(Períodic "La Rambla" 26 de març de 1934)"Montcada – Reixac...
Situat a 12 quilòmetres de Barcelona, entre els rius Besòs i Ripoll rodejat de magnífiques pinedes i regalat de fonts fresques i abundoses, no és estrany que fos aquest poblet, durant llargs anys lloc preferit d'estiueig per als ciutadans benestants de la capital que hi trobaven que la fresca, el repòs i la quietud que la ciutat, amb els seus trasbalsos, no els podia donar.
Amb motiu de la Reforma de Barcelona i establir-se la fabrica Asland, amb els seus 500 obrers, en 1916 junt amb altres, industries menys importants, el nombre de les quals va en augment cada dia, aquest poble, que fins a llavors era de menys de 2000 habitants, va créixer amb rapidesa, perdent el seu caràcter eminentment agrícola, pacífic i tradicional.
L'excepcionalitat situació de Montcada, veritable "Porta Nord" de Barcelona, tot i ésser el poble més ben servit de comunicacions de tot Espanya, no va ésser aprofitada més aviat pels industrials per cap altre motiu que el rutinarisme invencible dels propietaris rurals i cacics locals, refractaris a facilitar l'adquisició de terrenys per a l'establiment de qualsevol mena d'indústria.
Vençudes, però (i no pas del tot, encara, les dels terratinents), les dificultats, comença una bella florida de grans i petites industries, com: Fabrica Brutau, Curtis Panisiello, Pinces Pedrola, Embotits i Conserves Berthold, Olis i Sabons Martí, Mosaics i Panots Armengol, Industrialització de la Goma, Productes Químics Montcada, Destil·leria Prats, Embotits i Carns de porc Lasus, Ciments Armats Vilagut, etcètera, etc. que va portar Montcada a ufanar-se i entendre's de tant magnifica manera, que els 1700 habitants que tenia l'any 1910 es converteixen en 7.000 en l'actualitat, i seguint encara, en constant creixença a despit de totes les crisis i rebomboris.
Si bé és cert que en alguns moments els seus naturals enyoren els pacífics temps de la "colònia", el "glop de mistela" i el plàcid endormiscament en que vivien, no obliden, però, tampoc el caciquisme del propietari, la pila de fems al mig del poble, el fang dels carrers, les pedregades que s'enduien la collita (l'únic mitjà de vida aleshores) i, sobretot, l'eterna ignorància i esclavitud a què estaven sotmesos, amb el ben entès que de cap de les maneres canviarien el viure d'avui, que si bé un costat està ple de neguits i sobresalts propis dels pobles de rapida creixença i en ple treball d'assimilació de gentades heterogènies, està també, per altra banda, vibrant d'inquietuds -goig del viure present – i de totes les característiques i tots els avantatges de la ciutat.
Feu Montcada un dels pobles que més intensament reaccionaren en caure la dictadura, i es compren. Pròxima a Barcelona, magníficament situat, amb extraordinàries facilitats de comunicació i radicant-hi finques senyorials de significats "dictadorets" de la capital de Catalunya, era lloc predilecte de parades militars i reunions d'aquella genteta que, en vil maridatge amb els estiracordetes locals, en un dia de dol per a Montcada, que el poble no oblidarà mai més, i per tal de despistar l'opinió pública que acusava d'assassinat un uniformat, forjaren fantàstiques novel.les que foren engendrament de repugnants i covardes persecucions. Però de tal seguit d'infàmies vileses i homenatges als botxins de la dignitat ciutadana, Montcada reaccionà de manera magnifica el 12 d'abril, d'eterna recordança, foragitant per sempre més dels llocs de govern els usurpadors de la voluntat pública.
El primer Ajuntament republicà va compensar el desencert de perdonar als que no n'eren mereixedors en canviar per complert la faç de la població amb el seguit de millores que avui podem contemplar-se i que la convertiren en un suburbi ciutadà, que fa més pales l'abandó en que la tingueren els corifeus de la dictadura, iniciant l'obra de depuració burocràtica i de cultura que avui està portant a terme i millorant en gran escala la majoria de l'actual Ajuntament composta d'homes d'Esquerra amb capacitat amb capacitat de treball, intel·ligència i ànsies de correspondre a la confiança que en ella diposità el poble. Citem entre altres coses dignes de lloança, el Dispensari al servei dels pobres i accidentats, el Parvulari municipal on es recullen molt bé atesos, bon nombre d'infants que fins fa poc anaven en gran majoria perduts pels carrers o eren un destorb a les mares obreres que no sabien on tenir-los a les hores de treball.
El magnífic grup escolar de quatre graus per a nens "Ignasi Iglésies" a punt ja d'acabar. I on rebran ensenyament 250 nens el pròxim curs: el projecte dunes escoles graduades per a nenes, per inaugurar també el curs vinent; les escoles unitàries, ja actuant des dels primers temps de Republicà a les barriades de Mas Rampinyo i Bifurcació, fins llavors completament abandonades.
De manera que en lloc d'una mestressa o d'un mestre nacional amb que comptava una població de 7.000 habitants en març de 1931, tindrà Montcada per al curs vinent, set mestres i set mestresses distribuïts entre els grups escolars i escoles unitàries pels diversos indrets de la població.
En acabar la nostra informació ens veiem obligats a patentitzar el nostre agraïment al digne alcalde N'Alfons Boix, per les facilitats informatives que ens ha facilitat, i també als senyors Vilanova i Sentis que tan amablement ens han atès, superant tots en fineses, que agraïm".
Comentari:
Aquest article periodístic de l'any 1934 ens fa una radiografia de la situació del nostre poble, abans i desprès de la proclamació de la II República Espanyola. Afloren les diferències de classe, les dificultats sobre un desenvolupament industrial davant dels cacics, que no van aportar un avanç de benestar sobre una població eminentment agrícola i empobrida. Un poble ocupat per una munió de personatges que es dedicaven principalment en èpoques d'estiu, a cercar la diversió i el plaer per gaudir en família i d'amics distingits d'uns paratges naturals a prop de la gran capital barcelonina, comportant un bon nombre de noves i modernes construccions, torres i mansions esplèndides, tot això en contrast amb una població autòctona majoritàriament pagesa i contínuament preocupades per aconseguir bones collites, la seva base de subsistència. Desprès, serà una altra gent que arribarà des de diversos punts d'Espanya amb la perspectiva de cercar a Montcada aquelles necessitats bàsiques per sobreviure d'una situació adversa que obligava a emigrar i trobar feina. La nova fabrica de Ciments Asland va ser un reclam, una crida massiva de nous vinguts, principalment del sud d'Espanya.
La Guerra Civil s'anava acostant, també les diferències socials anaven creixent, cada vegada més distanciades i radicalitzades les classes obreres i les benestants, una veritable olla a pressió que ningú va ser capaç d'afluixar la vàlvula per equilibrar-la i fer possible salvar-la d'un terrible enfrontament de conseqüències tràgiques i dramàtiques per tots conegudes.
Ricard Ramos Jiménez
Situat a 12 quilòmetres de Barcelona, entre els rius Besòs i Ripoll rodejat de magnífiques pinedes i regalat de fonts fresques i abundoses, no és estrany que fos aquest poblet, durant llargs anys lloc preferit d'estiueig per als ciutadans benestants de la capital que hi trobaven que la fresca, el repòs i la quietud que la ciutat, amb els seus trasbalsos, no els podia donar.
Amb motiu de la Reforma de Barcelona i establir-se la fabrica Asland, amb els seus 500 obrers, en 1916 junt amb altres, industries menys importants, el nombre de les quals va en augment cada dia, aquest poble, que fins a llavors era de menys de 2000 habitants, va créixer amb rapidesa, perdent el seu caràcter eminentment agrícola, pacífic i tradicional.
L'excepcionalitat situació de Montcada, veritable "Porta Nord" de Barcelona, tot i ésser el poble més ben servit de comunicacions de tot Espanya, no va ésser aprofitada més aviat pels industrials per cap altre motiu que el rutinarisme invencible dels propietaris rurals i cacics locals, refractaris a facilitar l'adquisició de terrenys per a l'establiment de qualsevol mena d'indústria.
Vençudes, però (i no pas del tot, encara, les dels terratinents), les dificultats, comença una bella florida de grans i petites industries, com: Fabrica Brutau, Curtis Panisiello, Pinces Pedrola, Embotits i Conserves Berthold, Olis i Sabons Martí, Mosaics i Panots Armengol, Industrialització de la Goma, Productes Químics Montcada, Destil·leria Prats, Embotits i Carns de porc Lasus, Ciments Armats Vilagut, etcètera, etc. que va portar Montcada a ufanar-se i entendre's de tant magnifica manera, que els 1700 habitants que tenia l'any 1910 es converteixen en 7.000 en l'actualitat, i seguint encara, en constant creixença a despit de totes les crisis i rebomboris.
Si bé és cert que en alguns moments els seus naturals enyoren els pacífics temps de la "colònia", el "glop de mistela" i el plàcid endormiscament en que vivien, no obliden, però, tampoc el caciquisme del propietari, la pila de fems al mig del poble, el fang dels carrers, les pedregades que s'enduien la collita (l'únic mitjà de vida aleshores) i, sobretot, l'eterna ignorància i esclavitud a què estaven sotmesos, amb el ben entès que de cap de les maneres canviarien el viure d'avui, que si bé un costat està ple de neguits i sobresalts propis dels pobles de rapida creixença i en ple treball d'assimilació de gentades heterogènies, està també, per altra banda, vibrant d'inquietuds -goig del viure present – i de totes les característiques i tots els avantatges de la ciutat.
Feu Montcada un dels pobles que més intensament reaccionaren en caure la dictadura, i es compren. Pròxima a Barcelona, magníficament situat, amb extraordinàries facilitats de comunicació i radicant-hi finques senyorials de significats "dictadorets" de la capital de Catalunya, era lloc predilecte de parades militars i reunions d'aquella genteta que, en vil maridatge amb els estiracordetes locals, en un dia de dol per a Montcada, que el poble no oblidarà mai més, i per tal de despistar l'opinió pública que acusava d'assassinat un uniformat, forjaren fantàstiques novel.les que foren engendrament de repugnants i covardes persecucions. Però de tal seguit d'infàmies vileses i homenatges als botxins de la dignitat ciutadana, Montcada reaccionà de manera magnifica el 12 d'abril, d'eterna recordança, foragitant per sempre més dels llocs de govern els usurpadors de la voluntat pública.
El primer Ajuntament republicà va compensar el desencert de perdonar als que no n'eren mereixedors en canviar per complert la faç de la població amb el seguit de millores que avui podem contemplar-se i que la convertiren en un suburbi ciutadà, que fa més pales l'abandó en que la tingueren els corifeus de la dictadura, iniciant l'obra de depuració burocràtica i de cultura que avui està portant a terme i millorant en gran escala la majoria de l'actual Ajuntament composta d'homes d'Esquerra amb capacitat amb capacitat de treball, intel·ligència i ànsies de correspondre a la confiança que en ella diposità el poble. Citem entre altres coses dignes de lloança, el Dispensari al servei dels pobres i accidentats, el Parvulari municipal on es recullen molt bé atesos, bon nombre d'infants que fins fa poc anaven en gran majoria perduts pels carrers o eren un destorb a les mares obreres que no sabien on tenir-los a les hores de treball.
El magnífic grup escolar de quatre graus per a nens "Ignasi Iglésies" a punt ja d'acabar. I on rebran ensenyament 250 nens el pròxim curs: el projecte dunes escoles graduades per a nenes, per inaugurar també el curs vinent; les escoles unitàries, ja actuant des dels primers temps de Republicà a les barriades de Mas Rampinyo i Bifurcació, fins llavors completament abandonades.
De manera que en lloc d'una mestressa o d'un mestre nacional amb que comptava una població de 7.000 habitants en març de 1931, tindrà Montcada per al curs vinent, set mestres i set mestresses distribuïts entre els grups escolars i escoles unitàries pels diversos indrets de la població.
En acabar la nostra informació ens veiem obligats a patentitzar el nostre agraïment al digne alcalde N'Alfons Boix, per les facilitats informatives que ens ha facilitat, i també als senyors Vilanova i Sentis que tan amablement ens han atès, superant tots en fineses, que agraïm".
Comentari:
Aquest article periodístic de l'any 1934 ens fa una radiografia de la situació del nostre poble, abans i desprès de la proclamació de la II República Espanyola. Afloren les diferències de classe, les dificultats sobre un desenvolupament industrial davant dels cacics, que no van aportar un avanç de benestar sobre una població eminentment agrícola i empobrida. Un poble ocupat per una munió de personatges que es dedicaven principalment en èpoques d'estiu, a cercar la diversió i el plaer per gaudir en família i d'amics distingits d'uns paratges naturals a prop de la gran capital barcelonina, comportant un bon nombre de noves i modernes construccions, torres i mansions esplèndides, tot això en contrast amb una població autòctona majoritàriament pagesa i contínuament preocupades per aconseguir bones collites, la seva base de subsistència. Desprès, serà una altra gent que arribarà des de diversos punts d'Espanya amb la perspectiva de cercar a Montcada aquelles necessitats bàsiques per sobreviure d'una situació adversa que obligava a emigrar i trobar feina. La nova fabrica de Ciments Asland va ser un reclam, una crida massiva de nous vinguts, principalment del sud d'Espanya.
La Guerra Civil s'anava acostant, també les diferències socials anaven creixent, cada vegada més distanciades i radicalitzades les classes obreres i les benestants, una veritable olla a pressió que ningú va ser capaç d'afluixar la vàlvula per equilibrar-la i fer possible salvar-la d'un terrible enfrontament de conseqüències tràgiques i dramàtiques per tots conegudes.
Ricard Ramos Jiménez
1 comentari:
Un article molt interessant i sobretot un comentari del article encertadissim del Ricard Ramos.
Amb poques paraules explica les causes mes importants que van donar lloc al conflicte de la guerra civil .Unes causes que venien de lluny, molt abans dels anys de la república i que segurament podrien remuntant-se a principìs del segle XIX, del fracàs de la instauració d'un règim lliberal i la manca d'una revolució industrial com es va donar a Angleterra o França.
A partir d'aquí el dasastre va arribar amb la guerra civil on els més debils van pagar les consequències , la gent treballadora i els petits comerciants, els membres de base de l'església, els jornalers i militants de partits i sindicats , el soldats del exercits.
Tot plegat una tragedia tan gran que encara omple pàgines i pàgines. I Montcada , aquell poble tan heterogeni on convivien rics i pobres, gent del camp i propieataris, terratinents i industrials, estiuejants i masovers, va patir cruelment aquells episodi d'histèria colectiva.
Josep Capella
Publica un comentari a l'entrada