En la dècada dels anys 1970, va néixer un nou barri a Montcada i Reixac edificat en una zona orogràfica amb un pronunciat desnivell i qualificada com a: “verda metropolitana” en la qual no s'hi podia construir cap habitatge ni que fos una torreta amb jardí. La primera fase constructiva es coneguda com els pisos de Santa Elvira i posteriorment la segona, realitzada per el grup gallec FADESA (entre els anys 1997-2000) ja dins del “democràtic” Pla General d’Urbanisme.
Parlarem només de la primera fase. L'especulació urbanística tot i ser sotmesa a més controls, va seguir imposant-se per sobre de normatives i lleis que en teoria haurien de preservar el territori . S’actuava aprofitant qualsevol escletxa (se’n deia excepcionalitats) que els “ prehistòrics” Plans Generals d’Urbanisme del “ tardo-franquisme” havien planificat i referent al creixement, es van subdividir en Plans Comarcals. L'idea era evitar repetir el “caos” generat durant la dècades dels anys 1950-60, es tractava, doncs, d' imposar una planificació però, ja se sap que... “feta la Llei feta la trampa” i més quan hi ha un gran negoci en perspectiva . Aquest és el cas que va passar a Can Cuyàs, l’excusa justificativa per a construir a la zona es va basar amb la pressió demogràfica i que “excepcionalment” feia urgent i necessari construir habitatges a preus econòmics, ja que el baix preu del sòl de la muntanya de Collserola ho facilitava, és prometia la instal·lació dels serveis complementàris (aparcaments subterranis, escoles, centres d’assistència sanitària, transports urbans, etc). Serveis que com tothom sap han tardat dècades, Dèu i ajuda (manifestacions)per començar gaudir d’ells.
Encara, ara, qualsevol persona que ens visita al veure aquesta barriada tant enlairada i aixecada a les vessants de la serra de Collserola, amb uns carrers en pendents pronunciades , acostumen a fer-nos la mateixa pregunta: Com és que es va permetre construir en aquest lloc, però si això és un cul de sac?
Cal reconèixer que amb els ajuntaments democràtics i les continues lluites veïnals, s’ha millorat però encara perdura el sentiment d’aïllament . ”Anar a Montcada” és una expressió habitual que significa pels seus habitants moltes més coses que la distancia entre aquest barri i el centre urbà de Montcada, ja que molts no tenen clar si socialment pertanyen a Montcada o bé a Barcelona.
Es va construir sense tenir present el mínim sentit comú, ja que tot indicava el contrari. Aquestes decisions, (sigui de qui sigui la responsabilitat, en democràcia o sense ) acostumen a tenir conseqüències que hem i seguirem pagant car.
Recordem la cronologia de com es va gestar el naixement d’aquest barri i un fet inusual en aquells temps en que el Col·legi d’Arquitectes de Barcelona va presentar un recurs per evitar el que després va ser inevitable, entre altres coses que se citen sobre aquest tipus de planificació urbanística, recorden: La prohibició de construir habitatges a menys de 2000 metres d’una industria que es considera afectada per la Llei i Reglament de “ Actividades Molestas, Insalubres, Nocivas y Peligrosas “ , és de suposar que tothom a deduït que ens referim a la Fàbrica de Ciment Lafarge (en aquell temps Asland) que es troba situada a 350 metres dels habitatges de Can Cuyàs:
24.2.1967.- La Comissió de Urbanisme i Serveis Comuns de la província de Barcelona aprova en fase inicial, pendent dels tràmits a seguir , la construcció de habitatges a Can Cuyàs.
23.7.1967.- La mateixa comissió dóna provisionalment el seu OK al projecte de construir 8100 pisos , a la memòria consta que aquesta nova urbanització comptarà amb tot els serveis adients (transport,col.legis,servei de salut ,etc) .
4.4.1971.- El macro projecte s’ha transformat en un primer Pla Parcial que és calcula per a 1000/1500 habitants, és denomina Pla Parcial Ordenació sector Nord, la resta queda pendent d’aprovació .
20.11.1971.- S’aprova definitivament el projecte parcial, amb algunes esmenes. Comencen les obres dels blocs coneguts com Santa Elvira.
30.8.1972.- El Col·legi d’Arquitectes de Barcelona a través del seu degà-president Sr. Moragas presenta un recurs davant el Consell de Ministres, sol·licita que el Ministre de la” Vivienda” revoqui el projecte i el declari nul per greus irregularitats entre altres la incompetència de l'autoritat que ho va aprovar. És evident que el recurs no va prosperar, però el fet (excepcional) que el prestigiós Col·legi d’Arquitectes , tingués l’atreviment de presentar un recurs ens indica fins quin punt les coses no es feien d’acord al sentit i l'esperit que li donava la Llei.
( per llegir el motius del recurs , cal clicar sobre la imatge, La Vanguardia 30/8/1972)
Aquest exemple que avui recordem , per desgracia és segueix repetint malgrat canviar les formes , només cal recordar el boom immobiliari que a viscut aquest país els últims anys on ha quedat palès que continua sent un sector molt influent que sap adaptar-se i estirar fins a límits insospitats la interpretació de las lleis que regulen l’activitat d’aquesta indústria. Per què serà?
JOSEP BACARDIT SANLLEHÍ
