02 de juny 2012

MELANGIA DEL NOSTRE POBLE


carrer Colon principal exponent de les cases i torres
dels estiuejants. 
La melangia no deixa de ser una deliciosa malaltia (en alguns casos fins i tot depriment) que té la virtut de submergir-nos en “rêverie”(1) profunda que ens transporta a un passat ja finit, però que ens recorda uns, probablement millors temps que els actuals.
¿Què  resta d’aquella Montcada senyorial que va ser escollida com uns dels llocs preferits,  on la burgesia barcelonina decidia estiuejar-hi?. Era per ells tot un luxe i signe de categoria per poder “presumir” d’aquest fet.





Aquest blog contínuament i de forma reiterada recordem aquella deliciosa època (anys 1880-1930) que va significar un profund canvi de costums i també un significatiu pas endavant en tots els sentits. Avui creiem oportú reproduir una part d’un article que es va publicar el mes de  juny de l’any 1935, escrit per Carles Soldevila (2) al nº 181 de la revista “D’Ací i d’Allà” (3) que sota el títol “Melangies d’estiu“ l’autor fa una profunda critica a la societat catalana que comparada amb la francesa, belga o suïssa no ha sabut conservar el seu ric passat arquitectònic sorgit a meitats del segle XIX on l’estiueig va transformar i enriquir a molts pobles. El seu llarg i interessant escrit finalitza amb una queixa que té la seva arrel en el “pragmatisme català” que en alguns casos ha comés errors imperdonables com és el cas que en poc temps faci desaparèixer el que ha significat cultural i arquitectònic aquell fenomen de l'estiueig senyorial.

I mira per on alhora de triar les comparacions i exemples, sorgeix el nom de Montcada i Reixac. Recorda que pobles com Luchon, Aix-les-Bains, Bruges, etc... han sabut mantenir aquell ric patrimoni, malgrat els canvis de costums. Ell es pregunta on pot trobar a Catalunya, encara que sigui de forma caricaturesca alguna zona que es mantingui intacta… potser algun carrer del vell Sant Gervasi?… i segueix… potser també, si anem ràpid a Montcada, si la boira de la fabrica de ciment ho permet, podríem descobrir alguna silueta de torres noucentistes que tant de prestigi i respecte inspirava l’any 1888 com a poble “ villégiature”(4).

Per veure la imatge més gran "clica" sobre la mateixa.
Reproduïm unes línies de l’article: El Sr. Soldevila va escriure això l’any 1935 i al citar Montcada no ho fa per casualitat sinó que confirma el nivell i categoria que havia gaudit Montcada i Reixac en   matèria turística.  L’home ja va detectar el poc interès que la societat montcadenca i catalana en general a voler mantenir aquell ric patrimoni. Els temps li ha donat tota la raó. Què queda a Montcada que ens recordi aquell passat? Poc, molt poc. És cert que els pobles s’han d’adaptar als nous temps però també és cert que s’hauria d’haver fet quelcom més i ara gaudiríem d'un patrimoni sense haver de caure en la melangia.

Josep Bacardit i Sanllehí

Notes;
 (1) 19 "Rêverie", aquesta paraula francesa significa: somiar, recordar un passat...
 (2) Carles Soldevila Zubiburu . (Barcelona 1892-1967) Escriptor, poeta, periodista. Germà del historiador Ferran Soldevila. Va col·laborar amb La Vanguardia i altres diaris i revistes de la seva època.
(3) "D’Ací d’Allà". Va ser un magazine de caràcter trimestral ( 1918-1936) dedicat principalment a tractar temes de noves tendències en moda, estils, costums, etc. Dirigida principalment a refinar els costums de la burgesia de classe alta contribuint a catalanitzar-la (culturalment).
(4) "Villégiature": Mot francès que significa: poble ideal per a estiuejar

1 comentari:

Anònim ha dit...

Preciós aquest article i ple de raó. Ja hem comentat abastament aquesta manca de sensibilitat històrica que s'ha donat a Montcada al llarg dels anys per part dels governants de totes les tendències polítiques , tant dels responsables en la epòca de la dictadura con de la democracia.
Per molt que nosaltres sempre ho hem denunciat, aquesta manca de respecte pel patrimoni, ben poca cosa s'ha fet en comparació a altres pobles i altres països.
Només podem seguir lluitant pel poc que queda i aquesta ha de ser la nostra inquietut de futur.
Ara diuen que la crisi económica imposibilitarà tenir recursos pel patrimoni, però i abans, quan les coses anaven bé? Doncs ,va ser la especulació immobiliaria consentida i aprofitada pels qui manàven. I si no qualsevol altra excusa ,com sempre.
Hi ha pobles on la gent ha sortit al carrer per lluitar per la conservació d'algun edifici històric. Seriem capaços aquí de fer el mateix ?
Només podria donar-se aquest cas si existís una conciencia personal i col·lectiva d'identitat montcadenca, l'orgull de ser de Montcada i d'estimar el poble d'allò més. Però Montcada es un poble singular, es com una federació de pobles doncs està tant dividit per barris que això evita aquest sentit identitari.
Es com aquella anècdota quan li van preguntar a un veí de l'actual carrer Avinguda Catalunya : " Oi que vosté es de Montcada? i ell va contestar : No m'ofengui, que sóc de Masrampinyo !
No cal dir res més.

Josep Capella