UN VELODROM A MONTCADA?

Aquest va ser el titular de la  notícia que  va publicar Mundo Deportivo el  31 d’agost de 1977.

Que va passar perquè aquesta aspiració  no  fos una realitat? 

Joan Navarra Castella

Anem a pams  i seguim cronològicament els fets on   les circumstàncies polítiques i esportives  que es vivien aleshores (1)  van  frustrar   el somni  d’uns montcadencs  que ho van proposar i treballar:

Va ser una iniciativa d’un grups de persones  amants del ciclisme , encapçalats per Joan Navarra Castellà (autèntica anima del club ciclista Montcada ) , que ho va explicar al periodista Joan Planas que s’havia desplaçat a Montcada amb motiu d’un acte ( molt habitual a casa nostra)  com era la signatura del contracte perquè Montcada  fos la sortida d’una etapa de la 57ena. Volta Ciclista a Catalunya(2) .

(Foto Mundo Deportivo.Any 1977, signatura del compromís amb la Volta a Catalunya . A l’esquerra es reconeix a Miquel Poblet i al centre Joan Balart que actuava com alcalde accidental.)

El periodista , sorprès i escèptic  al primer moment, va escoltar  el que li deien  i se’n va donar compte que la cosa anava en serio i molt més quan  li van ensenyar el lloc(3) on s’hauria de construir amb tots els detalls tècnics, mides i altres accessoris complementaris  així com la econòmica adquisició  que representava la compra d’aquell terreny situat  en una zona boscosa  però ben comunicat. 

Vista de la zona del camí  Font del Tort on s’hauria construït el velòdrom. A l’esquerra es distingeix el garden i el Turó.

El Sr. Planas  va escriure el següent : “... Mi impresión es de que ya lo tienen todo  y ahora sólo hace falta la diestra mano de Miguel Poblet  ( aleshores era president Federació Catalana) para que Madrid ( s’entén Federació Espanyola)  ponga el resto”.  El periodista  va finalitzar l’article dirigint un prec al Sr. Lluis Puig ( President. Fed. Espanyola ) : “… presiento que Vd. tendrá que tomar cartas en el asunto en una instalación de la cual carecemos … Montcada se lo merece …aunque sólo sea para rendir homenaje y tributo de admiración al gran campeón que salió de sus calles : Miguel Poblet “  . 

Motius que ho van impedir :  Cal situar-nos  a l’any 1977 , feia pocs dies  que s’havien celebrat les primeres eleccions democràtiques, s’estava redactant una nova  Constitució,  i els ajuntaments   així com la majoria de federacions esportives   no s’havien renovat  , actuaven  com si fossin un gestor “provisionals”   i  pendent tothom dels canvis que el calendari polític anava imposant. 

En Miquel Poblet  va comunicar la intenció al Sr. Puig  el qual ho va veure amb bons ulls,  però li va demanar   esperar un temps. La notícia va fer que altres ciutats (Granollers i Barcelona) manifestessin també la voluntat de disposar d’una infraestructura d’aquest tipus complicant les ja de per si difícils opcions montcadenques.  Finalment la qüestió es va encallar  quan,  per una banda, el principal valedor  Miquel Poblet va deixar a l’any 1978 la presidència de la Federació Catalana , i  per l’altra,   la sol·licitud  de l’ajuntament de Barcelona ( feta a l’any 1979) en voler   organitzar el Campionat del Món de Ciclisme del any 1983. Aquest fet   va comportar la construcció del velòdrom d’Horta  i en conseqüència  va  desaparèixer    la possibilitat  de  fer-ne  un  a Montcada .

Disposar d’un velòdrom a Montcada no era una idea novedosa , ja feia anys que rondava pel cap d’alguns montcadencs ,   com ho demostra la pista provisional de fusta que van  instal·lar al camp de futbol en motiu d’un festival ciclista organitzat,  per ells ,  l’any 1959 .  

Moment  que Miquel Poblet pren el relleu  de la cursa de 25Km.  

Hi ha moments  on l’oportunitat i les circumstàncies   d’una sol·licitud poden   jugar a favor, per desgracia  per Montcada, no va ser  així .

Notes :

(1).  El nou regim democràtic, instaurat  el juny del  1977 ,  va viure en els seus inicis etapes  difícils , on a  la inestabilitat política s’unia a una forta crisi econòmica  que impedia prendre decisions o compromisos a llarg termini  ,entre altres,   en qüestions d’inversions publiques.

(2).La Volta ciclista a Catalunya i la seva relació amb Montcada ve de molt lluny. Moltes etapes han  finalitzat  o sortit  , com va ser el cas de l’any 1977 ( 5ª etapa  Montcada-Platja d’Aro de  160 km) .

(3) El lloc es conegut com el camí de la Font del Tort  i  el velòdrom  era  previst  fer-se  a  on ara hi ha un parc  forestal  i un garden . La propietat era de la noble família de cognom Sarriera la qual acceptava el projecte proposat .

JOSEP BACARDIT  I  SANLLEHÍ

Dècada 1910-20. “ Parlà…el castellà de Montcada”.

La burgesia catalana: Quan parlar en castellà era un acte de “finor” que els  distingia.

El poble de Montcada , un cop més, és citat com un bon  exemple dels modismes o costums  de la burgesia barcelonina que  durant moltes dècades  va estiuejar   a casa nostra.  En aquest cas , el periodista que va escriure l’article fa referència  a un fet diferencial  que  distingia aquella classe social :   “parlar en castellà”  quan sortien a passejar  o  en relacionar-se amb els botiguers i veïns .  La veritat és que  a la intimitat parlaven en català però  de portes enfora  empraven el castellà  ja que , per ells,  el català era el idioma que feien servir  “els vulgars” o sigui les classes inferiors  i els convenia “marcar” la diferència . 

L'article que tot seguit  reproduïm  va publicar-se l’any 1913 en el diari “La Veu de Catalunya”(1), cal inserir-lo  dins d’uns moments polítics on l’ensenyament en  català a les escoles   aixecava ( com sempre ha passat i segueix passant )  grans reticències  en els sectors més centralistes  que entre altres qüestions  no volien  que s’aprovés la Mancomunitat de Catalunya , petició catalana  d'una modesta descentralització del poder .  La frase “ España se rompe”  va sorgir aleshores  i  malgrat  ha passat un segle   segueix ben vigent . 

Retrat d'una  familia burgesa que estiuejava a Montcada i Reixac. Any 1910. (fons RRJ)

 L’article , titulat  “Les cursis”, deia:

En “Quirse d’Oliva”(2) de “ El Correo Catalán”, envesteix a la cursileria que fa malbé la llengua castellana, parlant-la desastrosament, ridículament i depreciant l’idioma del nostre gran poeta nacional mossèn Cinto, d’Ausiàs March, del beat Ramón Llull, del gran Rei en Jaume I i de les Corts d’Amor de l’Edat Mitja, on la parlaven les reines, les dames i els trobadors.   Diu en “ Quirse d’Oliva” :

<< Les damisel·les barcelonines qui estiuegen a Moncada parlen ordinàriament en castellà, vull dir que tot el dia, en totes ocasions, gairebé sempre fan exercicis de fonètica castellana. Les damisel·les de la colònia estiuenca de Moncada “sur mer” , parlen ordinàriament en castellà , i ara vull dir que s’hi expressen  d’una manera ordinària , amb una vocalització oberta, amb una guturalització(3) turmentosa, amb un lèxic precari.

Imatge de damisel.les d'aquella època

 ¡  Oh  Precioses Ridícules !  Al sentir-vos un castellà recent vingut de sa  terra,  en dir-me  ( després d’una llarga conversa amb vosaltres)  que no trobava gran diferencia  entre’l  català i el castellà , llevat de la fonètica desnaturalitzadora . Aquell bon senyor va creure que s’entenia amb vosaltres  parlant-li  català.

Cal observar, empro , que les damisel·les barcelonines  de Moncada parlen català quan s’enfaden  i  respostegen a llurs “mamàs” .

Això ens recorda un succeït veritable, històric. La família d’un dels “nostres rics” del Passeig de Gràcia va donar generosa i esplèndida hospitalitat a un general de l’exèrcit espanyol, fill d’un poble de Castella que, com és natural, parlava en castellà.

L'esmentada família procurava complaure’l,  fent tot allò  que  hi sabia fer. Fins i tot li parlaven en castellà, com acostumen a fer-ho, quan surten  de passeig o bé de visites. 

El general se’n tornà a Madrid i s’esdevingué aquella memorable discussió d’en Menendez Pidal (4) i algun altre literat castellà amb els literats catalans sobre la llengua catalana.

En una de les tertúlies de Madrid a que assistia el general s’ha esmentat aquella discussió , s’hi parlà de la llengua catalana, i uns dels tertulians va mal parlar-ne,  dient que era incomprensible perquè “ dos catalanes  cuando hablan , ladran” (5) . El general va sortir al reparo d’aquella impertinència dient (en castellà) :  

“…Senyors no diguin tal cosa; jo he estat a Barcelona, hostatjat a casa d'una  família  que vivia al Passeig de Gràcia que em parlaven  sempre en català , i jo els entenia …perfectament! “

Havia pres per català … el castellà de Barcelona!  ,  com el que parlen les il·lustres damisel·les que estiuegen a Moncada.

Chapeau! .>>

--------------------------------

L'irònic escrit  va aixecar polèmica i  se’n va parlar molt a la premsa  de Madrid  i Barcelona . Montcada de forma indirecta era  citada , fet que va fer famosa la frase:  “Parla… el castellà de Montcada” . 

Recomano  al qui li pugui interessar el tema  llegir l’obra  de Santiago Rusiñol  “ Gente Bien” , un sainet escrit en  castellà,  però plé de “catalanades”,   on  l’autor satiritza i ridiculitza el comportament d’aquella classe social de “nous burgesos” o de gent ennoblida de sobte i que per integrar-se al nou ordre social, decideixen parlar en castellà  ja que “ hace mas fino”, ambient que Russinyol ho descriu amb la següent frase: “ és la moda i havem de parlar-hi” . També pot resultar d’interès llegir “Vides privades de la Barcelona burgesa”  de Lluis Permanyer, tot un expert en la matèria. 

Mary Santpere i el seu pare Josep . Monument dedicat a la nissaga d'actors  Santpere, situat a la Rambla  de Santa Mònica de Barcelona

 Notes :

(     1)    Nº 5144 ,pàg 1 del 4-9-1913. La Veu de Catalunya, diari conservador i catalanista.

(     2)    Pseudònim de  Jaume Barrera , crític d’art i especialista en notes de societat .

(     3)    Gutural :  Vetllar o tenir cura .

(     4)    Menedez Pidal : Intel·lectual castellà que va endegar una campanya contra la normalització de l’ensenyament  en català a les escoles .

(    5)    Frase de l’any 1902 que es va pronunciar el bell mig de la polèmica de la normalització del català i que a la dècada dels anys 1950 el locutor de radio Bobby Deglané,  va recordar, preguntant a l’actriu  Mary Santpere si era certa  la frase , la qual  li va contestar, jugant amb el nom del locutor: … esto es discutible…lo que  es cierto,   es que  a los perros en Cataluña los llamamos “Bobby”.

JOSEP  BACARDIT  I  SANLLEHÍ

Any 1902. Anticlericalisme a Montcada i Reixac.

Aquest dos retalls  que més avall reproduïm, fan referència a Montcada i  ens recorden   una època   on  l’anticlericalisme  va sorgir  amb molta força . El nostre poble no va ser aliè amb el que passava arreu de Catalunya . El poder  de l’Església Catòlica , fins aleshores  intocable , començava  a ser qüestionat . 

Que s’entén per anticlericalisme? :    Actituds o idees que van des de la crítica a les institucions eclesiàstiques  o persones concretes del  clergat  fins a atacs contra la religió  en si mateix, tot i que no necessàriament han d'anar unides    Als Països Catalans l'anticlericalisme fou un fenomen social de primera magnitud fins a l'arribada de la dictadura franquista el 1939. Des de llavors ha anat perdent agressivitat i avui dia fins i tot en una bona part ha desaparegut com a conseqüència de la indiferència religiosa i també gràcies a l'evolució dels sectors més joves i oberts del cristianisme que comprenen les raons de les problemàtiques socials que es viuen actualment.

-----------

 

  Retalls de premsa : El primer qualifica  el vicari de "inquisidor" i el segon tracta al capellà de "pesseter" .

 

Llegir els diaris o revistes  satíriques de l’època   com  “El Diluvio” , “L’Esquella de la Torratxa , “ La Campana de Gracia” i altres publicacions del mateix estil   , va ser considerat  com   “pecat” pel Papa Lleó XIII (1)  i va ordenar, a totes les diòcesis,  que lluitessin contra la  “immoralitat ” que representava aquets tipus de premsa.  

A Montcada i Reixac  el mossèn Marià Mas junt amb el vicari  Joaquim Grau hi van dedicar molts esforços, tal com demostra el retalls  que hem penjat. Cada any enviaven un informe al Bisbat de Barcelona  on detallaven la premsa que es llegia al poble  i els noms  dels seus subscriptors, tot això acompanyat de comentaris , observacions  o fets  que directament  ( en positiu o negatiu) podessin influir  sobre la moral cristiana.  

Situem-nos  a l’ambient polític que es  vivia a l’època: 

A Espanya i Catalunya , la primera dècada del segle XX va ser molt moguda en tots els sentits . Els governs de torn( liberals o conservadors) que fins el moment van exercir el poder,  es van afeblir arran de la pèrdua de les ultimes colònies ( Cuba i Filipines) i van sorgir amb molta força moviments alternatius ( republicans , reclamacions nacionalistes i sindicats de treballadors organitzats, alguns d’ells actuaven amb atemptats terroristes ) i  tot plegat va provocar una autentica inestabilitat  i  en alguns casos ( Setmana Tràgica a Barcelona) va generar el incendi de molts centres religiosos.  Valgui la dada següent  com exemple : Amb deu anys ( 1901 a 1910) es van formar 12 governs diferents . 

L’Església catòlica ( darreries del segle XIX i  principis del Segle XX ) va endegar  una creuada  contra  la proliferació  de setmanaris, revistes o diaris  que públicament  es declaraven anticlericals i que li qüestionaven  el seu gran poder de influencia en tots els segments de la societat civil .  Aquella premsa , per l’Església, sembrava una llavor anticlerical  que posava en perill ,  entre altres coses ,  el “monopoli” quasi exclusiu   que exercien sobre l’ensenyament a les escoles, un dels pilars basic de la seva estructura ,  la qual no estaven disposats a perdre .

Catalunya va ser un dels llocs on les  noves tendències polítiques   es van manifestar de forma  més contundent. Els governs responien davant dels fets amb mesures militars repressives  i declaracions de l'Estat de Guerra ( 4 vegades es va decretar la suspensió  de les garanties constitucionals ) , fent  de tot plegat que encara es reforcés més les idees de canvi.  

Com hem esmentat abans, de l’Església, podem dir que amb alguna excepció,   va alinear-se a favor de seguir mantenint  les prerrogatives que fins  aleshores havia gaudit  i va declarar la seva “guerra particular” contra aquells moviments  fent servir totes les “armes” que disposava. Els greus successos de la Setmana Tràgica (any 1909) van espantar  a una bona part de la burgesia catalana  que a la seva manera , havia “animat”  aquells moviments revolucionaris i al comprovar que no els podien controlar van decidir   tornar a l’antic “status quo”  . L’exemple més significatiu d’aquest canvi   el representa  l’eliminació de l’Escola Moderna,   creada por un moviment de pedagogs que sota les idees de Ferrer i  Guàrdia havien endegat i consolidat un projecte pedagògic positivista : laïcisme enfront l’hegemonia de la religió, raó i lògica contra dogmes ,l’obscurantisme i la ignorància, formació d’individus lliures, crítics i independents .   El pobre Ferrer i Guàrdia  va ser acusat,  jutjat i condemnat  a mort  com un dels màxims promotors d’aquell moviment de protesta contra les quintes obligatòries  per anar a la Guerra del Marroc  (moviment considerat pel govern : d’anarquista i revolucionari)  , conegut com La Setmana Tràgica .  Ferrer i Guàrdia es pot considerar una víctima propiciatòria  d’aquell ambient polític , un “cap de turc”  i  sobre la qual  els poders fàctics del moment van fer servir  com un avís a tots els “revolucionaris” .Aquell judici , considerat una farsa ,  es recorda com un dels capítols més vergonyosos  de la nostra història.

 

 

 Imatge de dalt d'esquerra a dreta : Butlleti Escola Moderna  i  Francesc Ferrer i Guardia, el seu fundador.  

A sota d'esquerra a dreta : El Papa Lleó XIII  i  un dibuix publicat a l'Esquella de la Torratxa  que sota el titol " Per l'Esglesia tot són ganacies"  representa el clergat que se'n va a America per enterrar les victimes del naufragi del Titànic.

 Nota :

(1). L’encíclica Cum Multa Sint dirigida als bisbes espanyols , el Papa Lleó XIII  entre altres consignes , deia :  “ ... L’Església Catòlica no pot estar callada i  inactiva davant l’espectacle que representen els enemics de la nostra fe...” 

JOSEP BACARDIT  I  SANLLEHÍ

  

6 DE JUNY DE 1944 DESEMBARCAMENT A LA NORMANDIE. FA 68 ANYS.....

 CEMENTIRI  AMERICÀ (ALIAT) 

CEMENTIRI ALEMANY

El 6 de juny de 1944, conegut com el "dia D", els aliats iniciaren el desembarcament d'un exercit de més de 150.000 soldats  (73.000 nord-americans i 83.000 britànics i canadencs) sobre les platges de Normandíe.

Molts joves van deixar la vida per salvar a Europa del feixisme, altres, també joves i alemanys van morir creien defensar el millor pel seu país.

La història cal no oblidar-la, és necessari aprendre d'aquestes confrontacions d'aquestes barbaritats i de tot allò dolent que es deriva d'aquestes lluites, d'aquestes guerres que van suposar una quantitat de desgràcies i danys col.laterals,   difícils de quantificar.

Les imatges són de l'any 2005, realitzades en un viatge personal a  les platges de la Normandie i al Memorial de Caen.

Ricard Ramos

Mèxic, any 1946. Manifest de protesta enviat a les Nacions Unides .

Entre el comitè de redacció  hi havia  Alfons Boix Vallicrosa (1), militant d’ERC   que va ser alcalde de Montcada i Reixac durant la Segona República Espanyola .

Motius que van originar el document que es va redactar a Mèxic D.F.:

Una vegada finalitzada a l’any 1945  la Segona Guerra Mundial   i davant la passivitat, per no dir traïció  a la República Espanyola , que mostraven les potencies guanyadores envers la dictadura del General Franco ,   principalment  Gran Bretanya, França i EEUU, totes elles  molt més preocupades  pel  repartiment del Nou Ordre Mundial (eufemisme de  botí ) que del problema espanyol . 

 (Imatge de l'arribada del "Sinaia" amb refugiats  al  port de Veracruz(Méxic)

Cansats d’esperar  i   comprovar  que  Espanya era altre cop moneda de canvi  dins del repartiment de les zones de influència,  un grup de intel·lectuals republicans  espanyols  (molts d’ells catalans) van decidir agrupar-se  i  crear La Unió de Professors Universitaris  Espanyols a l’Estranger ( U.P.U.E.E.) , la majoria eren eminents catedràtics de lletres i ciències que s’havien exiliat al finalitzar la Guerra Civil Espanyola a  Mèxic, Argentina, Veneçuela o Xile.  Després de mesos de reunions i contactes a tots els  nivells , van redactar un document de denúncia  que va ser lliurat   als màxims responsables de les Nacions Unides (2) a fi de que fos llegit i debatut.

El  llarg document  es fa palès de la gran contradicció  i complicitat  que representava  el “tàcit” recolzament  que donen  les principals potencies mundials al règim feixista espanyol, us fem  un resum: 

“…la subsistencia de la dictadura española constituye una victoria del Eje …”, “ … pedimos  que se consolide en todos los lugares el triunfo de las democracias devolviendo a España el ejercicio de la libertad y la dignidad a la vida española que le fue arrebatada por la fuerza de las armas. “

Fan referència al perill  que significa un règim feixista  que ha obligat a exiliar-se, entre altres,  a una bona part de la seva  intel·lectualitat , afegint  la següent queixa :

“… La inteligencia española yace en unas vacaciones forzadas, favorecidas por incomprensible ceguera , por la complicidad internacional …” 

El document finalitza  amb una  important petició i reflexió dirigida al món: 

“… Pedimos justicia para nuestra patria … comprimiendo reflexivamente  una indignación que podria perturbar nuestra obligada serenidad de hombres de estudios…”  i segueix : “… Por imperativos morales e intelectuales , fuimos beligerantes en la guerra mundial que militarmente ha finalizado. Nuestro puesto estaba sin dudarlo junto a las democracias. Para ocuparlo dignamente no hemos omitido sacrificios , por duros y dolorosos que fueran. Nos alarma pensar que puedan ser estériles . Nos hiere como un aprobio que sean ignorados por los demás.   No quisiéramos , con nuestra conciencia de intelectuales y de españoles , limpia de toda claudicación, tener que avergonzarnos por ellos…”

A més d’Alfons Boix (imatge de l'esquerra), el document els van signar, entre altres , el Dr. Bosch Gimpera ( imatge de la dreta ) , els germans Pi Sunyer  , germans Carrasco i Formiguera,  Nicolau d’Olwer, Francisco Ayala, Jimenez Asua ,José Giral ,Dr. Alcala Zamora,Joan  Xirau, Maria Zambrano, Fdo. De los Rios … i  310 firmes més .

Per aquells que vulgui consultar tots els noms, pot cercar el butlletí que s’editava a Mèxic  “España Popular”, pàgina 5 del  numero 319 del 8 de novembre del 1946, o entrar  a l’adreça :

http://prensahistorica.mcu.es/es/consulta/resultados_ocr.cmd

El document no va rebre mai cap resposta oficial , va ser ignorat. Els interessos geoestratègics de les potencies guanyadores de la Gran Guerra hi van prevaler  per sobre  de les reclamacions justes  d’un país destrossat i petit com era Espanya . Com a  pagament del “favor” ,  Franco va facilitar la instal·lació en territori espanyol  de les Bases Militars dels EEUU . La sort de la Segona República Espanyola estava sentenciada.

Notes :

(           (1 )Alfons Boix Vallicrosa  va morir a Mèxic l’any 1964 .Durant el seu exili   va exercir una gran activitat política i intel·lectual , a banda de ser farmacèutic i  professor  de química , va ser un dels impulsors de La Revista Ciència , publicació a la qual hi col·laborava  prestigioses personalitats   mundials.

          (2) Les Nacions Unides es van fundar l’any 1945. Aquesta,  amb la intenció de crear un organisme supranacional a fi d’evitar nous enfrontaments bèl·lics. La veritat és que només , a trets generals , serveix com un  lloc on els oprimits expressen les seves queixes  i en la majoria  dels casos no tenen cap  resposta efectiva.

JOSEP  BACARDIT  I  SANLLEHI

NATALICI DE GUILLERMO MONCADA

[...]" Un hombre de nuestros tiempos

Por Alexis Quiala Ferrer

Moncada

Si Guillermo Moncada hubiera vivido en la etapa de la Revolución habría integrado el ejército Rebelde: honrado, valiente, honesto, enemigo de las injusticias, el gran negro, conocido por sus amigos como Guillermón, hijo de Dominga Moncada, sería uno de los soldados más admirados de la tropa de Fidel.

Pero no fue así: Guillermo Moncada y Veranes, nació en Santiago de Cuba el 25 de junio de uno de los héroes más sobresalientes de las gestas independistas cubanas en contra del colonialismo español.

Sus compañeros de armas lo llamaban Guillermón, por su estatura y coraje en las batallas.

Hijo de una familia negra muy pobre, estuvo entre los primeros en incorporarse a las filas insurrectas en 1868, y gracias a su valentía, inteligencia y sagacidad, ascendió a General del Ejército Libertador.

De niño aprendió a leer y a escribir. De mozo, se hizo carpintero, oficio con el que supo ganarse el pan que comía. Por su estatura, casi gigantesca, sus amigos le llamaron Guillermón, sobrenombre que fue anuncio de terror y augurio de pánico entre las fuerzas integristas que representaron en Cuba la colonia y la tiranía.

A las órdenes del comandante Antonio Velázquez entra en fuego por vez primera, mereciendo por su valor el primer grado en la milicia rebelde. Después de otros combates, logra su ascenso a capitán. Y es entonces que comienza su figura a tomar relieve, su personalidad a destacarse entre la pléyade de los libertadores. Cuando, en sustitución de Donato Mármol, fue nombrado Máximo Gómez Jefe del Departamento oriental, y quiso conocer personalmente a todos los jefes de fuerzas que habían de operar a sus órdenes, cuentan que el coronel Policarpo Pineda, al llevarse a cabo la revista de las tropas suyas, se adelantó, y señalando a Guillermón, dijo —General Gómez, le presento a mi primer capitán, porque es bueno y se puede tener confianza en él.

Cuando el General Gómez, efectuada esta revista, concibe el propósito de atacar el poblado de Ti-Arriba, le confía la vanguardia de la columna en marcha. Apenas habían adelantado algunos tramos, se divisa al enemigo. El general Gómez le ordena que rompa el fuego y avance. Como si llevara dos espuelas clavadas al espíritu, arremete Moncada a la tropa española, la cual, sorprendida, se desmoraliza y huye precipitadamente. En este encuentro fue herido en el pecho, por lo que se vio en la necesidad de aceptar su baja y atender a su curación. Largos días se vio lejos del somatén de los combates, al cabo de los cuales volvió a unirse al general Gómez, dispuesto a conquistar nuevos lauros. Herido grave el coronel Pineda, es nombrado Guillermón comandante y jefe de la tropa que aquél mandaba.

Al hacerse cargo de las fuerzas de Pineda se le ordenó tratara de evitar los abusos que venía cometiendo en la jurisdicción de Guantánamo el integrista cubano Miguel Pérez y Céspedes, que al frente de su guerrilla asolaba los cafetales cuyos dueños eran adictos a la causa de la libertad, y los custodiaba y defendía cuando eran sus dueños amantes de la colonia.

Guillermón, en marcha por un camino, encontró un papel en el que se leía: “A Guillermo Moncada, en donde se encuentre. -Mambí: No está lejos el día en que pueda, sobre el campo de la lucha, bañado por tu sangre, izar la bandera española sobre las trizas de la bandera cubana.- Miguel Pérez y Céspedes.

Al dorso del mismo papel, dicen que Guillermón escribió y dejó caer luego en el mismo sitio: “A Miguel Pérez y Céspedes, en donde se hallare.- Enemigo: Por dicha mía se aproxima la hora en que mediremos nuestras armas. No me jacto de nada; pero te prometo que mi brazo de negro y mi corazón de cubano tienen fe en la victoria. Y siento que un hermano extraviado me brinde la oportunidad de quitar el filo a mi machete. Mas, porque Cuba sea libre, hasta el mismo mal es bien.- Guillermón.”

En la zona ocupada por los cafetales de Guantánamo se encontraron, al fin, Moncada y Pérez. El cubano, después de cinco horas de rudo batallar, ordena una carga al machete, entrando él primero, por entre las huestes contrarias, despedazándolas. En la lucha, cuerpo a cuerpo, cayó Miguel Pérez . Con el parte del combate, rendido al general Gómez, le envió Guillermón las insignias militares del terrible jefe de las escuadras de Guantánamo. Por su comportamiento en esta acción fue ascendido a Teniente Coronel.

Después de alcanzada esta victoria, continuó peleando con más ardor si cabe. En la Indiana toma participación, y más tarde en el encuentro que contra una columna al mando del general español Palanca tuvieron los cubanos, acaudillados por Gómez. En esta función de guerra, Moncada cargó nuevamente al machete, haciendo una carnicería. Pero al terminar la faena, sus compañeros tuvieron que levantar en brazos el cuerpo del héroe, herido en un muslo por el plomo del adversario.

Antes de los dos meses ya se encontraba de nuevo en disposición de arremeter, al frente de los suyos. Moncada, después de esa su segunda herida, tomó parte en las acciones de Báguano, Samá, Los Palos, El Capeyal, Holguín, Las Cabezadas de Báguano y El Zarzal, combate éste donde el propio Guillermón, en lance personal, le arrancó la vida al Teniente Coronel español Sostrada. Hecho tan singular le valió las estrellas de coronel.

Pasa al Camagüey, donde toma parte en la acción de El Naranjo, una de las más gloriosas de nuestras guerras de independencia. En El Naranjo es nuevamente herido, lo que le priva de hallarse más tarde en la batalla de Las Guásimas.

A curarse pasó Guillermón a la jurisdicción oriental. Apenas se siente bueno, se incorpora a las fuerzas de Antonio Maceo, entonces Jefe de aquella División. Al lado del Titán de Bronce, estuvo hasta que, después de la protesta de Baraguá, aquél marchó al extranjero. Y cuando, disuelto el Gobierno de la República, y sin fe los militares, llegó la hora de la disolución, Moncada, como quien ha cumplido todo su deber, y se retira, triste, pero rumiando esperanzas.

Con La Guerra Chiquita, los cubanos se lanzan al campo de batalla, la revolución del 79 le dicen a este momento. Nada se ha cumplido y los patriotas tratan de conseguir, con las armas lo que no se cumplió en el Zanjón.

Moncada, fiel a su juramento, volvió a la lucha. En unión de José Maceo y Quintín Banderas abandona la ciudad de Santiago de Cuba. Reducidos a poco los cubanos, tuvieron nuevamente que entablar negociaciones con las españoles. Pero las negociaciones entabladas entonces fueron más dolorosas y más inicuas que las anteriores. Los bravos jefes de esa mueva intentona fueron, unos muertos calladamente y otros enviados a los presidios de África. A España fue trasladado Guillermón junto con el general Calixto García, el de la frente gloriosa…

Al abandonar el presidio volvió a Cuba, a su Oriente. Allí supo de la creación del Partido Revolucionario Cubano, la obra de Martí, y se puso a conspirar en espera de la hora en que había nuevamente de tomar el camino de la manigua.

Dos días antes del 24 de febrero de 1895, Guillermón, con conocimiento de la orden de levantamiento, se echó al monte.; pero no era ya el Hércules invencible de la guerra grande. Comido por la tisis, había salido poco menos que moribundo, porque no concebía que los cubanos estuvieran peleando por su libertad y él no fuera de ellos. Un mes y medio escaso duró aquella existencia preciosa bajo la enseña de la rebeldía.

Hoy muchos lugares de Santiago de Cuba llevan su nombre y una larga estela de sus victorias y rebeldías, su estatua de general brilla al sol y muchos admiran su bravura...."


----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Nota:  Transcrivim íntegrament i originalment, aquest interessant comentari sobre el cognom Moncada, en aquest cas,  coincidint amb la data del seu naixement a Cuba.

 blog: http://pinerosenbatalla.wordpress.com/2011/06/25/natalicio-de-guillermo-moncada/ 

R.R.J

COL.LEGI FRANCÈS QUE PORTA EL NOM DE MONTCADA

Sabies què…des de fa 162 anys existeix a Orthez (França) un col·legi de secundaria que porta el nom de MONTCADA ?. 
Actualment s’anomena  “College-Lycée Moncade- Jeanne d´ Arc , situat a la Rue  de Moncade(1) ,  números  28-48  a  Orthez .

Vista aeria del col.legi

Va ser fundat per Mikel Garicoitz  a l’any 1850 en  record  i  memòria  del   llinatge de la família dels Montcades (2) que van ser els  “Senyors” del  Vescomtat de Bearn ( escollits per voluntat d’aquell poble) durant els segles XII i XIII   i  que van  ampliar els seus “furs”  fent que  aleshores  el  que ara és un   Departament (3)  francès dels Pirineus Atlàntics,   visques un dels moments  de més gloria i esplendor de la seva història.  La llengua que  es parlava  era “bearnès” una variant de l’occità i del català  i també alguna zona  on  l’eusquera  era predominant. La Revolució Francesa de finals del segle XVIII va derogar tots els drets històrics que havien gaudit   durant més de 1000 anys  .

Pati central

A fi d’evitar  la pèrdua  per sempre  de la seva memòria històrica com a poble,  un petit grup  de prohoms,   a meitat del segle XIX,   van decidir ensenyar  les llengües vernaculars  i els seus costums. Entre aquests  en destaca Mikel Garicoitz , sacerdot   d’arrels nacionalistes (d’origen basc ). Va fundar  la Congregació dels  Pares del Sagrat Cor de Jesús de Betharran (Pares de Baiona) que entre altres missions es van dedicar al món de l’ensenyament  construint  col·legits  a les zones del País Basc francès , Gascunya i Bearn.  Per aquest motiu, entre altres, el Papa Pius XII el va canonitzar l’any 1947. 

Fundador:Sant Michel Garicoitz

Actualment segueix   considerat com un dels millors centres d’ensenyament de la zona. Des de 1991 pertany a l’Estat Francès , de direcció laica  però que  manté l'ideari religios del seu fundador  . El lema del col·legi es “  Nous voici sans retard, sans retour, par amour”  , paraules del seu fundador que traduïdes  signifiquen :  “ disposats a complir la seva missió  només per amor sense demanar res a canvi”.  

  

      Notes:

     (1)    Moncade , traducció al francès del mot  Montcada.

(    (2)    Breu historia de com va començar a regnar a Bearn la dinastia dels Montcada:  Any 1173 , les Corts de Bearn decideixen després de la mort del seu monarca , desplaçar-se al Castell de  Montcada per a concedir el títol de príncep del seu territori a Gastó de Montcada( conegut com el Bo) el qual era fill de Guillem de Montcada i de Maria de Bearn . Gastó , el Bo, no va tenir descendència i la corona va passar al seu germà Guillem Ramon ( mort  durant   la conquesta  de Mallorca) al qual el va succeir el seu fill Gastó VII  de Montcada , conegut com el Batallador . En el seu mandat el Bearn  va experimentar  un fort creixement  en tots els sentits.   Va morir l’any 1286 després  d’aixecar  el formidable Castell d’Orthez , fortalesa  i mansió  plena de llegendes i que  recorda  la historia  del  Bearn .Va tenir cinc filles  , la gran de nom Margarida es va casar amb Bernat de Foix , família que va heretar el  Vescomtat . 

(    (3) Per l'administració francesa es l'equivalent a una  provincia espanyola 

  

JOSEP BACARDIT I  SANLLEHI

TEMPS ERA TEMPS... (Segona part i final)

UNA ALTRA TANDA D'IMATGES QUE ESTEM SEGURS, US FARAN PENSAR  EN AQUELL PASSAT, PLE D'EXPERIÈNCIES I DE VIVÈNCIES.     

Carta d'ajust de TVE 

TEMPS ERA TEMPS.....

Recordar és tornar a reviure.   (primera part)
Dedicat a tots i a totes les persones  que ja tenen més de 45 anys.

Quantes coses us venen al pensament,  quan   veus   aquestes antigues  imatges?.  

Qui no recorda una part del seu passat  amb les marques dels productes, objectes, jocs, anuncis
publicitaris, etc. d’aquells temps? 

Cançó d'en Serrat

 (Mentre veus les imatges pots escoltar la cançó d'en Joan M.  Serrat) clica sobre l'enllaç "Cançó d'en Serrat")