MÉS SOBRE L'ESTELA DISCOÏDAL...

Campins  (Montseny)

Aquesta estela està situada a l'església parroquial de Sant Joan en el petit municipi de Campins (Vallès Oriental). Un altre detall d'aquesta estela són  les "boles o perles"  que adormen  l'obra escultòrica d'aquest monument funerari. És veritat que no hi són les dotze perles (boles)  que conformen la Creu de Tolosa, això fa pensar que aquestes han pogut estar mutilades o caigudes amb el pas del temps o bé per altres circumstàncies que desconeixem.

(figura: l'estela descrita, on s'assenyala amb una fita , una de les "boles" o "perles"
que van ser esculpides a l'interior de la Creu Tolosana.)

Una de les maneres d'amagar el simbolisme i/o procedència del difunt/ta obeeix, segons la nostra opinió, a la necessitat d'esquivar a la temible Inquisició, de qualsevol signe de "catarisme" . Els càtars, encara que a Catalunya van tenir certa tolerància per part dels comtes reis catalans,  no volia dir que aquests "purs cristians" no fossin empaitats i denunciats a les autoritats eclesiàstiques. Calia, doncs,  ser prudents i passar desapercebuts entre la població on convivien. Com exemple del que volem dir, tenim molt bé documentat el procés  i execució  del darrer "perfecte" francès: Belibastè,  el qual des de Morella va ser conduït per engany a França, on va ser detingut, jutjat i cremar a la foguera per la Santa Inquisició.    

Ara passem a donar-vos unes dades més que hem recollit  en diferents fons bibliogràfiques i arxius.

Bisbat de Barcelona

S'esmenta dintre de la bibliografia assenyalada que Lluís II el Balb, l'any 878 donà propietats al bisbe Frodoí, i en fa esment de l'església de Breda i la de Campins. (S IX).

                                                              (Imatge de la dreta: Creu perlada de Tolosa) 

L'Església de Sant Joan de Campins.

Façana actualment moderna de mig punt. Al damunt un ull de bou, amb arquivolta, l'absis actual, hi ha la primitiva porta romànica actualment tapiada.

La Fàbrica

És un  temple on es poden observar diferents elements arquitectònics medievals (probablement del segle XII).

Té una sola nau, orientada cap a ponent (oest) des de les reformes dutes a terme l'any 1895.

La volta és de mig punt de canó. A la base justa del cor, és veu un arc que degué ser l'entrada al presbiteri.

L'altar Major fou traslladat a finals del segle XIX i col.locat al costat  oposat. L'actual altar està format per una gran pedra de granit  i fa de peu, una pica baptismal romànica (abans ubicada al pati  de la rectoria.)

Hi ha constància d'altres reformes abans de l'any 1895.

El campanar – octogonal medieval.

Fa mil anys quan Campins ja existia com  a poble. Certamen no disposem de cap cens d'aquella època, però si saben que els masos de Can Pons i de Can Vives ja hi eren l'any 1208 (Segle XIII)

Família noble i poderosa van ser els Palaus – Castell del Fluvià (a Santa Maria de Palautordera).

Primer cens de Campins  l'any 1360

Observacions d'imatges antigues que he vist: postals de l'any 1920 en el vèrtex de la façana de l'esmentada església, on hi havia una creu llatina, per contra, després de la Guerra Civil del 36,  es va col.locar una estela discoïdal (descrita), que ara per ara encara hi és.

En la Sagrera hi havia el vell cementiri que fou traslladat desprès al Turó de Costa dels Prats.

També es troba en aquest municipi una ermita dedicada a Sant Guillem d'origen desconegut.

Campins està agermanat amb un poble de França que té com a símbol la creu Tolosana. (coincidència...?)

FONTS BIBLIOGRÀFIQUES:

(Dades biogràfiques:  Juan Lopez i Cortijo "Indrets, masos i records de Campins" Srevei de Guies Campins any 2000. Imprés a BC N.

Monografies del Montseny/2 ja citat.

En aquest llibre es fa esment a un petit inventari de l'església de Sant Joan de Cam pins.... "alguns objectes d'orfebreria del segle XVIII, una pica baptismal romànica, guardada  a la rectoria a l'altra banda de la carretera de l'església.

 "Retalls històrics de Campins" Nemesio Galea i Elisabet Galea.

Síntesi històrica, geografia de les vessant vallesana i selvatana del Montseny.. Monografies del Montseny/2. Viladrau 1987, pàg. 155 – 158.

Altres informacions

L'Església parroquial de Santa Maria de  Palautordera, porta a la façana principal dalt,  al vèrtex, una creu "tolosana".

Sant Celoni

Hi era en aquest territori una Comanda dels Cavallers Hospitalaris  des de  1151 fins la pèrdua l'any 1405.

Campins o "Vila Campinos" l'any 878. Sant Joan de Campins surt documentada l'any 1231. Formava part de la demarcació de l'antic castell de Montclús.

Ricard Ramos Jiménez

ACCIDENT AERI A MONTCADA

Accident aeri d'un  aeroplà que anava de Paris a Casablanca.

Per una avaria mecànica va tenir que aterrar un aeroplà amb alguns passatges i portador del correu Paris – Casablanca, a una vinya de Can Puxenc, situada a Can Payàs, el mes d'abril de 1920.

La curiositat d'aquest fet va ser un gos que va ser el primer que va córrer fins al lloc  de l'accident, reben als passatgers que van sortir  d'aquest contratemps  un xic contusionats i amb un formidable ensurt.

La foto va ser efectuada per un dels pocs veïns que  tenien  maquina  de retratar, aquest es deia Baltasar Sans Pàmies, el qual entre altres professions, es dedicava a la pintura.  Va exercir de professor durant tres anys al nostre benvolgut i recordat pintor local: Joan Capella i Arenas.

                       
                      (Retrat d'un jove Baltasar Sans) 

(Imatges i fons R.R.J)

Ricard Ramos Jiménez

“SE PROHIBE HABLAR EN CATALÁN”.

Any 1895. Així ho va fer saber el  Circ Eqüestre(1) a tots els abonats i públic en general  . Complia una ordre governamental  que havia declarat il·legal  parlar en català  en la majoria de centres oficials  de Catalunya( jutjats, registres, correus i telegraf,la missa ,  espectacles de masses,  etc) . 

Any 1895.  Plaça de Catalunya . A la dreta , el Circ Eqüestre , amb capacitat per a 3000 espectadors.  

El setmanari satíric La Esquella de la Torratxa(2) se’n va fer ressò  publicant un article signat per  A.March(3) el qual  irònicament ridiculitza el sense sentit que tenien aquelles cícliques prohibicions a la que va estar sotmesa durant segles la llengua catalana . Cal situar  l’article dins d’un període  en que  una bona part de la burgesia catalana  s’expressava  públicament en castellà , entre altres motius  , com un signe de categoria  i distinció   que els diferenciava  de la resta de gent ( majoritàriament treballadors, gent humil, etc) que parlaven la “vulgar”, per ells,   llengua catalana . Copiem literalment  ( escrit en català antic) el treball publicat  el 30 d’agost del 1895:

--------------------------------------------

“ ¿  Qué’s pensaven vostés? ¿Qué la llengua catalana era una cosa legal, honesta, pacífica, y que podían dir “ Déu vos guard” , en veu alta, sense incorre en la més minima responsabilitat?. Donchs s’equivocan.

Diumenge, al  Circo Eqüestre,- ¡ al Circo Eqüestre havia de ser!- va averiguarse que la llengua catalana està gubernativament prohibida. Aquí no  s’admet més que la llengua de badella, la de porch… y la castellana. Un delegat del  jefe superior de la provincia va decretarho  verbalment, y es de suposar que quan ell ho va dir, los seus motius tindria.

¡ Tant que nosaltres haviam traballat, cultivant encarnissadament lo nostre idioma , resguardantlo d’exóticas influencies y procurant que les nostras criaturas diguessin  pare y mare y ‘ls venedors de gasseosas cridessin  ¡qui la peta!

Nulla est redemptio, es a dir; ja estém llestos. En la pista del Circo , no gayre lluny del lloch hont s’ensenya l’ home salvatje , s’ha pronunciat la sentencia , y no hi ha més remey que aceptarla resignadament, so pena de ser declarats facciosos y d’havernos d’entendre no sé si ab los tribunals ordinaris ó ab los mossos de la Esquadra. 

D’avuy endavant hi ha que atemperarse á las circunstancias y ajustar lo nostre antich modo de ser á las conseqüencias  del decret del  Circo Eqüestre .

¿ Que ‘l lector se diu Pi,Camps, Prats, Valls ó Passarell? . Pues ja sab lo que li toca: s’agafa l’apellido á corre-cuyta  y se’l converteix en Pardillo, Valles, Prados, Campos y Pino . ¿ Que ‘ls ve l’idea d’anar á Montserrat?  Cuydado ab manifestarho d’aquesta manera : han de dir que van á Monteaserrado. ¿ Qué  volen  indicar que á algú n’hi falta un bull? . Diguin pura y senzillament : A fulano le falta hervir un poco.

Al principi la cosa ‘ns será una mica violenta; però á forsa de constancia ‘ns hi anirém acostumant, y es probable que ab dos ó tres dotzenas d’anys de pràctica y uns quan càstichs aplicats oportunament als refrectaris, la llengua catalana se ‘n haurà anat definitivament á can Pistraus, ó per dirho millor , á casa Piso-ojales.

¡ Quín daltabaix en las nostras costums!  Tot tindrà que transformarse. Los modismes, los refrans, las frases exclusivament nostres; fins las llosetas de mármol que hi ha á las cantonadas dels carrers. La majoria dels noms que portan avuy , hauràn de ser cambiats . A la memoria me ‘n venen alguns del que imperiosament ho necessitan :

Baixada de Viladecols: bajada de Villadecoles.  Bondeu: Buendiós.  Capellans: Clérigos.  Cap  del Mon: Cabeza del Mundo .  Cendra: Ceniza.  Claveguera : Cloaca.  Cotoners: Algodoneros.  Cuch: Gusano.  Espolsasachs: Sacudesacos.  Malcuynat : Malcocinado.  Oli: Aceite.  Petons : Besos.   Pou de la Figuereta: Pozo del Higo pequeño.  Taronjeta: Naranjita.  Tres-llits: Tres-Camas.    Y altres y altres que en aquest moment no recordo, que segurament no son pochs. 

De las nostras frases vulgars y corrents  no n’ha de quedar ni una. La traducció será difícil y espinosa, però aixís ho vol la lley… del diumenje passat, y es precis acatarla.

No per fer mèrits, sino per ajudar bonament á adelantar l’arreglo d’algunas d’aquestas frases:  Qui jemega ja ha rebut :  Quien gime ya ha recibido.  Un cop fet y fet :  Un golpe hecho y hecho.  Enviar algú a can Taps:  Mandar alguno á casa Tapones.  Mitja figa, mitj rahim : Medio higo, medio racimo.  Ser un barret de riallas : Ser un sombrero de carcajadas .  Un plora micas : Un llora pedacitos.  Plantar la bleda al clatell : Plantar la acelga al cogote.  Per riure per las butxacas: Hacer reir por los bolsillos.  Tenir un cap com un tres quartans :  Tener una cabeza como unos diez y siete litros.  Nens que jugan á fet:  Niños que juegan á hecho . Al cap d’avall de tot:  A la cabeza de debajo de todo.  Aixerit com un pèsol : Lindo como un guisante.  L’esca del pecat : La yesca del pecado…

¡ Poch podia figurarse ‘l delegat del gobernador y representant seu en lo Circo Eqüestre  que la sèva inesperada iniciativa portaría tantas y tan graciosas conseqüencias ¡.

Lo més hermós es la plàcida tranquilitat  ab que s’ha verificat la cosa . Ningú ha dir una paraula més enllà de l’altra ; ningú ha protestat ; ningú  s’ha atrevit á posarhi  ‘l més petit reparo. 

-¿ No ‘s pot enrahonar públicament en català? –s’ha dit la gent: - Bueno; no hi enrahonarém , y llestos.

Hi ha subjectes que fins se’n alegran y ho manifestan ab un valor cívich que ‘ls honra.   – Lo castellà- diuhen aquests- es més elegant y mes bonich que ‘l català: los diumenjes, sobre tot, hasta sembla  que muda més y dóna certa superioritat al individuo.- 

Jo, francament , no sé per quin cantó agafarho. Ja ho veig que ‘l castellà vesteix més que ‘l català, especialmente si un te la sort d’apéndrel  d’algún municipal d’aquests que rodan per aquí; però  ¡ es tan trist separarse , al cap de tants anys, d’una llengua que un hom se’n serveix com qui diu de naixensa!...

“ Setze jutjes menjan fetje d’un penjat…” . ¿ Es possible que per mor d’un capritxo gubernatiu ens veyém desde ara obligats á dir: -Diez y seis jueces comen hígado de un ahorcado?...

A.MARCH . 

---------------------------

Notes:

Circ Eqüestre : Inaugurat  el 21 de maig del 1879 es va instal·lar al centre de la Plaça de Catalunya , es va mantenir en actiu fins l’any 1895 quan les exigències d’urbanització de la plaça el van fer desaparèixer. Malgrat ser obert a tothom,  els espectacles que programava ple de figures de renom universal  , feien d’ell  un circ de luxe ,   on majoritàriament  el públic assistent era de  famílies benestants . 

La Esquella de la Torratxa : Setmanari satíric, republicà i anticlerical, fundat a Barcelona el 5 de maig de 1872. Va acabar la seva trajectòria al número 3.096 , que aparegué el 6 de gener de 1939.

A.March: “Pseudònim” de Juli Francesc Gibernau( també Guivernau i Guibernau)  , periodista i  escriptor de la Renaixença.

JOSEP BACARDIT i  SANLLEHÍ

A LA RECERCA DELS VESTIGIS CÀTARS A CATALUNYA

DESCOBERTA D'UNA ESTELA DISCOÏDAL EN UN POBLE DEL VALLÈS ORIENTAL (Zona del Montseny).  

(Fotografia efectuada amb teleobjectiu, doncs, l'alçada on està situada aquesta estela, no permet  veure a simple vista,  els detalls escultòrics ni l'epigrafia. Tampoc ha estat possible realitzar una foto per la banda del darrera).

DESCRIPCIÓ:

Sobre el vèrtex de l'església – parroquial es troba una estela funerària probablement entre el segle XII i XIII. La situació d'aquesta relíquia arqueològica no s'entén com pot ser en aquest lloc i encara més misteriós, on era durant el període dels anys 1915?. Segons unes  fotografies de l'època en dit vèrtex  hi havia abans  una creu llatina. Posteriorment i com a conseqüència d'una remodelació de l'esmentada església dedicada a Sant Joan,  es va posar l'estela esmentada. Avui per avui desconeixem si aquesta pertanyia o no d'un antic cementiri de la zona.

Entre la seva epigrafia i simbolisme encara sense poder desxifrar totalment, es pot  apreciar una antiga i primitiva simbologia cristiana, és a dir, el mite càtar del "Pelicà".

Segons la interpretació feta  per la Inquisició sobre el mite càtar és diu el següent:[1]

"El pelícano era un ave tan clara com el Sol y seguia al astro rey en su trayectoria. Por tanto, a menudo dejaba solos a sus crias en el nido. Fue durante su ausencia  cuando intervino la Bestia diabólica. Cuando el pelícano regresó, encontró a sus hijos despedazados. En seguida los curó y los resucitó. Pero como los pelícanos habían sido muertos y resucitados varias veces, su padre decidió un dia ocultar su luz y permanecer a su lado en las tinieblas. Cuando llegó la Bestia, la venció y la puso fuera de combate".

La creença de què el pelicà alimentava a les seves cries amb la seva pròpia carn i sang, va perdurar durant els segles medievals; per això és fàcil que es pogués establir una estreta analogia entre aquest comportament d'aquest singular animal i el sacrifici, resurrecció  de  Crist per salvar-nos.

Els càtars materialitzaven en els "perfectes" (també coneguts com els "PURS"), amb dos  dos grans valors  que encarnen la figura del pelicà: l'abnegació i el sacrifici pel seu proïsme.

(Imatge: Una de les moltes representacions d'aquest pelicà en vitralls, capitells,quadres, retaules, etc. de moltes esglésies i basíliques, especialment a França.)

Què són les esteles funeràries discoïdals?

Una de les antigues formes de senyalitzar les tombes foren les esteles funeràries discoïdals, prou comunes a les nostres comarques en època medieval i moderna i poc o gens utilitzades en el present. Com  el seu nom indica es tracta de peces tallades en pedra en forma de disc, generalment decorat, amb un peu. Emprades com a senyalització de l'emplaçament d'una sepultura, poden aportar, o no, alguna informació sobre la persona o el llinatge a partir del dibuix o motiu heràldic, etc.

Esteles medievals d'influència Occitana a Catalunya 

Segons opinions de diferents especialistes en aquesta matèria, com:  Carles de la Casa Martínez, C. Josué Simoneda, i J. Menchon de Bes, manifesten l'any 1989, que els orígens de les esteles medievals cristianes a Catalunya, deriven de la cultura Occitana, les raons on es recolzen aquests erudits estan motivades entre altres qüestions per:

·         La proliferació d'aquestes peces en les centúries dels segles XII i XIII, han estat per la forta  relació entre Catalunya i el Llenguadoc.

·         La gran participació Occitana en la repoblació de la Catalunya i Catalunya Nova.

·         La fundació de Poblet per part dels monjos de Fontfreda.

·         La relació temàtica  relacionada clarament amb Occitània,  com la Creu Comtal de Tolosa.

(imatge: Creu de Tolosa (França)

Del territori estudiat sobre la troballa i catalogació d'aquestes peces funeràries, ha estat principalment a la província de Tarragona. També podríem esmentar d'altres situades al Pallars, Ripollès, Comarca de Solsona i la Noguera, Girona i Santa Pau,  així com: en el  Bages, L'Anoia, Conca de Barberà, La Segarra i Alt Cap.

Del Vallès Oriental i Occidental, Baix Llobregat i  El Garraf, tant  sols hi ha constància (notícies)  a Rubí. [2]

La temàtica  decorativa per excel·lència, com la majoria de les esteles, és la Creu; mostrant-se també oficis, motius geomètrics, heràldics, vegetals, epigràfics, etc.

En l'estudi exhaustiu d'Eugeniusz Frankowski "Estelas Discoideas de la Península Ibérica", segons una reedició publicada  per l'Editorial Istmo (Col.legi Universitari)  l'any  1989, així com els treballs de Josep M. Gómez –Tabanera: "Mito y simbolismo de las estelas discoideas funerarias de la Península Ibérica" ; Fermí de Leizaola: "La Estelas Discoideas de Euskalerria"; Francesc  Zubiaur Carreño (Pamplona): "Estelas Discoideas de Navarra. Leo Barbé Lectoure (França): "Ante el estudio de las estelas discoideas y del simbolismo relegiosos. Cuestiones de terminologia". E. Marc Simon (Zaragoza): "Estelas discoideas aragonesas". Carles de la Casa Martinez i Josep Menchon i Bes: "Estelas Medievales en Cataluña", això com altres autors que hem pogut documentar-nos, no s'especifica, ni es fa cap ressò de la simbologia o versemblança amb  l'estela funerària trobada al Montseny, que segons la meva modesta  opinió i pel que es pot deduir del primer cop de vista sobre  l'epigrafia i el simbolisme d'aquesta, es tracta d'una estela "càtara", d'un "perfecte o una perfecta", forma com és denominava al creient càtar, així com també: "pur", "bons homes" etc. .  [3]

Resum:  Desprès d'aquestes primeres consideracions sobre aquesta descoberta arqueològica,   producte d'atzar i de la  curiositat, cal ara que els especialistes, els erudits en aquesta matèria,  aportin els seus  coneixements per catalogar acuradament aquesta peça, que de confirmar-se la seva procedència (càtara) caldria tenir cura de la seva restauració i conservació per part dels organismes del patrimoni cultural del nostre país.   

Ricard Ramos Jiménez
desembre de 2012

---

Notes:
[1] 
" La mitología cátara"; Jesús Ávila Granados. mr edicions Madrid 2005. 

[2]
Encara què s'ha d'esmentar que l'any 2010  en el territori del poble de Montseny es va treure d'una cabana de pastor coneguda com la Sitja del Llop,  una estela prehistòrica que feia de mur en dita cabana. Avui es troba exposada en el lloc del Mirador en el poble abans esmentat.
[3]
L'epigrafia de l'estela que estudiem,  hi ha una paraula que es pot llegir :  "munda", la qual pertany a una frasse  llatina, que diu: "Omnia munda mundis"  una dita  de tipus antimoralistica, gust fort i religiós, què traduïda  literalment significa:  "purs tot és pur" (per descomptat, per a aquells que són purs de cor i de la ment" o fins i tot d'ànima pura.