UN TRÀGIC, UN MÉS, ACCIDENT FERROVIARI A MONTCADA

La imprudència d’uns excursionistes unit a les raquítiques mesures de seguretat que en aquell temps existien, van fer que Montcada tornés a ser notícia per uns fets que desgraciadament encara avui es repeteixen. (1)

Aquest accident va produir-se el primer de maig de 1934. La Casa Regional de Murcia-Albacete va organitzar una excursió a Montcada per celebrar la diada de la Festa del Treball, on es pensava gaudir de les fonts i del paisatge del nostre poble. Unes 100 persones es van desplaçar en tren des de Barcelona fins a Montcada. Van baixar a l’estació de Montcada-Manresa i ens van dirigir cap a la Font Pudenta, seguin el trajecte de la via, un camí més curt i directe, van pensar... per desgracia no es van adonar que en aquells moments baixava un comboi procedent de Manresa.

El tràgic accident va succeir a l’alçada aproximada del “merendero” que existia a la vora de la Font Pudenta. El balanç de víctimes va ser de 5 morts i més de 45 ferits ( molts de gravetat) .El comboi que circulava a gran velocitat va envestir en plena corba la capçalera d'una llarga fila de persones que en grups de 3 o 4 caminaven per sobre i la vora dels rails. Superada la confusió inicial, ràpidament els passatgers del tren, així com els veïns més propers, van ajudar a les tasques de recuperació dels ferits, la majoria varen ser traslladats a Barcelona, Cerdanyola i Montcada.

Aquest greu succés va tenir una gran repercussió a Barcelona on la comunitat murciana era una de les més nombroses, producte de les onades d’immigració que al llarg dels anys s’havien instal.lat a Barcelona. La premsa va explicar amb detall les causes del mateix i les escenes dantesques que es van produir. A la ciutat Comtal, la solemnitat de l’acte d’enterrament de les víctimes va estar presidida per l’alcalde republicà senyor Pi Sunyer amb assistència d’una delegació del consistori montcadenc.

A iniciativa de la Casa de Murcia- Albacete es van originar un seguit d’actes solidaris, entre aquests en destaquem una “Corrida de Toros” que es va destinar la recaptació, per ajudar als damnificats de l'esmentat accident. (veure anunci publicitari, imatge del 27 maig de 1934).

Josep Bacardit i Sanllehí

(1) Des de fa 150 anys a Montcada, la travessen 3 línies ferroviàries . Malgrat augmentar les mesures de seguretat encara avui continua sent un perill d’accidents mortals.

UNA CURIOSITAT MÉS SOBRE LA TORRE DELS FRARES

26 D’AGOST DE 1848

El Cap Superior Polític de Barcelona comunica a l’alcalde de Montcada, que ha escrit a Don. Josep Carreras (propietari de la torre dels Frares) que s’ha assabentat de què el masover que aquest tenia a dita torre, s’ha retirat d’aquesta, deixant-la abandonada. Per la qual cosa li comunica que si dins de 30 dies no hi ha una altra persona (masover) , procedirà a tapiar portes i finestres a fi despitar que serveixi de: “güarida a los Trabucaires”.(1)

Amb data 5 de novembre d’aquell mateix any, l’alcalde comunica al cap superior polític que la torre continua abandonada.

Arxiu Municipal (Fons Ubach-Fundació Cultural Montcada)

R.R.J

Nota (1) Trabucaire: [HIH] [PR] [LC] Facciós, combatent, armat de trabuc.

SOTERRAMENT TOTAL...ARA!

(Foto: Ahir dia 19 a les 20,40 h. estació Montcada - via França

Podeu fer més gran la imatge si cliqueu sobre la mateixa)

AQUEST BLOC S'ADHEREIX AMB LA CIUTADANIA DE MONTCADA I LA PLATAFORMA CÍVICA, QUE VOL EL SOTERRAMENT DE LA LÍNIA DE FRANÇA EN EL SEU PAS PER MONTCADA.

(Per veure la imatge molt més gran, "clica" sobre la mateixa)

MARXA A PEU DE MONTCADA A MONTSERRAT

(19,15 hores, dia 7 de maig, la capçelera dels participants enfila el carrer Major)
Si vols ampliar la imatge clica sobre la mateixa) foto RRJ

Enguany no ha estat possible completar aquesta caminada des de Montcada a Montserrat. El seny i la prudència de l’excursionista, s’imposaren davant de les adversitats del temps plujós. A Terrassa es va decidir no continuar.

Una altra vegada serà.... d’això , el CIM té prou experiència i empenta, per repetir aquest esdeveniment que ja ha calat amb força entre la ciutadania de Montcada i d’altres llocs que hi participen, tot plegat, una manera noble i neta de fer PAÍS.

Volem felicitar a tots els caminadors/caminadores i, especialment al CIM, que compleix el seu 25è. Aniversari. Enhorabona!

Ara, una petita pinzellada de poesia del nostre inoblidable Mossèn Verdaguer:

..."Formosa n’és la terra

vestida amb l’or del blat.

Formosa és vostra serra
Verge de Montserrat...”

R.R.J.

QUAN MONTCADA ERA NOTÍCIA

Per una catàstrofe ferroviària i per una vaga de treballadors.

Imatge : "Revista Blanco y Negro"

Aquest accident es va produir a les nou de la nit del dissabte 26 d’agost de 1961. És, i esperem que continuï així, l’últim gran accident ferroviari dels molts que al llarg de 150 anys s’han produït a Montcada .

Des de el primer moment, tot apuntava a una catàstrofe de magnitud considerable pel que fa a vides humanes, finalment, el balanç va ser 5 morts i més de 50 ferits. Molts montcadencs recorden aquella nit, sobre tot els veïns propers a la línia ferroviària, on el comboi procedent de Lleida direcció a Barcelona va descarrilar a la sortida de l’estació de Montcada-Manresa a la corba del pont del carrer Major. Dos del vagons van quedar completament destrossats, un d’ells va caure al carrer Leonor, destruint una torreta del corrent elèctric, deixant a les fosques una bona part de Montcada, fet que va complicar les tasques de salvament que van durar un dia i mig.

--------------------------------------------------------------------------------------

Any 1966: Quan fer vaga era motiu d’acomiadament....

Retall del diari ABC que es va fer ressò del conflicte laboral que van protagonitzar els treballadors de la fabrica Bosuga (coneguda com Motor Ibèrica). Aquest conflicte, que afectava a una de les grans empreses del metall, es pot considerar com un dels primers desafiaments dels treballadors fets en plena dictadura del règim franquista.

Malgrat que la dictadura franquista de l’època censurava aquestes notícies, doncs, presumia dels “25 años de Paz”, no li va quedar més remei que explicar a la seva manera, el que passava a Montcada. El motiu de fons era les diferències existents, alhora de pactar les bases del primer conveni col·lectiu que afectava a 770 treballadors, els quals exigien millores tant laborals com salarials. A la fabrica de Montcada els treballadors (ja feia temps que estaven en baixa productivitat ) van protagonitzar un vaga el dia 1 de juny de 1966 . L’empresa va respondre acomiadant a tots els treballadors. Finalment, després d’uns dies la “Organización Sindical” ( sindicats del règim) van intervenir imposant un "laude" que va facilitar la reincorporació de forma esglaonada dels seus empleats i que van veure millorades les seves condicions laborals.

Josep Bacardit i Sanllehí

La immigració murciana a Montcada

Un fet que va canviar la fisonomia de Montcada .

Malgrat s’ha escrit molt sobre el fenòmen que va representar a Catalunya la immigració murciana que va produir-se, principalment, en la dècada dels anys 1920 i 1930. Encara avui ens crida l’atenció quan, pel motiu que sigui, descobreixes algun que altre document antic que ens recorda aquell fet.

Situem-nos a l’any 1932 a Montcada i Reixac i l’impacte que va suposar l’arribada massiva de famílies procedents de Múrcia. La majoria dels quals, esperonats per amics o familiars que havien arribat abans, buscarien treball majoritàriament a la Fabrica de Ciment Asland.

La revista setmanal Mirador(1) se’n va fer ressò durant uns mesos per informar acuradament d'aquesta immigració, desplaçant expresament a una persona a Múrcia, per fer-se passar com un immigrant més El redactor era un jove periodista de nom Carles Sentis Anfruns (2) el qual va redactar les seves experiències viscudes durant el llarg viatge de més de 36 hores dins d’ un desgavellat òmnibus de 60 places . El llarg reportatge es va publicar com un serial durant varies setmanes sota el títol: “ Múrcia exportadora d’homes. El viatge del Transmiserià “ (3).

(Imatge : Carles Sentís ( esq.) amb el seu amic Josep Pla.)

Aquell reportatge va tenir una gran repercussió en tots els àmbits de la societat catalana, sobre tot a Barcelona i els pobles de les seves rodalies, ja que relatava en tot el seu significat la problemàtica de l’arribada de continuades onades d’immigrants que van generar l’inici d’un canvi tant econòmic com cultural. La mateixa revista Mirador recomanava la seva lectura en la columna més llegida titulada “ Mirador indiscret”.

Reproduïm un fragment que es va publicar a la revista esmentada, del dia 10 de novembre de 1932 :

Aquest “petit poble” que cita Mirador, és tracta de l’actual barri de Can Sant Joan, on majoritàriament va ser el primer lloc on van instal·lar-se la majoria de les famílies murcianes.

Com a dada cal recordar i tenir en compte que Montcada en les dècades dels anys 20 i 30 va triplicar la seva població, passant de 2500 habitants, any 1918, a més de 7000 l’any 1933. Moltes d’aquelles famílies van arrelar al poble per sempre més.

Josep Bacardit Sanllehí



Notes:

(1) Mirador va ser un setmanari polític, fundat a Barcelona l’any 1929 que tenia un clar sentit europeu . Era considerat com la publicació més seria dins dels setmanaris satírics que existien , entre els seus col·laboradors va comptar amb les millors plomes que existien aleshores com : Josep Mª de Sagarra , A. Artís , Marti de Riquer , Rovira i Virgili , Carles Sentis, Marcel·lí Domingo ,Eugeni Xammar, etc. Va durar fins que va esclatar la Guerra Civil a l’any 1936 .

(2) Carles Sentis Anfruns , és periodista, advocat i escriptor de llarg recorregut, va cobrir el procés de Nuremberg , director de l’Agència EFE . Entre altres facetes se’l coneix com diputat per UCD a les primeres eleccions de l’any 1977. Es diu que va ser la persona que va convèncer a Adolfo Suarez per el retorn del president de la Generalitat Josep Tarradellas . Com a dada complementària, podem afegir que un germà seu Lluis Sentis Anfruns va ser Secretari de l’Ajuntament de Montcada l’any 1934 .

(3) Aquesta crònica esta considerada com un primer treball seriós i analític de la primera gran emigració que va rebre Catalunya . La paraula que Carles Sentís va fer servir com “Transmiserià” era prou significativa , doncs, reflectia les imperioses necessitats d’unes famílies que es veien obligades a fer un llarg viatge en busca d’un futur millor, d’un “Dorado” que per ells representava Catalunya. Satíricament ho comparava amb els luxosos viatges que feia per l’estepa russa el tren anomenat Transsiberià. Edicions La Campana l’any 2006 en va editar un llibre titulat : “Viatge en Transmiserià” .

UN VELL ARTICLE D'OPINIÓ DE L'ANY 1927

EL TURÓ DE MONTCADA EN PERILL !

(Recordar és tornar a viure...)

Aquest era el titular d’un article que va publicar el setmanari CATALUNYA SOCIAL (1) el 9 d’abril de 1927. La publicació denunciava el que s’estava fent amb el vell i històric Turó de Montcada.

L’autor de l’article feia un crit d’alarma davant l’amenaça real del fet que uns respectables senyors industrials de molta empenta, estavem menjant-se una part de la nostra història.

L’autor instava a l’Ajuntament de Montcada i també al de Barcelona, perquè és complís la promesa que l’ermita de Montcada (situada damunt del cim) no desapareixeria encara que s’explotés el Turó per a fabricar ciment.

Tots sabem que va passar. Quan xocant els interessos econòmics amb la cultura quasi sempre en surt perdedor la part més dèbil.

Tot i que s'hi van oposar alguns(2), finalment, el mal anomenat progrés va engolir-se l’ermita i una part essencial del Turó, un important referent, un símbol d'identitat que teniem com a poble, i que desapareixia per sempre més.

(Per poder llegir la imatge cal clicar sobre la mateixa)

Imatge de sota, l'ermita any 1915 (arxiu fotogràfic R.Ramos)

Notes:

(1) Catalunya Social era un setmanari que es va publicar a Barcelona des de l’any 1922 a 1936 . Era una publicació de dretes que defensava la doctrina de l’Església Catòlica però denunciava al mateix temps, les grans desigualtats que existien a la societat. Va acceptar la República fins l’any 1934, on a partir d’aquella data va passar a ser el portaveu del partit polític: Acció Popular que va presentar-se en coalició amb la Lliga de F.Cambó a les eleccions generals de l’any 1936. Un dels socis fundadors va ser en Josep Cirera Voltà , propietari de la finca Can Milans de Montcada i Reixac.

(2) )Recomanem per aquells que vulguin saber més sobre aquest afer, que llegeixin el llibre “La Mare de Déu del... ciment?” on es detalla el conflicte que es va originar a Montcada).

Josep Bacardit Sanllehí
Ricard Ramos Jiménez

80è. ANIVERSARI DE LA PROCLAMACIÓ DE LA II REPÚBLICA

(per poder veure més gran la imatge i llegir el contingut d'aquesta portada de L'Esguard (*) de l'any 1932, cal que "cliqueu" sobre la mateixa)

CATALUNYA I LA REPÚBLICA...
ARA, COM COMENÇA A DIR EL VELL ARTICLE, PORTADA DE L'ANTIGA REVISTA LOCAL "l'ESGUARD", PODRÍEM DIR....ARA, DESPRÉS DE 80 ANYS......

(*)

L’Esguard va nèixer a Montcada el mes d’octubre de 1932, segons la seva capçelera deia ser una “Publicació Catalana de Joventut”. L’edició d’aquest butlletí informatiu era d’un exemplar al mes, després, durant uns mesos, va tenir una periocitat quinzenal. En total es van publicar 28 números. El darrer, sortir el mes de juny de 1934. La redacció hi era al carrer Colon, 7 baixos (avui l’ABI). Aquest mitjà local d’informació va convertir-se el mes de juliol de 1933 en una publicació del Centre Nacionalista Republicà, adherit a Esquerra Republicana de Catalunya.

R.R.J.

EN RECORD DE DOS ALCALDES REPUBLICANTS QUE VAN MORIR A L'EXILI.

Any 1953 . La imatge recorda una de les moltes reunions que mantenien a Mèxic aquestes dues famílies montcadenques, que van tenir que exiliar-se en finalitzar la Guerra Civil.

D’esquerra a dreta : Alfons Boix Vallicrosa, Roser Albert (esposa del farmacèutic Sr. Boix) , Dolors Closas (esposa del Dr. Espinasa) i Josep Espinasa Massagué .

Tant Josep Espinasa com Alfons Boix van ser alcaldes de Montcada i Reixac , el primer els anys 1931 a 1933, el segon de 1933 a 1934 i posteriorment de 1936 a 1937. Ambdós eren d’ERC.

En els propers mesos aquest blog, una vegada s’hagi completat la recerca documental, es compromet a publicar-ne una bona part de les seves biografies ja que creiem mereixen ser conegudes. Són dos personatges montcadencs que les circumstàncies històriques els van fer protagonistes, jugant un paper rellevant durant la II República i la Guerra Civil. Tant el Dr. Espinasa com el seu amic i farmacèutic Sr. Boix van patir tot un calvari alhora d’exiliar-se fins que finalment van arribar a Mèxic on van poder refer la seva vida. Durant el seu exili van ser uns importants activistes culturals , deixant molts treballs escrits, sobre temes científics de medicina i química, així com col.laboracions i opinions en correspondència a l’activitat de tota la colònia de republicans catalans i espanyols que van viure a l’Amèrica Llatina .

El destí va fer que morissin a Mèxic durant la primera dècada dels anys 1960, sense poder veure realitzat el seu més preuat desig: tornar a la terra catalana que tant estimaven...

Josep Bacardit i Sanllehi

Ricard Ramos i Jimenez

Nota: Aquesta imatge ens ha estat facilitada per la senyora Núria Trigo Boix ( néta del farmacèutic Sr. Boix) que viu a Mèxic D.F.

UNA PART DEL REC COMTAL ES VISIBLE

AMB MOTIU D’UNES OBRES DE CANALITZACIÓ QUE S'ESTAN REALITZANT A BANDA DRETA DE LA LLERA DEL RIU BESÒS, UNA PART DEL REC COMTAL ESTA AVUI VISIBLE.

detall d'un tros de rec que està al descobert

UNA MICA D’HISTÒRIA SOBRE AQUEST REC.

Aquesta infraestructura hidràulica és mil·lenària. Deixant de banda l’origen romà, aquest canal va ser construït sota el mandat del comte de Barcelona Mir, el segle X. Fins el segle XVIII va proporcionar enèrgica hidràulica a 13 molins, 10 d’ells, fariners, tanmateix va regar terrenys de Sant Andreu del Palomar i les Hortes de Porta Nova , a més de determinats treballs artesanals que utilitzaven aquestes aigües, com: el tèxtil, o el cuir .Al llarg del segle XVIII els aprofitaments, durant aquest segle, seran intensos i molt ampliats, doncs, calia el subministrament d’aquest primer element a la sempre creixent demanda d’aigua de la ciutat de Barcelona.
Així, l’any 1703 comença per primera vegada el subministrament i utilització d’aquest canal com a recurs de subministrament d’aigua a la ciutat.. Es va construir un conducte que desviava de la sèquia un cert cabdal per regar els arbres de la Rambla. El barri del Raval va ser el primer nucli, dintre de Barcelona, que va tenir fonts publiques i propvinents de Montcada. També d’aquest primer aprofitament d’aquestes aigües, es va aprofitar un altre barri en constant expansió demogràfica: Sant Pere. Aviat aquesta primera canalització des de Montcada a Barcelona representà un nou impuls per permetre el regatge dels conreus i va facilitar la instal·lació d’un bon nombre de fàbriques i prats d’indianes en facilitar l’accés a l’aigua necessària per l’operació de peces tèxtils. L’any 1778 es porta a terme l’apertura de la primera mina , prop del punt d’unió del riu Besos i el seu afluent, El Ripoll.

L’Aigua element de disputa i controvèrsia.

Història dels fets bèl·lic, civils, etc. durant el segle XIX, i relacionats amb el Rec Comtal que controlaria la distribució del conjunt de les aigües captades per les mines de Montcada i això proporcionaria a aquesta corporació un paper més rellevant del que es pot suposar a primera vista. Doncs, l’ajuntament de Barcelona , en tant que el propietari del cabal conduit a través de l’aqüeducte , era un usuari més de la infraestructura de captació que representaven les galeries de Montcada, per tantes trobava en igualtat jurídica amb el col·lectiu d’aprofitaments de la sèquia, regants i propietaris de fàbriques i molins.

1803 Primera filadora mecànica moguda per energia hidràulica del Rec Comtal.


L’exercit francès envaeix Espanya, 1808.

El general francès Maurici Mautieu, va fer construir una bateria, junt la sèquia Comtal en el puig de Jorba. També es va fortificar l’ermita de la Mare de Déu de Montcada, d’aquesta manera va protegir aquest nervi hidràulic dels atacs dels guerrillers, com el famós Josep Manso, que l’any 1811 va trencar una vora de la sèquia en el punt anomenat de les Licorellas i amb aquest fet va tallar el subministrament d’aigua a la ciutat de Barcelona.

L’any 1814 els francesos marxen d’Espanya, i l’exercit espanyol va entrar a Barcelona el 29 de maig. L’intendent Francisco de Oteyzava prendré possessió dels molins i la sèquia Comtal.

Durant la invasió francesa, en el darrer any de la guerra, els francesos havien destruït els molins de Cordellas, del Comentador, i Dormidor; l’any 1816 el molí Dormitor va ser reedificat amb els materials de la resta de molins destruïts i el marqués de Cordellas va obtenir del Rei Ferran VII, reconstruir el seu,

L’any 1815 El capità general, Marqués de Campo Sagrado, pren mesures (noves) per l’ampliació de la mina de Montcada, i que arribaria a subministrar 800 plomes d’aigua.

L’any 1817 és un any de sequera i Barcelona, una altra vegada pateix set.

El consum d’aigua l’any 1826 era de 6.000 metres cúbics diaris. Aquest cabdal era subministrat pel canal del Llobregat (canal de la infanta doña Luisa Carlota), també de diferents pous de la ciutat i fonts naturals procedents del Collcerola. La sèquia Comtal deixa d’utilitzar-se per beure, doncs, les seves aigües eren brutes i pudentes, així com molts pous.

Sobre aquest any (1826) es van obrir noves fonts urbanes, atès que la demanda dels barcelonins, sempre anava en augment, com Sant Pere, Sant Agustí Vell, Comte de l’Asalt, Boqueria, Travessera de Gràcia i algunes, més en el barri de la Barceloneta.
Un total de 548 fonts públiques subministraven aigua als barcelonins a principis del segle passat.

Cal esmentar que d’acord amb la Constitució de 1820, la sèquia Comtal, molins i demés, van ser incorporats a l’erari públic. L’ajuntament de Barcelona, Sant Martí de Provesals i Sant Andreu de Palomar, varen acordar la mina de Montcada. Per contra aquest projecte no es va portar a terme, doncs, el comissionat del patrimoni públic no va donar el seu consentiment, per motius de la titularitat de la propietat.

Abolida la constitució a finals de 1823, l’intendent “·Don Vicente Frígola “ va quedar encarregat de l’administració dels molins reals i de la sèquia Comtal.

La sequera de l’any 1822 fa que l’Ajuntament barceloní proposa la construcció d’un nou braç de la mina situada en les rodalies de Montcada que unit als brolladors que ja rebia l’accedia, augmentés el cabdal. Aquesta obra finalitza el 29 de setembre de 1822.

L’any 1823 Es cobreix l’apertura de la sèquia per iniciativa municipal ( Barcelona),doncs, una porció d’aquesta estava al descobert, concretament en les basses del molí de Sant Pere.

El dia 27 de setembre de 1824 el rei Ferran VII concedeix a Barcelona pel seu abastament d’aigua, 900 plomes de la mina de Montcada a més de les 800 que ja tenia concedides i d’unes altres (500 plomes). Un desacord entre els usuaris sobre el repartiment, es fixarà un nou repartiment per una convecció transaccional

Una nota apareguda el dia 13 de desembre de 1824 al Diari de Barcelona,. Permet apreciar la marxa de la construcció de l’aqüeducte situat a la boca de la mina a prop del poble de Montcada, fins la part més elevada del punt anomenat “Purgatori” i des de l’últim punt a la via de Tapioles (210.000 totxos grans, 50 quintars de cal diaris i 14 carretades diàries de sorra de la més neta i millor del riu Besos i no d’una altra part..)

Noves obres entre 1824 i 1825 succeeixen per la sempre demanda de més aigua. Obres com la prolongació de l’aqüeducte, així com la simultaneïtat de dues millores més, la primera des del petit torrent veí a la riera de Tapioles, fins el pont immediat a la torre anomenada de Baró (Torre Baró) i la segona des d’aquest punt fins la capella de la Trinitat.

Ricard Ramos



Per veure les imatges més grans "clica" sobre les mateixes
(FOTOS: R.Ramos dia 30/3/2011)

El cas del " Crimen de la calle Fuencarral -Madrid"

Aquell succés va fer que Montcada sortís a tota la premsa mundial(1).

El cas també va ser conegut popularment com “El crimen de la plancha” o “ El crimen de la criada” . Va originar rius de tinta impresa(2), ara se’n diria “una noticia mediàtica”, doncs , pràcticament va coincidir en l’època amb un altre crim fet també per una criada. Va ser objecte per la premsa d’un seguiment diari durant un any i mig, despertant la curiositat de la societat espanyola . A les autoritats espanyoles, que es trobaven en una continuada crisis política (Guerra amb el Marroc, pèrdua de les colònies, vagues, etc.), el succés i l’expectació que va aixecar aquest crim, els va venir molt bé,doncs, l’opinió pública va girar la vista cap un altre lloc(3).Va ser tractat el tema de forma exagerada originant una forta competència (4) entre els mitjans de comunicació per seguir fil per randa la notícia, tant és així que la venda de diaris va augmentar un 30% .

L’assassinat, la nit del 21 de juny de 1902 de l’acabalat Sr. Pascual Manuel Pastor que vivia al carrer Fuencarral de la capital d’Espanya va causar un gran impacte a Madrid . Des del primer moment es va sospitar que l’autor/a del crim podia ser la criada de nom Cecilia Aznar la qual havia fugit aquella mateixa nit sense deixar rastre. La premsa se’n va fer ressò explicant amb tot luxe de detalls com s’havia produït el fet. L’autora sembla que el va colpejar-los varies vegades al cap del senyor Pastor amb una planxa. L’atenció sobre el cas va fer que els rotatius de la capital es preguntessin cada dia: on es troba la Cecilia? . Van aparèixer tot un seguit de rumors dient que si l’havien vist aquí, allà, o be que es trovaba fugida a França, etc. Fins i tot el govern espanyol, presidit pel Senyor Maura hi va intervenir assegurant que l’autora del crim seria detinguda.

Cecilia Aznar Celimundi va fugir la matinada del dia 22 de juny de Madrid via Saragossa fins arribar a Barcelona on va intentar sortir del país. Finalment uns “col·laboradors interessats” li van aconsellar que viatgès a Puigcerdà lloc des d'on la ferien passar a França. Aquests col·laboradors el que van fer va ser enganyar-la ja que li van prendre bona part del botí que ella havia robat del pis del Senyor Pastor. Va ser detinguda el 9 de Juliol a Puigcerdà on va confessar ser l’autora del crim . La noticia va córrer via el telègraf i l’ordre va ser que hauria de traslladar-la a Madrid a fi de declarar davant del Jutjat. Les autoritats van intentar despistar als mitjans de comunicació, els quals aviat van descobrir que un dels punts per on era obligat passar per viatjar a Madrid era Montcada i Reixac ja que seria el lloc on es feria el canvi de línia ferroviària i així poder empalmar amb la línia en direcció Saragossa-Madrid.

La població de Montcada, aliena en la seva majoria sobre el que passava, el dia 11 i 12 de Juliol , va veure com de cop i volta van començar arribar desenes de cotxes , de periodistes, fotògrafs i de gent forana , així com la presència de molts guàrdies civils muntats a cavall . Tots volien veure la cara i conèixer a la Cecilia , tenien la intenció de poder fer fotos i parlar amb la detinguda. Finalment el dia 12 de Juliol al migdia va arribar al baixador de Montcada-Sant Joan de les Abadesses la Cecilia, era un dia que feia una calor espaterrant. La Guardia Civil que la custodiava la va conduir a peu, entre mig d’una gran expectació de centenars de veïns de Montcada que la van seguir fins l’estació de Montcada-Manresa. La Cecilia va tapar-se la cara amb un vano evitant així poder ser fotografiada. Va estar retinguda dins d’una petita habitació de l’estació unes quatre hores fins que va pujar al comboi en direcció a Madrid. Els periodistes aquell dia van fer servir tots els telèfons que existien a Montcada a fi de passar l’informació, alguns d’ells sembla que van pagar fins i tot per trobar una teulada o terrat lloc més adient per realitzar el reportatge fotogràfic. Montcada, durant uns dies va sortir a tota la premsa, no sols espanyola sinó també mundial.

(Imatge : Estació de Montcada Manresa ( 12-7-1902)

A l’arribada de la Cecilia a Madrid el dia 13 va multiplicar l’expectació, alguns diaris parlen de més de 10.000 les persones que esperaven l’arribada del tren. . Va ser un llarg procés que durar mesos, amb el qual es van exposar moltes hipòtesis i alimentar mediaticament variades càbales . El Tribunal la va sentenciar a la pena de mort . Posteriorment , degut a la pressió popular , el mes d’octubre de 1903 , el Rei Alfons XIII li va commutar la pena capital a passar 30 anys de presó.(5)

(La gent fent cua per entrar a la sala del judici. Febrer del 1903)

(1) Probablement sigui la vegada que més s’ha repetit el nom de Montcada a la premsa . Doncs, el seguiment de la notícia va durar quasi una any i mig , fent que es cités reiteradament el nostre poble quan es recordava la cronologia del cas.

(2) . S’ha de tenir present que en aquells temps no existia ni la radio ni la TV , la premsa era l’únic canal per on s’informava la gent. Durant mesos el cas va ser portada de la majoria de diaris , principalment de Madrid, però amb un fort seguiment també a la resta d’Espanya.

(3) La premsa més seria , o al menys, així ho semblava, al cap d’uns mesos va criticar aquest “fenomen” mediàtic que ells havien creat . Alguns van publicar un editorial en el qual es podia llegir ( com autocrítica) :” … Señores, ya esta bien , que es más importante , que merece más la atención del público que sigamos dedicándonos por la “plancha de Cecilia” o que nos preocupemos de los asuntos graves del país….”. El Cu-cut , seguint la seva tradició satírica va ridiculitzar el cas amb vinyetes on es deia :"... aquí va fer un pis , allà va fer un rot , aquesta és una sabata de la Cecilia, aquestes ulleres no ho són , etc. "

(4) Segons un estudi fet l'any 1985 per estudiants de periodisme , aquesta noticia i el seu seguiment es considerada com la que més pàgines va omplir la premsa espanyola fins l’any 1936 on la Guerra Civil ho va superar . Cal tenir present que el ressò va ser mundial , sobre tot a Sud-Amèrica on per exemple la revista Argentina “Caras y Caretas” va enviar 2 corresponsals un any a Espanya seguint aquell “fenòmen”.

(5) Cecilia Aznar , va ingresar a la presó de Alcalá de Henares , protagonitzantal cap d'uns anys una sonada fugida que va originar una nova polèmica . Detinguda altra vegada , va veure augmentada la seva pena de presó fins que l’amnistia general proclamada l’any 1936 va posar-la en llibertat i també a tots el presoners .

Josep Bacardit i Sanllehí.

Nota : Les fotos, per ordre 2, 3 i 4 son fetes a Montcada . La majoria de dades son extretes de la premsa antiga que es guarda a l’arxiu de la "Biblioteca Nacional de España" . D’allà també han sorgit les imatges .

AJUNTAMENT DE MASRAMPINYO?

El document que reproduïm, així ho diu: (1)

(Per veure la imatge més gran, clica sobre la mateixa)

Aquest document ens torna a recordar que “Masrampinyo” (també "El Mas rampinyo"), és un topònim molt arrelat. Algunes persones d’arreu de la geografia catalana consideren que dir Masrampinyo és igual que dir Montcada.

En aquest cas, suposem que es tracta d’un error involuntari, produït per algun funcionari judicial de la Presó Model de Barcelona que no coneixia la nostra realitat territorial , hi ho va escriure sense comprovar la veracitat, possiblement com a resposta literal d’una persona quan li va preguntar: ¿… donde vive usted? .

És un fet anecdòtic però no es pot negar que té la seva cosa. Qualsevol pot especular i pensar que el mot Masrampinyo (el funcionari va escriure Masrrampiño) no se’l va inventar i que fos induït pel presoner, el qual amb naturalitat, va expressar el lloc on residia o potser també perquè ja l’hauria escoltat alguna vegada, el cas és que estava convençut que Masrampinyo tenia un Alcalde.

Sobre Masrampinyo i l’origen d’aquest mot, hi ha varies teories , totes respectables però que en general són tretes d’especulacions que s’han mantingut al llarg dels anys i fins el moment poc “fefaents”.

Els que escrivim en aquest blog ja varem anunciar, que estem completant un treball de recerca i d’investigació a fi d’esbrinar el seu origen.

Treball que ja es troba en la seva recta final i que publicarem en els propers mesos, on exposarem una teoria que difereix de les fins ara conegudes. Serà, doncs, una nova teoria que s’afegirà a les existents però en aquest cas, basada en un bon nombre de documents que han passat per les nostres mans i que l’avalen .

Josep Bacardit i Sanllehi
Ricard Ramos i Jimenez


Notes:

(1). El document és una notificació enviada el mes de setembre de 1943 per la direcció de la presó Model de Barcelona adreçada a l’Alcalde de Montcada, on s'informava que el veí Sr. Vicente Ariza León, domiciliat a la Rambla de Sant Jordi, 24 baixos de Montcada i Reixac quedava en llibertat condicional . Aquesta persona havia estat acusada d’auxili a la rebel·lió militar i jutjada per un Tribunal Militar que el va sentenciar a 20 anys i un dia de presó. El Sr. Ariza era natural de Almedinilla ( Córdoba), va arribar a Montcada i Reixac durant la dècada dels anys 1920.
El cas d’aquesta persona (expedient nº 2808, instruït pel Jutjat Militar de Sabadell), és un exemple dels molts escrits que van originar-se a totes les poblacions en finalitzar la Guerra Civil l’any 1939. Era a conseqüència de la depuració que es va exercir sobre “tota persona sospitosa“ d’haver participat o col.laborat contra el G.M.N ( Glorioso Movimiento Nacional). A Montcada, centenars dels seus veïs van ser detinguts molts d’ells condemnats a penes de privació de llibertat (presons, camps de concentració o batallons de treballadors) i alguns també a la pena capital.