El general Carlos de Lossada Canterac (1) i la repressió a la cultura catalana.

História d’uns fets que van succeir a Montcada.

Cal situar-nos  en plena dictadura del General Primo de Rivera (1923/29) , època política coneguda com la del "Directori Militar" on es van suprimir els partits polítics, sindicats, etc. A Catalunya  es va prohibir i perseguir acarnissament la    llengua catalana i el seu ensenyament a les escoles, les entitats de signe catalanista  i qualsevol símbol  identitari  (entre altra la senyera o la Mancomunitat de Catalunya)  de la nostra cultura. 

   El general  Lossada va ser nomenat governador civil de Barcelona  i  junt amb el general Barrera (capità general de la regió militar) van ser els encarregats  d’aplicar  les  ordres que el "Directori Militar" va imposar arreu de la geografia espanyola  i  específicament de forma calculada a Catalunya.  Tant un, com l’altre, circumstancialment  i per motius diferents, tenen el seu nom lligat a la història de Montcada.

Els fets (2) que tot seguim expliquem, encara que semblin menors o anecdòtics,  no deixen de ser representatius de fins quin punt va arribar la repressió a Catalunya, són aquests: 

 4 de febrer del 1924. El general Lossada  va imposar quatre  multes a uns veïns de Montcada. Segons el governador  el dia de Sant Antoni Abad , la colla dels Tres Tombs portava quatre banderes catalanes  i per contravenir  la prohibició  sobre l’ús de la bandera catalana, va  decidir multar amb 500 pessetes  al capellà !...  i a un estudiant de medicina  i amb 250 pessetes  els dos veïns que conduïen el carruatge.  Sobre aquesta “ insòlita” sanció imposada a un clergue, va respondre a les  preguntes dels periodistes, fen mofa: “…puede ser que debido a esto los curas me excomulguen, però que sepan que el general Primo de Rivera ya dijo que no se toleraria  al clero hacer  política” . Era tot un avís per a navegants.

 A Montcada una escena semblant , va originar unes insòlites sancions. La imatge correspon a la diada de Sant Antoni Abad del poble de Hostalets( any 1932) .

 Perquè el capellà i l’estudiant van rebre multes més elevades? , els motius, segons el general Lossada,  eren  que el mossèn no hauria d’haver “beneit” el carruatge  i a l'estudiant per fingir que socorria, dins del carro esmentat, a un malalt.  Un es pot preguntar com disposava el governador de tant detallada informació? , la resposta cal buscar-la  en els habituals “estiracordetes”(3) que  van aparèixer com bolets  i  per tal de  fer mèrits  eren  “més papistes que el papa” ,   informant  fil per randa del que feien els enemics del “nou regim militar”. Aquests “estiracordetes “ van militar en l’única formació política que es va autoritzar: “La Unión Patriòtica” (còpia del  Fascio italià). A Montcada la va presidir l’alcalde Esteve Riera Pubill (1923/29). 

Tot i que la nota no especifica els noms, creiem que es tracta del mossèn  Pau Faura(de tarannà  catalanista) de la parròquia de Sta. Engràcia i  possiblement  del  jove i futur  metge Josep Espinasa (l’any 1931 , alcalde de Montcada).  

El general  Carlos Lossada va exercir només un any com governador civil de la província de Barcelona (entre 1923/24), va ser substituït pel general Milans del Bosch (4) que junt, com ja hem citat abans   general Barrera, van mantenir i aplicar sense contemplacions la  política repressiva (5) que a Catalunya  va afectar a nombroses entitats  que es van veure obligades a presentar els estatuts fundacionals (ara,  escrits en castellà) i algunes van ser, per massa catalanistes, modificades  els seus objectius fundacionals.  A Montcada concretament, l’exemple mes representatiu va ser la clausura de   l’ABI  com també associacions o grups que van veure limitada o prohibida la seva activitat. 

A dalt imatge d'octubre de l’any 1924: Presa de possessió del nou governador civil de Barcelona Sr. Milans del Bosch.  D’esquerra a dreta, Alfons Sala (Pres.Mancomunitat), Carlos de Lossada (X), fins aleshores governador civil, el segueix Joaquim Milans dels Bosch i Darius Romeu ( alcalde de Barcelona) A baix:Emilio Barrera,capità general de Catalunya en aquella època.

El que segueixen aquest bloc  segur que recorden, ja que n’hem fet referència algunes vegades,  al  fet que  els  generals  Barrera i Milans del Bosch  eren personatges  que tot sovint ens  visitaven, doncs,  mantenien estretes relacions amb moltes de les famílies que en aquella època estiuejaven a casa nostra (els  Carbonell-Del Rio, Bonet, etc) . L’any 1932 el general Barrera ,  arran de la temptativa fracassada  del  cop d’estat contra la República coneguda  com la “Sanjurjada” , sabedor que era reclamat per la justícia es va amagar uns dies a Montcada , probablement en alguna/es  de les moltes torres propietat   de les famílies abans referides,  fins que va aconseguir passar a França. Tant ell com el seu fill de nom Alfons (personatge sinistre que va protagonitzar capítols lamentables i  criminals) , en alguns dels  seus actes  tenen associat el nom al poble de Montcada i Reixac.

Rafael del Rio del Val , conegut també com Marques de Casa Pinzon . Era advocat d’ofici i va ser tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Barcelona durant la Dictadura de Primo de Rivera, època que va gaudir d’un considerable poder de influencia  .Ell, junt amb el seu cosí Josep Bonet , amdos estiuejants a Montcada,  van apadrinar com alcalde de Montcada a Esteve Riera Pubill. 

No tenim constància durant el breu període que va exercir el seu mandat  que el general  Lossada  en visités alguna vegada. Però,  el destí  en aquest cas  li tenia reservat un dramàtic final  que l'uniria per sempre a Montcada.  Jubilat i amb 78 anys , als inicis de la guerra civil va ser detingut a Barcelona  per les patrulles anarquistes  el mes d’octubre del 1936 i posteriorment assassinat  en el paratge  conegut com Torre dels Pardals , lloc  situat a la  vessant del Turó a prop del cementiri de Montcada.   Els avatars de la vida ens permeten  fer un paral·lelisme   entre els  generals Lossada i Milans del Bosch,  ja que aquest últim va patir el mateix fatal destí , coincideixen les dates  i els anarquistes com autors,  amb l’única diferencia que en lloc de Montcada  va ser assassinat a les tapies del cementiri de L'Almudena a  Madrid.   En quan al general Barrera , va retornar del seu exili francès, unint-se  al bàndol nacional quan va començar la guerra civil espanyola. Va morir a Burgos l’any 1943.

Per a finalitzar afegir  que la societat catalana en general  va rebre aquell cop d’estat  amb aquell sentiment tant  català del que vol i dol. S’ha de dir que per a molts els va significar un dur i significatiu pas enrere, sobre tot al  món cultural  que per enèsima vegada va tornar a posar-se  en  prova  el sentit de resistència  que sempre ha tingut . Però,  també  és significatiu i denunciable  el silenci, per no dir complicitat  que van mantenir  molts dels polítics destacables d’aquell període  que junt amb molts industrials  ràpidament se’n va donar compte   que aquella dictadura militar el beneficiava econòmicament ja que entre altres coses posaria ordre a una societat (sobre tot la del mon del treball)  que era tot una disbauxa amb predomini de l'incontrolable i contestatari  anarquisme.  La veritat és que  aquella dictadura, malgrat un aparent  creixement econòmic  i tot el que significava  l’Exposició internacional  de l’any 1929, no va resoldre el problema de fons, tot el contrari, el va enquistar i agreujar  donant pas a la II República  i  posteriorment la fratricida  Guerra Civil .  

Notes :

1.       Carlos de Lossada y Canterac (1862-1936). De família de tradició militar , a part de la seva amistat amb el general Primo de Rivera, de la seva carrera, tot i que va participar a la guerra de Cuba i del Marroc,  no hi ha  gran cosa que sigui destacable. Va presidir unes setmanes la Mancomunitat de Catalunya.

2.       Aquesta noticia es va publicar a La Veu de Catalunya, dia 7 de febrer del 1924 , pàgina 4 del  nº 8634.

3.       Estiracordetes. És una expressió catalana  que significa: Ajudant del botxí.

4.     Joaquim Milans del Bosch i Carrió ( 1854-1936) .Pertany a una nissaga de militars. Amic també de Primo de Rivera, es va destacar quan era governador de Barcelona per la seva persecució  del catalanisme que fins i tot arribava als sermons dels capellans. A passat a la historia de Catalunya per un fet significatiu: Va ordenar clausurar el camp del Barça, perquè s’havia xiulat la Marxa Reial , provocant una onada solidaria que el va superar, sense voler  i ja per sempre  s’associa aquest club de futbol  a la dita “ més que un club”.

5.     Més de 180 entitats catalanes de tots tipus, així com una quarantena  d’alcaldes van ser, respectivament, suprimides o  cessats. La prohibició en  qualsevol acte públic  que de forma directa o indirecta expressés alguna “sospitosa”  paraula en català  es podria considerar un acte de rebel·lia.  L’himne “Els segadors “ va ser  prohibit i de retruc  la sardana “ La Santa Espina” ja que es va descobrir algunes   lletres  que aprofitaven la sardana per expressar  el sentiment de repulsa del poble envers la dictadura, això del “ Som i serem  gent catalana, tant si es vol com si no es vol “ era per ells una manifestació secessionista

Josep Bacardit i Sanllehi

L’ORFEÓ CATALÀ A MADRID…i…L’AIGUA DE MONTCADA.

Crec que no és cap exageració  afirmar que la relació de Catalunya amb l’Estat Espanyol  ha estat i és  turmentosa i plena d'incomprensions. La història del nostre País així ens ho recorda.  Qualsevol iniciativa política catalana, en general, té  la mateixa resposta:  NO.

Avui he cregut  oportú recordar-ne un exemple, dins dels molts que hi ha per escollir, i que com diria aquella dita popular:  “le va como anillo al dedo”. Va succeir a l’any 1912 arran dels tres concerts(1) que va oferir l’Orfeó Català(2) al Teatre Reial de Madrid amb un èxit rotund  que fins i tot  va destacar la més recelosa premsa de la capital d’Espanya que  no parava d'endegar campanyes contra les aspiracions polítiques  catalanes que des de feia anys reclamaven més poder  per auto governar-se. 

Imatges :   Logotip de l’Orfeó Català i del concert ofert  a basílica de S. Joan de Laterà a  Roma , any 1925.

El concert de l’Orfeó a Madrid cal incloure’l com un acte més dins de la política endegada des de Catalunya (3)  amb la intenció de mostrar  que la  nostra realitat cultural, industrial i política  fos coneguda arreu de la geografia espanyola.  S’estava en aquells moments negociant  la proposta de crear la Mancomunitat de Catalunya(4) ,  però un fet   va  fer perillar aquella “modesta”  aspiració autonòmica. El va protagonitzar el setmanari satíric “Cu-Cut!”(5) que  cansat d'escoltar els atacs contra Catalunya va aprofitar  l’èxit de l’Orfeó per fer una portada que va titular : “La música amansa les feres”. 

                                                         Al peu de la portada es llegueix : Orfeu domesticant les feres

Ja us podeu imaginar el sidral que es va generar a Madrid,  en lloc d’atacar el setmanari  ho van fer contra Catalunya i els catalans . Va ser una reacció desmesurada i exageradament desproporcionada, es van pronunciar  i escriure frases de tota mena,  com:” ¿ Que quieren estos?  “ , “España  se rompe” ,  “ Cataluña es una región más de España “ etc, en són algunes de les més suaus  que anaven seguides d’unes altres molt més amenaçadores  com: “Hay que declarar el Estado de Excepcion” , “ Que se enteren de una vez quien manda en España “ , sense oblidar una de clàssica  com era “ Si  hay que bombardear , se hace” , etc.  

Vaja! …salvant les distàncies  , i si un, desprès de la multitudinària Manifestació del 11 de setembre d’enguany ,  es fixa  com ha reaccionat la majoria de premsa, TV i  ràdios espanyoles,  pot  afirmar sense equivocar-se , que  segueix  el mateix patró  o “ modus operandi “de sempre   i que  poques coses han canviat malgrat el pas del temps . 

 

Foto de Lluis Millet quan tenia 32 anys. Va ser un bon propagadista de l'aigua de Montcada

Per a finalitzar  em referiré  a una qüestió anecdòtica  i casual però que per nosaltres, com a montcadencs,  ens hauria d’omplir d’orgull.  És el fet que pel mestre Lluis Millet i Pagès ( aleshores director de l’Orfeó Català ) sempre volia  en qualsevol actuació de la coral no hi  manques mai l’aigua de Montcada, era la seva preferida   i mira per on  es va emportar  a  l“històric” viatge a Madrid  12 garrafes grans de “Aigua de Montcada”(6) considerada per ell com la millor que existia. Especulant,  mig en serio i mig en broma, i perquè no dir-ho? , potser caldria afegir  que l’apreciat líquid  fes que les veus dels cantants,  aquell dia i sempre, sonessin tant bé  

   

Ai! Déu meu!... parlant de la nostra ja llegendària aigua ,  algun dia ens hauríem de preguntar de qui és la culpa  que  avui  a Montcada i Reixac no resti pràcticament cap font natural que ragi  i si ho fa  , que ho sigui d’aquella potable i rica aigua que durant segles ha estat un dels elements naturals i protagonista principal de la nostra identitat com a poble.   

Notes :

1-Invitació feta per l’Associació Wagneriana de Madrid  i de l’Orquestra Nacional de Espanya .  Es van desplaçar a Madrid tres seccions de l’Orfeó Català ( nois, homes i dones)que junt amb els seus familiars formaven  un conjunt de 380 persones.

2-Fundat a l’any 1891 per Lluis Millet i Amadeu Vives . Segueix sent un orfeó capdavanter i  un referent cultural  fonamental dins del panorama musical català.

3-En aquella època política la força majoritària a Catalunya era la Lliga Regionalista , coneguda popularment com la Lliga d’en Cambó. Ell i altres com Prat de la Riba van intentar  “regenerar” la política espanyola  dominada per aquella fraudulenta  alternança  de governs  de signe conservador o liberal .

4- La Mancomunitat de Catalunya va ser una institució que agrupà les quatre diputacions catalanes .Es va formar el 6 d’abril del 1914 . Les negociacions van començar el 1911 , el Congreso de Diputados la va aprovar però el Senado no ho va fer tancant la via legislativa .Finalment el govern espanyol que necessitava del suport parlamentari dels catalanistes , es va decidir  per la via del Real Decreto que va signar el Rei Alfons XIII el 18 de desembre del 1913.  Va realitzar en els pocs anys de la seva existència una important tasca , principalment en infraestructures viaries  i ensenyament , fins que  la Dictadura del Primo de Rivera la va “hivernar” l’any 1923 i clausurar l’any 1925 .

 5-¡Cu-Cut! Va ser un setmanari satíric barceloní que es va editar entre el 2 de gener de 1902 i el 25 d’abril de 1912 . Alineat políticament i financerament amb la Lliga Regionalista de Cambó .  A l’esclatar l’escàndol  que va originar la portada “ La música amansa les feres” , Francesc Cambó amb la intenció de calmar els alterats ànims dels cercles polítics madrilenys  va decidir suspendre  “cautelarment” l’edició  fins a millors temps . El setmanari, tot i publicar alguns números més ,  va ser  “el cap de turc” que va oferir amb la fi de seguir negociant les competències de la futura Mancomunitat de Catalunya .

6- L’aigua de Montcada i la seva relació amb l’Orfeó Català .La Veu de Catalunya nº 4640, pàg 1 del 19 d’abril del 1912. 

JOSEP BACARDIT  I  SANLLEHI.

LA MADUIXAIRE DE MONTCADA

Escrit dedicat a tots el montcadencs . 

Per Llei de vida, pocs en queden entre nosaltres que hagin estat de sort de viure en aquella  Montcada  plena de camps de maduixes. Alguns més, n’han sentit parlar  i per a molts probablement  els representi  tota una novetat en descobrir que aquest fruit era per la pagesia una bona font d’ingressos .

( Escultura “ La  maduixaire” .  L’escultor Josep Carcassó i Font  es va inspirar amb una pagesa  de Montcada.  Publicat  a l’Almanac de l’Esquella de la Torratxa de l’any 1896.) 

Avui només en farem un tast i deixem per un proper article poder desenvolupar amb amplitud i des de diverses vessants tot el que ha significat (que és molt)  per Montcada i Reixac “les maduixes”  ,  una fruita   que  per la seva qualitat i fama   fos  un dels motius, entre altres,  pel qual hem estat coneguts.  

Reproduïm  uns versos  escrits  l’any 1919. De  forma “picantona” fan referència a  una de les moltes  dones que venien pels carrers de Barcelona les maduixes de Montcada. L’anònim autor dels versos (1), ens parla d’una  montcadenca   a la qual  sovint  li compra maduixes, la descriu  com decidida,  formosa i ben plantada.  Còpia literal dels versos:

"LA MADUIXAIRE   DE  MONCADA"

La Maduixera (en castellà “fresa” )  és una planta  que és va conrear a Montcada durant segles (el  XIII  ja se’n parlava). Malauradament  i des de fa dècades  el creixement urbà  l'ha  fet desaparèixer  del nostre poble  .

La  maduixa montcadenca  era  considerada  una de les millors que existien a Catalunya. Pel  seu clima  i les especials condicions  que reunia els terrenys  sorrencs on era cultivada, situats principalment a les vores dels rius Besòs i del  Ripoll, feien que adquirís un gust especial  que la distingia de les altres.

La ciutat de Barcelona  era  la destinatària majoritària d'aquest producte, lloc  on  cada dia desenes de pagesos/ses de Montcada   s’hi traslladaven carregats amb els  seus corresponents   cistells ben  plens.  Era suficient el crit de: “ maduixes de Montcada!”  per a vendre   amb un no res  el seu producte.

Què motivava que fos tan acceptada  la maduixa de Montcada? .  Hi ha qui afirma que la seva fama venia donada    pel seu  exquisit gust  al que s’hi unia propietats reconstituents i depuratives amb un alt nivell en  vitamines i minerals.  Qualitats gastronòmiques  a la que cal també afegir  la  creença popular que associa aquesta fruita  amb  l’amor i en aquest sentit, sembla que la maduixa montcadenca  era considerada  un bon afrodisíac.  Probablement a l’hora d’escollir, hi havia una mica de tot,… chi lo sa?

Fos  pel que fos  una cosa és ben certa: les maduixes de Montcada i Reixac van ser sempre objecte d’una forta demanda. Era tanta, que alguns comerciants barcelonins necessitavem assegurar aquest producte  fos com fos, fins i tot,   alguns pagesos  rebien proposicions de compra de futures collites, compromís que és feia efectiu  mitjançant el lliurament a compte d’una paga i senyal.

A Montcada i Reixac  porta el nom de Passatge de les Maduixes  un petit carreró  ubicat  entre el carrers Santiago i l’Avinguda de la Ribera i que correspon a una de les zones   on 100 anys enrere s’hi plantaven maduixes.

JOSEP BACARDIT SANLLEHÍ

Notes:

(1) El setmanari satíric "Papitu"  ho va publicar el 18 de març del 1919 . Va ser una de les publicacions més populars del Principat que combinava la crítica política i social amb l’erotisme. Pel seu catalanisme d’esquerra i anticlerical li donaren mala fama entre la burgesia i l’església que la qualificava de pornogràfica.  Molts escriptors i dibuixants de l’època hi col·laboraven sota pseudònim fet que feia caure la responsabilitat al  seu director Agustí Piracés. La dictadura de Primo de Rivera el  va clausurar.