80è. ANIVERSARI DE LA PROCLAMACIÓ DE LA II REPÚBLICA

(per poder veure més gran la imatge i llegir el contingut d'aquesta portada de L'Esguard (*) de l'any 1932, cal que "cliqueu" sobre la mateixa)

CATALUNYA I LA REPÚBLICA...
ARA, COM COMENÇA A DIR EL VELL ARTICLE, PORTADA DE L'ANTIGA REVISTA LOCAL "l'ESGUARD", PODRÍEM DIR....ARA, DESPRÉS DE 80 ANYS......

(*)

L’Esguard va nèixer a Montcada el mes d’octubre de 1932, segons la seva capçelera deia ser una “Publicació Catalana de Joventut”. L’edició d’aquest butlletí informatiu era d’un exemplar al mes, després, durant uns mesos, va tenir una periocitat quinzenal. En total es van publicar 28 números. El darrer, sortir el mes de juny de 1934. La redacció hi era al carrer Colon, 7 baixos (avui l’ABI). Aquest mitjà local d’informació va convertir-se el mes de juliol de 1933 en una publicació del Centre Nacionalista Republicà, adherit a Esquerra Republicana de Catalunya.

R.R.J.

EN RECORD DE DOS ALCALDES REPUBLICANTS QUE VAN MORIR A L'EXILI.

Any 1953 . La imatge recorda una de les moltes reunions que mantenien a Mèxic aquestes dues famílies montcadenques, que van tenir que exiliar-se en finalitzar la Guerra Civil.

D’esquerra a dreta : Alfons Boix Vallicrosa, Roser Albert (esposa del farmacèutic Sr. Boix) , Dolors Closas (esposa del Dr. Espinasa) i Josep Espinasa Massagué .

Tant Josep Espinasa com Alfons Boix van ser alcaldes de Montcada i Reixac , el primer els anys 1931 a 1933, el segon de 1933 a 1934 i posteriorment de 1936 a 1937. Ambdós eren d’ERC.

En els propers mesos aquest blog, una vegada s’hagi completat la recerca documental, es compromet a publicar-ne una bona part de les seves biografies ja que creiem mereixen ser conegudes. Són dos personatges montcadencs que les circumstàncies històriques els van fer protagonistes, jugant un paper rellevant durant la II República i la Guerra Civil. Tant el Dr. Espinasa com el seu amic i farmacèutic Sr. Boix van patir tot un calvari alhora d’exiliar-se fins que finalment van arribar a Mèxic on van poder refer la seva vida. Durant el seu exili van ser uns importants activistes culturals , deixant molts treballs escrits, sobre temes científics de medicina i química, així com col.laboracions i opinions en correspondència a l’activitat de tota la colònia de republicans catalans i espanyols que van viure a l’Amèrica Llatina .

El destí va fer que morissin a Mèxic durant la primera dècada dels anys 1960, sense poder veure realitzat el seu més preuat desig: tornar a la terra catalana que tant estimaven...

Josep Bacardit i Sanllehi

Ricard Ramos i Jimenez

Nota: Aquesta imatge ens ha estat facilitada per la senyora Núria Trigo Boix ( néta del farmacèutic Sr. Boix) que viu a Mèxic D.F.

UNA PART DEL REC COMTAL ES VISIBLE

AMB MOTIU D’UNES OBRES DE CANALITZACIÓ QUE S'ESTAN REALITZANT A BANDA DRETA DE LA LLERA DEL RIU BESÒS, UNA PART DEL REC COMTAL ESTA AVUI VISIBLE.

detall d'un tros de rec que està al descobert

UNA MICA D’HISTÒRIA SOBRE AQUEST REC.

Aquesta infraestructura hidràulica és mil·lenària. Deixant de banda l’origen romà, aquest canal va ser construït sota el mandat del comte de Barcelona Mir, el segle X. Fins el segle XVIII va proporcionar enèrgica hidràulica a 13 molins, 10 d’ells, fariners, tanmateix va regar terrenys de Sant Andreu del Palomar i les Hortes de Porta Nova , a més de determinats treballs artesanals que utilitzaven aquestes aigües, com: el tèxtil, o el cuir .Al llarg del segle XVIII els aprofitaments, durant aquest segle, seran intensos i molt ampliats, doncs, calia el subministrament d’aquest primer element a la sempre creixent demanda d’aigua de la ciutat de Barcelona.
Així, l’any 1703 comença per primera vegada el subministrament i utilització d’aquest canal com a recurs de subministrament d’aigua a la ciutat.. Es va construir un conducte que desviava de la sèquia un cert cabdal per regar els arbres de la Rambla. El barri del Raval va ser el primer nucli, dintre de Barcelona, que va tenir fonts publiques i propvinents de Montcada. També d’aquest primer aprofitament d’aquestes aigües, es va aprofitar un altre barri en constant expansió demogràfica: Sant Pere. Aviat aquesta primera canalització des de Montcada a Barcelona representà un nou impuls per permetre el regatge dels conreus i va facilitar la instal·lació d’un bon nombre de fàbriques i prats d’indianes en facilitar l’accés a l’aigua necessària per l’operació de peces tèxtils. L’any 1778 es porta a terme l’apertura de la primera mina , prop del punt d’unió del riu Besos i el seu afluent, El Ripoll.

L’Aigua element de disputa i controvèrsia.

Història dels fets bèl·lic, civils, etc. durant el segle XIX, i relacionats amb el Rec Comtal que controlaria la distribució del conjunt de les aigües captades per les mines de Montcada i això proporcionaria a aquesta corporació un paper més rellevant del que es pot suposar a primera vista. Doncs, l’ajuntament de Barcelona , en tant que el propietari del cabal conduit a través de l’aqüeducte , era un usuari més de la infraestructura de captació que representaven les galeries de Montcada, per tantes trobava en igualtat jurídica amb el col·lectiu d’aprofitaments de la sèquia, regants i propietaris de fàbriques i molins.

1803 Primera filadora mecànica moguda per energia hidràulica del Rec Comtal.


L’exercit francès envaeix Espanya, 1808.

El general francès Maurici Mautieu, va fer construir una bateria, junt la sèquia Comtal en el puig de Jorba. També es va fortificar l’ermita de la Mare de Déu de Montcada, d’aquesta manera va protegir aquest nervi hidràulic dels atacs dels guerrillers, com el famós Josep Manso, que l’any 1811 va trencar una vora de la sèquia en el punt anomenat de les Licorellas i amb aquest fet va tallar el subministrament d’aigua a la ciutat de Barcelona.

L’any 1814 els francesos marxen d’Espanya, i l’exercit espanyol va entrar a Barcelona el 29 de maig. L’intendent Francisco de Oteyzava prendré possessió dels molins i la sèquia Comtal.

Durant la invasió francesa, en el darrer any de la guerra, els francesos havien destruït els molins de Cordellas, del Comentador, i Dormidor; l’any 1816 el molí Dormitor va ser reedificat amb els materials de la resta de molins destruïts i el marqués de Cordellas va obtenir del Rei Ferran VII, reconstruir el seu,

L’any 1815 El capità general, Marqués de Campo Sagrado, pren mesures (noves) per l’ampliació de la mina de Montcada, i que arribaria a subministrar 800 plomes d’aigua.

L’any 1817 és un any de sequera i Barcelona, una altra vegada pateix set.

El consum d’aigua l’any 1826 era de 6.000 metres cúbics diaris. Aquest cabdal era subministrat pel canal del Llobregat (canal de la infanta doña Luisa Carlota), també de diferents pous de la ciutat i fonts naturals procedents del Collcerola. La sèquia Comtal deixa d’utilitzar-se per beure, doncs, les seves aigües eren brutes i pudentes, així com molts pous.

Sobre aquest any (1826) es van obrir noves fonts urbanes, atès que la demanda dels barcelonins, sempre anava en augment, com Sant Pere, Sant Agustí Vell, Comte de l’Asalt, Boqueria, Travessera de Gràcia i algunes, més en el barri de la Barceloneta.
Un total de 548 fonts públiques subministraven aigua als barcelonins a principis del segle passat.

Cal esmentar que d’acord amb la Constitució de 1820, la sèquia Comtal, molins i demés, van ser incorporats a l’erari públic. L’ajuntament de Barcelona, Sant Martí de Provesals i Sant Andreu de Palomar, varen acordar la mina de Montcada. Per contra aquest projecte no es va portar a terme, doncs, el comissionat del patrimoni públic no va donar el seu consentiment, per motius de la titularitat de la propietat.

Abolida la constitució a finals de 1823, l’intendent “·Don Vicente Frígola “ va quedar encarregat de l’administració dels molins reals i de la sèquia Comtal.

La sequera de l’any 1822 fa que l’Ajuntament barceloní proposa la construcció d’un nou braç de la mina situada en les rodalies de Montcada que unit als brolladors que ja rebia l’accedia, augmentés el cabdal. Aquesta obra finalitza el 29 de setembre de 1822.

L’any 1823 Es cobreix l’apertura de la sèquia per iniciativa municipal ( Barcelona),doncs, una porció d’aquesta estava al descobert, concretament en les basses del molí de Sant Pere.

El dia 27 de setembre de 1824 el rei Ferran VII concedeix a Barcelona pel seu abastament d’aigua, 900 plomes de la mina de Montcada a més de les 800 que ja tenia concedides i d’unes altres (500 plomes). Un desacord entre els usuaris sobre el repartiment, es fixarà un nou repartiment per una convecció transaccional

Una nota apareguda el dia 13 de desembre de 1824 al Diari de Barcelona,. Permet apreciar la marxa de la construcció de l’aqüeducte situat a la boca de la mina a prop del poble de Montcada, fins la part més elevada del punt anomenat “Purgatori” i des de l’últim punt a la via de Tapioles (210.000 totxos grans, 50 quintars de cal diaris i 14 carretades diàries de sorra de la més neta i millor del riu Besos i no d’una altra part..)

Noves obres entre 1824 i 1825 succeeixen per la sempre demanda de més aigua. Obres com la prolongació de l’aqüeducte, així com la simultaneïtat de dues millores més, la primera des del petit torrent veí a la riera de Tapioles, fins el pont immediat a la torre anomenada de Baró (Torre Baró) i la segona des d’aquest punt fins la capella de la Trinitat.

Ricard Ramos



Per veure les imatges més grans "clica" sobre les mateixes
(FOTOS: R.Ramos dia 30/3/2011)

El cas del " Crimen de la calle Fuencarral -Madrid"

Aquell succés va fer que Montcada sortís a tota la premsa mundial(1).

El cas també va ser conegut popularment com “El crimen de la plancha” o “ El crimen de la criada” . Va originar rius de tinta impresa(2), ara se’n diria “una noticia mediàtica”, doncs , pràcticament va coincidir en l’època amb un altre crim fet també per una criada. Va ser objecte per la premsa d’un seguiment diari durant un any i mig, despertant la curiositat de la societat espanyola . A les autoritats espanyoles, que es trobaven en una continuada crisis política (Guerra amb el Marroc, pèrdua de les colònies, vagues, etc.), el succés i l’expectació que va aixecar aquest crim, els va venir molt bé,doncs, l’opinió pública va girar la vista cap un altre lloc(3).Va ser tractat el tema de forma exagerada originant una forta competència (4) entre els mitjans de comunicació per seguir fil per randa la notícia, tant és així que la venda de diaris va augmentar un 30% .

L’assassinat, la nit del 21 de juny de 1902 de l’acabalat Sr. Pascual Manuel Pastor que vivia al carrer Fuencarral de la capital d’Espanya va causar un gran impacte a Madrid . Des del primer moment es va sospitar que l’autor/a del crim podia ser la criada de nom Cecilia Aznar la qual havia fugit aquella mateixa nit sense deixar rastre. La premsa se’n va fer ressò explicant amb tot luxe de detalls com s’havia produït el fet. L’autora sembla que el va colpejar-los varies vegades al cap del senyor Pastor amb una planxa. L’atenció sobre el cas va fer que els rotatius de la capital es preguntessin cada dia: on es troba la Cecilia? . Van aparèixer tot un seguit de rumors dient que si l’havien vist aquí, allà, o be que es trovaba fugida a França, etc. Fins i tot el govern espanyol, presidit pel Senyor Maura hi va intervenir assegurant que l’autora del crim seria detinguda.

Cecilia Aznar Celimundi va fugir la matinada del dia 22 de juny de Madrid via Saragossa fins arribar a Barcelona on va intentar sortir del país. Finalment uns “col·laboradors interessats” li van aconsellar que viatgès a Puigcerdà lloc des d'on la ferien passar a França. Aquests col·laboradors el que van fer va ser enganyar-la ja que li van prendre bona part del botí que ella havia robat del pis del Senyor Pastor. Va ser detinguda el 9 de Juliol a Puigcerdà on va confessar ser l’autora del crim . La noticia va córrer via el telègraf i l’ordre va ser que hauria de traslladar-la a Madrid a fi de declarar davant del Jutjat. Les autoritats van intentar despistar als mitjans de comunicació, els quals aviat van descobrir que un dels punts per on era obligat passar per viatjar a Madrid era Montcada i Reixac ja que seria el lloc on es feria el canvi de línia ferroviària i així poder empalmar amb la línia en direcció Saragossa-Madrid.

La població de Montcada, aliena en la seva majoria sobre el que passava, el dia 11 i 12 de Juliol , va veure com de cop i volta van començar arribar desenes de cotxes , de periodistes, fotògrafs i de gent forana , així com la presència de molts guàrdies civils muntats a cavall . Tots volien veure la cara i conèixer a la Cecilia , tenien la intenció de poder fer fotos i parlar amb la detinguda. Finalment el dia 12 de Juliol al migdia va arribar al baixador de Montcada-Sant Joan de les Abadesses la Cecilia, era un dia que feia una calor espaterrant. La Guardia Civil que la custodiava la va conduir a peu, entre mig d’una gran expectació de centenars de veïns de Montcada que la van seguir fins l’estació de Montcada-Manresa. La Cecilia va tapar-se la cara amb un vano evitant així poder ser fotografiada. Va estar retinguda dins d’una petita habitació de l’estació unes quatre hores fins que va pujar al comboi en direcció a Madrid. Els periodistes aquell dia van fer servir tots els telèfons que existien a Montcada a fi de passar l’informació, alguns d’ells sembla que van pagar fins i tot per trobar una teulada o terrat lloc més adient per realitzar el reportatge fotogràfic. Montcada, durant uns dies va sortir a tota la premsa, no sols espanyola sinó també mundial.

(Imatge : Estació de Montcada Manresa ( 12-7-1902)

A l’arribada de la Cecilia a Madrid el dia 13 va multiplicar l’expectació, alguns diaris parlen de més de 10.000 les persones que esperaven l’arribada del tren. . Va ser un llarg procés que durar mesos, amb el qual es van exposar moltes hipòtesis i alimentar mediaticament variades càbales . El Tribunal la va sentenciar a la pena de mort . Posteriorment , degut a la pressió popular , el mes d’octubre de 1903 , el Rei Alfons XIII li va commutar la pena capital a passar 30 anys de presó.(5)

(La gent fent cua per entrar a la sala del judici. Febrer del 1903)

(1) Probablement sigui la vegada que més s’ha repetit el nom de Montcada a la premsa . Doncs, el seguiment de la notícia va durar quasi una any i mig , fent que es cités reiteradament el nostre poble quan es recordava la cronologia del cas.

(2) . S’ha de tenir present que en aquells temps no existia ni la radio ni la TV , la premsa era l’únic canal per on s’informava la gent. Durant mesos el cas va ser portada de la majoria de diaris , principalment de Madrid, però amb un fort seguiment també a la resta d’Espanya.

(3) La premsa més seria , o al menys, així ho semblava, al cap d’uns mesos va criticar aquest “fenomen” mediàtic que ells havien creat . Alguns van publicar un editorial en el qual es podia llegir ( com autocrítica) :” … Señores, ya esta bien , que es más importante , que merece más la atención del público que sigamos dedicándonos por la “plancha de Cecilia” o que nos preocupemos de los asuntos graves del país….”. El Cu-cut , seguint la seva tradició satírica va ridiculitzar el cas amb vinyetes on es deia :"... aquí va fer un pis , allà va fer un rot , aquesta és una sabata de la Cecilia, aquestes ulleres no ho són , etc. "

(4) Segons un estudi fet l'any 1985 per estudiants de periodisme , aquesta noticia i el seu seguiment es considerada com la que més pàgines va omplir la premsa espanyola fins l’any 1936 on la Guerra Civil ho va superar . Cal tenir present que el ressò va ser mundial , sobre tot a Sud-Amèrica on per exemple la revista Argentina “Caras y Caretas” va enviar 2 corresponsals un any a Espanya seguint aquell “fenòmen”.

(5) Cecilia Aznar , va ingresar a la presó de Alcalá de Henares , protagonitzantal cap d'uns anys una sonada fugida que va originar una nova polèmica . Detinguda altra vegada , va veure augmentada la seva pena de presó fins que l’amnistia general proclamada l’any 1936 va posar-la en llibertat i també a tots el presoners .

Josep Bacardit i Sanllehí.

Nota : Les fotos, per ordre 2, 3 i 4 son fetes a Montcada . La majoria de dades son extretes de la premsa antiga que es guarda a l’arxiu de la "Biblioteca Nacional de España" . D’allà també han sorgit les imatges .

AJUNTAMENT DE MASRAMPINYO?

El document que reproduïm, així ho diu: (1)

(Per veure la imatge més gran, clica sobre la mateixa)

Aquest document ens torna a recordar que “Masrampinyo” (també "El Mas rampinyo"), és un topònim molt arrelat. Algunes persones d’arreu de la geografia catalana consideren que dir Masrampinyo és igual que dir Montcada.

En aquest cas, suposem que es tracta d’un error involuntari, produït per algun funcionari judicial de la Presó Model de Barcelona que no coneixia la nostra realitat territorial , hi ho va escriure sense comprovar la veracitat, possiblement com a resposta literal d’una persona quan li va preguntar: ¿… donde vive usted? .

És un fet anecdòtic però no es pot negar que té la seva cosa. Qualsevol pot especular i pensar que el mot Masrampinyo (el funcionari va escriure Masrrampiño) no se’l va inventar i que fos induït pel presoner, el qual amb naturalitat, va expressar el lloc on residia o potser també perquè ja l’hauria escoltat alguna vegada, el cas és que estava convençut que Masrampinyo tenia un Alcalde.

Sobre Masrampinyo i l’origen d’aquest mot, hi ha varies teories , totes respectables però que en general són tretes d’especulacions que s’han mantingut al llarg dels anys i fins el moment poc “fefaents”.

Els que escrivim en aquest blog ja varem anunciar, que estem completant un treball de recerca i d’investigació a fi d’esbrinar el seu origen.

Treball que ja es troba en la seva recta final i que publicarem en els propers mesos, on exposarem una teoria que difereix de les fins ara conegudes. Serà, doncs, una nova teoria que s’afegirà a les existents però en aquest cas, basada en un bon nombre de documents que han passat per les nostres mans i que l’avalen .

Josep Bacardit i Sanllehi
Ricard Ramos i Jimenez


Notes:

(1). El document és una notificació enviada el mes de setembre de 1943 per la direcció de la presó Model de Barcelona adreçada a l’Alcalde de Montcada, on s'informava que el veí Sr. Vicente Ariza León, domiciliat a la Rambla de Sant Jordi, 24 baixos de Montcada i Reixac quedava en llibertat condicional . Aquesta persona havia estat acusada d’auxili a la rebel·lió militar i jutjada per un Tribunal Militar que el va sentenciar a 20 anys i un dia de presó. El Sr. Ariza era natural de Almedinilla ( Córdoba), va arribar a Montcada i Reixac durant la dècada dels anys 1920.
El cas d’aquesta persona (expedient nº 2808, instruït pel Jutjat Militar de Sabadell), és un exemple dels molts escrits que van originar-se a totes les poblacions en finalitzar la Guerra Civil l’any 1939. Era a conseqüència de la depuració que es va exercir sobre “tota persona sospitosa“ d’haver participat o col.laborat contra el G.M.N ( Glorioso Movimiento Nacional). A Montcada, centenars dels seus veïs van ser detinguts molts d’ells condemnats a penes de privació de llibertat (presons, camps de concentració o batallons de treballadors) i alguns també a la pena capital.

RICARDO TORRES REINA (a) "BOMBITA"

Va ser un torero (1879-1936). Es va casar un 15 de juliol del 1919 amb Maria Regordosa i Jover propietària de la grandiosa finca coneguda com Torre Na Joana ( ara també com Torre “Bombita”) situada a l’actual Polígon La Ferreria de Montcada i Reixac.

Fisicament era una persona que la podem considerar com “guapa” i es deia que enamorava a les senyores .Disposava d’un talent natural i d’una cultura molt per sobre de la majoria dels toreros de la seva època. D’aquest personatge s’ha escrit molt de la seva vida ,principalment sobre el seu ofici, ja que va gaudir de molta fama .Però per contra, es coneix molt poc sobre el seu pas per Montcada, lloc on hi passava llargues estades.

Cal recordar que aquell casament, celebrat a la mateixa Torre Na Joana, va estar envoltat d’una gran expectació . Era tota una notícia que ara hauria ocupat pàgines i pàgines de la premsa del cor. La presència de convidats va ser molt nombrosa, una bona part eren famílies de l'aristocràcia i alta societat catalana.

Maria Regordosa va morir a l’edat de 22 anys el mes de juny de l’any 1920. Aquest fet, es diu ,va afectar molt a “Bombita “ i a conseqüència d'això, va entrar en una profunda depressió trigant molt a recuperar-se. Va jurar davant del cos de la seva i jove esposa que es mantindria sempre fidel a ella, cosa que va complir, doncs, malgrat les moltes proposicions no va tornar a casar-se mai més.

Aquest escrit vol donar a conèixer per una banda un fet desconegut a Montcada i que va protagonitzar “Bombita” i per altre recordar una anècdota, aquesta més coneguda, ja que el diari ABC de tant en tant la recorda i que podem ampliar-la atès les consultes que ens han aportat noves dades.

Situem-nos a l’any 1919. Una vegada finalitzada la lluna de mel, la feliç parella tenia molts projectes que volien posar en marxa. Un d’ells era fer servir la propietat de Torre Joana per a criança pròpia de “ganaderia de reses bravas ” , un caprici que la seva enamorada esposa va patrocinar a fi de satisfer els desitjos del seu marit. La cosa anava en serio, aviat es van notar els canvis a la propietat dedicada en bona part a l’explotació agrària.

Va ordenar construir una casa al mig del pla, a uns 200 metres de la casa pairal , lloc que anava destinat a residència d’uns nous masovers ( per ell ”mayorales” ) que havia contractat a Sevilla . Aquesta casa li varen posar de nom “Casa Blanca”, el seu estil i per l’intens color blanc recordava un petit “cortijo”. Seguidament s’havia de completar amb el muntatge d’un “tentadero” i un “picadero”, destinats a comprovar la casta dels “futurs “ toros. Paral·lelament i adossada a la masia principal, va aixecar una petita capella dedicada al “Jesús del Gran Poder” , figura religiosa que ell considerava el seu protector.

Però un fet inesperat va canviar tots els plans. Maria Regordosa va morir en complicar-se el part del seu primer fill, de nom Roman.

La sobtada mort de la seva esposa li va representar un cop molt dur, tot i que va intentar seguir amb el seu projecte, malgrat que les circumstàncies havien canviat, doncs, li mancava el principal suport, unit a la depressió que va patir . Finalment,els consells de la família Regordosa el van fer canviar de parer, renunciant al projecte de la criança de “vaquillas bravas”. També s’ha de dir que va reconèixer, uns anys més tard, que el lloc era petit i no reunia les condicions adients. Després de tres/quatre anys la finca va tornar al seu estat original transformar-se altra vegada en terres de cultiu, una part es va dividir en parcel·les que posteriorment van ser arrendades. Només va quedar com a testimoni d’aquella aventura la “Casa Blanca” que va ser ocupada per diferents masovers o llogaters fins el seu enderrocament a finals de la dècada dels anys 1970.



Arxiu Capella, imatge de l'any 1968: Assenyalat amb una sageta gran es distingeix al mig la Casa Blanca que va construir Bombita, i al fons el lloc de la Torre Joana .

(Per veure la imatge més gran clica sobre la mateixa)

El diari ABC, sovint recorda la figura del “maestro” Ricardo Torres “ Bombita”, i d'algunes anècdotes, n'hem recollit una que demostra la fama i el gran poder d’influència que exercia en aquells anys, i és la següent:

Any 1920 . “Bombita” residia a Barcelona , lloc que alternava amb Montcada . Tot sovint viatjava a la “capital del reino” convidat per múltiples penyes o per assistir actes socials , etc . Sembla que en una d’aquestes la Reina Victòria Eugenia , gran admiradora del “diestro” , volia comptar amb la seva presència . La invitació va arribar tard i quan el torero la va rebre es trobava a la finca de Torre Na Joana acompanyat de la seva esposa. Era urgent, doncs, traslladar-se a Madrid i arribar puntual a la cita, tenia de pujar al proper tren que passés per Montcada, era qüestió de minuts cosa que va fer després de trucar al cap d’estació del ferrocarril de Montcada ordenant-li (eren ordres reials) aturar el proper tren que arribés a l’estació . El tren va ser retingut una bona estona a l'estació, els viatgers preocupats es preguntaven :” ... encara no marxem?... que passa?...”, el cap d’estació va contestar : “ ... No , esperem al torero...” . Malgrat el mal humor d’alguns, quan va arribar Ricardo Torres va ser rebut amb aplaudiments. No era la primera vegada que el cap d’estació ( gran aficionat als toros) feia retardar una sortida d’un tren , per esperar al seu ídol, doncs, valia la pena !


Imatge : Carta escrita per Bombita l’any 1913.

Ricardo Torres Reina (a) “ Bombita” en enviudar es va convertir en l’administrador de tots els bens de Maria Regordosa fins la majoria d’edat del seu fill Roman Torres Regordosa, que n’era l’hereu. Una part d’aquesta propietat a les faldes del Turó de Montcada, la volia adquirir la fàbrica de Ciment Asland i malgrat les “sucoses” ofertes que va rebre mai va caure en la temptació de fer-ho. Bombita va ser l’únic de tots el propietaris que envoltaven el Turó que mai va vendre a la poderosa cimentera la seva propietat. Sempre contestava : “ ... agradezco su interés ... pero mire usted ... esta tierra... és ... “ . La Torre Joana era per ell quelcom més que uns terrenys, era un sentiment que li recordava a la seva esposa. Sentiment que va traspassar al seu fill Roman, el qual tampoc va vendre. Finalment, a la dècada dels anys 1980, el nét de “Bombita” de nom Ricard Torres Rocamora , va vendre la propietat en parcel·les i d'aquest lloc s’hi va construir el polígon industrial “ La Ferreria” . L’edifici de la Torre Bombita va ser donat gratuïtament a l’any 1985 a l’Ajuntament de Montcada, era una de les compensacions alhora d’aprovar el projecte. El Consistori montcadenc va assumir la responsabilitat del seu manteniment, cosa que no s’ha fet i a conseqüència d'això el històric edifici es troba avui en un lamentablement estat ruïnós. Aquesta és una altra qüestió que algun dia en parlarem.



Imatge : Estat actual de la Torre Bombita

La relació de Bombita amb Montcada va durar uns 20 anys . En general se’l va veure poc pels llocs que freqüentaven els estiuejants que ens visitaven. Sabem que va mantenir una bona relació amb els seus veïns però principalment va ser fluida amb els Rocamora, finca que visitava a cavall atravessant el Pla de Matabous. Aquesta relació la va seguir mantenint el seu fill Roman , doncs, anys més tard es va casar amb una descendent d'aquesta família .

-----------------------------------------------------------------------------------------------

Nota:
La pista que m’ha fet obrir els ulls sobre aquest personatge ha sorgit del magnífic blog : montcadareixac.blogspot.com. Aprofito l’ocasió per recomanar la seva lectura i felicitar a l’amic Colomer per la tasca que esta fent.
Altres fons i hemeroteques: Diari ABC, La Vanguardia, Noticiero Universal, arxiu J.L.H i diferents blogs existents a la xarxa ( principalment d’Andalusia ) dedicats al món del toros.

JOSEP BACARDIT I SANLLEHÍ

UNA EXCURSIÓ DE L'ANY 1916

Una descripció acurada sobre com era el paisatge de les muntanyes de Montcada, realitzada per gent excursionista.
Aquesta excursió del dia 1 del mes de juny de 1916 va ser publicada en un periòdic Catalanista de Badalona, concretament era el portaveu del Centre Catalanista "Gent Nova". (data de publicació mes de febrer de 1917)

(Per veure la imatge més gran, clica sobre la mateixa)

ERMITA DE SANT MARTINET

El Turó del Martinet, nom que es deriva d'una petita ermita situada en aquest lloc, amb una època prou antiga que podria situar-se al segle IX . Avui no queda res d’aquesta. Fou coneguda com ermita de Sant Martinet. La foto esta realitzada sobre la primera dècada del segle XX. Estava situada en terres de Can Donadeu i de la pedrera i terme de Sant Fost de Campcentelles.
RRJ.

(FOTOGRAFIA: Fons Salvany. BNC)

EL BURRO ERA DE ...MONTCADA!

UN BURRO PROCESSAT (1)

Arran de l’ alteració que va provocar pels carrers de Barcelona.

Encara que sembli estrany, oficialment així va passar. El jutge, que va obrir el corresponent expedient , volia culpar al seu propietari pels desordres que va generar.

La simpàtica anècdota va succeir a la tarda del dissabte 15 febrer de 1936 i es va publicar unes setmanes més tard. Era la vigília de les Eleccions Generals que van donar la victòria a Catalunya al Front Català d’Esquerres (ERC, Unió de Rabassaires , POUM, etc) .

Varen ser unes eleccions on tant les dretes com les esquerres varen batre tots els records de propaganda electoral. Tots van fer servir els seus aparells propagandístics fins a límits inimaginables i es veu que algú se li va ocórrer fer passejar un burro ben guarnit de propaganda electoral on es podia llegir el següent:

Per una banda , “ ...Sóc de la Lliga!!! ... i per l’altre “... Voteu el Front d’Ordre(2) ...”

L’animal va aparèixer pel carrer Pelai, tot solet i prou espantant, fent honor al seu nom va decidir parar-se al mig del carrer, provocant la retenció dels cotxes i dels tramvies, generant en conseqüència un embús de considerables dimensions. Les botzines dels autos sonaven sense parar així com les campanetes dels tramvies. Finalment, com si s’hagués adonat que feia nosa, el burro agafà un trot lleuger i enfilà les Rambles on arribà fins davant del Baviera , on tornà a aturar-se, amb el consegüent nou embús, agreujat per la justificada badoqueria de la gent que el seguia com un heroi.

Els guàrdies municipals acudiren per tal d’aclarir que passava i davant del burret es quedaren parats, sense saber què fer. Per fi, dos d’ells l’agafaren, li posaren una manta per tal de tapar les inscripcions i el portaren a unes dependències municipals. Tot seguit van fer el corresponent atestat degut a l’alteració de l’ordre públic que s’havia originat i en conseqüència (ja que era una obligació quan s’alterava l’ordre) la denúncia va anar a parar al jutge de torn el qual ordenà la seva detenció a l'espera que el seu propietari el reclamés i així poder imposar la corresponen sanció. Varen passar mesos i ningú va reclamar la seva propietat.

Aquest afer va ser molt comentat, sobre tot a nivell intern de l’Ajuntament de Barcelona on l’alcalde Sr. Pi i Sunyer (ERC) quan arribava cada matí a l'alcaldia, feia la mateixa pregunta:
“... -Què! Com està el burret? Ja me’l tracteu bé?...” ( irònica manera de referir-se als seus rivals politics de la Lliga ).

Mentrestant el burro va romandre tancat, això sí, ben alimentat, però sembla que és consumia de pena a les quadres del parc d’animals de l’Ajuntament ja que estava acostumat al sol i a les pastures dels volts de Montcada, població d'on sembla va ser adquirit per un senyor que va pagar 1000 duros a un gitano que tenia un petit ramat de mules i asses pasturant per la ribera del Besòs.

El periodista o col·laborador que va publicar la noticia , mig en serio i mig en broma , considerava que aquest era un cas que entrava directament dins del decret d’amnistia general que s’havia decretat arran de la victòria del Front Popular . Es preguntava :”...Per què es triga tant a concedir-li l’amnistia? Quina culpa hi té el pobre burro si la Lliga va perdre?...”

Passat el temps, el mateix setmanari del qual hem copiat la noticia , va tornar a recordar l’afer del burro ; al comentar una vaga de funcionaris de l’Ajuntament de Barcelona on el mig d’una assemblea de vaguistes és va dir : “ ... Volem ser tractats, com a mínim, com el burro de Montcada... “. Referència que significava menjar gratis i no fer rés.

Notes:
(1) Notícia, que hem resumit, del setmanari Mirador, nº 369 de 12 de març del 1936 . Revista que es va publicar des dels anys 1929 fins 1938 . Fou una publicació essencialment catalana amb clar sentit europeista. Profund en les idees i que combinava la seriositat amb la sàtira. Entre altres, va disposar redactors, insignes homes de lletres, com: Josep Mª de Sagarra, Avel·lí Artís “ Tísner” , Rovira i Virgili , Marti de Riquer, així com col·laboradors estrangers com: Thomas Mann, Aldous Huxley, etc.

(2) Front Català d’Ordre va ser una coalició electoral que va unir els partits politics de dretes (Lliga Catalana, Dreta Catalana, Partit Radical, Acció Catalana, "Comunión Tradicionalista y Renovación Española ") que van presentar–se units a Catalunya, a les Eleccions Generals del 16 de febrer de 1936 .

Josep Bacardit i Sanllehí

AMICS INTERNAUTES I SEGUIDORS D'AQUEST "BLOC"

Actualment estem treballant (cercant documents, etc.) sobre un tema concret: la postguerra a Montcada i Reixac. És per això que us demanem la vostra col.laboració per poder identificar un personatge que surt al mig de la fotografia i que us mostrem, concretament és el que està assegut al mig de la taula amb boina i un cigar a la boca . Per les poques dades que tenim, sembla que aquest vivia a Mas Rampinyo. És una fotografia publicada en una revista anàrquica amb data gener de 1937.
Moltes gràcies per endavant.

Equip de Montcada Post

Més dades sobre la mort de l'Enric Giralt Massó

Enric Giralt Massó està considerat com la 1ª víctima de la Guerra Civil a Montcada i Reixac.

Sobre aquest cas, ja des d’un principi, van circular diverses versions sobre les circumstàncies de la mort d'aquest veí i treballador de l'Ajuntament. Oficialment es va fer constar que va caure lluitant contra el feixisme, però des del mateix dia es van escampar altres versions, com per exemple: que se li va disparar el fusell que duia o tambè que l’havien matat accidentalment els seus propis companys “de patrulla” la matinada del dia 20 de Juliol de 1936. Oficialment semblava que el succés havia passat a Barcelona, però altres versions de persones que encara avui ho recorden situen aquest fet a La Llagosta, Sta. Perpetua o Montornès (veure comentari del 17/7/2010 guardat a l’apartat “Etiquetes-Guerra Civil a Montcada” ).

Foto esquerra arxiu: Un control realitzat per una de les moltes "patrulles d'incontrolats" que es van organitzar durant la Guerra Civil . A la dreta foto del llibre Diari d'un pistoler ( M.Mir), milicians pel carrer el 20 de Juliol 1936.

Davant d’aquesta divisió d’opinions hem volgut investigar a diferents arxius i biblioteques a fi de trobar alguna cosa més concreta sobre aquest cas. Un ha estat trobat a la “ Causa General” (1) corresponent a Sta. Perpetua, Sant Fost i Montornès, Entre la documentació consultada hem trobat alguns testimonis que podrien referir-se al cas que estem parlant. També aportem l’explicació que ens dona l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté sobre el mateix.

El primer testimoni correspond a Josep Mª Cubill Postius, lligam número 1596 de la Causa General que amb data 22/7/1941 i fent un resum, va declarar el següent:

[...] “ Com President dels Carlins de Terrassa em vaig presentar a la Caserna de Sant Andreu el 18/7/36 a fi de col·laborar al “Glorioso Movimiento Nacional” … la tarda-nit del dia 19 , al veure que l’aixecament havia fracassat a Barcelona ens van ordenar sortir de la caserna … vaig decidir tornar camp a través a Terrassa …però a l’estació de Montcada dos individus em van detenir i portar a l’Ajuntament on vaig ser sotmès a un interrogatori per un empleat de l’Ajuntament que amb va pegar varies bufetades… retingut varies hores en una habitació des d’on s’escoltava una radio les proclames de Companys arengant a les masses…finalment a la matinada , junt amb un altre detingut a la Ctra de la Roca ,de nom Joan Riera Guardiola també requetè , van decidir traslladar-nos a la Florida , lloc on seriem afusellats … un dels dos vehicles es va avariar fent que tots anéssim al mateix vehicle… al arribar a La Florida, en plena foscor , ens van fer baixar cada un per una porta diferent , el Sr. Riera que anava un pas endavant agafat pel braç per un patruller,es va resistir produint un aldarull , fet que va confondre als del piquet que van pensar que les dues siluetes que es movien eren dels detinguts que volien fugir , van fer foc varies vegades matant al Sr. Riera i crec al patruller ja que va cridar : “ m’han matat “ . Jo em vaig tirar a terra fent-me el mort , es va acostar un d’aquells “foragits” i em va disparar a la nuca , omplin-me de sang i convençuts que m’havien matat van marxar recollint el seu patruller ... desprès de moltes peripècies vaig poder fugir del lloc….. “

El segon testimoni, es tracta de la vídua de Joan Riera Guardiola, que l’any 1944 va declarar a la Causa General. És un testimoni molt semblant al que va fer l’any 1941 en Josep Mª Cunill. L’única diferència és que la senyora no entra en detalls, ja que reconeix que la seva declaració era fruit de la conversa que va mantenir amb el Sr.Cunill, persona de tota confiança i company d'ideologia política del seu marit que també s’havia presentat a la Caserna de Sant Andreu el dia 18 de Juliol de 1936. Aquest testimoni, igual que el primer, pertany a la C.G. de Sta. Perpetua de la Moguda.

(foto EFE: El primer a l'esquerra, Josep Maria Solé i Sabaté, i al seu costat (amb un bastó) en Joan Riera, entre altres testimonis i amb motiu de la presentació del llibre l'any 2009 "Revolució i Esperança")

Finalment ens referim a l’insigne historiador Josep Maria Solé i Sabaté, que parla del cas en un dels seus llibres: “Revolució i Esperança”, de l’editorial Ara Llibres, presentat a finals de l’any 2009. El llibre recull un seguit de testimonis de persones que van viure aquella època. Surt un tal Joan Riera que és un nebot de Joan Riera Guardiola, l’home explica allò que va passar amb el seu oncle:

[...]”. va ser detingut a Montcada quan tornava a peu des de Barcelona cap a Montornès , de matinada el van fer “una passejada” entre Montcada i Mollet, els van fer baixar del camió i els van disparar . Un dels trets va tocar al meu oncle i va caure ,i a l’altre , la bala només li va fregar una mica el cap i es va llançar a terra . Un dels trets dels rojos , doncs, només l’havien ferit . Quan van anar a donar-los el tret de gràcia, uns companys els van dir que els deixessin estar , que ja eren morts . Així va poder salvar-se el president del Partit Carlí de Terrassa, però el meu oncle va quedar mort ...”.

Hem de tenir present que fa la declaració una persona que té 97 anys i per les explicacions que afegeix Solé i Sabaté quan diu referint-se a l'edat del Sr. Joan Riera : " em dol que no pugui explicarme mil i una cosa més a causa del triomf de l'oblit ..." donant la sensació que ja se li oblidaven molts detalls al calaix de la mèmoria .

Cal la possibilitat que en aquest succés hi participés l’Enric Giralt Massó? , del qual se sap una cosa certa: que va aparèixer mort el dia 20 de Juliol de 1936.

Hi ha tot un seguit de coincidències que avalen aquesta possibilitat com per exemple que era un treballador de l’Ajuntament i simpatitzant de la FAI, que moltes de les persones que van opinar en aquells dies explicaven que l’accident o el que fos la causa de la seva mort es va produir en aquella zona de Sta. Perpetua, doncs, La Florida (aleshores se’n deia Ciutat Jardí) era una barriada d’aquell poble que toca a La Llagosta, també, encara que indirectament, es pot associar el nom del Montornès, lloc on Joan Riera Guardiola tenia el domicili i segons la declaració de la seva vídua aquells patrullers que ja disposaven de la documentació del seu marit van presentar-se el mateix dia 20 de Juliol a casa seva buscant sobre tot armes i documents.

Amb referència als pobles veïns de Montcada, cal tenir en compte que l’Enric Giralt Massó va ser l’única mort d’un antifeixista ( aquesta era l’expressió que s’utilitzava en aquells dies) produïda en els primers moments d'esclatar la Guerra Civil. Aquesta dada reafirma la nostra hipòtesi que hem exposat. (2)

Fins aquí la nova aportació, fruit dels testimonis que hem trobat documentats. És a dir, la del senyor Cunill i la vídua de Joan Riera Guardiola tots dos testimonis sota jurament. La seva història ens pot semblar una mica rocambolesca o bé d'un guió de pel·lícula, però si que aporta una quantitat de dades que com a mínim, són dignes de tenir en compte.

Podria ser aquesta la veritable història del primer cas, entre les morts, que van produir-se a Montcada durant la Guerra Civil.?

Notes:
(1) La Causa General va ser un procés obert una vegada l finalitzada la Guerra Civil ( Decret del 26/4/1940) amb la intenció de depurar i castigar a tots els que varen intervenir en actes delictius comesos a tot el territori durant la dominació roja.
(2) Els dies 18,19i 20 de Juliol del 1936 hi van haver moltes morts i ferits. Deixant a banda Barcelona, tant a Montcada com els pobles del seu voltant, les morts, millor dit els assassinats varen ser tots de gent de dretes, religiosos, propietaris, etc , l’única excepció que confirma la regle és l’Enric Giralt. A partir del dia 21 en endavant ja apareixen altres casos de “patrullers” que morien “accidentalment”, eufemisme habitual amprat quan s’anunciava la mort d’un dels seus , produïdes en circumstàncies, diguem -ne... " sospitoses”.

Josep Bacardit Sanllehí
Ricard Ramos Jiménez.

LA MORAL CRISTIANA A LES SALES DE CINE

ANY 1940. Quan fer-se un petó era pecat.

Aquells que segueixen o hagin llegit els últims escrits penjats en aquest bloc se n’hauran adonat que estem fent un recull de fets que van marcar a tota una època, és a dir, la generació de la postguerra.

Entre altres aspectes que incidien en aquella societat, vigilada i dirigida sota un règim dictatorial, havia un autèntic intervencionisme sobre com calia guardar la moralitat en llocs públics.Un ventall de normes que l’anomenat “Nacional Catolicismo” imposava de manera coercitiva i d’obligat compliment.

Una d’aquelles “formes reguladores”, era comportar-se en totes les expressions i formes sota l’imperi de la “moral cristiana” i concretament amb aquells locals anomenats cinemes, on presumiblement el règim, preveia que podrien realitzar-se actes “indecorosos” .

Recordem una ordre publicada el juliol de 1940 a tots els Butlletins Oficials que obligava als ajuntaments a fer-ne seguiment dels espectacles públics, com eren en aquest cas les sales de cinema. L’alcalde de Montcada senyor J. Mogas Ventura va ordenar als empresaris dels cines: Colon, “España”, etc. , això: (clicar sobre imatge) :Aquest tipus d’ordres cal emmarcar-les dins de la “creuada” que l’Església Catòlica va emprendre en finalitzar la Guerra Civil i que volia esborrar tots els signes de llibertat (per l’església era llibertinatge) que durant la República eren permesos . Va ser tant el control exercit que va arribar a un punt que semblava que qualsevol acte que es feia podria representar un “pecat” als ulls de la “moral cristiana”.
És evident, doncs, que aquestes mesures moralistes, anavem contra les parelles d’enamorats que aprofitaven la “foscor” de la sala per fer coses “immorals”, cosa que no es podia permetre ja que representaven un mal exemple per la “nova societat” que el nou règim volia implantar. Quines eren aquestes immoralitats?,doncs, a títol d’exemple i sense voler anar més enllà, podria ser uns petons o bé fer-ne unes manetes, etc.

No tenim cap constància a Montcada que s’imposés alguna multa per comportar-se contra la moral catòlica, multes que en alguns casos podrien ser fins i tot de 100 PTA d’aquell temps (uns 250 euros d’ara) .

Hi ha un exemple colpidor que ens demostra fins quin punt es va arribar: En moltes sales de ball es va penjar un cartell que recordava que ballar no és cap pecat (veure imatge a la dreta) .

La gent en general i les parelles en particular, van continuar amb la mateixa rutina, això si, ara amb més cura de no ser descoberts i per tant ja és procurava, en alguns casos d’acord amb la taquillera, per adquirir les butaques més adients on poder seguir fent el que inevitablement el cos (més ben dit les hormones) els demanava.

Un apunt final per descriure com era la societat real d’aquells anys:

Malgrat que és pregonava que tot anava bé la realitat era ben diferent. Segons el regim, Espanya era la reserva moral d’occident on el catolicisme havia triomfat i es presentava com la societat més puritana d’Europa i la realitat era molt diferent ja que era el país on havia crescut més la prostitució. La societat dels anys 40 o 50 se les inventava per poder sobreviure al bell mig d’unes condicions extremes, de penúries i de mancança de tot tipus. Una de les primeres necessitats, era el poder trobar aliments i si calia , anar al mercat negre o estraperlo. Complir amb els preceptes de la moral cristiana era per la immensa majoria de la gent, la més petita de les seves preocupacions.

Josep Bacardit Sanllehí

QUAN LA RADIODIFUSIÓ ES PAGAVA...

(Imatge: Antic receptor de ràdio de cinc vàlvules dels anys 50 (arxiu).

Temps era temps...com diu la cançó nostàlgica d’en Serrat, que entre altres coses ens diu allò quan escoltàvem la senyora “Francis” etc. etc., doncs bé, escoltar aquella radiodifusió o ràdio franquista no era pas gratuït, calia pagar un import anual, una mena d’impost que tothom tenia que contribuir, però serà millor que pugueu llegir aquest fet local en el seu context original, segur que si sentiu una mica de curiositat i sou persona diguem “veterana” ...segur que us farà sentir la nostàlgia d’aquells anys durs de postguerra i restriccions de tota mena. Els que sou més joves potser no us farà aquella sensació que hi sent la gent més gran, però al menys intentarem contribuir a recuperar la memòria històrica, per a tots aquells joves i amics que sou seguidors d’aquest blog.

(ràdio de galena , arxiu)

Salutacions,

Equip de Montcada Post

MILICIES DE LA FALANGE . " VOLUNTARI... O...PER FORÇA "

J.P.F són les inicials de la persona a qui anava dirigida l’ordre i que gentilment ens ha donat el document , la qual cosa agraïm la seva col·laboració . Era una persona que pertanyia a una familia de republicans i per tant considerada "roja" . Cal clicar a sobre de l’ imatge per poder-la llegir millor.

Any 1939, temps difícils... El cantautor Joan Manel Serra ens ho recorda amb aquella sentida canço: “ Temps era temps” . I quins temps!.

Per comprendre bé tot allò que passava, calia situar-se en aquella època. Havia finalitzat feia dos mesos la Guerra Civil i el pobles intentaven recuperar-se i Montcada no va ser cap excepció.

Començava la postguerra, amb una nova i dramàtica etapa que va ser molt llarga i molt dura per una immensa majoria de ciutadans. El règim dictatorial del General Franco estava imposant les seves normes de convivència en un país completament destrossat i vençut al qual li mancava de tot .

"La Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S", creada per decret l’any 1937 . Era l’única organització política que existia i dins de les múltiples facetes que abastava ni havia una pensada i destinada a formar la societat espanyola. Es volia crear una nova classe de persones que defensaria els valors del règim instaurat, aquesta era la intenció fundacional, com si fos una branca més d’un “nou” exercit espanyol. Es tractava de la “Milícia Nacional” que s’hauria de nodrir a través del voluntariat alhora d’allistar-se .

El document que reproduïm ens indica que això de la voluntarietat era una fal·làcia. Les Falanges locals estaven obligades a reclutar persones a fi de complir amb els objectius ordenats i mitjançant edictes convocaven a la població per omplir de “voluntaris “ les convocatòries de cada any. Bé, tot s’ha de dir, que evidentment hi havia gent que s`apuntaven convençuts del que significava la milícia, però ni havia altres que ho feien per algunes altres raons.

Concretament en aquella postguerra el bàndol perdedor, conegut com “els rojos” no tenien les coses tan fàcils i si volien fer o sol·licitar qualsevol cosa havien de passar prèviament pel control de la Falange , així que a la practica res es movia sense el vist-i-plau dels que ostentaven el poder.

Era, doncs, pels que provenien de famílies marcades com de “desafectes al regim” un bon pretext per apuntar-se a la convocatòria ja que salvaven molts obstacles al evitar “el que diran” i sobre tot assegurar-se la tranquil·litat. En fer-ho , molts també asseguraven una altra necessitat com era el poder menjar cada dia. Altres ho feien per un tema d’estudis o de salvar-se de la “mili”obligatòria (que era de molts anys) , etc, etc.

Tot i així , en moltes ocasions el “cupo” necessari de “voluntaris” no es cobria i era aleshores quan sortia la verdadera cara del regim i el que en principi semblava voluntari passava a obligatori sota l’amenaça de ser-li aplicat la represàlia .

El document que es pot llegit ho deixa ben clar i ens serveix per recordar que per alguns les coses no van ser gens fàcils. Va ser una època de manca de llibertats , fam, misèria, molt fred i de molts silencis .

Josep Bacardit i Sanllehi