(Imatge: Mas Rampinyo, anys 90 autor: Fidel Casajuana, publicada amb altres fotografies a "Mas Rampinyo - sentiment d'un poble" Edició 2009)Un fet històric poc conegut.
El que escriu aquest article aviat farà 40 anys que viu a Montcada i Reixac, sóc per tant un dels milers de persones que hi viuen i que poc a poc li ha agafat el “cuquet” de saber la seva història i sempre m’ha picat la curiositat del fet diferencial i singular que proclamen molts dels veïns, en aquest cas, del barri Mas Rampinyo. El motiu principal d’aquest escrit es poder donar a conèixer, un fet que confirma allò que molts ja m’han explicat sobre aquesta part entranyable de l’actual territori de Montcada i Reixac: El barri de Mas Rampinyo és de tots els nuclis de població que formen el nostre municipi el que té més arrelada el sentit d’identitat de ser el que es podria dir un poble, amb tot el seu significat.
Antigament aquesta barriada es trobava rodejada de multitud de camps de conreu, en conseqüència, allunyada del centre de Montcada. La seva activitat agrícola i ramadera dels seus habitants van anar configurant una forma de ser com si fossin un petit poble. Però tot va canviar i bastant ràpid quan s’hi van instal·lar les industries que en menys de mig segle van variar la seva fisonomia. Aquesta radical transformació va ser en general, tot s’ha de dir, beneficiosa pel conjunt dels seus habitants. Però tot té un preu, i aquest preu és la pèrdua d’aquell tarannà, de l'esforç familiar que representava tenir cura de la terra comportant la pèrdua d’una part de l'identitat de petit poble que sempre havia mantingut la unitat dels seus habitants.
Malgrat aquesta transformació soferta i malgrat els canvis que han significat l’augment de població en aquestos últims temps, encara avui aquell sentiment és ben present en molts dels seus habitants i així
ho manifesten amb la seva forma d’expressar-se: en butlletins, revistes, escrits, actes socials, blogs, etc. S’hi senten hereus del seu passat cultural, un bagatge tradicional que volen traspassar a les noves generacions. Volen ser a la seva manera: INDEPENDENTS.
(imatge: antiga postal on es veu el Ripoll i en el barri de Mas Rampinyo. Arxiu R. Ramos)
Però una cosa és mantenir el sentiment o somni, i un altre és la realitat dels fets. Es pot segregar una barriada de Montcada i Reixac? . La resposta és sí, ja que la llei en aquest sentit és ben clara: només cal seguir tot una sèrie de pautes, per cert, bastant llargues i complicades. Com exemple la segregació de Salou (any 1989) del municipi de Vila-seca va tardar 10 anys, però la seva voluntat independentista ja s’havia manifestat feia 70 anys. La historia de Salou té una coincidència amb Mas Rampinyo ja que els orígens per voler segregar-se coincideix el mateix mes i any: Tant un, com l’altre van intentar-lo fer, el gener de l’any 1937 , en plena guerra civil, però el desenvolupament dels fets bèl·lics no van fer possible aquest primer intent.
Recordem, doncs, que va passar a Montcada el 29 de gener de 1937:
En aquella època el Govern de l’Ajuntament era compartit a parts iguales per persones de la CNT-PSU/UGT- ERC i Sind. Rabassaires, però en realitat el poder l’ostentava la CNT (que disposava de les armes de foc i controlava les regidories més importants)
Es va celebrar un Ple Municipal, sota la presidència de l’Alcalde Alfons Boix (ERC) . El conseller (ara seria un regidor) Sr. Lluís Pedrola (ERC) va presentar un escrit signat per les entitats de Mas Rampinyo: Ateneu Obrer-Cultural, Casal Català Democràtic de la mateixa barriada i del Sindicat Agrícola de Rabassaires sol·licitant permís per a celebrar el proper diumenge una reunió per tractar un sol tema: LA SEPARACIÓ D’AQUELL VEÏNAT, DEIXANT DE FORMAR PART D’AQUEST TERME MUNICIPAL.
Sobre els motius d’aquest projecte de segregació, es barrejaven varies raons que anaven des del sentiment sempre expressat de ser un poble, a un argument que en aquells moments era molt important com era el control de la producció alimentaria. La barriada, principalment agrícola i ramadera podria autogestionar-se sense cap problema, i en aquells moments d’escassetat a l’estar inclosa dins de Montcada, es feia molt difícil poder-la fer, atès a la creixent demanda protagonitzada pel número d’habitants d’aquella Montcada plena de nous vinguts, refugiats i de gent aturada, principalment del ram de l’industria. No obstant, els sol·licitants és van comprometre a mantenir la solidaritat amb la resta de Montcada. En aquells mesos La República encara pensava que la guerra es podria guanyar.
(Aquelles entitats no feien altra cosa que seguir una pauta que en aquells mesos s’havia endegat arreu de Catalunya ja que més de 127 pobles van sol·licitar canviar de nom i segregar o agregar part de territoris o barriades de pobles veïns. El Mas Rampinyo volia aprofitar l’ocasió.)
La proposta fou llargament debatuda i sembla que va durar hores. Finalment els membres del Consistori van tenir que votar si es donava o no permís a la proposta. Per 9 vots a
3 la proposta va tirar endavant. Van votar a favor: Alfons Boix (ERC), Juan Tellez (CNT), Lluís Pedrola(ERC), Joan Gavarra (PSU-UGT), Felip Gener(ERC), Salvador Mellado(CNT), Benito Hernández (CNT), Salvador Vilanova(ERC) i Antonio López (CNT) . Vots en contra : Ulpiano García(PSU-UGT), Antoni Pedrola (PSU-UGT) i Daniel Giménez (PSU-UGT).
(foto: Una perspectiva del paisatge de Mas Rampinyo i la seva "llacuna", març de 1997, Foto RRJ)
De la reunió d’entitats que es va celebrar, suposem a la Unió de Mas Rampinyo, no hem trobat cap document ni acta que reculli que va passar. Només en podem deduir alguna referència indirecta que ens fa pensar que va ser votada favorablement i que també ens diu que l’assistència va ser més aviat fluixa. Sigui com sigui sembla que la proposta s’havia de tramitar a la Generalitat, però una sèrie de circumstàncies van fer que aquella proposta s’encallés ja que al cap de pocs dies l’alcalde Boix va sofrir un greu accident a Granollers, cosa que va comportar un buit de poder a l’Ajuntament, buit que es va ajuntar amb la picabaralla CNT/POUM contra PSUC/ERC/GENERALITAT que al cap de poc temps va produir els fets dramàtics del maig de 1937. Com a resultat d’aquells fets van ser moltes les dimissions de regidors de l’Ajuntament de Montcada, la qual cosa va produir una interinitat constant i sigui pel motiu que sigui és va perdre l’oportunitat. Rés va ser igual i posteriorment els fets bèl·lics van marcar unes altres prioritats.
(La Generalitat després dels fets de maig del 37 va recuperar tot el poder executiu i entre altres disposicions va frenar l’octubre del mateix any l’allau de sol·licituds que l’arribaven dels diferents pobles de Catalunya, deixant el tema pendent per una millor ocasió. Dels 127 municipis només van aprovar el 12% de les peticions.)
(Per veure la imatge més gran clica sobre la mateixa. Foto de l'any 1932 fons R.Ramos)
Ara passat els anys pot semblar aquell intent de segregació una simple anècdota, però la veritat és que formalment es va voler fer i documentalment parlant, és l’únic pas seriós que s’ha fet en aquest sentit. Fos per oportunisme o perquè era una espècie de reclamació que s’havia quedat històricament sempre pendent. El cas és que Mas Rampinyo ha estat, cal destarcar-lo com mèrit propi, una barriada un tant peculiar, amb arrels d’un passat que mereixen siguin coneguts i investigats pels historiadors. Entre les moltes coses que guarda la seva història, creiem alguns que ja comença l’ hora d’esbrinar l’origen del seu topònim, cosa que fins avui encara no s’ha pogut demostrar de forma fefaent, hi ha algunes teories, però fins ara cap de concloent i definitiva.
Els companys que escrivim en aquest "blog" estem cercant els seus orígens i algun dia escriurem quelcom sobre el tema, només un petit avançament per anar fent boca: Sabies que a Martorelles hi havia també una casa que s’anomenava “Caserio Lo Mas-Rampinyo”?
JOSEP BACARDIT I SANLLEHI
Setembre 2010
Antigament aquesta barriada es trobava rodejada de multitud de camps de conreu, en conseqüència, allunyada del centre de Montcada. La seva activitat agrícola i ramadera dels seus habitants van anar configurant una forma de ser com si fossin un petit poble. Però tot va canviar i bastant ràpid quan s’hi van instal·lar les industries que en menys de mig segle van variar la seva fisonomia. Aquesta radical transformació va ser en general, tot s’ha de dir, beneficiosa pel conjunt dels seus habitants. Però tot té un preu, i aquest preu és la pèrdua d’aquell tarannà, de l'esforç familiar que representava tenir cura de la terra comportant la pèrdua d’una part de l'identitat de petit poble que sempre havia mantingut la unitat dels seus habitants.
Malgrat aquesta transformació soferta i malgrat els canvis que han significat l’augment de població en aquestos últims temps, encara avui aquell sentiment és ben present en molts dels seus habitants i així
ho manifesten amb la seva forma d’expressar-se: en butlletins, revistes, escrits, actes socials, blogs, etc. S’hi senten hereus del seu passat cultural, un bagatge tradicional que volen traspassar a les noves generacions. Volen ser a la seva manera: INDEPENDENTS.(imatge: antiga postal on es veu el Ripoll i en el barri de Mas Rampinyo. Arxiu R. Ramos)
Però una cosa és mantenir el sentiment o somni, i un altre és la realitat dels fets. Es pot segregar una barriada de Montcada i Reixac? . La resposta és sí, ja que la llei en aquest sentit és ben clara: només cal seguir tot una sèrie de pautes, per cert, bastant llargues i complicades. Com exemple la segregació de Salou (any 1989) del municipi de Vila-seca va tardar 10 anys, però la seva voluntat independentista ja s’havia manifestat feia 70 anys. La historia de Salou té una coincidència amb Mas Rampinyo ja que els orígens per voler segregar-se coincideix el mateix mes i any: Tant un, com l’altre van intentar-lo fer, el gener de l’any 1937 , en plena guerra civil, però el desenvolupament dels fets bèl·lics no van fer possible aquest primer intent.
Recordem, doncs, que va passar a Montcada el 29 de gener de 1937:
En aquella època el Govern de l’Ajuntament era compartit a parts iguales per persones de la CNT-PSU/UGT- ERC i Sind. Rabassaires, però en realitat el poder l’ostentava la CNT (que disposava de les armes de foc i controlava les regidories més importants)
Es va celebrar un Ple Municipal, sota la presidència de l’Alcalde Alfons Boix (ERC) . El conseller (ara seria un regidor) Sr. Lluís Pedrola (ERC) va presentar un escrit signat per les entitats de Mas Rampinyo: Ateneu Obrer-Cultural, Casal Català Democràtic de la mateixa barriada i del Sindicat Agrícola de Rabassaires sol·licitant permís per a celebrar el proper diumenge una reunió per tractar un sol tema: LA SEPARACIÓ D’AQUELL VEÏNAT, DEIXANT DE FORMAR PART D’AQUEST TERME MUNICIPAL.
Sobre els motius d’aquest projecte de segregació, es barrejaven varies raons que anaven des del sentiment sempre expressat de ser un poble, a un argument que en aquells moments era molt important com era el control de la producció alimentaria. La barriada, principalment agrícola i ramadera podria autogestionar-se sense cap problema, i en aquells moments d’escassetat a l’estar inclosa dins de Montcada, es feia molt difícil poder-la fer, atès a la creixent demanda protagonitzada pel número d’habitants d’aquella Montcada plena de nous vinguts, refugiats i de gent aturada, principalment del ram de l’industria. No obstant, els sol·licitants és van comprometre a mantenir la solidaritat amb la resta de Montcada. En aquells mesos La República encara pensava que la guerra es podria guanyar.
(Aquelles entitats no feien altra cosa que seguir una pauta que en aquells mesos s’havia endegat arreu de Catalunya ja que més de 127 pobles van sol·licitar canviar de nom i segregar o agregar part de territoris o barriades de pobles veïns. El Mas Rampinyo volia aprofitar l’ocasió.)
La proposta fou llargament debatuda i sembla que va durar hores. Finalment els membres del Consistori van tenir que votar si es donava o no permís a la proposta. Per 9 vots a
3 la proposta va tirar endavant. Van votar a favor: Alfons Boix (ERC), Juan Tellez (CNT), Lluís Pedrola(ERC), Joan Gavarra (PSU-UGT), Felip Gener(ERC), Salvador Mellado(CNT), Benito Hernández (CNT), Salvador Vilanova(ERC) i Antonio López (CNT) . Vots en contra : Ulpiano García(PSU-UGT), Antoni Pedrola (PSU-UGT) i Daniel Giménez (PSU-UGT).(foto: Una perspectiva del paisatge de Mas Rampinyo i la seva "llacuna", març de 1997, Foto RRJ)
De la reunió d’entitats que es va celebrar, suposem a la Unió de Mas Rampinyo, no hem trobat cap document ni acta que reculli que va passar. Només en podem deduir alguna referència indirecta que ens fa pensar que va ser votada favorablement i que també ens diu que l’assistència va ser més aviat fluixa. Sigui com sigui sembla que la proposta s’havia de tramitar a la Generalitat, però una sèrie de circumstàncies van fer que aquella proposta s’encallés ja que al cap de pocs dies l’alcalde Boix va sofrir un greu accident a Granollers, cosa que va comportar un buit de poder a l’Ajuntament, buit que es va ajuntar amb la picabaralla CNT/POUM contra PSUC/ERC/GENERALITAT que al cap de poc temps va produir els fets dramàtics del maig de 1937. Com a resultat d’aquells fets van ser moltes les dimissions de regidors de l’Ajuntament de Montcada, la qual cosa va produir una interinitat constant i sigui pel motiu que sigui és va perdre l’oportunitat. Rés va ser igual i posteriorment els fets bèl·lics van marcar unes altres prioritats.
(La Generalitat després dels fets de maig del 37 va recuperar tot el poder executiu i entre altres disposicions va frenar l’octubre del mateix any l’allau de sol·licituds que l’arribaven dels diferents pobles de Catalunya, deixant el tema pendent per una millor ocasió. Dels 127 municipis només van aprovar el 12% de les peticions.)
(Per veure la imatge més gran clica sobre la mateixa. Foto de l'any 1932 fons R.Ramos)Ara passat els anys pot semblar aquell intent de segregació una simple anècdota, però la veritat és que formalment es va voler fer i documentalment parlant, és l’únic pas seriós que s’ha fet en aquest sentit. Fos per oportunisme o perquè era una espècie de reclamació que s’havia quedat històricament sempre pendent. El cas és que Mas Rampinyo ha estat, cal destarcar-lo com mèrit propi, una barriada un tant peculiar, amb arrels d’un passat que mereixen siguin coneguts i investigats pels historiadors. Entre les moltes coses que guarda la seva història, creiem alguns que ja comença l’ hora d’esbrinar l’origen del seu topònim, cosa que fins avui encara no s’ha pogut demostrar de forma fefaent, hi ha algunes teories, però fins ara cap de concloent i definitiva.
Els companys que escrivim en aquest "blog" estem cercant els seus orígens i algun dia escriurem quelcom sobre el tema, només un petit avançament per anar fent boca: Sabies que a Martorelles hi havia també una casa que s’anomenava “Caserio Lo Mas-Rampinyo”?
JOSEP BACARDIT I SANLLEHI
Setembre 2010
1 comentari:
L'amic Fidel Casajuana ha estudiat des de fa temps aquests fet diferencial de "Masrampinyo".
Recordeu que Reixac sempre va estar la església de referencia de de Masrampinyo i per això durant molts anys aquell indret es va anomenar Sant Pere de Reixac.
Per tant Montcada i Reixac, salvant les distancies ,te un paralelisme amb Vilaseca i Salou.
Es cert que durant la guerra civil va assolir la independència, però aquest fet cojuntural va ser a causa de la força que a Masrampinyo tenia la Unió de Rabassaires un sindicat agrícola que de fet era un braç de ERC.
Els seus màxims dirigents eren en Camilo Puig i en Enric Badia, ambdós de Masrrampinyo.
Però tal com diueu els fets de Maig de 1937 van acabar amb tot allò perquè la CNT que era qui relalent manava a l'Ajuntament ( Comité Municipal), va perdre força en els enfrontaments amb els comunistes que van ser qui van sortir reforçats.
A hores d'ara jo no tindria cap inconvenient en que Masrampinyo fora un poble indenpendent i estic segur que en Fidel seria el millor alcadade possible, doncs ha demostrat una pofunda estimació pel seu poble i un gran coneixement de la historia. A més i per sobre de tot es una gran persona. Gent com ell son les persones que segur que farien una gran feina en aquestes circumstàncies.
Josep Capella
Publica un comentari a l'entrada