MINES A MONTCADA... LA FEBRE DE L'OR...!

La Febre de l'Or.

Montcada va ser un dels molts pobles de Catalunya objecte també de la busca de minerals. Una autèntica "bogeria" es va escampar per tot el territori des de la meitat del segle XIX fins principis del XX.

[Mina situada entre Can Oriol i la Torre dels Conills, camí de la font del Tort. A banda esquerra apareix l'espeleòleg Joan C. Requena (foto Josep Bacardit) ]

Ho descriu molt bé Narcís Oller -escriptor i creador de la novel·la moderna en l'època de la Renaixença- en la seva obra "La Febre de l'Or" que situa en els principis del segle XX i on detalla el comportament de la societat catalana en una època de desenvolupament econòmic fruit d'un període polític "relativament" estable, anomenat La Restauració. La burgesia catalana que havia ocupat el lloc de l'aristocràcia es va llençar a una autèntica revolució industrial, es van crear empreses i societats de tots tipus com: Nuevo Vulcano -El Delfin que va ser el primer vaixell a vapor d'Espanya- La Maquinista, l'expansió del ferrocarril i el transport, la primera central tèrmica (1875), el Vapor Vell, el primer banc d'Espanya (el de Barcelona), la pesseta com moneda única (1868),etc. Aquest creixement comportava una necessitat de matèries bàsiques com el carbó (energia) i minerals de tots tipus (ferro-plom-coure) fet que va portar a buscar-los per a tot arreu emparats sota la nova Llei de Mines- que va trencar amb els privilegis reials que gaudien fins l'any 1825 i això va obrir el somni i la possibilitat perquè qualsevol podria optar a fer-se ric.

[vista d'una altra boca d'entrada d'una mina de galena situada en el camí de la Font de l'Alzina (Turó de Pollo).Probablement és una de les explotacions de la mina "Pons". foto J.C. Requena)]

Catalunya i també Espanya, va ser perforada com un formatge "gruyère" , la quantitat de "permisos anomenats pertinences" (1) va ser molt alt. A Catalunya, la xifra va superar les 30.000 sol·licituds entre el període 1840-1926, fruit d'aquesta activitat van aparèixer (2) les mines de carbó de Figols-Saldes-Cercs, les de potassa de Súria i Balsareny així com algunes de plom (Bellmunt del Priorat i Martorell), coure (Malgrat de Mar) ferro (Celrà) i un llarg etc. Moltes ja eren conegudes de la seva existència des de feia segles. L'èxit en la majoria dels intents era escàs però quan es coneixia alguna troballa la notícia corria de boca en boca fet que feia que molts (petits comerciants) es llençaven a provar sort. En aquelles dècades van aparèixer a Catalunya experts en mines que s'encarregaven de "vendre la moto" i també personal qualificat en la matèria com treballadors del País Basc, que tenien experiència en les mines de ferro de Biscaia, el costum era que si trobaven una beta important de mineral cobraven una paga doble, quan això passava cridaven "ALIRON" (3), cas que a Catalunya va passar a Sant Joan de les Abadesses i Celrà.

[Prespectiva aèria de la situació d'una mina] (foto J.C. Requena)

El terme municipal de Montcada i Reixac va experimentar algunes d'aquestes aventures, cal a dir que amb molt poca sort, la majoria van ser ruïnoses o fracassades i en tot cas molt poc rendibles, fet que feia que en poc temps s'abandonés l'explotació. Hi ha constància a Montcada l'any 1842 d'inversors que varen provar sort, desprès que prèviament haguessin sol·licitat el permís en el Govern Civil (4) el gruix és centre a l'ultima dècada del XIX i principis del segle XX, principalment a la Serralada de Marina va ser el territori escollit i concretament les rodalies del Turó del Pollo (ferro-plom-coure) així com diverses a la Vallensana i a les voreres del Besòs (Torre dels Frares, etc) fins arribar a Can Donadeu i com també en el Turó de Montcada. En el dia d'avui queden vestigis de moltes de les prospeccions que es feien a la zona.
[Una altra boca de mina]

Mostrem un llistat de la gent que va intentar trobar el seu "Dorado" , és sols un petit recull que hem trobat en els arxius generals de mines de la Generalitat i que estan dipositats en l’Arxiu Nacional de Catalunya (Sant Cugat del Vallès). així com unes dades a l'arxiu Ubach de la Fundació Cultural Montcada.

(per veure la imatge gran, cal clicar sobre la mateixa)

Petit resum d'algunes "inversions" :

16/10/1881. Pedró Sastre Storch (a les hores regidor Ajuntament de Barcelona -Alcalde Rius i Taulet), amic del també regidor Baudili Carreras Xirinac - propietari terrenys Torre dels Frares i rodalies- va provar sort a uns 100 metros d'alçada del Turó de Montcada (2000 m2.), sol·licitud per extreure ferro, Mina "La Casualidad", paratge de la Font del Ferro, l'aventura finalitza als 10 anys i la propietat és expropiada per falta de pagament. Dades a tenir present: L'Alcalde Montcada era Josep Gelabert, governador de la província Fco. Moreu i Sánchez. També és cita a la viuda Catalina Zafortesa, Marquesa Villalonga(5), com a propietària dels terrenys que posteriorment, l'any 1915, Eusebi Güell li va comprar la propietat per fer la Fabrica de Ciment.

[Una segona vista aèria de la situació d'una mina] foto: J.C.Requena

21.12.1901. Josep Martin Omorrortu (Biscaia) prova sort en el mateix lloc, cal a dir, sense èxit. Dades a tenir en compte: És cita en el document que la zona a explorar es troba entre la Font del Ferro, el Castell de Montcada i la casa de la família Sagnier.

12.3.1902. J.D. Jener Pons (Chivert-València), vol buscar plom -galena- en el paratge Turó del Pollo (4000 m2). Cal esmentar que es coneixia l'existència d'una beta de plom, posteriorment, el mateix propietari de la zona Torre dels Frares, Baudili Carreras Xirinach, va provar d'explotar una altra beta en el paratge anomenat “obaga del Torrent de la Boga”, alguns documents l'anomenen Camí dels Minerals (que arrenca aquest camí a l'alçada de la deixalleria de Santa Coloma de Gramenet). Aproximadament, als 3 anys d'explotació, no varen resultar rendibles i finalment va fracassar . El forat original encara es pot comprovar.

[Detall topogràfic de les particions minera situada a la Torre dels Conills - Vallensana (Arxiu Nacional de Catalunya)]

6.6.1906. Els senyors Alfons Serra i Ricard Ferrer (veïns de Barcelona i de professió comerciants), tots dos reclamen tenir els drets del mateix indret, la disputa dura uns mesos, la guanya el senyor Serra desprès de demostrar que ell havia registrat i sol·licitar-la abans, sota el nom de Mina Curie. Existeix un document del notari de Barcelona Sr. Tell que demostra que el Sr. Ferrer s'havia "colat per davant" a base d'influències - un nen de 10 anys es va passar la nit fen cua per guardar-li el lloc, el document reflexa i descriu a l'administració d'aquell temps de com i que malament funcionava. El plom que es buscava no va aparèixer en les quantitats que s'esperaven.

31-5-1906. Joan Orfila Bagur sol·licita en nom de Sebastià Pons i Bedós (veí de Marsella-França) l'explotació de 200.000 m2, per cercar i explotar plom, més o menys a la mateixa zona (Turó del Pollo) el terreny pertany principalment al terme de Sta. Coloma, aquest veí francès, vist el relatiu èxit adquireix més "pertinències" al voltant de la seva mina anomenada "Mina Pons" . Aquesta explotació sembla que com a mínim va tenir un cert rendiment. Va tancar el 1915 desprès de sortir a subhasta els seus drets, resulta que feia ja 3 anys que no abonava el cànon a Hisenda. El senyor Pons va sol·licitar posteriorment 4 permisos més en els mateixos paratges, (les mines es titulaven Nova Mina Pons, Ampliació Mina Pons,Curie , etc)

2.4.1908. Lluís Argemí (comerciant de Barna) adquireix els drets de 5000 m2 en el paratge de Can Donadeu (es buscava ferro i plom ). El lloc es troba entre la carretera de la Roca i la Creu de l'ermita de Can Donadeu. Segon es pot comprovar, encara avui existeix el forat de la mina de galena. Aquest veí de Barcelona desprès de 4 mesos va sol·licitar que se li retornés la fiança de 256 pessetes, vist el poc èxit obtingut. Recordem que el valor d'ara seria més de 10.000 euros.

19.5.1910. Vicenç de la Puente, veí de Barcelona, sol·licita 20 "pertinències" en el paratge la Torre dels Conills, es busca plom sota el títol "La Voraz" , l'intent se'n va a "norris" l’any 1912. Com anècdota cal citar, ja que demostra una mica que les picabaralles entre veïns sempre han existit, així, doncs, el senyor Antoni Oriol i Ballvé, on la seva propietat és veïna a la Torre dels Conills, es queixa que la tasca d’explotar la mina pot: "perjudicar el recreo a que tiene derecho en su finca, y si la autoridad no lo evita, solicita que se le expropie el trozo que linda con la mina" . Aquest mateix paratge va ser objecte l’any 1912 d'un altre intent, ara sota el títol "La Veloz", i sol.licitat per un tal Valeriano Ruiz Guevara veí de Barcelona del carrer de Còrsega.

19.5.1920 Agustí Valentí Colom, veí de Barcelona, de professió joier, sol·licita permís per explotar (en total 250.000 m2) en la seva finca de la Vallensana d’una beta existent de mineral de plom i de ferro en el paratge Mas Filaina. L'explotació va durar 8 anys per la manca de pagament dels drets que tenia adquirits. Dades a tenir en compte: Alcalde de Montcada Tomàs Ricart, Governador província Severino Martínez Anido.

8.3.1926. Josep Carreras i Coronas, veí de Barcelona i propietari dels terrenys de la Torre dels Frares sol·licita sota el títol "Enriqueta" poder explotar una mina de plom-galena, en el paratge molt a prop de la carretera. L'extensió de 144.000 m2. Aquest fet va portar que l'Alcalde Barcelona, el Baró de Viver i la Cia General d'Aigües presentessin al·legacions ja que representava un perill que podia contaminar les aigües del Besòs. L'any 1928 va finalitzar l'aventura. L'alcalde de Montcada era Joan Mollet i governador Severino Martinez Anido.

[Jarosita, mineral trobat al Turó] foto arxiu R.Ramos

El que va passar en aquells anys és una historia que s'ha repetit al llarg dels temps: L'aspiració a voler progressar, a fer-se ric, és innat en l'ésser humà i tot unit -cal dir-ho- amb un ambient d'eufòria i un alt component de "cobdícia" que va fer la resta. La immensa majoria varen perdre molts diners i els va significar la ruïna, alguna que altra entitat de crèdit també va fer aigües. L'èxit va ser per algunes Companyies formades per capital francès i britànic que unit a famílies burgeses catalanes varen invertir molt, comprant amb antelació i amb bona informació...reserves de territoris, prèviament estudiats per geòlegs com Jaume Almera(6), que garantien una bona inversió. Les nissagues Girona- Güells- López i López , etc en varen ser algunes de les afortunades.

Els minerals

Montcada a banda de la febre de la mineria que a mitjans del segle XIX va desenvolupar una abundant demanda per explotar jaciments de minerals, així com mines d’aigua del propi Besòs, va tenir des d’una altra vessant, una nombrosa afició científica per conèixer els secrets de la naturalesa: la geologia, l’espeleologia, arqueologia, botànica, etc. de les terres catalanes. Així doncs, a través d’un gran nombre d’entitats excursionistes promotores d’activitats de recerca sobre la geologia del país i altres seccions com l’explotació de les cavitats subterrànies (7), va fer, tot plegat, que Montcada i les seves contrades fos visitada molt assíduament atrets per la seva proximitat de Barcelona, la verdor dels seus boscos, les fresques fonts d’aigües, l’abundo de minerals i la seva principal icona: El Turó de Montcada (296,8 metres d’alçada segons dades topogràfiques realitzades l’any 1914).

[Una de les moltes excursions realitzades a Montcada, concretament és una excursió científica recreativa al Turó de Montcada, organitzada pel Centre Valencià de BCN. Foto publicada l'any 1912 a "Mundo Gráfico"] Fons R.Ramos

Van ser organitzades un bon nombre d’excursions científiques, recollides principalment entre altres publicacions, pel butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, el Club Muntanyec Barcelonès, el butlletí sobre història natural publicat per l’Institut d’estudis Catalans, etc. Així, per exemple, trobem que l’any 1908 (9 de febrer) (8) hi ha una interessant ressenya d’una excursió geològica a Reixac, realitzada per alumnes de la càtedra de geologia dels “Estudis Universitaris Catalans” una institució genuïna de Catalunya, amb assistència d’altres acompanyants i amants d’aquesta ciència, tots ells representa i presidit per un prestigiós professor: Mossèn Norbert Font i Sagué. Durant l’excursió visiten una mina prop a Reixac, de mineral anomenat “Baritina” (9). La boca presentava 4 metres d’amplada per 9 metres d’alçada, la beta portava una orientació de NE a SE i capbussa cap a l’Est. Aquesta mina era explotada per una nova empresa catalana i la destinació del material extret era per l’industria química. Aquesta excursió a més de trobar-ne “baritina” també trobaren “fluorina” de diversos matisos, Galena, dendrites d’òxid de ferro, Espat calis, Siderosa i també alguna que altra roca amb unes incrustacions que una vegada pogueren analitzar-se al laboratori, van resultar ser un mineral denominat “Limonita”. De baixada, a la tarda, van passar pel tall obert per la via de tren de Sant Joan de les Abadesses, entre Mas Rampinyo i

[Mineral de galena procedent d'una mina de Montcada] foto: arxiu R.Ramos

Mollet, trobant-ne alguns fòssils (en terrenys de l’època miocènica), entre ells: Turritelles, Conus i Balanus. També una celebritat del món de la geologia, va ser Jaume Almera, el qual va visitar diferents vegades el nostre municipi, principalment el Turó, on va realitzar un treball geològic d’aquest singular indret. Cal destacar que la trobada de minerals d’aquest lloc ha estat molt prolífer, doncs, n’hi han una cinquantena de diferents minerals catalogats per cercadors o col.lecionistes de minerals rars.
[una mostra de mineral de Variscita] foto: revista minerals, obra citada (notes)

Sobre la variscita, mineral catalogat com a pedra preciosa, va ser descobert un important jaciment a la mateixa cantera de la cimentera Asland la qual cosa va representar aquesta troballa una de les millors variscites que, probablement, s’han trobat a Europa i, “ens atrevim a dir, a tot el món, guanyant en intensitat de color a les de Utah (EUA)” (10).

Encara avui és conegut el camí anomenat com: camí dels minerals, aquest arrenca des de Santa Coloma de Gramenet (deixalleria) i puja fins el turó del Pollo.
Ara, us donem un llistat de minerals, que no són pocs, dels quals s’han trobat a les nostres muntanyes i estudiades per especialistes del món de la mineralogia.
Entre altres, destaquem aquests: (11)

Al.lòfana, Alumohidrocalcita, Alunita, Apatita, Aragonita, Atzurita, Calcantita, Calcioferrita,
Calcita, Calcopirita, Crandal.lita, Crisocol.la, Delvauxita, Dolomita, Evansita, Fosforita, Fosfosiderita, Goethita, Grafit, Hal.loysita, Huntita, Jarosita, Koninckita, Libethenita,
Magnesita, Malaquita, Marcassita, Melanterita, Metavariscita, Montgomeryïta, Òpal, Pirita,
Pirolusita, Quars, Siderita, Strengita, Tinticita i Variscita.

Notes:
1) Pertinència: En castellà "pertenencia". És com es qualifica una àrea concreta que es vol explotar, és una mesura minera de superfície, com a norma, bastant seguida, cada pertinència ocupa 100 m2. Calia abonar prèviament 75 pts d'aquell temps (uns 3000 euros d'ara aprox). La norma a seguir era molt clara, adquiria el dret sobre el territori el primer que registrava la sol·licitud en el Govern Civil, per quantitats superiors a 40 pertinències s'abonaven 250 pts. Entre 60 i 180 dies s'havia de comunicar l'èxit o el fracàs, fet que portava l'obligació de pagar trimestralment un cànon a l'Hisendat Publica o sol·licitar la devolució de la fiança. En molts casos fracassats, el titular dels drets perdia la fiança ja que les petites mostres de mineral que sortien els feien allargar els treballs sense comunicar aquest fet a l'autoritat. La Hisenda declarava al cap d'un any la nul·litat de tots els drets del titular fet que comportava que de nou sortia al mercat.

2) La majoria d'explotacions que varen aconseguir algun fruit tenien una vida curta entre 10/15 anys, algunes van tenir un llarg període com les de Bellmunt, Celrà, Martorell que varen tancar en la dècada del 60, 70 i 80. Les de potassa continuen obertes (Balsareny) i les de carbó ja només queda la de Saldes .

3) ALIRON és la paraula que els miners bascos deien quan la sort els acompanyava. En realitat exclamaven la paraula anglesa "ALL IRON " que vol dir: " TOT FERRO". Aquesta paraula es continua exclamant quan algú té èxit. Els aficionats de l'equip de futbol Atlètic de Bilbao la tenen en molts dels seus càntics.

4) Com a governadors de la província, en destaquem els noms de Conde de Salvatierra, Ossorio, Martinez Anido, etc. Els alcaldes de Montcada eren Gelabert , Ragull, Abadal, Espinasa , Ricart, Font, etc.

5) Aquesta aristòcrata va vendre l'any 1915 el Turó de Montcada a la Família Güell que estava emparentada amb el Marques de Comillas ( Antº Lopez) i junts varen construir la Fca de Ciment Asland a l'any 1917.

6) Jaume Almera, canonge, geòleg i paleontòleg català (1845-1919) va fer diversos estudis, entre altres , sobre el Turó de Montcada i les serralades del litoral.

7) El Turó: Espeleologia i excursionisme. “Quaderns” núm. 10 Ricard Ramos Jiménez

8) “Excursió Geológica á Rexach” Butlletí núm. 8 març de 1908. Autor de la crònica Frederic Wynn Ellis.

9) Baritina: Mineral compost de sulfat de bari, generalment de color blanc, que es fa servir prinicipalment per la fabricació de pintures.

10) Revista minerals. Mineralogistes de Catalunya vol. VII núm. 1 any 1997

11) Grup Mineralògic Català. Revista “Mineralogistes de Catalunya” . Volum. VII núm. 1 any 1997.

(Treball d'investigació publicat a Quaderns núm 18)

Josep Bacardit Sanllehi
Ricard Ramos Jiménez

Agraïments:
A Joan Carles Requena (espeleòleg) i a la seva
pàgina web: www.club.telepolis.com/requena2/

14 d'abril aniversari de la II República

"Tristes armas sino es amor la empresa
Tristes, tristes.
Tristes armas si no son las palabras
Tristes, tristes.
Tristes hombres si no mueren de amores
Tristes, tristes"


"Miguel Hernández Cancionaro y romamcero de ausencias (1938-1941)"

Dedicat a la memòria de tots aquells i aquelles que van creure i van defensar la II República...
Vagi el nostre record, la nostra salutació allà on siguin.

(imatge: composició R.Ramos)

LA ANTIGA MASIA "CAN FONTANET" ( L'ANY 1309 ERA CAN MAS)

(Foto: arxiu Salvany Biblioteca N.C)
arxiu i fons Ramos

ASLAND ANY 1951

Vista d'ocell de l'explotació de la fàbrica de ciment Asland, sobre els anys 1950 (imatge: procedent del Llibre "1901 -ASLAND- LIBRO DEL CINCUENTENARIO 1951) fons documental Ramos

Per veure la imatge més gran cal clicar sobre de la mateixa.

LA TORRE DELS FRARES, UN TESTIMONI HISTÒRIC DE LA "POBLA ANTIGA DE MONTCADA"

No podem permetre que aquesta històrica “TORRE” , sigui víctima de la destrucció i la desaparició del lloc on ara es troba, doncs, cometérem un autèntic sacríleg històric.

És aquesta torre un testimoni encara viu, d’allò que va ser segles passats: l'orígen, lloc i desenvolupament de l’antiga pobla de "Montis Scatani," a prop del riu Bisauci (Besòs). A l’altra banda d’aquest riu creixia, una nova pobla on llurs cases anaven envoltant un primitiu hostal fundat per en Pere Riera, un habitant de la Pobla Nova que a la vegada era també promotor i benefactor d’una capella dedicada a les advocacions de Sant Antoni i Sant Llorenç, desprès l’any 1381 es traslladà la primitiva església de Sant Engràcia i ocuparà el lloc on ara està.

Hem recuperat una antiga nota històrica, publicada en algun medi de divulgació de la veïna ciutat de Badalona, allà, pels anys 60, encara que no podem afirmar categòricament que tot allò que es diu està degudament documentat, si que podem afirmar que aquest treball obre un altre, allò que els historiadors haurien d'anar junts amb els arqueòlegs, obrint una línia d’investigació i prospecció, doncs, les evidències històriques són notòries i les possibilitats també. Cal realitzar un treball seriós per recuperar la nostra memòria històrica. La Torre dels Frares, com us deiem al principi, no pot desaparèixer, doncs, ens pot reportar moltes sorpreses si d’una vegada per totes les nostres autoritats i les administracions que tenen cura del nostre patrimoni incideixin en aquesta investigació que cal fer, com és una bona prospecció arqueològica de la "Torre dels Frares" i dels seus voltants. Així, doncs, sense més, us transcrivim aquesta nota històrica i que diu entre altres coses, això.

“ LAS DOS MONTCADAS”
Gracias a la buena situación del mesón, cuando hubo necesidad de trasladar la iglesia parroquial, ésta fue erigida en las inmediaciones, en el lugar donde, según parece existia una pequeña ermita. Este acontecimiento ocurrió en el año 1381.
Poco a poco las casas fueron agrupándose alrededor de la nueva iglesia y del mesón, dando origen a la en un principio llamada Moncada Nova, nombre por el que fue conocida hasta el siglo XVI, en contraste con la “Moncada La Vella” , que fue desapareciendo sin dejar rastro visible.
Nadie podria imaginar, hoy, que ha existido una Moncada anterior a la actual con su iglesia y sus casas y su cementerio, emplazada en un sitio distinto del que ocupa ahora y menos aún que éste fuese al otro lado del río Besós.
Y no obstante existen restos para probarlo como son las sepulturas encontradas hace años al rotular profundamente unas tierras de cultivo, hoy plantadas de viña, en un lugar inmediato a la llamada “Torre dels Frares”; por cierto que en una de ellas fue encontrado un valioso anillo de oro que pasó a manos de un anticuario según se me informó.
Por otra parte , algunas de las antiguas escrituras de pertinencias de esta torre, cuyo antiguo nombre fue “Mas Rostoy”, después “Batlle” y era alodio de la capilla del Castillo, hablan claramente de las casas en ruinas, de la iglesia antigua de Santa Engracia y del cementerio anexo a ella, que estaban situdas entre la “Torre” y el río. La iglesia antigua existió al menos hasta el siglo XVI.
La causa del abandono de “Moncada La Vella” pudiera ser el mismo rio que fertiliza sus tierras, debído a les temibles avenidas; sabemos, por ejemplo que, a mediados del siglo XVIII sus aguas se llevaron de esta zona unas 18 cuarteras de tierras de cultivo, de pertinencias de la "Torre dels Frares", entonces priopiedad de los monjes de Sant Jeroni de la Murtra·.

Josep Bacardit i
Ricard Ramos



(imatge: Santa Engràcia, foto A.D.B)

UN NOU LLIBRE DE LA FUNDACIÓ CULTURAL MONTCADA

Ha estat presentat la darrera publicació de la Fundació Cultural Montcada. Un primer llibre de la col·lecció d'Albert Ubach d'Estudis Històrics. Un llibre que com es diu en la seva presentació està dedicat a la memòria històrica de Montcada.
És per això que felicitem als promotors i autors per aquesta nova aportació que estem segurs que contribueix per omplir les llacunes històriques que té Montcada. Cal seguir en aquesta dinàmica i treballar per aconseguir un millor coneixement de la nostra dilatada i nombrosa història que com a poble tenim però que cal incidir en la investigació i afavorir sempre les iniciatives que caminin en aquest sentit.

Del llibre fem aquesta petita extracció:

“L’elevada mortalitat que es va produir durant els segles XVI,i XVII i XVIII va propiciar una interrupció freqüent dels matrimonis i l’abundància de segones o terceres núpcies. En aquests casos, les dones sovint preferien la tomba on hi descansaven les restes del seu primer marit, i així ho manifesten en els testaments. Aquest és el cas, entre altres, d’Eulàlia Torres, muller de Joan Torres, hostaler de Montcada, i filla d’Antich Espanyol, moliner de draps de Ripollet, qui demana a més a més “que faci una missa cantada per l’ànima de Duran Vinsa, mom primer marit , ÿ que’l dia ques canti, se faci caritat a la porta de l’esglesia”; o d’Esperança Fontanet, filla de Pere Fontanet, paraire, i muller de Josep Fontanet “habitant de la torre dels frares de Sant Jeroni de la parroquia de Reixach (La Torre dels Frares)” que el 1629 demanava “ser enterrada en Santa Engracia de moncada en la capella de la mare de Deú del Roser , amb mon primer marit”

EL BAGUL DELS RECORDS....

UN CÒMIC DEDICAT A UNA NOBLE SENYORA: "ELISENDA DE MONTCADA"
(arxiu: R.Ramos) ESCRIT EN CATALÀ...

Història i Llegenda: Director: Jorge Parendi; Format: 15,5x21,5 cm.; Inici: 1956-57 fins 1959 (28 quaderns)

Dibuixants: Ripoll Garcia, Antoni Batllori Jofré,...

Edità: Hispano Americana (Barcelona)

PATRIMONI PERDUT... CAN FABREGAS - VALLENSANA

Foto dels anys 70 ... (arxiu R.Ramos)

EL SEPULCRE D'ALAMANDA DE REIXAC (Església de Sant Pere de Reixac)

HIC ET IN HAC TUMBA VIVIDIUS CRIMINE MUNDA
EST ALAMANDA DE REXACHO VENERADA
TRANSIIT AD XRISTUM QUARE MUNDUI RESPUIT
ISTUM ANNO MILLENO COENTUM TER CUM QUADRAGENO
QUARTO CERNENDIS IANI VERO KALENDIS ANIQUE
VERSARIUM FIT DECEM PRESBITERORUM TU QUI
ME CERNIS PER ME DA VOTA SUPERNIS
UT PRO VOTA PIA VALEANT MIHI VIRGO MARIA

AQUI I EN AQUESTA TOMBA TOTALMENT NETA DE CORRUPCIÓ
REPOSA LA VENERABLE ALAMANDA DE REIXAC
VA PASSAR A CRIST I MENYSPREA AQUEST MON
L'ANY MIL TRES.CENTS QUARANTA QUATRE TOCANT LES KALENDES DE GENER
EL SUFRAGI DE L'ANIVERSARI EL FARAN DEU PREVERES TU
QUE VEUS LA MEVA LLOSA PREGA PER MI ALS HABITANTS DEL CEL
A FI QUE GRÀCIES A LES PIADORES PREGARIES EM SIGUI MITJANCERA LA VERGE MARIA

Aquest epitafi pertany al sepulcre d'Alamanda de Reixac, desaparegut l'any 1936.
Estava adossat a la paret, sustentada per dos lleonets amb els caps encarats. Les mides: d'aquest sarcòfag era de: 0,60 metres d'alçada 1.80 m. d''ample. Era d'alabastre i tenia, segons algunes descripcions d'excursionistes, traços amb policromia.
L'esmentat sepulcre estigué situat inicialment al costat de l'escala d'accés al cor, on ara hi ha la pila de l'aigua beneita, però cap l'any 1920 aproximadament, fou traslladat a la petita capella lateral adossada al campanar-sagristia actual - i que es construí durant el segle XX.

DUES TORRES ...

DOS EDIFICIS SEPARATS PER 10 SEGLES DE HISTÒRIA: SANT PERE DE REIXAC (SEGLE X) JOIA DEL ROMÀNIC, I
CAN BONET,NOTABLE EDIFICI MODERNISTA, DEL SEGLE XX.

LA COVA DE LA MARE DE DÉU DEL TURÓ

Vista de la boca d'entrada a la cova de la Mare de Déu del Turó, on es pot observar que no té la reixa que desprès es va posar per protegir la imatge de la verge, on diu la tradició que aqui, en aquesta cova va ser trobada la primitiva imatge. (arxiu R.Ramos)

Aquesta imatge pertany abans de l’any 1915, doncs, Mossèn Josep Mas Pebre., escriu i diu en la Nota Històrica de la Mare de Déu del Castell de Montcada en la seva 3ª. Edició i publicada l’any 1923, entre altres, això:

“A n’aquesta,segons la pia tradició, fou trobada l’imatge de la Verge, y després, indubtablement, va servir de primitiva capella provisional.

De llavors ençà no sabèm rès de dit amagatall, però des de que la Mare de Deu torna a ser venerada al Turó se procura no sols embellir lo nou temple si que donar cada dia més gloria a la Santíssima Verge. Una de les coses efectuades a eix fi ha sigut colocar una imatge de Maria a dita còva per a perpetuar las prodigiosa troballa. En sessió celebrada per les senyores del Patronat lo 4 de Febrer de 1915 s’acordà posar una imatge de pedra de la Mare de Deu del Turó y una rexa, y en 1916 a 16 de Març se donà compte del donatiu d’una imatge. A 16 d’Agost se prengué l’acord de que fos benehida y portada ab processó a la còva. Dita sagrada imatge es donatiu de donya Paulina Costa de Sagnier en acció de gracies per un favor rebut de Maria Santíssima. L’obrà l’esculptor Enrich Clarassó, de Barcelona. Per a efectuar la benedicció donà llicencia’l señor Governador eclesiàtich don Francesch Muñoz”

Desprès, com la historia es repeteix, aquest culte marià tan fervorós, popular i tan estimat pels fidels de Barcelona i rodalies, serà substituïda anys desprès, amb l’entrada de la fàbrica de ciments del senyor i Comte Güell, per un altre culte, aquesta vegada en honor de l’especulació i dels diners. I és que la nostra desapareguda i històrica ermita estava assentada sota una gran massa de pedra calcaria de bona qualitat i amb bones perspectives per fabricar ciment. Ja se sap, quan convé, els costums són efímers i els sentiments i les devocions canvien d’escenari com de jaqueta, i és que la pela és la pela !

EL BAGUL DELS RECORDS....

Antiga litografia de Montcada (any 1850) arxiu R.Ramos
Per veure la imatge més gran, clica sobre la mateixa.

SANTA ENGRÀCIA, PROTECTORA DELS CAMINANTS....?

Quina relació té l’advocació de Santa Engràcia amb els vells camins medievals?. Quina és la història d’aquesta santa, venerada a Montcada des del segle XI?. Aquest article ens planteja una suggerent reflexió a l’entorn de la vida de la nostra patrona i la seva vinculació amb el camí de Sant Jaume, i arriba, fins i tot, a plantejar-nos una nova interpretació sobre l’origen del mateix nom de Montcada.

Ricard Ramos Jiménez

Els noms d’identificació del lloc a Catalunya s’han d’analitzar molt acuradament, a partir de moltes disciplines: arqueologia, la mítica, la història, l’epigrafia, etc. Aquests estudis (anomenats com a “arqueologia toponímica”)donen com a resultat que la majoria d’aquests noms són d’origen pre-romà. Alguns autors, com el catedràtic de Filologia Moderna i lingüista d’origen gallec, Xaquín Caridad Arias, defensa aquest mètode, en contra de les teories de J. Coromines o d’en Balari, (sobre el nom de Montcada) afirmant que la majoria dels noms són originaris de divinitats o cultes antics, númens, etc. i no pas meres descripcions del paisatge o adaptacions etimològiques de tipus popular, que busquen sempre la paraula llatina, romànica, fins i tot basca més semblant.

Segons aquest autor el nom de Montcada, o millor dit les formes toponímiques amb “t” com Mand o Mant, són freqüents a Ibèria, on hi va haver la divinitat “Mento-viacus o Mentiviaco “ ( hi ha inscripcions lapidaries trobades a la província i la capital de Zamora, veure foto adjunta). Aquesta divinitat està relacionada amb els camins i el culte als Manes, les ànimes dels morts, paraula que procedeix del mateix radical. Segueix aquest autor dient , que Cata-Mando equival a d’altres com el català Mont-cada, amb els termes invertits.

Desprès d’aquesta teoria, que no és única, queda oberta aquesta possibilitat que el nom de Montcada tingui un altre origen, diferent als models o teories desplegades per altres autors. S’obre, doncs, una interessant escletxa que necessàriament s’ha de recolzar en altres suports històrics.

(imatge 1. Museu de Zamora; exvot al déu romà Mento-viacos. foto Ricard Ramos)

Segons aquesta hipòtesi, a Montcada, com molts llocs de la geografia del país, hi van existir cultes de signe pagà, imatges dedicades a diferents déus. Així per exemple tenim en el segle VI dC., una societat rural molt arrelada a les creences paganes, tant és així que durant el concili de Braga l’any 572, es va determinar que els bisbes en les seves visites pastorals, instruïssin i exhortessin al poble per preservar les supersticions idòlatres i supervivències paganes. Sota aquesta preocupació de l’església cristiana neix l’obra d’instrucció pastoral en forma de sermó que s’anomenarà “De correctione rusticonum”

Aquests déus pagans són adorats per una pagesia arrelada a la terra i amb els costums ancestrals, en sol·licitud de protecció: la llar, les malalties, la maternitat, la caça, els caminats, etc. etc. és a dir, els deus Lares.
(imatge 1 bis. marbre votiu dedicat probablement per un viatger , en acció de gràcies al déu Mentoviacus, desprès d'haver viatjat sa i estalvi. Museu de Zamora. Foto Ricard Ramos)

Montcada cal imaginar-se-la llavors com un lloc on s’havia de passar per força per enfilar el Vallès des de Barcelona, per això no és massa agosarat suposar que en algun lloc del nostre terme, al peu del Turó per exemple, es podria haver col·locat un déu, un ídol dedicat a Zeus, Hermes, Mercuri, etc. En aquesta mateixa línia cal esmentar que a Montcada està documentat un lloc anomenat com: “Bat Pits” (colpejar-se el pit) una activitat associada a la penitència o a la pregària que demostra l’existència d’un lloc d’oració situat a tocar del camí empedrat que baixava a Barcelona, entre el puig de Montcada i el Besòs. Així, doncs, la possibilitat de l’existència d’un deu pagà al camí de Montcada, ha estat una possibilitat fonamentada encara que no tenim cap vestigi arqueològic on puguem recolzar-nos de manera categòrica. Ara bé, les llacunes que presenta la història sovint són omplertes a partir de la dinàmica històrica de les terres de l’entorn; per lògica Montcada no podia, per exemple, escapolir-se de la proximitat i de l’influencia de la Barcelona Romana.

En aquest sentir cal valorar l’anomenat forat de Montcada, és a dir: el camí o calçada que s’endinsava cap el nord com un lloc singular al llarg dels segles. Sembla, doncs, que el principal protagonista dels nostres orígens com a poble ha estat l’existència d’aquesta primitiva via de comunicació anomenada Via Augusta rebatejada segles més tard com a Strata Francesca, avui soterrada per l’actual carretera N-152, ara anomenada com la C-17.

L’existència d’aquesta principal via de comunicació veritable artèria de persones i mercaderies durant molts segles, ens fa pensar que, ateses les creences i supersticions existents durant la dominació Romana, a Montcada, com en altres llocs de pas, ha persistit cultes ancestrals. Són creences arrelades en una societat pagesa la qual depèn fonamentalment de la terra i dels boscos; una societat per a la qual també era necessari la creença en éssers superiors. D’aquestes necessitats religioses, sorgiran multitud de creences i d’ídols que representaran físicament aquestes pors espirituals. En aquest sentit, quan calia iniciar un viatge, per exemple, hom recorria a l’ídol benefactor dels caminants: el Déu Mentoviacus o bé a la Deessa Fortuna. Tos dos son un exemple de creences paganes.

Montcada, segles més tard, creix al costat d’aquesta important calçada. Un nombre indeterminat d’hostals donaran servei i descans a nombrosos viatgers. Les diligències feien parada “tècnica” abans d’arribar a la Barcelona murallada o bé abans d’endinsar-se cap al nord. També s’instal·laren a l’entorn d’aquesta via de comunicació un important nombre d’indústries artesanals. Així, doncs, tenim una Montcada originàriament rural que es va transformant per influencia d’aquesta via o calçada en una població més urbana i més comercial, en definitiva un desenvolupament econòmic que depenia d’un continu moviment de gent i de mercaderies. Els hostals van sorgir com un esclat, “la parada i fonda” prenia certa rellevància en la història del nostre poble.

Però, per què n’ha quedat res d’aquell primitiu i antic ídol pagà?. Fins ara no s’ha trobat cap vestigi arqueològic que pugui demostrar aquesta possible veneració, tanmateix, és molt possible que per imperatius de domini religiós, segles més tard fos substituït per un altre culte (cristià).

Tenint en compte l’existència i la importància d’aquesta via de comunicació que ha marcat la vida del territori de Montcada, cal suposar que al peu d’aquesta calçada o dalt del Turó, podia haver estat col·locada una imatge d’advocació protectora pels caminats: una antiga deessa com pot ser: Fortuna o bé el déu pagà Mentoviacus, etc. que segles més tard serà substituïda per una altra imatge (una santa cristiana). Aquesta substitució, aquest intent de reconduir les advocacions paganes per part del cristianisme, no és pas un acte aïllat, sinó que obeeix a una practica generalitzada en aquells segles de transició de creences. La religió cristiana, substitueix multitud d’imatges paganes per unes altres que tenen a propòsit cristianitzar les comunitats rurals. Imatges cristianes que en essència signifiquen el mateix que aquelles advocacions antigues (en el cas abans esmentat, la protecció dels caminats). D’aquesta manera el canvi és molt més efectiu, menys traumàtic, per a una població agrícola i pagana. Una nova imatge prendrà el relleu a aquella divinitat antiga que afavoria als caminats: Santa Engràcia, una santa del segle IV de la nostra era.

Santa Engràcia és la santa més antiga que apareix a Montcada, concretament està documentada l’any 1007. Però , què hi té que veure Santa Engràcia amb la protecció dels caminats? Si repassem la seva història que transcrivim íntegrament des de la font que ens ha arribat, podrem entendre aquesta vinculació :

(Imatge 2 : Quadre de Bartolomé Bermejo, la detenció de Santa Engràcia 1474-1477)

“El furor del gobernador Daciano en perseguir a los cristianos de España no satisfecho con la victoria que de su crueldad acababan de alcanzar los dieciocho mártires de quienes hemos hablado hoy, trató de ostentar su gran poder y la fiereza de su condición con una tierna doncella llamada Engracia y también Encratis. Algunos escritores la hacen natural de Portugal, provincia entonces de España, e hija de un régulo, añadiendo que padeció el martirio en Zaragoza de camino para el Rosellón, enviada por su padre para desposarse con el duque o capitán de aquella frontera, acompañada de dieciocho deudos suyos todos cristianos. Otros la estiman nacida en la misma ciudad de Zaragoza con los de su comitiva, cuya opinión en el día es tenida de muchos por cosa averiguada. Pero sea de esto lo que fuere, es lo cierto que no asustando á Engracia la crueldad del inhumano Daciano, y encendido su corazón en vivísimos deseos de derramar la sangre por amor de Jesucristo, quiso luchar con un hombre tan cruel, para darle una prueba nada equívoca del poder de la gracia; Y habiendo alentado á sus dieciocho compañeros, á que diesen testimonio de la fe que profesaban, se presentó animosamente nuestra Santa al tirano, y le habló en estos términos "¿Por qué, juez inicuo, desprecias al verdadero Dios y Señor, que está en los cielos, y atormentas con tanta crueldad a los que le dan culto? ¿ Porqué tú y tus emperadores persiguen por todo el mundo tan injustamente á los cristianos, por defender á los ídolos, que son unas vanas estatuas donde habitan los demonios?"(Imatge central: ruta de Santa Engràcia Pirineu francès. Antiga postal ) per veure la imatge més gran clica sobre la mateixa

Asombrado quedó Daciano al oír tan inesperada reprensión, y más admirado al ver el espíritu y majestad con que aquella doncella despreciaba con generosa libertad á los dioses imperiales, de manera que titubeó algunos instantes si usaría de alguna cortesía con una dama de distinción; con todo, pudiendo en él mas su brutal condición, arrebatado de un extraordinario coraje, mandó prenderla al instante, azotaría cruelmente, y arrastrarla enseguida como á blasfema por toda la ciudad, atada á la cola de un caballo, acompañada e los suyos, persuadiéndose que éstos aterrados á vista de aquel horrible castigo, desertarían de la fe por no padecer igual martirio. En el templo de la Santa se conserva todavía la columna donde fue azotada. Viendo el cruel Daciano que de nada sirvió aquella invención para intimidar á Engracia ni á su santa comitiva, quiso entones seducirla con halagos y blanduras; más la Santa al oír con horror sus falaces persuasiones, le respondió "Tu, sacrílego, enséñate a ti mismo los falsos dogmas, pero no a mí, a quien ni tus blanduras convencen ni tus tormentos aterran. Sabe que soy enviada por mi señor Jesucristo a reprender tus enormes delitos, de los que es preciso que te abstengas, si temes como debes la ira de Dios, que ya conozco preparada para descargar sobre ti".
Ofendido Deciano de la generosa libertad con que reprendió Engracia sus crueldades, bramando como un león enfurecido, dio orden a los verdugos de que empleasen en el cuerpo de la Santa los más terribles tormentos, a fin de vengar cumplidamente el desprecio que había hecho de los dioses imperiales: acometieron la como lobos carniceros y dislocaron todos sus miembros; luego según testifica Prudencio que lo vio, fue despedazada con garfios hasta que todo su cuerpo fue hecho una carnicería, le cortaron el pecho izquierdo, viéndose las telas del corazón, y asido de las uñas de hierro salió un pedazo de hígado. Engracia en medio de tantos tormentos, constante en su propósito, perseveraba con semblante alegre en la confesión de Cristo, de manera que hasta los mismos gentiles confesaban que no era posible tal fortaleza, sin algún milagro. Viendo Daciano que la flaqueza de una pobre mujer tenía el pie sobre su poderío, apurado todo el sufrimiento, mando que la dejasen así como sus llagas, a fin de que el dolor prolongado hiciese cruel su martirio. Al efecto dispuso que la cubriesen de la cabeza a los pies con una túnica larga, la cual bañaba toda de la sangre que manaba de las heridas se guardaba en tiempo de San Eugenio III arzobispo de Toledo, como testimonio de lo mucho que Engracia había padecido.

(Imatge 3 la flagel.lació de Santa Engràcia, Bartolonmé Barmejo)

De esta suerte vio nuestra santa mártir, conservándose frescas sus llagas; los dolores muy intensos y agudos que padeció, no hay lengua que los pueda explicar: de modo, que como dice Prudencio, mayor martirio fue él dilatarle la muerte que él dársela; porque vivía con una muerta viva, y cada hora y cada instante revivían y se aumentaban sus dolores. No obstante, el gozo con que llevaba las penas de este nuevo martirio, servía de confusión a Daciano, y a los fieles de estimulo para dar la vida por la misma causa, si fuese menester.

Finalmente mando Daciano que le hincasen un clavo en la frente, de lo cual es prueba el agujero que se ve en la cabeza de la Santa; y en su templo se venera el clavo ensangrentado que se asegura ser el mismo que la atormentó. Pensó el tirano acabar así de una vez con la que tan visiblemente convencía la impotencia de los falsos dioses; más como no bastase tampoco esta nueva atrocidad para quitarla la vida, avergonzado por fin de verse vencido por una tierna doncella, ordenó a los verdugos que desistieran de atormentarla. Refiere Prudencio que aún sobrevivió Engracia algún tiempo a su martirio, con admiración de cuantos pudieron entender tan asombroso prodigio para mayor confusión de los enemigos de la religión y recomendación del poder del verdadero Dios que adoran los cristianos. A o que se siguió su felicísimo tránsito en la cárcel, en el día 16 de abril por los años 303, juntamente con el de sus dieciocho compañeros a quienes el tirano mandó degollar fuera de la ciudad según queda referido.

El cuerpo de Santa Engracia sepultó un S. Prudencio o Prudente obispo de Tarazona que fue a Zaragoza a socorrer aquella iglesia de S.Valerio, con grande y milagroso acompañamiento de ángeles, que bajaron del cielo a honrar el glorioso triunfo de esta valerosa heroína de nuestra de nuestra religión”.
És a dir, que aquesta Santa anava al seu casori, des de Portugal al Rosselló, un llarg camí, un viatge que és interromput sobtadament a Saragossa, on troba la mort.

MONTCADA I EL CAMÍ DE SANT JAUME

Una de les vies del camí de Santiago procedent de França, passava, entre altres poblacions, per Hostalric per la ribera del Tordera, Sant Celoni, La Roca, Sant Miquel de Montornès, seguint pel Besòs, fins a Montcada i Barcelona per Sant Genis dels Agudells. Des d’aquí aquesta via s’endinsava cap al camí d’Aragó per continuar fins a Santiago. Aquesta ruta Xacobea passava per diferents llocs i viles on l’advocació d’aquesta Santa hi és present. Hi trobem una calçada anomenada de Santa Engràcia a Hondarribia (País Basc), una altra a Navarra, on també s’hi venera aquesta santa; i en diverses ciutats com: Lugo, Soria, Navarra, Saragossa, Tremp, Lleida, Barcelona, Montcada, etc En moltes poblacions d’Espanya s’anomena una adreça o carrer com “ camino de Santa Engràcia”. , veiem, doncs, un lligam constant de la santa amb els camins . Hi trobem també esglésies amb la mateixa advocació a l’Aragó (lloc emblemàtic on va morir) a Extremadura i fins i tot a Portugal. En tots aquests indrets es troben petjades d’ermites i llocs on és recorda la santa, sempre vinculada al camí de Santiago de Compostela. A Barcelona hi ha una parròquia dedicada a Santa Engràcia, situada a Nou Barris.

(foto 4. Calçada de Santa Engràcia a Jubera de La Rioja)

És evident que Santa Engràcia té una connexió molt arrelada amb la “sort” dels caminants no hem d’oblidar que durant el seu viatge pateix les conseqüències d’un destí fatal: Santa Engràcia no pot arribar al seu destí i prendre espòs en terres del Rosselló. Això ens fa pensar que aquesta santa podria haver estat venerada a Montcada com a protectora dels caminants i viatgers. Situada a tocar d’un camí o ruta (potser va substituir a un altre ídol, com ja hem comentat abans) Santa Engràcia ha presidit, a Montcada, una calçada que circulava seguin aquell vell camí de pelegrinatge vora el riu Besòs. Reforça aquesta hipòtesi el fet que durant els segles XVII i XVIII, els Consellers de Barcelona viatjaven fins a Montcada cada 20 de juliol, festivitat de Santa Margarida, per a presidir la celebració de la patrona de Montcada a més del mercat. Què passà, doncs, amb Santa Engràcia?. Es evident que al menys durant els segles XVII i XVIII, no era la patrona del municipi, ja que la seva celebració és el 16 d’abril.

Trobem que en el segle XIV Santa Engràcia és traslladada del seu primitiu emplaçament (a l’altra banda del Besós) a la nova església bastida a tocar del camí (el nucli urbà). Ignorem els motius d’aquest canvi, i quin lloc ocupà aquesta santa entre una possible jerarquia iconogràfica. Però, amb tota seguretat Santa Engràcia continuarà sent la protectora dels caminants.

Darreres dades, segons les investigacions efectuades per en Josep Bacardit i Ricard Ramos, podem afirmar i transcriure el següent:

L'església parroquial de Santa Engràcia que com s'ha dit s'alçava a prop del Besòs, sota el Turó de Montcada, patia les conseqüències de les periòdiques riuades d'aquest riu, així doncs, en un document trobat hem pogut llegir, entre altres coses, això:

...."el temple reclamà esser transferit a lloch mes segur"... " A la pobla de Montcada hi havia una capella nova dedicada a Sant Antoni y Sant Llorens, fundat per Pere Riera, hostaler de Montcada, y tal devia esser lo inconvenient de permanexer junt al riu la esglesia parroquial, que en 1381, se traslladà la parroquialitat a dita capella en virtut de llicència donada pel Prelat a instancies del Rector, Jurats y Prohoms de Montcada, ordenant ensemps que la referida capella fou nomenada esglesia parroquial de Santa Engracia, empero conservant-hi lo benefici de Sant Antoni y Sant Llorens, fundat també per dit Riera en 1378 y que allí se hi alçàs casa rectoral...."

Març 2009


Bibliografia emprada

· Elizabeth Hallam y Cecilia Walters Los Santos. Ed. Sdad. Ediciones 1998 edició especial en espanyol. Centralibros Hispania y Distribución SA
· Juan G. Atienza Santoral Diábolico Ed. Martínez Roca, SA BCN 1988.
· P. Juan Croisset de la Companyia de Jesús Novísimo Año Cristiano. BCN 1867 Imprenta Luis Tasso c/Arc del Teatre, 21-23 volums: abril i juliol
· Jaume Alcázar i Parera L’Origen de Montcada i Reixac els precedents medievals segles X i XI. Fundació Cultural de Montcada any 1998.
· Luís Monreal y Tejada Iconografia del Cristianisme. Ed. El Acantilado (Quaderns Crema SA). BCN 2000.
· Arxiu Ubac . Fundació Cultural de Montcada
· Dietaris del Antich Consell Barceloní. Diferents volums.(Segles XVI i XVII) Ajuntament de Barcelona 1972.
· Fancisco Fernández Sánchez Cataluña y el camino de Santiago. Ediciones Destor. L’Hospitalet de Llobregat 1992.
· Xaquín Caridad Arias Els noms de Catalunya, cultes i divinitats de la Catalunya pre-romana. Editorial Oikos-tau BCN 1997
· Martin de Braga Sermon contra las supersticiones rurales. Edicions El Albir SA Barcelona 1981.
· Juan G. Atienza Los Santos paganos. Dioses ayer, santos hoy. Ed. Robin Boock BCN 1993.

EL BAGUL DELS RECORDS...

Imatge publicada en una semanari de l'època: "Blanco y Negro" (any 1912) on apareix a primera fila l'activista "Juan Maria Roma". La notícia fa referència a un grup de requetes ("jaimistas") on van realitzar un acte de propaganda "carlista" a Montcada. Concretament aquesta fotografia mostra el lloc, és a dir, la plaça de l'Església. "Los jaimistas" eren una organització paramilitar, inspirada en els "Camelots Du Roi de Action Francaise".

"GOIGS en alabança de la miraculosa imatge de NOSTRA SENYORA DE MONTCADA
PATRONA DEL VALLÈS, LA COSTA Y LO PLA DE BARCELONA"

Aquest és un dels molts "goigs" que es van imprimir, alguns molt antics i preats per a col.leccionistes. Cal fixar-se amb allò que es diu: "Patrona del Vallès, LA COSTA, etc." Aquesta afirmació "LA COSTA" reforça la teoria, ja exposada en un article publicat a Quaderns (num. 1), on exposo que aquesta verge del Turó podria haver estar de color negre, doncs, aquests tipus de verge o Mare de Déu "negres" a dalt d'un turó, visible des de la costa (mar) era una icona molt venerada per la gent de mar.

Ricard Ramos

SUCCESSOS HISTÒRICS: TOPADA DE DOS TRENS

"CATÁSTROFE FERROVIARIA
Choque de trenes entre San Andrés y Moncada
UN MUERTO Y DIEZ HERIDOS
QUEDA INTERCEPTADA LA LÍNEA DEL NORTE
INTERVENCIÓN DE LAS AUTORIDADES"



Portada de La Vanguardia del dia 6 d'octubre de 1933

SUCCESSOS HISTÒRICS: LA RIUADA DEL MAS BAGÀ

Imatge de l'estat del vehicle del senyor Ramon Mas Bagà, que va ser arrossegat per la força de les aigües quan intentaven creuar la confluencia de la riera de Sant Cugat i el riu Ripoll. Van morir nou persones.
La foto pertany a la publicació gràfica de l'època: "Blanco y Negro" l'any 1926
Segons una crònica de La Vanguardia quan el cotxe va quedar aturat i sense poder avançar o recular, les aigües prenien força amb ràpida crescuda, moment que un grup de veïns en adonar-se de la greu situació dels ocupants, els hi llencen una corda i tracten de poder -los salvar d'aquesta situació extrema, però tots els esforços seràn inútils. En aquest intent de salvament, va morir un d'aquests voluntaris anomenat Jaume Flaquer Casas (fill de Montcada).
La data d'aquest tràgic accident va ser la nit del dia 31 d'agost.

El vehicle era conduït per Juan Segura, xofer al servei d'aquesta benestant i coneguda família de Barcelona.

EL BAGUL DELS RECORDS....

(Cartell propaganda 31x21 cms. de l'any 1928 "del Gran Salón Doré" arxiu R.Ramos)

Què va ser el "Gran Doré" ? Ens agradaria que la gent gran, per allò de la memòria, fos qui pogués contestar o comentar coses sobre aquest local, avui desaparegut, però que va tenir una certa indicidència en la història d'oci del nostre poble.
Esperem els vostres comentaris. Moltes gràcies

PATRIMONI PERDUT....CAN CASTELL (segle XIII)

La característica principal d'aquesta masia és un pati emmurallat que fou construït per tal de protegir-se dels bandolers. S'anomena Castells pel cognom del primer propietari. Es trobava situada a prop del desaparegut molí del Bisbe, en una petita carena entre dues planes. Pertanyia i passà a ser propietat de l'empresa Aismalibar cap als anys 50. Començà a quedar deteriorada en la dècada dels 70 i fou enderrocada als anys 80.

( "clica" sobre la imatge i la veuràs molt més gran)

(publicat en un calendari municipal l'any 1991. Arxiu R.Ramos)

RECORDS DEL NOSTRE PASSAT

Somatent i mossos aplegats a Montcada, any 1925....
Crònica d’una jornada de diumenge.

(foto: publicada a: "Mundo Gráfico": "Moncada.- la madrina de la bandera de los Mozos de Escuadra, doña Matilde del Río, después de la misa que precedió a la entrega de la insignia a dicha institución")
Arxiu R.Ramos


El dia 26 de juliol de 1925, s’apleguen a Montcada un bon nombre d’autoritats i personatges de Barcelona, de la Comarca i de Montcada:

El Capità General Barrera, els tinents d’alcalde de Barcelona senyors: del Río, Barrie i Juncadella i el regidor senyor Cuyàs. El primer ostentava la representació de l’alcalde accidental senyor Ponsa. El comandant general dels sometents senyor Ferrnando Berenguer amb el seu ajudant senyor Dàvila. El comandant dels Mossos d’esquadra senyor Oller i el rector de la Universitat, doctor Martínez Vargas, el president de la Diputació de Barcelona senyor Marfà, el delegat governatiu del districte de Sabadell senyor Ferran Latorre; l’alcalde Montcada senyor Esteva Riera a qui acompanyaven els regidors senyors Viñals, Bordas, Mogas Lloret, Font, Cruells, Nadal i Gassot, més el secretari de l’ajuntament senyor Mollet. El jutge municipal, senyor Barbé i el secretari senyor Vidal; el capità auxiliar del sometent senyor Enrique Die i Mas; els somatents locals, entre ells: senyors Bonet, Vives, Lozano, Larramendi, Muns, Martí y Casanovas; el caporal del somatent del partit judicial de Sabadell senyor Pulit i sot-caporal senyor Codina, el capellà local reverent Àngel Rovira i el metge Casamada.

Poc desprès del general Barrera arribà també el governador Civil de Barcelona, senyor Milans del Bosch.

A un quart de dotze sortí la comitiva des de la Casa Consistorial, precedida de la bandera del somatent local que portava el senyor del Río, a la que segueix la que s’ha de beneir, destinada a la casa-caserna dels mossos d’esquadra. La porta el fill del padrí de la bandera, que és Don Joan Lasus Tuset. La comitiva passa per diferents carrers i s’adreça finalment al carrer Colon. En aquest carrer es troba instal·lada una mena d’escenari (tarima) per celebrar una Missa de Campanya i que presideix una imatge molt atapeïda de flors de la Mare de Déu de Montserrat, patrona del somatent.

(imatge: targeta del Caporal de districte de Montcada: Esteban Riera.
Arxiu R.Ramos)

Abans de beneir la bandera i començar la missa, el capità general passa revista al somatent i als mossos d’esquadra. Acabada la revista, pugen les autoritats a l’estrada, on espera la padrina de la bandera la senyoreta Matilde del Rio Carbonell que sosté la bandera, al seu costat es troba el padrí senyor Lasus. El canònic doctor Faura beneeix la bandera, assistit pels reverents Vallès i Rovira. Sona la marxa Reial....Moment on el doctor Faura pronuncia un breu discurs on explica la significació de la bandera i rememora els rellevants serveis del somatent al llarg de la seva història. Terminada la missa, la senyoreta i padrina Matilde del Rio Carbonell, pronuncia un vibrant discurs, i diu textualment entre altres coses, això:

“Mi alma, netamente española, vibra de entusiasmo al sentir en mis manos el contacto de esta bandera, en mis ojos el fulgor de sus colores y en mi mente el recuerdo del origen de los mozos de escuadra. Estas diversas e inefables impresiones se condensan en dos ideas fundamentales el amor a la pátria y el derecho de propiedad. Ambas nos elevan a una superior, a la del amor a Dios y al culto a la religión que se nos impone como un deber inadulible y nos inspira los demás deberes en la vida....” etc.
...Por eso podemos hoy entregar a los mozos de Escuadra de Moncada esta enseña gloriosa...”... etc. etc.

Acaba, com no podia ser d’altra manera, amb un eixordador aplaudiment ofegant les darreres paraules de la “hermosa” padrina que lliura la bandera al capità general i aquest, als mossos d’esquadra. Continuen els parlaments. (tothom ha de parlar... és clar!)
Repartiment de medalles als somatents entre ells a Esteva Riera Pubill, Pere Llargués, Tomàs Ricart, Ignaci Casamada, Laureà Larramendi, Joan Mollet Roure, etc. etc.

Les autoritats s’adrecen al “suntuoso chalet” residència d’estiu del senyor del Rio on presencien, entre dos guàrdies urbans de gala (de Barcelona) la desfilada dels mossos i somatents sota la música de la banda Badajoz que toca, com no podia ser d’altra manera, uns pasodobles...
I com no podia faltar, cap allà les dues de la tarda, tothom tenia molta gana... per fi els comensals poden gaudir d’un àpat a la Casa de la Vila, que per cert, llurs escales van ser engalanades amb flors: dàlies vermelles i grogues (no sabem si pels colors de la senyera o bé la de la monarquia...?¿). Un total de 87 comensals asseuen i començà el dinar, que és el següent:

Entrants, arròs, llom i pollastre, postres, cafès, copa de licor i “champan” (cava). La senyoreta Matilde del Rio va obsequiar als comensals amb cigars o purs....

Mentre que en un altre lloc també és celebrà un dinar ofert als 80 mossos presents als actes del dia. El lloc, cito textualment: “en una fuente de los alrededores”. Aquí el comentarista de l’època no detalla el menú del “mossos”, és de suposar que atès el lloc no hauria pogut faltar la truita de patates o bé una paella... qui sap, eren uns altres temps, on no estava prohibit fer foc al bosc... i davant de tants mossos qui podia demanar raons a tots aquells uniformats que gaudien d’una dinar a la fresca d'una font boscana en un calorós dia del mes de juliol d'una entranyable tarda d’aquella Montcada de l'any 1925.

(Aquesta crònica ha estat treta d’una publicació signada per “un reporter” del diari La Vanguardia edició del dimarts dia 28 de juliol de 1925, i que jo he pres la llibertat d’afegir uns petits comentaris).

Ricard Ramos Jiménez

La primitiva i mare de l'actual alzina...a Terra Nostra any 1945,

(foto: treta d'un full de propaganda de l'any 1945. Arxiu Ramos)

Una propaganda de l'època deia de Terra Nostra ("Santa Maria de Moncada"), entre altres coses, això....

"La mejor y mayor urbanización de España, la de los millones de pinos. La más cerca de Barcelona; carretera directa a 10 kilómetros de la Plaza de Cataluña. estación propia servida por 24 trenes eleéctricos diarios. Solares urbanizables al conmtado y a plazos. Facilidades para entrar em posesión del solar que elija. Iglesía. Agua. Electricidad. Restaurante.
Puede usted convertirse en propietario de un solar comprando en los Almacenes Capitolio (antes Alemanes) , que le regalarán sellos equivalentes a palmos de terreno sobre todas las compras que efectuen Ud. sus familiares y amistades...."

Fa gràcia alló de " los millones de pinos"....oí?

Màquina vapor i vagó de l'Asland -ANY 1950

Màquina de vapor amb el nom: "Asland" i un vagó de ciment especialment fabricat per a la Companyia Cimentera ASLAND.

(arxiu: Ramos)

Per veure la imatge més gran cal "clicar" sobre la mateixa.

EL TURÓ, L'ESTACIÓ DE CAN SANT JOAN I ASLAND

Vista general de l'estació de Can Sant Joan (esquerra) a la dreta la primitiva fàbrica Asland (any 1917). Es pot veure que la muntanya del Turó no mostra encara, les mossegades de l'explotació cementera.

(per veure la imatge més gran, "clica" sobre la mateixa)

(foto: arxiu Ramos)

EL PUIG CASTELAR I LA TEORIA DEL PORT DE MAR DEL BESÒS.

Segons una vella publicació sobre el Puig Castelar (Santa Coloma de Gramenet) es pot treure una hipòtesis del segle III a.C., per la qual Montcada hauria pogut estar més a prop del mar que no pas ara. Montcada port natural...?

“El poblado ibérico del Puig Castellar se encuentra situado en el término municipal de Santa Coloma de Gramenet, y concretamente está asentado en la cima del llamado Turó del Pollo a 4,5 Kms. del mar y a 1,5 Kms. de la orilla izquierda del rio Besós.

Se tiene noticia de que Joan y su mujer Bella vendieron a los canónigos de la Seo de Barcelona en 1057, diferentes terrenos que poseían en Reixach y que confrontaban a poniente "in vía que pergit ad ipso mont vocant Castelar". Del mismo modo, en el acta de consagración de la parroquia de Sta. Coloma, hecha en 1.187, describiendo sus alrededores, se dice que lindaba por la parte de tramontana "in collem de Castelar" , por lo que vemos que la denominación de Castellar viene de antiguo, siendo Puig, la traducción catalana de elevación.

La mencionada colina está constituida principalmente por una masa de granito y licorella, y contiene algunas vetas de galena y canteras de pórfido. La ascensión a la cima es difícil y fatigosa por todas las vertientes, excepto por la oriental que resulta más suave. Debido a esta dificultad de acceso y a ser poco visitado, sus vestigios arqueológicos se han conservado con relativa perfección.

Desde su máxima cota, 299,60 m. se divisa todo el llano del Besós, tanto por el mediodía como por el lado de tramontana. Por el sur se divisa toda la costa del Levante, desde Montjuic hasta más allá del Masnou, y por la parte de tramontana, se distinguen entre otros, los pueblos de Montcada, Ripollet, Cerdanyola,Sant Cugat, Sabadell, Terrassa, Montserrat en mitad del horizonte, y en último término, las montañas del Penedés, Sant Llorenç de Munt y la parte alta de la comarca Vallesana.

El emplazamiento, situado en una elevación, constituía un lugar estratégico provisto de un sólo acceso y al mismo tiempo próximo a la costa, concretamente a la desembocadura del Besós, donde es probable que existiese un pequeño puerto o cuando menos, un punto de amarre.

Fig.1.

(Fig 1) Supuesta desembocadura del río Besós en el siglo III a/C (Según J.Mª Cuyás), Asimismo, la necesaria provisión de agua podía ser hecha fácilmente en el cercano Besós y en dos fuentes cercanas al poblado, la de Gatell, a unos diez minutos de bajada desde la cima, al norte en un torrente que desemboca al fondo de Vallensana, y la conocida fuente de L'Alzina, emplazada a poniente, a unos doce minutos de rápido descenso, y a unos 500 m. del río." (1) "

(1) Publicació del Museu Municipal del Puig Castelar. Santa Coloma de Gramenet any 1981 , autors: Jorge L. de la Pinta Rodríguez i Jaime Rio Miranda Alcón.

UNA MASIA HISTÒRICA....CAN FONTANET, AVUI: MASIA REIXAC