01 de juliol 2012

Mèxic, any 1946. Manifest de protesta enviat a les Nacions Unides .


Entre el comitè de redacció  hi havia  Alfons Boix Vallicrosa (1), militant d’ERC   que va ser alcalde de Montcada i Reixac durant la Segona República Espanyola .

Motius que van originar el document que es va redactar a Mèxic D.F.:

Una vegada finalitzada a l’any 1945  la Segona Guerra Mundial   i davant la passivitat, per no dir traïció  a la República Espanyola , que mostraven les potencies guanyadores envers la dictadura del General Franco ,   principalment  Gran Bretanya, França i EEUU, totes elles  molt més preocupades  pel  repartiment del Nou Ordre Mundial (eufemisme de  botí ) que del problema espanyol . 


 (Imatge de l'arribada del "Sinaia" amb refugiats  al  port de Veracruz(Méxic)

Cansats d’esperar  i   comprovar  que  Espanya era altre cop moneda de canvi  dins del repartiment de les zones de influència,  un grup de intel·lectuals republicans  espanyols  (molts d’ells catalans) van decidir agrupar-se  i  crear La Unió de Professors Universitaris  Espanyols a l’Estranger ( U.P.U.E.E.) , la majoria eren eminents catedràtics de lletres i ciències que s’havien exiliat al finalitzar la Guerra Civil Espanyola a  Mèxic, Argentina, Veneçuela o Xile.  Després de mesos de reunions i contactes a tots els  nivells , van redactar un document de denúncia  que va ser lliurat   als màxims responsables de les Nacions Unides (2) a fi de que fos llegit i debatut.

El  llarg document  es fa palès de la gran contradicció  i complicitat  que representava  el “tàcit” recolzament  que donen  les principals potencies mundials al règim feixista espanyol, us fem  un resum: 

“…la subsistencia de la dictadura española constituye una victoria del Eje …”, “ … pedimos  que se consolide en todos los lugares el triunfo de las democracias devolviendo a España el ejercicio de la libertad y la dignidad a la vida española que le fue arrebatada por la fuerza de las armas. “


Fan referència al perill  que significa un règim feixista  que ha obligat a exiliar-se, entre altres,  a una bona part de la seva  intel·lectualitat , afegint  la següent queixa :

“… La inteligencia española yace en unas vacaciones forzadas, favorecidas por incomprensible ceguera , por la complicidad internacional …” 

El document finalitza  amb una  important petició i reflexió dirigida al món: 

“… Pedimos justicia para nuestra patria … comprimiendo reflexivamente  una indignación que podria perturbar nuestra obligada serenidad de hombres de estudios…”  i segueix : “… Por imperativos morales e intelectuales , fuimos beligerantes en la guerra mundial que militarmente ha finalizado. Nuestro puesto estaba sin dudarlo junto a las democracias. Para ocuparlo dignamente no hemos omitido sacrificios , por duros y dolorosos que fueran. Nos alarma pensar que puedan ser estériles . Nos hiere como un aprobio que sean ignorados por los demás.   No quisiéramos , con nuestra conciencia de intelectuales y de españoles , limpia de toda claudicación, tener que avergonzarnos por ellos…”

A més d’Alfons Boix (imatge de l'esquerra), el document els van signar, entre altres , el Dr. Bosch Gimpera ( imatge de la dreta ) , els germans Pi Sunyer  , germans Carrasco i Formiguera,  Nicolau d’Olwer, Francisco Ayala, Jimenez Asua ,José Giral ,Dr. Alcala Zamora,Joan  Xirau, Maria Zambrano, Fdo. De los Rios … i  310 firmes més .

Per aquells que vulgui consultar tots els noms, pot cercar el butlletí que s’editava a Mèxic  “España Popular”, pàgina 5 del  numero 319 del 8 de novembre del 1946, o entrar  a l’adreça :

El document no va rebre mai cap resposta oficial , va ser ignorat. Els interessos geoestratègics de les potencies guanyadores de la Gran Guerra hi van prevaler  per sobre  de les reclamacions justes  d’un país destrossat i petit com era Espanya . Com a  pagament del “favor” ,  Franco va facilitar la instal·lació en territori espanyol  de les Bases Militars dels EEUU . La sort de la Segona República Espanyola estava sentenciada.

Notes :
(           (1 )Alfons Boix Vallicrosa  va morir a Mèxic l’any 1964 .Durant el seu exili   va exercir una gran activitat política i intel·lectual , a banda de ser farmacèutic i  professor  de química , va ser un dels impulsors de La Revista Ciència , publicació a la qual hi col·laborava  prestigioses personalitats   mundials.

          (2) Les Nacions Unides es van fundar l’any 1945. Aquesta,  amb la intenció de crear un organisme supranacional a fi d’evitar nous enfrontaments bèl·lics. La veritat és que només , a trets generals , serveix com un  lloc on els oprimits expressen les seves queixes  i en la majoria  dels casos no tenen cap  resposta efectiva.

JOSEP  BACARDIT  I  SANLLEHI

24 de juny 2012

NATALICI DE GUILLERMO MONCADA


[...]" Un hombre de nuestros tiempos

Por Alexis Quiala Ferrer
moncada
Moncada
Si Guillermo Moncada hubiera vivido en la etapa de la Revolución habría integrado el ejército Rebelde: honrado, valiente, honesto, enemigo de las injusticias, el gran negro, conocido por sus amigos como Guillermón, hijo de Dominga Moncada, sería uno de los soldados más admirados de la tropa de Fidel.
Pero no fue así: Guillermo Moncada y Veranes, nació en Santiago de Cuba el 25 de junio de uno de los héroes más sobresalientes de las gestas independistas cubanas en contra del colonialismo español.
Sus compañeros de armas lo llamaban Guillermón, por su estatura y coraje en las batallas.
Hijo de una familia negra muy pobre, estuvo entre los primeros en incorporarse a las filas insurrectas en 1868, y gracias a su valentía, inteligencia y sagacidad, ascendió a General del Ejército Libertador.
De niño aprendió a leer y a escribir. De mozo, se hizo carpintero, oficio con el que supo ganarse el pan que comía. Por su estatura, casi gigantesca, sus amigos le llamaron Guillermón, sobrenombre que fue anuncio de terror y augurio de pánico entre las fuerzas integristas que representaron en Cuba la colonia y la tiranía.
A las órdenes del comandante Antonio Velázquez entra en fuego por vez primera, mereciendo por su valor el primer grado en la milicia rebelde. Después de otros combates, logra su ascenso a capitán. Y es entonces que comienza su figura a tomar relieve, su personalidad a destacarse entre la pléyade de los libertadores. Cuando, en sustitución de Donato Mármol, fue nombrado Máximo Gómez Jefe del Departamento oriental, y quiso conocer personalmente a todos los jefes de fuerzas que habían de operar a sus órdenes, cuentan que el coronel Policarpo Pineda, al llevarse a cabo la revista de las tropas suyas, se adelantó, y señalando a Guillermón, dijo —General Gómez, le presento a mi primer capitán, porque es bueno y se puede tener confianza en él.
Cuando el General Gómez, efectuada esta revista, concibe el propósito de atacar el poblado de Ti-Arriba, le confía la vanguardia de la columna en marcha. Apenas habían adelantado algunos tramos, se divisa al enemigo. El general Gómez le ordena que rompa el fuego y avance. Como si llevara dos espuelas clavadas al espíritu, arremete Moncada a la tropa española, la cual, sorprendida, se desmoraliza y huye precipitadamente. En este encuentro fue herido en el pecho, por lo que se vio en la necesidad de aceptar su baja y atender a su curación. Largos días se vio lejos del somatén de los combates, al cabo de los cuales volvió a unirse al general Gómez, dispuesto a conquistar nuevos lauros. Herido grave el coronel Pineda, es nombrado Guillermón comandante y jefe de la tropa que aquél mandaba.
Al hacerse cargo de las fuerzas de Pineda se le ordenó tratara de evitar los abusos que venía cometiendo en la jurisdicción de Guantánamo el integrista cubano Miguel Pérez y Céspedes, que al frente de su guerrilla asolaba los cafetales cuyos dueños eran adictos a la causa de la libertad, y los custodiaba y defendía cuando eran sus dueños amantes de la colonia.
Guillermón, en marcha por un camino, encontró un papel en el que se leía: “A Guillermo Moncada, en donde se encuentre. -Mambí: No está lejos el día en que pueda, sobre el campo de la lucha, bañado por tu sangre, izar la bandera española sobre las trizas de la bandera cubana.- Miguel Pérez y Céspedes.
Al dorso del mismo papel, dicen que Guillermón escribió y dejó caer luego en el mismo sitio: “A Miguel Pérez y Céspedes, en donde se hallare.- Enemigo: Por dicha mía se aproxima la hora en que mediremos nuestras armas. No me jacto de nada; pero te prometo que mi brazo de negro y mi corazón de cubano tienen fe en la victoria. Y siento que un hermano extraviado me brinde la oportunidad de quitar el filo a mi machete. Mas, porque Cuba sea libre, hasta el mismo mal es bien.- Guillermón.”
En la zona ocupada por los cafetales de Guantánamo se encontraron, al fin, Moncada y Pérez. El cubano, después de cinco horas de rudo batallar, ordena una carga al machete, entrando él primero, por entre las huestes contrarias, despedazándolas. En la lucha, cuerpo a cuerpo, cayó Miguel Pérez . Con el parte del combate, rendido al general Gómez, le envió Guillermón las insignias militares del terrible jefe de las escuadras de Guantánamo. Por su comportamiento en esta acción fue ascendido a Teniente Coronel.
Después de alcanzada esta victoria, continuó peleando con más ardor si cabe. En la Indiana toma participación, y más tarde en el encuentro que contra una columna al mando del general español Palanca tuvieron los cubanos, acaudillados por Gómez. En esta función de guerra, Moncada cargó nuevamente al machete, haciendo una carnicería. Pero al terminar la faena, sus compañeros tuvieron que levantar en brazos el cuerpo del héroe, herido en un muslo por el plomo del adversario.
Antes de los dos meses ya se encontraba de nuevo en disposición de arremeter, al frente de los suyos. Moncada, después de esa su segunda herida, tomó parte en las acciones de Báguano, Samá, Los Palos, El Capeyal, Holguín, Las Cabezadas de Báguano y El Zarzal, combate éste donde el propio Guillermón, en lance personal, le arrancó la vida al Teniente Coronel español Sostrada. Hecho tan singular le valió las estrellas de coronel.
Pasa al Camagüey, donde toma parte en la acción de El Naranjo, una de las más gloriosas de nuestras guerras de independencia. En El Naranjo es nuevamente herido, lo que le priva de hallarse más tarde en la batalla de Las Guásimas.
A curarse pasó Guillermón a la jurisdicción oriental. Apenas se siente bueno, se incorpora a las fuerzas de Antonio Maceo, entonces Jefe de aquella División. Al lado del Titán de Bronce, estuvo hasta que, después de la protesta de Baraguá, aquél marchó al extranjero. Y cuando, disuelto el Gobierno de la República, y sin fe los militares, llegó la hora de la disolución, Moncada, como quien ha cumplido todo su deber, y se retira, triste, pero rumiando esperanzas.
Con La Guerra Chiquita, los cubanos se lanzan al campo de batalla, la revolución del 79 le dicen a este momento. Nada se ha cumplido y los patriotas tratan de conseguir, con las armas lo que no se cumplió en el Zanjón.
Moncada, fiel a su juramento, volvió a la lucha. En unión de José Maceo y Quintín Banderas abandona la ciudad de Santiago de Cuba. Reducidos a poco los cubanos, tuvieron nuevamente que entablar negociaciones con las españoles. Pero las negociaciones entabladas entonces fueron más dolorosas y más inicuas que las anteriores. Los bravos jefes de esa mueva intentona fueron, unos muertos calladamente y otros enviados a los presidios de África. A España fue trasladado Guillermón junto con el general Calixto García, el de la frente gloriosa…
Al abandonar el presidio volvió a Cuba, a su Oriente. Allí supo de la creación del Partido Revolucionario Cubano, la obra de Martí, y se puso a conspirar en espera de la hora en que había nuevamente de tomar el camino de la manigua.
Dos días antes del 24 de febrero de 1895, Guillermón, con conocimiento de la orden de levantamiento, se echó al monte.; pero no era ya el Hércules invencible de la guerra grande. Comido por la tisis, había salido poco menos que moribundo, porque no concebía que los cubanos estuvieran peleando por su libertad y él no fuera de ellos. Un mes y medio escaso duró aquella existencia preciosa bajo la enseña de la rebeldía.
Hoy muchos lugares de Santiago de Cuba llevan su nombre y una larga estela de sus victorias y rebeldías, su estatua de general brilla al sol y muchos admiran su bravura...."


----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Nota:  Transcrivim íntegrament i originalment, aquest interessant comentari sobre el cognom Moncada, en aquest cas,  coincidint amb la data del seu naixement a Cuba.


R.R.J

23 de juny 2012

COL.LEGI FRANCÈS QUE PORTA EL NOM DE MONTCADA


Sabies què…des de fa 162 anys existeix a Orthez (França) un col·legi de secundaria que porta el nom de MONTCADA ?. 
Actualment s’anomena  “College-Lycée Moncade- Jeanne d´ Arc , situat a la Rue  de Moncade(1) ,  números  28-48  a  Orthez .

Vista aeria del col.legi

Va ser fundat per Mikel Garicoitz  a l’any 1850 en  record  i  memòria  del   llinatge de la família dels Montcades (2) que van ser els  “Senyors” del  Vescomtat de Bearn ( escollits per voluntat d’aquell poble) durant els segles XII i XIII   i  que van  ampliar els seus “furs”  fent que  aleshores  el  que ara és un   Departament (3)  francès dels Pirineus Atlàntics,   visques un dels moments  de més gloria i esplendor de la seva història.  La llengua que  es parlava  era “bearnès” una variant de l’occità i del català  i també alguna zona  on  l’eusquera  era predominant. La Revolució Francesa de finals del segle XVIII va derogar tots els drets històrics que havien gaudit   durant més de 1000 anys  .

Pati central

A fi d’evitar  la pèrdua  per sempre  de la seva memòria històrica com a poble,  un petit grup  de prohoms,   a meitat del segle XIX,   van decidir ensenyar  les llengües vernaculars  i els seus costums. Entre aquests  en destaca Mikel Garicoitz , sacerdot   d’arrels nacionalistes (d’origen basc ). Va fundar  la Congregació dels  Pares del Sagrat Cor de Jesús de Betharran (Pares de Baiona) que entre altres missions es van dedicar al món de l’ensenyament  construint  col·legits  a les zones del País Basc francès , Gascunya i Bearn.  Per aquest motiu, entre altres, el Papa Pius XII el va canonitzar l’any 1947. 

Fundador:Sant Michel Garicoitz


Actualment segueix   considerat com un dels millors centres d’ensenyament de la zona. Des de 1991 pertany a l’Estat Francès , de direcció laica  però que  manté l'ideari religios del seu fundador  . El lema del col·legi es “  Nous voici sans retard, sans retour, par amour”  , paraules del seu fundador que traduïdes  signifiquen :  “ disposats a complir la seva missió  només per amor sense demanar res a canvi”.  
  







      Notes:
     (1)    Moncade , traducció al francès del mot  Montcada.
(    (2)    Breu historia de com va començar a regnar a Bearn la dinastia dels Montcada:  Any 1173 , les Corts de Bearn decideixen després de la mort del seu monarca , desplaçar-se al Castell de  Montcada per a concedir el títol de príncep del seu territori a Gastó de Montcada( conegut com el Bo) el qual era fill de Guillem de Montcada i de Maria de Bearn . Gastó , el Bo, no va tenir descendència i la corona va passar al seu germà Guillem Ramon ( mort  durant   la conquesta  de Mallorca) al qual el va succeir el seu fill Gastó VII  de Montcada , conegut com el Batallador . En el seu mandat el Bearn  va experimentar  un fort creixement  en tots els sentits.   Va morir l’any 1286 després  d’aixecar  el formidable Castell d’Orthez , fortalesa  i mansió  plena de llegendes i que  recorda  la historia  del  Bearn .Va tenir cinc filles  , la gran de nom Margarida es va casar amb Bernat de Foix , família que va heretar el  Vescomtat . 
(    (3) Per l'administració francesa es l'equivalent a una  provincia espanyola 
  
JOSEP BACARDIT I  SANLLEHI

16 de juny 2012

TEMPS ERA TEMPS... (Segona part i final)

UNA ALTRA TANDA D'IMATGES QUE ESTEM SEGURS, US FARAN PENSAR  EN AQUELL PASSAT, PLE D'EXPERIÈNCIES I DE VIVÈNCIES.     




Carta d'ajust de TVE 



12 de juny 2012

TEMPS ERA TEMPS.....


Recordar és tornar a reviure.   (primera part)
Dedicat a tots i a totes les persones  que ja tenen més de 45 anys.


Quantes coses us venen al pensament,  quan   veus   aquestes antigues  imatges?.  
Qui no recorda una part del seu passat  amb les marques dels productes, objectes, jocs, anuncis
publicitaris, etc. d’aquells temps? 
Cançó d'en Serrat

 (Mentre veus les imatges pots escoltar la cançó d'en Joan M.  Serrat) clica sobre l'enllaç "Cançó d'en Serrat")














08 de juny 2012

QUAN MONTCADA ANAVA A TOT GAS...OSA!



Cap allà els anys 1920  va popularitzar-se el  mercat, fabricació i venda de gasoses  i sifons.
El senyor Esteban Julià, veí de Montcada va tenir la pensada de crear  aquest negoci al nostre municipi, doncs,  bona aigua no hi mancava.  Així, doncs,  que va començar a fabricar aquesta beguda carbònica  i  va situar la fabrica al carrer Montiu, tot just quan començava la pronunciada pujada  de la Fonda Espanya.  La raó social era:  "Bebidas carbónicas Julià". Aquest emprenedor senyor era com "Joan Palomo, yo me lo guiso  y  yo me lo como", és a dir, que ell mateix omplia les ampolles de litre i també de petites i les repartia a la clientela habitual pel poble, un servei ràpid i eficient.

Però com a qualsevol activitat industrial, sempre sortia aquells que volien ensorrar el negoci i vet aquí, que en un document trobat a Montcada de data  19 de juliol de 1924,  aquest industrial va distribuir uns fulls anomenat: "Aviso al Público", per afirmar entre altres coses, que ell feia servir aigües de "Dos Rius" etc. Sembla que  aquells anys l'aigua de Montcada  com a conseqüència d'un problema de salubritat  i poc control bacteriològic en les canonades d'aigua procedents dels  pous del riu  Besòs, propietat de l'Ajuntament de Barcelona, fins a la  xarxa general i de distribució de la ciutat de Barcelona, va donar que molt que  parlar i pensar que aquest descontrol també és produïa a la fàbrica de gasoses local.
Us convido, doncs,  a llegir aquest pamflet. Per veure més gran la imatge cliqueu sobre la mateixa.    

Ricard Ramos Jiménez

06 de juny 2012

MONTCADA ANY 1936. CAMPIONAT DE CATALUNYA DE CROSS-COUNTRY


per veure més gran
la imatge, clica sobre la
mateixa
Segons la premsa es tracta de dues veïnes del poble encarregades de  lliurar  el ram de flors al guanyador d’una cursa atlètica que es va celebrar a Montcada el 2 de febrer del 1936. 

La Federació Catalana d’Atletisme conjuntament amb l’Ajuntament de Montcada i  l’Esport Club Montcada van organitzar el XXè Campionat de Catalunya de Cross-Country.  La cursa va tenir la sortida i arribada davant l’ajuntament al carrer Major. El recorregut   passava per la Font Pudenta, riera de Sant Cugat, camí de Sant Iscle, pla de la Ferreria i  sorrals del riu Ripoll.

Les cròniques van destacar l'esdeveniment com un dels millors campionats celebrats fins aleshores. El circuit escollit va resultar un lloc ideal on es combinava la duresa del seu recorregut amb la bellesa del seu entorn (la premsa de l'època utilitzava  l'expressió: "pintorescos paisajes". Tant la federació catalana com els clubs participants van elogiar la seva organització,   tasca que  va anar a càrrec de  "l’Esport Club Montcada"  el qual va posar a disposició dels participants el gran local de l’AVI , lloc a on després tots van poder-se recuperar de l’esforç. La jornada va finalitzar amb un vermut popular a on hi van assistir centenars de veïns del poble. 

El guanyador de la prova va ser Manuel Andreu de la secció atlètica del Futbol Club Barcelona  trencant totes les apostes que donaven  com  gran favorit  l’atleta del mateix club Àngel Mur que sembla  no va tenir  sort aquell dia (va ocupar la vintena posició).  Aquesta persona va ser després el popular massatgista de l’equip de futbol de Barça de l’època de Ramallets, Kubala, Cèsar, etc.

Josep Bacardit Sanllehí 


Nota: Agrairíem la vostra col·laboració  si algú ens pot ajudar a  identificar  les  senyoretes  que apareixen a la imatge. Moltes Gràcies.

02 de juny 2012

MELANGIA DEL NOSTRE POBLE


carrer Colon principal exponent de les cases i torres
dels estiuejants. 
La melangia no deixa de ser una deliciosa malaltia (en alguns casos fins i tot depriment) que té la virtut de submergir-nos en “rêverie”(1) profunda que ens transporta a un passat ja finit, però que ens recorda uns, probablement millors temps que els actuals.
¿Què  resta d’aquella Montcada senyorial que va ser escollida com uns dels llocs preferits,  on la burgesia barcelonina decidia estiuejar-hi?. Era per ells tot un luxe i signe de categoria per poder “presumir” d’aquest fet.





Aquest blog contínuament i de forma reiterada recordem aquella deliciosa època (anys 1880-1930) que va significar un profund canvi de costums i també un significatiu pas endavant en tots els sentits. Avui creiem oportú reproduir una part d’un article que es va publicar el mes de  juny de l’any 1935, escrit per Carles Soldevila (2) al nº 181 de la revista “D’Ací i d’Allà” (3) que sota el títol “Melangies d’estiu“ l’autor fa una profunda critica a la societat catalana que comparada amb la francesa, belga o suïssa no ha sabut conservar el seu ric passat arquitectònic sorgit a meitats del segle XIX on l’estiueig va transformar i enriquir a molts pobles. El seu llarg i interessant escrit finalitza amb una queixa que té la seva arrel en el “pragmatisme català” que en alguns casos ha comés errors imperdonables com és el cas que en poc temps faci desaparèixer el que ha significat cultural i arquitectònic aquell fenomen de l'estiueig senyorial.

I mira per on alhora de triar les comparacions i exemples, sorgeix el nom de Montcada i Reixac. Recorda que pobles com Luchon, Aix-les-Bains, Bruges, etc... han sabut mantenir aquell ric patrimoni, malgrat els canvis de costums. Ell es pregunta on pot trobar a Catalunya, encara que sigui de forma caricaturesca alguna zona que es mantingui intacta… potser algun carrer del vell Sant Gervasi?… i segueix… potser també, si anem ràpid a Montcada, si la boira de la fabrica de ciment ho permet, podríem descobrir alguna silueta de torres noucentistes que tant de prestigi i respecte inspirava l’any 1888 com a poble “ villégiature”(4).

Per veure la imatge més gran "clica" sobre la mateixa.
Reproduïm unes línies de l’article: El Sr. Soldevila va escriure això l’any 1935 i al citar Montcada no ho fa per casualitat sinó que confirma el nivell i categoria que havia gaudit Montcada i Reixac en   matèria turística.  L’home ja va detectar el poc interès que la societat montcadenca i catalana en general a voler mantenir aquell ric patrimoni. Els temps li ha donat tota la raó. Què queda a Montcada que ens recordi aquell passat? Poc, molt poc. És cert que els pobles s’han d’adaptar als nous temps però també és cert que s’hauria d’haver fet quelcom més i ara gaudiríem d'un patrimoni sense haver de caure en la melangia.

Josep Bacardit i Sanllehí

Notes;
 (1) 19 "Rêverie", aquesta paraula francesa significa: somiar, recordar un passat...
 (2) Carles Soldevila Zubiburu . (Barcelona 1892-1967) Escriptor, poeta, periodista. Germà del historiador Ferran Soldevila. Va col·laborar amb La Vanguardia i altres diaris i revistes de la seva època.
(3) "D’Ací d’Allà". Va ser un magazine de caràcter trimestral ( 1918-1936) dedicat principalment a tractar temes de noves tendències en moda, estils, costums, etc. Dirigida principalment a refinar els costums de la burgesia de classe alta contribuint a catalanitzar-la (culturalment).
(4) "Villégiature": Mot francès que significa: poble ideal per a estiuejar

LA PRIMERA EMISSORA DE RÀDIO LOCAL....?


CURIOSITAT

Quina va ser la primera emissora de ràdio en AM(1) de Montcada i Reixac,  que va emetre missatges....?

Un veterà veí em va dir que va ser al carrer Colon, 11 quan la Falange es va apropiar d'aquest emblemàtic local, avui desaparegut (Torre Carbonell). Però vet aquí que investigant i persistint en la recerca, vaig trobar que durant la II República, un jove montcadenc radioaficionat  que es deia  Joan Huete, va començar de manera  clandestina,  a  emetre a través d'un aparell que ell mateix s'havia construït. Crec, mentre no es demostri el contrari, que aquest veí va ser el primer comunicador local que va fer servir aquest medi radioelèctric.

Durant una bona temporada l'emissora del senyor Huete van llençar als oients locals un rebombori de notícies i  xafarderies, etc., la cosa sembla que va anar a més, i finalment  va ser denunciat a les autoritats governatives. Des de Barcelona va desplaçar-se  un vehicle preparat per detectar aquesta classe d'emissores pirates. Localitzat aquesta i al seu promotor, li van ser confiscats els aparells i estris de l'equip, a més  de fer-li pagar la corresponent multa.

Hem trobat que aquest radioaficionat montcadenc donava conferències sobre sistemes de comunicació en ultrafreqüències. (Hemeroteca de La Vanguardia 25 d'abril de 1953: una conferència del senyor Huete  a la seu de   Ràdio Club Catalunya). Era, doncs, una persona que entenia força sobre el món de les comunicacions....    

Ricard Ramos Jiménez



Notes: 1) Amplitud  modulada.

29 de maig 2012

SEGUEIX LA POLÈMICA, SOBRE LA MORT DEL BISBE DE BARCELONA MANUEL IRURITA


[...] "El estallido revolucionario sorprendió al obispo Irurita en el palacio episcopal, del que huyó el martes 21 de madrugada, cuando los grupos de milicianos ya asaltaban el edificio. Al salir, pudo refugiarse casualmente en casa de un feligrés, Antoni Tort, joyero, junto con su secretario y pariente. Permanecieron allí hasta el primero de diciembre de 1936, cuando una patrulla de controldel Poble Nou los descubrió durante un registro domiciliario, por haber encontrado el nombre de Antoni Tort en una lista de peregrinos a Montserrat. Los milicianos se los llevaron, tanto a él y a su acompañante como a su anfitrión, con la hija y el hermano de éste, además de dos monjas que  también se habían refugiado en la casa. De la sede de la calle Pere Quart, donde fueron llevados en primera instancia, los cuatro hombres fueron trasladados al centro de detención de la calle San Elías. Dos días más tarde, en la madrugada del martes día 4 de diciembre, se tiene noticia de que se los sacó del centro de detención para llevarlos, probablemente, cerca del cementerio de Montcada en el que debían ser asesinados. Pare cecierto que en un primer momento los milicianos no descubrieron la identidad del sacerdote que se hacía llamar Manuel de Luis. No obstante, informaciones indirectas acreditan que antes de salir de San Elías ya se había descubierto su verdadera identidad e incluso que se había pensado en la posibilidad de un rescate.La muerte del obispo Irurita siempre se ha envuelto de un cierto grado de confusión. Por un lado,a través del testimonio de la superiora general de las Carmelitas se sabe que, a finales de septiembrede 1936, el obispo tenía previsto ser evacuado a Italia.(1)

Esta información mantiene notables paralelismos con la que pudo recoger Josep Sanabre del cónsul francés en Barcelona, según la cualAntoni Tort habría acudido a visitarle en plena euforia anticlerical para que lo ayudara a expatriar aun obispo. La operación no se pudo llevar a cabo porque el prelado se negó a presentar la dimisión previa, que era la condición impuesta por el cónsul. (2)

 También hay noticias de una iniciativa, fechada a primeros de 1938, de canjearlo por el diputadoManuel Carrasco i Formiguera, preso en Burgos, a la espera de la ejecución de la pena de muerte ala que había sido condenado el verano de 1937, después de su detención por la marina franquista. E lhecho desconcierta en primer lugar por las fechas, ya que, según la versión oficial comentada, elobispo Irurita habría sido asesinado en diciembre de 1936 y también porque al tratarse de unaautoridad eclesiástica relevante parecería natural que el gobierno de la Generalitat, después de saber de su desaparición, hubiera intervenido con más celeridad. La desidia, en este caso, si que puede tener relación directa con la hostilidad que Irurita había manifestado repetidamente contra la Repú- blica, como lo atestigua el hecho que pocos días antes del alzamiento militar opinase —según le dijo al padre Josep Maria Llorens— que Cataluña debía armarse tal como lo hacía Navarra.(3) .                            
(Imatge del Bisbe Irurita en una de les visites pastorals,  (anys 30)

Miguel Mir, en el libro " Entre el roig i el negre,", da alas a la hipótesis de que se salvó. Esa opinión ya había sido planteada por algunos testigos que afirmaban haberlo visto después de la guerra. Tal posibilidad, defendida por Hilari Raguer en numerosas ocasiones, ha recibido últimamente el aval de un documento de Antoniutti al Papa —descubierto por el mismo Raguer en los archivos vaticanos del pontificado de Pío XI abiertos recientemente a los historiadores— donde se menciona una entrevista mantenida en 1937 con Franco en la que hablaron de las gestiones del gobierno de Burgos para conseguir salvar al obispo de Barcelona.Esta versión choca aparentemente con el resultado de las pruebas de ADN que se llevaron a cabo en el año 2000 que certifican, con un alto índice de probabilidad, que los despojos que se conservan en la catedral son ciertamente los del cardenal Irurita. La única explicación que permitiría conciliar las dos versiones es que los restos correspondieran a los de un familiar. Sea como fuere, el hecho de que localizaran al obispo ocasionalmente a través de una lista de peregrinos a Montserrat demuestra una vez más la voluntad persecutoria de los comités y patrullas.

(Aquest comentari s'ha estret del llibre " La Iglesia en Llamas"; autor J.Alberti, de  l'editorial Destino Madrid 2008.)

El tema de la mort o no del bisbe de Barcelona M. Irurita en el Cementiri de Montcada, sembla que no s'atura, doncs, han estat diferents opinions, tant en contra com a favor de l'explicació oficial sobre l'assassinat d'aquest prelat,  fet que va succeir durant la Guerra Civil. 
El debat, doncs, segueix  obert. Per altra banda no podem oblidar que aquest bisbe, la seva beatificació per part del Vaticà, està de moment aturada  des de fa anys, quan es va demanar per part de diferents sectors   
eclesiàstics i civils la seva beatificació com a màrtir de la barbàrie revolucionaria.
Ricard Ramos Jiménez


Notes:
1)  S. OGAZÓN, M. DE,  Flores de sangre del vergel carmelitano,
Coculsa, Madrid, 1945, p. 110.
2)  MANENT, ALBERT y RAVENTÓS, JOSEP, L'Església clandestina a Catalunya durant la Guerra
Civil, PAM,Barcelona, 1986, pp. 65-66. 
3) Véase SERRAHIMA, MAURICI,  Del passat quan era present, Edicions 62, Barcelona, 1972-1974. También ROJAS, CARLOS,  La guerra en Catalunya, Plaza y Janés, Barcelona, 1979, p. 65.

26 de maig 2012

EL DORÉ...


Des de les primeres dècades de 1920, aquest singular i popular edifici estava situat al carrer Carril.

El senyor Pepet de la Fonda Espanya que era cafeter i home amb iniciatives modernes, va tenir la pensada  de portar a terme la construcció d'un gran cafè, amb  la idea de què aquest estava adreçat als joves matrimonis d'emigrants arribats principalment del sud d'Espanya. Aleshores  els obrers de la fàbrica de ciment Asland guanyaven un bon sou, qüestió que el senyor Pepet va valorar  amb bon criteri comercial  per tirar endavant aquest projecte.

El cafè i cinema que aquest regentava al centre mateix del nostre poble, no era propi de les seves aspiracions per fer més negoci. A Barcelona havia vist cafès–concerts i entremig d'aquests,  s'afegien uns altres espectacles, com els anomenats "variettis",  aquesta particularitat feia  omplir de gom a gom els cafès. Com era home de grans recursos va fer una compra d'uns solars propers a la via del tren (MZA), terrenys en venda per part de la família benestant Montiu.

La construcció del nou edifici d'un estil noucentista però un xic ordinari, tant el seu interior com l'exterior de la façana. Fou construït amb rapidesa, era qüestió de no perdre temps i anar cara a la "pela". Per nom li va fer posar "El  Doré" possiblement perquè ja ho  havia vist a la capital Catalana.
Des de bon començament va ser un local de trobada per a jugadors professionals i dones de " mala vida" . Els treballadors es deixaven els sous que guanyaven i aquesta activitat comportà un canvi de convivència entre  el conjunt del poble, doncs, va augmentar la disbauxa i el numero de malfactors i gent de tota mena.  Aquesta situació va ser motiu d'intervenció, no poques vegades, dels Mossos d'Esquadra.

Aquest local va ser clausurat en el període de la dictadura del General Primo de Ribera. Desprès amb l'arribada de la II República, l'Ajuntament va donar llicència d'obertura al nou propietari i cafeter senyor Lahoz, que regentava el Bar Alegria i saló - acadèmia de ball, proper a la serradora de la Carretera Vella. De fet, tothom sabia que El Doré es dedicava a la prostitució, encara que una mica disfressada... Aquesta activitat no va caure bé entre certs estaments i per altra banda el proper Casino "dels senyors" i de la reminiscència de la població estiuenca que encara passaven els estius entre nosaltres.

Per altra banda, els més progressistes,  argumentaven que això era una necessitat  ben coberta i inevitable. Essent remarcable el fet que els primers parroquians  hi entraven mig amagant-se, com temorosos d'ésser descoberts per llurs familiars o coneguts.

El Doré fins  l'arribada i finalitzada la nostra Guerra ·Incivil" , va tenir una existència bastant planera, fins i tot, sense cap dels anomenats "macarres" . Desprès, farien estada en aquest lloc, els soldats i oficials  italians d'ocupació entre altres militars...

Amb el nou règim era de preveure i com  una "mort anunciada"  El Dorè va  tancat i durant molt temps va restar amb aquesta situació, potser aquest tancament va influir que la joventut local  d'aquella època va escollir altres llocs per a " divertir-se".  

Ricard Ramos Jiménez

05 de maig 2012

PINZELLADES DEL NOSTRE PROPPASSAT...ASLAND CIMENTS



A la primera dècada de l’any 1900, la Companyia Gral. d’Asfalts i ciments Pòrtland Asland,  posa en marxa l’operació per  comprar el Turó de Montcada, no sense dificultats i oposició d’alguns propietaris, doncs,  perilla la continuïtat de l’ermita de la  Mare de Déu del Turó,  reconstruïda l’any 1908 per una nombrosa colònia d’estiuejants. La burgesia barcelonina  a diferència de l’Asland,  troba en el nostre territori allò que cercàvem:  aire saludable, bones aigües, un entorn boscà i idíl·lic,  ple de natura i serenor.  L’any 1917 Can Sant Joan canvia el paisatge campestre per un munt de vies de tren i  noves infraestructures per l’explotació massiva i  oberta de les canteres de pedra  calcària, matèria prima per fabricar el ciment. Arribem onades gent  arreu de l’Estat Espanyol, en  demanda de feina. Montcada passà de 1710 habitants l’any 1900 a 6513 l’any 1930. La màquina del ciment treballa de manera desenfrenada. La demanda és gran, però també creix la pol·lució, el soroll,  també les diferències  socials i les reivindicacions. Molts dels estiuejants fan les maletes i cerquen  altres espais més saludables i tranquils. Passa la Guerra Civil. Arriba una aferrissada dictadura on tothom prefereix callar. No obstant,  les noves generacions de veïns dels anys 60 planten cara i demanen mesures contra la “pols del ciment” que envaeixen els  carrers i terrasses del barri de Can Sant Joan.  Sorgeixen  de manera decidia i valenta les primeres protestes encapçalades principalment per la veterana i degana Associació veïnal d’aquest darrer barri.


La democràcia arriba, i amb aquesta,  els programes electorals que recullen exigències i mesures per evitar tanta pol·lució atmosfèrica. L’any 1984, l’Asland és obligada a posar  filtres i sistemes per reduir la gran quantitat de pols que llença a diari. La Generalitat assumeix  una part del cost  d’aquestes innovacions tècniques.  Tot això com a resultat de les gestions del nou Ajuntament encapçalat per un fill del barri, convertir l’any 1979 en el primer alcalde de l’etapa democràtica.

Passen els anys i també les reivindicacions  ciutadanes. L’any  1988  s’endega una campanya per salvar i  recuperar el Turó, l’Asland amenaça en fer-lo  volar. És mobilitza la població i també les administracions. Finalment queda aturada aquesta intencionalitat explotadora.

Pugen a  dalt del Turó,  l’any 1991,  el President  de l’Àrea Metropolitana i alcalde Barcelona en  Pasqual Maragall i un nombrós cecidi de tècnics, polítics, entitats  i veïns. És celebra un ple extraordinari a Montcada, amb una sèrie d’acords, mentre Asland es mostra preocupada. Passa el temps i segueix l’explotació de la  nostra  i preada “Icona”. Asland es fusiona amb Lafarge, i  més tard el dia 1 de gener de 2007 desapareix Asland i el propietari universal serà: " Lafarge Cementos." La història continua....  

Nota: Aquest comentari està dedicat especialment a totes aquelles persones que han lluitat i continuen lluitant per  una Montcada més saludable i menys contaminada. Cal reconèixer aquesta constància reivindicativa i  la seva tossudesa en pro del benestar d'aquest poble.

Ricard Ramos J.

24 d’abril 2012

SANT JORDI 2012




Agraïment,

L'edició (350 exemplars) del llibre "Batlles, alcaldes i els afers d'un poble", ha estat totalment exhaurit, mitjançant les vendes directes del dia de la presentació (12 d'abril) i durant tota la jornada de la Diada de Sant Jordi celebrada ahir al carrer Major, més aquells compromisos que havíem adquirit amb persones i entitats.
Gràcies, moltíssimes gràcies a tothom per fer-nos costat i confiança.

Josep Bacardit i Ricard Ramos

14 d’abril 2012

81è ANIVERSARI DE LA II REPÚBLICA


Celebrem enguany el 81è aniversari d’una de les dates més importants de la nostra història contemporània: La proclamació de la IIª República, que va suposar la lliure determinació dels homes i les dones amb la creació d’un nou règim amb tots els ingredients perquè fos definitiu: garantia d’un esdevenir de llibertat i convivència democràtica.
Deixàrem enrere segles d’autoritarisme i foscor. Reeixia el llarg treball de les classes populars per la llibertat: una lluita gloriosa i tràgica d’organització del moviment obrer en sindicats, partits, ateneus, cooperatives i escoles per assolir l’accés de tothom a la cultura i a la democràcia. Fins aleshores, les lluites dels treballadors eren aixafades per les dictadures de torn i morien els nostres joves en absurdes guerres colonialistes en profit de la saga militar, trastocada per l’ambició i beneïda per l’Església Catòlica, incrustada la seva jerarquia en l’administració i direcció de l’estat.
El nostre desenvolupament polític, econòmic i social anava cinquanta anys per darrere de les nacions de més enllà dels Pirineus quan el 14 d’abril de 1931 férem un gran pas de gegant. El poble fou el determinant que obriria les portes a la llum. El que s’havia de fer es féu, ens desempallegàrem de rèmores i atavismes i s’aprovà una Constitució que ens havia de situar al nivell de les democràcies més avançades del món. La IIª República representa per al nostre país el salt cap a la modernitat que s’havia volgut impedir durant molts anys.
La IIª República seria laica per garantir la llibertat de consciència; i per això es separava la religió de l’estat i es crearien escoles públiques. Seria igualitària per evitar el sotmetiment de cap persona; i per això les dones també votaren i s’aprovà la Llei del Divorci. Seria justa, protegiria els treballadors, i per això es féu la Reforma Agrària i es regulà la Setmana Laboral. Seria una aliança fraternal entre pobles, i per això s’aprovaren Estatuts d’Autonomia. Aquestes no foren totes les mesures, però sí les primeres i més importants que es prengueren. N’havien de seguir moltes altres.
Ja coneixem la història: ens varen impedir que aquell avenç emancipador continués. Un cop d’estat fallit i, com a conseqüència, prop de tres anys de guerra contra el feixisme de dins i de fora i gairebé quaranta anys de dictadura, reduïren a zero tot el que havíem aconseguit. 
Ens cal recordar i celebrar, tot i afegint-hi pedagogia, aquella que fou la IIª República amb el ple convenciment que allò que el poble aconseguí es pot tornar a tenir enriquit i millorat, tan bon punt ens ho proposem. Celebrem, doncs, aquells dies i homenatgem les persones que van fer-ho possible.
(manifest: Amical de la República)