Ricard Ramos Jiménez
Els noms d’identificació del lloc a Catalunya s’han d’analitzar molt acuradament, a partir de moltes disciplines: arqueologia, la mítica, la història, l’epigrafia, etc. Aquests estudis (anomenats com a “arqueologia toponímica”)donen com a resultat que la majoria d’aquests noms són d’origen pre-romà. Alguns autors, com el catedràtic de Filologia Moderna i lingüista d’origen gallec, Xaquín Caridad Arias, defensa aquest mètode, en contra de les teories de J. Coromines o d’en Balari, (sobre el nom de Montcada) afirmant que la majoria dels noms són originaris de divinitats o cultes antics, númens, etc. i no pas meres descripcions del paisatge o adaptacions etimològiques de tipus popular, que busquen sempre la paraula llatina, romànica, fins i tot basca més semblant.
Segons aquest autor el nom de Montcada, o millor dit les formes toponímiques amb “t” com Mand o Mant, són freqüents a Ibèria, on hi va haver la divinitat “Mento-viacus o Me
ntiviaco “ ( hi ha inscripcions lapidaries trobades a la província i la capital de Zamora, veure foto adjunta). Aquesta divinitat està relacionada amb els camins i el culte als Manes, les ànimes dels morts, paraula que procedeix del mateix radical. Segueix aquest autor dient , que Cata-Mando equival a d’altres com el català Mont-cada, amb els termes invertits.
Desprès d’aquesta teoria, que no és única, queda oberta aquesta possibilitat que el nom de Montcada tingui un altre origen, diferent als models o teories desplegades per altres autors. S’obre, doncs, una interessant escletxa que necessàriament s’ha de recolzar en altres suports històrics.
(imatge 1. Museu de Zamora; exvot al déu romà Mento-viacos. foto Ricard Ramos)Segons aquesta hipòtesi, a Montcada, com molts llocs de la geografia del país, hi van existir cultes de signe pagà, imatges dedicades a diferents déus. Així per exemple tenim en el segle VI dC., una societat rural molt arrelada a les creences paganes, tant és així que durant el concili de Braga l’any 572, es va determinar que els bisbes en les seves visites pastorals, instruïssin i exhortessin al poble per preservar les supersticions idòlatres i supervivències paganes. Sota aquesta preocupació de l’església cristiana neix l’obra d’instrucció pastoral en forma de sermó que s’anomenarà “De correctione rusticonum”
Aquests déus pagans són adorats per una pagesia arrelada a la terra i amb els costums ancestrals, en sol·licitud de protecció: la llar, les malalties, la maternitat, la caça, els caminats, etc. etc. és a dir, els deus Lares.
(imatge 1 bis. marbre votiu dedicat probablement per un viatger , en acció de gràcies al déu Mentoviacus, desprès d'haver viatjat sa i estalvi. Museu de Zamora. Foto Ricard Ramos)
Montcada cal imaginar-se-la llavors com un lloc on s’havia de passar per força per enfilar el Vallès des de Barcelona, per això no és massa agosarat suposar que en algun lloc del nostre terme, al peu del Turó per exemple, es podria haver col·locat un déu, un ídol dedicat a Zeus, Hermes, Mercuri, etc. En aquesta mateixa línia cal esmentar que a Montcada està documentat un lloc anomenat com: “Bat Pits” (colpejar-se el pit) una activitat associada a la penitència o a la pregària que demostra l’existència d’un lloc d’oració situat a tocar del camí empedrat que baixava a Barcelona, entre el puig de Montcada i el Besòs. Així, doncs, la possibilitat de l’existència d’un deu pagà al camí de Montcada, ha estat una possibilitat fonamentada encara que no tenim cap vestigi arqueològic on puguem recolzar-nos de manera categòrica. Ara bé, les llacunes que presenta la història sovint són omplertes a partir de la dinàmica històrica de les terres de l’entorn; per lògica Montcada no podia, per exemple, escapolir-se de la proximitat i de l’influencia de la Barcelona Romana.
En aquest sentir cal valorar l’anomenat forat de Montcada, és a dir: el camí o calçada que s’endinsava cap el nord com un lloc singular al llarg dels segles. Sembla, doncs, que el principal protagonista dels nostres orígens com a poble ha estat l’existència d’aquesta primitiva via de comunicació anomenada Via Augusta rebatejada segles més tard com a Strata Francesca, avui soterrada per l’actual carretera N-152, ara anomenada com la C-17.
L’existència d’aquesta principal via de comunicació veritable artèria de persones i mercaderies durant molts segles, ens fa pensar que, ateses les creences i supersticions existents durant la dominació Romana, a Montcada, com en altres llocs de pas, ha persistit cultes ancestrals. Són creences arrelades en una societat pagesa la qual depèn fonamentalment de la terra i dels boscos; una societat per a la qual també era necessari la creença en éssers superiors. D’aquestes necessitats religioses, sorgiran multitud de creences i d’ídols que representaran físicament aquestes pors espirituals. En aquest sentit, quan calia iniciar un viatge, per exemple, hom recorria a l’ídol benefactor dels caminants: el Déu Mentoviacus o bé a la Deessa Fortuna. Tos dos son un exemple de creences paganes.
Montcada, segles més tard, creix al costat d’aquesta important calçada. Un nombre indeterminat d’hostals donaran servei i descans a nombrosos viatgers. Les diligències feien parada “tècnica” abans d’arribar a la Barcelona murallada o bé abans d’endinsar-se cap al nord. També s’instal·laren a l’entorn d’aquesta via de comunicació un important nombre d’indústries artesanals. Així, doncs, tenim una Montcada originàriament rural que es va transformant per influencia d’aquesta via o calçada en una població més urbana i més comercial, en definitiva un desenvolupament econòmic que depenia d’un continu moviment de gent i de mercaderies. Els hostals van sorgir com un esclat, “la parada i fonda” prenia certa rellevància en la història del nostre poble.
Però, per què n’ha quedat res d’aquell primitiu i antic ídol pagà?. Fins ara no s’ha trobat cap vestigi arqueològic que pugui demostrar aquesta possible veneració, tanmateix, és molt possible que per imperatius de domini religiós, segles més tard fos substituït per un altre culte (cristià).
Tenint en compte l’existència i la importància d’aquesta via de comunicació que ha marcat la vida del territori de Montcada, cal suposar que al peu d’aquesta calçada o dalt del Turó, podia haver estat col·locada una imatge d’advocació protectora pels caminats: una antiga deessa com pot ser: Fortuna o bé el déu pagà Mentoviacus, etc. que segles més tard serà substituïda per una altra imatge (una santa cristiana). Aquesta substitució, aquest intent de reconduir les advocacions paganes per part del cristianisme, no és pas un acte aïllat, sinó que obeeix a una practica generalitzada en aquells segles de transició de creences. La religió cristiana, substitueix multitud d’imatges paganes per unes altres que tenen a propòsit cristianitzar les comunitats rurals. Imatges cristianes que en essència signifiquen el mateix que aquelles advocacions antigues (en el cas abans esmentat, la protecció dels caminats). D’aquesta manera el canvi és molt més efectiu, menys traumàtic, per a una població agrícola i pagana. Una nova imatge prendrà el relleu a aquella divinitat antiga que afavoria als caminats: Santa Engràcia, una santa del segle IV de la nostra era.
Santa Engràcia és la santa més antiga que apareix a Montcada, concretament està documentada l’any 1007. Però , què hi té que veure Santa Engràcia amb la protecció dels caminats? Si repassem la seva història q
ue transcrivim íntegrament des de la font que ens ha arribat, podrem entendre aquesta vinculació :
(Imatge 2 : Quadre de Bartolomé Bermejo, la detenció de Santa Engràcia 1474-1477)
“El furor del gobernador Daciano en perseguir a los cristianos de España no satisfecho con la victoria que de su crueldad acababan de alcanzar los dieciocho mártires de quienes hemos hablado hoy, trató de ostentar su gran poder y la fiereza de su condición con una tierna doncella llamada Engracia y también Encratis. Algunos escritores la hacen natural de Portugal, provincia entonces de España, e hija de un régulo, añadiendo que padeció el martirio en Zaragoza de camino para el Rosellón, enviada por su padre para desposarse con el duque o capitán de aquella frontera, acompañada de dieciocho deudos suyos todos cristianos. Otros la estiman nacida en la misma ciudad de Zaragoza con los de su comitiva, cuya opinión en el día es tenida de muchos por cosa averiguada. Pero sea de esto lo que fuere, es lo cierto que no asustando á Engracia la crueldad del inhumano Daciano, y encendido su corazón en vivísimos deseos de derramar la sangre por amor de Jesucristo, quiso luchar con un hombre tan cruel, para darle una prueba nada equívoca del poder de la gracia; Y habiendo alentado á sus dieciocho compañeros, á que diesen testimonio de la fe que profesaban, se presentó animosamente nuestra Santa al tirano, y le habló en estos términos "¿Por qué, juez inicuo, desprecias al verdadero Dios y Señor, que está en los cielos, y atormentas con tanta crueldad a los que le dan culto? ¿ Porqué tú y tus emperadores persiguen por todo el mundo tan injustamente á los cristianos, por defender á los ídolos, que son unas vanas estatuas donde habitan los demonios?"
(Imatge central: ruta de Santa Engràcia Pirineu francès. Antiga postal ) per veure la imatge més gran clica sobre la mateixa
Asombrado quedó Daciano al oír tan inesperada reprensión, y más admirado al ver el espíritu y majestad con que aquella doncella despreciaba con generosa libertad á los dioses imperiales, de manera que titubeó algunos instantes si usaría de alguna cortesía con una dama de distinción; con todo, pudiendo en él mas su brutal condición, arrebatado de un extraordinario coraje, mandó prenderla al instante, azotaría cruelmente, y arrastrarla enseguida como á blasfema por toda la ciudad, atada á la cola de un caballo, acompañada e los suyos, persuadiéndose que éstos aterrados á vista de aquel horrible castigo, desertarían de la fe por no padecer igual martirio. En el templo de la Santa se conserva todavía la columna donde fue azotada. Viendo el cruel Daciano que de nada sirvió aquella invención para intimidar á Engracia ni á su santa comitiva, quiso entones seducirla con halagos y blanduras; más la Santa al oír con horror sus falaces persuasiones, le respondió "Tu, sacrílego, enséñate a ti mismo los falsos dogmas, pero no a mí, a quien ni tus blanduras convencen ni tus tormentos aterran. Sabe que soy enviada por mi señor Jesucristo a reprender tus enormes delitos, de los que es preciso que te abstengas, si temes como debes la ira de Dios, que ya conozco preparada para descargar sobre ti".
Ofendido Deciano de la generosa libertad con que reprendió Engracia sus crueldades, bramando como un león enfurecido, dio orden a los verdugos de que empleasen en el cuerpo de la Santa los más terribles tormentos, a fin de vengar cumplidamente el desprecio que había hecho de los dioses imperiales: acometieron la como lobos carniceros y dislocaron todos sus miembros; luego según testifica Prudencio que lo vio, fue despedazada con garfios hasta que todo su cuerpo fue hecho una carnicería, le cortaron el pecho izquierdo, viéndose las telas del corazón, y asido de las uñas de hierro salió un pedazo de hígado. Engracia en medio de tantos tormentos, constante en su propósito, perseveraba con semblante alegre en la confesión de
Cristo, de manera que hasta los mismos gentiles confesaban que no era posible tal fortaleza, sin algún milagro. Viendo Daciano que la flaqueza de una pobre mujer tenía el pie sobre su poderío, apurado todo el sufrimiento, mando que la dejasen así como sus llagas, a fin de que el dolor prolongado hiciese cruel su martirio. Al efecto dispuso que la cubriesen de la cabeza a los pies con una túnica larga, la cual bañaba toda de la sangre que manaba de las heridas se guardaba en tiempo de San Eugenio III arzobispo de Toledo, como testimonio de lo mucho que Engracia había padecido.
(Imatge 3 la flagel.lació de Santa Engràcia, Bartolonmé Barmejo)De esta suerte vio nuestra santa mártir, conservándose frescas sus llagas; los dolores muy intensos y agudos que padeció, no hay lengua que los pueda explicar: de modo, que como dice Prudencio, mayor martirio fue él dilatarle la muerte que él dársela; porque vivía con una muerta viva, y cada hora y cada instante revivían y se aumentaban sus dolores. No obstante, el gozo con que llevaba las penas de este nuevo martirio, servía de confusión a Daciano, y a los fieles de estimulo para dar la vida por la misma causa, si fuese menester.
Finalmente mando Daciano que le hincasen un clavo en la frente, de lo cual es prueba el agujero que se ve en la cabeza de la Santa; y en su templo se venera el clavo ensangrentado que se asegura ser el mismo que la atormentó. Pensó el tirano acabar así de una vez con la que tan visiblemente convencía la impotencia de los falsos dioses; más como no bastase tampoco esta nueva atrocidad para quitarla la vida, avergonzado por fin de verse vencido por una tierna doncella, ordenó a los verdugos que desistieran de atormentarla. Refiere Prudencio que aún sobrevivió Engracia algún tiempo a su martirio, con admiración de cuantos pudieron entender tan asombroso prodigio para mayor confusión de los enemigos de la religión y recomendación del poder del verdadero Dios que adoran los cristianos. A o que se siguió su felicísimo tránsito en la cárcel, en el día 16 de abril por los años 303, juntamente con el de sus dieciocho compañeros a quienes el tirano mandó degollar fuera de la ciudad según queda referido.
El cuerpo de Santa Engracia sepultó un S. Prudencio o Prudente obispo de Tarazona que fue a Zaragoza a socorrer aquella iglesia de S.Valerio, con grande y milagroso acompañamiento de ángeles, que bajaron del cielo a honrar el glorioso triunfo de esta valerosa heroína de nuestra de nuestra religión”.
És a dir, que aquesta Santa anava al seu casori, des de Portugal al Rosselló, un llarg camí, un viatge que és interromput sobtadament a Saragossa, on troba la mort.
MONTCADA I EL CAMÍ DE SANT JAUME
Una de les vies del camí de Santiago procedent de França, passava, entre altres poblacions, per Hostalric per la ribera del Tordera, Sant Celoni, La Roca, Sant Miquel de Montornès, seguint pel Besòs, fins a Montcada i Barcelona per Sant Genis dels Agudells. Des d’aquí aquesta via s’endinsava cap al camí d’Aragó per continuar fins a Santiago. Aquesta ruta Xacobea passava per diferents llocs i viles on l’advocació d’aquesta Santa hi és present. Hi trobem una calçada anomenada de Santa Engràcia a Hondarribia (País Basc), una altra a Navarra, on també s’hi venera aquesta santa; i en diverses ciutats com: Lugo, Soria, Navarra, Saragossa, Tremp, Lleida, Barcelona, Montcada, etc En moltes poblacions d’Espanya s’anomena una adreça o carrer com “ camino de Santa Engràcia”. , veiem, doncs, un lligam constant de la santa amb els camins . Hi trobem també esglésies amb la mateixa advocació a l’Aragó (lloc emblemàtic on va morir) a Extremadura i fins i tot a Portugal. En tots aquests indrets es troben petjades d’ermites i llocs on és recorda la santa, sempre vinculada al camí de Santiago de Compostela. A Barcelona hi ha una parròquia dedicada a Santa Engràcia, situada a Nou Barris.
(foto 4. Calçada de Santa Engràcia a Jubera de La Rioja) És evident que Santa Engràcia té una connexió molt arrelada amb la “sort” dels caminants no hem d’oblidar que durant el seu viatge pateix les conseqüències d’un destí fatal: Santa Engràcia no pot arribar al seu destí i prendre espòs en terres del Rosselló. Això ens fa pensar que aquesta santa podria haver estat venerada a Montcada com a protectora dels caminants i viatgers. Situada a tocar d’un camí o ruta (potser va substituir a un altre ídol, com ja hem comentat abans) Santa Engràcia ha presidit, a Montcada, una calçada que circulava seguin aquell vell camí de pelegrinatge vora el riu Besòs. Reforça aquesta hipòtesi el fet que durant els segles XVII i XVIII, els Consellers de Barcelona viatjaven fins a Montcada cada 20 de juliol, festivitat de Santa Margarida, per a presidir la celebració de la patrona de Montcada a més del mercat. Què passà, doncs, amb Santa Engràcia?. Es evident que al menys durant els segles XVII i XVIII, no era la patrona del municipi, ja que la seva celebració és el 16 d’abril.
Trobem que en el segle XIV Santa Engràcia és traslladada del seu primitiu emplaçament (a l’altra banda del Besós) a la nova església bastida a tocar del camí (el nucli urbà). Ignorem els motius d’aquest canvi, i quin lloc ocupà aquesta santa entre una possible jerarquia iconogràfica. Però, amb tota seguretat Santa Engràcia continuarà sent la protectora dels caminants.
Darreres dades, segons les investigacions efectuades per en Josep Bacardit i Ricard Ramos, podem afirmar i transcriure el següent:
L'església parroquial de Santa Engràcia que com s'ha dit s'alçava a prop del Besòs, sota el Turó de Montcada, patia les conseqüències de les periòdiques riuades d'aquest riu, així doncs, en un document trobat hem pogut llegir, entre altres coses, això:
...."el temple reclamà esser transferit a lloch mes segur"... " A la pobla de Montcada hi havia una capella nova dedicada a Sant Antoni y Sant Llorens, fundat per Pere Riera, hostaler de Montcada, y tal devia esser lo inconvenient de permanexer junt al riu la esglesia parroquial, que en 1381, se traslladà la parroquialitat a dita capella en virtut de llicència donada pel Prelat a instancies del Rector, Jurats y Prohoms de Montcada, ordenant ensemps que la referida capella fou nomenada esglesia parroquial de Santa Engracia, empero conservant-hi lo benefici de Sant Antoni y Sant Llorens, fundat també per dit Riera en 1378 y que allí se hi alçàs casa rectoral...."
Març 2009
Bibliografia emprada· Elizabeth Hallam y Cecilia Walters Los Santos. Ed. Sdad. Ediciones 1998 edició especial en espanyol. Centralibros Hispania y Distribución SA
· Juan G. Atienza Santoral Diábolico Ed. Martínez Roca, SA BCN 1988.
· P. Juan Croisset de la Companyia de Jesús Novísimo Año Cristiano. BCN 1867 Imprenta Luis Tasso c/Arc del Teatre, 21-23 volums: abril i juliol
· Jaume Alcázar i Parera L’Origen de Montcada i Reixac els precedents medievals segles X i XI. Fundació Cultural de Montcada any 1998.
· Luís Monreal y Tejada Iconografia del Cristianisme. Ed. El Acantilado (Quaderns Crema SA). BCN 2000.
· Arxiu Ubac . Fundació Cultural de Montcada
· Dietaris del Antich Consell Barceloní. Diferents volums.(Segles XVI i XVII) Ajuntament de Barcelona 1972.
· Fancisco Fernández Sánchez Cataluña y el camino de Santiago. Ediciones Destor. L’Hospitalet de Llobregat 1992.
· Xaquín Caridad Arias Els noms de Catalunya, cultes i divinitats de la Catalunya pre-romana. Editorial Oikos-tau BCN 1997
· Martin de Braga Sermon contra las supersticiones rurales. Edicions El Albir SA Barcelona 1981.
· Juan G. Atienza Los Santos paganos. Dioses ayer, santos hoy. Ed. Robin Boock BCN 1993.
Vista de la boca d'entrada a la cova de la Mare de Déu del Turó, on es pot observar que no té la reixa que desprès es va posar per protegir la imatge de la verge, on diu la tradició que aqui, en aquesta cova va ser trobada la primitiva imatge. (arxiu R.Ramos)
