25 de setembre 2012

L’ORFEÓ CATALÀ A MADRID…i…L’AIGUA DE MONTCADA.



Crec que no és cap exageració  afirmar que la relació de Catalunya amb l’Estat Espanyol  ha estat i és  turmentosa i plena d'incomprensions. La història del nostre País així ens ho recorda.  Qualsevol iniciativa política catalana, en general, té  la mateixa resposta:  NO.


Avui he cregut  oportú recordar-ne un exemple, dins dels molts que hi ha per escollir, i que com diria aquella dita popular:  “le va como anillo al dedo”. Va succeir a l’any 1912 arran dels tres concerts(1) que va oferir l’Orfeó Català(2) al Teatre Reial de Madrid amb un èxit rotund  que fins i tot  va destacar la més recelosa premsa de la capital d’Espanya que  no parava d'endegar campanyes contra les aspiracions polítiques  catalanes que des de feia anys reclamaven més poder  per auto governar-se. 

Imatges :   Logotip de l’Orfeó Català i del concert ofert  a basílica de S. Joan de Laterà a  Roma , any 1925.


El concert de l’Orfeó a Madrid cal incloure’l com un acte més dins de la política endegada des de Catalunya (3)  amb la intenció de mostrar  que la  nostra realitat cultural, industrial i política  fos coneguda arreu de la geografia espanyola.  S’estava en aquells moments negociant  la proposta de crear la Mancomunitat de Catalunya(4) ,  però un fet   va  fer perillar aquella “modesta”  aspiració autonòmica. El va protagonitzar el setmanari satíric “Cu-Cut!”(5) que  cansat d'escoltar els atacs contra Catalunya va aprofitar  l’èxit de l’Orfeó per fer una portada que va titular : “La música amansa les feres”


                                                         Al peu de la portada es llegueix : Orfeu domesticant les feres




Ja us podeu imaginar el sidral que es va generar a Madrid,  en lloc d’atacar el setmanari  ho van fer contra Catalunya i els catalans . Va ser una reacció desmesurada i exageradament desproporcionada, es van pronunciar  i escriure frases de tota mena,  com:” ¿ Que quieren estos?  “ , “España  se rompe” ,  “ Cataluña es una región más de España “ etc, en són algunes de les més suaus  que anaven seguides d’unes altres molt més amenaçadores  com: “Hay que declarar el Estado de Excepcion” , “ Que se enteren de una vez quien manda en España “ , sense oblidar una de clàssica  com era “ Si  hay que bombardear , se hace” , etc.  


Vaja! …salvant les distàncies  , i si un, desprès de la multitudinària Manifestació del 11 de setembre d’enguany ,  es fixa  com ha reaccionat la majoria de premsa, TV i  ràdios espanyoles,  pot  afirmar sense equivocar-se , que  segueix  el mateix patró  o “ modus operandi “de sempre   i que  poques coses han canviat malgrat el pas del temps . 

 
Foto de Lluis Millet quan tenia 32 anys. Va ser un bon propagadista de l'aigua de Montcada

Per a finalitzar  em referiré  a una qüestió anecdòtica  i casual però que per nosaltres, com a montcadencs,  ens hauria d’omplir d’orgull.  És el fet que pel mestre Lluis Millet i Pagès ( aleshores director de l’Orfeó Català ) sempre volia  en qualsevol actuació de la coral no hi  manques mai l’aigua de Montcada, era la seva preferida   i mira per on  es va emportar  a  l“històric” viatge a Madrid  12 garrafes grans de “Aigua de Montcada”(6) considerada per ell com la millor que existia. Especulant,  mig en serio i mig en broma, i perquè no dir-ho? , potser caldria afegir  que l’apreciat líquid  fes que les veus dels cantants,  aquell dia i sempre, sonessin tant bé  
   
Ai! Déu meu!... parlant de la nostra ja llegendària aigua ,  algun dia ens hauríem de preguntar de qui és la culpa  que  avui  a Montcada i Reixac no resti pràcticament cap font natural que ragi  i si ho fa  , que ho sigui d’aquella potable i rica aigua que durant segles ha estat un dels elements naturals i protagonista principal de la nostra identitat com a poble.   


Notes :
1-Invitació feta per l’Associació Wagneriana de Madrid  i de l’Orquestra Nacional de Espanya .  Es van desplaçar a Madrid tres seccions de l’Orfeó Català ( nois, homes i dones)que junt amb els seus familiars formaven  un conjunt de 380 persones.

2-Fundat a l’any 1891 per Lluis Millet i Amadeu Vives . Segueix sent un orfeó capdavanter i  un referent cultural  fonamental dins del panorama musical català.

3-En aquella època política la força majoritària a Catalunya era la Lliga Regionalista , coneguda popularment com la Lliga d’en Cambó. Ell i altres com Prat de la Riba van intentar  “regenerar” la política espanyola  dominada per aquella fraudulenta  alternança  de governs  de signe conservador o liberal .

4- La Mancomunitat de Catalunya va ser una institució que agrupà les quatre diputacions catalanes .Es va formar el 6 d’abril del 1914 . Les negociacions van començar el 1911 , el Congreso de Diputados la va aprovar però el Senado no ho va fer tancant la via legislativa .Finalment el govern espanyol que necessitava del suport parlamentari dels catalanistes , es va decidir  per la via del Real Decreto que va signar el Rei Alfons XIII el 18 de desembre del 1913.  Va realitzar en els pocs anys de la seva existència una important tasca , principalment en infraestructures viaries  i ensenyament , fins que  la Dictadura del Primo de Rivera la va “hivernar” l’any 1923 i clausurar l’any 1925 .

 5-¡Cu-Cut! Va ser un setmanari satíric barceloní que es va editar entre el 2 de gener de 1902 i el 25 d’abril de 1912 . Alineat políticament i financerament amb la Lliga Regionalista de Cambó .  A l’esclatar l’escàndol  que va originar la portada “ La música amansa les feres” , Francesc Cambó amb la intenció de calmar els alterats ànims dels cercles polítics madrilenys  va decidir suspendre  “cautelarment” l’edició  fins a millors temps . El setmanari, tot i publicar alguns números més ,  va ser  “el cap de turc” que va oferir amb la fi de seguir negociant les competències de la futura Mancomunitat de Catalunya .

6- L’aigua de Montcada i la seva relació amb l’Orfeó Català .La Veu de Catalunya nº 4640, pàg 1 del 19 d’abril del 1912. 

JOSEP BACARDIT  I  SANLLEHI.






15 de setembre 2012

LA MADUIXAIRE DE MONTCADA

Escrit dedicat a tots el montcadencs . 


Per Llei de vida, pocs en queden entre nosaltres que hagin estat de sort de viure en aquella  Montcada  plena de camps de maduixes. Alguns més, n’han sentit parlar  i per a molts probablement  els representi  tota una novetat en descobrir que aquest fruit era per la pagesia una bona font d’ingressos .

( Escultura “ La  maduixaire” .  L’escultor Josep Carcassó i Font  es va inspirar amb una pagesa  de Montcada.  Publicat  a l’Almanac de l’Esquella de la Torratxa de l’any 1896.) 

Avui només en farem un tast i deixem per un proper article poder desenvolupar amb amplitud i des de diverses vessants tot el que ha significat (que és molt)  per Montcada i Reixac “les maduixes”  ,  una fruita   que  per la seva qualitat i fama   fos  un dels motius, entre altres,  pel qual hem estat coneguts.  

Reproduïm  uns versos  escrits  l’any 1919. De  forma “picantona” fan referència a  una de les moltes  dones que venien pels carrers de Barcelona les maduixes de Montcada. L’anònim autor dels versos (1), ens parla d’una  montcadenca   a la qual  sovint  li compra maduixes, la descriu  com decidida,  formosa i ben plantada.  Còpia literal dels versos:

"LA MADUIXAIRE   DE  MONCADA"






La Maduixera (en castellà “fresa” )  és una planta  que és va conrear a Montcada durant segles (el  XIII  ja se’n parlava). Malauradament  i des de fa dècades  el creixement urbà  l'ha  fet desaparèixer  del nostre poble  .
La  maduixa montcadenca  era  considerada  una de les millors que existien a Catalunya. Pel  seu clima  i les especials condicions  que reunia els terrenys  sorrencs on era cultivada, situats principalment a les vores dels rius Besòs i del  Ripoll, feien que adquirís un gust especial  que la distingia de les altres.

La ciutat de Barcelona  era  la destinatària majoritària d'aquest producte, lloc  on  cada dia desenes de pagesos/ses de Montcada   s’hi traslladaven carregats amb els  seus corresponents   cistells ben  plens.  Era suficient el crit de: “ maduixes de Montcada!”  per a vendre   amb un no res  el seu producte.


Què motivava que fos tan acceptada  la maduixa de Montcada? .  Hi ha qui afirma que la seva fama venia donada    pel seu  exquisit gust  al que s’hi unia propietats reconstituents i depuratives amb un alt nivell en  vitamines i minerals.  Qualitats gastronòmiques  a la que cal també afegir  la  creença popular que associa aquesta fruita  amb  l’amor i en aquest sentit, sembla que la maduixa montcadenca  era considerada  un bon afrodisíac.  Probablement a l’hora d’escollir, hi havia una mica de tot,… chi lo sa?

Fos  pel que fos  una cosa és ben certa: les maduixes de Montcada i Reixac van ser sempre objecte d’una forta demanda. Era tanta, que alguns comerciants barcelonins necessitavem assegurar aquest producte  fos com fos, fins i tot,   alguns pagesos  rebien proposicions de compra de futures collites, compromís que és feia efectiu  mitjançant el lliurament a compte d’una paga i senyal.

A Montcada i Reixac  porta el nom de Passatge de les Maduixes  un petit carreró  ubicat  entre el carrers Santiago i l’Avinguda de la Ribera i que correspon a una de les zones   on 100 anys enrere s’hi plantaven maduixes.

JOSEP BACARDIT SANLLEHÍ



Notes:
(1) El setmanari satíric "Papitu"  ho va publicar el 18 de març del 1919 . Va ser una de les publicacions més populars del Principat que combinava la crítica política i social amb l’erotisme. Pel seu catalanisme d’esquerra i anticlerical li donaren mala fama entre la burgesia i l’església que la qualificava de pornogràfica.  Molts escriptors i dibuixants de l’època hi col·laboraven sota pseudònim fet que feia caure la responsabilitat al  seu director Agustí Piracés. La dictadura de Primo de Rivera el  va clausurar. 


 



11 d’agost 2012

EL TEATRE CAFÈ COLON DE MONTCADA


(foto: De la  família Riera i Capdevila: Any 1916, la coral de l'ABI , fotografiats en la Torre Carbonell (part del darrera de l'edifici)
Per veure la imatge més gran, clica sobre la mateixa

EL TEATRE CAFÈ COLON DE MONTCADA
TAMBÉ CONEGUT COM: L'A.B.I.
 (Segle XIX-XX)


Concretament el dia 11 de juliol de 1886, es va inaugurar aquest local. El teatre es va  estrenar per primera vegada  el 16 de juliol de 1886,  amb l'obra "Lo que vale el talento" interpretada per la companyia d'Emili Mario i "El navio de Doña Inés". La companyia del ferrocarril, va voler contribuir a tan faust esdeveniment formant un tren especial destinat a traslladar a Montcada els veïns dels pobles de les rodalies.

Com a curiositat  cal esmentar que un dels telons del teatre tenia pintada la figura de Cristòfol Colon. Aquest detall ens fa pensar que el nom del Teatre Cafè Colon de Montcada com el seu homòleg de Barcelona, va ser en honor o en memòria del descobridor del Continent  Americà.(1)

El propietari i fundador en Josep Vilaseca membre de la colònia d'estiuejants de Montcada, portava de tant en tant  companyies teatrals de drama, líriques o bé de "sarsueles". Per la joventut el teatre era un complement del ball i, per la gent gran, un gran espectacle de la societat de menestrals  i botiguers que trencava la monotonia  de la vida casolana i del camp. Servia  per alimentar el gust musical o literari, quan es tractava   de determinades obres. El cas és que en el decurs de l'any,  tots els estaments socials es podien donar la mà i la satisfacció d'aplegar-se dues o tres vegades  al Teatre Colon, per gaudir  de l'espectacle  i sentir-se en agradable ambient  de la vida  i de les relacions   socials.  Cosa que tingué una durada fins a l'any 1917.

Com a conseqüència de la posta en marxa i explotació de la pedra calcària del Turó per la  Fabrica de Ciments Pòrtland - Asland, va provocar la primera onada i fugida del  senyoriu estiuenc de Montcada  per por de quedar-se empolsinat de ciment...Tan sols van quedar-se els més fidels, tradicionals i  romàntics estiuejants,   encara que,  aquests també ho faran  de manera esgraonada, entre 1917 i els anys de la II República.  Amb aquest primer èxode, el Cafè Teatre  Colon van quedar-se  sense els  seus habituals i benestants  usuaris.

És en aquest període (1918) que Domingo Fins i Sagarra, gran  benefactor  d'aquest poble,  compra i fa donació d'aquest local, constituït així mateix una entitat social  anomenada Associació Benefico Instructiva (A.B.I.). Foren els socis afeccionats que organitzaran  tot sovint  vetllades teatrals i sarsueles; unes vegades per a esbarjo exclusiu dels socis de l'entitat i altres destinades a la curiositat i consideracions generals. Al nostre poble hi ha hagut sempre  afeccionats a la interpretació  d'obres de teatre, d'ençà que en el segle passat la vida es liberalitzava. Foren construïts  escenaris a:  Can Sarget  (plaça de l'església)  també als Germans de la Salle, La Unió  i en el Centre anarquista del  carrer Santiago, per representar diferents obres i espectacles.

A Colon, per exemple: es feien  representacions tradicionals  per a Tots Sants, amb l'obra de "Don Juan Tenorio". A la Festa Major: "Terra Baixa" o l'Hostal de la Glòria " entre altres representacions. Durant  Nadal i Reis, també  s'escenificaven  obres pròpies de les tradicions, com: "Els Pastorets" realitzades en els locals de:  Can Sarget, als "Hermanos" o bé a La Unió de Mas Rampinyo.

Però retornant als temps dels primers estiuejants, és a dir, fins que va arribar la fabrica Asland, no hi van mancar  a Montcada uns bons concerts de música, entre altres activitats artístiques quan al Cafè Teatre Colon tenia, com ja abans ho hem dit, com a  propietari en Josep Vilaseca, el qual també ho era d'un altre Colon a Barcelona. Aquesta persona, molt coneguda  en els ambients de la Barcelona burgesa, va portar a Montcada veritables artistes del moment, com: Marcel Mas, Margarita Xirgu, Enric Borràs, Alícia Larrocha,  etc. També contava aquest local amb un esplèndid piano de cua, on virtuosos concertistes van interpretar llurs melodies, com: Isaac Albéniz i Enric Granados.

Durant la primera Guerra Mundial, els dos primers anys (1914-1916) van arribar a Espanya fugint de la guerra,  molts artistes de tot Europa, molts d'ells foren contractats pels mecenes i estiuejants del poble, perquè actuessin  a Montcada, cantants com: Maria Barrientos, Mercè Plantada, Hipòlit Lázaro, Mercè Capsir, Emili Vendrell, etc. Tot un privilegi per un poble que convivia  entre el món rural: la pagesia i el món de la gent benestant: els estiuejants.


Ricard Ramos Jiménez  


Notes: (1) Aquesta data tan concreta,  ha estat possible gràcies a una nota escrita de puny i lletra del senyor  Francesc Ubach i Vinyeta.





22 de juliol 2012

UN VELODROM A MONTCADA?


Aquest va ser el titular de la  notícia que  va publicar Mundo Deportivo el  31 d’agost de 1977.

Que va passar perquè aquesta aspiració  no  fos una realitat? 
Joan Navarra Castella


Anem a pams  i seguim cronològicament els fets on   les circumstàncies polítiques i esportives  que es vivien aleshores (1)  van  frustrar   el somni  d’uns montcadencs  que ho van proposar i treballar:
Va ser una iniciativa d’un grups de persones  amants del ciclisme , encapçalats per Joan Navarra Castellà (autèntica anima del club ciclista Montcada ) , que ho va explicar al periodista Joan Planas que s’havia desplaçat a Montcada amb motiu d’un acte ( molt habitual a casa nostra)  com era la signatura del contracte perquè Montcada  fos la sortida d’una etapa de la 57ena. Volta Ciclista a Catalunya(2) .


(Foto Mundo Deportivo.Any 1977, signatura del compromís amb la Volta a Catalunya . A l’esquerra es reconeix a Miquel Poblet i al centre Joan Balart que actuava com alcalde accidental.)

El periodista , sorprès i escèptic  al primer moment, va escoltar  el que li deien  i se’n va donar compte que la cosa anava en serio i molt més quan  li van ensenyar el lloc(3) on s’hauria de construir amb tots els detalls tècnics, mides i altres accessoris complementaris  així com la econòmica adquisició  que representava la compra d’aquell terreny situat  en una zona boscosa  però ben comunicat. 
Vista de la zona del camí  Font del Tort on s’hauria construït el velòdrom. A l’esquerra es distingeix el garden i el Turó.

El Sr. Planas  va escriure el següent : “... Mi impresión es de que ya lo tienen todo  y ahora sólo hace falta la diestra mano de Miguel Poblet  ( aleshores era president Federació Catalana) para que Madrid ( s’entén Federació Espanyola)  ponga el resto”.  El periodista  va finalitzar l’article dirigint un prec al Sr. Lluis Puig ( President. Fed. Espanyola ) : “… presiento que Vd. tendrá que tomar cartas en el asunto en una instalación de la cual carecemos … Montcada se lo merece …aunque sólo sea para rendir homenaje y tributo de admiración al gran campeón que salió de sus calles : Miguel Poblet “  . 

Motius que ho van impedir :  Cal situar-nos  a l’any 1977 , feia pocs dies  que s’havien celebrat les primeres eleccions democràtiques, s’estava redactant una nova  Constitució,  i els ajuntaments   així com la majoria de federacions esportives   no s’havien renovat  , actuaven  com si fossin un gestor “provisionals”   i  pendent tothom dels canvis que el calendari polític anava imposant. 

En Miquel Poblet  va comunicar la intenció al Sr. Puig  el qual ho va veure amb bons ulls,  però li va demanar   esperar un temps. La notícia va fer que altres ciutats (Granollers i Barcelona) manifestessin també la voluntat de disposar d’una infraestructura d’aquest tipus complicant les ja de per si difícils opcions montcadenques.  Finalment la qüestió es va encallar  quan,  per una banda, el principal valedor  Miquel Poblet va deixar a l’any 1978 la presidència de la Federació Catalana , i  per l’altra,   la sol·licitud  de l’ajuntament de Barcelona ( feta a l’any 1979) en voler   organitzar el Campionat del Món de Ciclisme del any 1983. Aquest fet   va comportar la construcció del velòdrom d’Horta  i en conseqüència  va  desaparèixer    la possibilitat  de  fer-ne  un  a Montcada .

Disposar d’un velòdrom a Montcada no era una idea novedosa , ja feia anys que rondava pel cap d’alguns montcadencs ,   com ho demostra la pista provisional de fusta que van  instal·lar al camp de futbol en motiu d’un festival ciclista organitzat,  per ells ,  l’any 1959 .  

Moment  que Miquel Poblet pren el relleu  de la cursa de 25Km.  

Hi ha moments  on l’oportunitat i les circumstàncies   d’una sol·licitud poden   jugar a favor, per desgracia  per Montcada, no va ser  així .

Notes :
(1).  El nou regim democràtic, instaurat  el juny del  1977 ,  va viure en els seus inicis etapes  difícils , on a  la inestabilitat política s’unia a una forta crisi econòmica  que impedia prendre decisions o compromisos a llarg termini  ,entre altres,   en qüestions d’inversions publiques.

(2).La Volta ciclista a Catalunya i la seva relació amb Montcada ve de molt lluny. Moltes etapes han  finalitzat  o sortit  , com va ser el cas de l’any 1977 ( 5ª etapa  Montcada-Platja d’Aro de  160 km) .

(3) El lloc es conegut com el camí de la Font del Tort  i  el velòdrom  era  previst  fer-se  a  on ara hi ha un parc  forestal  i un garden . La propietat era de la noble família de cognom Sarriera la qual acceptava el projecte proposat .

JOSEP BACARDIT  I  SANLLEHÍ

15 de juliol 2012

Dècada 1910-20. “ Parlà…el castellà de Montcada”.


La burgesia catalana: Quan parlar en castellà era un acte de “finor” que els  distingia.

El poble de Montcada , un cop més, és citat com un bon  exemple dels modismes o costums  de la burgesia barcelonina que  durant moltes dècades  va estiuejar   a casa nostra.  En aquest cas , el periodista que va escriure l’article fa referència  a un fet diferencial  que  distingia aquella classe social :   “parlar en castellà”  quan sortien a passejar  o  en relacionar-se amb els botiguers i veïns .  La veritat és que  a la intimitat parlaven en català però  de portes enfora  empraven el castellà  ja que , per ells,  el català era el idioma que feien servir  “els vulgars” o sigui les classes inferiors  i els convenia “marcar” la diferència . 

L'article que tot seguit  reproduïm  va publicar-se l’any 1913 en el diari “La Veu de Catalunya”(1), cal inserir-lo  dins d’uns moments polítics on l’ensenyament en  català a les escoles   aixecava ( com sempre ha passat i segueix passant )  grans reticències  en els sectors més centralistes  que entre altres qüestions  no volien  que s’aprovés la Mancomunitat de Catalunya , petició catalana  d'una modesta descentralització del poder .  La frase “ España se rompe”  va sorgir aleshores  i  malgrat  ha passat un segle   segueix ben vigent . 


Retrat d'una  familia burgesa que estiuejava a Montcada i Reixac. Any 1910. (fons RRJ)

 L’article , titulat  “Les cursis”, deia:

En “Quirse d’Oliva”(2) de “ El Correo Catalán”, envesteix a la cursileria que fa malbé la llengua castellana, parlant-la desastrosament, ridículament i depreciant l’idioma del nostre gran poeta nacional mossèn Cinto, d’Ausiàs March, del beat Ramón Llull, del gran Rei en Jaume I i de les Corts d’Amor de l’Edat Mitja, on la parlaven les reines, les dames i els trobadors.   Diu en “ Quirse d’Oliva” :

<< Les damisel·les barcelonines qui estiuegen a Moncada parlen ordinàriament en castellà, vull dir que tot el dia, en totes ocasions, gairebé sempre fan exercicis de fonètica castellana. Les damisel·les de la colònia estiuenca de Moncada “sur mer” , parlen ordinàriament en castellà , i ara vull dir que s’hi expressen  d’una manera ordinària , amb una vocalització oberta, amb una guturalització(3) turmentosa, amb un lèxic precari.

Imatge de damisel.les d'aquella època

 ¡  Oh  Precioses Ridícules !  Al sentir-vos un castellà recent vingut de sa  terra,  en dir-me  ( després d’una llarga conversa amb vosaltres)  que no trobava gran diferencia  entre’l  català i el castellà , llevat de la fonètica desnaturalitzadora . Aquell bon senyor va creure que s’entenia amb vosaltres  parlant-li  català.
Cal observar, empro , que les damisel·les barcelonines  de Moncada parlen català quan s’enfaden  i  respostegen a llurs “mamàs” .

Això ens recorda un succeït veritable, històric. La família d’un dels “nostres rics” del Passeig de Gràcia va donar generosa i esplèndida hospitalitat a un general de l’exèrcit espanyol, fill d’un poble de Castella que, com és natural, parlava en castellà.
L'esmentada família procurava complaure’l,  fent tot allò  que  hi sabia fer. Fins i tot li parlaven en castellà, com acostumen a fer-ho, quan surten  de passeig o bé de visites. 

El general se’n tornà a Madrid i s’esdevingué aquella memorable discussió d’en Menendez Pidal (4) i algun altre literat castellà amb els literats catalans sobre la llengua catalana.
En una de les tertúlies de Madrid a que assistia el general s’ha esmentat aquella discussió , s’hi parlà de la llengua catalana, i uns dels tertulians va mal parlar-ne,  dient que era incomprensible perquè “ dos catalanes  cuando hablan , ladran” (5) . El general va sortir al reparo d’aquella impertinència dient (en castellà) :  

“…Senyors no diguin tal cosa; jo he estat a Barcelona, hostatjat a casa d'una  família  que vivia al Passeig de Gràcia que em parlaven  sempre en català , i jo els entenia …perfectament! “

Havia pres per català … el castellà de Barcelona!  ,  com el que parlen les il·lustres damisel·les que estiuegen a Moncada.
Chapeau! .>>
--------------------------------
L'irònic escrit  va aixecar polèmica i  se’n va parlar molt a la premsa  de Madrid  i Barcelona . Montcada de forma indirecta era  citada , fet que va fer famosa la frase:  “Parla… el castellà de Montcada” . 


Recomano  al qui li pugui interessar el tema  llegir l’obra  de Santiago Rusiñol  “ Gente Bien” , un sainet escrit en  castellà,  però plé de “catalanades”,   on  l’autor satiritza i ridiculitza el comportament d’aquella classe social de “nous burgesos” o de gent ennoblida de sobte i que per integrar-se al nou ordre social, decideixen parlar en castellà  ja que “ hace mas fino”, ambient que Russinyol ho descriu amb la següent frase: “ és la moda i havem de parlar-hi” . També pot resultar d’interès llegir “Vides privades de la Barcelona burgesa”  de Lluis Permanyer, tot un expert en la matèria. 

Mary Santpere i el seu pare Josep . Monument dedicat a la nissaga d'actors  Santpere, situat a la Rambla  de Santa Mònica de Barcelona

 Notes :
(     1)    Nº 5144 ,pàg 1 del 4-9-1913. La Veu de Catalunya, diari conservador i catalanista.
(     2)    Pseudònim de  Jaume Barrera , crític d’art i especialista en notes de societat .
(     3)    Gutural :  Vetllar o tenir cura .
(     4)    Menedez Pidal : Intel·lectual castellà que va endegar una campanya contra la normalització de l’ensenyament  en català a les escoles .
(    5)    Frase de l’any 1902 que es va pronunciar el bell mig de la polèmica de la normalització del català i que a la dècada dels anys 1950 el locutor de radio Bobby Deglané,  va recordar, preguntant a l’actriu  Mary Santpere si era certa  la frase , la qual  li va contestar, jugant amb el nom del locutor: … esto es discutible…lo que  es cierto,   es que  a los perros en Cataluña los llamamos “Bobby”.

JOSEP  BACARDIT  I  SANLLEHÍ

09 de juliol 2012

Any 1902. Anticlericalisme a Montcada i Reixac.


Aquest dos retalls  que més avall reproduïm, fan referència a Montcada i  ens recorden   una època   on  l’anticlericalisme  va sorgir  amb molta força . El nostre poble no va ser aliè amb el que passava arreu de Catalunya . El poder  de l’Església Catòlica , fins aleshores  intocable , començava  a ser qüestionat . 

Que s’entén per anticlericalisme? :    Actituds o idees que van des de la crítica a les institucions eclesiàstiques  o persones concretes del  clergat  fins a atacs contra la religió  en si mateix, tot i que no necessàriament han d'anar unides    Als Països Catalans l'anticlericalisme fou un fenomen social de primera magnitud fins a l'arribada de la dictadura franquista el 1939. Des de llavors ha anat perdent agressivitat i avui dia fins i tot en una bona part ha desaparegut com a conseqüència de la indiferència religiosa i també gràcies a l'evolució dels sectors més joves i oberts del cristianisme que comprenen les raons de les problemàtiques socials que es viuen actualment.
-----------

 
  Retalls de premsa : El primer qualifica  el vicari de "inquisidor" i el segon tracta al capellà de "pesseter" .
 


Llegir els diaris o revistes  satíriques de l’època   com  “El Diluvio” , “L’Esquella de la Torratxa , “ La Campana de Gracia” i altres publicacions del mateix estil   , va ser considerat  com   “pecat” pel Papa Lleó XIII (1)  i va ordenar, a totes les diòcesis,  que lluitessin contra la  “immoralitat ” que representava aquets tipus de premsa.  

A Montcada i Reixac  el mossèn Marià Mas junt amb el vicari  Joaquim Grau hi van dedicar molts esforços, tal com demostra el retalls  que hem penjat. Cada any enviaven un informe al Bisbat de Barcelona  on detallaven la premsa que es llegia al poble  i els noms  dels seus subscriptors, tot això acompanyat de comentaris , observacions  o fets  que directament  ( en positiu o negatiu) podessin influir  sobre la moral cristiana.  

Situem-nos  a l’ambient polític que es  vivia a l’època: 

A Espanya i Catalunya , la primera dècada del segle XX va ser molt moguda en tots els sentits . Els governs de torn( liberals o conservadors) que fins el moment van exercir el poder,  es van afeblir arran de la pèrdua de les ultimes colònies ( Cuba i Filipines) i van sorgir amb molta força moviments alternatius ( republicans , reclamacions nacionalistes i sindicats de treballadors organitzats, alguns d’ells actuaven amb atemptats terroristes ) i  tot plegat va provocar una autentica inestabilitat  i  en alguns casos ( Setmana Tràgica a Barcelona) va generar el incendi de molts centres religiosos.  Valgui la dada següent  com exemple : Amb deu anys ( 1901 a 1910) es van formar 12 governs diferents . 

L’Església catòlica ( darreries del segle XIX i  principis del Segle XX ) va endegar  una creuada  contra  la proliferació  de setmanaris, revistes o diaris  que públicament  es declaraven anticlericals i que li qüestionaven  el seu gran poder de influencia en tots els segments de la societat civil .  Aquella premsa , per l’Església, sembrava una llavor anticlerical  que posava en perill ,  entre altres coses ,  el “monopoli” quasi exclusiu   que exercien sobre l’ensenyament a les escoles, un dels pilars basic de la seva estructura ,  la qual no estaven disposats a perdre .

Catalunya va ser un dels llocs on les  noves tendències polítiques   es van manifestar de forma  més contundent. Els governs responien davant dels fets amb mesures militars repressives  i declaracions de l'Estat de Guerra ( 4 vegades es va decretar la suspensió  de les garanties constitucionals ) , fent  de tot plegat que encara es reforcés més les idees de canvi.  


Com hem esmentat abans, de l’Església, podem dir que amb alguna excepció,   va alinear-se a favor de seguir mantenint  les prerrogatives que fins  aleshores havia gaudit  i va declarar la seva “guerra particular” contra aquells moviments  fent servir totes les “armes” que disposava. Els greus successos de la Setmana Tràgica (any 1909) van espantar  a una bona part de la burgesia catalana  que a la seva manera , havia “animat”  aquells moviments revolucionaris i al comprovar que no els podien controlar van decidir   tornar a l’antic “status quo”  . L’exemple més significatiu d’aquest canvi   el representa  l’eliminació de l’Escola Moderna,   creada por un moviment de pedagogs que sota les idees de Ferrer i  Guàrdia havien endegat i consolidat un projecte pedagògic positivista : laïcisme enfront l’hegemonia de la religió, raó i lògica contra dogmes ,l’obscurantisme i la ignorància, formació d’individus lliures, crítics i independents .   El pobre Ferrer i Guàrdia  va ser acusat,  jutjat i condemnat  a mort  com un dels màxims promotors d’aquell moviment de protesta contra les quintes obligatòries  per anar a la Guerra del Marroc  (moviment considerat pel govern : d’anarquista i revolucionari)  , conegut com La Setmana Tràgica .  Ferrer i Guàrdia es pot considerar una víctima propiciatòria  d’aquell ambient polític , un “cap de turc”  i  sobre la qual  els poders fàctics del moment van fer servir  com un avís a tots els “revolucionaris” .Aquell judici , considerat una farsa ,  es recorda com un dels capítols més vergonyosos  de la nostra història.

 

 













 Imatge de dalt d'esquerra a dreta : Butlleti Escola Moderna  i  Francesc Ferrer i Guardia, el seu fundador.  
A sota d'esquerra a dreta : El Papa Lleó XIII  i  un dibuix publicat a l'Esquella de la Torratxa  que sota el titol " Per l'Esglesia tot són ganacies"  representa el clergat que se'n va a America per enterrar les victimes del naufragi del Titànic.

 Nota :
(1). L’encíclica Cum Multa Sint dirigida als bisbes espanyols , el Papa Lleó XIII  entre altres consignes , deia :  “ ... L’Església Catòlica no pot estar callada i  inactiva davant l’espectacle que representen els enemics de la nostra fe...” 

JOSEP BACARDIT  I  SANLLEHÍ
  

06 de juliol 2012

6 DE JUNY DE 1944 DESEMBARCAMENT A LA NORMANDIE. FA 68 ANYS.....

 CEMENTIRI  AMERICÀ (ALIAT) 
CEMENTIRI ALEMANY

El 6 de juny de 1944, conegut com el "dia D", els aliats iniciaren el desembarcament d'un exercit de més de 150.000 soldats  (73.000 nord-americans i 83.000 britànics i canadencs) sobre les platges de Normandíe.

Molts joves van deixar la vida per salvar a Europa del feixisme, altres, també joves i alemanys van morir creien defensar el millor pel seu país.

La història cal no oblidar-la, és necessari aprendre d'aquestes confrontacions d'aquestes barbaritats i de tot allò dolent que es deriva d'aquestes lluites, d'aquestes guerres que van suposar una quantitat de desgràcies i danys col.laterals,   difícils de quantificar.

Les imatges són de l'any 2005, realitzades en un viatge personal a  les platges de la Normandie i al Memorial de Caen.

Ricard Ramos


01 de juliol 2012

Mèxic, any 1946. Manifest de protesta enviat a les Nacions Unides .


Entre el comitè de redacció  hi havia  Alfons Boix Vallicrosa (1), militant d’ERC   que va ser alcalde de Montcada i Reixac durant la Segona República Espanyola .

Motius que van originar el document que es va redactar a Mèxic D.F.:

Una vegada finalitzada a l’any 1945  la Segona Guerra Mundial   i davant la passivitat, per no dir traïció  a la República Espanyola , que mostraven les potencies guanyadores envers la dictadura del General Franco ,   principalment  Gran Bretanya, França i EEUU, totes elles  molt més preocupades  pel  repartiment del Nou Ordre Mundial (eufemisme de  botí ) que del problema espanyol


 (Imatge de l'arribada del "Sinaia" amb refugiats  al  port de Veracruz(Méxic)

Cansats d’esperar  i   comprovar  que  Espanya era altre cop moneda de canvi  dins del repartiment de les zones de influència,  un grup de intel·lectuals republicans  espanyols  (molts d’ells catalans) van decidir agrupar-se  i  crear La Unió de Professors Universitaris  Espanyols a l’Estranger ( U.P.U.E.E.) , la majoria eren eminents catedràtics de lletres i ciències que s’havien exiliat al finalitzar la Guerra Civil Espanyola a  Mèxic, Argentina, Veneçuela o Xile.  Després de mesos de reunions i contactes a tots els  nivells , van redactar un document de denúncia  que va ser lliurat   als màxims responsables de les Nacions Unides (2) a fi de que fos llegit i debatut.

El  llarg document  es fa palès de la gran contradicció  i complicitat  que representava  el “tàcit” recolzament  que donen  les principals potencies mundials al règim feixista espanyol, us fem  un resum: 

“…la subsistencia de la dictadura española constituye una victoria del Eje …”, “ … pedimos  que se consolide en todos los lugares el triunfo de las democracias devolviendo a España el ejercicio de la libertad y la dignidad a la vida española que le fue arrebatada por la fuerza de las armas. “


Fan referència al perill  que significa un règim feixista  que ha obligat a exiliar-se, entre altres,  a una bona part de la seva  intel·lectualitat , afegint  la següent queixa :

“… La inteligencia española yace en unas vacaciones forzadas, favorecidas por incomprensible ceguera , por la complicidad internacional …” 

El document finalitza  amb una  important petició i reflexió dirigida al món: 

“… Pedimos justicia para nuestra patria … comprimiendo reflexivamente  una indignación que podria perturbar nuestra obligada serenidad de hombres de estudios…”  i segueix : “… Por imperativos morales e intelectuales , fuimos beligerantes en la guerra mundial que militarmente ha finalizado. Nuestro puesto estaba sin dudarlo junto a las democracias. Para ocuparlo dignamente no hemos omitido sacrificios , por duros y dolorosos que fueran. Nos alarma pensar que puedan ser estériles . Nos hiere como un aprobio que sean ignorados por los demás.   No quisiéramos , con nuestra conciencia de intelectuales y de españoles , limpia de toda claudicación, tener que avergonzarnos por ellos…”

A més d’Alfons Boix (imatge de l'esquerra), el document els van signar, entre altres , el Dr. Bosch Gimpera ( imatge de la dreta ) , els germans Pi Sunyer  , germans Carrasco i Formiguera,  Nicolau d’Olwer, Francisco Ayala, Jimenez Asua ,José Giral ,Dr. Alcala Zamora,Joan  Xirau, Maria Zambrano, Fdo. De los Rios … i  310 firmes més .

Per aquells que vulgui consultar tots els noms, pot cercar el butlletí que s’editava a Mèxic  “España Popular”, pàgina 5 del  numero 319 del 8 de novembre del 1946, o entrar  a l’adreça :

El document no va rebre mai cap resposta oficial , va ser ignorat. Els interessos geoestratègics de les potencies guanyadores de la Gran Guerra hi van prevaler  per sobre  de les reclamacions justes  d’un país destrossat i petit com era Espanya . Com a  pagament del “favor” ,  Franco va facilitar la instal·lació en territori espanyol  de les Bases Militars dels EEUU . La sort de la Segona República Espanyola estava sentenciada.

Notes :
(           (1 )Alfons Boix Vallicrosa  va morir a Mèxic l’any 1964 .Durant el seu exili   va exercir una gran activitat política i intel·lectual , a banda de ser farmacèutic i  professor  de química , va ser un dels impulsors de La Revista Ciència , publicació a la qual hi col·laborava  prestigioses personalitats   mundials.

          (2) Les Nacions Unides es van fundar l’any 1945. Aquesta,  amb la intenció de crear un organisme supranacional a fi d’evitar nous enfrontaments bèl·lics. La veritat és que només , a trets generals , serveix com un  lloc on els oprimits expressen les seves queixes  i en la majoria  dels casos no tenen cap  resposta efectiva.

JOSEP  BACARDIT  I  SANLLEHI