.

LA DONA I LA POLÍTICA

2012-01-26T21:01:00.011+01:00

LA DONA I LA REPRESENTACIÓ POLÍTICA A MONTCADA

Dedicatòria: En record a totes les pioneres.

No va ser fins l’any 1931 quan la 2ª República va aprovar el dret de votar a totes les dones majors de 23 anys. Les primeres eleccions on van poder exercit aquest dret van ser les de l’any 1933 , que per cert va donar la victòria a les dretes de la CEDA . Fins aquells moments, el món de la política i la seva representativitat era un espai ocupat només pels homes . A la dona , seguint la tradició imperant de domini masclista en aquest camp, només podien ocupar-se de qüestions que es consideraven més idònies al seu gènere com: Patronats educatius, la moral cristiana, serveis de beneficència, etc.

Cal recordar, aquest és la intenció d’aquest escrit, a les que van obrir camí. Ens centrem a Catalunya que per primera vegada (dins d’un règim democràtic) es va elegir una dona com alcaldessa. Va ser el 14 de gener del 1934 a Bellprat (Comarca de l’Anoia) on la Nativitat Yarza Planas (ERC) fou elegida per sufragi universal, era la mestra d’aquell petit poble.

(Imatge : Nativitat Yarza , any 1934)

Recordar també, encara que va ser en circumstancies diferents i poc democràtiques, que l’honor de ser la primera dona de Catalunya en ostentar aquesta representació correspon a la Dolors Codina Arnau , ja que l’any 1924 la Dictadura de Primo de Ribera va promoure una pseudo obertura política (era en realitat una prova) on la dona podia participar en la votació i ser elegida també com representant del poble en unes eleccions municipals convocades per a renovar els consistoris. La Dolors Codina Arnau, va ser nomenada a dit (ja que no es va presentar cap més llista) pel governador civil de la província de Lleida com a màxima representant del poble El Talladell (ara una pedania de Tàrrega).

Imatge : Dolors Codina Arnau , any 1924

I ha Montcada? … El nostre poble en aquest sentit va seguir la mateixa i generalitzada pauta que es va seguir arreu del país. Tant durant la República com la posterior i llarga Dictadura del General Franco, la seva representativitat va ser a trets generals molt escassa. És a partir dels anys 1960 quan comencen a incorporar-se formant part dels moviments reivindicatius que van originar-se a la nostra societat, com els veïnals, educatius, culturals i també polítics, etc. En el cas de Montcada i Reixac, tot aquest lent procés, s’explica molt bé en el llibre “Les dones de Montcada i Reixac i els moviments socials” , editat per l’Ajuntament l’any 2007 i que es troba a disposició de qui vulgui llegir-lo en qualsevol de les biblioteques del nostre poble.

A Montcada i Reixac, no va ser fins les eleccions municipals convocades a l’any 1979 quan per primera vegada surt elegida Núria Cervera Bardera (CíU), obrint un camí que el pas dels temps (amb moltes i positives reformes en aquest sentit) ha fet que de l’excepcionalitat és passi a la normalitat, doncs, d'una sola representant hem passat avui a pràcticament la paritat de gènere, com exemple més representatiu, és el cas de Mª Elena Pérez Garcia (PSC), que s’ha transformat en la 1ª Alcaldessa de la història del nostre poble. També cal deixar constància que Elisa Riera Capdevila també és pionera pel fet històric de ser elegida com la primera dona que ha exercit el càrrec de Jutgessa Municipal.

Recordem la relació de totes les dones que han estat elegides com a regidores de l’Ajuntament de Montcada i Reixac. Algunes han repetit mandat i altres han ocupat el càrrec un espai més curt de temps. Per ordre cronològic, són aquestes:

Núria Cervera Bardera ( CiU) , any 1979

Zebina Lacalle Ortiz de Mendibil (PCC), any 1983

Elisa Riera Capdevila ( Ind. PCC), any 1983

Margarita Sánchez Romero ( PSC) substituïda al poc temps per Mª Carmen Toscano Bosch (PSC) , any 1983

Eloisa González Flores (PCC), any 1987

Núria Cervera Bardera

Mª Victoria Gutiérrez Orejuela (PSC) ,any 1987

Paulina Valiente Villar (PCC), any 1987

Dolores Argamasilla Civico ( PSC), any 1991

Rosa Mª Sisó Miralpeix ( CiU), any 1991

Amelia Morral Barneda ( CiU) , any 1995

Antònia Bofill Lopez ( CiU), any 19951995

Elisa Riera Capdevila

Mª Carmen Porro Arias, (PSC) , any 1999

Empar Garcia Lopez (Ind. IC) , any 1999

Alba de Lamo Ollero ( EUiA) , any 1999

Marta Aguilar Alemany (ERC) , any 2000

Eva Garcia Rodríguez ( PP) , any 2000

Enriqueta Delgado Bastia (PSC) , any 2001

Eva Gonzalo Palau ( PSC) , any 2003

Anna Rivas Valverde ( PSC) , any 2003

Mª Flora López Ramos (PSC), any 2003

Josefina Yuste Manzano (PSC) , any 2006

Guadalupe Lorenzana Vázquez (PSC) , any 2006

Mª Teresa Gallego Andres (Ind. PSC), any 2007

Mª Carme Gonzalez Benito (CiU) , any 2007

Laura Campos Ferrer ( IC), any 2008

Alicia Solano Peinado ( PSC) , any 2010

Mª Elena Pérez Garcia ( PSC) , any 2010

Judith Mojeda Utrera ( PSC) , any 2011

Elisabet González Moreno ( CiU), any 2011

Pilar Gil Martos ( PP) , any 2011

Mª. Elena Pérez García

Carmen Romero Novo ( C’s), any 2011

Josep Bacardit Sanllehí

MAS RAMPINYO

2012-01-04T10:18:00.017+01:00

Què sabem sobre l’origen d’aquest mot que designa avui la identitat d’un barri de Montcada?. Amb la descoberta de l’existència d’un antic caseriu a Martorelles anomenat Mas Rampinyo, i després d’una anàlisi acurada de la documentació estudiada, hem realitzat aquest treball d' investigació i divulgació històrica, el qual pretén oferir una mica de llum sobre un topònim que ha generat moltes interpretacions.

__________________________________

El nostre recordat amic Miquel Capella (d.e.p), va escriure:

[...] “L’origen del nom de Masrampinyo és prou difícil de precisar, encara què no hi ha dubte de què es composa de dues paraules. Si agafem el Diccionari General de La Llegua Catalana d’en Pompeu Fabra veiem que MAS = Casa de camp. RAMPINYO = Robar d’amagat, sense violència ni intimidació. Segons el Diccionari “BOX”, rampinyar és el mateix que furtar, vagar o rodar. Un dels escrits arribat a les meves mans assegurava que aquest nom venia de l’existència d’un mas en la part alta, molt a prop dels límits de Ripollet i que per estar lluny de Reixac, s’havia de caminar molt per arriba-hi. Un altre document ens diu que aquest mas hi vivia gent poc treballadora i que vagava (rampinyava) la major part del dia. La tercera hipòtesi assegura que aquests paratges era un riu de lladregots. Aprofitant el pas de diligències pel camí de Fontfreda les assaltava. Un quart paper explica que per trobar-se tant aïllat, aquest Mas era objecte de freqüents robatoris (rampinyes). Qualsevol dels quatre documents pot explicar el nom del nostre veïnat.
Mas Rampinyo limita a llevant pel Besòs i Reixac, al nord per la Llagosta i Santa Perpètua de Mogoda, a ponent pel poble de Ripollet i al sud pel riu Ripoll i Montcada Centre. Mas Rampinyo comença a poblar-se amb famílies de Reixac que abandonaren la terra alta per anar a viure al pla, lloc on tenien les terres de correu, les quals a vegades no podien treballar per les avingudes del Besòs, sobretot a l’hivern, i que duraven bastants dies. De les primeres famílies pobladores de Mas Rampinyo que en tenim coneixement foren els d'Albinyana, Duran, Bertrand , Coll, Moliner, Humbert de Roure, Ustrell. Aquests edificaren les seves cases pairals en diversos indrets del terme. Amb els anys, aquestes han anat desapareixent, donant pas a l’actual població, etc.“
Estem plenament d’acord amb l’amic Miquel Capella quan diu que l’origen del nom Mas Rampinyo és molt difícil de precisar. Tot i que respectem el seu esforç per trobar una explicació raonable sobre l'origen del nom, hem d'assenyalar que la manca de dates i no poder saber les fons d'informació sobre el que es basa el seu treball, ens fa pensar que probablement han estat recollides de la tradició oral cosa que fa difícil poder-les contrastar de manera documental. És per això que vàrem iniciar una recerca per intentar trobar noves dades sobre el tema .

Hem fet un repàs a molta documentació històrica dels segles XVI, XVII, XVII i part del XIX . Documentació conservada en diferents arxius i hem pogut constatar com el topònim Mas Rampinyo no apareix en cap de les escriptures antigues, com: testaments, judicis , papers oficials o administratius , etc , que han passat per les nostres mans. Tots aquells que han deixat escrit aquest lloc on està situat Mas Rampinyo ho fan amb referències geogràfiques com: Pla de Reixac, parròquia o barri de S. Pere de Reixac, etc. No és fins l’any 1875 on documentalment, es cita per primer cop el mot Mas Rampinyo. Exposem a continuació una petita mostra dels molts exemples que hem trobat:

Un Plànol del terme parroquial de Sant Pere de Reixac de l’any 1783, dipositat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, detalla moltes cases o masos, camins, rius, rieres, etc., però no apareix cap indicació o possible pista que ens ajudi a la recerca del Mas Rampinyo .

Un ban governatiu de l’any 1739 en resposta a les demandes dels propietaris dels boscos i camps de conreu de la zona (famílies Muns, Umbert, Albinyana, etc), el qual anuncia al conjunt d'habitants de Reixac, Montcada, Martorelles i Sant Fost, la prohibició del pas de ramats per aquests paratges sota sanció governativa. Un altre document del mateix arxiu de l’any 1855, ens mostra el traçat del projecte de línia de ferrocarril que promovia la companyia Caminos de Hierro del Norte , amb indicacions molt detallades de les afectacions de les diferents propietats que travessava el Pla de Reixac, amb especial atenció a les basses per amarar el cànem. En cap dels dos documents apareix cap masia o lloc amb el mot Mas Rampinyo.

Tampoc apareix en un pergamí de l’any 1840, on s’especifica de manera gràfica una mena de cens dels camps de secà i de regadiu del Pla de Reixac i algunes cases del terme, com: Indianes, Font Freda, Coll, Castellò, Can Baqué, avui La Llagosta, etc.

Per finalitzar aquests exemples recordarem que les parròquies de Reixac i Santa Engràcia eren tributàries del cenobi de Sant Jeroni de la Murtra i després de llegir el llibre V de les actes capitulars del anys 1752 a 1832 (transcrites per Josep Mª Cuyàs Tolosa , l’any 1966) no hem trobat que faci esment al topònim, per contra si s'esmenta: Reixac, i moltes masies de la seva jurisdicció que entre altres comprenia l’actual Mas Rampinyo . Significatiu és per nosaltres que no apareixi, doncs, l’església així com les ordres religioses acostumaven a mantenir una acurada i detallada comptabilitat del seus ingressos, la qual cosa ens porta a pensar que probablement l’origen del mot Mas Rampinyo és, històricament parlant , molt més recent del que alguns es pensen.

Recerca de l’Arxiu Municipal de Montcada

Revisades totes les actes municipals del llibre de plens de l’Ajuntament que es conserven (des de 1839 fins avui) corresponents als segles XIX i XX, així com el buidatge d’instàncies i documentació diversa conservada a l’arxiu, hem trobat les següents referències:

16 de desembre del 1875. Cal retenir aquesta data , ja que fins el moment és l’únic document que coneixem que esmenta per primera vegada l’existència d’un lloc anomenat “ Mas Rampiño” .
En una instància del senyor José Ventayol i Sanfeliu, es diu:

[...] “Vecino d'este pueblo a V. con el debido respeto expone: Que demando construir seis casitas segun el plano de fachada que por triplicado se acompaña, sobre el terreno que posee Dñª, Maria Grau de Ventayol en este termino municipal y lugar llamado Mas Rampiño, las que daran frente a la carretera provincial de Barcelona a Ribàs, entre el kilómetro 13 y 14, y por lo tanto... “

(imatge 1: instància Sr. Ventayol)

Anys més tard, el 11 d’abril del 1878 , un segon document també fa esment d’aquest indret:

[...] “ Seguidamente se ha dado cuenta de una instancia de D. José Ventayol y Sanfeliu, en suplica de que se le conceda de nuevo permiso para construir unas casas en el “ Mas Rampiño” y cerca de la carretera de Ribas. " Per unanimitat acorda la petició i s’eleva a l’ enginyer director de carreteres que és qui ha de donar l'aprovació definitiva.

De nou el senyor Ventayol demana permís per edificar. Sembla que aquesta segona promoció d’habitatges no se situa al mateix lloc que la primera sol·licitud de l’any 1875, l’absència dels plànols fa impossible poder precisar de quines cases es tracta. Tot i així, sabem que les primeres eren situades entre els quilòmetres 13 i 14 de la carretera de Ribes. Es podria tractar d’alguns habitatges del carrer d’en Gran ?

Amb tot, després d’aparèixer escrit el nom de Mas Rampinyo l’Ajuntament seguirà , amb petites excepcions, oblidant documentalment la seva existència. Com és el cas de l’acta d’una important sessió municipal del dia 15 de gener de 1879, segons la qual el Consistori respon amb argumentacions territorials a una demanda del fiscal que actua de part de la “ Jefatura Econòmica de la Provincia” on es reclama al municipi una important quantitat de diners. En aquest escrit es diu que Montcada és un municipi molt disseminat en un diàmetre de 7 quilòmetres , i es descriu els cinc districtes en que esta dividit: “...Moncada, Pla de Reixach , S. Pedro de Reixach, S. Acisclo y Vallensana...”.Com podem comprovar no s’anomena Mas Rampinyo, cosa que reforça la manca d’oficialitat d’aquest topònim. Per contra si que hi surt amb acords municipals , diguem-ne més casolans com el dia 30 d’abril del 1890, on es decideix reforçar la vigilància nocturna a les diferents zones del municipi i la necesitat de contractar a un sereno, textualment es diu : [...] “ en el barrio del Mas=rrampiñu” o sea San Pedro de Reixach."

(imatge 2; part d’una acta de l’Ajuntament)

Probablement aquell mateix sereno el 7 de desembre del 1892 és el que va denunciar a un lladre que s’enduia un sac ple d’aus de corral, i esmenta aquest robatori en el barri “... San Pedró de Reixach...”. D’altra banda, el Butlletí de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona publica l’abril d’aquell any una ressenya sobre botànica en la qual s’assenyala la troballa d’unes singulars plantes (cinamomo i jamonero) en “ el Mas Rampinyo de Montcada “, butlletí força rigorós amb els topònims i les precisions, atès el seu caràcter científic i divulgatiu, on acostumava a descriure amb tot luxe de detalls, les seves descobertes, per això cal remarcar que no hi diu cap comentari sobre Mas Rampinyo.

L’any 1897, L’Ajuntament envia a Hisenda una relació de la distribució territorial del terme, amb finalitat fiscalitzadora, i descriu tots els districtes amb els carrers i masies que el conformen:

[...]“Se acuerda la distribución y clasificación de edificios urbanos d'este termino municipal en la forma siguiente:
Capital Montcada , distrito uno = Las actuales calles de Barcelona, Major, Ripoll, San José, San Antonio, Colon, Bogatell, Montiu y Carretera limitada esta última desde la travesia del torrente del Cementerio en la Ctra. de Ribàs o sea empezando en la casa de Dª Maria Vila de Grau hasta el torrente de la casa Artrà comprendiendo el molino y casas del Señor Montiu y todas las casas dentro d'estos limites entre ferrocarril de San Juan y la carretera de Ribàs... Barrio de San Pedro de Reixach, distrito dos = calles de San Pedro de Reixach, Sol, Unión, San Joaquin, Alta de San Pedro, Beato Oriol, Nª Señora de las Mercedes, Nª. Señora del Pilar. Cuartel del Norte o Pla de Reixach, distrito tres = Todas las casas solaç al Norte del rio Ripoll que no estén comprendidas en las calles mencionadas. Cuartel del Este o Vallensana, distrito cuatro = Todas las casas al Este del Rio Besos. Cuartel del Sur, distrito cinco= Todas las casas situadas al Sur del Torrente de casa Artrà. Cuartel del Oeste, distrito seis = Todas las casas comprendidas en la demarcación d'este termino municipal de Poniente o sea la zona de terreno entre el Rio Ripoll por el Norte y la parte Norte de la montaña de la Ermita por el Sur, por el Este la carretera de Ribàs entre el rio Ripoll y torrente del Cementerio y por el oeste la línia divisòria entre este termino municipal y Sardañola...”

D’acord amb la documentació investigada podem afirmar que el mot Mas Rampinyo pel que fa a l'àmbit municipal, es va anant arrelant poc a poc com a barri. No serà fins l’any 1931 amb l’arribada de la 2ª República, quan aquest es consolida administrativament i territorialment, no obstant, acabada la Guerra Civil, la nova política dictatorial, imposarà els canvis de noms i toponims catalans, tornant a incorporar-se aquells que ja hi eren abans d'esdevenir l'època republicana. Oficialment així va ser, encara que oficiosament molts actes citen el nom de “Masrampiño”. L’arribada de la democràcia va tornar al seu lloc el topònim que identifica aquesta part del nostre municipi.

Plànols

L’any 1900 segons un plànol topogràfic de la província de Barcelona , realitzat per la Diputació Provincial de Barcelona, apareixen esmentats els topònims Mas Rampinyo, situat més a prop del terme de Ripollet , i el Pla de Reixac , la qual cosa demostra que a principis del segle XX començava a generalitzar-se el primer.
(imatge 3 Plànol)

En un altre plànol elaborat per la Generalitat i datat l’any 1914, ja apareix exclusivament el nom Mas Rampinyo, amb dues grafies (Masrampinyo i Mas Rampinyo) cosa que ens fa pensar que els topògrafs no tenien massa clar com s’hauria d’escriure atesa la manca administrativa i documental sobre el seu origen .

EXCURSIONS CIENTÍFIQUES i CULTURALS

Montcada i Reixac ha estat un lloc que ha rebut infinitats de visitants: excursionistes, naturalistes, científics, clubs, ateneus, corals, romers, etc. Molts han deixat constància escrita del seu pas per Montcada i Reixac , ens centrem només amb una petita mostra de l'abundant material que hem recollit i que lògicament fa referència a Mas Rampinyo.

En un Butlletí d’Associació d’Excursions Científiques de l’any 1889 es relata fil per randa una excursió realitzada a les muntanyes de la Serralada de Marina. A la pàgina 248, quan s’esmenten els límits de Ponent amb Martorelles podem llegir el següent: [...]” y per la part de Ponent per los estrebs o ramificaciones del Turó de l’Amigona, y eixos de Mas Rampinyo de Reixach, avuy i terme de Moncada...” Més endavant , pàg.249, quan comença a descriure el municipi de Martorelles, diu, entre altres coses : [...] “ Un de dits caserios, lo primer que s’troba, s’anomena L’Arrabal y l’altre, molt més avall, es conegut per Mas Rampinyo, que es lo mateix nom que du lo dalt dit casesiu de Reixach” Això s’interpreta que hi ha dos Mas Rampinyo, un a Martorelles i un altre al territori de Reixac . Continua la narració de l'excursionista describim una vasta extensió des del Turó de Les Maleses ,tot dient:

[...] “Dita vall s’eixampla cap al pla y a baix al bell mitj, hi té un turó sobre el mateix lo Besos, hont s’hi aixeca la característica iglesia de Reixach. Aqueixa, mirada desde dalt, o sia de la carena, presenta una silueta hermosissima hab son campanar vuytavat, destacantse sobre les aygues del Besos y dels verts regadius de Mas Rampinyo.....(pàg. 251). Fa una explicita descripció dels camps i regadius de Mas Rampinyo (no com a cases o barri) sinó com zona rural junt al riu Besòs.

Un altre document publicat el 17 d’abril del 1886 a la revista “ Industria e Invenciones” explica el traçat de la nova línia del ferrocarril entre Barcelona i Sant Joan de les Abadesses especifíca la nova línia del ferrocarril entre Barcelona i Sant Joan de les Abadesses, on s’esmenta el nom de Mas Rampinyo com a barri de Montcada . També l’any 1908 , en una excursió geològica a Reixac, publicada en el Butlletí de l’Institut Català d'Història Natural del mes de març d’aquell any , s'esmenta: [...]“ a la tarda vàrem anar al tall obert per la via del tren de Sant Joan de les Abadesses entre Masrampinyo y Mollet...”

En la Geografia General de Catalunya editada a Barcelona l’any 1914 per Albert Martin i dirigida per Fr.Carreras Candi , en el volum corresponen a la província de Barcelona, escrit per Cels Gomis , explica el següent referint-se a Martorelles : [...] “ Té agregada la aldea Sagrera y lo caseriu de lo Mas Rampinyo, més 38 cases escampades pel terme...” (pàgina 169).També esmenta el Mas Rampinyo del Pla de Reixac, tot dient (pàg.344): [...] “Té agregats, los caserius del Pla de Sant Pere del Reixach, y Sant Iscle de les Fexes, l’Arrabal de Vallensana y lo barri de Sant Pere de Rexach o Mas Rampinyo, aquells dos a l'esquerra del Besos. Junt hab aquests quatre agregats y algunes cases escampades, reuneix Montcada 481 edificis hab 1710 habitants y 1668 de dret....”

(imatge 4: portada llibre Geografia de Catalunya)

Segons Carreras Candi, una aldea, és un poble de poc veïnat en general sense jurisdicció pròpia. Un “arrabal” o un raval , és un barri fora del recinte de població, un sector que antigament havia estat extramurs, qualsevol dels llocs extrems d’un poble o una població annexa a una altra de major . Un caseriu és un conjunt de cases o una casa aïllada en el camp amb edificis dependents i finques rústiques annexes.

Arribats en aquest punt volem manifestar l’agradable sorpresa que va representar per nosaltres la descoberta de l’existència també d’un topònim Mas Rampinyo a Martorelles , un fet poc conegut per no dir completament inèdit per a molts que hi viuen a Montcada. Calia, doncs, dirigir-nos a l'arxiu municipal de Martorelles i comprovar totes les dades que disposàvem.
Martorelles

Recerca a l’arxiu municipal i treball de camp (dies 21 i 28 de març i 4 d’abril del 2011)
El document més antic que hem trobat en aquest arxiu fa esment del “ Caseriu Mas-rampiño” és el d’un nomenclàtor de l’any 1860, on es diu que dista 38 minuts de la casa Consistorial i té 23 habitants. Posteriorment hi ha altres padrons on surt aquest mateix nom. El de l’any 1887 ja especifica que Masrampiño correspon a la tercera secció del padró d’habitants de Martorelles , on el numero de residents ja augmentava. A l’any 1930 ja era considerada aquella zona com barri i constava de 46 edificis que incloïa els següents carrers: Camptiana, de la Verge, del Rosari, del Bienni i del Torrent ( avui carrer Industria).

No és cap exageració mantenir la hipòtesis que a l’Arxiu de Martorelles puguin existir documents més antics a l’esmentada data del 1860. L’organització de l’arxiu no ens va permetre en aquells dies poder investigar més sobre el tema, cosa que queda pendent per un proper futur.

(imatge 5: una part del document del padró Martorelles)

El treball de camp que vàrem realitzar durant dues jornades es va centrar a la recerca d’informació per part dels veïns de la zona. Totes les persones grans que vàrem entrevistar van confirmar l’existència d’aquell caseriu (desaparegut des de fa moltes dècades) situat en una zona dedicada principalment al cultiu de cereals i vinya, tenia una gran extensió que limitava en la part baixa amb el riu Besòs (actualment una part d’aquell Mas Rampinyo es ocupat per la Fca. Derbi) i en la part de dalt amb l’actual Avda. Piera.

(imatge 6: Masia Ca la Beva)

Els propietaris de la Ca la Beva, una antiga masia del segle XVIII, situada entre els carrers de la Verge i la Avda. Piera, per tant dins de l'antic barri del Mas Rampinyo, ens van confirmar una sèrie de dades interessants, com que antigament hi havia un bon numero d’eres, tantes que segons els seus avantpassats arribaven fins el llindar del Besos, van ensenyar-nos fotos antigues on es veien el paller i les típiques “perxes” de blat de moro, etc. Quan els sol·licitàvem que sabien sobre l'origen d’aquell mot, s’excusaven dient que fa tant temps que ha desaparegut el nom del barri que ja ningú se’n recorda del que es deia sobre els seus orígens, tot afegint, sense voler assegurar-ho com a cert, que era degut a l’ús d’una eina agrícola que es diu “rampí” , molt habitual en zones on hi ha moltes eres on batre la collita de cereals, zona que cada any a l’estiu s’omplia de gent forana que venia a treballar la temporada de la sega. En quan a la possibilitat que l’origen fos degut per l’actuació de lladres o robatoris (com es diu a Montcada) van afirmar que a Martorelles mai s’ha fet popular aquesta dita sobre el seu Mas Rampinyo.

Una coincidència més que caldrà investigar, ja que al llegir els cognoms de les famílies que vivien els anys 1860-1880 a la zona del Caseriu del Mas Rampinyo de Martorelles apareixem cognoms molt habituals també a la Montcada d’aquella època , per exemple Albinyana i Umbert en són uns dels més repetits. Tot i que sigui una especulació i per tant només és això, potser tampoc s’hauria de descartar que la coincidència de nom de dos barris a diferents pobles fos deguda a que algun propietari (podria ser un Albinyana?) decidís travessar el riu Besòs i instal·lar-se a una zona nova i que a més a més "s'emportés amb ell", el nom del lloc on vivia.

Una altra coincidència, aquesta encara que sigui a tall de curiositat, és que a Martorelles també existia la tradició del "ball de gitanes". Les primeres noticies es remunten a l’any 1887, quan Francesc Maspons ( fill de l’eminent folklorista Maspons i Labròs) se’n fa ressò en el seu article “Ball de gitanes en lo Vallès”. Ja seria ben curiós que els balls a Martorelles s'haguesin fet en una de les moltes eres que existien , vaja seria igual a les del nostre Mas Rampinyo.

La sega, el rampí i l’espigolar
Quan arribava l’estiu, ambdós Mas Rampinyos, any darrera any repetien les mateixes activitats i tasques agrícoles. Era el moment de segar, era el moment de recollir el fruit de tot allò que s'havia sembrat. S’organitzaven grups de colles de pagesos que s’ajudaven mútuament així com també apareixien grups de persones forànies que s’oferien per fer la mateixa tasca. Mentre un segava, el lligador es dedicava a recollir el que queia a terra , lligant les garbes que és transportaven cap a l’era o Mas que corresponia. Començava aleshores la feina de batre , on el rampí actuava separant el gra de la palla.

(imatge 7: un rampí de ferro)

A mesura que quedaven lliures els camps ja segats, aquest s’omplien altre cop d’una munió de persones que es dedicaven a espigolar. La feina d’espigolar té una antiguitat que es diu descendeix d’una Llei de Déu i que ha perdurat fins als nostres dies. Els terratinents , en general, permetien aquest fet d’espigolar, si be també ho van regular a fi d’evitar aldarulls entre els natius i la invasió dels camps per part de famílies forànies, empobrides i afamades. A Catalunya com també a Montcada, l’espigolar era una tasca que la feien principalment les dones i també els joves, es repetia cada any, tenien certes preferències els familiars dels masovers, així com els veïns del poble. Una vegada finalitzada la sega , es tractava de recollir tot el que havia quedat a terra i calia fer-ho amb urgència a fi i efecte d’evitar que altres s’apoderessin dels cereals escampats al camp. Un dels principals espais on s’espigolava era la zona que ara coneixem com Mas Rampinyo i el Pla d’en Coll, i una de les eines, a banda de les mans era fer servir el rampí i quan més gran millor.

Hi ha una dita popular que diu: “Qui no pot segar, espigola...”

(imatge 8: dona amb rampí)

[...] ”Las noyas de la casa hab forcas y rampís, faldilla curta, peus núus, en manega de camisa, mocador sobre 'l front pel sol, giran y regiran l' herba quals emanacions aromáticas embalsaman l' ayre. A la posta del sol, s' hi feren tots, qui hab una forca, qui hab un rampí. Que graciosa es la Teresina! Hab quin garbó tira forcadas d' herba sobre 'l paller, la cara animada, sonrient! que guapa! qu' aixerida!... Ay! si en Josepet la veya!...”

Aquestes explicacions que hem exposat sobre el “rampí” són oportunes ja que l’article pretén aportar quelcom més sobre el topònim “Mas Rampinyo” i una de les moltes teories sobre el seu origen és que l’ús d’aquesta eina , que sense cap dubte era imprescindible pels pagesos que conreaven les terres d’aquest indret, hagi donat peu al nom d’alguna masia i després d’un barri . Paraula que amb els temps la seva pronunciació hagi derivat cap a rampillar, rampinyar o rampinyo .En aquest sentit estem plenament d’acord amb allò que es diu del rampí sobre Mas Rampinyo, a la pàgina 23 del llibre “La Unió” 75 anys d’història 1921-1996. MiR 1996”.

Segons Vicenç Rosselló, especialista amb toponímia de la Universitat de València , ens diu a la pàg. 106 del llibre: “... la tinença de la terra i l’us que se’n fa d’ella...és un dels factors més comuns que transcendeix sovint a la toponímia...”

CONCLUSIONS

Questió prèvia: Aquestes conclusions estan condicionades a que algun document fins ara desconegut, rectifiqui el que tot seguit exposem. Desprès d’una anàlisi acurada dels milers de documents que han passat per les nostres mans al llarg de més d’un any i mig en que vàrem començar aquest treball d’investigació, podem dir:

1º La existència d’un barri a Martorelles amb el nom Mas Rampinyo.

2º Que el mot o topònim Mas Rampinyo va aparèixer al segle XIX , abans a Martorelles que a Montcada. Per tant, històricament parlant , és molt més recent del que alguns han suposat i que ho situaven a l’any 1714.

3º Perd força que l’origen del mot Mas Rampinyo vingui donat pel fet de robar o rapinyar. L’existència de dues barriades amb el mateix nom a diferents pobles fa més difícil mantenir aquesta teoria, doncs, ja seria casualitat que s’originessin també per la mateixa causa: robar, etc.

4º En canvi guanya pes la possibilitat que l’origen del topònim Mas Rampinyo ens vingui donat per la tradicional dedicació agrícola (secà i regadiu) que apareix en comú a les dues poblacions, com era segar, l’espigolar i sobre tot l’ús del rampí. Tinguem present que aquesta eina a l’hora d’espigolar el que feia a la pràctica era “rampinyar” ja que li prenia al competidor el màxim d’espigues que podia.

De tota manera la història i sobre tot el cas del Mas Rampinyo no es pot donar per tancada , queda molt per investigar, entre altres, les famílies que durant el segle XIX n’eren les propietàries dels llocs anomenats Mas Rampinyo. Continuarem insistint i tant de bo algun dia podem confirmar amb tota seguretat l’origen d’aquest mot.

Ricard Ramos i Jiménez i
Josep Bacardit i Sanllehí

Nota:
Per no ocupar més espai en aquest blog, no hem posat les fonts documentals ni els peus de pàgina. Si esteu interessats les podeu consultar en el número 23 de "Quaderns" que a més de portar aquest treball sobre Mas Rampinyo, també hi ha altres articles i treballs històrics que complementen aquest número d'edició extraordinària i que publica la Fundació Cultural Montcada. US RECOMANEM QUE COMPREU AQUEST QUADERN ( venda a la seu de la Fundació).

FER L'AMOR I NO LA GUERRA!

2011-12-14T16:29:00.011+01:00

L’enginy d’un hostaler montcadenc va evitar que fos cremada la seva casa .

L’Hostal de la Torra(1) , conegut ara com Can Joanet o La Tasca , situat a la cantonada dels carrers Major/Bogatell, va ser un dels pocs hostals de Montcada i Reixac que durant la Guerra del Francès ( 1808-1814) no van patir les ires d’aquell exercit invasor que al llarg del conflicte va sotmetre el nostre poble a moltes vexacions i sacrificis de tots tipus com assassinats , violacions, robatoris i destrucció de masies o cases , algunes d’elles van ser cremades.

Recordem , segons el memorial enviat al Capità General de Catalunya al finalitzar la guerra, que la xifra d’edificis afectats va ser de 84, entre altres, l’Ermita del Turó, l’Ajuntament , l’Església de Sta. Engràcia, Can Albinyana, Can Cuiàs, Can Fontanet, Can Pla ,hostal Font Freda, Can Coll ( Indianes) ,Hostal Can Sans, etc. Pràcticament tot el poble d’alguna manera o altre va ser objecte d’alguna revenja per part del francesos, era la forma emprada a fi d’escarmentar al poble i evitar que ajudessin els escamots de guerrillers que contínuament els hostilitzaven amb l'objectiu que la zona de cruïlla de camins de Montcada no fos mai del tot controlada per l’exèrcit de Napoleó.

(Imatge de l'any 1909. Carrer Major /Bogatell on es veu l'Hostal de la Torra conegut també com Cal Passaigües )

Bé, tots no van sofrir aquest càstic, algun se’n va salvar com és el cas de l’Hostal de la Torra que va ser ocupat pels francesos i destinat a residència dels seus oficials. El lloc ,degut els "bons seveis" que oferia , va adquirir rapidament bona fama i era frecuentat també per altres "jefes militars" escampats per la zona . L’Hostal a la pràctica es va transformar en una espècie “ d’Estat Major” de l’exercit francès .

( Imatge del mateix hostal de l'any 1920. Feta quan es va asfaltar per primera vegda el carrer Major .)

L’amo de l’hostal, pel que sembla deuria ser espavilat, va acceptar la situació del moment ( no li quedava més remei) ,però, va saber jugar bé les seves cartes. Escoltava el que planejaven i comprovava cada dia l’estat d’ànim d’aquells “fogosos” oficials que necessitaven demostrar a l’enemic qui era el que manava . A fi d’evitar o rebaixar l’esperit de revenja se les va enginyar per oferir un nou servei (2) a tots els seus hostatges: Va omplir cada dia l’hostal de nombroses “ dones de mala vida”(3) i que servissin per esplai i apaivagar la “fogositat” d’aquells militars .

Els "serveis patriòtics " que aquelles dones van prestar sembla que va donar el seu fruit : L’ Hostal de la Torra va ser l’únic dels existents a Montcada que va salvar-se de la seva destrucció.

Això de fer l'amor i no la guerra en aquest cas es va complir .

Josep Bacardit i Sanllehí

-----------------------------------

(1) De l’ Hostal de la Torra hi referències documentals del segle XVII, va ser conegut també com l’hostal de “cal Passaigües o de ca la Teresina de la Torra”, avui en dia el coneixem com “La Tasca o Can Joanet”.

(2) Testimoni oral que va recollir el Sr. A.Ubach l’any 1927 ( Fons Ubach- Fundació Cultural Montcada) . La nota explica que la senyora Miquela Argemí de Albareda , de 86 anys , coneguda per “ la Esmoxinada” li va explicar que la seva mare li contava , per haver sigut testimoni presencial , de l’existència d’aquelles “dones de mala vida” que van ajudar a salvar de la seva destrucció l’Hostal de la Torra .

(3) Qualificatiu de com eren considerades les dones que es dedicaven a la prostitució en aquella època . Activitat que amb diferents noms segueix ben vigent a l’actualitat .

NADAL AMB UN TOC D'HUMOR...

2011-12-07T14:32:00.005+01:00

Per veure la imatge més gran "clica" sobre la mateixa

LA VOLUNTAT DE SER DEL MAS RAMPINYO

2011-11-30T17:03:00.030+01:00

Que aquest barri de Montcada i Reixac té quelcom d’especial, ningú que tingui uns coneixements mínims de la nostra història ho pot discutir.

Des de temps passats, per no dir segles, la seva gent ha volgut mantenir la seva identitat. Orgullosos de ser el que són i, sense complexes, han lluitat per mantenir sempre viva l’herència que els seus avantpassats els van deixar. Aconseguir-ho no ha estat gens fàcil, ja que han viscut èpoques de vaques flaques on tenien girat el vent en contra, però amb tossudesa i fermesa ho han superat amb escreix. Llegiu amb atenció el document que l’any 1948 la Societat Recreativa la Unió va fer públic el més d’abril amb motiu de l’organització de la Festa Major d’aquell any:

Malgrat que ja han passat 63 anys de la publicació del document es pot afirmar, salvant les distancies i comparacions, que avui aquest escrit podria ser signat pels actuals membres i responsables de la Unió de Mas Rampinyo , que si fa o no fa pateixen els mateixos inconvenients. Vagi per a tots, els d’abans com els d’ara, el nostre reconeixement per una feina ben feta que han sabut mantenir per sobre de qualsevol discrepància o dificultat una voluntat superior:　La Voluntat de Ser.

Nota complementaria: El president de la S.R.U era Arturo Vila ( o Viló) . L’any 1948, en plena i duríssima època dictatorial, era prohibit qualsevol escrit en català i obligat a castellanitzar-se el topònim català, malgrat tot això, la Unió va imprimir el cartell anunciador de les festes mantenint el topònim català : " Mas Rampinyo".

(Per veure les dues imatges més grans, clica sobre les mateixes)

Josep Bacardit Sanllehí i

Ricard Ramos Jiménez.

Quan el Turó de Montcada, era un referent de l'excursionisme...

2011-11-13T13:52:00.018+01:00

"A la memòria d'en Jaume Serch i Torrents, excel.lent persona, poeta, escalador i muntanyenc del Bagés, mort amb 86 anys el dia 16/2/2010 a Monistrol de Montserrat (d.e.p.)"

Tothom que estimi l'esport de l'excursionisme, poc o molt sabrà allò que vull dir i transmetrem-vos.

De joves, l'època que ens va tocar viure, eren els anys 50, a banda de la joventut i les ganes de viure i riure, teníem una forma molt habitual per passar els dies de festa: sortir d'excursió, doncs, la nostra generosa i variada geografia catalana, ens oferia un ventall de visions magnifiques i gratuïtes, al menys mirar si es podia fer... encara què calia estar a la guaita, la dictadura imperant ens vigilàvem, tenien sospites que això d'anar a la muntanya era per conspirar contra el règim, i amb això no anàvem pas errats, doncs, nosaltres, al menys la nostra colla, no ho fèiem, érem uns vailets, però altres si que ho practicàvem, al menys criticar i parlar malament del govern de Franco. Recordo un incident que vaig viure quan anava per primera vegada d'excursió a Montserrat amb la colla del meu germà (jo tenia uns 11

anys) , ells eren vuit amics i amigues entre 18 a 21 anys, desprès de passar pel camí sota el Trencabarrals, parlàvem entre ells sobre aquells escaladors que havien estat valents i van penjar i deixar ben visible una llarga senyera al cim del Trencabarrals. Uns moments abans vam veure una parella de la Guardià Civil amb el seu típic "naranjero" (fusell metrallador), renegàvem amb veu alta i mirant de manera reptadora a tots els que hi passàvem, per ells tots érem sospitosos, per això ens van obligar a obrir les nostres motxilles, per sort no portàvem cordes ni estris per l'escalada, era evident que no érem escaladors, però si excursionistes que anàvem a la muntanya –lloc amb certa llibertat.- per poder parlar de tot, especialment de la situació política del país, encara que amb la veu fluixa i prudent que calia adoptar per evitar la repressió d'una brutal policia que no tenia gaires contemplacions.

(imatge del Trencabarrals, camí a Sant Jeroni. Una de les moltes "agulles" montserratines per escaladors)

Però anem allò que volia explicar-vos de la primera excursió que vaig fer al Turó de Montcada.

La visió des d'un alt turó, cim, etc. sempre és un bell atractiu de qualsevol excursió, poder contemplar una panoràmica des d'aquestes atalaies naturals, són sempre uns moments emocionats i altament beneficiosos per l'esperit, això fa que el "cuc" de l'excursionisme faci la seva feina...

Des de Plaça Catalunya, ben matí, agafem el primer tren direcció Terrassa, arribats i a l'estació de Montcada – Manresa, baixem amb ganes de començar la caminada que era com a primera etapa arribar a una font anomenada de la "Mitja Costa", així que vam passar a prop del cementiri municipal, on recordo unes grans lletres pintades a la façana que deien "Caidos por Dios y por España...Presentes !" Passar per aquests cementiris amb aquestos missatges m'ha fet sempre certa impressió. Després vaig descobrir el perquè... Però això és una altra història que ara no toca.

Costa amunt, desprès de recórrer un caminet entre el bosc, arribem amb un pla, entre uns arbres alts, on escoltem el suau soroll d'un brollador d'aigua, ja hem arribat¡ . Asseguts, desprès de fer un bon glop d'aquella bona aigua, trèiem un entrepà de sardines, o bé amb un tros de truita de patates, embolcallats amb paper de diaris endarrerits. Esmorzem amb un cert silenci, per escoltar l'ambient del bosc i els cants dels ocells. Una vegada varem endrapar-nos aquella mitja barrera de mig quilo, i abans d'iniciar la marxa vam omplir la cantimplora d'alumini, aquella aigua calia emportar-se-la a casa com un "souvenir de la muntanya, per demostrar als nostres pares la diferència de qualitat de l'aigua de casa (riu Llobregat) i la de Montcada.

Desprès, cap a munt calia arribar al cim on les escletxes i les esllavissades de les canteres eren presents, la pedra de les calcàries, trontollàvem sota els nostres peus, era evident que l'or del ciment era prioritari per l'industria de les infraestructures. La meva mare que treballava al Metro Transversal de Barcelona des de la seva inauguració, em deia que l'obra del Metro es va fer amb el ciment del Turó.

De la cova de la Verge crec que no vaig poder veure res de res, doncs, ja havia arribat la dinamita, i el lloc ja no era com aquelles postals antigues que hi teníem. Recordo, a la baixada, es veia serpentejant el Besòs, un riu que ens esperava al final de l'excursió, un premi, un bàlsam pel nostre cos, la calor del mes de juny es feia present al migdia i les ganes de banyar-se en aquelles aigües netes d'un gorg era un desig que no podíem renunciar, no dúiem banyadors, així que sense pensar-lo massa i amb calçotets ens vam ficar al riu. Aquest llarg bany abans de marxar cap a l'estació del tren direcció a Barcelona, ens va portar aquesta experiència un xic de felicitat, una petita aventura per aquells nois, que tot just sortíem de l'ou.

Ricard Ramos Jiménez

PD/ No dúiem màquina de retratar, això estava reservat a uns altres, amb més poder adquisitiu. Així que la foto que us poso són d'uns altres veterans i desconeguts excursionistes que sí van tenir la sort de veure la cova de la Mare de Déu del Turó, eren uns altres anys amb una altra Dictadura Militar ( General Primo de Rivera), mira per on, aquí si que varem coincidir...

ANY 1890.- PRIMER TELÈFON INSTAL.LAT A MONTCADA?

2011-11-03T23:32:00.018+01:00

Va ser iniciativa del Senyor Josep Vilaseca , industrial de l’hoteleria i estiuejant a Montcada .

Finançat per ell, va decidir el 29 de juny del 1890 al local de la seva propietat Cafè-Teatre Colon (ara conegut com l’ABI) instal.lar el primer telèfon que va funcionar al nostre poble .

La Xarxa telefònica no va arribar a Montcada i Reixac fins l’any 1891 . Era la línia que va unir Montcada amb Barcelona .

Recordem aquella noticia tal com es va publicar a diferents diaris de l’època :

Oficialment com a poble va ser l’Ajuntament el destinatari del primer telèfon que es va instal·lar a Montcada i Reixac i per tant li va tocar el numero 1 .

( Imatge de l'ABI anys 1930)

Però sembla que no va ser l’Ajuntament el que va tenir l’honor de disposar del primer telèfon al poble. Va ser el propietari del Cafè Teatre Colon (actualment conegut com l’ABI). Era Josep Vilaseca, un il·lustre empresari del mon de l’hoteleria , propietari entre altres de l’ Hotel Colon a la Plaça de Catalunya de Barcelona, considerat en aquells temps com un dels més luxosos que existien a Europa . Aquest industrial va ser el que va construir a Montcada l’edifici del Cafè Teatre Colon a l’any 1886, aquest local oferia a les temporades d’estiu tot una variada oferta d’activitats lúdiques (teatre, concerts, balls, etc) que gaudien d’una gran acceptació entre la nombrosa colònia de famílies barcelonines que estiuejaven a Montcada i Reixac. L’Ajuntament va decidir donar-li el nom de Colon al carrer on es va ubicar el referit edifici.

L’home, va fer servir el seu poder d’influència ( que era molta en aquell temps ) a fi de poder instal·lar al seu local un aparell de telèfon que facilités a tots els estiuejants la possibilitat de contactar amb la Capital . Va ser un servei més que va oferir als seus clients , en certa manera una espècie de centraleta telefònica d’ús particular que anava a càrrec del Sr. Josep Bertran .

Recordem la noticia :

Com ho va fer en uns moments que no existia la línia del servei telefònic? … no tenim la resposta fidedigne, encara que probablement va disposar d’algun permís especial i pogués fer servir una línia secundaria connectada amb les instal·lacions telegràfiques que es feien servir a les estacions del ferrocarril . Li deuria ser fàcil instal·lar el cable que va des de l’estació de Montcada Centre al Cafè Colon .

Recordem que l'Estat no va monopolitzar el servei telefònic fins ben entrat el segle XX . Fins aleshores aquest servei es regia per concessions administratives que es van regular per un decret del Govern de Silvela de l’any 1884 , que deia : “ A pesar de la naturaleza estatal del servicio se autorizaba a particulares y ayuntamientos a tender redes, de manera subsidiaria o en líneas secundarias , siempre y cuando no existieran las del Estado, pero con la condición de unirlas a las redes estatales si se instalan algún dia, pasando entonces a la categoría de simples abonados. La cuota de abono anual oscilarà entre 600 a 1000 pesetas .”

JOSEP BACARDIT SANLLEHÍ.

Fonts documentals:

Diari Lo Catalanista de Sabadell (Hemeroteques ARCA - Revistes Antigues ) i hemeroteca de La Vanguardia.

Diàleg imaginari des del Turó, amb un xic d'humor...

2011-10-18T17:15:00.007+02:00

Sant Josep Oriol i Montcada

Aquest sant, entre altres advocacions, era també venerat a Montcada. La raó? Tot seguit ho expliquem:

Allà, dalt... al Turó.... avui més conegut com el pic de l'Asland, estava tranquil·la i aposentada sobre un llit de rics estrats de pedra calcària de la major qualitat, un antic lloc de devoció, tradició i veneració Mariana, la desapareguda ermita de la Mare de Déu del Castell de Montcada, aquella que no se l'endugué el vent, sinó el ciment... Aaaa¡... és clar, ara sí, ara me'n recordo, eren els anys 20, més o menys, oí?. Efectivament eren els feliços anys 20 on Montcada era tota una senyora colònia d'estiuejants, aquells que anàvem sempre, nets, polits com el "Blanco de España". Una època daurada, on la pagesia, majoritària a Montcada, convivia amb uns veïns o exemplars sortits, la majoria, de la burgesia de Barcelona. Ells van ser els que hi van posar l'ànima i les "peles" per aixecar-la de nou, doncs, estava molt enderrocada la seva capella romànica i també les restes d'un emblemàtic castell de la família dels Montcades i, que l'any 1390, passà la seva propietat als Consellers de Barcelona, per un afer entre la Mitra de Vic i la senyora que manava el castell, anomenada "donya" Guilleuma. Una dona "de armas tomar", doncs, va ser excomunicada, ep!, poca broma, això vol dir una falta molt greu envers la Santa Església.

Però anem al moll del diàleg, com i per què d'aquesta devoció a Sant Oriol.
Doncs, bé, aquest sant va realitzar un extraordinari miracle de conversió vegetal a plata, dit d'una altra manera, en termes bancaris, de canvi de valors. Tan de bo seria que en aquests difícils temps on ens ha tocat viure, poguessin existir aquesta mena de generoses i miracoloses persones que per convidar als amics i acompanyants, feien el "numeret" del "rave" convertit en monedes de plata. Cada vegada que hi penso... no poques hipoteques s'haguessin pogut pagar no en Euros sinó amb plata!. Bé, encara que no ho sembli a Montcada es va realitzar aquest miracle, millor dit dos miracles el mateix dia, un a l'Hostal Font Freda a prop del riu Ripoll, un altre a l'Hostal "La Grua" (calia tenir cura d'aparcar bé la tartana...) que por alguna raó que desconeixem, un altre mossèn situa aquest hostal de La Grua a la Parròquia de Reixac, a prop de Montcada. Sí, senyor, un miracle doble i amb un hostal que no hi teníem ni la més punyetera idea que estava situat a Reixac, sinó que aquest, segons les nostres informacions, es trobava a Montmeló. (1)

Per això és el moment de reproduir les dues versions, perquè els nostres lectors tinguin acurada constància que aquest blog no s'inventa res, en tot cas, com criatures humanes ens podem equivocar, però en aquest cas crèiem que qui ha ficat la pota, no som pas nosaltres, per això, tot seguit us transquivim textualment allò que està escrit:

"Una memòria de Sant Josep Oriol".(2)

[...] "Havent-se parlat de que en la vida de Sant Joseph Oriol, escrita pel P. Joan F. de Masdeu, se llegeix que'l venerable sacerdot lo día 2 d'Abril de 1698 obrá al Hostal de Fontfreda, dins de la parroquia de Montcada, aquell prodigi de convertir talls de rave en reials de plata, Se determinà colocar á la capella una imatge del Sant miracler ò taumaturch, mitgensant la vénia y acceptació del Emm. Cardenal Casañas, gran devot del Sant ".

Per altra banda, Mossèn Jaume Armengol, pvre., diu en el seu llibre "Els Sants Ciutadans de Barcelona"(3) , concretament explica que Sant Oriol, camí a Roma i vestit de pelegrí, el dia 2 d'abril de l'any 1698, va succeir el següent:

[...] " Durant aquest viatge, fou quan, arribat a l'hostal de La Grua, parròquia de Sant Pere de Reixac, prop de Montcada, acompanyat del seu amic Bonaventura Ballescà, convertí dues rodanxes d'un rave en monedes de ral, per pagar l'esmorzar del seu amic acompanyant, car cap dels dos no portava diners..."

Caram, amb el cost de l'esmorzar, va necessitar dues rodanxes de rave i convertir-les en monedes de ral i de plata! , per pagar la factura. Tanta plata per dos entrepans, copes i cigalons ?. Sempre eren aquests preus a Montcada o a Montmeló?

Mossèn Jaume Armengol continua dient que Sant Oriol va realitzar altres miracles...a banda dels raves (la seva millor especialitat), etc. etc., però nosaltres ho deixem aquí, doncs, seria barrejar raves amb cols.

Ricard Ramos Jiménez

Notes:
1) L’hostal de la Grua que data de l'any 1409 es trobava a la vora del camí ral de Girona, a mig quilòmetre del nucli de Montmeló, on avui hi ha el barri del Sant Crist de la Grua. Es trobava davant de la capella del Sant Crist , i sembla que acollia peregrins que feien la ruta del camí de Santiago.

(2) Nota històrica de la Mare de Déu del Castell de Montcada. Mòssen Josep Mas, prev. 1910 BCN. Tipografia Catòlica, carrer del Pi,5

(3) Els Sants Ciutadans de Barcelona" Editorial Dalmau i Jover, SA BCN 1949.

ANY 1900. MONTCADA i l'ÚLTIMA "CARLINADA"

2011-10-17T19:04:00.018+02:00

Del nostre poble va sortir l’últim intent insurreccional protagonitzat pels carlins.

Conegut pels estudiosos del carlisme com "la octubrada", va ser el cant del cigne d'aquest moviment monàrquic que tanta sang va vessar durant el segle XIX.

Els documents on ho hem pogut llegir així ho confirmen. Després de tres intents al llarg del segle XIX , tots ells amb derrotes (anys 1833-39, 1846-49, 1872-76 ) els partidaris de Don Carles VII ( pretendent a la Corona Espanyola ) van intentar aprofitar la forta crisi originada per la pèrdua de les ultimes colònies (Cuba i Filipines) per intentar protagonitzar un cop de força esperant que aquesta vegada el poble espanyol els recolzes.

La conspiració feia mesos que es preparava des del sud de França i secretament es van formar escamots de guerrillers a diferents localitats esperant el moment oportú per aixecar-se amb armes i declarar altre cop la guerra. El primer lloc on s’actuaria era a Barcelona on s’assaltaria la Caserna de les Drassanes, però abans es faria una “intentona” a Badalona. El fets varen passar així:

(text copiat del llibre : “Banderas blancas, boines rojas: Una historia del Carlismo” . escrit per Jordi Canal i Morell.)

“…En Sta. Coloma de Gramenet se organizó , conforme a lo previsto, una partida armada de unos sesenta hombres al mando del “capitán “ José Torrens( recién repatriado de Cuba) que por la vía de Montcada siguiendo el “Camino de las Estrellas” penetró en Badalona a las 8 de la tarde del 28 de octubre del 1900 e intentó sin éxito tomar la Casa Consistorial y el Cuartel de la Guardia Civil, donde la acción coordinada de los integrantes del cuerpo y de la fuerza local de Carabineros ( que habían sido avisados unos minutos antes ) los estaban esperando. El enfrentamiento duró poco tiempo pues los sorprendidos fueron ellos ya que no esperaban resistencia (eran solo 8 guardias civiles y dos carabineros), a consecuencia murió el segundo cabecilla de la partida y dos más resultaron heridos. El grupo se retiró en desbandada en dirección Montcada a la Torre del Baró ( un nido de conspiración carlista, donde se habían preparado ) propiedad de Manuel Sivatte, cuñado del dirigente regional carlista Duque de Solferino D. Manuel de Llanza y Pignatelli (1) .El grupo fuertemente perseguido se disolvió siguiendo diferentes direcciones no sin antes caer abatido el líder José Torrens. En vista del resultado desistieron las demás partidas que en teoría se habían preparado en diferentes zonas de Cataluña, Valencia, Navarra y País Vasco .”

Arran d’aquests fets el Govern Espanyol va declarar l’estat de guerra a tot el territori nacional i les garanties constitucionals van restar dos mesos suspeses. Es va obrir la corresponent investigació a fi i efecte de depurar responsabilitats, alguns dirigents polítics d'ideologia carlina van ser detinguts, altres van fugir a França i alguns es varen amagar, com Manuel Sivatte , cunyat del dirigent carlí M. de Llanza-Duc de Solferino, gran terratinent que tenia varies propietats a Montcada . El Duc, a fi d’evitar ser detingut ja que alguna evidència el senyalava , va condemnar aquell fet del qual se’n va desentendre, seguint la pauta que prèviament havia fet el pretendent a la Corona , Carles VII ( des de Venècia) el qual va negar qualsevol responsabilitat , afegint que aquells fets els van protagonitzar traïdors a la seva causa a fi de desprestigiar-lo .

Després d’uns mesos, originat des de la premsa de Madrid (2), va córrer el rumor que tot havia estat provocat per uns “especuladors” que volien que la Borsa de valors baixés la seva cotització (per por a

una nova guerra), es va insinuar que al darrera hi havia un important banquer català i un gran industrial que sembla van aprofitar aquells mesos per fer-ne importants compres de valors a un preu baix. Les acusacions anaven dirigides al banquer Manuel Girona i a la família Muntadas propietaris de la fabrica tèxtil Espanya Industrial. Malgrat la persistent campanya de premsa en contra d’ells, mai varen ser acusats, en part, perquè era difícil de demostrar la intencionalitat i al mateix temps estem parlant de M. Girona , un personatge amb el qual l’Estat l’hi era deutor d'importants xifres (recordem que va finançar part de la guerra de Cuba i Filipines).

Els carlins eren una força en franca decadència, militarment derrotada i políticament residual, tot i disposar d'un notable grau de seguidors, sobre tot terratinents que volien mantenir els seus antics privilegis. Aquest esdeveniment de l’any 1900, mal organitzat (ple d'infiltrats, alguns cridaven Visca la República! en lloc de Visca Carles VII !) , i protagonitzat a Montcada i Badalona, va significar, el definitiu tancament del cercle d'insurreccions carlistes del segle XIX ( amb més de 300.000 morts en tres guerres). S’obria una nova època on el republicanisme va deixar les “carlinades” com un vestigi del passat.

JOSEP BACARDIT I SANLLEHÍ

Notes:

(1) La família De Llanza, des de fa segles han estat terratinents. A Montcada les seves propietats anaven des de la Serralada de Marina (una bona part els pertanyia), passant pel Pla d’en Coll i part de l’actual Mas Rampinyo. Els Llanza eren reconeguts carlins i contraris a tots el governs de caire liberal .

(2) Ens trobem en uns moments on la candidatura de Solidaritat Catalana ( més tard la Lliga) era majoritària a Catalunya i reclamava poder per auto governar-se. M. Girona n’ era “ part del que la premsa de la capital es considerava “ El problema catalán”.

Fonts documentals: Hemeroteques La Vanguardia, Diari de Barcelona, Correo Catalan i Noticiero Universal . Revista” Caras y Caretas ( Buenos Aires) “. Llibres “ Banderas blancas, boinas rojas: una historia del carlismo” de Jordi Canal i Llobet i “ La razón de la fuerza: orden publico, subversión y violencia política “ de Eduardo González Calleja. Boletin Carlista de Madrid y la hemeroteca de la Biblioteca Nacional de España (anuario “El año político 1900 “ , de Fernando Soldevilla ).

CONFERÈNCIA DE MARIUS SERRA

2011-10-17T09:16:00.005+02:00

"LLEGIR FONT DE PLAER"

Conferència del periodista i escriptor popular MARIUS SERRA, col.laborador de TV3 en temàtica lingüística, autor d'una vasta obra literària, guardonada i traduïda varis idiomes.

COL.LOQUI AMB EL PÚBLIC ASSISTENT

Dia 20 d'octubre

Lloc: AUDITORI MUNICIPAL - Plaça de la Església - MONTCADA I REIXAC

Horari: a les 8 del vespre

Organitza: FUNDACIÓ CULTURAL MONTCADA

Imparteix: MARIUS SERRA

Preu: entrada lliure

ACTA MUNICIPAL DE L’ANY 1839

2011-10-09T17:10:00.011+02:00

És l’Acta més antiga que es conserva a l’Arxiu Municipal de Montcada i Reixac .

Recull tres reunions de la Junta Municipal(1) d’octubre i desembre de 1839 a fi d’elegir a una persona que hauria d’exercir com a Regidor Primer(2) . El Secretari municipal Sr. Andreu Planas fa constar que els 9 electors que tenien dret a vot van escollir per unanimitat al Sr. Joan Subatella el qual, pel que sembla, no n’era molt partidari d’acceptar la responsabilitat .

Per llegir-lo, cal clicar sobre la imatge.

El rerefons i potser uns dels motius principals del perquè no volia acceptar el càrrec era que ens trobàvem al final de la 1ª Guerra Carlina i a l’Estat l’hi urgia recaptar diners per a fer front a les depeses d’aquell llarg conflicte. A Montcada li corresponia aportar 28.000 rals en concepte de contribució extraordinària i l’Ajuntament n’era l’entitat que hauria de recaptar-los entre els seus habitants . En Joan Subatella ( potser era simpatitzant carlí?) si va oposar i pel que després hem pogut constatar a diferents actes municipals va aconseguir el seu objectiu . Aquella Junta Municipal que presidia com Alcalde el Sr. Josep Oller junt amb els regidors Joan Subatella, Josep Sarrà i Anton Pobla van ser destituïts el 23 de febrer del 1841 pel “Jefe Superior Politico de Barcelona” , el qual va imposar-los una multa de 1000 rals per obstaculitzar la tasca governamental . El nou Ajuntament que es va anomenar va sol·licitar una prorroga a fi i efecte de poder pagar la quantitat assignada que amb els interessos de demora ja superava els 30.000 rals (3).

Notes:

(1) Avui equivaldria a: una Junta de Govern o Ple Municipal.

(2) Ara seria considerat com: un primer Tinent d’Alcalde .

(3) Tot i que es va lliurar alguna quantitat a compte, aquell deute va perdurar fins els anys 1880, posteriorment per mitjà d'un decret, va quedar anul·lat.

JOSEP BACARDIT I SANLLEHÍ

ENRIC SAGNIER A MONTCADA.

2011-09-26T12:09:00.036+02:00

ELS SAGNIER

L’arquitecte Enric Sagnier Villavechia (F.F.S)

Aquests dies i durant uns mesos, a Caixa Forum s'exposa l'obra d'un insigne i important arquitecte barceloní, artífex de més de cinc-cents projectes, entre aquests alguns a Montcada.

Enric Sagnier va ser l'arquitecte de diferents edificis a Montcada, el més emblemàtic, avui desaparegut, era l'ermita del Turó. Aquesta desparició promoguda per la fàbrica Asland, va esdevenir un llarg plet promogut principalment, per la família Sagnier que eren estiuejants del nostre poble, també es van afegir altres veus, però al final, el ciment... s'imposà definitivament. Aquest conflicte s'explica fil per randa en el llibre: "La Mare de Déu del....ciment?. Llibre editat per la Fundació Cultural Montcada i el més venut a Montcada a la Festa de Sant Jordi 2.010.

La familia Sagnier varen ser el cap visible d’aquells que s’oposaven a la venda dels terrenys on s’hi venerava la Mare de Dèu del Turó.
Ells varen mantenir una postura ferma fins que, aquells que es deien amics , els van anar deixant sols. Es van sentir enganyats per l’empresa i traïts per els que havien de ser primers valedors en la defensa de l’ermita, per tot el que significava tant com a valor històric com per la fe senzilla del poble i la contrada.

Leopold Sagnier Villavechia i la seva esposa Paulina Costa es mostraren inquiets des de l’any 1916, quan s’assabentaren que la Cia. General de Asfaltos y Cementos Pòrtland SA, havia adquirit una porció important de terrenys situats a la banda esquerra del Turó llindant el terme de la seva propietat. Ells es van negar sempre a vendre malgrat rebre ofertes prou valuoses abans que esclatés el conflicte , car l’activitat industrial projectada per Asland era una amenaça per la seva finca de la Font del Ferro.

(Foto:Leopold Sagnier i la seva esposa Paulina Costa. (F.F.S.) )

L’empresa Asland continuava desenvolupant les activitats en els limits de la seva propietat però ho feien tant al limit , que quan Enric Sagnier va dibuixar el plànol topogràfic es va demostrar que envaïen la propietat de la familia Sagnier.
En aquell moment Asland va oferir una opció de compra pel terreny on s’hi emplaçava la capella. La resposta del senyor Sagnier fou contundent: La ubicació de l’ermita és intocable i si continuaven amb la mateixa actitud, es plantejarien presentar una demanda judicial.

La familia Sagnier Costa era molt visitada a la finca de Montcada. El seu status social, la bellesa del paisatge, les propietats medicinals de l’aigua ferruginosa de la font i el fet de posseïr una col.lecció de plantes de les més importants d’Espanya atreia molts visitants il.lustres i de l’alta burgesia barcelonina, així com a científics i estudiosos de la botànica.

(Foto d’Enric Sagnier amb Dolors Vidal , amb tres dels seus fills : Josep Mª, Manuel i Enric. Any 1886. (F.F.S))

L’Enric Sagnier i Villavecchia va desenvolupar una tasca immensa pel que fa a la seva professió d’arquitecte. El diseny dels edificis de la Caixa són obra d’ell, va ser molts anys arquitecte d’obres al Monestir de Montserrat, col.laborà en les reformes de la Catedral de Barcelona, el temple del Tibidabo, el Palau de Justicia, l’edifici de Duanes i fins a cinc-cents edificis a Montcada, Badalona,Caldes d’Estrac, Camprodon, Igualada, Manresa,Reus, Sabadell, Sitges, Tarragona, Vic, Vilafranca i també a Valencia, Sant Sebastià, Sevilla ... També a l’estranger, concretament a Australia.

Per la seva dedicació a l’Església i per iniciativa dels Salesians, el Papa Pius XI li va concedir el títol de Marqués, l’any 1923. És l’arquitecte que té més edificis inclosos dins del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic a conservar de la ciutat de Barcelona, la majoria d’ells situats a l’Eixample. Al seu escut nobiliari imprimí la següent llegenda: “

“Dilexi decorem domus tuae “

(Senyor, vaig amar la bellesa de la teva Casa)

(Dalt a la dreta, imatge d'uns dels projectes de Sagnier -que no va tirar endavant- per construir la nova parròquia de Santa Engràcia de Montcada)

Foto de l’any 1908: Arquitectes i empresaris, al peu de la primera casa que s’havia d’enderrocar amb motiu de l’obertura de la Via Laietana. Enric Sagnier està en el centre de la imatge, escoltant les explicacions del seu amic i arquitecte Bonaventura Bassegoda. El Sr. Sagnier, per encàrrec del Banc Hispano Colonial- entitat que finançava aquelles obres -va ser l’arquitecte que va dirigir les reformes . ( F.F.S.)

Equip Montcada Post

(F.F.S) Fons fotogràfic de la Família Sagnier (cedides amb motiu de la publicació del llibre que hem esmentat)

MONTCADA i REIXAC, QUAN ÉREM ELS PREFERITS .

2011-09-26T12:09:00.032+02:00

Encara que per alguns els hi costi de creure, és un fet que de tant en tant convé recordar.

La fama de Montcada com destí turístic va començar a la meitat del segle XIX i va durar fins el primer terç del XX, en la qual el nostre poble va gaudir d’un prestigi que el feia un dels millors de Catalunya on passar-hi l’estiueig o que fos també el preferit o recomanable a l’hora de triar el lloc on fer les sortides d’un dia, costum molt habitual que practicaven les famílies benestants barcelonines d’aquells temps.

Montcada i Reixac oferia a tots els visitants barcelonins un marc natural incomparable ( fonts, boscos, tranquil·litat, proximitat , etc) , era per aquells “urbanites “ una espècie de paradís que satisfeia els seus desitjos.

Encara avui un es sorprèn quan llegeix llibres antics , revistes , hemeroteques o veu imatges i comprova les descripcions que sobre Montcada i Reixac feien aquells il·lustres escriptors , periodistes o fotògrafs , emprant adjectius qualificatius com: paradís de la natura o de la tranquil·litat, un racó del cel, el poble de les cent fonts, un verger, de l’aire pur, el millor per fer-hi “salut” o recomanable per recuperar-se de les malalties, etc. Adjectius que van fer que l’expressió “Jo estiuejo a Montcada” signifiques un plus de “categoria” que distingia a moltes de les famílies o persones que van escollir el nostre poble.

La imatge que reproduïm ens pot servir com un dels molts exemples que reiteradament citaven Montcada i que habitualment es publicaven a la premsa o revistes de l’època . En aquest cas és un exemple comparatiu de costums entre dues ciutats densament poblades. El periodista és fa ressò de l’ona de calor que arreu d’Europa (1) es registrava , incidint amb el sofriment que patien els habitants de grans ciutats com Paris i Barcelona, arribant a la conclusió que tant a Paris com a Barcelona es buscava la mateixa solució per combatre l’angoixa que la calor produïa, així o va escriure :”…els ciutadans de Paris …prefereixen la frescor dels boscos de la Boulogne… i els de Barcelona fem el mateix, preferim els boscos de …MONTCADA…”.

Revista,“Ilustració Catalana”(2) num.326 de 5 de setembre del 1909:

Text peu de foto escrit en català d’abans de la normativa moderna que va establir Pompeu i Fabra, l’any 1916:“ Es ben cert allò de que iguals causes produhexen idèntics efectes. Veusaqui la gent de París que fuig de la calor de aquella urb , expansionantse pel celebrat bosch de Boulogne , igual , exactament lo mateix que fem els barcelonins als sots de Moncada ó de Vallvidrera, quan la calor apreta massa. Nó, no som nosaltres diferents , ni son aquells superhomes .Quan la calor arriba als 40º, tots fem lo mateix. “

El periodista al citar Montcada ens confirma un cop més (any 1909) un fet que demostra que per molts barcelonins això “ d’anar a Montcada” era un costum ben arrelat i majoritàriament preferit a l’hora d’escollir el millor lloc on prendre la fresca, les aigües o passar-hi des d'un dia a llargues estades estiuenques.

Què ens queda d’aquella Montcada?, era millor que l’actual?. Preguntes que sorgeixen si un intenta fer comparacions amb la Montcada i Reixac dels nostres dies. La resposta a la primera és fàcil de contestar: poc, molt poc, per no dir res; en quan a la segona …uff!.. se’m fa complicat opinar al bell mig d’una crisi generalitzada que obligaria a matisar moltes coses i que potser avui faria bona la dita castellana: “Cualquier tiempo pasado fué mejor”.

Els temps fa que tot canvií i tant les persones com els pobles s’han d’adaptar a les noves circumstàncies intentant sempre millorar i progressar. Montcada ho ha fet, ningú pot negar-ho, però algunes vegades sota la paraula “progrés” s’escuden i es justifiquen moltes decisions que potser s’haurien pogut evitar o com a mínim pal·liar i ara potser es mantindria viu i ben visible el record d’un temps passat.

JOSEP BACARDIT i SANLLEHÍ

Notes:

(1) L’any 1909 va ser un any de molta calor i sequera. Els termòmetres al més d’agost van marcar temperatures que de mitjana van superar els 30º , registres poc habituals en països com França o Alemanya.

(2) "Ilustració Catalana" , va ser una revista setmanal, dedicada principalment a tractar la informació que generava la burgesia catalana , entre altres, el tema de l’estiueig, motiu que feia que tot sovint sorgís el nom de Montcada i Reixac. Va publicar 750 números entre els anys 1880 i 1917 .

LA NOSTRA MEMÒRIA COL.LECTIVA

2011-09-24T13:01:00.014+02:00

REFLEXIÓ EN VEU ALTA

Des de què aquest bloc el varem posar en xarxa, hem publicat una sèrie de reculls històrics antics i més recents sobre Montcada i la seva gent, també diferents fotos recuperades o bé trobades en arxius, fons, etc., altres imatges per mitjà de donacions fetes a la Fundació Cultural Montcada, entitat que compleix plenament amb el seu ideari de crear un autèntic arxiu per salvaguardar-lo de l'oblit, i donar-lis acollida amb aquells casos on els posseïdors sense valorar massa allò que tenen, finalment acaben al drapaire o bé a les escombraries, llençant per ignorància, un tros valuós de memòria històrica d'aquest poble que té un veritable bagatge de vivències. Nosaltres, junt amb altres blocs locals, o entitats com la Fundació Cultural Montcada, tractem amb treball i compromís poder recuperar tot allò que és història o fa referència al nostre poble.

D'ací la importància de poder incidir en aquelles famílies, particulars, botigues i empreses, que abans de llençar aquelles fotografies velles, documents vells i groguencs, etc. pensin que hi ha una entitat que cuida, classifica, estudia i finalment passa a l'arxiu, on serveix de base per divulgar tot allò que és d'interès general pel conjunt de la població.

La Fundació Cultural Montcada, compleix enguany i està commemorant el seu 25 è. Aniversari. Una entitat que precisament va néixer per la donació generosa d'uns estiuejants que estimàvem Montcada, "els Ubach" , els quals van recollir i recopilar de llibres de la parròquia, de l'arxiu municipal i d'altres fonts bibliogràfiques, etc., informació que si no hagués estat copiada, s'hagués perdut per sempre, a banda, les fotografies: un important llegat d'imatges, junt a documents o escriptures antigues que han incrementat el patrimoni documental de l'entitat.

Desprès dels "Ubach" , han estat altres famílies o persones que a títol particular també han contribuït a fer més gran els fons documentals que sense dubte fan possible que anem mica a mica reconstruint una part de la nostra memòria històrica, una memòria col.lectiva que cal fomentar i incrementar constantment.

Vivim uns temps on la "història" passa per uns nivells d'interessos baixos, som conscients, però per sort hi ha un grapat de persones preocupades que hi treballem per lluitar contra aquesta desídia que mostra el conjunt de la població. Un treball per a molts, gris o dit d'altra manera, els hi sembla que no hi fem res, tot el contrari amics i amigues, hi ha gent que es preocupen, realitzen una feina altruista, amb esforç personal que produeix efectes per salvaguardar i estimular allò que estimem i que cal, o diem una altra vegada, salvaguardar-los-ho, perquè les generacions més joves, aquelles, altres que encara han d'esdevenir, puguin trobar les fonts del nostre patrimoni cultural i històric.

Tenir memòria és quelcom vital i necessari per a qualsevol persona, però encara ho és més si aquesta es refereix a la memòria col·lectiva i històrica de Montcada.

Queda dit.

Gràcies per llegir-nos.

Equip de Montcada post

“ EL NOI BALIARDA”…BANDOLER i HEROI.

2011-09-10T16:43:00.023+02:00

Els boscos de Montcada, llocs on s’amagava quan era perseguit.

Francesc Baliarda i Ribó (a) “El Noi Baliarda” (1813-1850), considerat un heroi pel poble i bandoler per les autoritats, va néixer a Sant Andreu del Palomar, de professió teixidor, va ser milicià, jamancià, trabucaire, sindicalista, coronel i lluitador contra les injustícies. És dels personatges llegendaris i mítics de la història recent que té major càrrega ideològica, el qui representa més la lluita i el sacrifici per uns ideals de justícia social, que no pas el lucre o la simple subsistència personal.

Són moltes les accions que va protagonitzar al llarg de la seva vida, ens centrarem només en unes poques. La seva fama neix l’any 1843 quan decebut pel comportament del General Prim ( militar amb el qual havia lluitat durant la 1ª Guerra Carlina a les seves ordres) motivat per els incompliments que havia promès (entre altres la recuperació dels drets històrics catalans). S’hi va enfrontar en una de les” bullangues” que van originar-se amb motiu del malestar que existia aleshores a les capes més populars, on va demostrar la seva capacitat organitzativa en oferir una tenaç resistència que obligà a Prim a bombardejar Sant Andreu (encara es conserva un projectil enquestat a un edifici del carrer Sòcrates cantonada carrer Gran).

La seva figura com “líder popular” va augmentar encara més quan a l’any 1845 va esclatar una protesta generalitzada a molts ajuntaments per la discriminatòria forma emprada alhora de seleccionar les quintes que havien d’anar a l’exèrcit , mètode que a la practica significava que només els pobres anaven a la guerra, fet al qual Baliarda s’hi va oposar, encapçalant la revolta acompanyat de molts veïns que van impedir l’acte i es feren forts a l’església de Sant Andreu . La Vila fou atacada per 700 soldats i desprès de resistir dies amb moltes baixes, els amotinats van poder fugir direcció Terrassa. Posteriorment, va seguir lluitant contra la política centralitzadora dels governs espanyols participant a la segona Guerra Carlina (Guerra dels Matiners ) , nomenat coronel de la seva pròpia companyia, va actuar a la zona d’operacions que anava des del Massís del Garraf fins el Vallès, amb topades serioses amb la tropa isabelina als boscos de Capcentelles, a Sant Cugat o Molins de Rei . Finalitzada la guerra i desenganyat dels sistemes monàrquics i ja netament identificat com a republicà va seguir lluitant acompanyat d’unes desenes de fidels seguidors i hostilitzant les comunicacions amb Barcelona fins la seva mort l’any 1850 .

(Imatges: A dalt, Baliarda amb l'esglesia de Sant Andreu al fons, a baix, façana de la casa on va morir)

Per les seves constants accions i per tot el que significava , les autoritats isabelines van decidir capturar-lo com fos, posant preu al seu cap. Sotmès a una forta persecució se’l veia tot sovint per les rodalies de Montcada (tenia vincles familiars a Sant Fost) zona que coneixia pam a pam, concretament els mesos d’abril i juny del 1850, va romandre unes hores a Can Fontanet i Can Pesses(1) , llocs que li servien per a descansar o abastir-se de queviures i que sembla, amenaçava en cremar si algú denunciava la seva presència, així ho va manifestar el masover de Can Fontanet, en Jaume Nadal

en declaracions fetes uns dies desprès a l’Ajuntament de Montcada. Fos per la por a una revenja o potser per l’empatia que gaudia, el resultat era que “el Noi Baliarda” es movia per la zona amb certa seguretat , fins que, la nit del 27 al 28 d’agost del 1850 , fou delatat quan era a casa seva (ara carrer Baliarda) amb el seu germà Pau i el seu cunyat Josep Puig , encerclat pels Mossos d’Esquadra i un Esquadró de Cavalleria , fou abatut quan s’hi enfrontava , possibilitant als seus companys escapar.

(Imatges: Any 1900 aprox. Can Fontanet (dalt) i Can Pesses (baix)

Una vegada mort va néixer la seva llegenda que propagava arreu els fets que va protagonitzar, fins un punt que el mateix Ajuntament de Barcelona a l’any 1907 va decidir donar el nom de Baliarda a l’antic carrer del Carme de Sant Andreu del Palomar , lloc on regularment es celebren recreacions històriques de les seves gestes .

JOSEP BACARDIT I SANLLEHI

Notes:

(1) Fonts documentals: Diari de Barcelona, llibre “ El noi Baliarda, trabucaire andreuenc “ escrit per Joan Pallarès, web.sant-andreu.com, arxiu Fundació Cultural Montcada i l’arxiu municipal de Montcada i Reixac.

11 DE SETEMBRE....

2011-09-08T21:46:00.013+02:00

AQUESTES DUES i ANTIGUES IMATGES SÓN DEL MATEIX DIA, ÉS A DIR, UN 11 DE SETEMBRE DE 1915... ("La Ilustració Catalana")

La primera, a l'esquerra, mostra el moment on els representants de l'Ajuntament de Barcelona fan ofrena floral a l'estàtua de Rafel de Casanovas. A banda dreta, es pot veure "un ball de bastons". La història es repeteix, doncs, quantes vegades hem vist aquesta mateixa escena d'enfrontaments...?

Enguany, les perspectives de la celebració de la Nostra Diada Nacional, pinta també "bastos", les coses no van pas massa bé, hi ha molts motius per estar decebuts i força preocupats pel tracte que rep Catalunya. Cal, més que mai, seny i unitat, perquè tots els catalans, és a dir, tots aquells o aquelles que hi viuen i treballen a Catalunya, estiguem units i solidaris amb les nostres justes reivindicacions. Som un poble que venim de lluny, amb llarga i voluminosa memòria històrica, per això com hem demostrat davant de les moltes adversitats i les derrotes que hem sofert, que amb convicció, constància i els valors que hi portem al nostre ADN, serem capaços un cop més, d'aixecar-nos i tornar a vèncer.

BONA I REIVINDICATIVA DIADA NACIONAL!

R.R.J

DÉU ET VOL PARLAR … PERÒ NO PER MÒBIL.

2011-09-08T14:18:00.005+02:00

Les sintonies dels telèfons mòbils, per molt enginyoses que siguin, acostumen a molestar quan sonen en certs llocs o actes socials de tota mena.

Es pot qualificar d'original la iniciativa que un capellà francès ha decidit emprendre davant l'al.luvió -sembla imparable- de telèfons mòbils que cada diumenge pertorbaven l’ofici de la Santa Missa. Cansat i avorrit de recomanar que fossin apagats i en comprovar el seu escàs èxit, va decidir finalment, penjar a la porta d’entrada de la seva església, el següent cartell :

( es pot ampliar fent un clic a sobre)

“ DIEU VEUT TE PARLER ,… MAIS PAS SUR TON PORTABLE.

Des fideles sont gênés par les sonneries fréquentés des téléphones.

Merci d’y penser. “

Traducció: “ DEU ET VOL PARLAR , … PERÒ NO PER MÒBIL .

Els fidels se senten avergonyits per els constants sons (o sintonies) dels teus telèfons.

Gràcies per pensar-hi . “

Quantes vegades hem girat el cap per una o varies trucades inoportunes d'un mòbil ?. Quantes vegades, en mig d’un acte que mereix un respectuós silenci , sona el maleit aparell, tothom clava la vista amb la persona del telèfon que no para de sonar, i més d'un voldria d'esclafar-l'hi al mateix clatell, a més de manifestar-li que és un mal educat?.

La queixa d’aquest mossèn francès, que té més raó que un sant, és un ecumènic missatge que hauríem de tenir tots els usuaris d'aquests aparells en compte i, que malgrat els avisos, continuem sent massa sovint oblidadissos de les recomanacions per desconnectar-los.

JOSEP BACARDIT I SANLLEHI

LA DEPURACIÓ DE MESTRES A MONTCADA

2011-09-04T14:40:00.013+02:00

Acabada la Guerra, es va obrir una línia dura per depurar com calia al conjunt de mestres que van exercir el seu ministeri durant la revolució. És va iniciar amb la Llei el 28 d'agost de 1936, un mes després de la

revolta feixista. El poeta i president de la Comissió de Cultura i Ensenyança, José Maria Pemán, en una circular adreçada als vocals de les diferents

comissions depuradores, els informava de quina manera havien de treballar, dient això: (1)

[...] "El carácter de la depuración que hoy se persigue no es sólo punitivo, sino tambien preventivo"

En la mateixa línia, per si no quedava clara la quantitat de mestres que s'havien de depurar i amb contundència, hi ha unes altres paraules, encara més dures, del cap del Servei Nacional de Primera Ensenyança, recollides en el periòdic "El Correo Catalán" poc després de la caiguda de Catalunya davant l'ocupació de les tropes franquistes:

[...] " Es terminante el señor Toledo: "Seran eliminados, con serenidad pero con la màxima energía, todos auellos maestros que, al envenenar la conciencia de nuestros niños, pretendieron formar una generación al servicio del ateismo, marxismo, materialismo y antipatria, que han sido derrotados por nuestro glorioso Ejercito, a las órdenes de nuestro Caudillo" (1)

Després de cessar els mestres, se'ls va donar quinze dies per sol.licitar, a la comissió Depuradora d'Instrucció Pública, el reingrés. A la sol.licitud, havien d'adjuntar una declaració jurada amb un qüestionari amb disset preguntes. Tractàvem sobre l'activitat administrativa i política que havien dut a terme durant la seva carrera. La darrera hi deia:

[...] "indique cuanto sepa del periodo revolucionario principalmente en lo relacionado con el desenvolvimiento público y adminsitrativo del ministerio e indinque asimismo la actuación que conozca de sus compañeros"....(1)

Els mestres depurats a Montcada, van ser 20, aquests: (2)

José Duscastella Foch

Pedro Tobeñas Rodríguez

Antonio Boix Paija

Barolomé Guasch Castells

Antonio Soler Querol

Natividad Lizarraga Valleja

Emilia Mañé Ferré

Maria Aracil Revuelta

Rosario de la Cruz Forcen (3)

Filomena Lluch Angelet (veure nota)

Maria Dolores Martí Manlleu

Montserrat Hernández Tarragó

Maria Miró Verga

Mercedes Sansot Catalina

Basilisa Jarauta Magañé

Asunción Soler Lluch

Maria Garriga Cusop

Caridad López Castelló

Carmen Escodas Sas

Maria Dalais Arbiol

(1) "Els mestres de la República" Editorial Ara, Badalona 2008. Autor Raimon Portell i Salomó Marqués.

(2) Llistat de mestres a depurar, segons : "Sección Administrativa de 1ª Enseñanza de la Província de Barcelona", Causa General número 1678, expedient 1; foli 181.

(3) Rosari de la Cruz Forcen va estar jutjada i empresonada (Presó de dones de Les Corts a BCN.). Amb llibertat condicional desembre de 1941.

Nota: Sobre la fotografia. Dalt a l'esquerra, alumnes de Montcada amb la seva professora: Filomena Lluch Angelet filla del poble del Sarral (Tarragona), promoció de magisteri primari any 1933 (La Vanguardia 13/10/1933). La foto, alumnes del col.legi del carrer Major (Curs 1933-34). A la part més alta de la fotografia, començant per la banda esquerra (la tercera) és la Pepita Capdevila (d.e.p.) mare de la nostra estimada amiga i col.laboradora Elisa Riera i Capdevila.

Fons fotogràfic: donació família Jacinto López Herrero (d.e.p.).

Si voleu veure la imatge més gran "cliqueu" sobre la mateixa. Seria bo poder identificar a més alumnes que hi surten a la imatge. Us agraïm per endavant la vostra col.laboració.

Ricard Ramos Jiménez

EL BISBE MANUEL IRURITA ALMÁNDOZ

2011-08-27T16:23:00.009+02:00

[...] "Oficialmente el prelado de Barcelona Manuel Irurita fue fusilado en 1936 por los anarquistas. Por ello ahora aguarda ser beatificado como mártir de la Cruzada. Pero testigos y pruebas documentales muestran que, en realidad, murió después de la contienda. Esta es la historia de un mártir que no fue

Los dos vestían igual. Tanto Buenaventura Durruti, dirigente de la Federación Anarquista Ibérica (FAI), como el obispo de Barcelona, Manuel Irurita, llevaban un sencillo guardapolvo. Se trataba de entrar en el palacio episcopal de la capital catalana sin llamar la atención. No era fácil. Las calles de la Barcelona revolucionaria de aquel 20 de julio de 1936 olían a pólvora. Había algo más que eco de disparos en la calle. Los antifascistas, bajo la hegemonía de la Confederación Nacional del Trabajo, habían conseguido reducir a los militares sublevados. Durruti le había prometido al presidente de la Generalitat, Lluís Companys, que nada le pasaría al prelado, cuenta Joan Pons, que sería representante de Esquerra Republicana en el Comité Central de Milicias Antifascistas. Obispo y anarquista retiraron casi tres millones de pesetas en valores y billetes de la sede episcopal. Casi dos millones fueron ingresados y registrados por la Generalitat. El tercer millón podría haber servido para que el prelado no corriera la misma suerte que 2.437 sacerdotes y religiosos asesinados en Cataluña durante el segundo semestre de 1936 y el primero de 1937.

Ese millón, pues, actuó a modo de salvoconducto para evitar la muerte de Irurita, cuyo proceso de beatificación como mártir de la Cruzada se halla en el Vaticano. Hasta ahora, la versión oficial daba por hecho que el prelado había sido fusilado el 3 de diciembre de 1936 contra la tapia del cementerio de Montcada i Reixac, vecino a Barcelona. A la FAI no le faltaban ganas. Eran conocidas las visitas pastorales de Irurita por su diócesis acompañado de requetés armados y vestidos con uniforme tradicionalista. Ahora, una obra de Joan Bada, doctor en Historia de la Iglesia por la Gregoriana de Roma y por la Universidad de Barcelona, aporta pruebas de que el obispo no murió fusilado, sino que estaba con vida por lo menos dos años después, cuando los sublevados entraron en Barcelona, en enero de 1939. El ensayo, uno de cuyos capítulos lo copa Irurita, se limita a una exposición de datos sin aventurar interpretaciones. “No quiero contradecir a nadie, sino aportar la luz de los archivos”, asegura el historiador.

Societat i Església a Catalunya. Cent anys entre constitucions i dictadures es el título del ensayo editado por la Facultad de Teología de Cataluña que contiene esa perla de la investigación sobre la muerte de Irurita. Se trata de una tesis que agrieta la historia del obispo mártir forjada por la hagiografía nacionalcatólica. Las pruebas que ofrece Bada -profesor emérito de las Facultades de Teología de Cataluña y de Historia de la Universidad de Barcelona- parten de diversas fuentes: el archivo Tarradellas, el archivo Gomá, la correspondencia del canónigo Alberto Onaindía y dos testigos. Documentos de la Cruz Roja Internacional también dan por vivo a Irurita en junio de 1937, fecha en que estaba encarcelado en la prisión de Montjuïc. Los archivos vaticanos se hallan cerrados a cal y canto hasta que se cumpla el embargo de 75 años de la muerte de Pío XII, que falleció en 1958. Tal vez entonces habrá que bajar algún santo de la peana. Pero por ahora nadie da marcha atrás. La aparición del obispo con vida hubiera supuesto un torpedo en la línea de flotación tanto del franquismo como de la Iglesia, a los que les hubiera resultado difícil explicar cómo se las apañó el prelado para sobrevivir en la Barcelona revolucionaria.

Lo cierto es que la capital catalana no contó con un nuevo obispo -Gregorio Modrego- hasta 1942, año en que podría haber muerto o presentado su renuncia Irurita. No deja de ser curioso que el 18 de octubre de 1937 se procediera al nombramiento de siete administradores apostólicos para suceder a otros tantos obispos asesinados. Entre todas esas diócesis no aparece la de Barcelona, cuando Irurita -de acuerdo con el relato oficial- había sido fusilado el 3 de diciembre de 1936.

Los defensores de la beatificación del prelado se apoyan en que las pruebas de ADN realizadas hace unos años a sus presuntos restos son irrefutables. No obstante, el que un sobrino del obispo -también sacerdote- hubiera sido fusilado en Montcada i Reixac ha podido favorecer la confusión.

Los hechos que Joan Bada aporta son que el prelado, después de pasar del centro de distribución de presos del Ateneo Colón, del barrio barcelonés de Poblenou, a la checa de Sant Elies, ingresó en la cárcel del castillo de Montjuïc. En las dos primeras estuvo bajo la protección de la FAI (por el millón de Durruti y por el pago de 24.000 pesetas por parte del vasco Manuel de Irujo, político nacionalista vasco exiliado en Barcelona que fue ministro de la República). “El señor obispo de Barcelona ha aparecido vivo (…). Irujo gastó 24.000 pesetas para conservarle la vida durante siete meses en la cárcel de San Elías. Desapareció de allí en mayo de 1937″, escribe el canónigo Onaindía ese mismo año al obispo de Vitoria, Mateo Múgica. El interés del nacionalismo vasco por Irurita se debía, entre otras cosas, a su origen euskaldún.

La estrecha relación de Durruti con Joan García Oliver -faísta que fue consejero de la Generalitat y ministro con Largo Caballero- bien pudo contribuir, por otra parte, a que el obispo no fuera fusilado en el agitado periodo revolucionario.

El prelado llegó a Montjuïc con la restauración de la legalidad republicana, tras los hechos de mayo de 1937 que enfrentaron en las calles de Barcelona a Esquerra Republicana y a los comunistas, por un lado, con los revolucionarios anarquistas y del Partit Obrer d’Unificació Marxista, por otro.

Luego, la pista episcopal se pierde hasta el final de la guerra. El 28 de enero de 1939, cuando las tropas de los generales Yagüe y Solchaga ya habían entrado en Barcelona, el médico Josep Raventós i Sanromà y Francesc Aragonés vieron salir del palacio episcopal de la capital catalana al obispo Irurita acompañado por dos personas. “Señor obispo, creíamos que lo habían fusilado”, le dijeron sorprendidos y alborozados. “No griten, que me comprometen”, respondió el prelado.

El médico Raventós fue a comentar que había visto al obispo con vida a las monjas del dispensario de la calle de Floridablanca de Barcelona. El caso es que al día siguiente, un domingo por la tarde, fue convocado telefónicamente a la Diputación de Barcelona por el conde de Ruiseñada a petición del presidente de la entidad provincial, el conde de Montseny. En el edificio de la Generalitat, ya convertida en Diputación Provincial, Raventós fue recibido por los dos condes citados, el alcalde de Barcelona, Miguel Mateu Pla, y José Ungría Jiménez, jefe del Servicio de Información y Policía Militar (SIPM), coordinador de la quinta columna en la España republicana. De esa reunión hay pocos detalles. Ungría, que apuntó la posibilidad de que Irurita, aun después de la entrada de los sublevados en Barcelona, hubiera sido asesinado por los rojos, dijo: “Quizá lo han matado en alguna de las checas que aún funcionan”, una frase curiosa proviniendo del encargado de la represión en la posguerra.

Este grupo de autoridades también visitó el domicilio de Aragonés, el otro testigo, quien ratificó que había identificado al obispo. El 1 de febrero de 1939, la agencia de noticias francesa Havas enviaba un despacho a sus abonados: “Apareció hoy el obispo de Barcelona, doctor Manuel Irurita y Almándoz, quien manifestó que al iniciarse la revolución fue detenido, pero logró fugarse y desde entonces vivió oculto en un sótano. Cuando abandonaba su refugio, lo hacía vestido de obrero, y así logró ponerse en relación con otros sacerdotes mediante los buenos oficios de personas de absoluta confianza. Agregó que al principio lo apedrearon e intentaron asesinarle cuando acudía a prestar ayuda espiritual a un enfermo. Su excelencia reverendísima monseñor Irurita Almándoz cumplirá el próximo 19 de agosto 73 años y se hallaba al frente de la diócesis de Barcelona desde el 13 de marzo de 1930″. Hasta aquí otra de las pruebas de que no había sido fusilado. Más definitivos resultan, sin embargo, los testimonios de quienes lo vieron vivo después de la guerra: el médico Raventós, que dejó una carta antes de morir; y Josep Maria Aragonés, que fue monaguillo de Irurita, y que es canónigo emérito, biblista y en la actualidad rector de Torrelavit, en la diócesis de Sant Feliu de Llobregat.

Hilari Raguer, historiador, monje de Montserrat y prologuista del libro de próxima aparición, destaca la calidad de los testimonios aportados por Bada: “Nótese que no son declaraciones de anticlericales, de rojos partidarios de la República ni de personas que conocieran únicamente de oídas al obispo, sino de buenos cristianos que lo conocían personalmente y que quedaron atónitos y desconcertados cuando se hizo el traslado de los supuestos restos mortales de Irurita y se aseguró que había sido asesinado el 3 de diciembre de 1936. Pero no quisieron montar un escándalo”. Quizá cuando los archivos vaticanos echen luz sobre el asunto se sabrá lo que falta: cuándo, cómo y dónde murió el obispo Manuel Irurita."

Francesc Valls - elpais.com

PD/ Certament en els arxius on es recullen les víctimes afusellades a les tapies del cementiri de Montcada, consta que el cos d'aquest bisbe va ser dipositat a una de les dues foses obertes en aquest municipi per membres de la FAI. Després, i finalitzada la guerra, va ser "presumptament" identificat el 15 de juny de 1940, i ocupà un nínxol del cementiri municipal (número 0814) amb una làpida de marbre. Anys més tard desprès d'un solemne funeral, fou traslladat i inhumat a la Catedral de Barcelona.. Posteriorment, unes declaracions procedents de persones que el coneixien perfectament, van afirmar que aquest prelat no estava pas mort, al menys dos dies després de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, finals del mes de gener de 1939. Aquestes manifestacions van incidir, perquè les autoritats eclesiàstiques, per acabar les especulacions sobre l'autenticitat de la mort d'Irurita, van promoure l'exhumació de les despulles per efectuar-li la prova d'ADN . El resultat, com era d'esperar, va donar positiu, però com ja és diu més amunt en l'article que reproduïm, era una identificació un tant dubtosa, atès que probablement el cos no fos el del bisbe, sinó d'un nebot seu, que era capellà (Marc Goñi Almándoz) i que aquest junt amb el bisbe més altres persones foren detinguts al mateix dia per patrullers del FAI,on estaven aixoplugats en casa d'en Francesc i Antoni Tort (argenters de Barcelona).

(Montcada post)

"GRATANT LA MEMÒRIA HISTÒRICA...LA BATALLA DE L'EBRE"

2011-08-19T18:24:00.009+02:00

[...] "Els parcs eòlics de la Terra Alta també sostoven la memòria de la Batalla de l'Ebre

Avui llegim al bloc de Manel Zaera que el diari digital Vilaweb es fa ressò de la trobada d'unes restes de soldats de la Batalla de l'Ebre a Horta de Sant Joan. Pel que sembla, les haurien deixat al descobert les màquines excavadores que treballen en la construcció d'un parc eòlic, suposem que a la polèmica central eòlica dels Pesells. L'aparició de restes de soldats a l'enorme camp de batalla de la Terra Alta no ens hauria d'estranyar, fins i tot 70 anys després de la Batalla de l'Ebre, ja que ningú ha fet una recerca sistemàtica de les restes humanes que hi ha a la zona. De fet, tinc entès que només

els vencedors a la Guerra Civil van recuperar els cossos enterrats als cementiris de la comarca, tot traslladant-los després als seus llocs d'origen per fer-los tot tipus de reconeixements i homenatges.

Però ningú s'ha preocupat gaire dels milers de republicans soterrats a fosses comunes o als camps silenciosos de la Terra Alta. També a la Ribera d'Ebre, on hi ha un cementiri de pontoners republicans just a sota d'una pista poliesportiva de Móra d'Ebre, a la vora del riu. Només la lluita contra la massificació eòlica a la comarca ha servit per sostovar una mica la memòria històrica. El més trist, però, és que aquesta advertència de les plataformes ja té uns deu anys, i que durant aquest temps ha continuat la tramitació dels diferents projectes eòlics, en paral·lel a un procés de museïtzació dels espais de la Batalla de l'Ebre que ara ha culminat amb la inauguració del centre 115 Dies, a Corbera d'Ebre. De fet, no s'ha tingut en compte ni la protecció ni la conservació dels vestigis de la Guerra Civil. En realitat, els antics responsables de la museïtzació dels espais de la Batalla de l'Ebre van ser apartats del projecte per l'anterior govern català, entre d'altres qüestions perquè eren crítics amb el model d'implantació eòlica. Per tant, ara s'estan recollint les conseqüències nefastes d'aquella decisió, i de la mateixa manera que s'han desenterrat restes humanes, també haurien pogut aparèixer bombes sense esclatar... Que hi ha restes humanes de fa només 70 anys als camps de la Terra Alta ja ho sabíem, i ara ja no val la pena lamentar-se. Com a mínim, fer els parcs eòlics servirà per desenterrar-les de l'oblit.

Foto: Elies115 " (publicat el 30/juliol de 2008)

Llegit a: amarfanta.blogspot.com/2008/07/els-parcs-elics-sostoven-la-memria-de.html

Nota: Cal recordar que també van morir soldats de Montcada en aquella cruenta batalla. Com exemple, podeu llegir allò que vàrem publicar en aquest bloc, amb data 27/7/2008 (El soldat Antoni Dou Selvas, mort l'any 1938 al front de l'Ebre)

LA GRUA... QUÈ HI FA?

2011-08-19T13:21:00.008+02:00

Creiem, i no es cap critica visceral, sinó una observació, que des de fa molt de temps (potser un parell o més d'anys ) aquesta grua està al mateix lloc i sembla ser que si no es fa res per evitar-lo, continuarà formant part del paisatge, Segons la nostra modesta opinió, trenca la perspectiva arquitectònica dels edificis i del propi campanar parroquial. No voldríem pas que aquest gran "L" invertida i de ferralla, es converteixi finalment en una nova icona urbana de Montcada. El nostre patrimoni, en aquest cas, el paisatgístic, demana una actuació per recuperar la perspectiva urbana i emblemàtica d'aquest lloc.

EL TURÓ DE MONTCADA, GEOLOGIA, ESPELEOLOGIA I EXCURSIONISME

2011-08-08T08:07:00.013+02:00

NOU COMENTARI QUE HEM REBUT D'UN SEGUIDOR D'AQUEST BLOG SOBRE EL TREBALL QUE VAREM PUBLICAR EL DIA 21 D'ABRIL DE 2008, I QUE PEL SEU INTERÈS PUBLIQUEM.

Peça exposada avui al Museu de Geologia de Barcelona

Ullal d'un Crocuta (hiena) spelaea Goldfuss (foto R.Ramos)

(per veure la imatge més gran clica sobre la mateixa)

Distinguido Señor:

Quería haber hecho un comentario en el artículo de referencia; pero he sido incapaz de ver cómo.

Era el siguiente comentario:

"Preludio:

A finales del siglo XIX, se descubrió cierta caverna, en la zona de Montcada; lugar muy próximo a la ciudad de Barcelona. La boca de la caverna apareció enteramente oculta, por materiales procedentes de procesos naturales; ocultación que hubo de necesitar de un cierto tiempo, para desarrollarse y completarse.

Dentro de la caverna, y en el suelo, se halló un resto de Pectunculus glycimeris.

Quizá hubiera sido un buen momento para preguntarse desde cuándo el ser humano puebla Barcelona: Allí no había ninguna clase de sedimentación marina, y el Pectunculus glycimeris no es sino un molusco bivalvo marino. Alguien llevó aquello hasta esa cueva, hace mucho tiempo.

En la publicación CRÓNICA CIENTÍFICA REVISTA INTERNACIONAL DE CIENCIAS, Tomo VI, año 1883, páginas 150-151, Jaime Almera escribió lo que sigue, en un artículo que, sugerentemente, tituló GRUTA PREHISTÓRICA EN MONCADA:

"Hace medio año que en la cantera de casa Sans, cerca de Moncada –Barcelona-, se descubrió una caverna, con abundancia de estalactitas, algunas de no pequeñas dimensiones. Esta caverna estaba enteramente oculta por la toba cuaternaria, que se había formado merced à la caliza y detritus, que las aguas que filtraban de los bancos superiores disolvían y arrastraban á su paso…”

De lo que se desprende, entre otras cosas, que el hallazgo en cuestión dataría de 1882-1883. Almera también informa del hallazgo de cierta mandíbula, en aquella caverna, que deduce que pertenecería “al Oso pardo que vive actualmente en nuestros Pirineos. Los huesos y mandíbula de aquella fiera estan empotrados en el travertino, mezclados con fragmentos de pizarras en que se apoyan dichas calizas.”. Almera no especifica (o no lo he sabido ver), en parte alguna del artículo, si por “travertino” se refiere a lo que llamó “toba cuaternaria”.

Y pensamos que es una cuestión importante: Dado que, creemos, el Pectunculus glycimeris no fue accesible sino hasta despejar la entrada de la cueva…

(“…se ha recogido en dicha caverna una gran valva del Pectunculus glycimeris, molusco acéfalo que vive actualmente en nuestro litoral. Dicha valva no estaba empotrada como los huesos, en el travertino, sino en el suelo de la caverna y envuelta por una delgada capa de aquella roca.”)

… de manera que la valva de referencia, recogida en el suelo de la caverna, sería más antigua que lo hallado en la toba cuaternaria que tapaba la boca de la cueva. Así, si la mandíbula estaba en dicha toba, dicho resto óseo sería menos antiguo que la valva.

Nosotros pensamos que así debió ser; tras leer y releer el artículo en cuestión. Y ello pese a cierta reflexión que Almera hace, hacia el final del artículo: Nos referimos a que Almera dice que posteriormente al abandono de la cueva por el oso, “se guareció en ella el hombre, como lo indica la valva del Pectunculus, allí trasportada por él para su uso.”. Intermedio cierta observación mía: La cueva debió ser de medidas bastantes para la habitación humana, según esa frase de Almera.

Imediatamente después de dicha frase, Almera dice: “Desalojada después por el hombre, y continuando la acción erosiva de las causas actuales sobre las pizarras y la precipitación del travertino que las aguas tomaban de los bancos de caliza de la región superior del cerro, quedó oculta…”. Parece que la “toba” era el “travertino” en donde estaba la mandíbula; de modo que, insistimos, nos parece que fue anterior el hombre al oso que cita Almera. Sin embargo, no sería una datación, la de la estancia del hombre en aquella cueva, forzosamente de una gran antigüedad; pues sólo sería más antigua que los restos de un oso actual. Es decir, el Pectunculus podría ser relativamente reciente.

Sin embargo, aquella “mandíbula con cuatro piezas dentarias, que desgraciadamente fueron mutiladas por los operarios”, en palabras del propio Almera (también en el artículo de referencia), ha resultado ser, no de oso, sino de hiena de las cavernas. Tal ejemplar está actualmente depositado en el Museu de Geologia de Barcelona, y lleva el número 6104. El Dr. D. Julio-Gómez Alba, que ha historiado magníficamente los vertebrados fósiles que en dicho Museo se encuentran, explica que fue el autor Harlé quien, publicándolo en 1909, identificó la mandíbula como de dicha hiena; y con tal identidad registra la mandíbula Gómez-Alba. Todo ello aparece en el nº 6 de la publicación “Treballs del Museu de Geologia de Barcelona”: Catálogo razonado de los vertebrados fósiles de España del Museo de Geología de Barcelona (1882-1982), publicado en 1997 (el depósito legal es del año 1990); páginas 201-202.

Pero nada dice Gómez-Alba de ningún Pectunculus, en la relación que allí hace de los materiales que, de aquel lugar, se encuentran en el citado Museo; por lo que no es ya posible averiguar nada más al respecto de esa valva. Ni siquiera si, realmente, se trataba de una especie aún existente.

Sea como fuere, según lo que venimos explicando, y dado que la hiena de las cavernas es un animal típicamente pleistoceno, el hombre que llevó aquella valva a aquella cueva hubo de hacerlo nada menos que en el Paleolítico; o eso deducimos nosotros."

Varela

PD/ Su comentario no ha podido añadirse al articulo que colgamos el 21/4/2008, por un exceso de carácteres, que el sistema no admite. No obstante y por la importáncia del mismo nos hemos permitido publicarlo tal como usted nos lo ha enviado. Muchas gracias.
Ricard Ramos Jiménez

Preu d’un esclau negre.

2011-07-29T17:43:00.007+02:00

Compra feta per el rector de la parròquia de Montcada, any 1496 .

Fem copia literal del document que és custòdia a l’Arxiu Notaris de Barcelona :

“ Montcada parròquia 29 octubre de 1496 . Àpoca ( rebut) feta per Eufrarina vídua de Pere Clariana, doctor en lleys, ciutadà de Barcelona , a favor de Melcior de Vallmanya, alies Aromir, rector de la església de Santa Engràcia de Montecatano ( Montcada) per 40 lliures barcelonines , preu d’un esclau negre nascut a Portugal , anomenat Joan de 20 anys de edat aproximadament, segons escriptura de venda feta en poder del notari Pere Triter el dia present” (Document A.N.B., notari Pere Triter,lligam 8, manual 1495/96).

Llegir ara aquest document notarial ens recorda l’esclavitud , i quan ja han passat més de 500 anys pot causar certa incredibilitat per no dir sorpresa la seva lectura i costi de creure que aquestes coses passessin a …Montcada! . Doncs sí , i el va protagonitzar el rector de la parròquia de Sta. Engràcia. Aquest fet que ara seria inconcebible era … normal en aquella època ja que el “comerç d’esclaus “era una activitat “legal” i beneïda per l’Església ,estament que també se’n va beneficiar durant més de 400 anys.

Si poguéssim tornar enrere en el temps ens seria fàcil poder contestar la pregunta que molts es poden fer ara : Per què necessitava la petita parròquia de Montcada o el seu rector un esclau negre? … resposta que deixem a l’imaginari del lector . El que si ens podem imaginar és la cara de sorpresa que deurien fer , probablement, els nadius montcadencs quan van veure per primera vegada a un home esclau de color negre.

Nota complementaria : L’esclavitud és remunta a civilitzacions antiquíssimes però el descobriment d’Amèrica i la imperiosa necessitat de ma d’obra va fer de la mateixa un negoci lucratiu . El Papa Nicolau V legitimà el seu comerç amb la butlla “Divino amore communiti” (per amor diví a la comunitat) el 18 de juny del 1452. Per això el comerç d’esclaus va ser ” legal” i no causava cap escrúpol d’indole moral els seus participants .Durant el segle XV el “negoci” d’esclaus de color negre va estar majoritàriament “monopolitzat” pels portuguesos i per àrabs , posteriorment si van afegir els francesos, espanyols, anglesos, etc . L’esclavitud va quedar abolida, de forma parcial el segle XIX i definitivament a principis del XX.

Aquest “històric” document ens torna a recordar la pregunta que durant l’últim segle s’han fet molts : ¿Per què els papes de Roma no van condemnar l’esclavitud fins el segle XIX i van consentir durant quatre segles la tragèdia patida principalment per els habitants de l’Africa negre?. Fins ara ningú, mai, ha donat una explicació satisfactòria ja que costa molt justificar el que és injustificable.

Josep Bacardit i Sanllehí

Ricard Ramos Jiménez

“Romanço de l’assassinat de l’alcalde de Ripollet”

2011-07-27T01:06:00.017+02:00

Joan Bordas, veí de Montcada i Reixac va ser l’inductor de l'horrorós crim.

L'assassinat de l'alcalde Josep Cot Puig, va succeir el dia 3 de setembre del 1858 a Ripollet. Degut a la importància d’aquest fet i del ressò que va tenir a la comarca, es va fer popular un romanço (1) que durant dècades es va cantar per les places, mercats i festes populars. Us fem una còpia d'algunes de les estrofes:

“ Asesinato del alcalde de Ripollet”

Vivan los mozos escuadra terror que son de bandidos mueran los malos malvados que nos tienen aterridos.

El que a los setenta años aun conserva valor de ser infame homicida no merece compasión.

Es Francisco Vilaró labrador y propietario del termino de Barberá muy falso y estrafalario.

Cuando gallinas faltan , ninguno las busca, no, porqué es cosa segura que las robó Bordas o Vilaró.

..../....

Un Bordas carnicero ochenta duros le dió para matar al alcalde de Ripollet , Sr.Cot.

Un tiro por las espaldas sin piedad le asentó.Descubrieron las escuadras de mozos al foragido.

Y así como a èl , al Juan Bordas de quien Vilaró diez duros habia recibido como pago adelantado y de los diez encontró que habian cinco de falsos .

.../...

Aquest fet donà lloc, el 15 de setembre, a la detenció pels mossos d’esquadra de dos individus de nom Francesc Vilaró, pagès i veí de Barberà i Joan Bordas, carnisser i veí de Montcada com possibles autors de l’assassinat, detencions que es van ampliar el dia 27 del mateix amb set persones més, entre las quals hi havia l’Agustí, Jaume i Pere tots ells germans d’en Joan Bordas . Tots plegats formaven una quadrilla de malfactors que capitanejava Joan Bordas i que segons notes trobades en l’arxiu de l’Ajuntament (2) (tant de Ripollet com de Montcada i Barberà) , eren el terror de la gent de bé de la comarca; puix que amb les seves amenaces, incendis i atropellaments els tenien acovardits fins a l’extrem que ningú s’atrevia a denunciar-los per por a les represàlies. Quadrilla que actuava per iniciativa pròpia o per encàrrec de tercers cobrant un bon preu .

Van ser jutjats al mig d’una gran expectació a Barcelona , i condemnats a mort en Francesc Vilaró com autor material i en Joan Bordas Casas a cadena perpètua amb confiscació de tots els seus béns com inductor del crim. La resta es van salvar en no poder-se demostrar la seva participació.

El Govern Militar va ordenar a tots els fusters del poble de Ripollet que amb urgència, aixequessin un patíbul en el lloc anomenat “el Masot” a fi de executar la sentència . Envoltada d’una gran expectació amb presència de les autoritats i bona part de gent dels pobles veïns, en Vilaró va ser executat a les 10 hores del mati del dia 29 de setembre del 1858 mitjançant el garrot vil .

En Joan Bordas amb argolla i encadenat va ser obligat a presenciar la mort del seu company. Era tradicional que en el moment de l’execució, si algú duia un infant , li donaven una forta bufetada perquè, segons deien , així es recordés d’aquell fet perquè li servís d’exemple.

Per a finalitzar, un apunt més sobre aquesta “banda” de malfactors :

Desembre de 1858. La fiscalía davant les denuncies presentades per veins de la comarca va obrir l’instrucció d’ un nou sumari contra la quadrilla d’en Bordas . Entre altres es sospitava d’en Josep Gorchs (a) Chupa , Joan Amigó (a) Joan del Papiol , Francesc Font (a) el Negre , Pau Bigas (a) el Pau del Simon i algún germà de Joan Bordas com autors de molts dels actes criminals que fins aleshores no havien estat resolts a la comarca .

Josep Bacardit i Sanllehí

Notes:

(1) És una narració escrita en vers o prosa que s’acostumava a fer servir a fi de que tothom pogués conèixer un fet considerat destacable. Com a norma general,era llegit i interpretat per els joglars a totes les places o fires dels pobles.Equivalent, salvant les distàncies, el que ara és un informatiu de notícies.

(2) A Montcada en aquells anys existia una família de cognom Bordas que regentava una carnisseria, també consta en l’arxiu municipal alguna denúncia en contra d'aquella família, feta per veïns que consideraven que els havien robat bestiar. Josep Bordas i Solà, era el cap de família, es va queixar a l’alcalde de Montcada de la mala fama que els adjudicaven i li va sol.licitar l’any 1870 ajuda per poder-li rebaixar la pena de la condemna del seu fill Joan .

- Fons documentals: Arxius municipals de Montcada i Ripollet i el llibre "Histories de Ripollet" de J.Mogas.

Un vell dibuix del veí poble de Ripollet

2011-07-23T18:22:00.003+02:00

Hem recuperat aquest antic dibuix realitzat l'any 1892. És una vista general del poble. Esperem que els amics de Ripollet seguidors del nostre blog, els agradi aquesta imatge.

Nota: Per veure la imatge molt més gran, clica sobre la mateixa.

OPINIÓ: 75è. Aniversari del començament de la Guerra Civil Espanyola.

2011-07-16T15:20:00.019+02:00

(per veure la imatge més gran "clica" sobre la mateixa) *

El començament de la "guerra incivil" (1936-1939) s'inicia no el dia 18 de juliol, com s'ha dit i es diu equivocadament, sinó el dia 17 de juliol, al Marroc (Tetuan), amb el general Franco al capdavant, junt amb oficials "africanistes", els quals amb altres generals com Emilio Mola (director "del Alzamiento"), que estaven situats a diferents llocs del territori peninsular, s'aixecaren contra la II República Espanyola, i com a conseqüència d'aquesta rebel.lió comença una llarga i cruenta guerra on els odis d'ambdós bàndols van creuar-se amb terribles i dramàtiques conseqüències on encara avui, persisteixen les ferides obertes d'aquella confrontació, principalment pels vençuts, que cerquen els ossós dels seus familiars en foses clandestines.

Any, darrera, any es continua escrivint llibres sobre aquest tema. Crec, i és una percepció personal, que hi han més llibres escrits sobre la Guerra Civil Espanyola que no pas sobre la II Guerra Mundial.

He llegit molts llibres sobre la guerra, la repressió i la dictadura, escrits per diferents autors d'una i altra tendència ideològica, fa poques setmanes, he pogut llegir l'obra escrita per Paul PRESTON, que segons la meva modesta opinió és un dels millors treballs d'història sobre la guerra civil i postguerra, el seu títol: "L'Holocaust Espanyol" (1r. Premi d'Història de Catalunya "Santiago Sobrequés i Vidal" editorial base BCN 2011).

Paul PRESTON és un historiador i investigador nat, que ha realitzat un treball exhaustiu, molt bé documentat i sobre tot amb una objectivitat que cal agrair-li.

Crec que serà millor i per fer-vos una idea sobre aquest llibre, que llegiu la contraportada del mateix i que us adjunto, on es fa un resum molt acurat d'aquest llarg relat de la nostra i recent història.

"Per no repetir els mateixos errors històrics, és necessari perdonar, però mai oblidar."

Ricard Ramos Jiménez

(*) Aquesta imatge és del lloc anomenat "El Merengue" , un puig que es troba a tocar de la carretera de Balaguer a Camarasa, on s’hi van produir intensos combats durant el front del Segre. La Batalla d’El Merengue va durar del 25 de maig al 3 de juny de 1938. En aquesta setmana varen morir centenars de soldats dels dos bàndols, aquí va entrar en foc la Quinta del Biberó.

Antonio Correa Véglison -Governador Civil de Barcelona

2011-07-15T16:40:00.010+02:00

Antonio Correa Véglison -Governador Civil de Barcelona (1940-1945)." El gran estraperlista"

Un governador que va visitar Montcada i Reixac quatre vegades. Un exemple representatiu de tota una època: l'Espanya Nacional-Nazista.

[...]"Vengo aquí convencido de que nadie puede oponerse ante mi, ...." .

Amb aquestes paraules, pronunciades el mes de desembre de 1940, Antonio Correa Véglison va començar el discurs de presentació a Barcelona com a nou Governador Civil. Avalat pel "cuñadisimo de Franco" Serrano Suñer, és segurament el personatge polític del franquisme que millor representa l'esperit que volia imposar el nou règim sorgit desprès de la guerra civil. Es tractava de crear una nova Espanya, basada en la fe a Déu, i a l'ordre establert, és a dir, la dictadura. Aquests valors del nou règim, en Correa es va dedicar a fons i amb contundència. Sense contemplacions i sense manies imposava el seu criteri, concretament en l'ordre públic, on va actuar amb una virulència que va alarmar fins i tot a l'alta burgesia barcelonina que l'havia rebut amb satisfacció.

L'estraperlo, la creació de grups paramilitars i espies, marcaren els seus cinc anys de mandat. Malgrat què venia de fora de Catalunya coneixia molt bé de quin peu calçava la burgesia catalana, doncs, també estava emparentat amb els Comillas-Guell, propietaris de les empreses Asland, Companyia Transmediterrània,Tabacs de Filipines, etc. Correa va controlar la distribució i venda dels productes energètics, com el petroli i el carbó (molt escàs en aquell temps) feien d'ell una mena de "virrei" al qual tothom hi tenia d'anar a sol.licitar-li favors. Per una banda aplicava unes quotes que només afavorien a uns quants i per altra banda perseguia amb mà dura els immigrants que en massa arribaven a Barcelona (on els recloïa al camp de concentració d'Horta o bé als pavellons de la Fira de Mostra de Barcelona), així com els captaires i el petit estraperlo, però creava al mateix temps les subdelegacions d'abastament de Barcelona que significava a la practica per fer l'estraperlo a gran escala.

A costa d'una immensa majoria que les van passar "canutes" (fam, miseria, privacions,etc) n'hi va haver d'altres que és van enriquir a Catalunya, entre aquests, ell mateix al ser accionista d'algunes de les empreses que, mira per on, sempre sortien beneficiades. Com a gratitud els grans beneficiats, li van regalar una gran finca rural a Canet de Mar, aquesta operació es va fer a traves d'una "estranya fundació" lligada al Monestir de Poblet, fundació que la van crear alguns industrials, principalment per hisendats agraris els quals van pagar la finca amb la cessió de cinc cèntims per quilo del preu a cobrar dels seus productes (patates, blat,ordi,etc) ,doncs, no tenien cap problema alhora de col.locar els productes en el mercat negre.

Recomano llegir el llibre de l'historiador Javier Tébar "Barcelona, anys blaus", editorial Flor del Vent que detalla àmpliament aquells anys de privacions i repressió política que representa la figura de Correa Véglison, el qual ens ho descriu com un home de pell bruna, cabell curt pentinat amb brillantina, de 36 anys, ultracatòlic, solter, misogin recalcitrant, guerrera blanca o negre, camisa blava, boina vermella i sempre acompanyat del bastó de comandament com a senyal de "ordeno i mando".

(fotografies d'autor desconegut, arxiu Fundació Cultural Montcada)

La derrota del nazisme, amb el qual va mantenir estretes relacions amb l'entramat nazi, fins i tot acabada ja la segona guerra mundial, i la necessitat de canviar per part del règim unit alguna que altra picabaralla pel tema de l'estraperlo amb el Govern de l'Estat, va fer de tot plegat que fos "desterrat" a la província de Girona on va seguir exercint el càrrec de governador Civil .

L'any 1967 va finalitzar la seva carrera política en estar implicat en un afer gris conegut com del " Crédito Popular de Catalunya" entitat financera que va fer fallida, el Tribunal Suprem el va jutjar per un delicte d'estafa.

Les imatges que pengem parlant per si soles. La primera, es veuen uns nens "brazo en alto" amb una vestimenta que ho diu tot, és de l'any 1941 i que pertanyen a la visita que va fer al barri de Collblanc (L'Hospitalet), les altres dues, són d'una de les quatre visites que va realitzar a Montcada i Reixac, concretament al barri de Terra Nostra (aleshores Santa Maria de Montcada) amb motiu de la Festa Major de l'any 1942.

Josep Bacardit Sanllehí

UNA EXPOSICIÓ FOTOGRÀFICA DE JOSEP Mª. PÉREZ MOLINOS

2011-07-14T20:23:00.011+02:00

A la Sala General de la Biblioteca Pública de Ripollet, hi ha una interessant exposició fotogràfica sobre la guerra civil i la postguerra, d'un jove fotògraf: Josep Maria Pérez Molinos. Són unes 60 fotografies inèdites de gran qualitat Això ha estat possible gràcies al Museu d'Història Catalunya, a l'Ajuntament de Ripollet (Regidoria de Cultura) i a EMA publicacions i publicitat. Restarà oberta fins al 15 de setembre.

Al mateix acte de presentació celebrat avui, es va presentar un llibre "Les Cares de la Guerra" testimonis de la Guerra Civil i la Repressió a Ripollet: autors David Fontanals i Marc Padró. Editorial EMA Publicacions.

Aquest acte forma part de la commemoració del 75è aniversari del començament de la Guerra Civil.

BIBLIOGRAFIA:

El fotògraf Josep Maria Pérez Molinos (Barcelona, 1921-2004) va tenir dues vides. La primera, durant la guerra. En esclatar el conflicte, el Comitè de Milícies Antifeixistes el va enviar al front d’Aragó. Amb només quinze anys i una càmera a la mà, va ser probablement el fotògraf més jove que va cobrir la guerra. A partir de 1937 va començar a col·laborar amb el diari Treball, del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).
Amb l’ocupació franquista de la capital catalana comença una segona vida. Pérez Molinos és detingut i se li requisen milers de fotografies. Paradoxalment, aconsegueix una credencial del Servei Nacional de Propaganda i comença a treballar com a fotògraf oficial del governador civil de Barcelona. A final de l’any 1942 es descobreix el seu passat comunista i és obligat a abandonar la professió, a la qual no torna a dedicar-se fins al cap de més de tres dècades, mort ja el dictador.
Les fotografies que aquí s’exposen van poder ser recuperades gràcies a uns negatius que Pérez Molinos va amagar al seu domicili familiar i que no van ser descoberts fins poc abans de la seva mort, l’agost de 2004. Són un retrat excepcional fet des de primera línia que mostra els canvis profunds experimentats per la societat catalana entre els convulsos anys revolucionaris de la guerra i la instauració del terrible nou ordre franquista.

NOTA:

Ens agradaria que des de l'àmbit cultural del nostre Ajuntament poguessin realitzar les gestions per presentar-la també a Montcada i Reixac. És un suggeriment. Gràcies

Ricard Ramos Jiménez

LA VALENTINE...

2011-07-12T16:40:00.014+02:00

UNA FABRICA MONTCADENCA.

Aquesta empresa dedicada a la fabricació de pintures, ja té més de 65 anys d’història. Va ser fundada l'any 1946 pels germans Basté. L’any 1955 van decidir construir una fabrica a Montcada i Reixac al carrer Provença número 12. Actualment la seva propietat, pertany al grup portuguès CIN (Corporaçao Industrial do Norte). És considerada una de les empreses líders mundials en el seu ram .

(Vista aèria de l'antiga fabrica del c/Provença)

L’any 2003, després de llargues negociacions, van arribar a un acord amb l’Ajuntament de Montcada per a traslladar-se del centre del poble a una nova ubicació, l’actual situada al Polígon industrial Can Milans a prop de La Llagosta. El “boom immobiliari”, tan de moda en aquell temps, va facilitar un complicat acord urbanístic.

Aquest acord ha resultat, de moment, un bon negoci per a l’empresa i que en aparença semblava que també ho seria pel poble, ja que recuperava un espai vital que es destinaria a la construcció d'habitatges (alguns en règim de preu taxat) acompanyat de l'edificació d’un nou Institut que substituiria l’actual IES Ribera .

Però les coses no han seguit per el camí que s’havia previst, doncs, hi ha un contenciós plantejat per l’Ajuntament de La Llagosta (guanyat pel que sembla en primera instància) que considera que s’han vulnerat els seus drets al instal·lar-ne aquesta fabrica de productes químics tant a la vora del seu poble, aquest fet ha provocat també que intervingui d'ofici la Fiscalia Anticorrupció que ha demanat l'expedient urbanístic a fi d'estudiar-lo, i per altra banda la crisi econòmica i la punxada de la bombolla immobiliària han fet de facto perquè s’ajorni sine die les construccions previstes al carrer Provença.

Haurem d’esperar algun temps per saber com finalitza el contenciós i investigació d’una operació que al seu dia va ser considerada per la seva dificultat com una obra d’enginyeria urbanística

Josep Bacardit i Sanllehí

MERCÈ LLIMONA A L'ESGUARD

2011-07-09T12:52:00.020+02:00

L'Esguard, era una publicació catalana de joventut, que va editar-se des d'octubre de l'any 1931 fins juny del 1934. Un estol de joves montcadencs i montcadenques van iniciar, no sense dificultats, aquesta aventura de publicar informació sobre els fets, notícies, etc. del nostre poble, sota un nou Estat, la II República Espanyola i, aixoplugats en l'emblemàtic local de l'Associació Benefico Instructiva (ABI) del carrer Colon.

Entre els diferents treballs que s'han publicat, ens ha sorprès descobrir una singularitat, es tracta d'un escrit de narrativa literaria d'un professor d'escola que va estar entre nosaltres una bona temporada, es deia: Alfons G. Giménez. Un col.laborador i compromès amb aquells aspectes socials i culturals de Montcada. Ell va ser un dels mestres voluntaris que van començar a donar lliçons de català en el mateix local que ja hem esmentat. Però la notícia que portem avui és allò que hem descobert, concretament en el número 23 d'octubre de l'any 1932 va publicar aquest professor una narració "La desconeguda " amb una singular il.lustració de Mercè Llimona. Un dibuix no massa habitual, doncs, Mercè Llimona es va dedicar més als dibuixos d'il·lustracions infantils, per això sobte que aparegui a Montcada i crec l'única vegada que és publica un dibuix –no infantil- d'aquesta coneguda i prolifera artista en una publicació de Montcada.

Petita bibliografia de Mercè Llimona

Va néixer a Barcelona el 16 d'abril de 1914. Filla del pintor Joan Llimona, i neboda de l'escultor Josep Llimona. Als quinze anys assistia a les classes de Llotja, però, sentint-se més dotada pel dibuix que per la pintura, va completar la seva formació a les Acadèmies Dalmases i Baixas i sobretot, a l'estudi del seu oncle. Aviat il·lustrà amb dibuixos a ploma molts contes recollits per Valeri Serra i Boldú en les Rondalles populars, editades per Poliglota.

A l'esclatar la guerra, va marxar cap a París. D'allí es traslladà a Sant Sebastià, on publicà una de les seves primeres obres: La princesa Risita (1938). L'any 1939 torna a Barcelona. Comença la seva relació amb les editorials Joventut i amb Hymsa; Ha creat i il·lustrat més de mig centenar de llibres per a infants, entre els quals destaquem: Tic-Tac, Chupete, El muñeco de papel (guardonat per la Fundación Germán Sánchez Ruiperez com un dels 100 millors llibres infantils del segleXX); Mi Àngel de la Guarda, Ha nascut un infant, (...) i les adaptacions dels contes de Perrault i d'Andersen: La Ventafocs, Polzet, El soldadet de plom, etc., En Perot l'escabellat, de H. Hoffmann, i molts d'altres.

(imatge de l'artista anys 30)

Ricard Ramos Jiménez

"La Festa de San Anton" any 1943

2011-06-29T12:25:00.012+02:00

(per veure les imatges més grans, cal clicar sobre les mateixes)

Durant els anys de la postguerra, qualsevol esdeveniment oficial, popular, festiu, etc., com la "Festa dels tres Tombs"no hi podia faltar les proclamacions, advertiments, missatges de tall polític i dictatorial. Us portem, recuperant la memòria històrica a través de la recerca arxivista, aquest full o programa d'actes, on podreu llegir allò que anteriorment us comentàvem. El Règim sempre vetllava, perquè qualsevol festa social o religiosa portés " la consigna del dia o del moment '". Els anys 1940, per moltes famílies montcadenques van ser uns anys tristos, dramàtics i colpidors. La guerra "incivil" va causar moltes morts innocents. Després, acaba aquesta, es fa pas la llarga i reprensiva dictadura. Molts homes i dones del poble restàvem en multitud de presons, camps de treball forçat, batallons disciplinaris, etc. , uns altres van escollir el camí de l'exili...

Ricard Ramos Jiménez

IMATGES RETRO

2011-06-28T13:05:00.005+02:00

No són de Montcada però ens recorden un passat no massa llunyà.

Qui dels montcadencs no ha visitat alguna vegada la Sagrada Família de Barcelona ?

La primera de les imatges és de l’any 1898 i ens reprodueix la zona on es va decidir construir el Temple de la Sagrada Família. Qui ho diria al veure les cabres pasturar que es transformaria en un dels principals atractius turístics de tots els que visiten Barcelona. L’any passat, és calcula en més de 7 milions els visitants, dels quals uns tres milions varen passar per "la taquilla" , per aquest any les previsions auguren un augment del 20% . El novembre del 2010 el Papa Benedicte XVI va beneir (malgrat, que encara no estan totalment realitzades les obres), l’altar i l’Església de la Sagrada Família amb la celebració de la Santa missa.

El que tingui més de 50 anys, segur que recordarà el Biscúter?

És de l’any 1953 . Es un “Biscúter” , un cotxe fabricat durant la dècada dels anys 1950, temps de penúries i restriccions on el règim franquista estava sotmès a un aïllament internacional degut a la seva col·laboració amb Hitler/Mussolini i que obligava a la economia de subsistència ( coneguda com l’època de l’ autarquia). D’aquella política econòmica en va sorgir l’invent de fabricar un cotxe “econòmic” que omplis les necessitats del “españolito de a pie”.Era un híbrid entre scooter i cotxe ja que no tenia portes ni marxa enrere. Se’n van fabricar entre 1953 i 1960 unes 10.000 unitats a un cost “només” de 25.000 a 30.000 PTA depenen de si el model era turisme normal, comercial (conegut com La Rubia) i fins i tot coupè . Això de preu econòmic és relatiu, doncs, en aquell temps equivalia a un sou de 3 anys d’un obrer qualificat. La SEAT i la fabricació en sèrie dels seus cotxes (entre altres, el popular 600) van posar final a la producció d’uns cotxes que malgrat gaudir d’una “simpàtica” acceptació popular, no deixaven de demostrar que ens trobàvem davant de un règim polític que aplicava la dita del “quiero y no puedo” .

JOSEP BACARDIT I SANLLEHÍ

CAN CUYÀS , un exemple de creixement urbanístic fora del sentit comú.

2011-06-18T16:17:00.015+02:00

En la dècada dels anys 1970, va néixer un nou barri a Montcada i Reixac edificat en una zona orogràfica amb un pronunciat desnivell i qualificada com a: “verda metropolitana” en la qual no s'hi podia construir cap habitatge ni que fos una torreta amb jardí. La primera fase constructiva es coneguda com els pisos de Santa Elvira i posteriorment la segona, realitzada per el grup gallec FADESA (entre els anys 1997-2000) ja dins del “democràtic” Pla General d’Urbanisme.

Parlarem només de la primera fase. L'especulació urbanística tot i ser sotmesa a més controls, va seguir imposant-se per sobre de normatives i lleis que en teoria haurien de preservar el territori . S’actuava aprofitant qualsevol escletxa (se’n deia excepcionalitats) que els “ prehistòrics” Plans Generals d’Urbanisme del “ tardo-franquisme” havien planificat i referent al creixement, es van subdividir en Plans Comarcals. L'idea era evitar repetir el “caos” generat durant la dècades dels anys 1950-60, es tractava, doncs, d' imposar una planificació però, ja se sap que... “feta la Llei feta la trampa” i més quan hi ha un gran negoci en perspectiva . Aquest és el cas que va passar a Can Cuyàs, l’excusa justificativa per a construir a la zona es va basar amb la pressió demogràfica i que “excepcionalment” feia urgent i necessari construir habitatges a preus econòmics, ja que el baix preu del sòl de la muntanya de Collserola ho facilitava, és prometia la instal·lació dels serveis complementàris (aparcaments subterranis, escoles, centres d’assistència sanitària, transports urbans, etc). Serveis que com tothom sap han tardat dècades, Dèu i ajuda (manifestacions)per començar gaudir d’ells.

Encara, ara, qualsevol persona que ens visita al veure aquesta barriada tant enlairada i aixecada a les vessants de la serra de Collserola, amb uns carrers en pendents pronunciades , acostumen a fer-nos la mateixa pregunta: Com és que es va permetre construir en aquest lloc, però si això és un cul de sac?

Cal reconèixer que amb els ajuntaments democràtics i les continues lluites veïnals, s’ha millorat però encara perdura el sentiment d’aïllament . ”Anar a Montcada” és una expressió habitual que significa pels seus habitants moltes més coses que la distancia entre aquest barri i el centre urbà de Montcada, ja que molts no tenen clar si socialment pertanyen a Montcada o bé a Barcelona.

Es va construir sense tenir present el mínim sentit comú, ja que tot indicava el contrari. Aquestes decisions, (sigui de qui sigui la responsabilitat, en democràcia o sense ) acostumen a tenir conseqüències que hem i seguirem pagant car.

Recordem la cronologia de com es va gestar el naixement d’aquest barri i un fet inusual en aquells temps en que el Col·legi d’Arquitectes de Barcelona va presentar un recurs per evitar el que després va ser inevitable, entre altres coses que se citen sobre aquest tipus de planificació urbanística, recorden: La prohibició de construir habitatges a menys de 2000 metres d’una industria que es considera afectada per la Llei i Reglament de “ Actividades Molestas, Insalubres, Nocivas y Peligrosas “ , és de suposar que tothom a deduït que ens referim a la Fàbrica de Ciment Lafarge (en aquell temps Asland) que es troba situada a 350 metres dels habitatges de Can Cuyàs:

24.2.1967.- La Comissió de Urbanisme i Serveis Comuns de la província de Barcelona aprova en fase inicial, pendent dels tràmits a seguir , la construcció de habitatges a Can Cuyàs.

23.7.1967.- La mateixa comissió dóna provisionalment el seu OK al projecte de construir 8100 pisos , a la memòria consta que aquesta nova urbanització comptarà amb tot els serveis adients (transport,col.legis,servei de salut ,etc) .

4.4.1971.- El macro projecte s’ha transformat en un primer Pla Parcial que és calcula per a 1000/1500 habitants, és denomina Pla Parcial Ordenació sector Nord, la resta queda pendent d’aprovació .

20.11.1971.- S’aprova definitivament el projecte parcial, amb algunes esmenes. Comencen les obres dels blocs coneguts com Santa Elvira.

30.8.1972.- El Col·legi d’Arquitectes de Barcelona a través del seu degà-president Sr. Moragas presenta un recurs davant el Consell de Ministres, sol·licita que el Ministre de la” Vivienda” revoqui el projecte i el declari nul per greus irregularitats entre altres la incompetència de l'autoritat que ho va aprovar. És evident que el recurs no va prosperar, però el fet (excepcional) que el prestigiós Col·legi d’Arquitectes , tingués l’atreviment de presentar un recurs ens indica fins quin punt les coses no es feien d’acord al sentit i l'esperit que li donava la Llei.

( per llegir el motius del recurs , cal clicar sobre la imatge, La Vanguardia 30/8/1972)

Aquest exemple que avui recordem , per desgracia és segueix repetint malgrat canviar les formes , només cal recordar el boom immobiliari que a viscut aquest país els últims anys on ha quedat palès que continua sent un sector molt influent que sap adaptar-se i estirar fins a límits insospitats la interpretació de las lleis que regulen l’activitat d’aquesta indústria. Per què serà?

JOSEP BACARDIT SANLLEHÍ