A la primera dècada de l’any 1900, la Companyia Gral. d’Asfalts i ciments Pòrtland Asland, posa en marxa l’operació per comprar el Turó de Montcada, no sense dificultats i oposició d’alguns propietaris, doncs, perilla la continuïtat de l’ermita de la Mare de Déu del Turó, reconstruïda l’any 1908 per una nombrosa colònia d’estiuejants. La burgesia barcelonina a diferència de l’Asland, troba en el nostre territori allò que cercàvem: aire saludable, bones aigües, un entorn boscà i idíl·lic, ple de natura i serenor. L’any 1917 Can Sant Joan canvia el paisatge campestre per un munt de vies de tren i noves infraestructures per l’explotació massiva i oberta de les canteres de pedra calcària, matèria prima per fabricar el ciment. Arribem onades gent arreu de l’Estat Espanyol, en demanda de feina. Montcada passà de 1710 habitants l’any 1900 a 6513 l’any 1930. La màquina del ciment treballa de manera desenfrenada. La demanda és gran, però també creix la pol·lució, el soroll, també les diferències socials i les reivindicacions. Molts dels estiuejants fan les maletes i cerquen altres espais més saludables i tranquils. Passa la Guerra Civil. Arriba una aferrissada dictadura on tothom prefereix callar. No obstant, les noves generacions de veïns dels anys 60 planten cara i demanen mesures contra la “pols del ciment” que envaeixen els carrers i terrasses del barri de Can Sant Joan. Sorgeixen de manera decidia i valenta les primeres protestes encapçalades principalment per la veterana i degana Associació veïnal d’aquest darrer barri.
La democràcia arriba, i amb aquesta, els programes electorals que recullen exigències i mesures per evitar tanta pol·lució atmosfèrica. L’any 1984, l’Asland és obligada a posar filtres i sistemes per reduir la gran quantitat de pols que llença a diari. La Generalitat assumeix una part del cost d’aquestes innovacions tècniques. Tot això com a resultat de les gestions del nou Ajuntament encapçalat per un fill del barri, convertir l’any 1979 en el primer alcalde de l’etapa democràtica.
Passen els anys i també les reivindicacions ciutadanes. L’any 1988 s’endega una campanya per salvar i recuperar el Turó, l’Asland amenaça en fer-lo volar. És mobilitza la població i també les administracions. Finalment queda aturada aquesta intencionalitat explotadora.
Pugen a dalt del Turó, l’any 1991, el President de l’Àrea Metropolitana i alcalde Barcelona en Pasqual Maragall i un nombrós cecidi de tècnics, polítics, entitats i veïns. És celebra un ple extraordinari a Montcada, amb una sèrie d’acords, mentre Asland es mostra preocupada. Passa el temps i segueix l’explotació de la nostra i preada “Icona”. Asland es fusiona amb Lafarge, i més tard el dia 1 de gener de 2007 desapareix Asland i el propietari universal serà: " Lafarge Cementos." La història continua....
Nota: Aquest comentari està dedicat especialment a totes aquelles persones que han lluitat i continuen lluitant per una Montcada més saludable i menys contaminada. Cal reconèixer aquesta constància reivindicativa i la seva tossudesa en pro del benestar d'aquest poble.
Ricard Ramos J.
2 comentaris:
La muntanya del Turó ara pertany a l'àrea protegida de la Serra de Collserola i per tant es un lloc susceptible de poder ser recuperat com a espai verd i font de cultura.
Cal fer les coses bé i sobretot evitar que en futur algú converteixi aquella zona en un espai urbanitzable , la qual cosa seria un greu error.
També caldria que aquesta muntanya mítica pels montcadencs tingués un reconeixament i un record del que va ser. Que no passi com la Casa de Can Fàbregues que la van acabar de derruir sense deixar-hi un record.
Un petit monolit o un rètol explicatiu del que va ser , seria molt didàctic per les futures generacions. No en va ,al cim del Turó hi havia el castell i l'ermita. Un castell medieval d'on van prendre el nom la famosa familia dels "Montcada", una saga famosa durant tota la Edad Mitjana
i d'on deriva l'escut actual de Montcada.L'ermita original destruida pels francesos a principis dels segle XIX va ser reconstruida 100 anys més tard i després enderrocada per l'explotació de la fàbrica de ciment. Tenim records i fotografies de l'ermita fa pocs anys convertida en maqueta pel meu pare Miquel Capella i dipositada al Museu Municipal.
Nosaltres passem, però queda la història i els documents que l'avalen. Tot perquè els nostres descendents coneguin la història de Montcada i puguin mantenir aquestes senyals d'identitat i estimin el nostre, el seu poble.
Josep Capella i Torrents
I com es va perdent la nostra història!!! És dolorós, almenys per a mi i també que actes potser simbòlics però que d'alguna manera ajudaven a "conscienciar" es vagin perdent. Durant uns anys des de la regidoria de Cultura es va promoure la celebració de la Festa de l'arbre (crec que aquesta enganxina de l'article és d'aquella època; llavors es va proporcionar un arbret a cada barri a fi que el plantessin fent una mica de festa en un determinat lloc que decidissin els veïns. A Montcada centre es va plantar en el terreny de l'antic escorxador, però crec que ja va desaparéixer (a l'igual del mural que havia pintat en Joan Capella a la paret, en "benefici de fer aquella mena de vorera i posar-hi algun banc; a les escoles, almenys al Fontfreda,on jo era mestra, varem plantar més d'un arbre, entre ells una palmera al jardí del Parvulari, que dóna a tocar el Ripoll i la mainada entusiasmada; a la classe on jo era tutora, cadascú ens varem "rebatejar" amb el nom de l'arbre que voldríem ser i cadascú ens el varem dibuixar i el portavem penjat, a mode de tarja d'identificació... També recordo que el Consorci de Normalització lingüística pagava un poster de tant en tant per algun tema on es pogués posar els noms bàsics; aquí Montcada varem fer el de l'arbre; un altre va ser el del mercat) i a més de Montcada varen formar part dels materials que es proporcionaven arreu dels serveis de català.
I tantes i tantes coses que anem perdent i per molt que 4 fem l'esforç de recuperar memòria perdem el nostre Patrimoni i en conseqüència la nostra història i això és imperdonable!!!
Elisa
Publica un comentari a l'entrada