LA PREMSA LOCAL EN ELS ANYS DE LA POSTGUERRA

NOTÍCIA CURIOSA...PUBLICADA EN UN DIARI LOCAL (QUINZENAL) ANOMENAT MONTCADA NOVA, CONCRETAMENT EL 22 DE MAIG DE 1960 DEIA, ENTRE ALTRES COSES,  AIXÒ....

  "Nos comunica don Francisco Pi que en su establecimiento de comestibles y pesca salada, dejó alguien olvidado, dias atras, un paraguas sin que hasta la fecha se haya presentado a solicitar el mismo. Dicho paraguas está por tanto, a disposición de quien acredite ser dueño a el citado establecimiento" 

Bé, la notícia que es va publicar aquest diari, va donar molta importància a un paraigües oblidat, o pot ser es tractava del paraigües de la Mary Poppins ?
Aquesta i altres notícies intranscendents es poden llegir encara avui,  a les hemeroteques, volien dir dues coses: una que no havien més notícies a Montcada i Reixac....? o bé la censura, molt arrelada en aquells anys de postguerra, no deixaven que es publiquessin reivindicacions ciutadanes, com per exemple, que molts carrers del nostre poble encara estaven sense urbanitzar o que els llums o fanals no arribaven a tots els carrers, etc. etc. Aquest diari va tancar la "barraca" el mes de gener de 1974.

RICARD RAMOS JIMENEZ

L’AIGUA DE MONTCADA & BARCELONA .

Segles XIX i XX .  Quan el seu subministrament es va transformar en  un gran negoci especulatiu. 

Per la ciutat de Barcelona, ja des dels temps dels romans,   va representar  sempre una prioritat l'assegurar el subministrament de l’aigua. El montcadenc  rec Comtal , entre altres llocs , i durant segles va esser  una de les seves principals fonts d'abastament. Però a meitat del segle XIX els reptes de la Revolució Industrial unit al creixement urbà com  l’Eixample i barris perifèrics,  va modificar radicalment  les velles costums mantingudes fins aleshores.  Seguin l’experiència d'altres grans ciutats es van posar les bases de la transició cap al nou «model circulatori», en què subministrament d'aigua i sistema de sanejament s’equiparaven als sistemes arterial i venós. Calia un nou clavegueram per evacuar les aigües distribuïdes i per garantir l’eliminació dels residus de latrines; i era necessari també un bon cabal d'aigua per assegurar el seu consum i la neteja d'aquest clavegueram.

Imatge de l'any 1912, on es veu el túnel i la canalització de les aigües de Montcada

Montcada i  les seves riques mines  d'aigua van ser objecte prioritari on l'ajuntament barceloní va decidir fer-hi una gran inversió a fi de garantir l’aprovisionament. Calia en primer lloc trobar noves captacions que asseguressin  la seva provisió  que amb les corresponents innovacions tecnològiques  (més pressió i estació elevadora) permetien la seva distribució (entre altres a tots els habitatges) i  també a una bona part de zones  altes de la Ciutat Comtal .

Malgrat les previsions inicials, aquestes ràpidament es van veure superades per un augment imparable de població i del consum d'aigua, com a conseqüència es va originar un cercle viciós on els elevats costos de les interminables obres  no van parar de créixer . Perquè ens fem una idea cal recordar que aquella inicial  i gegantina reforma   (any 1870) va durar  fins ben entrat el segle XX . 

 Imatges de l'any 1910.  Obres de canalització al barri de Sant Andreu ( Il·lustració Catalana)

 L’Ajuntament de Barcelona, al no poder finançar aquelles  creixents despeses es va veure obligat  a privatitzar el  servei, transformant l'idea inicial de servei públic en  un gran negoci , quedant aquest en poder  d'unes societats anònimes on la majoria dels seus accionistes eren amics o familiars   dels mateixos “prestadors” que prèviament havien concedint els crèdits  per a finançar les obres.

Les obres conegudes com les de “ l’Aigua o de l’Aqüeducte de Montcada” van ser objecte al llarg d'aquelles dècades de moltes critiques ,  especialment  per part dels setmanaris satírics que feien servir la frase “ Aigua de Montcada”  com metàfora de malbaratament dels cabals públics, recordem com exemple unes de les moltes que es van publicar, en aquest cas són dos dibuixos:  

(imatge de l'esquerra)                                     

Es llegeix , a dalt :  "AYGUA DE MONTCADA. Propietat del Ajuntament .Premiada per varios acaldes.

A sota , es llegeix : “ Dona animo, fortifica, ajuda a anar y a venir, fomenta molt l’eloqüència y,  sobre tot, fa pair”.

Sàtira dedicada als regidors de l’Ajuntament de Barcelona . (L’Esquella de la Torratxa, nº 650  de 27 de juny de 1891.)

(imatge de la dreta)

Es llegeix a dalt:  "L’AYGUA DE MONCADA"

A sota , es diu: “ Fins que arribi a la Ciutat y  s’enduga  a aquells que brinden, tindràs la boca seca”

Sàtira , on una noia que representa  Les Rambles barcelonines   , lloc on va tardar molts anys en arribar l’aigua de Montcada . (La Campana de Gràcia, nº 0473 de 1 de setembre de 1878.)  


JOSEP BACARDIT SANLLEHÍ

LA FONT DE CAN ALOU

És una de les moltes  fonts de Montcada i Reixac  que van gaudir durant el segle XIX  i  part del XX d’una merescuda fama.    Malgrat sofrir   cícliques i diverses situacions  que la feien  desaparèixer  (anys 1923-31 , 1940-60 i  1980-2002) i  reaparèixer de nou   com si fos el riu  Guadiana,  avui podem dir  que  es manté encara visible amb un escàs  raig  d'aigua, presentant la seva conservació símptomes de deixadesa.  

  

Emplaçada a la  vessant occidental del Turó de Moia,  s’hi arriba entrant pel camí que des de la carretera de La Roca (entre els  quilòmetres  7 i 8)  ens  porta a la torre de Can Bonet ( avui coneguda com Palauet de Montcada)  i després d'una suau pujada d'uns 150 metres   hi trobarem un planell ombrívol  on  esta ubicada la Font de Can Alou. 

De la fama  que gaudia aquesta font montcadenca, ens val com exemple un article publicat a la Veu de Catalunya  el 15 d'octubre de 1923.  L’autor ,  sota el pseudònim “Puigmal”, era un especialista que  recomanava a tots els amants de l'excursionisme  una ruta  on poder gaudir de la natura , en aquest cas  era  una queixa  on expressava  el que significava  la desaparició per primera vegada  d'aquesta històrica font, així començava  la crònica:

“ Oh, romeus de la muntanya!  companys entusiastes de ruta, minyons valents i acèrrims en la recerca dels racons més poètics de la Pàtria nostrada, avui, he de comunicar-vos  una greu i desconsoladora noticia:  La font de can Alou ja no existeix… una mà barroera i digna de menyspreu l’ha estrafeta per sempre!...”   i tot seguit recordava  la seva  història  amb paraules com aquestes:   “ … era molt visitada aquesta font  i  recomanada la seva aigua regalada ... fos  per les propietats medicinals  i curatives  no li  calia  fer publicitat ja que  se la feia sola …  som tants  els que hem podríem parlar , ja que … era un consol  pel pobre vianant  que  cansat i assedegat de fer quilometres pel camí ( ara carretera) poder trobar-hi un reconfortador sopluig;  també l’alegria del cercador d'hores de pau i benaurances , i , per últim, de l’excursionisme humil  i muntanyenc que endevinava, en aquell paratge allunyat de les misèries ciutadanes, un nou encís d'afecte i admiració a la natura , amb sa diversitat de llums quan es fonien al ponent de la nostra terra i  acaronaven el cambril meravellós de la dentallada serra que referma les gràcies de la Nostra Moreneta estimada…” 

La Font de Can Alou va mantenir durant segles un continuant i abundant cabal d'aigua, no va ser fins l’any 1923 quan la construcció d'uns pous d'aigua  que s’abastien de la mateixa mina subterrània  la van ferir greument.  Malgrat les bones intencions dels que han intentat salvar-la,   mai més ha tornar a recuperar el prestigi  que havia gaudit. 

 Imatges respectives :  

(1ª)   Panoràmica del lloc , a l’esquerra el Palauet  i  marcat amb   X   la ubicació  de la font.

(2ª)  Lamentable estat de la font  (any 1990).

(3ª)  Imatge de l’any 2012  , assenyalat amb una sageta la porta d'entrada a la mina d'aigua que alimenta els pous de la finca .

 (4ª) Interior de la mina , al centre es distingeix el canaló que  abasteix la font.

JOSEP  BACARDIT  I  SANLLEHI   

UNA MONTCADENCA CANDIDATA A "PUBILLA DE CATALUNYA".

Tenia 19 anys quan,  el 28 d’abril de 1935,  la montcadenca  Teresa Plantada Muñoz  va participar al certamen on s’escolliria  la Pubilla de Catalunya , acte que va   desenvolupar-se  a la sala magna del Palau Nacional de Montjuic (Barcelona).   Ho va fer  després  que  fos  proclamada  Pubilla de Montcada i Reixac  en un acte organitzat per l’ABI  el mes de març d’aquell any, títol que li donava el dret a participar-hi. 

La "Teresina" amb 19 anys d'edat

   

 El certamen va anar precedit  d’una sèrie d’actes promocionals on les candidates visitaven les institucions o assistien a diversos  esdeveniments lúdics o culturals   (Generalitat, Ajuntament Barcelona, Tibidabo , toros, teatre,  etc) . Eren les deu de la nit quan  el ball de gala va iniciar la  lluïda festa preparada en honor de les “ pubilles”  on entre altres coses van efectuar les reglamentaries desfilades, etc  . Ja de matinada el  jurat , presidit pel pintor Pere Casas Abarca , va proclamar a la representant de la ciutat de Barcelona com Pubilla de Catalunya . La Teresina, així era coneguda a Montcada, es pot  considerar pionera en aquest sentit  i probablement mantingui el honor de ser  “ l’única”  ,   ja que  no  coneixem    cap més participació ( llevat error  u omissió)  de montcadenques   en certàmens d’aquest nivell.

Sabem  per persones que la van conèixer d’a prop que no acostumava a presumir d’aquell fet ,  tot i tenir  raons suficients  per fer-ho,  ja que a part d’una  elegància natural ,  era guapa, alegre i ben “plantada”. Per ella, era una anècdota   que va tenir la sort de protagonitzar en edat juvenil.

  

La Teresina  era filla de Dolores Muñoz , originaria d’Andalusia  i coneguda com “ La Duloras” i Josep Plantada “el Pepitu de cal Manyà”  que tenia un taller de serralleria i ferro forjat al carrer Major nº 40 ( actualment Bar La trobada) . Va viure  Barcelona arran del seu matrimoni, des de on ens visitava tot sovint ja fos   per vacances,   festa major  o  aniversaris .  Va morir l’any 1980  a Barcelona a l’edat de 64 anys.

JOSEP BACARDIT I SANLLEHÍ

HA MORT JOAN DALMAU (ACTOR)

Joan Dalmau, fill d'aquest poble, ha mort amb l'edat de 85 anys al poble sevillà de Coria del Río, on darrerament vivia.

Actor de teatre, de televisió  i de films com:

'Últimas tardes con Teresa', de Gonzalo Herralde, fou el bateig cinematogràfic  d'aquest intèrpret que va participar a més en altres films, com:

"Si te dicen que caí", "Susanna", " El crimen del cine Oriente",  "Secretos del corazón", "Silencio roto", "La noche del hermano", "'Vida y color" i   "La caja", entre altres pel·lícules.

Pel seu treball a "Soldados de Salamina", adaptació de la novel.la homònima de Javier Cercas que David Trueba va traslladar a fotogrames, fou  finalista als premis  Goya al Millor Actor de Repartiment.

"Los ojos de Julia" va ser la darrera pel·lícula d'en Dalmau, qui també va encarnar el pare de Ramón Sampedro en  'Mar adentro'.

Montcada, el seu poble de naixement,  ho recorda com una persona compromesa amb les reivindicacions veïnals i culturals del seu barri: Can Sant Joan. En l'àmbit local va intervenir   en nombroses obres de  teatre, entre aquestes, hem destriat  aquella que va tenir molta repercussió pel seu alt nivell  interpretatiu, un magnífic monòleg  que  molts encara recordem: " Jo vinc d'un altre temps".

Foto històrica. Any 1988 (mes de juny) . Festa de la Pau del Turó.
En Joan Dalmau (assenyalat amb una sageta) amb la seva personal manera d'actuar... assisteix com a membre promotor, junt amb Joan Bertran, Sebastià Herédia i Joan Capella, entre altres, a la celebració i descoberta d'una  escultura realitzada per Joan Capella al lloc:  "La Miranda", a prop del pic del Turó.
(fons fotogràfic i documental Ricard Ramos)

Volem expressar el nostre sincer condol als familiars i amics per aquesta sentida pèrdua.

Reposi en Pau el nostre recordat, veí i actor : Joan Dalmau.

RRJ

CARNESTOLTES

LA "MURGA". Una mena de "chirigota" a la catalana..

Remenant entre papers  i arxius vells hem trobat aquesta mena de "partitura" que podria tractar-se d'una peça  realitzada als voltants de 1931-32.
La lletra  picant, burlesca i agosarada era interpretada pels carrers i places de Montcada amb motiu de les festes de Carnestoltes.

 R.R.J