i varen posar fi a una República que va néixer amb molt bones intencions, però que no va reeixir. Catalunya que en un principi va veure amb bons ulls l’oportunitat de reclamar els seus drets, es va quedar altra vegada sense aconseguir res i en aquest cas, cal a dir que l’ocasió era propicia, però la mateixa classe dominat que havia protagonitzat la fi de la monarquia és van tirar enrere quan van comprovar que no podien controlar les vagues i manifestacions que contínuament reclamaven una part més grossa de la riquesa que és generava a costa dels salaris baixos.


(Bandera de la Primera República Espanyola)


Josep Viñals Xiol és va agafar el càrrec amb serietat i va organitzar una milícia local per fer front als escamots carlins que contínuament instigaven a la població amb atacs i robatoris, ell junt amb molts veïns de Montcada, van acudir en defensa de la població de Caldes de Montbui que es trobava assetjada pels carlins. En el seu curt mandat destaca un enfrontament amb el mestre d’instrucció primària Josep Pasqual Vandellòs al que acusava de carlí i absolutista (dictador) i que en lloc d’ensenyar és dedicava a crear tensions. També va tenir algun “rifirafe” amb l’Esglesia on molts capellans feien omilies a favor dels carlins ja que aquests els havien promés aturar la desamortització de latifundis en poder de les ordres religioses.

Per les actes que hem pogut llegir va voler aplicar l’esperit republicà en totes les seves decisions, esperit que ell havia après de les personalitats catalanes que a Tortosa, any 1869, van proclamar el Pacte de Tortosa, un intent dels incipients republicans federals de l’antiga Corona d’Aragó (com Valentí Almirall i també Guimerà) per establir uns vincles dins d’un marc d’una Espanya Federal. Posteriorment a l’any 1873, ja en plena república, el seu primer president Estanislau Figueras va ser partidari d’aquest projecte de federalisme, cosa que li va costar la presidència. Hi ha un fet que ho recorda, es veu que Figueras , cansat d’escoltar discursos sense cap proposta seriosa per a construir l’Espanya Federal va exclamar en veu alta i en català en una sessió del Govern: “ … ja n’estic fins els collons de tots vosaltres…” i seguidament va dir que li convenia sortir a fer un passeig … va caminar fins la propera estació de ferrocarril i va pujar al primer comboi que tenia per destí França i ja no va tornar.

L’Alcalde de Montcada, a instàncies de Arturo Osma, subdelegat del Governador Civil, va ser destituït del seu càrrec el 1/6/1874 .Tot i no aceptar en un primer moment aquesta ordre va signar al cap d'unes hores l'acta . Es pot deduir per la lectura dels documents que existeixen a l’arxiu municipal que l’Alcalde de Montcada era tot un personatge singular , acostumava a finalitzar les seves intervencions amb aquestes paraules: “ ...Fora els absolutistes, fora els carlins i Visca la República Federal ...“ . Sembla, doncs, que no es deixava manipular, aquesta actitud incomodava al poder, el qual, una vegada va controlar els diversos intents secessionistes va decidir canviar els que pensaven com ell. El va substituir al front de l’Alcaldia el Sr. Jeroni Mas.

Li van obrir un expedient i entre altres coses li volien embargar els seus bens . Finalment les circumstàncies polítiques venidores van fer que tot plegat és quedés en un no res.

Fins aquí el relat d’aquest primer alcalde republicà que va dirigir els destins dels nostre poble. Era una persona de la qual no tenim més dades i per tant ignorem a on vivia i quina era la seva professió . Com a polític el seu nom ja no apareix en cap més acta de l’Ajuntament. Els cognom Viñals a Montcada és molt extens i per tant no tenim n’idea a quina branca pertany Josep Viñals Xiol.

Estaríem agraïts a qui ens pogués facilitar alguna dada novadora ja que el personatge s’ho mereix.

Moltes gràcies.

Josep Bacardit i Sanllehí

80 ANYS DESPRÈS...

Aquesta oportuna foto realitzada ahir, vol mostrar i comparar -aquests 80 anys de diferència- entre aquesta i la que obre aquest blog de Montcada Post.
Moltes gràcies a Elisa Riera que ens ha regalat aquesta foto, que ens convida a reflexionar sobre aquest llarg periode que separen aquestes dues imatges d'un mateix lloc....

Nota: recorda que per veure la imatge més gran, cal "clicar" sobre la mateixa.

ELS ESTIUEJANTS

(Imatge 6. famílies benestants en el jardi de la Torre Villa Àngels del carrer Colon)


(Imatge 5. Família benestant pel carrer Colon , després d'arribar a l'estació de França )

(Imatge 4. Font de la Mitja Costa (1920) Diferents estiuejants visiten aquesta emblemàtica font)

(Imatge 3. Festa Major i Aplec de la Mare de Déu del Turó de Montcada, 8 de setembre 1919)

(Imatge 2. Prenen la fresca al carrer Colon)

(Imatge 1. Família -al complert- en el bosc de Can Oriol. Anys 1920). veure nota al peu d'aquest treball.

Descriure el fenomen dels estiuejants prevenients de la Barcelona burgesa a casa nostra, requereix una explicació per etapes, ja que no es va produir de cop i volta, sinó com una mena de riera que fluïa de manera desigual: a vegades a cops forts i d’altres, suaus i seguits.

------------------------------------------------------------------------------------------------

A Montcada, podem afirmar sense exagerar, que va ser una de les primeres colònies amb “segell de qualitat”. Aquesta categoria, assenyalada en els medis de comunicació de l’època, la varen encunyar la pròpia classe benestant que van trobar ben a prop de casa seva, un lloc que els hi oferia totes les condicions per passar-hi unes bones temporades. Aquests forasters van descobrir aviat el nostre paisatge feréstec, ple de camps llaurats i de masos, envoltats de muntanyes, d’aire pur i d’una gran quantitat de fonts boscanes de fresques i regalades aigües, rius, un arbrat ric, un planter vegetal que ho envaïa tot d’una extraordinària i rica varietat botànica, lloc ideal tant pels que volien “fer salut” com pels naturistes del món vegetal i geològic.

Arriba a Montcada el primer tren que fa parada, és l’any 1854. També les primeres famílies de benestants. Comencen les noves construccions de torres i mansions. La població autòctona assisteix bocabadada en veure com s’aixequen aquest tipus d’ostentoses construccions. Arquitectes famosos de l’època i deixebles d’aquests, reben aviat molts encàrrecs, la qual cosa suposarà un augment del comerç i dels serveis locals. La necessitat constructiva obre una nova expectativa d’oferta de treball: transport, peons, paletes i mestres d’obres, fusters... De fet el subministrament de pedra sortirà de les pròpies canteres del territori montcadenc. Aquestes primeres cases senyorials seran generalment molt grans i d'estil modernista. Van ser construïdes en una primera etapa fora del nucli urbà, disseminades, entre arbrat i llocs aïllats. Desprès, a mida que passen les onades de nous vinguts i per etapes se’n faran més a prop del nucli urbà, seran xalets i apartaments de menors dimensions, molts d’ells de lloguer. Però també creixeran altres necessitats i aviat les reivindicacions adreçades a l’Ajuntament demanant clavegueram, punts de llums, i altres.

L'habitatge de lloguer és va encarir. A la demanda dels estiuejants s’hi va afegir (any 1917) una altra, com a conseqüència de la instal·lació de la fabrica de ciment Asland, fet que va originar l’arribada massiva de treballadors d’arreu de la geografia espanyola. El nostre poble va experimentar un fort creixement en la dècada de 1920, passant de 2800 a 6900 habitants. Montcada i Reixac, fins aleshores un poble pagès i turístic, començava a transformar-se en una incipient localitat industrial.

Poc a poc, aquell estiueig “senyorial” de finals del segle XIX i principis del XX , amb estades de tres o quatre mesos, amb minyones i tota la família va anar canviant i en el temps va donar pas a un ventall més ample de la societat catalana, obrint nous hàbits, les vacances (1) començaven a fer-se més curtes, fins que el canvi generacional unit al fort impacte que causava la creixent activitat industrial anés desvirtuant el costum d’estiuejar entre nosaltres i, com a tal, va acabar desapareixent.

Tot i que la influencia i participació de la colònia estiuejant va ser important en moltes de les decisions que es van prendre a nivell local, s’ha de dir que les relacions socials entre aquelles famílies i els nadius varen ser des del seu principi classistes, guardant les distancies amb la població local. Actitud i tracte, malgrat evolucionar cap a formes més suaus i participatives, es va seguir mantenint de forma generalitzada en el temps.

Després d’aquesta resumida introducció sobre els orígens i desenvolupament de la colònia estiuenca a Montcada, serà interessant fer un recordatori, molt per sobre i sense aprofundir d’algunes famílies que van escollir el nostre poble. És una petita mostra, tan incomplerta com vulgueu, però com exemple ens pot servir per dibuixar de forma aproximada qui eren i que representaven. El conviure junts durant tant de temps va produir lligams de tot tipus (familiars, comercials, etc) , recordarem també allò que deia la premsa que recollia moltes de les activitats que es desenvolupaven a Montcada, junt amb alguna que altra anècdota, la llista de títols nobiliaris i la de grans terratinents de Montcada i Reixac completaran aquest treball històric (2).


FAMÍLIES
Període del 1880 a 1930. L’ordre d’aparició no segueix cap pauta cronològica):

Els Sàrrias: Metges i farmacèutics. Residien al c/ Domènec Fins, 80 .

Els Baltà: Advocat, el seu gendre era l’escriptor Alfons Maseras. També era advocat Joaquim Sanz, vivia al carrer Colon ,19.

Josep Caraben: Industrial, regidor de l’Ajuntament Barcelona (anys 20). Era propietari del recordat Cafè Español (avda. del Paral.lel ). Va comprar la casa del carrer Colon que uns anys abans havia construir un altre estiuejant, en Bonaventura Obregon . Com a curiositat afegim que el seu net , Armand Caraben l’any 1973 , aleshores gerent del Barça, va ser la persona que va fitxar Johan Cruyff . Aquest edifici ,actualment renovat , és la seu d’una escola bressol , es coneix com Can Casamada , nom que recorda el lloc de residencia del metge Josep Casamada Faus, primer com llogater i posteriorment propietari.

Domènec Fins: Agent duaner i comerciant. Un carrer de Montcada porta el seu nom. Va cedir a l’entitat ABI (Associació Benefico Instructiva) l’edifici del c/ Colon, actual seu de l’esmentada, així com un altre immoble , pensat originalment com hospital i que actualment ocupa el Jutjat de Pau de Montcada. També va donar les portes de l’Església, cremades a la guerra del 1936, i les de l’actual Casa de la Vila, on s’hi pot encara llegir el seu nom.

Els Vilaseca Galimany: Industrials de l’hostaleria. Van construir el Cafè Colon, posteriorment adquirit pel Sr. Fins. Aquesta família, també tenien un altre “Cafè Colon” a Barcelona, varen ser els promotors de l’Hotel Colon a principis del Segle XX , situat a la Plaça de Catalunya, considerat en la seva època com un dels millors d’Europa. Tot i que no es pot assegurar, és provable que l’origen del nom del carrer Colon de Montcada sigui degut a aquesta família.

Els Gili: Industrial fariner (entre altres negocis) . Tenia una majestuosa torre al carrer Colon cantonada carrer Generalitat.

Els Vives: Advocat de l’Estat, l’any 1904 van adquirir a un altre estiuejant anomenat Josep Vila la casa- torre situada al c/ Colon 13 , coneguda com “ Villa Mercedes “. Actualment hi ha en aquest lloc una oficina de la Caixa de Sabadell.

Els Larramendi: Industrials, el seu cognom es Ruiz de Larramendi. Va ser un dels primers estiuejants que va decidir instal·lar una industria a Montcada, coneguda com “l’Èter”. Era, entre altres coses, President del Consell del Ferrocarril de Sant Joan de les Abadesses quan la línia s’estava construint i membre de diferents Consells d’Administració bancaris. Un carrer de Montcada porta el seu nom.

Els Ubach: Família del poeta i dramaturg Francesc Ubach Vinyeta. Han deixat un important llegat: un arxiu de fets i anècdotes amb referència a Montcada, actualment dipositats a la Fundació Cultural Montcada. Vivia al carrer Major (després Can Navarra i actualment on hi ha unes galeries comercials) .

Els de Rafael: Va ser el director de la Fca. de Ciment Asland a la Pobla de Lillet . Una descendent d’aquesta família va ser coneguda com l’escriptora Carmen Kurz .

Els Carbonell: Marià Carbonell (descendent d’indians, primer industrial de l’oli que va fabricar a Espanya olis vegetals, parlava diversos idiomes) . La singular Torre “Villa Matilde” ubicada al c/ Bogatell cantonada Colon va ser una de les primeres edificacions de “categoria” que es van aixecar al nostre poble. L’Ajuntament d’aquella època va substituir el nom del carrer Bogatell per Carbonell.

Rafael del Rio del Val: Advocat i polític monàrquic, gendre de Marià Carbonell . Va ser Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Barcelona , a ell es deu el pont sobre el riu Ripoll , actual carretera C-17. La Torre Villa Matilde va ser objecte en el seu temps d’importants visites de personatges polítics, militars i religiosos.

Els Bonet: Carles Bonet i Duran (enginyer tèxtil), va manar construir la coneguda torre Bonet. El seu fill Josep Bonet del Rio, va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona, era advocat i pintor.

Els Pons, Valentí, Oriol, Beristain : Industrials i joiers, residien a Vallensana , eren coneguts principalment per les seves aficions a la caça, motiu pel qual eren contínuament visitats.

Avel·lí Trinxet : Industrial tèxtil i mecenes cultural, entre altres, del pintor Joaquim Mir (considerat per la critica el Van Gogh espanyol) . La casa Trinxet era motiu de visites d’artistes. Santiago Rusiñol, amic de J. Mir, s’hi va allotjar alguna vegada.

Els Larratea : Manuel de Larratea Catalan, notari. La seva torre és coneguda popularment com La Cerveseria. El seu germà Enric, que també hi estiuejava, era advocat i membre de l'Institut d’Estudis Catalans ( IEC) , en morir va donar una important suma de diners a l'Institut, encara avui es manté en el seu record la convocatòria d’un premi anual dedicat a la investigació . Va fer importants aportacions al Codi Civil en referència al Dret Català .

El Sagnier : Leopold i Enric ( enginyer i arquitecte) , estiuejaven a la finca de la Font del Ferro propietat de Paulina Costa , esposa d’en Leopold. L’Enric és conegut a Montcada per la reconstrucció de l’Ermita del Turó i la construcció, en bona part, d’una nova església de Sta Engràcia, derruïda al principi de la Guerra Civil.

Els Fàbregas , els Jover i els Montobbio : Comerciants, banquers i industrials, respectivament. Tots compartien l’afició a l’art de la pintura. Estiuejaven a Reixac.

Ramon Vila : Industrial de la fusta, va construir la Torre Vila c/ Major 100 .Casa modernista. Amics dels Sàrrias.

Josep Voltà Vivè , Bonaventura Brutau i Josep Cirera: Tots industrials del tèxtil i també advocats . Propietaris de la grandiosa finca Can Milans , comprada l’any 1884 a Francesc de Milans i de Duran , hisendat i titular també d'una bona part dels terrenys de Mas Duran.

Enric Berrocal i Josep Alemany : Arquitectes que van construir les seves pròpies torres d’estiueig al carrer Colon , 15 i c/Balmes (Torre Alemany) , respectivament.

Sebastià Gomila , Folch i Torres, Mario Verdaguer , Octavi Saltor, Jaume Rosquelles (escriptors i poetes), el llibreter Balagué, sense oblidar-nos del Sr. Masoliver (escriptor i periodista) així com Ignasi Agustí (autor de les obres Mariona Rebull i el Vidu Rius), els seus pares van escollir també Montcada com el lloc on estiuejar.

Pintors com: Planas Dòria , Pi de la Serra , Sans i els ja citats Josep Bonet del Rio i Joaquim Mir. El Sr. Planas Dòria va ser un dels fundadors i primer president del Club de Tennis Montcada, així com uns dels principals promotors i animador del “Casino dels Senyors”, situat al carrer Colon a prop del carrer Pasqual , totes dues entitats eren de caràcter exclusivista.

Altres cognoms que s’anaven afegint a la primera generació de famílies que van obrir la moda d’estiuejar a Montcada, són benestants que majoritàriament els podem incloure dins de la classe mitjana alta, però que seguien el mateix patró de comportament: Salvans, Monegal, Roldós, Cabot, Roure, Bufarull, Ferrer, Cabanellas, Martí, Llobet,Vila, Coll Julià, Lozano, Agustí Peypoch, Guardans, Negrevernís, Artamendi, Cabré , Huelin, Campa, Ayats, Bruguera, Portusach (rellotger), Santaló, Martínez Vargas, Sagarra i Zaccarini, etc (3).

Vincles familiars:

La generació de nous vincles familiars va ser una de les moltes conseqüències que van sorgir en conviure tant de temps junts. No feien altra cosa que mantenir una vella tradició on s’acostumava a pactar entre famílies els casaments dels seus fills. En recordem alguns:

Els Larramendi amb els Larratea Catalan, també amb de Llanza .

Els Clavell amb els Montiu i els Albinyana(4) .

Els Rocamora amb els Vidal, eren família de la dona d’Enric Sagnier .

Els Sagnier amb els Sentmenat , aquest amb els Güell ( Asland) , els Villavecchia ( cognom de la mare d’Enric Sagnier) amb els Montobbio , aquest amb els Jover i també amb els Godó . El cognom Cortès Villavecchia emparentat amb els Girona(banquer) i els Larratea.

Els Carbonell amb els del Rio i aquest amb els Bonet . Els Sarriera ( Marquès de Moia) amb Sentmenat i també els Bruguera .

Els Cuyàs amb els Cirera Voltà ( Can Milans) …

La majoria d’aquells matrimonis van seguir la pauta que la tradició marcava. Molts pocs van atrevir-se a no respectar-la, era tant excepcional que quan passava era qualificat com escàndol per aquelles famílies i motiu d’obrir tot tipus de comentaris entre els vilatans autòctons que ho seguien amb expectació i curiositat. A Montcada es va donar un cas, una versió local de” Romeo i Julieta”, sense final dramàtic que més endavant exposarem.

Terratinents:

Santiago Clavell, Joaquim Montiu, Marc Rocamora , Eduard, Carles i Ignasi de Llanza(5), Jacint i Jaume Cuyàs , Bonaventura Sans , Josep Carreras ,Manuel Muns , Albinyana , Joaquim de Sentmenat, Ramon Sarriera , Salvador Bonaplata ,Catalina Zafortesa de Villalonga de Sanjuan i de Togores , etc. Cap d’ells tenia com residencia habitual Montcada . Alguns d’aquells il·lustres benestants que en visitaven van aprofitar l’ocasió per adquirir molts terrenys, és el cas de Francesc Solà i Vives ( Torre Vila Palacios c/D.Fins) , el Sr. Solà va manar construir molts edificis , com exemple representatiu podem citar la” Torre del Rellotger” al carrer Colon ( avui desapareguda). Aquesta promoció immobiliària no era cap iniciativa novadora, doncs, uns anys abans el Sr. Montiu ja ho havia començat a fer, posteriorment van seguir l’exemple, entre altres, el Sr. Rocamora i Sr. Clavell.

Títols nobiliaris:

Marques de Casa Pinzón ( Rafael del Rio) ,Marquès de Moia - de Barberà - de La Manresana i comte de Solterra ( Ramon Sarriera i Pinós) , Marquès de Sentmenat ( Joaquim de Sentmenat i Vilallonga ) , Comte de Múnter ( Sentmenat Sarriera) Marques de Villamizar ( Antoni Rocamora), Marquesat de Saudin ( Bonaventura Sans), Comte de Centelles ( Eduard de Llanza ) , Marques de Sagnier ( Enric Sagnier Villavecchia ) , Marquesa de Villalonga ( Catalina Zaforteza )…
Són tantes les anècdotes i histories que varen protagonitzar, algunes recordades oralment i recollides a revistes i diaris de l’època, que per no estirar més del compte l’escrit només hem triat un pocs exemples representatius. Són aquests:

Història d’amor ( dècada dels anys 20) :

Una d’aquelles famílies que estiuejava a Montcada tenien una filla de nom Maria R…. (6), la noia era molt maca i es va enamorar d’un jove que no estiuejava al poble. Sembla ser que la relació no era del gust dels seus pares que tenien altres plans i un altre pretendent per la seva estimada i única filla. El noi, de nom Ricard M..., pertanyia a una família diguem de classe més modesta. La parella, en comprovar que el seu futur podria ser qüestionat, van decidir fugir junts, van desaparèixer deixant una nota explicativa dels motius. Aquest fet va aixecar tot un rebombori de comentaris, tant és així que el poble sencer va parar atenció, seguint i prenen part en tot el temps que va durar l’afer. Era tota una “noticia” que avui és podria incloure-la, en versió local, dins de la “premsa rosa” . Aquells joves van deixar clar les seves aspiracions desafiant el tradicionalisme imperant que rebutjaven. Finalment van tornar a casa , la fugida va vèncer la resistència dels pares de Maria R… , més tard es van casar. No sabem, tot i que pensem que no va passar, si finalment la Maria R… va ser desheretada, era el preu que s’acostumava a pagar en aquests casos. Ricard M... es va transformar amb el temps en un important enginyer que va triomfar en la seva vida professional.

Aquella classe benestant va traslladar a Montcada el mateix estil de vida que mantenien a Barcelona , les cròniques de societat ens recorden:

Els balls de disfresses, les processons religioses, els “cotillons” , les sessions de cinema, òpera i teatre exclusiu per ells, jocs de penyores, campionats, concursos, actuacions musicals i altres esdeveniments que es realitzaven al “ Casino dels Senyors” , les fontades habituals, excursions a peu, amb bici, moto o cotxe, els concursos de tir o de caça, l’elitista competició hípica “ Rally Paper” que acostumava a fer-se amb molta freqüència a Montcada. Una altra activitat social molt practicada era les reunions a una o tal casa, prèviament ben planificades, una bona ocasió per contactar i estrènyer relacions que en moltes ocasions acostumaven a cristal·litzar en projectes comercials, familiars o polítics. En recordem algunes:

Festa de presentació en societat de la senyoreta Agnès Cirera Voltà:

“….Hem pogut comptar més de 200 cotxes i més de 700 el nombre d’invitats a la festa que la família Cirera Voltà va organitzar en la seva grandiosa finca Torre Milans ….” el periodista descriu aquell lloc com “ … un autèntic “verger” ja que disposa d’uns grans jardins i d’una quantitat de fonts, llacs i saltants d’aigua que han fet les delícies dels invitats, especialment els joves que han gaudit d’un espai reservat fins altes hores de la matinada” … i com era habitual, la crònica finalitza amb la llarga llista de convidats, en la qual apareixen pràcticament tots els cognoms de famílies il·lustres, benestants i aristocràtiques de l’alta burgesia catalana, junt amb invitats de la política, entre aquests en destaca J. Calvo Sotelo , persona que uns anys més tard el seu assassinat va ser la guspira que originar la Guerra Civil. ( La Vanguardia 26/6/1929, pag.10)

1ª Comunió de la nena Carolina del Rio Carbonell :

El mateix diari el 16/7/1917, pag.4 , ens descriu la festa organitzada a Montcada , destacant el luxe i bellesa de tota la cerimònia celebrada amb solemnitat a l’església de Sta Engràcia de Montcada . Va comptar amb una orquestra i cor de veus desplaçada des de Barcelona i la presencia de molts representants del mon polític, militar ,industrial i social de l’època , així com la majoria de la colònia d’estiuejants . El cronista destaca “... totes les cases per on havia de passar la comitiva van guarnir els balcons amb flors i altres objectes decoratius ...” i el fet“extraordinari “ de ser el Bisbe de Vic qui oficiés l’acte, recordant l’amistat que els uneix amb la família Carbonell-Del Rio . Aquest bisbe, Dr. Francesc Muñoz Izquierdo , va ser un més dels il·lustres personatges que tot sovint visitaven Montcada i habitualment feia nit a “ Villa Matilde”, la torre Carbonell , propietat dels avis i pares de la protagonista principal d’aquella cerimònia.

Alguns actes més que varen protagonitzar, com: Les inauguracions del Col.legi La Salle , el nou Ajuntament i les noves Església de Sta. Engràcia i la Capella de la Mare de Déu del Turó, els homenatges al Sometent, a persones com el Sr. Carbonell i posteriorment el Sr. Rafael del Rio (Marques de Casa Pinzón) , les visites de cardenals, governadors civils i militars eren objecte de tot un seguit d’actes que finalitzaven en un gran banquet, que en moltes ocasions eren servits en les finques dels estiuejants o terratinents com: Can Rocamora, la Torre Milans o la Torre “Villa Matilde “ . Tot aquests actes aixecaven la curiositat de tot el poble.

Montcada i Reixac va ser un dels primers pobles de Catalunya a obrir la “moda” que es va implantar a Barcelona d’estiuejar. Era considerat com un lloc de categoria. Així ho reflecteixen els diaris o revistes:

-Una crònica de l’any 1932 sobre l’estiueig retrospectiu de principis del segle XX, ens diu : “……. Sembla que fou a Montcada on es va inaugurar l’estiueig espectacular …….. A l’ombra de Montcada va néixer l’estiueig a Cerdanyola ….. el dir “Jo estiuejo a Montcada “ constituí un títol de distinció indiscutible…” ( Revista El Mirador 25/8/1932)

-“ …. Aygua de Moncada , la millor que’s beu a Barcelona. Tot lo que va entrar al meu cos era perfectament digerible ….”. Part d’una crònica sobre els llocs a on anar a prendre les aigües, recomana les fonts de Montcada com les millors que existeixen. (Revista L’Avi del 23/2/1907).

-“ …. Ja han arribat les famílies dels que volen fer-se el senyor … uns per donar-se llustre i altres perquè senyors són …. Com rius desbordats les vies de trens de França i del Nord han desembocat gentades que retornen a Barcelona …. .La Revista L’Avi el 9/10/1907 , cita Montcada com uns dels llocs de preferència turística. La mateixa revista cita altra cop Montcada , es queixava denunciant: “ A l’estiu no hi ha ningú a Barcelona”, es pregunta “… Però, quan podré veure al senyor Fulano? … la resposta va ser : … Sí, torna de Montcada d’aquí mitja hora , aprofita aquest dies de calor per anar-hi a dormir cada dia ja que allí s’hi troba molt bé…”

Per altra banda el fet que Montcada reunís, durant la temporada d’estiu a molta gent rica va fer aflorar un altre negoci: “Els robatoris” . Els lladres també feien el seu “agost “. L’any 1932 el setmanari satíric “ Be Negre “, va dedicar tot un seguit d’articles sobre els fets, irònicament publicava: “… La indústria dels atracadors es trasllada a les carreteres de Montcada …” , en un altre denunciava “…. Que passa al Coll de Montcada? , ja que fa 15 dies que no roben a ningú….” , insistia en el tema uns dies després: ” … Sembla que ens han llegit … torna la normalitat, es torna a robar al Coll de Montcada…”

Certament ,el fenomen de l’estiueig va capgirar la vida de la nostra vila de finals del segle XIX i principis del XX. El poble , en línies generals , va fer un pas endavant , és produïren canvis significatius però va saber conservar les seves arrels .Posteriorment va impactar entre nosaltres un altre fenomen : la industria . La seva ràpida implantació va suposar un nou canvi de cicle que ens ha portat a l’actual Montcada i Reixac.

Per finalitzar aquest retrospectiu repàs a una època que forma part de la nostra historia , fem la següent reflexió: Totes les dades recollides confirmen que Montcada i Reixac era un centre d’estiueig de primer nivell . La realitat d’avui dia ens dibuixa una fisonomia que té molt poc a veure amb aquella Montcada de principis del segle XX . Som un poble molt diferent i si no fos per uns pocs vestigis que encara perduren d’aquella època es podria afirmar que som un altre poble . Amb encerts i errors , al cap i la fi , els pobles canvien i tracten d’adaptar-se als nous temps amb voluntat de millorar, cosa que hem fet i segurament amb més dificultats que altres . Dificultats que en alguns casos ha servit d’excusa per justificar decisions que han comportat la pèrdua de part del nostre ric patrimoni cultural. Patrimoni que malgrat voluntarismes i bones intencions segueix corrent el risc que canvis venidors acabin per esborrar , una mica més , els pocs signes d’identitat que encara resten entre nosaltres i que cal preservar .

Recordar i recuperar la històia de Montcada i Reixac és una bona tasca , és un bon exercici per a no oblidar el seu passat , del qual , tots en som hereus i responsables del seu futur.

Josep Bacardit Sanllehí
Ricard Ramos Jiménez

(Treball publicat integrament a la revista "Quaderns núm. 20" de la Fundació Cultural Montcada (presentat el mes d'abril de 2010, festa de Sant Jordi).


Notes de peu de pàgina:
(1)En aquell temps no existia les vacances pagades. Aquest dret es comença gradualment a aplicar a partir de la Declaració Universal dels Drets Humans del 10/12/1948.

(2)Fons documentals : Arxiu Històric Municipal de Barcelona, Biblioteca Nacional de Catalunya , Arxiu Nacional de Catalunya, Hemeroteca La Vanguardia , Fons ARCA (revistes antigues) , llibre “Evolució urbana de Montcada iReixac” de Jaume Alcázar i publicacions de la Fundació Cultural Montcada.

(3) Els Sagarra i els Zaccarini eren parents, estiuejaven a Reixac-Vallensana . Com a dada curiosa de la dècada dels anys 60, un jove advocat els visitava freqüentment, es tracta de Miquel Roca Junyent que festejava amb una descendent de la família Sagarra i Zaccarini: L’Anna Sagarra, noia que desprès es va convertir en la seva esposa el 20 de junys de 1063 a l’església de Sant Pere de Reixac. L’àpat se celebra a Can Piqué.

(4) Aquest casament va ser destacat en les notes de societat que la premsa publicava regularment. Amb data 8 de maig de 1928 , La Vanguardia en la seva pàgina 16 , descriu amb tot luxe de detalls aquell enllaç. En la mateixa hi figura una llarga llista d’invitats i els vincles de parentesc que mantenien.

(5) Els Llanza , en el segle XIX , figuraven com uns dels majors contribuents catalans a la hisenda publica , tenien extenses propietats a 14 pobles de Catalunya , així com alguna a Saragossa i altres províncies espanyoles. Llibre : Burgesia i propietat de la terra a Catalunya en el segle XIX . Autor Antoni Segura.

(6) Tot i saber els cognoms, hem decidit només identificar els protagonistes pel seu nom , malgrat ja han passat molts anys , volem seguir mantenint la incògnita en un afer que pertany al que se’n diu vida privada .

Nota:

La majoria de les imatges que il·lustren aquest treball són procedents de vells clixés de vidres estereoscòpics (en negatiu i positivats) que varem trobar i adquirir a un antiquari de Barcelona. Són fetes majoritàriament durant els anys 20, alguna potser abans , corresponen principalment a una família anònima que va estiuejar a Montcada (probablement a una torre del carrer Colon). És possible, davant de la publicació -creiem que per primer cop -, algun amable lector pugui reconèixer o bé identificar alguna persona, lloc, etc., la qual cosa els agrairíem que ens ho facin saber. Moltes gràcies per endavant.

Atès el número d'aquestes i el fet que totes juntes ocuparien molta memòria, hem decidit publicar-les de manera esglaonada.